130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

   

Political/satiric republican weekly of Catalonia

25 september 2020

The translation in English will be soon available

RECOMANACIONS PER SER FELIÇ
Menja productes de proximitat però no pas greixos, ni saturats, ni ensucrats. No fumis. Beu només aigua, però ull amb l’aigua calcificada o clorada o plena de cagallons.
No follis. Si has de procrear fes-ho amb la parella de sempre amb condó foradat perquè passi l’espermatozou que cal.

El SIDA segueix entre nosaltres.

No surtis de casa però camina.

Si és imprescindible sortir, rentat les mans, posat mascareta anticovid i una segona mascareta anticontaminació. No agafis el cotxe.

Si cal desplaçar-se per carretera, no vagis a més de setanta per hora.

Cal evitar l’efecte hivernacle.

Al transports públics guarda la distancia de dos metres.

No et manifestis, a no ser que siguis de dretes.

Evita mirar per les finestres.

Si notes claustrofòbia, compra’t una postal d’algun carrer de la ciutat.

Deixa als nens a casa, als avis a les residències i als que facin més nosa, intenta enviar-los al tanatori (la llei és comprensiva en temps de crisi).

No perdis l’humor, treballa com un cabró i veuràs com te’n surts.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
CASADO NO SE HA ENTERADO
Joder, no es tan difícil. Yo era simplemente un diputado por Ávila y ya sabe, las murallas no dejan ver.

He xocat amb el patinet contra el cotxe oficial del Sr. Casado. Era la única manera de poder connectar-hi i fer-li una entrevista. Immediatament el meu fotògraf ha sortit de darrera un arbre acusant al cotxe oficial d’haver infringit les normes circulatòries. Tot era fals, però ja em direu… Hem arribat a un pacte. Jo li feia una entrevista curteta i m’oblidava de demandar-los.

¿Qué puede decirme de Rajoy?

No le conocía.

Ni le sonaba siquiera.

De lejos. A veces salía en el diario de Ávila.

Y luego le ofrece un buen cargo en Madrid.

No me acuerdo.

Aznar, Santamaría, Cospedal…

La defensa del Ávila en los cincuenta. Ganamos la Copa regional.

¿Gürtel, Bárcenas, Kitchen?

La línea media. Ya entonces el Ávila jugaba un tres, tres, cuatro.

¿Conoce al menos a su padre?

Si no fuera una mujer le daba una hostia.

Por favor, hágalo. Le prometo acordarme toda la vida. Y usted también. El señor que ha visto el accidente es fotógrafo.

¡Fuera de mi casa!, crida incontrolable l’amnèsic Casado.

Es que estamos en la calle…

Por eso.

Y a mí que esas palabras me suenan… ¿Tampoco sabe quién era Fraga?


LA KINTA FORKA
PROHIBIT NO PROHIBIR
PROGRAMA. Seguir el ramat? De cap manera. L'ordinari? No, gràcies. Tu, la teva vida quotidiana, és la sortida derrapant, la ruta bis, el contraatac. Tothom veurà el President Torra a la televisió? Tu estàs en la foscor. Estàs en zona roja? T'estàs tornant blanc. Un dia de setembre a 29 graus? Agafes el jersei. Fas fotos amb el mòbil amorrat als ulls. Definitivament, ets imprevisible. I pel final de la nit què planeges? Anar al Pol Nord a veremar? Sentint-te malament, després bé, després pitjor, i a la matinada bé amb la teva comèdia romàntica de les 6h30? Endinsa't en els arxius gràfics del whatsapp o tocant el saxo. I per què no tot alhora, eh? Qui t'atura, després de tot?

