237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Petita recuperació de la memòria històrica. Nou/va President/a Italià/na. Comissions europees visiten Espanya. La Guàrdia Civil es postula al premi Nobel de la pau. La Unió Europea desapareixerà però l'euro es mantindrà? Morts en espera de suport social. Aniversari de la DUI (del DIU en fa més). Nova frenada a la renovació judicial
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

4 de novembre 2022

LA DESMEMÒRIA
Petita recuperació de la memòria històrica
La memòria històrica hauria d’estar gravada a foc en la ment de tots els ciutadans de tots els països. No hi ha cap nació sense nafra de la que no avergonyir-se. A la pràctica però la memòria queda suplantada pel relat del vencedor. La història –a la que no li ve d’una hora- espera que el guanyador imposi la força, la repressió i el silenci i només aleshores es posa a escriure. Als anys quaranta, la meitat de l’Espanya franquista va ser un silenci i els historiadors interessats van ocupar-se de fer la seva feina.

Passats molts anys, quan aparentment ningú hi pensava, es van obrir unes escletxes. La tímida reclamació d’uns documents, d’unes cartes mai rebudes, d’una tomba en paratge desconegut... fins que darrera de cada escletxa va sorgir una víctima anònima.

La ciutadania, sovint la gent més humil, ha seguit reclamant els seus morts. Els vorals de les carreteres han acabat aixecant-se, els soterranis d’institucions oficials s’han obert, les cartes reapareixen.

La pressió popular tenaç, insistent, ha fet que la política entri en escena prèvia censura –això sempre– de la dreta que manté en silenci violacions, tortures i altres costums seves.

El que sortirà de la nova llei de memòria històrica, serà només un trosset de la veritat, però tot és començar.

Sabem que si guanya la dreta, les tombes tornaran a desaparèixer sota terra. Esperem que si l’esquerra (?) està al poder ningú no tingui la temptació de reescriure la seva versió històrica.

La veritat és l’únic que ens fa falta.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
UN MELONI A LA DRETA, UNA MELONI A L’ESQUERRA
Nou/va President/a Italià/na
Primer senyal d’alerta, la Sra Meloni vol ser EL President Meloni (la qual cosa frustra qualsevol hipòtesi de masclisme en l’anunciat).

Segon senyal d’alerta, passat i campanya fatxa, discurs d’investidura centrat i l’endemà canvis onomàstics de ministeris on cultura ja es barreja amb família i moralitat. Cagada pastoret.

Preocupats i despistats, l’hi enviem un Fax. Despreocupada però més despistada que nosaltres, ens contesta.

Jo sóc una dona. Arribo a casa, banyo als nens, preparo un Martini al meu marit, faig el sopar, escolto i soluciono els seus problemes i reso l’oració vespertina. L’endemà en arribar al despatx, em trec les sabates de taló i em poso les planes. Sóc el President d’Itàlia. Quin problema troben en aquest canvi? Per manar un país calen atributs masculins i per manar Itàlia a més, cal tenir molts collons. I jo mano a Itàlia.

Pregunten vostès també com m’ho faig per ser feixista centrista i mussoliniana en vint-i-quatre hores. D’on venen vostès, de la selva? No saben res de política? Llobatons meus, per ser polític, cal cintura, bellugar-se ràpida i segura com una trapezista creuant la pista i tenir una ret que t’impedirà la ruptura de la carcanada en cas de caiguda. Jo ho tinc tot. Sobre tot, ret. Els sona Berlusconi?

Parlen vostès de vergonya... Què és això? Puc anar amb pilota picada pel metro sense cap sensació estranya. Creuen que un discurs al poble em pot intimidar?

Les ideologies estan fetes per ser utilitzades, no pas per sentir-t’hi lligada.
Espero haver aclarit els seus infantils dubtes. La Meloni

Ni s’atreveixin a tornar a emprenyar-me amb les seves bestieses. El Meloni.


LA GARSA PROSTÀTICA
TORNA EL TURISME
Comissions europees visiten Espanya
Gràcies a l’empenta turística promoguda pels polítics catalans (en especial als Països Baixos) els representants europeus han iniciat també els seus tours d’esbarjo. Com era d’esperar, la majoria ha optat per Espanya.

