102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Control del aeroport de Barcelona. Revolta catalana. Democràcia autoritària. Antifranquistes supervivents, lluitadors i resistents actuals. Pessebre. Odi. Hong Kong. Shaw. Baudelaire. Russell
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

5 gener 2020

I ODI PELS HOMES DE BONA VOLUNTAT
Abans, quan la terra era habitada per cavallers, les relacions humanes eren senzilles i acceptades per tothom. Si un lladregot per exemple, robava al senyor bisbe, les forces de l’ordre l’arrestava, el torturava i li tallaven el coll. Pura i simple justícia. No hi havia res personal en aquell toll de sang. Fins i tot més d’un reu, havia acabat tallant-se el cap ell mateix, per no donar un disgust al desolat botxí.

Ara no. Ara el poder castiga amb odi... o amb por, que ve a ser el mateix. No es castiga només la falta, si convé, s’inventa la falta o es presumeix o, senzillament es castiga pel pur plaer d’infligir càstig i vexar a l’individu.

A l’aeroport de Barcelona, el control volia registrar a un ciutadà holandès de vuitanta anys osmotitzat i a les autoritats els va fer ràbia que l’home parles català però no castellà. Al final van obligar-lo a despullar-se i mostrar la bossa dels excrements. Us imagineu l’odi que s’ha d’acumular per fer això?

Una pista: a la vinyeta adjunta mostrem la fotografia d’un espanyol mentre Europa era terra de cavallers.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
MISSATGE DE NADA DEL PARE NOEL ALS CATALANS

El pare Noel ha arribat a Catalunya procedent de Sibèria i ha emès un missatge de Nadal als catalans des d’una ràdio lliure, que ara tot just transcrivim.
1. Saludo amb alegria i esperança a tots els catalans i catalanes, sobretot aquells que pateixen malalties, repressió, presó, injustícies, pobresa i solitud, tot desitjant-vos l’assoliment per l’any vinent, d’una felicitat i gaudir de llibertats completes.
2. No us refieu dels dirigents i partits polítics que trafiquen amb les vostres il·lusions, sentiments, esperances i anhels de llibertat i amb l’afany manipulador per aconseguir els seus interessos partidistes i electoralistes.
3. Auto organitzeu-vos arreu del país en assemblees de carrer, de barri, de pobles i comarques. Feu sentir la vostra veu i la vostra determinació en el respecte i les defenses de les llibertats.
4. No permeteu més injustícies flagrants, com els desnonaments, que la gent sense sostre visqui i dormi al carrer, la insuportable contaminació atmosfèrica que mata milers de persones, l’abús dels lloguers i l’agressió masclista a les dones.
5. Respecteu i cuideu la vostre gent gran, les vostres àvies i avis i aprengueu de les seves experiències i lluites i no els deixeu sols. Feu casals d’acollida i reflexió per als antifranquistes supervivents, lluitadors i resistents actuals que ho necessiten.
6. Feu que la vostra llengua mil·lenària es parli arreu i sigui respectada per tothom.
7. Cal que doneu al món una imatge i un coneixement del què sou, del país alliberat que voleu construir i per això heu de comportar-vos fraternalment amb solidaritat i justament envers tota la ciutadania, pensin el què pensin i parlin el què parlin.
8. Les nacions del món us faran costat quan els vostres valors i llibertats es manifestin de debò i siguin un fet extensiu d’esperança per a tots els pobles que pateixen tot tipus d’opressió.
9. Persevereu en la determinació de la desobediència de totes aquelles lleis injustes i opressives, sols així podreu avançar cap a la independència i la consecució de les plenes llibertats socials per al nostre poble.
10. Recupereu tradicions venerables com el beure en porró i portar barretina. Així cal que a cada casa hi hagi un porró a taula i que en actes transcendents com les manifestacions tothom hi vagi amb la barretina. Són uns altres signes identitaris en que sereu reconeguts per tot el planeta.


LA KINTA FORKA
PER DESBLOQUEJAR LA SITUACIÓ I PERDRE CONTRA L’ESTAT CALIA HAVER LLUITAT TANT?
Queda patent que la revolta catalana és l’esdeveniment més important de la recent història social europea. En primer lloc perquè s'ha convertit en la mobilització més llarga de la història moderna; en segon, pel que fa en la dramatúrgia que acompanya les mobilitzacions, en cas de derrota la renúncia a l'excepcionalitat que constitueix Catalunya també seria el final de la mitologia que ha anat sacsejant els moviments socials mundials durant els darrers anys.

