126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Dona. Turistes. Millet. Refugiats. Món més lliure, solidari i fraternal. Dimoni. La Legión. José Luis Mendoza. Shakespeare. Ex President González.
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

26 juny 2020

LA GRAN REVETLLA
El COVID, s’ha portat bé. Vint-i-quatre hores abans de la tradicional festa del solstici, Espanya ha entrat a la Nova Realitat, i Catalunya, per allò de que som diferents, a la REPRESA. Dit per entendre’ns, ja podem follar.

Durant aquests període de crisi, han canviat moltes coses, la majoria a pitjor, però tres característiques hispàniques s’han mantingut tan inabolibles com el dit erràtic de Colom.

La dona segueix sent un esser de cabells llargs i idees curtes. I en conseqüència, la dona post virus haurà de seguir lluitant, totes a una, amb la tèbia adhesió d’alguns homes.

El país es seguirà venent per un plat de llenties (llegiu euros). Espanya està condemnada a morir de virus o de fam. Per això, obrim les fronteres just abans de vacances i aplaudim als atrevits turistes.

Els poderosos sempre seran poderosos. El Sr. Millet, després de masses revetlles en llibertat, aquests any menjarà la coca a la presó, però agafarà un tip (indigestió), el traslladaran a una clínica privada i en nom del dolorós mal de panxa li donaran la pena per condonada.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
ELS DIMONIS DE LA DIMOCRÀCIA
Darrerament han aparegut de nou fosques sentències de bisbes i polítics espanyols alertant sobre la presencia amenaçadora del dimoni en el territori Patri. Ja Franco va deixar “todo atado y bien atado” i Fraga va afirmar que “hay que cambiar algo para que todo siga igual”, i així hem arribat fins avui en què, els de sempre, més uns nous afegits subalterns ho continuen tenint tot.

Quan arriben noves crisis profundes que posen en perill els sistemes que ens mantenen captius, sempre tornen a aparèixer els dimonis amb banyes i cua i tot allò que es belluga per alliberar-se, que és titllat per els poderosos i des del poder, com uns anys enrere, de “rojos separatistas”, “terroristas” i “anarquistas”. Ens parlen dels dimonis que amenacen el seu desmesurat poder tirànic i corrupte quan, en realitat, ells són els autèntics malèvols i perversos revestits, sovint amb simpàtics rostres amables i plens de santedat. Estan per tot arreu, per tot el món, ells són el mal, l’autèntic virus humà que han utilitzat en benefici propi totes les cultures religioses a través del temps. Fan servir la pàtria i, de vegades, la pau del garrot i la concòrdia ciutadana, per amagar els seus afanys de riquesa i poder. Aquí a casa nosaltres també els tenim.

Per altre banda, cal anar molt en compte amb tots els tipus de dimonis que ens assetgen; aquests dimonis silenciosos però constants què ens penetren el pensament amb “bons consells” a fi de frenar el nostre camí i les nostres ànsies de llibertat, d’estimar. Per tant, hem de fer front i alliberar-nos dels nostres propis dimonis i,
sobretot, dels grans dimonis que ens barren, a tothora, el pas a una societat i un món més lliure, més solidari i fraternal.

Cremem, per sempre més, tots els dimonis a les fogueres del solstici d’estiu!!
Volem uns Pastorets sense que surti cap mena de dimoni i animem-nos tots i totes a acabar amb totes les dimocràcies de món!!


LA KINTA FORKA
ANY 2020 DE LA INHUMANITAT
Un rècord, 80.000.000 de persones han hagut de deixar les seves llars per fugir de la violència i la persecució, i viure lluny de casa, segons la ONU.
Segons l'últim informe de l'oficina de l'Alt Comissionat per als Refugiats (UNHCR), aquests refugiats es divideixen en sol·licitants d'asil i en persones "desarrelades" en els seus propis països i amb poques perspectives de retorn a casa seva.

L'informe mostra que 45.700.000 persones han fugit a altres parts del seu propi país i 26.000.000 són refugiats que viuen fora de les fronteres del seu país.

Aquest 1% de la població mundial que viu lluny de casa a causa de les guerres i les violacions dels drets humans reflecteix, sobretot, les "inadequades solucions polítiques" dutes a terme per posar fi a crisis ben sovint cròniques.

