158157156
155154153
152151150
149148147
146145144
143142141
140139138
137136135
134133132
131130129
128127126
125124123
122121120
119118117
116115114
113112111
110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Eleccions a Catalunya. Jaume Perich. El judici del segle. Puigdemont. Cop d’estat a Myanmar. Luis Bárcenas. PP
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

12 febrer 2021

UNES ELECCIONS MOLT PARTICULARS
Espanya és diferent. Catalunya no volia ser-ho i es va llençar en braços de la independència però la independència és una mala mare i va renegar del seu cadell. Ara, Catalunya també és diferent i la burgesia catalana torna a parlar en castellà.

La darrera mostra de mimetisme amb l’Espanya de la “peineta”, ha estat la convocatòria de les properes eleccions autonòmiques que no tenen res d’autonòmiques i sí molt de folklòriques.

Per exemple: la data electoral la marca un Tribunal (no la Generalitat) i en plena crisi pandèmica. La qual cosa provoca que el vint-i-cinc per cent dels ciutadans que haurien de presidir les meses demanin per raons sanitàries astrològiques o simplement normals, passar de protagonisme democràtic. La qual cosa fa que la Generalitat comenci a buscar solucions absolutament esbojarrades per aconseguir un quòrum als Col·legis electorals. Després de mil idees estúpides, la Generalitat ja no sap que dir i al final, proposa que els voluntaris de portar la torxa olímpica al 92, tornin al carrer i facin de presidents de mesa. La qual cosa fa que els ex voluntaris olímpics, gairebé tots ja en cadires de rodes, asma o incontinència orinaria, es presentin amb molt poques garanties estètica-sanitàries a la junta electoral. La qual cosa fa que els ciutadans no es refiïn un pèl del personal que els ha de registrar a l’hora de depositar el vot i que s’estigui ja anunciant que l’abstenció en aquestes eleccions pot arribar al seixanta per cent. La qual cosa fa que tots els partits estiguin redactant l’esborrany que, en cas de no obtenir els resultats desitjats, els permeti impugnar els resultat de les eleccions. La qual cosa fa que en la propera onada de la pandèmia tinguem unes noves eleccions. La qual cosa fa que Catalunya sigui ja més folklòrica que la Pantoja. I amén.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
L’ETERNITAT DE PERICH
Segons el calendari, fa vint-i-cinc anys que va morir un tal Jaume Perich. Mig home mig gat. Però deu ser mentida perquè la passada setmana, el Perich seguia publicant els seus acudits i els lectors envejaven la seva capacitat d’estar al dia en tot allò que passa al país.

Misteri sobrenatural? Fenomen quàntic? O una de les set vides del gat?

Malauradament, cap de les tres opcions màgiques. Simple reiteració nacional. Nefast retrat d’una terra on l’evolució no té lloc ni pas. Si el senyor Perich i el seu gat, haguessin viscut a l’Espanya del segle XV, haurien pogut escriure els mateixos acudits (sempre que no els hi tallessin el coll) que van escriure fa uns anys... o ahir mateix. El decorat és el mateix. Una plana àrida, uns vents àrids, unes ments àrides i una dinastia que els domina amb l’aridesa de la seva força.

En el fons, i sense saber-ho, la gent està valorant de Perich, senzillament l’haver nascut en un país on res es mou. I on una paraula és fa tan eterna com la seva misèria. No és això. El que enalteix al personatge mig home mig gat, és haver-se atrevit a dir el que tots sabem i tots vivim. Tenir el valor d’encendre un cigarret saben que provoca càncer, de beures dos wisquis saben que esconyen el fetge, de jugar a jocs que no li agradaven només per fer més evident la seva denúncia i esperar pacientment el càstig inevitable.

D’existir el cel ple de déus i sants i àngels, Perich a hores d’ara, dibuixaria en contra d’ells. D’haver-hi infern, Satanàs i la seva colla envermellirien de vergonya veient els acudits que d’ells en fa el mig home mig gat Perich. Perich és el suplici de l’autoritat, de la injustícia, de la corrupció i el malbaratament del que és vida... i per això, és també una mica el confort de les víctimes que pateixen aquest poder i aquest malbaratament. Perich, com el seu gat, sempre estarà present, sempre li quedaran sis vides per seguir fent la punyeta a tots els que es mereixen que els hi facin la punyeta perquè ells, el que fan és matar el món i silenciar a tants Perichs com hi ha entre nosaltres.

LA KINTA FORKA
A L’ALBA DE LA SISENA EXTINCIÓ EL JUDICI DEL SEGLE
El 3 de febrer de 2021 ja és una data històrica i un petit pas de gegant victoriós contra els estats del salvatge capitalisme. El tribunal administratiu de París ha fallat contra l'Estat francès com a "responsable" dels fracassos en la lluita contra l'escalfament global, i li ha ordenat de pagar un euro simbòlic, per danys morals, a les quatre associacions denunciants, Greenpeace France, Oxfam France, fundació Nicolas Hulot i Notre Affaire à tous.

