134133132
131130129
128127126
125124123
122121120
119118117
116115114
113112111
110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Crist i Mahoma. Salvador Illa. El Barça i la Generalitat. L’Audiència Nacional absolt al Major Josep Lluís Trapero. Catalunya agència espacial. Assetjament sexual. COVID a Espanya. Dreta
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

6 novembre 2020

UNA CIMERA INÚTIL
Maupassant, fa molts anys, ja ho deia: L’àrab està considerat com la presa natural del soldat occidental. I així hem anat seguint amb la única diferència que ara, l’àrab, s’hi torna... a la seva manera.

Les matances són fàcils d’explicar. Poder, manipulació, usurpació de terres amb riqueses amagades, corrupció, aniquilament cultural. Raons totes elles obscenes que tant els uns com els altres, han intentat emblanquinar apel·lant al seu déu... o profeta. Occident mata en nom de Crist, els musulmans en el de Mahoma.

Vistes les coses, els dos déus... o profetes, van reunir-se no fa gaire per intentar la fi d’un enfrontament que ells mai no han volgut. Convençuts de ser escoltats, van escriure una carta a les diferents congregacions. O la carta es va perdre o, els humans no els van fer puto cas.

Després d’un nova cimera els profetes... o déus van apostar per una acció més directe. Baixar a la terra i demanar als seus seguidors que acabessin amb les mútues agressions. Crist i Mahoma van amenaçar en fer vaga de fam fins que els fessin cas.

Tothom coneix el resultat. Els déus prims i els fidels armats fins les dents.

L’home, per fidel que sigui segueix sent home. Potser estaria bé ser menys creient i més bona gent.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
URBANITAT: HA DE MILLORAR
Ja fa tres dies del sopar, però encara dura la ressaca. A Salvador Illa se’l veu desconcertat, inquiet, com el jove provincià que és.

Jo volia ser monjo, em diu de bones a primeres.

Tenia vocació?

No gaire, però com que no podia anar a la universitat perquè els altres s’enfotien de les meves gafes, vaig pensar que dins d’un convent podria estudiar més tranquil, història de l’art.

Així que li agrada la història?

No, ni l’art tampoc, però era una manera de poder viatjar quan sortís del convent per crisi vocacional.

I si el que volia era veure món, per què no es feia viatjant de comerç, és mes directe?

No respon.

Veient tantes giragonses no m’estranya que acabés de polític.

Jo sóc municipalista... el treball de proximitat, fer el bé als veïns de sempre, a la família de sempre... Això em ve gran. Encara no obres la boca que tothom se’t llença a sobre. La de ximpleries que podies dir al poble i la gent ni se’n adonava... I a més podia atendre l’hort, que tampoc m’agrada però es molt saludable.

Perdoni però he de preguntar-li, què me’n diu del sopar.

Jo vaig marxar després del pica-pica. Havia de donar exemple... La cosa pública si te l’ha prens seriosament és molt dura perquè sempre has d’estar a l’alçada.

Del betum...

Vostè rigui però jo em vaig perdre un sopar que tenia pagat, només per senyalar al camí recte a la població. Quin ministre es perd un sopar pagat?


LA KINTA FORKA
BARÇA, BARÇA, BAAAAAARÇA!
Ho sap tothom i és profecia: El Barça és més que un club. En realitat el Barça és el filial de la Generalitat. No té President, necessita peles a carretades, bloqueja jutjats amb demandes, la oposició és contínua i dividida, no sap quan farà eleccions, la plantilla flaqueja i el soci està emprenyat. Tot normal.

El problema és la premsa que necessitada de notícies, mal interpreta, denuncia, inventa i ataca ambdues institucions.

Josep Mª Bertomeu, per exemple, és un honrat empresari i bon amic que assumeix per imperatius legals al seu company Sandro Rossell, com va fer Torra substituint a Puigdemont i com ara ha fet el Sr Aragonés agafant el càrrec de Torra.

Cap d’aquests Presidents volien ser Presidents. Ho han fet per responsabilitat amb el país. Els tres van iniciar el seu mandat amb humilitat franciscana. I els tres han complert les promeses fetes en veu baixa.