PROGRAMA. No et facis mala sang. Com saps, el món camina cap per avall, i tot va a l'inrevés, com va predir George Orwell en literatura, Ophelia Winter en cançó, o Tenet en una pel·lícula que no salvarà Hollywood. Amb la cara emmascarada d'una Amèrica sota la Covid-19, els avions volen sense destinació, els homes i les seves creences continuen construint tòtems. El nostre món, amb olors urbanes sòrdides magnificades per TV3 (totes les altres també), sembla definitivament corrupte. Però la setmana no s'ha acabat encara i sempre es pot anar contra els canals streaming de pel·lícules idiotes escoltant Nick Cave i Kylie Minogue cantant la seva oda a "roses salvatges". Sobretot tinguis una bona nit!

PROGRAMA. El 2010, la cineasta nord-americana Lodge Kerrigan va presentar a Cannes una pel·lícula francesa protagonitzada per Géraldine Pailhas, Rebecca H. (Return to the Dogs) que mai no s'estrenarà.

PROGRAMA. Ballar fins a la mort? L'estiu de 1518, una estranya epidèmia es va apoderar d'una part de la població d'Estrasburg, empenyent-los a ballar sense parar al ritme de violes, sacs de gemecs i panderetes. La deshidratació i els accidents cardiovasculars en van matar uns quants. El misteri al voltant d'aquest "virus" mai s'ha aclarit. Possessió o histèria col·lectiva?

Què ens passarà encara amb el COVID19?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
EL CLAN DELS PUJOL DEFENSEN EL SEU PÀTRIA – MONEY
Hamid Kadri i la seva família, formada per la seva dona embarassada i un fill, fa tres anys que viuen en un pis del Carmel. Han sofert en menys d’un any, dos intents de desnonament i ara n’han patit un tercer per fer-los fora de casa. En perdre ell la feina fa dos anys, van començar les seves dificultats per a pagar el lloguer de 750 euros. Es van poder aturar els dos primers intents de desnonament l’octubre del 2019 i el febrer de 2020. És a partir d’aleshores que ha intervingut l’ajuntament per intentar negociar amb el propietari un lloguer d’habitatge social. Finalment, la propietat no ha cedit i ara s’ha procedit al desnonament.

El propietari és membre de la família Pujol Ferrusola, que està encausada per organització criminal, i hi ha tretze persones imputades en la causa. Una d’elles és el propietari del pis del Carmel: Oleguer Pujol Ferrusola que, per la seva banda, està investigat per un possible frau en operacions immobiliàries milionàries com a administrador únic de Drago Capital.

De bon matí, centenars de persones s’han presentat davant l’immoble per impedir el desnonament. Eren molt visibles algunes pancartes portades per la gent congregada:
“Ola, Ola, Oleguer deixa viure a la gent de bé”, “Mossos i policia, la mateixa porqueria”, “Mossos i policia, la tortura nostra de cada dia” i “Catalunya està de dol per la màfia dels Pujol”.

La mare de l’Oleguer, la Marta Ferrusola, compromesa amb els interessos de la família, i que sempre a vetllat pels interessos dels seus fills, vol estar ben segura que aquesta vegada el desnonament del pis del seu fill Oleguer del carrer Mülberg, 24, es faci efectiu. És per això que ha aconseguit, amb una trucada al Comissari en Cap, un helicòpter dels mossos per vigilar l’operació des de l’aire. A l’helicòpter l’acompanya el mateix Comissari en Cap. Heus aquí un extracte de la conversa que han mantingut.

- Marta Ferrusola (M.F) : Comissari, tota la vida lluitant amb sacrifici per Catalunya i ja
veu com ens veiem ara: amb una mà al davant i una altre al darrera!!

- Comissari en cap (C): Senyora Ferrusola, vagi en compte no es refredi i agafi una
galipàndria.

- M.F: Com diu, Comissari?

- C: No, ho deia perquè entra aire per la finestreta.

- M.F: Escolti; no hi ha dret. No n’hem tingut prou amb els xarnegos que no paren
d’enviar-nos gent de tot arreu. Al final, entre uns i els altres, ens ho prendran tot!!

- C: Sí, senyora.