El tribunal sentencia que l'Estat ha comès una "falta" en no reduir suficientment les emissions de gasos d'efecte hivernacle. És un gran "èxit”, una porta a la esperança i una nova arma de lluita. Ara tothom espera l’altre judici amb la demanda de les associacions ecologistes d’obligar a l'Estat a prendre mesures per complir amb els seus compromisos.

Sobretot que això arriba en el moment en que es fa palès que erradicant moltes espècies de fauna salvatge, els humans es converteixen en l'objectiu preferit dels virus. I és que la pandèmia ens ha de servir per aprendre en "Com habitar la Terra". Preservar la biodiversitat és la nostra assegurança de vida, el nostre millor aliat contra els patògens. Aquesta pandèmia està directament relacionada amb l'anunciat col·lapse de la biodiversitat però per fi hi ha una victòria de la gent contra els poders dominant la vida de la humanitat.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
RETORN CLANDESTÍ A CATALUNYA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT

Com s’havia acordat, el president Puigdemont, arriba el 30 de gener a Rotterdam des d’on inicia un viatge per mar en un vaixell mercant, acompanyat de la Nina, una dona russa neta d’un exiliat català de la guerra.

Després d’uns dies de navegació, on va enllestir els seus discursos, tots dos desembarquen a Lisboa. En Puigdemont toca terra caracteritzat amb maquillatge, una calva, una barba i una pròtesi nasal que el fan desconegut del tot; en un dia plujós, en una ciutat gaire bé deserta per les mesures del Covid. No poden anar a sopar a cap restaurant del barri d’Alfama, com era el desig del Carles, per assistir a un concert de fados, llavors soparan en una casa particular del Bairro Alto, on viuen dos catalans de plena confiança contactats per l’Andreu, l’espia català. Aquí podrà escoltar discs d’en Carlos Do Camo i d’Amalia Rodrigues.

Amb les fronteres tancades, l’endemà de matinada, tots dos amagats dins d’un tràiler, arriben a Madrid a l’hora de dinar i després de passar la nit en una casa segura al barri de Lavapiés, la Nina i el Carles agafen l’AVE a les 10:30 i arriben a l’estació de Sants a les 13:15. En Carles no pot dissimular el seu nerviosisme i emoció en trepitjar Barcelona després de més de tres anys d’absència forçada.

Un cotxe, els espera fora. Tot ha estat minuciosament preparat per l’agent secret Andreu que ha teixit tota una xarxa de suport. És el dilluns dia 8 de febrer, en plena campanya electoral. No serà fins l’endemà – dia 9 – que farà el seu primer discurs. A les nou del matí arriba en una furgoneta a la plaça Carles Buïgues a Montjuïc, on són les quatre columnes. Ara arriba el gran moment esperat; tot està preparat per la gravació i retransmissió del seu primer missatge i – de sobte i sense maquillatge –, apareix i comença a parlar: “Catalans i catalanes, ciutadans de Catalunya, us parla el President legítim. Sóc aquí de vell nou a Catalunya per dir-vos que la lluita continua i ha de continuar amb més fermesa ara més que mai, després d’aquests darrers anys de confusió, passivitat i de la forta repressió de l’estat. Hem de deixar de ser presoners d’un estat espanyol que ens vol captius i sotmesos i ens hem de fer valdre i respectar davant d’Espanya i de tots els pobles del món i per això hem de culminar el mandat de l’1 d’octubre del 2017, passant a l’ofensiva, si cal amb la desobediència cívica per tal d’aconseguir una plena llibertat del nostre país. Cal que lluitem de debò sense por com una nació lliure que som fins el final. Som un poble d’arrels llibertaries que sempre ha lluitat per les llibertats i la justícia social. Mantinguem-nos fidels a les nostres arrels i tots units fins a la victòria! A l’acció, catalans! Cap a una república independent on homes i dones puguin gaudir de tots els seus drets de llibertats i d’igualtat! Res no ens podrà aturar. Visca Catalunya lliure!!”

Tot seguit desapareix dins una furgoneta i poc després en un cotxe que el porta a un lloc segur al barri del Clot.


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
COP A MYANMAR
Cop d’Estat.- Canvi de govern a un país segons l’estat d’ànim del cap dels militars i/o mercenaris i/o Pentàgon. Generalment molt ben valorat per la Borsa, la Màfia, i el Vaticà.