Cert que el Sr Bertomeu, com els seus col·legues presidents, s’ha anat creixent amb el temps i que l’inicial pudor ha donat pas a una moderada prepotència, però això, apart de ser natural, és bo per les institucions. Amb feblesa només s’hi arriba a l’Hospital. És bo tenir defenses i saber-les utilitzar i si pel camí deixes alguna víctima, doncs que vols fer-hi, els morts per foc amic sempre han existit i també contribueixen a la victòria final.

És veritat que les bones intencions inicials topen amb la crua realitat i la mútua confiança que s’ha establert inicialment entre votant o soci i entitat, va minvant poc a poc. Però és això incapacitat presidencial? No senyors d’això se’n diu LA VIDA.

Sé, de bona tinta, els mals de cap que el pobre Sr Bertomeu ha tingut des que va sentir-se obligat a ser President i els que té ara per haver deixat de ser-ho. I què vol la premsa? Presidents de pedra? Homes sense sentiments? Els sentiments són importants, senyors.

No voldria que ningú em tingués per presidencialista, de cap manera, a mi m’agraden les cooperatives, però siguem sincers. A cada poble tenen la seva cooperativa i a les quatre gotes se’ls esconya la collita. I el camp del Barça no és un camp de patates, senyors que el tenim molt ben cuidat.

I tampoc accepto que ara, qualsevol periodista digui que formo part de la família Bertomeu, fals! A no ser una sorpresa major.

O sigui, que visca els presidents de Catalunya i del Barça.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
EL MAJOR JOSEP LLUÍS TRAPERO, ABSOLT PER LA JUSTICIA ESPANYOLA
Finalment, l’Audiència Nacional ha absolt al Major Josep Lluís Trapero, cessat pel 155, i a la cúpula d’interior formada per la intendent Teresa Laplana, l’exsecretari de l’interior César Puig i l’exdirector general del cos policial, Pere Soler, tots ells acusats de rebel·lió, sedició i desobediència.

La sentència declara que el cos de mossos va actuar correctament les jornades del 20 de setembre i l’1 d’octubre de 2017 i posa en evidència el muntatge orquestrat i sense proves de les acusacions del coronel Pérez de los Cobos i del tinent coronel Daniel Baena, alhora que el seu fals testimoni en el judici. Aquesta absolució contradiu i posa de manifest la farsa del judici contra els dirigents polítics i socials independentistes per la qual han estat condemnats a llargs anys de presó.

A l’1 de octubre no se li perdona a la policia catalana que no actuessin brutalment i colpegessin 2,5 milions de gent que votava. En canvi, els mossos van requisar més urnes i llocs de votació que la policia i guàrdia civil. No van actuar així per – com deia l’ordre judicial – no crear un problema més gran d’ordre públic i està clar que, si haguessin actuat violentament, no podrien seguir exercint de policia a Catalunya.

El Major Trapero, criat a la ciutat proletària de Sta. Coloma de Gramanet, honest, de conviccions democràtiques i de caràcter més tolerant, contrasta pel seu antagonisme amb els seus falsos acusadors guàrdies civils Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena, de tarannà franquista ben arrelat. En Trapero, 55 anys, va ingressar als Mossos al 1989 i arribà al 2005 a Cap d’investigació a Barcelona, ascendint a comissari al 2013, carrera que culminà al 2107 amb el nomenament de Major. En els darrers anys s’esforça en aconseguir una nova imatge pel cos policial, qüestionat per diverses actuacions violentes que ell no tolerava, a fi que pogués ser una policia al servei del poble. Així obtingué reconeixement i suport popular per les actuacions que van culminar amb èxit vers els atemptats jihadistes de l’agost de 2017 i també per no fer servir la força contra els votants del referèndum de l’1 d’octubre. Però malgrat tot, no oblidem que el major Trapero és un fidel servidor de les lleis i dels jutges que emanen de l’actual estat espanyol, hereu en bona part del franquisme.

Per tan, si s’arribés a culminar un procés d’emancipació nacional a Catalunya, rupturista amb l’estat espanyol, ell sens dubte, restaria fidel a l’estat del que depèn i, per altre banda, també executaria moltes de les ordres judicials injustes i opressives socialment, com per exemple, els desnonaments que no s’aturen. És, per tant, un garant i fidel servidor del sistema polític i econòmic vigent de desigualtat social que margina en la misèria a gran part de la població.

