306305304
303302301
300299298
297296295
294293292
291290289
288287286
285284283
282281280
279278277
276275274
273272271
270269268
267266265
264263262
261260259
258257256
255254253
252251250
249248247
246245244
243242241
240239238
237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : La crescuda de l’extrema dreta. L’Albiol, l’arbre i els quilovats. Militars jubilats protesten contra Sánchez. Mentre la terra s’asseca les ments humanes es buiden. Pensar com acabar la guerra a Ucraïna. Susan Sarandon i Melissa Barrera en atur per donar suport als palestins. Mascleta al Parlament albanès. Argentina, memòria selectiva
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

1 de desembre 2023

LA REVOLUCIÓ PENDENT
La crescuda de l’extrema dreta
Masses vegades parlem per inèrcia i la inèrcia ens porta a l’error, per exemple quan lliguem la paraula revolució exclusivament a un moviment d’esquerres. La dreta, l’extrema dreta, també té i fa la seva revolució.

Els motius, excuses i discursos són gairebé els mateixos. La revolució, vingui d’on vingui, exclou a l’altre. Sistemes polítics, religions, morals i defensa de la exaltació territorial, el nacionalisme, el racisme, el lliure mercat... “Se nacionalice” diuen uns, “se privatice” diuen els altres. És el mateix.

Teòricament l’esquerra lluita contra l’exclusió social, demana suport per l’immigrant, es manifesta a favor de Palestina. Però on és aquesta esquerra? No pas als barris de la droga i els pisos desnonats, no pas a les sales d’espera de l’Assegurança Social, no pas entre els col·lectius de treballadors que veuen com se’ls tanca una part de l’empresa. L’esquerra ha quedat en un reducte intel·lectual en el que li fa por manifestar-se perquè se sap incapaç de tornar cop per cop. Ull per ull.

Abans dreta i esquerra tenien camins ben diferenciats, ara, queden poques diferències. La dreta, es cert, protesta quan ja té el suport de les armes mentre els altres han de sortir a jugar-se-la a pit descobert. Però el discurs ideològic que identificava un o altre costat, ha desaparegut. Entre altres coses perquè la dreta no té un programa, l’extrema dreta és una visió del món, radicalment oposada al raonament moral i intel·lectual.

La revolució de l’esquerra encara intenta mostrar-se comprensiva amb l’adversari, intenta pactar i oblidar, l’extrema dreta, quan aconsegueix el poder arrasa al que per ella no és una forma de pensar diferent sinó l’enemic. Per això quan aquesta dreta aconsegueix el poder s’hi instal·la durant generacions mentre que les victòries esquerranes en prou feines es mantenen unes desenes d’anys.

Ha tornat la revolució de l’extrema dreta. De moment es van fent espai per tot Europa i part d’Amèrica, qualsevol dia l’ocuparan definitivament i aleshores ningú que no sigui dels seus podrà aixecar la veu durant molt de temps.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
QUE BONITA ES BADALONA
L’Albiol, l’arbre i els quilovats
Els meus tiets, sempre hem tenien mania perquè era massa alt i ells pensaven que els alts són un ximples. El problema no era jo, eren ells que entre els dos, un sobre l’altre, no feien més de metre i mig. Però tot i tenir això molt clar sempre m’ha quedat una mania obsessiva per les coses altes. M’agraden. M’agrado. Que es fotin els tiets en pau descansin.

Però mi arbol e ma arto que er tuyo.

O mes máis alto é meu...

Ni cas. Rebequeries de petits alcaldes. L’arbre de Nadal de Badalona, tot i no ser arbre és el millor. La rivalitat és sana. Ajuda a superar-nos. A donar-nos il·lusió i orgull. És molt important sentir-te orgullós de la teva ciutat. Et fa menys desgraciat.

Em critiquen, sí, ho sé, perquè diuen que una ciutat no ha de fer despeses superficials ni gastar quilovats superficials ni provocar enfrontaments amb municipis superficials. També deien que a Catalunya no hi pot haver un alcalde del P.P. i toma si no! Però igual que la culpa d’alçada la tenien els meus oncles, el problema dels que em critiquen és seu i no pas meu.

La vida és un somni va dir algú, i en què collons poden somiar els badalonins si no és amb un arbre de ferro i quatre llumetes. Siguem sincers, el puto pont del petroli és una merda, la platja està bruta, els carrers plens d’emigrants, les vistes horribles, l’horitzó xemeneies, la renda per càpita una misèria. Fot un arbre collons!

