129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Previsible convocatòria electoral a Catalunya. Drive-in. Exèrcit i policia. Rei Felip de Bèlgica. Vicente de Salazar Pelayo. Independència catalana. Marta Pascal
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

10 juliol 2020

HI HAURÀ ELECCIONS?
La previsible propera convocatòria electoral per formar un nou govern a Catalunya provoca més ereccions que mai entre els membres dels partits sobiranistes. Canvis de parella, menages à trois, sigles i més sigles i sobretot espectacles que mostren els excessos dels polítics patris nostrum. Enlloc d’objectius comuns, punyalades per l’esquena, en lloc de sanejar la política catalana, concupiscència extremada. L’escut quadribarrat va esmicolant-se i perdent un a un els pilars gràcies a la manca total de diàleg, d’insults a repetició i d’abominació entre els líders. Es barallen pel proper repartiment de botí.

La gent del carrer, encara que sembli mentida, segueix esperant que posin seny, que reformin la seva organització de format soviètic i que per fi governin en lloc de regnar com els Borbons espanyols. Els nostres polítics però només volen regnar fent trampes, regnar amb mentides i enganys, regnar i a més a més ser els botxins de la gent que els hagi votat. Governar no seria més senzill?

Hi ha una possible resposta que el ciutadà pugui donar a aquests usurpadors del món polític?

Un ciutadà cada vegada més aculturat i sense consignes ni plantejaments teòrics no sap ni pot plantar cara. L’exemple més proper el tenim a la capital de la Catalunya-Nord en la que els seus ciutadans han votat Louis Allier, un dels dirigents del partit d’extrema dreta francès aliat al Vox espanyol.

Els nostres polítics, dintre de la seva miopia, no saben veure que aquí també podrien guanyar els de Vox gràcies a unes eleccions. A Catalunya hi haurà, i cada vegada més, ciutadans que optin per la solució de votar a l’extrema dreta. És el resultat lògic de voler ciutadans idiotitzats. Mentrestant tota una generació continua malgastant la seva energia en defensa dels presoners polítics. Milers i milers d’hores esmenades, milers i milers de tones d’energia en solidaritat combativa. Potser algú els hauria de dir que són a la presó per voluntat pròpia, que hi van anar somrient com uns imbècils oblidant que en el combat el primer deure és SOBREVIURE.

Queda sempre una altra opció... però l’heu de trobar vosaltres mateixos.


SEGONA PÀGINA


LA KINTA FORKA
SALVAR LA INDÚSTRIA CATALANA
En el món anterior al Covid19, la societat del tot pel cotxe estava en franc retrocés. El model social era fallit i la gent es manifestava un dia sí i l’altre també. En el món de DESPRÉS, la solució passa per transformar els pàrkings en sales de cine o de concerts. Amb el desconfinament provisional ha arribat el moment de tallar amb Netflix, aixecar-se del sofà -i no per anar a omplir el carro a un supermercat- sinó per tornar a anar al cine i a concerts musicals.

Llavors serà el moment en que la gent enfonsarà el cul en el seient del seu cotxe i anirà a un pàrking. El sector cultural, anihilat per la crisi sanitària, emergirà de nou amb les seves propostes d’experiències col·lectives dintre d’una societat sense contacte. Com estar junts sense tocar-se? Fàcil, el cotxe és la solució.

El Drive-in s’estendria arreu de Catalunya proposant pel·lícules i concerts, i fins i tot grans botellons. Imagineu uns 250 o 500 cotxes congregats davant dels tocadiscos d’un Disc-jockey un cap de setmana qualsevol. Grans projectors, fum, atmosfera de bogeria. Com no sucumbir a l'encant d'una ràfega de llums després de dues (o deu) cerveses?

Com no deixar-se seduir pel concert de clàxons espurnejats de warnings a cada final d’actuació? Cadascú contornejant-se dintre del seu habitacle de plàstic i polièster, para-xocs contra para-xocs. Els beneficis estarien assegurats i les caixes culturals tornarien a estar plenes.

En el moment en que la indústria automobilística anuncia tancaments de fabriques i pèrdues records, quan la NISSAN liquida l’empresa, i SEAT i moltes altres estan en números rojos, el seu mercat podria remuntar espectacularment en poques setmanes.
És així com en el món de després del covid19 la CULTURA salvaria la INDUSTRIA automobilística.


