110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Rei Felip. Forces policials. Gent gran a les residències. Globalització. Hipoteca. Treballar. Coronavirus. Poder civil i militar
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

27 març 2020

PÀNIC
Com a inici del text, utilitzarem unes primeres paraules plagiades, com a mostra de la nostra solidaritat amb el rei Felip: Vanitas, vanitatis. I seguim en versió original.

Reis, presidents, poderosos del món, sempre protegits per la força, tenen el cul al aire. Ha arribat el carnaval portat a les darreres conseqüències. La democràcia absoluta en forma de virus. Aquí no es salva ni déu. I això, acollona. Palaus, residencies presidencials i particulars, per desinfectats que estiguin i metges de guàrdia que tinguin, amaguen al seu interior una colla de culs estrets. Amb això no hi contaven.

Poble, gaudeix del moment, com gaudeixes dels diumenges perquè després tot tornarà a ser com abans. O encara pitjor, perquè les autoritats convençudes que el virus és culpa del poble, encabritats per la por passada, collaran als seus conciutadans. Els deixaran a la misèria –si no hi són ja- i els exprimiran fins la darrera gota de sang.

D’Amèrica fins a Europa passant per els altres continents, les autoritats faran pagar la seva cagalera. Però de moment es caguen i només per això ja paga la pena rebre a un virus.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
PÀNIC AL PLANETA I PÀNIC ALS CARRERS
Mai com ara s’havia vist tanta confusió i pessimisme en els habitants del planeta terra arrel de la rapidíssima propagació del coronavirus. La incertesa planeja en la ment dels humans: serà tot plegat una guerra bacteriològica? Serà una estratègia de les elits supereconòmiques per controlar encara més i sotmetre la població? O simplement és una conseqüència del maltractament de la natura i de la gent per part dels grans mercats que practiquen un individualisme i un egocentrisme depredador i destructiu?

El pànic s’ha apoderat de la gent, i encara més quan patrullen pels carrers les forces policials coronades per escamots del “glorioso ejército espanyol”, invicte en mil guerres i condecorat amb vistoses medalles en la darrera gran victòria de Perejil. Cal, per tant, que tothom faci bondat i romangui a casa.

Amb tot, sembla que algú apunta contra els nostres avis i àvies: serà que han comprès el missatge: “sense les nostres àvies i avis no hi ha revolució”? O què els volen eliminar per estalviar-se pensions i medicaments? No, no, si us plau, no porteu més a la gent gran a les residències!

En canvi, no tot són males noticies; diuen que hi haurà molts divorcis, una gran noticia per a la humanitat ja que l’amor deixarà d’estar reclòs en les parelles per, un cop alliberat, aquest s’expandirà i es multiplicarà arreu fent feliç a moltíssima gent, i que en dieu del gran augment poblacional que tindrem d’aquí a nou mesos? Ja que de tant temps sense sortir de casa de ben segur que cauran uns quants polvets inesperats, una boníssima noticia per a recuperar la nostre natalitat deprimida. És significatiu que el nostre govern afirmi que primer és la vida de la gent abans que l’economia. En aquest sentit s’escolten cada vegada més veus de col·lectius i de gent insatisfeta, i sovint amb ràbia, que diuen prou al sotmetiment i a la misèria imposada i que malden per reconstruir un nou món de dones i homes lliures en que l’economia estigui al servei de les necessitats de tota la població i no de l’avarícia i poder desmesurat d’uns pocs.

D’aquesta tragèdia humana en sortirà una societat més justa i humana? Cada cop més compatriotes decebuts i pàries de la terra s’apunten a l’esperança. Caldrà estar ben atents als esdeveniments dels propers mesos.


LA KINTA FORKA
“HA ATURAT LA MÀQUINA I NINGÚ SABIA COM ACCIONAR EL FRE D'EMERGÈNCIA”
Feu callar les proclames ridícules de guerra al Coronavirus. Oblideu el halo de terror que envolta el seu nom. Els virus, des del fons bacterià del món, són el veritable continu de la vida a la terra. Sense ells, mai no hauria nascut ni la primera cèl·lula.

El coronavirus és el nostre avantpassat. No és ell qui mata. No hi ha morts per la seva acció a l’organisme, sinó per les mancances dels poderosos. Si no fossin tan rapinyaires encara hi haurien suficients metges, llits, infermeres i respiradors per sobreviure al mal que està fent el virus en els nostres pulmons. Si no emmagatzemessin la gent gran en guardioles de formigó armat, el virus no estaria allà.

