129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Inhabilitació del President Torra. Urdanngarín. Auto-organització. Sistema capitalista. Acords pel clima de Madrid 2019. Justícia nacional Espanya. Impostos. Tsunami
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

3 gener 2020

EL GRAN FAJADOR
A Elx, apart de palmeres, hi havia un boxejador que després de cinc cents vuitanta quatre combats, va retirar-se sense haver guanyat ni un. Això sí, només va perdre per KO en vuitanta quatre ocasions. No està demostrat, però algunes veus insinuen que aquest bon home, és la llavor de l’arbre genealògic d’on han florit els Tribunals espanyols. Els jutges espanyols, com el “fajador” reben hòsties pels quatre punts cardinals, però quan desperten als vestuaris, afirmen que el contrincant portava un ferro amagat al guant. Mai perden per ser uns paquets, les seves derrotes són sempre fruits de la traïdoria dels rivals.

Els tres darrers combats dels jutges espanyols, han estat: la condemna dels polítics independentistes catalans, la inhabilitació del President Torra per penjar una pancarta al balcó de la Generalitat i, només faltaria, deixar a Urdanngarín que passi els Nadals al corral... a casa seva volíem dir.

Les hòsties han vingut d’Europa i la solució que ha trobat la judicatura espanyola, és amenaçar amb independitzar-se d’Europa. Més que jutges o boxejadors, semblen toreros.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
DAVANT LA SENTÈNCIA S’ORGANITZA LA RESISTÈNCIA
Davant de l’espectacle claudicant, ridícul i sinistre, del govern català i els partits independentistes que es sotmeten covardament a les directrius repressives de l’estat espanyol i el seu govern socialista, s’ha començat a reaccionar en defensa del país i de la seva gent en diversos indrets i per mitjà d’accions populars auto-organitzades en contra de la repressió i en pro de la llibertat, els drets i la dignitat de Catalunya. S’han creat unes milícies per la independència, constituïdes per nombrosos joves i alguns veterans militants que s’entrenen física i mentalment en accions de defensa i control del territori en zones muntanyenques com la Serra de Prades, el Montsec, el Montseny, les Gavarres i el Pirineu. Tots ells compten amb l’ajut dels pagesos i de milers de jovent que en els darrers mesos han constituït múltiples cooperatives i col·lectivitats agrícoles que fan intercanvis amb col·lectius de les ciutats i que així poden viure més lliurament i fugir de la misèria i l’ofec al que els sotmet el sistema depredador capitalista. Tots aquests joves estimen el país i són indispensables per mantenir el territori.

També s’han organitzat unes oficines de Brigades Internacionals per les llibertats de Catalunya que han fet que molts estrangers hagin arribat a casa nostra integrant-se en diferents comitès i assemblees de barris, pobles i comarques, eines de lluita i resistència popular que han iniciat diversos actes de desobediència civil i social que estan paralitzant tot el país.

Cada cop més s’estén un sentiment i una necessitat entre bona part de la gent, decebuda i emprenyada amb els polítics que diuen que si no és tot el poble qui s’enfronta pacíficament a l’estat opressor no es podrà mai avançar vers un país independent, d’homes i dones lliures quan de debò lluiten per ell. Les boires espesses i el pessimisme i malestar dels últims mesos, sembla que ara comencen a esvair-se, tot afermant-se de bell nou l’esperança.


LA KINTA FORKA
EL CLIMA CANVIA, I NOSALTRES?
Per què estem lluitant avui? Contra l'escalfament global, pel "planeta", pel futur, o també per l’aquí i ara? Ens trobem atrapats en temporalitats que poden semblar contradictòries però potser tenim una oportunitat sense precedents que ens permet entendre el que és inseparable en totes les lluites: El que ens asfixia, el que ens enverina, el que ens esterilitza té un nom, és el capitalisme; o per dir-ho més senzillament, l'economia.