L’helicòpter ja ha arribat i sobrevola damunt l’habitatge i els manifestants.

- M.F: Comissari, què fa tanta gent aquí baix? Que són, moros i sudaques?

- C: No senyora, okupes, antisistema i anarquistes.

- M.F: Ah! Gentussa, xusma, indignes de viure a Catalunya! Feu-los fora d’una vegada!!

(Els mossos comencen a carregar)

-M.F (parlant pel mòbil): Hola fillet! Què, ja has arreglat l’afer de les Bahames i del
Panamà?.... Molt bé fillet meu t’he de donar una bona noticia, finalment el teu pis del
Carmel ha estat desnonat i els manifestants que ho volien impedir han rebut de
valent!... Sí, sí! La mama et vindrà a rebre a l’aeroport del Prat. Ben tornat del teu viatge a Nassau.
Ho celebrarem tots plegats a la casa de la Cerdanya.


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL TERCER
CASINO DE BARCELONA II
La nit regna damunt el barri, vorals deserts, les terrasses dels bars són un amuntegament de cadires i taules encadenades. Tètric fins que els fars del cotxe tracen camins de llum damunt la façana del Casino de Barcelona. Frena és aquí! Diu el Tàpies.

L’acció u objectiu del GOMES és buidar la caixa del Casino on els d’ERC amaguen la caixa B del partit. Sense diners els d’Esquerra Republicana perdran les properes eleccions i els GOMES faran calaix per socórrer a joves militants en la misèria i vells lluitadors antifranquistes.

Em pica tot! Diu el Picasso. Qui té la clau de la porta? Diu la Kahlo. Tots els sis es van mirant de reüll. A poc a poc van negant amb el cap.

Quina puta merda i colla d’inútils som! S’exclama el Tàpies. Una altra vegada ni un euro traurem...

El Soutine es va encenen amb la cara roja que el caracteritza. Perquè no decidim que hem de fer! Ningú sap que respondre però tot és murmuris dintre del cotxe. Prou!, els interromp el Soutine amb cara de mala llet. Passa la primera i accelerant com un beneit llança el vehicle contra la porta. El terrabastall és impressionant però encara ho és més la cara del Miró que s’ha estavellat contra el vidre de la porta del darrere. Avui li toca manar i tots cinc callen esperant què decideix.

Amb cara de prunes agres el Miró obre, baixa i es dirigeix cap a la porta esbotzada del Casino. Al llindar es gira amb un gest mut d’interrogació. Les portes del vehicle es van obrint i escopint la Kahlo, el Picasso amb un mall, el Kandinski casi se la fot però és reequilibrat a temps pel Soutine.

Tots sis avancen per un passadís llòbrec on es percep, al fons, un llum encès que dibuixa una porta. És allà! Diu la Kahlo. La caixa és allà!

Tots cinc tenen al pensament de com la Kahlo ha aconseguit fer possible l’acció però cap s’atreveix a parlar per evitar ser marcat com a masclista. La Kahlo és molt ella i no els en deixa passar ni una sobre aquest tema.

Amb poc esforç forcen la porta. Una habitació en penombra, al mig una taula il·luminada i al fons una caixa forta de model antic, robusta i que els fa brillar els ulls.

El Tàpies i el Soutine s’avancen decidits. L’obriràs en un tancar d’ulls, per això vas fer el curset per correspondència de reparació de caixes fortes, no? Pregunta el Tàpies.

No és tant senzill. Respon amb veu baixa Soutine. Obrir-la demana temps i paciència.

Sentint-lo, la Kahlo s’impacienta com sempre. El Miró mira de reüll al Kandinski. Hòstia Soutine, ataca o deixa’ns fer? Ho diu mentre aixeca el mall.

El Picasso encén una cigarreta i s’allunya. El Tàpies fa rodar la combinació amb el seu característic clac, clac quan l’engranatge s’encaixa. No tinc ni puta idea de com obrir-la!

