237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Primera execució a l’Iran. El Caganer, triomfa a Madrid. Augment de les pensions. Taiwan: la realitat dels pobles indígenes. Atracció fatal del socialisme espanyol envers la repressió. Conflicte metal·lúrgic al País Basc. El diccionari català incorpora noves paraules. Noves incorporacions al Patrimoni Mundial
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

16 de desembre 2022

LA TORNA
Primera execució a l’Iran
Iran protesta. Les autoritats després de desplegar sense èxit les seves armes habituals (la repressió), ha de fer marxa enrere. Com que les protestes s’han iniciat per culpa de la policia moral (una mena de còpia amb turbant de la policia patriòtica espanyola), restringeix el poder d’aquests vàndals. La moral és intocable, diuen, però en les regles sagrades hi ha marge per adaptar-se a la modernitat. Una troballa politico-religiosa.

Però sempre hi ha un però. I el però està sempre a l’extrem. Els purs de l’Iran, no veuen de bon ull les restriccions a la policia moral i s’enfaden. Què serà del país sense aquesta colla d’arreplegats, plens de polls “colloners” i barba casposa? El govern, ha de conciliar-se amb els puritans i, com als gossos, donar-los-hi carnassa.

En aquest cas, l’esquer seran alguns dels iranians que havien protestat al carrer i detinguts a l’atzar per la policia. Gent que haurien sortit de la presó qualsevol dia amb quatre bastonades a l’esquena i un parell de violacions anals, però que ara, pagaran el pacte entre l’extrema puritana i el govern i passaran a ser condemnats (ja ho són ara) a la pena màxima. Morts que estabilitzaran al govern, tranquil·litzaran la moral de la dreta i ompliran el cor de la gent del poble de més odi.

Recordeu la Torna? La mort d’un pobre alemany (G.M.Welzel) utilitzat per compensar l’assassinat de Puig Antich segons la moral franquista? És el mateix.

Aquest és el valor que l’autoritat dóna a la vida.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
FUM, FUM I REALITAT
El Caganer, triomfa a Madrid
Encara que humil, sóc un dels símbols més representatius de la humanitat. Jo, m’hi cago. En tot, en el món, en la humanitat sencera, en mi mateix. Per això tinc tantes cares diverses, perquè tots són com jo. Simples caganers.

A Madrid aquest any arrasen els caganers que representen a l’Ayuso, a Messi, a Trump. És igual la imatge. Importa el fet. En temps de Nadal, d’amor, llumetes i regals inútils, per una vegada podem dir, sense escàndol, que tots som igual, un cagarro.

He de reconèixer però que em sento més còmoda representant a uns personatges que a d’altres. És més, jo diria que els mateixos que ens donen cara i color modulen les figures amb mans diferents segons els protagonistes a qui donen forma. L’artista, encara que sigui un petit artesà, veu i viu la seva obra més enllà del que nosaltres percebem. Per això l’Ayuso fa cara de cagar tramussos, i el Trump munició mentre en Rajoy fa caquetes toves, el Messi ous de xocolata, els nens llet i els banquers líquid pudent. A cadascú la seva caca.

El que no voldria, després de l’èxit madrileny, és que alguns volguessin convertir-me en símbol català. Com he dit abans, em cago en tot i no seria apropiat embolicar-me en una estelada reivindicativa del catalanisme. Com a bon català sóc fill de mestissatge, barreja d’aquí, de Portugal, de França i ves a saber d’on més. Sóc apàtrida i mentre no es demostri el contrari, en aquest món tothom caga. Llàstima que uns ho facin sobre els altres, però a mi no em trobareu alleugerint el ventre des de dalt d’una tàpia empastifant als altres. Jo a ras de terra, adobant-la.


LA GARSA PROSTÀTICA
NO ÉS AIXÒ COMPANYS
Augment de les pensions
Quan es parla de la distància entre poder i realitat podríem estar fent referència a això: L’IPC puja, però les pensions també. Tots contents. Doncs no. Malgrat que aquesta vegada sembla que les pensions pujaran fins a un 8’5 més que en l’exercici anterior, malgrat que la notícia sembla bona i que el govern intenta mantenir el poder adquisitiu de la població més desvalguda, no estem tots contents. Perquè nosaltres parlem d’una altra cosa, d’una altra realitat.

L’augment del cost energètic per exemple, s’ha encarit en un any un 459%, o dit d’una manera més clara, de 38 a 205 euros el megawatt hora. Si anem a productes menys sofisticats trobarem com els alls, per exemple, han augmentat un 250%. Quina olor faran ara els geriàtrics si les fulles de les cols o els alls estan pels núvols?