D’acord, l’arbre també és una merda però com a mínim fins l’any nou, ens sentim importants. Des que la Penya va guanyar una Copa d’Europa de basquet, no ens sentíem tan importants.

Política paternalista, sí senyor, però Badalona fa temps que necessita un pare i jo estic aquí per fer de pare i del que calgui. I no ens equivoquem, els badalonins no necessiten biblioteques, necessiten llums.
XAVIER ALBIOL, 2’01 METRES D’ALÇADA


LA GARSA PROSTÀTICA
REBEL·LIÓ A LA GRANJA
Militars jubilats protesten contra Sánchez
Me canto las cuarenta!
Pues yo el Cara al Sol
Y así es como los militares (los que pueden) se alzan de sus sillas y como (los que pueden) levantan su brazo y como en la cantina de la Residencia de antiguos militares La Granja, se escuchan los primeros y emocionantes acordes del himno nacional español de cuando España era aún una nación.

El camarero iza la bandera y saca del congelador una águila negra y gualda que eriza los pelos (los que pueden) de los presentes. Con lágrimas en los ojos fijan su mirada en la bestia y aumenta su ardor patrio.

El canto se interrumpe ante la caída repentina de un Coronel. Unidos a una sale de la garganta de los viejos militares una afirmación unánime, ha sido Sánchez!

Retirado el Coronel, enfurecidos los ánimos, ardiendo en sus venas la última gota de sangre que les queda, los Generales se reúnen en la barra. Vamos a hacer una declaración de guerra, dice el más veterano. El resto de la tropa aplaude a sabiendas de que en el ejército no se aplaude. La ocasión lo merece. Todos los que no forman parte del generalato, se ausentan disciplinadamente de la cantina a fin y cuenta de permitir el máximo ensimismamiento a los redactores de la carta-declaración bélica. Qué momento!

Pocas veces viéronse en la cantina caras tan tensas, tan llenas de responsabilidad y santa justicia.

Quién sabe escribir? Preguntó uno de los generales.

El camarero cogió el bolígrafo a pecho descubierto y dibujó una cabra.

Vale, pero alguna letra… aventuró otro general, impone más. Mi mujer hizo F.P. pero murió el año pasado.

Y así fue como un servidor de ustedes y de la Patria, humilde periodista español, emocionado por lo acabado de vivir me ofrecí voluntario. Y salió la carta-manifiesto.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA SEQUERA ARREU PROSPERA
Mentre la terra s’asseca les ments humanes es buiden
No plou, no plou, no plou i fa molt temps que no plou, i la desesperació a poc a poc va penetrant en la gent mentre les autoritats ja apliquen restriccions com dutxar-se un sol cop al mes i per beure gens d’aigua, només begudes alcohòliques. Fet que ha augmentat considerablement l’alcoholisme però també l’alegria. Però no tot és alegria, ja que s’ha nproduït greus enfrontaments amb els monjos i els mossos a Montserrat quan una multitud de nous conversos al déu de la pluja Tlàlok han substituït la moreneta per una estàtua d’aquest vell déu asteca. La Generalitat ha contractat als millors saurins i xamans del món per trobar aigua on n’hi ha. L’Ajuntament de Barcelona està recuperant l’aigua del Rec Comtal i fent perforacions per recuperar l’aigua dels aqüífers del subsòl barceloní. Els nostres dirigent polítics, que tants èxits han aconseguit pel país i que vetllen en tot moment per nosaltres, estan produint, junt amb la industria química-farmacèutica, píndoles alimentàries i vitamíniques de cara a la futura Catalunya desèrtica. I pels futurs circuits turístics, s’estan adaptant les granges de porcs a la cria de camells i dromedaris.

La sequera avança també en la general manca d’idees i buidor expansiva de les ments, animada per les xarxes i plataformes digitals que ens entretenen i dominen. El nostre govern, que tant ens estima i ens vol feliços, sap que no és bo per a les nostres neurones pensar massa, i ajudat de la intel·ligència artificial ja s’ocuparà de decidir el que és millor pel poble. Quin futur ens espera? Es veu a venir, el canvi climàtic ens anuncia que aviat ens tocarà rebre de valent, però no cal que ens amoïnem, confiem com fins ara en els nostres polítics i arribarem lluny. I potser sí, Catalunya país d’acollida, ara esdevindrà un país de migració forçosa. On anirem a parar?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
PUTIN DE GENOLLS? PER ARA NO!
Pensar com acabar la guerra a Ucraïna
No sabem si el 2024 Putin morirà assassinat com prediu la Nostradamus dels Balcans, Baba Vanga morta el 1996 però que va deixar les seves prediccions fins l’any 5.079.