LA REALITAT OCULTA
L’EXÈRCIT I LA POLICIA, COSSOS EXEMPLARS
El gloriós, excels i patriòtic exèrcit espanyol emmirallat per l’exemple de la Xina, on els seus soldats experimentaran primer abans que ningú més, una vàcua contra el coronavirus; faran el mateix a Espanya, arriscant les seves vides: provaran abans que cap espanyol una vacuna netament nacional, inventada en un laboratori de Móstoles moguts pel seu inequívoc amor i servei a la pàtria mostrat darrerament en múltiple accions de neteja en hospitals, residències i serveis als ciutadans famolencs. Si tot va bé, per Nadal tothom feliç i vacunat.

Dins la benemèrita ha sortit a la llum un altre exemple humanitari d’un guàrdia civil que, per un mòdic preu, hauria passat desenes d’immigrants clandestins per Andalusia, però ens han amagat que arran d’això, s’ha descobert una important operació que es mantenia en secret absolut en la que hi ha implicat algun comandament de la guàrdia civil que consistia en la fuga dels nou presos polítics catalans. Una potència estrangera hauria pagat una important suma de diners. Els presos alliberats s’havien d’embarcar en un petit vaixell en un indret de la costa catalana cap a Gibraltar on els esperaria un submarí que els portaria a un país segur. Però això no ha estat possible al negar-se a fugir aquests, cosa que ha facilitat la descoberta de la fuga. És que s’han negat a evadir-se perquè es volen presentar a les properes eleccions catalanes? O hi ha d’altres motius més foscos?

Cap dels més de 3.000 policies nacionals volen venir a Catalunya, finalment, han hagut d’agafar els 600 que han tret pitjor nota i obligar-los a venir però amb l’incentiu econòmic quantiós per a fer el servei de vigilància a les platges nudistes del país, tot recomanant-los, com diuen els metges, per evitar contagis, la pràctica de la masturbació mentre fan el servei.

També els mossos d’esquadra, fidels als que manen i dicten les lleis, han tingut temps de reflexionar en aquests temps de pandèmia i han resolt, ells que ens tenen fitxats a tots i a totes, convidar a dinar i passar el dia a cases de mossos escollits, una bona colla de ciutadans estomacats i maltractats en manifestacions i desnonaments. I també, per donar exemple, durant tot l’estiu ajudarà a tota la gent gran que ho necessiti, recollirà totes les merdes dels gossos que hi hagi a parcs i carrers i enviarà a totes les cases del país un pòster amb un mosso sense porra i somrient amb l’eslògan: “Posa un mosso a la teva vida”.


EL CONVIDAT
FELIP... EL DE BÈLGICA
Bèlgica és poqueta cosa, tres passes més enllà sempre s’hi troba un altre país, però diguem que també te les seves coses. Una tarda a la Grand Place, una cervesa, musclos, patates fregides... i un nen pixant a la cantonada.

Phillipe, el monarca, és com el país, un rei de detalls.

Ara per exemple, coincidint curiosament amb la mort de George Floyd i el seixantè aniversari de la independència del Congo, en Phillipe ha escrit una carteta al primer ministre congolès “expressant el dolor per les ferides del passat” i reconeixent la violència que va mostrar el govern del seu avi i antecessor Leopoldo II. Home sí. Al Congo durant aquesta època van haver-hi DEU MILIONS DE MORTS, o sigui que sí, que fa pena i que la carta és tot un detall. Com ho és, per citar un cas, que uns ciutadans belgues li demanessin ajuda i els donés uns dos-cents mil euros, un altre detall (encara que toqués a misèria per cap). En el fons però, crec que es podia fer una mica més. No gaire, (les monarquies estan massa corcades per bellugar-se), però una mica més. Com per exemple que el mateix Phillipe en persona, tenyís de vermell l’estàtua (abans negre ara roja) del mal parit del seu avi.

Dit això, conec una altra monarquia que no pot o no sap o no vol fer ni un sol detall. Endevineu quina? Clar que si el rei actual hagués d’escriure cartes lamentant el mal que han fet als seus súbdits de nord a sud i de est a oest, acabaria amb el canell desarticulat (només de signar).


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA... DE LA SÈRIE
DEIXALLES DE VELLS: CONTENIDOR NEGRE
Habitació de la Madame que descansa sobre el llit. Pràcticament no es pot bellugar. Té un pinçament o un atac reumàtic, o alguna cosa de vella que la té postrada.

Vente con nosotras mujer, estaremos bien. Hay un jardín muy majo y cada tarde Julián, el Condesito, doña Manuela y yo mismo nos hacemos una partidita.