O sigui, que sí, que les pensions augmenten però la vida real del pobre jubilat serà encara més punyetera.

Amb les pensions passa com en els augments salarials. S’han signat nous convenis però després de l’esforç empresarial resulta que l’Empresa cobra set vegades més que abans d’una crisi que fa cada dia més llargues les cues als menjadors assistencials o que manté a un 12% de treballadors en actiu dins la franja de la pobresa.

Algun secret tenen les matemàtiques i la estadística que ens fan creure que l’encariment de la vida queda compensada per una pensió del 8’5 més elevada.

Els números no quadren. Diguin el que diguin, la inflació real està molt per sobre del pedaç del 8’5% però malgrat tot, aquest augment serà històric i és positiu... i absolutament insuficient. Aquesta és la distància que va del poder a la realitat.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
TAIWAN: LA REALITAT DELS POBLES INDÍGENES
Les darreres eleccions guanyades per l’oposició ens oculten l’existència d’uns pobles indígenes mil·lenaris. Taiwan és una illa del Pacífic amb vint-i-tres milions de persones, habitada fa uns cinc mil anys per tribus malaio-polinèsies que a hores d’ara encara són més de 550.000, un 2’5% de la població total, tot i que un 20% té ascendència indígena.

Al segle XVII l’illa fou freqüentada per xinesos amb assentaments de portuguesos, espanyols i holandesos, sent conquerida el 1732 per la Xina. Durant el segle XIX van ser nombroses les revoltes del pobles originaris contra el xinesos. Amb la dominació japonesa al segle XX, la població indígena va resistir l’ocupació amb revoltes com la de 1930.

Amb tres milions d’habitants, els pobles indígenes representaven encara prop de la meitat de la població, amb 15 % de japonesos expulsats a partir de 1945. El 1949 Chiang Kai-Shek, del Kuomintang, arribà amb dos milions de soldats xinesos a l’illa i imposà una dictadura que accelerà la repressió sobre els pobles indígenes.

Al segle XXI els governs democràtic els han reconegut amb la creació del Consell de pobles indígenes que aplega setze comunitats, amb l’ensenyament de les seves llengües i el respecte per les seves cultures. Així mateix, des de el 2005, compten amb sis diputats a la cambra legislativa i al 2016 la presidenta de Taiwan, Tsai Ing-Wen, va demanar perdó pels 400 anys passats de repressió i patiment.

Amb tot, pobles com els Truku, els Tao o els Kavalan encara lluiten per la recuperació de les seves terres i contra els macroprojectes miners, industrials i nuclears que destrueixen el seu habitat, com també lluiten molts d’altres pobles indígenes arreu del món, capdavanters en la lluita contra el sistema econòmic imperant promogut pels estats i les multinacionals per la preservació de la natura.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
QUO VADIS Pedro Sánchez
Atracció fatal del socialisme espanyol envers la repressió

Entitats i moviments socials de Catalunya han signat el seu desacord amb la proposta per la modificació dels delictes de desordres públics que suposarien una més gran vulneració de drets i intensificarien la repressió actual.
 
La proposta de reforma generaria greus limitacions a l’exercici del dret a la protesta, deixant en mans dels tribunals la interpretació i aplicació de conceptes jurídics ambigus. Si aprova, constituirà un atac als drets fonamentals de la ciutadania i una retallada en termes de democràcia.
 
Els 7 punts de desacord.
1. Es deroga el delicte de sedició; però s'hi incorpora un tipus agreujat de desordres públics que, amb una nova terminologia, persegueix les formes i eines històriques de protesta que sempre s'han utilitzat per defensar i/o aconseguir drets socials, polítics i laborals.
 
2. Es proposa la incorporació de conceptes genèrics, subjectius i indeterminats en el seu redactat que permetrien la criminalització d'un gran nombre d'accions que formen part del dret de protesta.
 
3. Es planteja que els desordres públics també es puguin cometre per “intimidació” . Concepte comportant un alt grau de subjectivitat i comportant la imposició de penes més elevades que a la normativa actual.

4. S'introdueix com a delicte la invasió o ocupació de locals o espais públics o privats, sense violència ni intimidació, que es castiga amb penes de fins a 6 anys de presó.
 
5. S'agreuja el tipus del delicte si els fets són duts a terme per una multitud, el nombre de la qual, organització i propòsit siguin idonis per afectar l'ordre públic. I s’introdueix penes d'inhabilitació per exercir una ocupació o un càrrec públics, afectant els càrrecs electes i al personal que treballa a les administracions públiques.
 