Mans enlaire! Coño! Crida un vigilant amenaçant-los amb una pistolota sortida de les pel·lícules de los “Siete Magníficos”. Un silenci més pesat que el plom els cau al damunt. Menys al Picasso. Com que està fora del camp visual del vigilant pot arribar fins darrere seu. Sense dubtar li clava una puntada a la cama. El vigilant es gira però tots els altres se li tiren al damunt i l’immobilitzen.

El Miró recull el revòlver i se’l posa a la butxaca. El Tàpies comença a embolicar la caixa forta amb una corda. La Kahlo l’ajuda. Els altres intenten manillar, amb les seves pròpies manilles, el vigilant.

De tot el Casino arriben crits d’alarma i se senten corredisses. Els GOMES es ruen cap a la sortida desenrotllant la corda darrere seu.

Ja a fora el Tàpies enganxa la corda al cotxe. El Soutine engega el motor i quasi se’n deixa quatre d’ells al terra. Hòstia, espera’t! Li mana el Picasso. Les sirenes d’alarma creen un ambient de fi del món.

Tots ja a dalt del cotxe, arrenca i amb molt de fum dels neumàtics patinant la caixa comença a moure’s. El cotxe guanya velocitat. La caixa va fent grans destrosses fins que surt al carrer. El Soutine accelera de valent i la caixa deixa un rastre d’espurnes damunt el quitrà.

Tots criden com posseïts mentre el cotxe s’allunya a tota velocitat creant una cortina de guspires.

Hauríem d’aturar-nos! Diu el Tàpies. Per què? Respon Kandinski. Per la corda! S’exclama el Picasso.

En aquell moment el cotxe entra al pont que travessa mig port. Una gran frenada que quasi els aplaca contra els vidres. Després torna a guanyar velocitat. Frena, frena! Crida el Kandinski que té l’oïda molt fina.

Massa tard. Quan el cotxe s’atura i baixen només els queda constatar que la caixa ha desaparegut. De fet ha saltat pel damunt de la barana i s’ha perdut al fons de l’aigua.

A la Khalo li cauen unes llagrimetes, com al Soutine i el Tàpies. El Picasso fuma com si res. El Miró es rasca la closca... El drama està servit però...

El Kandinski irromp amb un crit de ràbia. Novatos! Sou més rucs que el pebre! El GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS teníem la caixa NEGRA d’Esquerra Republicana de Catalunya. Potser un milió, potser dos... hauríem pogut comprar una part dels terrenys d’una futura residencia per a lluitadors socials... és la puta misèria.

Qui més, qui menys, deixa brollar abundants llàgrimes i fins i tot es posa a ploure amb ganes mentre el cotxe es va perdent en la nit barcelonina.

L’endemà els veïns van comentar durant hores els estranys solcs al quitrà dels carrers. Uns deien que era obra d’extraterrestres, altres que un dels obrers d’una obra estava borratxo i amb una màquina potent s’havia divertit moltíssim.

El grup es va reunir en un bar. El Kandinski va proposar-los fer un comunicat explicant els fets i signar l’acció com obra del GOMES.

Sort en va tenir de ser mig cec i no veure els gestos que la resta del grup li van fer.
CONTINUARÀ

DIBUIX
CHARLIE: És cert que hi ha molta gent intel·ligent.
SNOOPY: ... molta, però la majoria són asimptomàtics.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


ÚLTIMA HORA
LA SOLUCIÓ ISLAMISTA
Davant la preocupació manifestada pels pares per l’entrada dels seus fillets a l’escola, els estaments governamentals, busquen totes les formules per garantir una màxima seguretat i així tranquil·litzar als col·lectius de Mestres i papis.

En aquest sentit, el govern va decidir cobrir les vacants de Mestres (problema ancestral de l’escola catalana) amb la nova contractació de tres-cents educadors nous.

La noticia havia estat relativament ben acollida pels col·lectius citats fins que aquest matí, s’han presentat els nous reforços contractats. Tots són islamistes.