Per altra banda, l’envestida de la democràcia autoritària està espantant Europa... Sembla que en aquests temps de catàstrofe climàtica només sabem pensar en termes apocalíptics. Només si la revolta signifiqués un punt de no retorn, caldria encara lluitar, i per tant viure-la després del gener del 2020? I finalment, si ERC s’adapta al socialisme Sanchista, és a dir, seguir endavant amb pas ferm cap a l'abisme, que cal fer? Com que els nostres lectors tenen talent, un d'ells ens ha fet una proposta lúcida, que podríem resumir amb: Sempre hi ha un moment per desertar!

La dècada que comença serà de subjugació capitalista mundial on els boscos es cremaran, els cucs de terra moriran, les ciutats fagocitaran els marges de resistència, els feixistes prendran el poder, les protestes seran aixafades...?

Fent un paral·lelisme... el 2020 serà el del mal son de William Shakespeare on podríem explicar la història de Hamlet, així... Hamlet és l'hereu d'un Regne podrit, i el presoner d'un espectacle mòrbid de falses doctrines, falses amistats, falsos compromisos, falses promeses. El seu pare va matar el seu germà... i l'olor de la mentida flota darrere del seu somriure marca Colgate.

I que hem de fer nosaltres: revoltats-contra l'estat espanyol?

Seguir amb les manifestacions i bloquejos diverses vegades a la setmana, amb concerts de protesta, balls, cançons i amb trobades amb els membres del govern català per demanar-los d’establir un veritable espai negociador?

Algunes de les reivindicacions de l’any passat són vàlides enguany: abrogació de la llei mordassa, abrogació de la reforma laboral, drets socials, dret a decidir el nostre futur com a societat... Això en un marc en que els catalans tindrem de menys en menys el dret a manifestar-nos com ens doni la gana (i sense ferits ni processats) però cada vegada amb més raons per fer-ho. Aquest 2020 trepitjarem els nostres carrers com sempre, amb els llaços grogs, pel clima, contra la violència policial, per la reforma de les pensions i pim i pam.

I ho farem perquè massa sovint no confiem en els mitjans de comunicació (ni tampoc en els de les xarxes socials a internet) per reproduir el que tenim en el nostre cor, i són els carrers qui, durant els últims anys, ho vehiculen: La gent vol la caiguda del règim actual!


EL CONVIDAT
L’ÀNGEL ESCAMAT
El trobem darrera un arbre. Amagadet, espantadet, espantadet.

Veniu en nom de Déu, oi?

Home, no tant.

No sóc un home. Sóc un àngel. L’àngel anunciador... però en veure aquella colla que ha començat a tirar pedres contra el pessebre i volien calar-hi foc... doncs m’he acollonit, i aprofitant que tenia ales, doncs he sortir per ales. L’àngel es posa a plorar. I allí he deixat al bou i a la vaca i als pastors i al nen Jesús i a sa mare i tota la família... I ara ve el pitjor, perquè Déu aquesta no me la perdona, n’està molt del nen i de sa mare.

Demani que el fessin Àngel de la Guàrdia.

Pitjor encara. T’escarrasses per no res. No et fot cas ni Déu. Desenganyis, aquest món no estàs fet pels àngels. A vostès els agraden les garrotades, els insults... -ens mira- em sap greu dir-ho però són uns bèsties. Aquí el pessebre no hi fot res. El que necessiten és un bon arsenal i anar-se matant. Ni pessebres, ni àngels, ni bones voluntats. Res. No hi tenim res a fer aquí.

Se sent una veu que diu... Àngel...

Ja hi som, diu el nostre àngel. Aquests és Deu. Li conec la veu.

El deixem respectuosament. No digui després que també nosaltres som uns ximples.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRETZÈ... DE LA SÈRIE
EL CULO POR ZAMBOMBA
La Puri, l’Encarna i la Sónsoles estirades de cul enlaire sobre el llit. La Madame que els hi passa crema hidratant sobre l’esquena, les natges i les cuixes vermelles de les noies. Les tres porten el gorret de Papà Noël i un lligacames vermell. De la resta de vestuari no en queda res.

Esto más que Navidad parece Star Wars. Me han dado por todos lados, es lamenta la Puri…

Uno se me quería llevar las tetas a su casa, como si fuera el turrón... assegura l’Encarna.