Però sí sabem de veritat que a la Rússia actual, el "déu de la guerra" Putin és més popular que mai. No hi ha victòria després de dinou mesos de guerra. Malgrat això, el seu règim ha trobat una nova i insòlita manera de mantenir-se en el poder fent una guerra sempiterna però de menor intensitat.

Putin, d’alguna manera calculada, ha convertit la invasió en una guerra lliurada amb els recursos justos per continuar-la, però no prou per provocar disturbis interns a Rússia. El front està congelat. Els combats continuen però cap dels dos exèrcits es capaç d’avançar. Amb la perspectiva d'una guerra llarga, els russos es rearmen i Occident es qüestiona a si mateix amb uns líders que ho veuen com una estratègia de contenció. Es tracta de negar la victòria a Rússia, buidar-la dels seus recursos, però sense proporcionar a Ucraïna prou ajuda per derrotar-la, per por del que pugui passar. No volen una enfonsament caòtic de Rússia, llavors seria la guerra total, o fins i tot un holocaust nuclear.

A Moscou, Vladímir Putin ha anat canviat de rotllo. Ara per a ell, aquesta guerra és existencial. Ha mobilitzat totes les forces del país per a la producció d'armament i ha augmentat considerablement el pressupost de defensa. El que no pot produir, ho rep d'uns quants règims amistosos, com Corea del Nord, o disposats a esquivar les sancions occidentals. Vol guanyar, desesperadament està decidit a guanyar, i no té res a témer de les pròximes eleccions presidencials, que el març del 2024 li portaran el seu cinquè mandat.

Com que els seus càlculs de guanyar electoralment són realistes, Putin està disposat a liderar Rússia per a un altre mandat de sis anys. I, per il·lògic que pugui semblar als observadors externs, la invasió a gran escala d'Ucraïna no ha fet més que reforçar el seu control del poder.

En realitat, la imatge política acuradament construïda de Vladímir Putin a Rússia descansa en la idea que és el déu masculí de la guerra, indestructible i capaç de resistir escomeses que ningú més podria suportar. Així, per la mateixa naturalesa del camí bèl·lic traçat, la personalitat política de Vladímir Putin s’ha estandarditzat en la del dictador de guerra que coneixem i odiem avui. Una estratègia bel·licista que li ha permès tornar a posar en marxa un aparell de seguretat estatal fortament danyat que va terroritzar el país durant l'època soviètica.

Rússia s'ha tornat a convertir oficialment en un imperi. És el que Putin volia des de feia temps i ho ha aconseguit gràcies a l'estabilitat dels preus del petroli i del gas, que han omplert a bastament les arques de l'Estat rus. L’imperi va portar Putin al cim d’una popularitat real, però que s’ha transformat en una popularitat buida on qualsevol dissidència està pràcticament prohibida.

Malgrat que Ucraïna continuï infligint fortes pèrdues a Rússia, el cap de l'OTAN ha obert la capsa de pandora proclamant obertament que la responsabilitat de l’organització és de donar suport a Ucraïna, permetre'ls alliberar tot el territori possible i posar-los en la millor situació potencial, si mai comencen les negociacions de pau.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
AVÍS PER IMBÈCILS
Susan Sarandon i Melissa Barrera en atur per donar suport als palestins
Era freqüent durant els franquisme. La burgesia posava cara de sorpresa quan criticaves al Dictador. Per què? Pots fer el que vulguis... A mi mai no m’han prohibit res... Realment, imbècils que ignoren com el poder els té muts i a la gàbia.

Susan Sarandon, actriu coneguda en tot el món, s’ha quedat sense representant de la UTA perquè part dels seus empleats i el director en particular, Jeremy Zimmer s’han sentit ferits per la participació de l’actriu en una manifestació a favor del poble palestí. Gran sensibilitat la d’aquests jueus que es senten ferits davant una mostra de rebuig pacífica alhora que segueixen prenen copes de cava mentre els seus compatriotes aniquilen a tot un poble.

A Melissa Barrera l’han acomiadat del rodatge de Scream VII, per la mateixa raó. Va anar a favor dels palestins i això els jueus no ho poden perdonar, tenen a déu massa a prop i tot els fa mal, menys els seus propis crims.