Qui parla, assegut a una cadira de rodes, és don Vicente de Salazar Pelayo, il·lustre amic de la Madame. Al seu darrera, un infermer armat (ningú sap per què) mal dissimula la impaciència que li provoca aquella entrevista entre dues runes humanes.

Mira que yo no quería nada de residencias, mi Nieto tuvo que ingresarme sedado y amordazado, no creas, pero oye, cuando vi aquello... Creía estar en la gloria, te lo juro.

Lo que estabas era atontao, como ahora. Se te han subido los años a la cabeza, Vicente.

Que no, que no... que tenemos unas vistas…

Y de qué te sirven las vistas si eres incapaz de ver que os están llevando al matadero, zoquete.

Pero si hay dos médicos.

Y muchos enfermeros armados…

Señora, es queixa amb autoritat l’infermer. Es que yo soy de Prosegur y he olvidado de sacarme la pistola.

La Madame intenta incorporar-se una mica entre ais i uis... Allarga la má cap a la de Vicente: Vicente, cariño, este país da para poco. Antes entre unas guerras y otras y con eso de que los críos se morían casi todos, íbamos comiendo la mierda que quedaba, pero ahora, los ejércitos no hacen ni maniobras y los niños duran una barbaridad... y sobra gente. Sobramos nosotros, los viejos. ¿Quién va a quejarse porque se mueran los viejos? Si es lo que quieren todos, desde los hijos hasta la Seguridad Social.

Pues mi Nieto me quiere mucho...

Se nota. Sobre todo muerto.

Es ley de vida señora, intervé el guarda de seguretat reconvertit en infermer.

Usted no sabe ni qué coño es la vida, muchachito. Usted cree que la vida son esos músculos que lleva tensos desde que ha entrado en esta santa habitación para demostrar no sé que... Pero sepa que esos musculitos, guapetón, se le van a caer hasta las rodillas, como a mi pobre Vicente. Y entonces su hijo, que ya está esperando que a usted se le caiga el primer moco de la nariz, lo llevará a enterrar a una residencia. Y coño como me gustaría poder escucharle entonces. La vida es jolgorio niño, no resecarse envidiando la mierda de piso que debe tener su padre.

Siempre has hablado muy bien, chata, diu commogut don Vicente.

Pero había otras cosas que te gustaban más, ¿eh marranito?
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
MICRO INDEPENDÈNCIA
Independència, segons definició diccionari: Situació de l’individu o l’Estat, que, en no dependre de cap altre, gaudeix de llibertat i autonomia.

Independència catalana segons experiència diària: Impossibilitat física, mental i política del poble català.

A Catalunya la independència és en singular. Vull ser independent jo. Vull tenir el meu territori i les meves lleis.
O sigui, o ens falta país o ens sobren polítics.

Els antics ho tenien més clar, per això van repartir Catalunya en baronies, contats, priorats, i hortets. Cada català era reietó, del seu trocet. Molt bonic i molt útil.

Si a cada polític li poguessin donar una parell de metres quadrats per anar fent d’amo, potser viuríem tots més tranquils.


LA LLUFA
MARTA PASCAL
Fineta, aparentment tímida, somriure fàcil, ben preparada, lectora de narrativa catalana i història... una daina dels anys seixanta.

Havia treballat sense fer soroll, a l’ombra (o potser amagada) a les rodalies del poder i de sobte, un dos tres, el gran salt. Màgia!

La desconeguda Marta es converteix en la veu del seu amo i no un amo qualsevol, un amo President. Aleshores la Marta dóna fe públicament de la seva admiració per l’amo. L’accepta, el recolza, i s’emmiralla en cada gest i paraula presidencial. Però el temps passa i, dins del temps passen també coses i un dia, l’amo l’hi fot una puntada de peu, la treu de la sala-biblioteca i permet que al seu lloc s’hi colin uns gats de família desconeguda.

Aleshores la Marta, Marteta per la família, amb la cua entre les cames, jau en un racó somniant la seva venjança. ¡La venjança política catalana! Crear un nou partit, grup, associació o el que calgui per debilitar a l’enemic (tan amic fa només uns dies). Sap que no guanyarà la cursa política, que es dissoldrà com un terròs de sucre entre enveges més experimentades, però és igual, l’important és fer la punyeta als altres.

La Marta fa trencadís del que quedava d’unitat política catalana tot reclamant, això sí, la necessària unitat política catalana. La seva unitat, és clar. Fantàstic. Gran cursa la de la petita daina reconvertida en experta grimpadora.

Caldrà treure-li la motxilla i penjar-li la LLUFA. És menys perillosa.