A Myanmar, abans Birmània, abans Pagan, abans Myinsaing i abans Déu sabrà, han destituït a la Presidenta SAN SUU KYI, abans Premi Nobel de la Pau, després repressora contra els Rohingyas i d’ara endavant Déu sabrà. El Cop, com no podia ser d’altra manera l’ha protagonitzat el Cap d’Estat Major MIN AUNG abans MIN AUNG (cosa que li agraïm).

El motiu del Cop, tal com diu la definició del diccionari ha estat perquè el Cap d’Estat tenia mal de cap i després de provar remeis de tota classe i veient que el mal no marxava, va manar als seus soldats que fotessin fora del Palau a la que dos dies abans era la seva amiga i protegida. L’acció li va tornar la calma i el mal de cap va desaparèixer.

Hi ha una segona definició sobre els Cop d’Estat. Diu així: Cop baix d’un personatge de baixa moralitat contra un ex aliat seu tan miserablement baix com ell amb el suport implícit de les potències mundials democràticament immorals i baixes.

L’autor d’aquesta definició va ser executat després d’un cop d’estat.


ÚLTIMA HORA
EL PAÍS TE GOTERES
Les filtracions, que molts diaris venen com a exclusives i que senzillament són fruit d’algun espieta a sou, són una mena de termòmetre de la salut moral d’una societat. Espanya té febre alta.

La filtració té lleig fins i tot el nom. Sona a ciment esquerdat, a cloaca, a rata, a camí fosc i tortuós fins no sortir-ne la gota aparentment clara que cau dins de casa. Espanya té goteres. Moltes.

La filtració denuncia una feina anterior mal feta, tan sigui un edifici, una barraca o una democràcia. La democràcia a Espanya està mal feta des dels ciments.

En aquest país, es filtra tot, fins el pipí dels nens.

El més satànic però no és la gotera en sí. A les cases les goteres es manifesten després d’una tempesta o una nevada. Al país no li cal aquesta lògica. Aquí hi ha goteres sense necessitat de pluja ni de neu. Aquí, gotegem en sec.

Gotegem, quan a algú li interessa que qualsevol cosa es mulli. No cal que el tema sigui important per sí mateix. Ni cal, faltaria més, que fos una informació certa. N’hi ha prou amb tenir ganes d’esquitxar. Quan interessa remullar a un polític, se l’hi suposa un capital a l’exterior o un passat fals, si el que cal perjudicar és a un esportista es treuen bé violacions o estafades a Hisenda o contractes privats. Quan necessitem remenar l’olla traiem a un vell polític ja oblidat que torna amb noves declaracions o a un expolicia més temut que el mateix Déu.

A Espanya l’aigua l’hi arriba als garrons de tanta gotera, però com sempre la solució és una “chapuza” *. Tenim humitat per temps.
* (ofici estrictament nacional que no té ni traducció) (un bunyol té connotacions bones i la “chapuza” no en te cap)


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL BIEN PEINAO
Des de petita em va seduir un concepte que jo pensava venia d’Amèrica: Els delinqüents de coll blanc. I me’n vaig enamorar. L’adolescència vaig passar-la veient totes les pelis de sèrie B sobre gàngsters, policies corruptes, empresaris assassins, senadors violadors... Una passada.

Un dia, la meva millor amiga em va qüestionar el gust. Per què seguir veient pelis en blanc i negre, mentre les pantalles s’il·luminaven amb els rostres dels galants més guapets del món? Bona pregunta.

He passat anys sense trobar una resposta però finalment el Partit Popular me la va presentar en safata de plata.

A mi no m’agraden els criminals de les pelis, ni els polis borratxos ni res d’això. Jo sóc molt romàntica. El que em seduïa d’aquells personatges sinistres era la seva figura, la planta que feien, el do de gents que tenien. Entre assassinat i assassinat, eren els més educats de tots i per molt.

Els dolents de les pelis, van sempre nets, com sortits de la dutxa, el cabell lluent, vesteixen impecablement, porten uns nusos de corbata que semblen tallats per escultors del marbre, són educadíssims, s’inclinen cerimoniosos per besar la mà de les senyores, somriuen sempre i tenen un punt d’humor cínic que a mi, me’ls fa molt homes i atractius.

L’altre dia, vaig veure que el Senyor Bárcenas, don Luis, ha tornat a l’actualitat. I només veure’l, em va tornar l’enyorança del cinema americà de sèrie B. Era ell, era qualsevol d’ells.

El Senyor Bárcenas ha tingut no sé quants càrrecs i de tots ha tingut de dimitir (amb el que costa dimitir en aquest país) per problemes legals. D’un lloc s’enduia una cosa, d’un altre uns dinerons, del tercer càrrec la placa de la porta... Tot de detalls envoltats del seu somriure i la seva educació i la seva ferma creença que ell era innocent de tot. Quina seguretat tan bonica. La gent d’esquerra mira d’una manera que sembla el permanent culpable. La dreta no, la dreta és innocent per naixement, com els reis.