Tot està a punt per empitjorar. N'hi ha prou, per exemple, per veure fins a quin punt som lluny de l'objectiu fixat pels acords de París de 2015 i de Madrid 2019 -per limitar l'augment de la temperatura global al 2100 a 1,5 graus del seu nivell preindustrial. Aquests acords es basen en un doble escàndol, per una banda les promeses són no vinculants. Això significa que hem fixat un llindar de temperatura sense donar-nos els mitjans per fer-ho; en segon lloc, la suma de les promeses realitzades pels Estats només cobreix... 30% de les reduccions necessàries que cal fer per tal d'honorar aquests acords.

I a més a més aquests objectius subestimen la velocitat de l'escalfament global i les seves conseqüències.

RESOLDRE LA CRISI IMAGINANT LA CRISI?
De fet, en el passat, certs esdeveniments han provocat una forta caiguda de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Per exemple, la crisi consegüent el crak del 1929 va provocar una disminució del 30% en les emissions de CO2 als Estats Units i un descens del 23% a l'Europa continental (1929-1932). Entre el 1943 i el 1945, en plena Segona Guerra Mundial i la política de bombardeig de civils a l'Europa continental, es van reduir les emissions del continent. Entre 1990 i 1997, després del col·lapse del bloc soviètic, les emissions al territori rus van caure el 40%.

Així, a primera vista, el col·lapse econòmic tindria una virtut climàtica. Per tant, sembla legítim preguntar-nos si hauríem de desitjar una crisi financera, econòmica o institucional del capitalisme globalitzat de magnitud sense precedents. Hem d'esperar tot del col·lapse?


EL CONVIDAT
INSERSO JUDICIAL
Atemorits per les notícies provinents d’Europa, i que parlaven d’un greu correctiu a la Justícia nacional, Espanya amb el garbó i la moral que la caracteritzen, va organitzar una excursió cultural perquè els jutges europeus coneguessin la realitat del país. Una mena de caravana de solteres, però amb aire condicionat.

El programa, treballat a consciència, reunia l’esperit i la cultura d’una terra rica en dons divins i militars: esmorzar a base de bocata de calamars, capea de novillos amb rejoneador incorporat i quinze senyoretes cridant olé, olé i olé, dinar a un asador amb cochinillo, patates a lo pobre, natilles i tarta de Santiago, regat amb vins i licors. Tarda cultural a la caserna de Brunete, Museu del Pradro (els jardins) i Palau Reial amb recepció del Rei Felip. De nit, tablao flamenco i un míting de VOX a la taberna “Los Inmortales” amb excursió, optativa, a una razzia de nazis pels barris pobres.

Tres dies després de tornar a Bèlgica, els magistrats, van fer pública una sentència decidint el descens a tercera divisió africana de la jurisprudència espanyola. Dos membres de Marca España han estat substituïts mentre la resta, estudia els possibles errors comesos durant l’excursió. La majoria coincideix en culpar del fracàs al rejoneador que no va estar gens fi.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL DOTZÈ... DE LA SÈRIE
ELS GUERRERS REPOSEN
La Madame intenta trobar la paraula dels mots encreuats: Mujer pública, cuatro letras... No se’n surt.

A la cuina apareix la Sónsoles espatarrada. ¿No podría venir a echarme una mano? Llevo tres días a jornada completa y con la habitació llena...

Pregúntale a Encarna...

Tiene a tres en la habitación pequeña.

Ara entra la Purita, amb una toga oberta per cobertura. Yo no aguanto más. Están como locos.

¿Y qué quieres?, defensa la Madame al cos Judicial, hasta los peces les están zurrando. Y para un Juez es muy duro que le riñan. Ellos están hechos para castigar, no para obedecer, pobrecitos míos...

Y yo que culpa tengo. Estoy ronca de tanto jadear.

Las mujeres somos el descanso del guerrero.

Pero es que aquí no se descansa ni un momento, se dan la voz. Cuando uno termina, comienza el otro. Es lamenta Sónsoles.

La Madame tanca la revista de crucigrames, s’obre de cames i recolza les mans als genolls. Es posa molt maternal.