Cal agrair-li, tanmateix, els seus mètodes menys contundents, més tolerants i de mediació. En aquest sentit desitgem que torni aviat com a cap dels mossos per evitar que passin fets tan deplorables com els succeïts fa pocs dies en el desnonament de la casa Buenos Aires a Vallvidrera i en un habitatge d’una família vulnerable a Ciutat Meridiana, on els mossos han foragitat a cops de porra contundents i indiscriminats i sense cap ordre judicial.

Tindrem aviat, sota la seva mirada elegant i més tolerant, una porra menys dura i uns gasos menys asfixiants?


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL NOVÈ
EL CRAK COM A META?
Juguem una mica amb les compres a Borsa. Diu la Kahlo. No vull que hi entrem, retopa el Kandinski. Només tenim un enemic, és un enemic comú, sigui quin sigui el nostre avantatge polític, sigui quin sigui el nostre comportament col·lectiu i individual, el nostre enemic és el capital, ho sentiu? És el capital!

La Kahlo abaixa la tapa del seu portàtil.

El Soutine, parla enfurismat, sec, sense temps mort, amb una fluïdesa perfecta. Quan robes un banc, entres, surts i això és tot - el que importa no és l'atracament- o si vas perdre el boti durant la fuga. En altres paraules, no és el destí el que té prioritat, sinó l’acció realitzada pels GOMES.

El Miró deixa de dibuixar però és el Picasso qui parla. Al final un té els seus drets, no? Després del tancament de l’empresa on treballava abans de la pandèmia, condueix un vell Mercedes descapotable amb la capota que ja no funciona. Té el nas vermell pel fred que ha passat conduint.

Prenem el cafè? El Tàpies distribueix els vasos de paper a cadascun del membres del grup. Quan li en dóna un Kandinski, li diu. Això ja ens ho vas dir en la reunió anterior! Però finalment vas rectificar, no? Picasso, amb tu no guanyem per ensurts. La setmana passada el virus, avui el fred; vendre o no vendre, aquesta és la qüestió!

El Picasso salta com si una abella l’hagués picat a l’ull. Jo vendre’m el Mercedes? El Tàpies se’l mira amb cara de que no entén res. I qui et parla del Mercedes? Parlo de les accions que durant la setmana hem anat comprant. La Kahlo diu que ens descobriran, que d’avui no passa. Que algú s’adonarà que no és normal que les accions del Sabadell i de Caixabanc enlloc de recuperar-se i nosaltres poder vendre amb beneficis, cada dia estiguin més devaluades.

El grup s’ha reunit al parc del castell de Montjuïc. Amb el nou confinament i les cafeteries tancades, cada setmana han de buscar un lloc diferent i discret. Una gran peça d’artilleria rovellada del segle IXX els serveix d’oficina.

Ni m’heu entès ni deixat acabar de parlar, es queixa el Kandinski. Com a hackers, que actuem sense ajuda d’altres hackers no podrem mai robar diners o enfonsar un banc. Necessitaríem pirates informàtics cinturó negre com a mínim. Com saber si els expresidents catalans no han presentar una denuncia?

No ho podem saber, afirma la Kahlo, contundent.

El Tàpies empalma. Potser és una aventura perduda immersa en una austera burlesca, resultat de derrapatges incontrolats en el món de colls blancs i barbes en eriçó, cues de cavall les dones i, on els escorxadors són vistos com catedrals i les fàbriques com jungles hostils. Els banquers saben defensar-se massa bé i només un hacker assassí esquizofrènic podria fotre’ls. Molt bé! Avui tens un dia florit, diu la Kahlo però no va d’això.

Mireu, la Borsa de Barcelona, París, els mercats europeus + un 1,3% de mitjana. Les borses nord-americanes semblen totalment pendents del recompte de vots a Michigan. El CAC40, que estava perdent gairebé un 2,5% a les 8:50 d'aquest matí (al voltant de 4.680) ha augmentat 200Pts a mesura que la bretxa es va reduint entre els dos candidats a la presidència i poden guanyar els demòcrates. La raó del nostre fracàs econòmic són les eleccions americanes que frenaran els inversors en borsa fins que hi hagi un resultat.

Doncs sembla que va per llarg. Diu el Miró tot arrugant un tros de paper ple de dibuixos abans de llençar-lo.

La reunió d’avui no agrada realment a ningú del GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS. Excepte la Kahlo, tots pensen que tot va malament en aquesta acció i que ella no els va demanar la opinió abans de fer el primer pas.