Això és la dictadura imbècils del món. No calen policies –que també– no calen guerres –que també– el poder es manifesta en silenci. El poder és la caça de bruixes de McCarthy, els soterranis de la Via Laietana i de la KJB i els camps de reeducació xinesos. El poder, és el terror silenciat. Imbècils, per això vosaltres no en sabeu res, perquè el silenci us fa por.

La fotuda realitat però és que la violència silenciosa d’Israel d’ara, la posarien en pràctica els palestins si fossin ells els que governen les grans empreses i els grans estats. La única avantatge del poble palestí actual és que passa gana i que no té on caure mort. Els palestins actuals són els jueus dels quaranta. Víctimes per manca de poder, de diner, de força. No eren millors aquells jueus que els d’ara, senzillament no tenien força. Era quan els músics tocaven alegres marxes mentre els seus germans anaven cap a les càmeres de gas. Ara, l’orquestra és palestina però un dia tornarà a ser jueva i palestina serà qui marqui el camí de la mort. I tot el poder tornarà a ser un crim, imbècils.
LLUFA per vosaltres.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
TIRANA CREMA, TIRANA CREMA, CORREM-HI, CORREM-HI, FOC FOC
Mascleta al Parlament albanès
D’un país que té com a capital una ciutat anomenada Tirana, no se’n pot esperar pas gaire i si després fulleges una mica la seva història, encara menys. Quan t’assabentes que la seva màxima riquesa és l’agricultura i la mineria, et desesperes i quan saps que només tenen una carretera com a infraestructura, els hi comences a tenir simpatia. En resum, Albània, una vegada estudiada a fons, el millor que té és el temps i que és un país petit que gairebé no molesta. Però es molesten entre ells que no deixa de ser una tradició molt europea.

Com que són pocs, només tenen dos partits que per entendre’ns podríem nomenar el govern i l'oposició, i com que són petits no tenen universitats on formar als seus polítics ni tampoc a diplomàtics així que, quan estan en desacord, es llencen pedres des d’un costat i l’altra de la Plaça Major de Tirana.

La proximitat amb Europa però està fent evolucionar a Albània i darrerament deixen la guerra de pedres a la Plaça pública, per barallar-se dins el Parlament. Van dir els europeus que era més civilitzat i donava millor imatge i els albanesos que –no se sap per quins set sous– volen ser europeus, ara discuteixen allà dintre... fins que la sang se’ls hi escalfa. Els albanesos són de sang calenta i no de discursos artificiosos. Per això, l’altre dia, tot discutint els pressupostos, de sobte es van quedar sense paraules (en tenen molt poquetes i ja les havien fet servir totes)i aleshores l'oposició que sempre té més iniciativa que el poder, va cremar el parlament. No del tot, siguem honestos, el van socarrimar amb bengales que van llençar com si fossin en un camp de futbol.

Confessarem que la redacció s’anava posant fatxenda imaginant als albanesos a cops de bengala. Rèiem molt i imaginàvem un article divertidíssim, fins que un sonso que tenim allà va dir: Doncs sembla Espanya.

I ens vàrem quedar muts i l’article es va repartit per sorteig.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
MEMÒRIA SELECTIVA
Boleto de vuelta
Argentina és terra abonada al record, com a mínim amb Maradona i les estrelles del tango i la nissaga de Perón. Però, cal dir-ho i és de justícia, també amb la memòria política, amb els assassins. Pocs països han lluitat tant per recuperar la seva memòria històrica.

Què és la memòria política i, sobre tot de què serveix? Teòricament la memòria és el record del que va ser i encara dol i té una clara finalitat, reconciliar, evitar noves barbàries, aprendre a utilitzar el cap enlloc de les entranyes alhora de viure qualsevol situació.

Argentina, des de les mares de la Plaça de Maig fins els “Boletos de Vuelta” on descendents de militars genocides han trencat el silenci de la vergonya, preocupava recuperar memòria. Ara s’ha acabat. Quan en votació democràtica la majoria del poble torna a votar el model que volia investigar, és que ja no interessa recordar.

Al nou President Milei, tan disposat a acabar amb qualsevol projecte d’igualtat, no li caldrà derogar cap llei que faci referència a la Memòria històrica. Els argentins li han dit clarament que ja no importa el passat, que té el camí lliure per tornar a fer el que ja es va fer i que, en qualsevol cas, es queixaran una vegada hagi arrasat el país.

Sortosament, això encara no passa a Espanya. Portem molts anys de diferència, és cert. Quan aquí algú es va atrevir a reclamar el llegat històric de la política nacional, Argentina feia temps que la reivindicava, però com a mínim una vegada començada la recerca, queda encara l’esperança. Una esperança tocada de mort amb la incorporació de l’extrema dreta en els mecanismes estatals, però en minoria.