Mentre, la comunitat internacional continuï dividida, i tan poc preocupada per la pau, malauradament, la situació només pot continuar empitjorant. I per ara no hi ha signes de desacceleració.

Segons l’informe, 24.200.000 del total des persones desplaçades provenen d’un petit nombre de països afectats per la guerra. Entre ells destaca Síria, devastada per nou anys de conflicte armat, amb 13.200.000 persones desplaçades dins o fora del país, una sisena part del total mundial. Fins a un 68% del total de refugiats del món provenen de només cinc països: Síria, Veneçuela, Afganistan, Sudan del Sud i Birmània.

En altres paraules: si la comunitat internacional volgués i aconseguís la unitat, la voluntat política i els recursos per ajudar a aquests països a sortir dels conflictes i a reconstruir-los es resoldria més de la meitat del problema dels refugiats del món en molt poc temps.

A aquesta situació prou dramàtica cal afegir-hi l’esclat de la pandèmia del coronavirus amb el seu lot d'angoixes en un context on "moure’s té conseqüències sobre un mateix i sobre els altres". L'impacte econòmic de la pandèmia és dramàtic en els països pobres o en vies de desenvolupament en els que s’ha vist augmentar dramàticament la pobresa. El confinament i tancaments de fronteres impedeix que moltes de les persones desplaçades puguin trobar fonts d'ingressos.

En aquestes circumstàncies, i malgrat les restriccions de mobilitat, esdevé imperatiu que els països receptors de refugiats continuïn atorgant asil a aquells que ho necessitin.


EL CONVIDAT
EL TAXI DRIVER DE MALAGA
L’espero fora de la taberna on alguns periodistes de la capital li fan un petit però sentit homenatge. Entre la concurrència alguns uniformes de varis colors. Presidint la taula, una cabra. Escolto uns quants “VIVAS” i després l’Himne Nacional. Una bona estona després, surt acompanyat per un parell de camarades del taxi. Es diu JBJ (que no deixa de ser una pista) i és el valent que va disparar contra fotografies d’alguns membres del govern espanyol (d’esquerres) al crit de SENTENCIA. M’hi apropo. Deu veure varies dones i comença a salivar. Un dels acompanyants vomita i l’altre es posa a riure. Li dic que sóc periodista. Ell segueix bavejant.

Usted viene del ejército, ¿verdad?, más concretamente de la Legión.- No señorita, yo vengo del taxi.- Bueno, viene a ser lo mismo.

No li agrada.

Añorará usted las armas... - No señorita, tengo la casa llena. Regalo del ejército. El ejército cuando te echan, en vez de un reloj, regala armas.

¿Y por qué les dispara a los políticos? Me parece tan salvaje...

Em mira malament a través de l’alcohol. Sospita que no he anat al sopar. Hacía ejercicio de tiro, señora.

¿Y no podría hacer puntería disparando a sus señores padres?

Començo a veure armes i a escoltar trets. Porto una setmana que no hi ha manera d’acabar una entrevista. Començo a córrer. Uns companys del MUNDO diuen cap a on he escapat. Els borratxos em segueixen.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRENTA-VUIT... DE LA SÈRIE
L’EXORCISTA
¡¡¡Suéltalo, suéltalo, vomita a Satán!!! ¡¡Por Cristo, vomita a Satán!!!
La Madame i la Puri fan un bot de les cadires. Han quedat esgarrifades pels crits. Algú està matant a la Sónsoles, pensen. Segons després, don José Luis Mendoza, director de la Universitat Catòlica de Múrcia, entra enfurismat a la cuina.

¡Vengo a Madrid y lo primero que encuentro es una casa de putas!

¿Así que ya ha estado en el Congreso, eh? S’enfot la Puri.

El Sr Mendoza, te catorze fills (amb una mateixa dona, la seva) va ser missioner a la República Dominicana i ara, es dedica juntament amb la mateixa senyora dels catorze fills, a evangelitzar qualsevol cosa que li caigui a les mans. La darrera creuada l’ha dirigit contra Will Gates i George Soros als que acusa d’utilitzar cèl·lules mare de fetus avortats. Avui, de camí al Congrés de Diputats, on pensava presentar serioses queixes, ha passat per davant Ca La Meuca i empès per la seva devoció redemptora, ha entrat i ha organitzat un Cristo.

Abro la puerta, me coge del cuello y me manda vomitar. ¿Pero que perversión es esa, señora? Es queixa Sónsoles.