Per uns moments proposem de veure el coronavirus com un Salvador en lloc de l’Home de la Dalla. Ha vingut i ha aturat la globalització de la qual som ostatges. Ha vingut hi ha demostrat l’aberració de la "normalitat" de delegar en els “poderosos” el nostre menjar, la nostra protecció, la nostra capacitat de cuidar-nos. No podem acceptar més això, la salut no té preu.

Compte, però, d’acusar els poderosos d'incapaços. En lloc d’això pregunteu-vos com podeu fer-los-hi tan fàcil el deixar-vos oprimir. Ara toca tenir cura d'un mateix, dels que estimes i del que t'agrada i no creure que els que ens han portar a l'abisme ens en trauran car només ens prepararan un altre infern.

Sense el Coronavirus, serien inqüestionables les coses?

Posem en qüestió globalització, comerç, tràfic aeri, límits pressupostaris, eleccions, competicions esportives, disneylandia, una gran majoria de comerços, el Congrés dels Diputats, la majoria de feines burocràtiques d'oficina i tota aquesta sociabilitat de borratxos que és l’altra cara de l'angoixada solitud dels metropolitans? No és suïcida viure així?

Gràcies al Coronavirus, no treballem, els nostres fills no van a l'escola, i no obstant els dies no son dies festius. S’ha obert un buit enorme. Sense cobrar el sou hauria de ser natural no pagar el lloguer. Com pagar la hipoteca al banc si no es pot treballar?

La cruïlla és històrica però no cedim al pànic. No cedim a la histèria impolítica. Les properes setmanes seran terribles, aclaparadores, cruels. Les portes de la mort àmple obertes. El virus és el producte més devastador però la injustícia és la civilització, no nosaltre. Els que puguin sobreviure hauran de triar. Cal una total reinvenció mentre cuidem els nostres amics i els nostres amors. I pensem com hem de construir una forma de vida possible.


EL CONVIDAT
EL VIRUS EMÈRIT
Era molt gran, massa per creure que era el Coronavirus malgrat anar disfraçat com ell. Ens hi vàrem apropar amb cautela. Abans d’arribar a la seva alçada, es va asseure a la vorera davant la disco. Semblava marejat.
Perdoni, qui és vostè?

&x··/**=%%$$$$$$$^^$$ &&(/)

Val, provarem amb un altra llengua. My tailor is rich.

==?¨**777%%rrr//

¿No sabrá usted por casualidad castellano?

L’home-virus es va espavilar. Hombre el espanyol, la lengua de mis padres y de mis abuelos y la de mi hijo, el muy cabrón, que me ha dejado sin pensión.

¿No será usted su emérita majestad?

Es va incorporar i es va arrancar per palmes: Ni mas ni menos, ni mas ni menos...

Y si su excelencia nos lo permite, ¿qué hace usted disfrazado de virus?

Pues asustarlo, coño. ¿Qué voy a hacer? En este mundo, caballeretes, el pez gordo se come al pequeño. Si lo sabré yo. El virus es muy chiquitín y si yo me visto como él, con lo altote que soy, ni se atreve a tocarme.

¿Quiere que le llevemos a casa, emérita majestad?

Es va posar a plorar. Un plor sincer, de poble. He nacido demasiado tarde, yo en la edad media habría sido el rey... I torna a asseure's, treu una petaca de la butxaca i es fot un glop d’antivirus.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL VINT-I-CINC... DE LA SÈRIE
CHIN POM
Una ombra provinent del pati, enfosqueix lleugerament la cuina. La Madame, sent la presència d’alguna cosa estranya. Allò no és normal i com per prevenir-se del que pugui venir, s’obre de cames.
De sobte, uns compassos de bona música i una veu jovenívola... Comença la cançó.

Me subí a la reja, chim pom – con la picha tiesa, chim pom –si tu linda niña me la quieres ver...

I la Madame amb els ulls tancats i les mans apretadetes contra el pit segueix la romança...

Yo con mucho gusto se la miraría – pero las macetas no me dejan ver–.

Que coño macetas si son mis cojones...

Ay madre del alma que me dice usted.