6. El dret de protesta és el dret dels drets. És el mecanisme efectiu de participació ciutadana en els afers públics que permet impulsar transformacions socials i polítiques significatives, i també establir un diàleg entre la ciutadania i el poder representatiu.

El dret de protesta és un concepte que integra un conjunt de drets fonamentals: el dret a la reunió pacífica, la llibertat d’expressió, la llibertat d’associació, la llibertat d’informació i el dret emergent a defensar els drets humans. L'Estat espanyol reconeix el dret de reunió i el de manifestació com a drets fonamentals (article 21 de la Constitució Espanyola).
Però des del 2015, la reforma del Codi Penal (Llei Orgànica 2/2015, 30 de març) i l'aprovació i vigència de la Llei de Seguretat Ciutadana, -coneguda com a Llei Mordassa-, s'ha utilitzat com la resposta repressiva davant de l'expansió de la mobilització social als nostres carrers, inclosa la que reclama el dret a l'autodeterminació.
Fa anys que l'acció col·lectiva i organitzada ha estat repetidament perseguida, reprimida i criminalitzada. Per això, les organitzacions exigeixen "que el Codi Penal s'adeqüi als estàndards internacionals sobre drets humans".
 
Organitzacions impulsores: Alerta Solidària. Aliança de Marees i Moviments Socials. Arran. Ca la Dona. Calala-Fons de Dones. CGT Catalunya. CONFAVC. Constituents per la Ruptura. Contracorrent i Corrent Revolucionari de Treballadors (CRT). Coordinadora Moviments Socials i Sindicals de Catalunya. Coordinadora Obrera Sindical. Ecologistes en Acció Catalunya. Elite Taxi. End Fossil Barcelona. Endavant-OSAN. Front Comú Contra la Repressió. Intersindical Alternativa de Catalunya – IAC. Irídia – Centre per a la defensa dels drets humans. La Intersindical (CSC). Lluita Internacionalista. Marea Blanca Catalunya. Marea Pensionista. Nens Escoltes i Guies de Catalunya. Novact. Òmnium Cultural. Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). PAH Barcelona. Pirates de Catalunya. Plataforma 3 d'octubre. Plataforma Antirepressiva de Barcelona. Plataforma per la Pau. OTAN NO. Procés Constituent. Rebel·lió o Extinció. Sectorial de Persones Represaliades de l'ANC. Sindicat d'Inquilins de Catalunya. Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Tanquem els CIE. Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes. Xarxa d'Habitatge de l'Esquerra de l'Eixample (XHEE). Xarxa per la Justícia Climàtica.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL PAÍS BASC TAMBÉ EXISTEIX
Conflicte metal·lúrgic
El País Basc sense ETA ha perdut molt. Tant poc se’n parla que ja semblen independents d’Espanya. Abans, quan ETA, tots els poders estaven molt interessats en parlar d’Euskal Herria perquè els feia por, pànic. Llavors la gent basca era sana i forta i menjaven de conya... tòpics que es repetien com encara es fa ara amb la “laboriosa Cataluña”. Maneres molt infantils de donar peixet a un poble que no el necessita perquè ja té mar i dignitat pròpia.

ETA ha deixat les armers i el poder s’ha oblidat del País Basc. Ja no porten conflictes, ja no els fa por. A la merda els bascos.

La memòria basca només és utilitzada per l’extrema dreta com a símbol de terrorisme i mort. Morts parcials, naturalment, no pas les que van causar les forces de l’ordre.

La política en forma de pactes seguirà afavorint al País Basc per allò de no tornar a tenir problemes però més enllà d’unes transferències, els bascos ja no ens interessen.

Darrerament els treballadors del metall fan vaga i després de molt temps tornem a veure les carreteres mullades d’Euskadi plenes de vaguistes, tornem a veure els cascs vermells de la Ertzaintza, tornem a sentir crits que no entenem. Torna el País Basc. Però no eren ja independents?

Una llàstima que a una terra se la conegui només a través del conflicte, que se la recordi com espai de terror a evitar, que se l’oblidi en la seva intensitat per recuperar-ne només els tòpics. Una llàstima malbaratar una cultura que per sí mateixa seria capaç d’omplir tota la península. Una llàstima tornar als esforçats aizkolaris el paper de folkloristes nacionals.
LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
PAROLE, PAROLE, PAROLE...
El diccionari català incorpora noves paraules
La llengua és viva, la llengua és vida, la llengua és patrimoni, riquesa i molts més sinònims. Visca la llengua!