Mitja dotzena de vegades han vingut a demanar que algun jutge nou entri al CGP. Vuit o deu cops han arribat amb carpeta i boli per conèixer de primera mà el comportament dels independentistes catalans durant el Procés. Ara mateix, preparen les maletes per investigar si, tal com denuncia la dreta, els nens de Catalunya de parla castellana, han de dur creu de fusta i corona d’espines pel carrer i si a les escoles poden parlar castellà sense ser flagel·lats.

No voldríem desanimar als turistes accidentals però la veritat és que no cal que vinguin. Ningú no els farà cas.

Després de tants viatges, no tenim ni renovació del CGP, ni ha servit per a res sentenciar que no poden perseguir-se idees polítiques a no ser que vagin acompanyades de violència, ni servirà per a res la visita a les escoles catalans perquè aquí, a les escoles es parla mandarin, cantonese, urdú i panyabí i el “arrastro” que és una barreja babilònica rica amb accents aguts.

Seriosament senyors subsecretaris europeus, no cal que vinguin però si s’hi empenyen quedin-se a la platja, com a mínim en trauran color. Aquí a Espanya no estem fets a escoltar als turistes, a no ser que demanin una cosa molt cara. Espanya no està feta per escoltar i menys si ens parlen en llengües estranyes... i de consells, escolti, ni un consell acceptem de cap casa forana.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA GUÀRDIA CIVIL ES POSTULA AL PREMI NOBEL DE LA PAU
La Guàrdia Civil ha descobert un projecte en marxa d’un exèrcit de robots, de drons de combat i sistemes de defensa contra míssils per assolir la independència de Catalunya, dirigit per Jordi Puigneró, exvicepresident que es troba en parador desconegut.

Tindrà la benemèrita més encert aquesta vegada que l’1 d’octubre quan no va trobar les urnes?

De moment, però, ja ho ha denunciat a jutges i fiscals i segueixen sense treva les investigacions. El govern condecorarà pròximament a aquest cos patriòtic exemplar de la benemèrita amb la Laureada de san Fernando per a més glòria d’Espanya. Per una altra banda, Donald Trump, Bolsonaro, Isabel Díaz Ayuso i Xi Jinping, entre d’altres, l’han proposat pel Nobel de la pau. La Guàrdia Civil, gràcies a una recerca intensa, ha sabut d’aquesta iniciativa armada, però encara no ha trobat cap dels enginys bèl·lics.

L’exvicepresident, gran expert en intel·ligència artificial que ha portat la fibra òptica a tota Catalunya, compta amb l’ajut inestimable d’experts xinesos, que tenen la intenció d’experimentar els seus invents i alhora de fer calers.

Segons sembla arreu de Catalunya s’han creat tallers subterranis clandestins on treballen molts obrers i tècnics xinesos. També al port de Barcelona, amb una important inversió asiàtica, arriben materials en peces que serviran per a la defensa catalana, igual que ho fan camions des de França.

La xarxa clandestina de contraespionatge catalana, comandada per l’espia Andreu, està activa per, en el moment indicat, confondre, sabotejar i boicotejar les forces militars repressives espanyoles establertes a Catalunya, així com els seus governants estatals. Tota aquesta gran força desplegada per la Guàrdia Civil, podrà impedir finalment l’actuació de l’exèrcit robòtic català? Ara tot sembla indicar que les estructures de l’estat van de debò.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
ELS COCODRILS DE LA UE
La Unió Europea desapareixerà però l'euro es mantindrà?
Macron és l'últim líder que té fe en la sobirania europea? La pregunta de: Catalunya, Espanya o França... és la nostra pàtria i Europa és el nostre futur, té resposta?

Portem més de 60 anys amb la perspectiva de construir una federació d'estats iguals, comparable als Estats Units d'Amèrica. Res d’això s’ha aconseguit.

La guerra a Ucraïna, rellançada per Rússia el 24 de febrer del 2022, semblava oferir una nova oportunitat pels 27 membres de la Unió. La història ensenya que és en la guerra que els pobles prenen consciència de la seva identitat. Aquest és el cas a Ucraïna, però no hi ha miracles i la guerra només ha reobert cicatrius mal curades de crisis anteriors.

Pot fer riure o pena escoltar el ministre d'Exteriors de la UE, Josep Borrell, acusant les seves tropes d'incompetència –llegir diplomàtics europeus– i de buròcrates arrogants per la seva incapacitat de preveure la guerra mentre els nord-americans cridaven a foc. "De vegades sé més del que passa en algun lloc llegint els diaris que llegint els vostres informes, que de vegades arriben massa tard. [...] quan hauria de ser l'home més ben informat del món".