És descoratjador contemplar com al poder, siguin d’un costat o altre de la balança, la memòria sempre els fa por. La seva memòria naturalment, la de quan tenien poder o el buscaven i les formes que utilitzaven per aconseguir-lo. No hi ha limbe pel poder.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
UN VELL LLUITADOR
Pere Macias, ara comissionat per rodalies
Apuntin, Macias ha tocat totes aquestes tecles: alcalde, Vicepresident de la Diputació, President de l’Associació Catalana de Municipis, Universitat, Diputat, Conseller i Senador (apart de càrrecs menys rellevants).
Un currículum d’aquests tipus, emprenya però no sabien com lliurar-se d’ell. Ara l’han nomenat Comissionat del Govern pel traspàs de rodalies. Ens sap greu per ell.

HEREU, UN ALTRE LLUITADOR
Fan Ministre a Hereu
Ni el trobaven. Feia tant que estava apartat de la política que no sabien on localitzar-lo. Un dia van obrir un despatx oficial i allà estava menjant un entrepà de tonyina. L’han fet Ministre per quota. A Sánchez no li agradava cap català i a Hereu el van fer passar per valencià. Està content. L’hi ha crescut el cabell. Torna a donar entrevistes i contestar bajanades. Serà un bon ministre de Industria. A Espanya la poca industria que hi ha se la fan els empresaris i l’Hereu és un bon nano, no els emprenyarà.

UN JOVE LLUITADOR
Sánchez planta cara a Israel
I sense descabellar-se. Arribava amb la moral alta després de reconquistar la Presidència espanyola i amb la necessitat de fer contents als seus socis, especialment a Unidas Podemos, veu al Netanyahu, li planta un calbot, l’amenaça amb no deixar-lo entrar a les costes espanyoles d’estiueig i l’avisa de que Palestina ha de ser territori i estat. Gairebé com Catalunya. L’Estat d’Israel ha quedat molt tocat i per dissimular ha acceptat unes treves. El P.P. dedicarà la propera setmana a fer travesses de futbol.

MÉS PLÀSTIC PER A TOTHOM
Tractat mundial sobre el plàstic per aprendre que volem més plàstic
Els països membres de l’ONU s’han reunit força vegades per negociar l’aturada de la fabricació del plàstic a escala mundial. Després de quatre bocates per cap embolicats amb plàstic i una vintena de cafès servits amb vasos de plàstic han arribat al consens: no hi ha acord possible. Per tant, des dels ossos polars als peixos dels mars, i el mateixos humans continuarem menjant l’equivalent de dues cartes de dèbit cada any.
Ai, ai, no hi ha com fer part de la humanitat per continuar fent collonada sí i la següent també.

HONORABLE PRESIDENT, QUANT COBRAREM?
L’estat deu a cada català 55.000 euros
Hi ha estadístiques que toquen els pebrots de mala manera. I aquesta és una de les que més mal ens pot fer. Si l’estat ens roba, si l’estat deu 55.000 € a cada català -independentment de si és català-català, català de soca-rel, català-espanyol o espanyol rabiós però vivint a Catalunya- per què no posar-se d’acord per una vegada i passar a caixa per omplir-se la butxaca?
Si ho fa jo em compraré un bòlid de Formula1, li ho prometo!
Ja se sap que els diners ho arreglen tot honorable president!

EL MITE DE CHIAPAS DESTRUÏT PELS NARCOTRAFICANTS
Els càrtels han envaït aquest racó de món preservat fins ara
Durant anys milers de joves catalanes i catalans han viatjat fins a Chiapas en solidaritat amb els diversos comandants Marcos o sobretot amb els naturals d’aquest miniestat autogestionat.
Milers d’altres hem comprat el cafè de Chiapas sense obcecar-nos ni qüestionar si era el més bo i millor. I quan tot semblava que rutllava bé pels natius, quan semblava que els governs federals mexicans passaven d’ells, quan semblava que un semblant de paradís primigeni podia existir... els càrtels de la mort l’han ocupat...
Pot ser que a partir d’ara comprar cafè de Chiapas sigui més solidari i necessari que mai?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
VIOLÈNCIA ESTATAL
SI NO HI HA ESTRUCTURES DE PARTIT ADEQUADES
AMB UN HORITZÓ DE TRANSFORMACIÓ PER A LA IRA
SÓN ELS INDIVIDUS ELS QUE PRENEN ELS COPS