¿Pero tu tienes tetas? Pregunta amb mala llet la Puri.

La senyora tanca el potet de crema. Siempre he dicho que no os dejéis pegar. Y si lo hacen que paguen el doble.

Lo jodido es que no pegan, te apretujan. Ellos dicen que para felicitarte la Navidad, pero parece como si se agarraran a la tierra.

El último, me ha rogado por Dios que le dejara darme una palmita en el culo, y mira como me ha dejado. Tengo las bragas grabadas.

La verdad es que los tiempos cambian, accepta la Madame. Antes un sádico era un sádico. Vestía de sádico, se llevaba sus utensilios de tortura, no sonreía ni en Pascua y pagaba lo que le pedías. Serios pero educados eran…

Ahora hay muy mala leche, señora.

Eso es verdad, el otro día en el mercado, una mala puta me llamó puta, afirma indignada Encarna.

Serán las Navidades que estresan mucho, intenta raonar la Madame.
En España la mala Leche se lleva todo el año, insisteix la Puri. Sólo que ahora ni la disimulamos.

La Sónsoles com despenjant-se d’algun lloc, amb un ampli somriure... Esos bajitos, morenos y con cara de mala leche. Ahí tiene al españolito.

Y con nuestra clientela peor. Se creen el no va más de España. Deberíamos bajar los precios, señora, así vendría gente más normal.

Bueno, ya está bien de cagarnos en la madre patria, cojones, que no se que os pasa a las jóvenes que no sabéis respetar ni a Dios ni a la Patria ni a nada. Venga, a la cama, por hoy se cierra el negocio. En vez de chicas parecéis tomates. Si seguimos así voy a poner un Vigilante de Seguridad. No està bien que destrocen el material de esta forma.

El Vigilante va a ser el peor, Madame. Van todo el día dándose porrazos en los muslos. Imagínese la de ganas que tienen de atizar. Diu Encarna.

Me parece que me hago monja... pensa en veu alta Puri.

Pues has elegido buen momento. Ahora que les han quitado a los niños, ¿a quién crees que se van a dedicar ahora los curas? A las monjas, Puri, a las monjas.

Pues mi faccio protestante.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
FELIZ ODIO Y PRÓSPERO AÑO NUEVO
Si alguna cosa està quedant clara en els darrers esdeveniments contestataris mundials (de Hong Kong a Paris passant per Barcelona) és l’odi que el poder sent envers els seus súbdits.

B. Shaw.- L’odi és la venjança d’un covard intimidat.

C. Baudelaire.- L’odi és un borratxo al fons d’una taverna que constantment renova la seva set amb la beguda.

B. Russell.- Poques persones aconsegueixen ser felices sense odiar a una altra persona, nació o creença.

T. William.- L’odi només pot existir en absència de tota intel·ligència.


LA LLUFA
EL PODER DE LA GORRA
La mediocritat es pot mesurar per l’ús de la gorra reglamentaria. Ara que són festes i teniu temps, podeu meditar aquesta afirmació de gran valor etnològic... i físic si ens topem de cara amb el mediocre de la gorra.
No hi ha cap professió que demani una certa capacitat intel·lectual, que obligui als seus membres a portar gorra. Diria més, si un col·legi professional respectable, detectés a un dels seus col·legiats amb una gorra de plat, el fotarien fora immediatament.

La gorra de mando és la marca de fàbrica amb que segellen, la mediocritat de la humanitat. Per això hi ha tantes clepses cobertes.

I la culpa, que consti, no és de la gorra, que té les seves qualitats. La culpa és dels propietaris dels caps que porten aquesta gorra que es creuen elevats a unes categories personals i morals fora de mida.

A més ruc, més efecte fa la gorra. La gorra transforma al vulgar en cretí. A l’ignorant en fantasma. La gorra fa d’escut al covard, li dóna la dosi necessària per atrevir-se a sortir al carrer.

Karlitus, malgrat la seva brillant expansió i suport financer, admet però que els recursos no li arriben per enllufar a tanta púrria. Per això, i a títol simbòlic, concedirem la primera llufa de l’any als membres –amb gorra- de l’Aeroport de Barcelona pel tracte que van donar a un súbdit holandès (veure altres articles). La seva conducta va ser i segur que seguirà sent, estèticament lamentable i humanament indesitjable. Aquests, com a mínim han de dur tres gorres... i la llufa.