Què en penses tu, Kahlo? Pregunta el Soutine.

Estic "horroritzada", aquest és el problema. El meu pla podria haver funcionat i em sorprèn la poca cortesia que mostreu. Això no impedeix que pugueu dir que no vaig saber anticipar que podria passar durant les eleccions nord-americanes.

No et justifiquis! Li reclama el Soutine que és qui mana avui. Unes quantes gotes de plugim els fan aixecar els ulls cap el cel. Vam dir que plantejàvem dues hores de reunió. Així que me'n vaig, són les 12h30.

Hi ha poques possibilitats de saber més coses abans que plogui. Diu el Miró. Per desgràcia...! diu el Soutine que es sorprèn que el Picasso i el Tàpies no critiquin la seva sortida. No tenim gran cosa més a dir de totes maneres. Afegeix el Kandinski. No hem estudiat a la facultat d’Economia!

D’aquí no se’n va ningú fins que no prenguem una decisió! La Kahlo, amb veu prima però ferma continua. Ja sé que l’he cagada, ja sé que no en sé prou, ja sé que per ara la residència pels yayos lluitadors no es farà. Però s’ha d’esborrar tot rastre de les nostres manipulacions sinó serà el CNI i el FBI qui ens buscaran!

Fem una donació a l’església, diu el Soutine. Què, què, què... s’exclama el Tàpies. Con la Iglesia hemos topado, diu el Miró. El Picasso que fins ara s’ha reprimit de fumar encén una cigarreta i xucla el fum amb fruïció. Miró i Soutine sembla que s’han posat d’acord i es van rascant la closca. El Tàpies s’aixeca i estira les cames. El Kandinski pica el terra amb el peu senyal de que pensa a tota velocitat però els minuts passen en un silenci espès.

Al capdavall de l’esplanada apareix un cotxe de la policia municipal que se’ls acosta lentament. Quan arriba davant ells s’atura i l’agent copilot abaixa el seu vidre. La Kahlo s’aixeca dient ben fluixet. Foteu el camp, foteu el camp. Fent un bon salt, es col·loca davant el policia. Miri senyor agent, necessito ajuda urgent. Els hi demanat a aquests turistes però en va. És una qüestió de la màxima importància...

Pels cinc homes són els darrers mots que poden escoltar metre s’allunyen fossar enllà. Anem fins el mur on els feixistes van afusellar al President Companys, proposa el Soutine. Per mi sí, respon el Tàpies. Els altres si afegeixen amb un mut consentiment.

El cotxe de la policia municipal s’atura davant el monument a la sardana situat a mitja baixada del castell. Els dos agents baixen tot sortint els seus mòbils d’una butxaca de l’uniforme. Pobra noia, quina situació. Fer venir medicaments des d’Alemanya és molt complicat. Per això li he deixat utilitzar el nostre ordinador. Per l’IP sabran que és policial i mouran cel i terra per enviar-los d’urgència. Has fet bé, respon l’altre agent. Aquesta tarda si hi ha sort o al vespre ja els tindran.

A l’interior del vehicle la Kahlo tecleja amb destresa increïble el teclat de l’ordinador de bord mentre xiuxiueja, cada dia m’agrada més el teletreball. Mentre, els dos policies s’aparten dels cotxe patrulla tot parlant pels seus respectius mòbils.

Una hora més tard els cinc homes estan davant la tomba del President. Un vigilant del cementiri els demana el compliment de les directrius sanitàries i que es posin la mascareta. El Picasso si nega tot dient teatralment i amb veu agudíssima. Què ha fet el govern en set mesos? Això mateix li preguntaria a Pedro Sánchez, afegeix com explicació al desconcertat vigilant. I ell em respondria: Tot el que va caldre. Òbviament, qualsevol cosa, jo li diria. I afegiria, "No t’has après les lliçons de la primera onada”.

El vigilant prefereix abandonar la partida i marxar per la por que degenerin les invectives del Picasso.

Els clins, clins del mòbil del Tàpies trenquen el silenci del fossar del cementiri. És el característic so que anuncia l’arribada d’un whatsapp.

El Tàpies extreu el mòbil de la butxaca del darrere dels texans i llegeix el missatge.
NOIS, assumpte resolt! Donats 7.554 € de benefici a les missions d’Àfrika. Tot esborrat! Visca la policia municipal!!!