S’ha de començar dient que la Unió Europea no és Europa sinó una entitat institucional i jurídica molt recent que hauria d’estar per sobre de les normes dels Estats membres. La Unió, només existeix sempre i quan es respectin les normes però és evident que cada vegada ho són menys.

Són unes normes uniformes què sovint no s'adapten a la situació i necessitats reals dels diferents països. Irlanda i Luxemburg violent les regles de la competència practicant un dúmping fiscal agressiu mentre els països del sud d'Europa són víctimes de la mà de ferro alemanya.

Durant la crisi grega del 2015, un país que només representa el 2% del PIB de la zona euro, les amenaces contra l'electorat per part de la premsa i la classe política de tot el continent van demostrar l'angoixa de l'"Europa oficial" de cara a un abandó de l'eurozona. Un país petit, molt afeblit podia sacsejar l'edifici comunitari. Com a càstig l'Eurogrup i el Banc Central Europeu van posar de genolls els bancs grecs.

De les tres grans institucions supranacionals, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Justícia de la Unió (TJUE) i la Comissió, aquesta última és la més dèbil. Les dues primeres no tenen legitimitat democràtica, hi són perquè els països membres els cedeixen prerrogatives. Una servitud voluntària fins que un estat digui prou com el Brexit ho demostra o com els hongaresos que no abandonen la Unió però reformen la Constitució en contra dels principis de la Unió. Sortint de la Unió Europea, el Regne Unit recupera la seva sobirania en matèria comercial i pot negociar lliurement els acords que li agradin, posant la seva força diplomàtica al servei d'aquestes negociacions.

Alemanya, la gran guanyadora en el mercat únic i la potència política dominant al continent, sempre utilitzant la paraula "Europa" per imposar polítiques favorables als seus propis interessos i adequar-los als seus punts de vista.

Per l’extrema dreta europea l'intent de construir una democràcia europea que transcendeixi les nacions és un fracàs. Per ara ho van denunciant sense demanar la sortida. Per una banda té el monopoli de les crítiques a la UE valent-se del problema de la identitat nacional. La identitat d'un país és el resultat del que ha aconseguit, és el producte de la seva història. No obstant això, la història no deixa de fer-se mai, s'escriu en cada moment. La sobirania abolida, trauria a les nacions la seva identitat. La identitat francesa, la espanyola entre moltes altres. El terme només pot cobrir un contingut imprecís, en el qual entra costums, ritus, llengua, història i originalitats sociològiques.

Les premisses de la integració europea, pels estats tenia com a objectiu promoure una Europa intergovernamental que tingui com a finalitat principal la cooperació en els àmbits de la defensa, els afers exteriors i la cooperació científica i tècnica. La Unió Europea mata Europa, l'Europa real, la dels projectes concrets i reeixits. Res no serà possible sense alliberar-se del marc existent.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
MORTS PER LA DEPENDÈNCIA
Morts en espera de suport social
Els Serveis Socials no donen l’abast enterrant a ciutadans que esperaven ser atesos però en vida. Una ullada a les estadístiques diuen que en un any han mort més de vuitanta sense sostre o que cada hora aproximadament tenim un difunt mentre espera l’auxili dels Serveis Socials. Tot un exemple de diligència.

Estem tan acostumats a aquesta derrama de vides marginades que en prou feines ens arriben a la consciència. Amb un renec o un gest de fatalitat en tenim prou per passar a un altra tema.

Potser si fóssim capaços de visualitzar l’angoixa d’aquesta persona malalta embolicada en una manta per amargar-se de la vida, intuir les seves queixes, o potser la seva resignació, sentir en pròpia pell la fredor de la solitud aliena, les coses serien diferents, però no, no en som capaços.

Periòdicament, grups solidaris donen el senyal d’alerta. Si la notícia fa forat, al cap d’uns dies surt un representant polític que, després de fer apologia dels avenços aconseguits pel seu govern, confessa que sí, que malgrat tot cal millorar el servei, dotar-los de més pressupost i més personal.