Tais todas endemoniadas, rameras! Crida el Sr Mendoza que va encabronat des que va orinar sang de tant patir mentre feia de missioner. Ara es desfoga i treu la mala llet per la boca.

¿Quiere una taza de café?, pregunta una Madame força espantada.

El cáliz de Cristo voy a tomarme de un solo trago, mujeruca, y tápese toda esa carne, depravada, demoníaca.

Señor, si llamo a la Policía le van a dar una hostia que no necessitará comulgar en tres años. Crida també la Puri plantant-se davant d’ell.

¡¡Ah!! tu debes ser la serpiente del árbol…

No señor, yo soy la puta de Eva.

¡Y encima lo confiesas y te enorgulleces, meretriz!

¡Eso lo será su madre! Pero que manía os ha cogido a todos los fachas con el diablo, ¡Jesús!

Señor, señor, la zarza, manda a este antro la zarza ardiendo.

Llamo a un loquero o a los bomberos? Pregunta la Sónsoles.

Arriba del carrer l’Encarnita. Te el dia de festa però com sempre passa a veure si pot ajudar en qualsevol cosa. Vesteix normal. L’uniforme de feina se’l deixa a l’habitació de la Madame.

Hay una señora ahí fuera arrodillada ante la puerta y santiguándose todo el rato.

¡Mi mujer! Diu el bon cristià.

Hombre, pero si es mi catequista, diu la Encarnita. Intentó hacerme monja cuando trabajaba en el club, pero al final fue él quien acabo en el confesionario. ¿Te acuerdas chiquitín?

El Sr Mendoza es persigna i surt de la casa en busca de la seva senyora que, aquesta vegada, no està prenyada.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
TORNA EL DIABLE: ESTEM SALVATS
Com després de cada pesta, desgràcia natural o crisis de qualsevol tipus, les autoritats culpen al diable. El diable té mala premsa perquè, com va dir A FRANCE, “Mai escoltem la versió del dimoni perquè Déu va escriure el llibre”.

Masses dimonis s’utilitzen per justificar les limitacions i els pecats dels homes. Shakespeare deia: “Acostumem a veure més dimonis dels que l’extens infern pot tenir...” o “l’infern està buit, tots els diables són aquí”.

Llucifer pot ser qualsevol de nosaltres. “Si rasques a alguns sants, et trobaràs al dimoni” A. O’MALLEY.

Estimats germans, voleu saber la veritat? “El diable es ros, amb uns ulls blaus que encenen l’amor. A mi, el diable em sembla encantador”. F. KAHLO.


LA LLUFA
NO TE NI TXO NI ARRI (MULA DESBOCADA)
No és bo fiar-se de la gent gran. No és tan dolça com ens la volen retratar. Són egoistes, gaudeixen amb la mort dels altres, especialment si són més joves, es fan les víctimes però esclavitzen als que els envolten. Per això la majoria acaba en residències.

El que encara no han enviat a cap residència és a l’ex President González, però s’ho mereixeria perquè és més emprenyador que un autocar de l’Inserso.

A primer cop de vista sembla l’avi de la Heidi amb rústec, però és fals, sobrat, boicotejant als joves, manegant els fils que li queden de poder. González és com aquells animals que comencen de larves, passen per papallona que a tots encisa i acaben picant com el mosquit tigre.

Ara, interessos tan foscos com el somriure de González, han fet sortir de nou el cas Gal. I què? Per què? Algú amb el parvulari acabat, ignora qui eren els Gal, qui els fiançava, en què ocupaven les seves hores lliures? Creu algú, de veritat que el ressorgiment mediàtic de l’escàndol afectarà González i el seu entorn? L’avi González, encaixa el clavegueram del seu mandat com l’avi de la Heidi vivia les tempestes de neu, mirant per la finestra, xarrupant la pipa i amb els peus prop la llar de foc. Les víctimes de l’era González son només efectes secundaris.

L’avi González, seguirà assessorant a governs, donarà classes de democràcia en fòrums internacionals i s’herniarà de riure si qualsevol dia algú li recorda les seves americanes de pana.

Quan dus a l’esquena el pes de la més miserable de les corrupcions, la calç ja no pesa.

LLUFA PER GONZÁLEZ, L’AVI MENTIDER, DE PART DE LA HEIDI.