Hijas mías, os voy a contar una historia... Hubo una vez, allá por donde están los pesebres, un niño muy bueno y piadoso que ayudaba a sus padres y a sus tres hermanos.

Un día este niño piadoso, se encontró con un Chico rubio y con barba que se lo quedó mirando con una dulce sonrisa y le dijo... Yo te conozco, y yo te digo, que tu, chiquitín, estarás al lado de Dios, de mi padre y de mi hermana la paloma. Al niño Bueno se le cruzaron los ojos y el Chico rubio calló. Pero esas palabras afectaron de tal modo al pequeñín que cada día quedaba en la esquina esperando la sonrisa del Rubio. Y el niño era feliz y quería hacerse monje. Pero entonces, vio a su amigo llevando una cruz mientras los soldados le daban de latigazos y lo crucificaban. Y fue tal el horror del niño bueno, que fue a casa llorando y su padre, que era extranjero, dijo encabritado: han sido los judíos. Y desde aquel momento, el niño santo se juró no dejar un puto judío vivo.

¿Y qué tienen que ver los cojones con los rosarios? Pregunta Purita.

Que torpe eres reina... A ver, cambias Dios por España. Y dónde dije judíos piensa en revolucionarios o pobres o catalanes y ya está.

La de cosas que sabe Madame.

Es que yo estudié corte y confección.
Los señores jueces que tenéis ahí arriba, aman a España y van contra los malos. Es lo normal ¿no? Pues ahora que estaba tan clarito, unos extranjeros les dicen que nanai, que ya han matado a bastantes judíos y que ahora son especie protegida y claro, a los Jueces, les da rabia.

Eso se nota, diu la Purita ensenyant les cuixes plenes d’esgarrapades. I en plan filosòfic, que el té, sentencia... pues lo tenemos jodido, rabiosos y con toga, peor combinación que el mojito que tomé el otro día.


HUMANOTECA
I DE PENITÈNCIA, TRES IMPOSTOS MÉS
Els polítics progressistes catalans, no deixen de parir noves idees sobre com recaptar més diners, fent veure que protegeixen a la societat més humil. No se’n surten, ni per activa, ni per passiva ni per la gràcia de Déu. L’impost en mans del poder és i serà sempre un lladronici de coll blanc.

W.R. INGE.- La corrupció de les democràcies ve de que una part de la societat, decideix els impostos, i l’altra part, ha de pagar-los.

R. KIYOSAKI.- Els impostos castiguen als que produeixen i recompensa als qui no produeixen.

P. De VRIES.- Els rics no són com nosaltres. Ells no paguen impostos.


LA LLUFA
EL MELIC DEL MÓN
Els catalans som els millors del món...
En què?, preguntaria algú nascut en terra estranya.
En tot. Contestem nosaltres sense que ens pugi ni una mica de vergonya a la cara. I a vegades, tanta seguretat et porta barranc avall.

El Tsunami per exemple, una anònima organització que fa anar de corcoll a les policies de totes les Espanyes (tampoc és tan difícil). Convoquen una mani a l’aeroport, tanquen un dia la frontera amb França i ja tenim a la millor organització revolucionària mundial. Tots els catalans es senten formar part del tsunami i no perquè tots siguin independentistes, simplement perquè fan les millors concentracions mundials.

Engrescats, amb un ego que no els cabia la barretina, el tsunami, decideix mostrar la seva força durant un partit de futbol. Quina pensada, quin enginy, quins collons!

La idea és.... no se sap. Però el Tsunami diu que hi haurà merder i tots esperem emocionats el merder. Al final, quatre cartells reclamant negociació, quatre pilotes grogues llençades al camp i tots cap a casa a veure el partit perquè, en contra del promès, els manifestants no podran veure el partir a les portes del camp.

Excés de confiança, tsunami. Mala maror per les falles organitzatives, tsunami. Una mica més d’humilitat i potser, d’aquí a molt temps, podrem començar a assemblar-nos a les armilles grogues franceses, que no són les millors armilles del món, però que fan soroll de veritat.

LLUFA pels que ens pensem els millors del món.