Vistos els resultats anterior, hom es pregunta, amb temor, si la solució proposada pel funcionari no serà imposar una tàctica dilatòria donant temps a la natura perquè segueixi matant a gent desvalguda. La llei del més fort. Com passa amb les espècies amenaçades que ens fan tanta pena.

En temps d’alta consciència ecològica no deixa de ser una solució. Una mica bèstia però ecològica.
LLUFA PELS QUE DEMANEN AJUDA I PER LES BÈSTIES EN EXTINCIÓ.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
ARA QUE FA CINC ANYS
Aniversari de la DUI (del DIU en fa més)
Qui no recorda el que va passar fa cinc anys?

Jo

Tu calla, botifler!

Els bons catalans recordem com si fos ara, aquella jornada. On érem, què fèiem, què sentíem... Tancats a casa suant por. Tots sabem que feien els nostres polítics... Tancats al Parlament, acollonits, blancs de cara, amb els peus freds i suats alhora. Què bonic!

Mai no oblidaré aquelles paraules del President camí de França, encoratjant al poble català a donar la cara a dues galtes. Quins ànims!

Han passat cinc anys. El Cos de Guardes Forestals han assegurat haver vist un parell d’independentistes pels voltants d’un lloc que no es pot dir. S’ignora si són parella o ho aprofiten tot.

Fa cinc anys tots érem joves. Havíem renovat la il·lusió de viure, els sagraments i una mica, la mala llet.

Fa cinc anys, els partits independentistes podien fer-se una foto conjunta sense que es punxessin les natges els uns als altres. Ara els que queden vius no s’atreveixen ni a compartir llit amb la parella.

Fa cinc anys els partits van prometre lluitar. I ho han fet, però s’han equivocat de bàndol. Es barallen entre ells, no contra Madrid. Amb la sangada que s’han fet entre independentistes podríem reproduir milers de senyeres fresques.

Fa cinc anys, reconeguem-ho, ja érem poqueta cosa. Imagineu ara.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
PARAULA DE FEIJÓO
Nova frenada a la renovació judicial
Si es mira fredament, com si fóssim europeus per exemple, ens resultaria impossible entendre el bloqueig judicial decidit i executat per la patriòtica dreta. Però som fills d’Espanya (amb perdó de les nostres mares) i se suposa que com a mal menor, un dia ens van deixar votar i vàrem escollir a un President que confon Kenia amb el Senegal i un cap de l’oposició que data en el 1984 l’any en que Orwell va escriure un llibre. Quina vergonya oi?

Venint doncs d’on venim i tenint els líders que tenim, el bloqueig judicial no passa de ser pura anècdota.

El que sí sobte encara, els dies que portes la ingenuïtat posada, són les formes que utilitza la dreta per justificar els seus actes sacrílegs. Són tan infantils i grollers com la mateixa Espanya.

La dreta sap que tard o d’hora hauran de permetre la renovació judicial, però mentre poden s’agafen a qualsevol clau (un gat negre, un català mal parit...) per utilitzar-lo com a moneda de xantatge. Sense vergonya, creient-se tan espavilats com es creia un tal Millet infant, quan organitzava un escàndol reclamant els caramels que tenia son germà i que, quan aquest els hi donava, corria a vendre’ls als seus companys de classe. Així de fàcil, així de menyspreable.

Feijóo, apart de ser gallec no té res de polític excepte la mesquinesa. Mantenir-se en la inconstitucionalitat del CGPI per frenar la reforma de la Llei de Sedició (curiosament relacionada amb Catalunya) és tan fastigós com les llàgrimes de cocodril de Millet fent-li la punyeta al seu germà gran per guanyar-se unes pessetones. Una porqueria estètica. Pornografia política.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
NENS AL TREN
Obliguen a baixar una colla de nens a mig trajecte ferroviari
A mesura que s’apropava al poble, augmentava la seva emoció. La dona vestida de festa i perfumada l’esperava al portal de casa. Es van fondre en una abraçada. Uniforme contra tetes la unió perfecte. Ara besa les galtes dels fills que li atansa la mare. Dadle un beso a papà, es un héroe.
Així va succeir i així ho documento, l’arribada al seu poble del revisor de RENFE que havia obligat a una colla de nens a baixar del tren. Feien massa xivarri. Els nens eren catalans però fonts de Renfe diuen que els van confondre amb argentins. A vegades també es confonen de via.