La Madame tanca les cames amb força. Entre les cuixes, les mans juntes i crispades. La Madame, recorda a Venancio, el seu primer amor (encara que no se sap molt bé quin va ser el primer exactament) la Madame sempre li ha atorgat aquest privilegi al Venancio, que era el fill bord de l’amo de la finca amb la dona del cabrer. Així se li va presentar el primer dia, amb aquesta airosa copla.

Que tío chim pom (canturreja entre dents) – vaya pelotas chim pom – si parecen las escua – dras de los cua – dros, de Muriiillo.

La Madame tenia quinze anys. El dia que en va fer setze, la va desvirgar l’amo que la va presentar a les forces vives del poble, Cabo de la Guardia Civil, Mossén, Metge, Jutge de pau i alcalde. (L’algutzir va ser iniciativa pròpia de la Madame) i després el camí ja va venir fet i no va necessitar més presentacions.

Que tío chim pom – vaya pelotas chim pom – y eso que lleva en la mano – mas que una polla – es un martillo.

Es va retrobar amb en Venancio, a Madrid, quan la Madame encara no era Madame i se la coneixia pel seu nom i dos alias amb la qual cosa quedava un nom i dos cognoms com déu mana. Rosa Tigre Azul. El Venancio quan la va veure recolzada contra l’aparador de “Gomas y Lavages” ensenyant més amunt dels genolls i amb una roba tan estreta que semblava anar despullada, va patir una erecció de cavall, es va petar els únics pantalons que tenia i es va llençar contra ella a plena Rua. Després de sortir del cuartelillo, per conducta indecorosa, la Rosa Tigre Azul (una barreja gairebé oriental) el va recollir a casa una temporada, però les necessitats del Venancio eren tantes que la pobra Rosa no tenia temps per treballar cantonades. Aprofitant que el noi va tenir el tifus, la Rosa es va desplaçar a un altre barri i ja no s’han vist mai més. Però el recorda. El recorda molt.

La Puri entra a la cuina i veu a la Madame encongida sobre ella mateixa i plorant dolçament. En el seu rostre, un somriure.

¿Le pasa algo señora?

La Madame treu les mans humides de l’entrecuix i allarga els braços cap a la Purita.

Ay hija mía, soy feliz, muy feliz, que vida más llena he tenido, cariño... sobre todo el chocho.


HUMANOTECA
HAAAAAAAAAAAAAGGGGGGGGGGG
Ara:
El pànic és més contagiós que la pesta i es transmet en un instant. M. GÓGOL.
La forma de comunicació més eficaç i ràpida, és el pànic. J.G. MOORE.
Paren el mundo que me quiero bajar. MAFALDA.

D’aquí a un temps:
El pànic va acabar per desaparèixer i els crits d’una dona ferida, es confonia amb la remor del trànsit quotidià. T MORRISON.

I, pels que restin vius, tot tornarà a ser el que era. Amb els rics una mica més rics, els pobres una mica més pobres i la indiferència de sempre.


LA LLUFA
A QUÈ VENEN AQUESTA GENT?
Què fan?
Què fa una guineu protegint el corral de gallines? Què fa un bisbe en un parvulari? Què fa el Trump en una biblioteca?

Hi ha situacions impossibles, surrealistes, inclús provocatives. L’aigua no es barreja amb l’oli. I les forces armades o els cossos de seguretat de l’estat, per molt que vulguin, mai no podran fusionar-se amb la idea de l’ajuda i el suport a la gent. Ni a la sana ni, encara menys, a la malalta.

La presència de militars i policies en les conferències que parlen del Coronavirus, provoquen més malestar que el confinament domiciliari. Fan por, molta més por que el virus.

Qui pot creure que una gent que en prou feines saben expressar-se, que únicament parlen “del operativo y la disciplina”, poden ajudar en res? Ni en salut ni en una puta guerra. En res. Què volen fer, com collons pensen que poden ajudar en la lluita contra el virus? A canonades?

És evident que el poder ha aprofitat la presència del COVID per treure de l’armari a unes forces armades necessitades de ser reconegudes per algú, per rebre alguna medalleta més, o encara que sigui, per perdre una mica d’estomac. Els han donat l’oportunitat per lluir en la gran desfilada del coronavirus. I ells, llestos com són, es quedaran segurs d’haver vençut la pandèmia. Magnífic retrat d’una Espanya escleròtica.

Llufa compartida entre el poder civil i el militar. Llufa, de fet, eterna.