L’Institut d’Estudis Catalans, ha acceptat vint-i-una noves paraules. Algunes, lògicament referents a les múltiples maneres de identificar un sexe. Home i dona ja no serveixen per qualificar un sexe. És com dir pa i vi. Quin vi? Denominació d’origen? Rodó, sabor a fruita, suau al paladar? Quin pa? De crostó, de pagès, de llavors, d’oli...? Certament fa uns anys anàvem a l’engròs, amb qualsevol paraula et conformaves.

El que té una certa gràcia és que juntament amb Cisgènere que vol dir una cosa molt embolicada o Transidentitat que encara sona més estrany, s’accepti també Ésser. Conya! Juraria que ésser és un mot des de que el primer català va ésser. O és un altre ésser?

Personalment confesso que tanmateix m’ha sobtat i entristit la supressió de mots de tanta solera com mamarratxo. Jo sempre he dit mamarratxo, sobre tot als meus amics. Per què han sostret del sostrat lingüístic català paraula tan formosa i àdhuc onomatopeica?

Doctors té l’església i l’Institut d’Estudis Catalans per decidir el que major gaudi i ciència pugui addicionar a la lletra catalana i llurs auris parlants. M’abelleix sentir-me acollit per l’empara de l’Institut. Molt abellit estic.

I dit això i passant a d’altri joc floral em preguntaria si l’Institut no podria fer quelcom perquè les botigues deixessin d’anunciar llurs productes en foranies llengües. Passar-se el dia aprenent anglès per trobar un lloc que venguin escaroles (fresh vegetables nearby) desanima una mica.
Visca l’IEC. Sempre amatents.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
MASSES MERAVELLES
Noves incorporacions al Patrimoni Mundial
De les inicials set meravelles mundials, la riquesa universal ha anat devaluant-se. Primer es van afegir monuments tan o més bells que la piràmide de Gizeh com la Gran Muralla xinesa o el Machu Picchu sumant-se als Jardins de Babilonia. D’acord, no discutirem per això. Darrerament però les Meravelles s’han substituït per guardons honorífics de Patrimoni immaterial de la humanitat i aquí hem pixat fora de test. Masses meravelles per un home sol.

Imagino, sense voler faltar, un comitè mundial decidint anualment noves destinacions o activitat per declarar-les Patrimoni Mundial. El safareig ha d’assemblar-se molt al de la FIFA. La de sobres que deuen remenar gràcies a l’egocentrisme nacional. Fer que la Festa de l’Ós (amb tots els respectes) es converteixi en riquesa cultural del món, és molt arriscat, perquè pel mateix preu (més o menys) ho podria ser la Festa de la Sardina o de la Papallona. I si el toc de campanes obté aquest guardó que no dir del Toc de collons que cada dia patim els ciutadans per part de les autoritats, no es mereix també un premi?

Anar repartint títols honorífics, cansa i al final perden l’atractiu turístic que en definitiva és el que s’està buscant. Una muntanya de set mil metres impressiona però si a cada cantonada en trobéssim una, ningú no es pararia a contemplar-la. Els pastissos són bons, un quilo de mantega a cullerades, embafa.

Si volem distingir fets transcendents hauríem de fixar-nos en les barbaritats humanes. Es pot escollir a dojo, n’hi ha per tot arreu i cap país no es quedaria sense premi. Personalment, i altre vegada sense ànim de molestar, a Espanya jo votaria pels militars que van sortejar una prostituta per celebrar una festassa. Això sí que és representatiu d’un país i no el toc de campanes.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
AQUESTA PELI JA L’HE VIST
A Nova York ofereixen 170 mil euros per matar rates
Una ciutat tranquil·la, plena de bona gent, botiguers, esglésies evangèliques i bars, es sent amenaçada per l’arribada d’una banda de dolents que escupen tabac. El Sheriff, bon home però acollonit acaba contractant a un pistoler de renom i li ofereix diners per fer marxar als dolents del seu poble. El pistoler ho fa amb tota naturalitat i surt del poble, amb una bossa de diners, un tret a l’espatlla i la noia maca del poble. Hi ha una versió més antiga amb el Flautista d’Hamelín i una de més actual que està passant a Nova York on s’ofereixen 170 mil dòlars per matar les rates de la ciutat. (rates animals, les altres seguiran campant) Amèrica és cine.