Filla de... El Kandinski es reprimeix al darrer segon.
CONTINUARÀ


CINQUENA PÀGINA


ÚLTIMA HORA
ARA QUE TINC QUINZE ANYS
Ara que les coses van bé i la tranquil·litat banya dolçament als ciutadans de Catalunya. Ara que el Covid s’ha perdut en la infinitat de la corba ascendent, ara que la política parlamentària llisca suau i plàcida entre presons, exilis i vicepresidències... un compatriota, en despertar en el seu despatx oficial, ha tingut una brillant idea: CATALUNYA NECESSITA UNA AGÈNCIA ESPACIAL.

Sí senyor! Una pensada genial! Aquest compatriota encara té força no té l’anima morta i es sent bullir la sang. Com hauria de ser en tots els catalans dignes d’ostentar aquest origen.

La jugada és clara, i brillant. S’aprofita el desori espanyol i remates l’orgull castís amb l’anuncia de que els catalanes un dia d’aquests aniran a la lluna, retalles algunes partides d’educació (total les escoles estan tancades) i de sanitat perquè la gent mora de tota manera, deixes de pagar ajuts i Ertos, barreges al gasoil els ossos dels que s’estan morint de gana, i amunt amb el coet.

Com sempre, la gent extraordinària treballa en l’anonimat i no es sap el nom del gran pensador. Una llàstima, perquè sincerament, a nosaltres ens agradaria conèixer aquest tio i enlloc de a la lluna, enviar-lo a la merda.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


HUMANOTECA
ASSETJAMENT SEXUAL
El poder gaudeix d’impunitat. El poder, majoritàriament és dels homes. Els homes assetgen a les dones. El poder té debilitat per les dones. Els toca el cul, els diu frases ofensives, les viola, les acomiada... Hi tenen dret perquè ells, són superiors.

Enfront la pitxa brava del poder, les dones diuen:

Cançons i proverbis parlen de la inconsistència de la dona però potser cal dir que la majoria van ser escrits per homes. J. Austen

Els que no es mouen no noten les seves cadenes. R. Luxemburgo

Ja vas ser usada, no permetis ser dominada. I. Duncan

El primer deure de una dona escriptora és matar l’àngel de la llar. V. Woolf

Jo li duro el que vostè em cuidi, jo li parlo com vostè em tracti i li crec el que vostè em demostri. F. Kahlo

No podria el poder llegir a aquestes dones enlloc d’imaginar-les sempre obertes de cames?


LA LLUFA
BIBA ER KAOS
De nanos, ens preguntàvem: es pot ser amic de les nenes? Els de l’Opus deien que sí, que l’important era l’interior de les persones i els més grans que ja tenien novia, també ho deien. Però quan arribava el dia de sortir amb nenes, envoltàvem tots a la maca i al darrera deixavem que ens seguíssin “les de bon fons interior”. Després de la sortida, els nois ens retrèiem el caos originat.

El mateix passa ara amb el COVID a Espanya.

Tenim una teoria dictada pels grans. El poder sanitari, el polític, i a vegades el militar, ens confeccionen una estratègia que en teoria cal seguir però que ens toca la moral –com abans en la tocava haver d’estar amb la lletja del grup-. Intentem seguir les normes però tampoc volem creure el codi de bona conducta o sigui que en quan trobem la primera escletxa, ens traiem la mascareta, ens fotem tres glops de cervesa i morregem a la noia (la guapa).

Aprofitant la dualitat entre fer bondat o fer el que et ve de gust (que és anar amb la maca), la dreta espanyola, ha optat per una tercera via, el caos.

El poder vol gestionar la pandèmia mentre la dreta vol provocar el caos i, de passada, enviar als ciutadanes a la UCI.

Davant la disjuntiva, altres països han optat per unir-se i buscar una solució, una manera de fer coherent i positiva pels ciutadans.

A Espanya som massa llestos, tots tenim la raó i cada paraula nostra és un dogma de fe. Qui no ens creu és un heretge, i ja se sap on van a parar els heretges, a la foguera dels contenidors.

Inútils, incapaços de preparar l’arribada de la segona onada de la pandèmia, erms com la terra castellana, però més pinxos que els molins de vent que ja no tenen farina per moldre.

Us imagineu set dotacions de bombers discutint la mànega que s’ha de connectar primer mentre crema el gratacels? Doncs això.
LLUFA.