Nombrosos pares i avis que acompanyaven als nens, han patit lipotímies, atacs d’ansietat i angines inestables de cor. La majoria ha quedat a terra a la porta de les escoles davant la impossibilitat de ser ingressats als Hospitals col·lapsats com estan, per culpa del Covid.

La delegació d’ensenyament ha quedat sincerament desconcertada. Ells estaven segurs d’haver tingut una bona pensada. Amb els islamistes, mataven dos ocells d’un tret. Es solucionava parcialment la falta de mestres, la contractació era més barata, ja portaven la bata de casa i alhora es podia començar a introduir als infants en el món de l’islam.

Els pares però, estan que trinen. Ja no saben si els seus fills es contagiaran del Covid o si aniran a l’infern. Varies plataformes educatives, han decidit enviar als seus fills a estudiar a EEUU. Allí com a mínim podran anar al parvulari armats.


HUMANOTECA
LADY MACBETH
Personatge shakespearià que, segons els especialistes, simbolitza el conflicte entre la masculinitat i la feminitat... Si baixem a un nivell menys intel·lectual, un masclot amb molt poc de femení excepte petits detalls físics que no semblen agradar-li pas massa com per exemple quan diu:

Lleveu-me el sexe... Espessiu-me la sang dintre les venes. Tapeu-li tot accés al meu remordiment i que no vinguin compungits sentiments de la natura a fer-me trontollar el feroç propòsit.

D’altres experts, fan un paral·lelisme entre Lady Macbeth i les bruixes que sucumbeixen al dimoni. Així la frase: doncs bé, al moment en que el somriuria al rostre, li hauria tret la punta de mugró de les seves genives netes d’ossos i li hauria esclafat el cervell.

Darrerament, alguns estudiosos, han llençat una nova línia d’estudi que emparenta Lady Macbeth amb la Senyora Ferrussola. Ja són ganes. Segur que són castellans.


LA LLUFA
HISTÈRICS
Els papes i les mames estan histèrics. No és cap novetat. Per parir criatures cal tenir alguna tara grossa, però aquesta vegada s’han passat.
Els papes i les mames, els mateixos que porten una agenda per anar col·locant als seus fills durant la setmana als avis i parents llunyans, els mateixos que se’ls deixen dins el cotxe mentre fan una cervesa, els progenitors que, incapaços d’educar, compren tots els aparells informàtics per tenir entretingudes a les criatures i que no els molestin, ara, aquestes pares no dormen, ni mengen, ni follen pensant que han d’enviar als nens a l’escola com si això, representes portar-los a l’escorxador.
Ja no recorden aquests pares que durant l’estiu, s’han saltat normes i lleis per anar a una platja prohibida? Ja no recorden els dinars familiars que han fet arrecerats contra el mur de la torreta dels avis? Quantes vegades no han jugat amb els cosinets?
Els nens també poden tenir un accident mentre el pare va a cent seixanta per l’autopista o quan la mare els deixa a la banyera i es posa a parlar amb la Merche. Els nens es poden empassar un botó a la guarderia on els porten quan encara no tenen un any. No ho saben tot això, els papes preocupats?
Les criatures poden agafar el COVID, com la grip o el xarampió. Fins i tot poden morir. Horror. Sí, però factible. A què tanta parafernàlia ara?.
Cada matí, pares histèrics, preparen el nen com si anés a la guerra. Els carreguen de mocadors , mascares, gotes, gels, termòmetres, advertiments i, sobre tot, POR. Per què fan agafar por als fills. Potser perquè ells són uns cagats?
Ara, naturalment, aquests papis i mamis, exigeixen que les escoles els donin la seguretat absoluta de NO PERILL davant un virus que no coneix ni Déu. Inútil. Aquests fills no estaran mai segurs fins que no surtin de la fèrula de papes i mames histèrics.
LLUFA PER ELLS