POCA PAU
Vagues a l’Hospital de la Paz
Hi ha dues vagues. Les normals i les dels metges i personal sanitari. A les normals hi ha crits expressions tenses dels vaguistes i la policia sempre enfront d’ells. A les mèdiques, xiulets, flautes, somriures, picar de mans i uns doctors molt morenos amb bata blanca. De la policia ni rastre. Són manis guapes. A Madrid, a l’Hospital de la Paz, el personal està tip d’acollir urgències als ascensors, bars i sales de material. És una guerra que van començar amb l’Ayuso, la presidenta “xulapa” que gairebé tot el personal sanitari va votar.

EUROPA PREPARA L’HIVERN
Possibles talls elèctrics a França
Qui més qui menys, prepara les properes fredors estalviant energia, des dels governs fins els ciutadans. Algunes mesures són un pèl qüestionables (com fer estar menys estona a la sauna) però mira tu, som com som. França, dels països amb més por de quedar-se gelats per tenir vàries centrals tancades, tenen entre d’altres la intenció de tallar la llum periòdicament a diferents zones habitades. No sabem com els anirà, però és una opció. A Espanya també tenim mesures però sabem del cert que aniran malament. Aquí ningú no complirà les normes establertes. PÁ QUÉ?

EL TEATRU DE LA VIDA ESPANYOLA
Els beneficis de les empreses han crescut 7 vegades més que els salaris
Un estat governat pels socialistes, una vida parlamentaria pobra i decadent, uns empresaris contents com mai.
A aquest pas les properes eleccions les tornarà a guanyar Pedro Sánchez ja que el Banc d’Espanya confirma que els empresaris tenen les butxaques més plenes que mai mentre que els ciutadans les tenen foradades de tant buscar els pocs cèntims que els queden.
El que no s’entén és la resignació ciutadana. Lluny del nostre esperit de fomentar revoltes o revolucions. Lluny també de dir que cal encomanar-se a Déu nostre senyor. Però ciutadans de les Espanyes, feu el fotut favor de fer alguna cosa a favor vostre com agafar pels ous els patrons que veieu cada dia.

BORRELL ÉS DESCENDENT DE MOCTEZUMA?
Conqueridors: els guies per afrontar els reptes del nou món actual
Al Pirineu hi ha la llegenda de la filla de l’emperador mexicà que Hernan Cortés hauria casat amb un català de prop de la Seu d’Urgell. De fet, ell ja té cara de princesa desnonada. El que fins ara no s’ha sabut és que en línia descendent és l’hereu de la filla de Moctezuma, que va viure fins a la mort a Toloriu, a l’actual terme municipal del Pont de Bar (Lleida).
Bé, cal dir que això no és important! Per contra quan Borrell recomana imitar als conqueridors davant d’una munió d’ambaixadors i funcionaris llatinoamericans l’encerta. És el que fan des de la seva independència política amb Espanya. Continuen massacrant civils, indígenes, robant i matant de gana tot un continent. Bravo Borrell, aquesta vegada estàs a casa teva.

ACONSEGUIRAN FOTRE’L?
Gonzalo Boye contra la poderosa Audiència Nacional
I tot se’ls complica als pobres magistrats quan surten del marc estatal que els protegeix. De primer, la Fiscalia demanava 9 anys de presó, 3.120.000 € de multa i la inhabilitació a l’advocat.
Llavors la Coordinadora d'Advocats de Catalunya es querella per presumptes delictes de prevaricació i encobriment d'assassinat d'un suposat narcotraficant colombià, per poder processar Boyer en el marc de la causa contra el narco gallec Sito Miñanco. 
La magistrada de l'Audiència Nacional Maria Tardón, s’estira els cabells, com també el fiscal antidroga Ignacio Miguel de Lucas Martín, que treballen al jutjat central d'instrucció 3 de l'Audiència Nacional. Nosaltres acusats, què s’han cregut aquests fills de...
Els querellants entenen que ni la jutgessa ni el fiscal s'han interessat durant aquests dos últims anys a propiciar una investigació sobre l'assassinat que va cometre presumptament Manuel Andrés Puentes Saavedra: "L'han encobert per protegir aquest investigat a canvi de perjudicar greument l'advocat Gonzalo Boye".
I tot està dit i aquest conte no s’ha acabat.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
BON NADAL CAGANERS
L’ORIGEN DEL CAGANER S’HA PERDUT. PERÒ RECORDA LA CREENÇA CRISTIANA PRIMITIVA EN L'ENCARNACIÓ.
I QUIN TRET HUMÀ ÉS MÉS UNIFICADOR QUE "TOT EL MÓN CAGA"