MÒMIES
Dos-cents ajuntaments conserven la memòria de Franco
Egipte té mòmies, Pasqua cares llargues, Grècia columnes, Roma motos i Espanya monuments dedicats al dictador Franco. Cadascú té el que es mereix.
Una de tres, o prefereixen mantenir l’homenatge per si Franco torna (cosa més que probable) o són d’una deixadesa absoluta i fa temps que no netegen les cagades de colom i ignoren el que tenen penjat a casa, o, tercera i fatal opció, són d’un fatxa que tira d’espatlles.
En tot cas, any 2022 després de Crist, Espanya.

CALBOT PEL MOSSEN
Segueix la revolta a l’Iran
La tragèdia és l’escenari ideal per la comèdia. Qui no ha tingut un atac de riure en ple funeral? (no el seu).
La tragèdia que viu Iran és d’abans que els monos fessin d’homes. Salvatge. Finalment però dones i homes s’han aixecat en protesta continuada, sense por. I enmig d’aquests garbuix sorgeix la comèdia. Una comèdia amb un significat molt més social del que pot semblar ara: els calbots que els joves foten als mossens iranians i que els fa volar la còfia aquella que porten al cap. Com si diguéssim els deixen despullats de pèl a pèl. Una imatge divertida i esperem que premonitòria.

LULA GUANYA, BOLSONARO INTOXICA
Un retorn amb aires de tragèdia grega
En un país ultrapolaritzat de 165 milions d’electors, l’esquerra ha guanyat pels pèls a la ultradreta.
Un clivatge presidencial que per la seva violència, les provocacions i els cops baixos contra les institucions suporta una escalada autoritària i una marca de la seva fragilitat.
Lula? Quan penses que s'ha acabat, reneix! Aquest noi no és d'aquest món, té una força sobrenatural. Ho com ell mateix va dir: “el nordista que sobreviu a la fam no té por a res”, quan va sortir de la presó després de 580 dies de reclusió acusat falsament de corrupció.
Als 77 anys, aquest xef històric del Partit dels Treballadors (PT), de nou president del Brasil i amb un recorregut tipus Mandela tindrà la feina de ressoldar les fractures i renovar la imatge malmesa del Brasil en la escena Internacional.

COMISSARIES XINESES A CATALUNYA
La vigilància autoritària de Pekín als xinesos
Una vegada n’eren tres, dos xinesos catalans i un xinès. Què creus que va passar? Per si de cas, ara t’explicaré com va anar!
Un va obrir una botiga de quincalles, l’altre un restaurant cantonés i el tercer va arribar de Pekín amb ordres directes del partit. Quines? Sense saber-ne el detall podríem dir que el nou arribat podia entrar a les cases i als locals, controlar la família, emplaçar càmeres de vigilància i tot el que cal perquè els altres dos se sentissin com a la Xina i sota l’ala protectora del partit.
El dos xinesos no es queixaven i més aviat se sentien arropats per la mare pàtria fins que van rebre la factura pels serveis prestats per Pekín. Un impost revolucionari acompanyat d’una multa consegüent per conducta desobedient vis a vis de la doctrina comunista.
Ave Pekín, els teus súbdits t’aclamen!

SANGRIA DE METGES A ESPANYA
Massiva arribada de metges sudamericans
L’hemorràgia al cor del sistema sanitari no s’atura. Mal pagats i més mal vistos per l’administració, 18.000 professionals es plantegen fotre el camp d’Espanya. Destí? Els més demanats son França, Gran Bretanya, Irlanda i Alemanya però fins i tot Argentina i els Emirats Àrabs són preferibles que quedar-se aquí.
Els professionals travessen fronteres per trobar sous "molt més alts" (de vegades més del doble que a Espanya), llocs més estables i condicions laborals més agradables.
Un de cada tres metges espanyols afirma estar insatisfet en l'exercici de la seva professió, per la càrrega de treball, el nivell d'exigència o la càrrega emocional que comporta. Els que marxen són substituïts per metges sudamericans amb una formació molt més deficient i tradicional. Però apa, patates amb suc i endavant!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
MEDICAMENTS PSICOTRÒPICS I PENSAMENTS SUÏCIDES ESTAN RELACIONATS.
ELS RECEPTEN PER PROBLEMES DE SON? FÍSICS O LOCOMOTORS ELS PROFESSIONALS HO IGNOREN?