Recordeu la Soraya, el Bigotes, l’Aznar el Rajoy, la Cospedal, l’Arenas...? Quin senyorio! Tornaré a veure les pel·lícules. LLUFA pels galants guapets.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
MARIO DRAGHI. L’ESPERANÇA BLANCA
Els italians actuals segueixen fidels al vell senat romà. Els agrada sentir-se tutelats pels vells de túnica blanca. I tenen raó. Els vells van més cansats, ja els han passat les ganes de conquerir terres i cuixes de secretàries. Alguns segueixen robant, però això ja va amb l’animal. E la nave (italiana) va.

VIVENDA SOCIAL A MADRID
El Jutjat número 29 de Madrid ha dit que nones. Que la Comunitat de Madrid (alies Ayuso) ha de tornar les cases que va vendre a un grup Bultó. La Presidenta, la primera al servei de Madrid, ha arreplegat a tota la seva família i des del proper dilluns començaran a construir els tres-cents habitatges. Ayuso farà de paleta major. La resta de familiars seran els paletes rasos. El PP s’ha compromès a anar cada dia, de deu a dotze, a veure com van les obres i animar als treballadors.
P.D. Ayuso ha demanat la baixa per esquinç engonal.

RÚSSIA S’ENFONSA
L’ídol amb peus de fang. Frase feta, frase històrica. Frase actual a la gran Rússia. El canvi climàtic ha aconseguit el que no van poder fer ni els americans ni Franco ni l’església junts. La Rússia freda s’enfonsa, les cases s’enfonsen, els habitants s’enfonsen, el desgel lliure a l’aire nous virus d’animals antics. Tranquils, no passa res. Putin s’ha comprat la reproducció de la barca de Noé.

SALARI MÍNIM ALS EUA, BIDEN JUGA FORT
Joe Biden salvarà l’imperi americà de l’autodestrucció? Votada a la Cambra el 2019 però mai al Senat pel bloqueig dels republicans la Raise the Wage Act podria fer passar el salari mínim federal de 7 a 15 dòlars, una de les grans promeses del nou president.
A l’imperi americà la decadència moral, sexual i inclús intel·lectual ha estat institucionalitzada per Trump, sense oblidar els milions d’americans que prenen quotidianament tot tipus de drogues psicòtropes. A Biden se li ha girat molta feina!

PROCLAMA INTEL·LIGENT
No acceptem que només els interessos econòmics puguin anul·lar les normes sanitàries. El malestar creat per l'absència d'espais culturals i de socialització té greus conseqüències per a la població. Entenem que això pot ser xocant i tots tenim una persona en risc en l’entorn dels nostres éssers estimats i volem protegir-los. Però hem de denunciar que també hi ha vides desequilibrades per aquest estat de foscor ambiental i aïllament constant. L'ús d'antidepressius ha augmentat exponencialment. Els instituts psiquiàtrics estan saturats. Moltes persones han perdut la feina. Massa gent no rep suport en aquest clima ansiós i es necessiten alternatives socioculturals, no obstant això, gairebé no es fa res!

POP BRITÀNIC, UNA FLAMA APAGADA
Cinquanta-sis anys després del primer concert americà dels Beatles i de tantes revolucions musicals que va provocar, la influència dels músics pop britànics a la resta del món s’ha reduït a quasi res fins el punt que els grans èxits de les llistes britàniques es mantenen majoritàriament confinats al territori d'aquest país, un del més melòmans del món. Potser no s’han vacunat encara contra el Brexit.

GAMESTOP I ELS LLOPS DE WALL STREET
Milions d'usuaris de xarxes socials han sabotejat els plans dels fons voltors, que apostaven per ensorrar aquestes botigues de videojocs. Una idea coordinada per un malalt des de un llit d’hospital que ha consistit en la compra massiva d'accions, controlar els mercats de valor, tornar bojos als llops i alhora embutxacar-se uns quants milions degustant la ruïna dels marquesos de Wall Streed. Més enllà és l'expressió d'un ressentiment popular contra els carronyaires de la borsa, que veuen com les seves pròpies armes es giren contra d'ells. Potser els catalanets es poden inspirar com cal?

BORELL, BORRELL QUÈ TE LA FOTS
Encara una cagada del Borrell. Entre Rússia i Europa ha esclatat un nou capítol de guerra freda amb la mútua expulsió de diplomàtics alemanys, suecs i polonesos i russos respectivament. La crisi ha esclatat gràcies a la visita a Moscou del cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, que amb la seva in-diplomàcia habitual ha aconseguit les ires dels russos, dels francesos, dels alemanys, dels suecs i uns quants països més. Recordeu que Borrell volia vacunar a totes les catalanes i catalans contra el virus d’estimar el seu país?