154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Albiol. Incendi de la nau industrial de Badalona. Nicolás Maduro. Immigrants sense papers. Rei emèrit. Desnonaments. Isabel Díaz Ayuso. Premi Planeta. Pardo Bazán. Els Franco. Festes nadalenques
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

18 desembre 2020

QUE BONITA ES BADALONA
Precisament el dia mundial dels drets humans, el Sr Albiol va tenir la seva falla particular i una nau industrial abandonada va cremar amb dues-centes persones a dintre. De moment quatre morts i una vintena de ferits.
Incendi fortuït. Segur?

Els emigrants que ocupaven la nau eren allò que en diem amb tanta frescor, il·legals. Igual que les mascotes de les índies que arriben a Espanya, mig ofegades, dins la maleta d’algun traficant. Un pobre animaló que travessa deserts sense aigua, països sense passaport, oceans sense salvavides i que embarranca en qualsevol platja de la somniada Europa. Una vegada allí el tanquen en una gàbia i si té sort (o digue’m un comprador) no el tornen al seu país. Però com a tota mascota, la família adoptiva (país) se’n cansa i el deixa a la carretera i l’animaló s’ha d’espavilar. No pot treballar perquè no té permís de residència. No pot residir perquè no te treball. No té subvencions perquè ni té residència ni treball. Un xollo. Sobreviu recollint ferralla o per les ajudes puntuals d’alguna ONG.

Un dia, la bona sort se li acaba i es crema el sostre en el que s’empara. Si no mort, segueix com sempre però amb una diferència. El Sr Albiol diu que allò no pot seguir, que és una vergonya pel poble i que els haurà de tornar al seu país. Que potser són de raça, però que les peces exòtiques no li agraden.

Hacer astillas del árbol caído, diuen per Espanya. Doncs això.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
DON NICOLÁS ESTÁ MADURO
No es veu la titola malgrat portar-hi sempre una dona penjada. Al seu costat el gran buda sembla sortit d’un camp d’extermini. Aquest senyor, don Nicolás, a l’any 99 conduïa un Bus metropolità i diuen que per estalviar gasolina feia empenya el vehicle als usuaris. Ara fa dies que mana.

S’hi oposen els membres de la OEA que el consideren un president il·legítim i els EEUU han donat ordre de captura per qüestions de narcotràfic. Això sí, rep el suport de quatre floretes democràtiques: Xina, Rússia, Turquia i Iran. I a l’interior del país, li mengen de la mà el Tribunal Suprem i l’exèrcit, dues institucions que, com tothom sap, son els paladins de la justícia en els països de parla hispana.

A primera vista hi ha pocs governants tan demòcrates com Maduro. Cada quinze dies es munta unes eleccions que guanya per majoria vergonyosa i com a premi addicional s’allarga el mandat uns anys més. Cert que a vegades ha d’utilitzar algun truquet com amenaçar a qui no el voti de perdre la feina. Però això també passa a la cúria romana abans d’escollir un nou sant pare.

El somriure de Maduro transmet confiança i quan s’enfada se’l veu com el pare que renya a les criatures pel seu bé. Maduro és auster, gasta poc en roba, sempre porta la mateixa camisa vermella ben planxada i també a la seva esposa se la veu moderada, molt de casa.

Maduro agrada als seus i fa por als que no són seus. Maduro podria ser President vitalici si pel veneçolans fos, però Maduro, sobrepès apart, té un problema.

El problema de Maduro, el té a les espatlles. Amb els que surten darrera seu, a segona línia de foc, com si diguéssim. Aquella gent sí fa una mica de basarda, sobre tot quan per sota les americanes els surten les culates de les armes automàtiques. Però això també passa a la cúria romana amb la colla de gent disfressada que camina darrera del sant pare.

Maduro seguirà fins que Veneçuela aguanti, mentre quedi un gra de blat o una herba per rosegar. Però quan això s’acabi, i falta poc, aleshores els veneçolans, tan fidels fins ara, sacsejaran l’arbre d’on penja Maduro i el President acabarà esclafat a terra servint d’aliment al seu poble. El que sempre ha desitjat, d’altra banda. Servir al poble.


LA KINTA FORKA
UN BON MERDER!
Fins al 1974, els immigrants del nord d'Àfrica, Turquia o Àfrica Negra treballaven durant uns anys a Europa abans de tornar a casa per gaudir dels seus estalvis i deixar pas a altres més joves. Però després de la guerra del Yom Kippur, quan l’atur va augmentar espectacularment, els líders de la dreta i l'esquerra europea van defensar la "preferència nacional" sobre l'ocupació i els governs la suspensió de la immigració legal.

En resposta, els treballadors estrangers van exigir poder instal·lar-se permanentment a Europa amb les seves famílies. Aquest és l'inici d'una cadena absurda on els estats multipliquen els incentius econòmics per l’arribada de dones, fills... no-productius i al mateix temps, són incapaços de poder assimilar-los adequadament.

L’empresariat, en canvi, vol una mà d’obra “motivada” en la confecció, la construcció, els treballs agrícoles... i es pixen en la llei i en el codi de treball multiplicant la contractació il·legal d’immigrants sense papers. En els darrers trenta anys els governs han dut una interminable lluita contra la immigració il·legal, amb paraules tan fermes sobre el paper com inútils en la realitat.

Això va ser nefast pel tercer món per la dràstica reducció de transferències de diners als països d'origen dels immigrants que una vegada instal·lats a Europa van abandonar econòmicament a les seves famílies d’origen.

A Europa convivim amb les restriccions a la contractació legal de treballadors immigrats, amb la immigració familiar i amb la intensificació migratòria clandestina sense reduir l'atur. El resultat de tot plegat ha estat el desenvolupament de canals clandestins d'immigració i de noves formes d'esclavitud.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA NOSTRA, UNA SOCIETAT DE MEL O DE MELDA?
(...)”Demà posats a taula oblidarem els pobres – i tant pobres com som –.
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
I després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

Poema de Nadal de Joan Salvat Papasseit

Quina dolçor, quina alegria, quina pau per tot en els rostres de la gent. En aquestes festes nadalenques, malgrat la pandèmia, tot és amor, generositat i bona voluntat envers els altres. Mentre que, tant mateix, continuen els desnonaments de famílies que han perdut la feina per part dels mossos, sempre al servei del poble i pels jutges fent justícia. Milers d’homes i dones, molts d’ells immigrants, subsaharians i d’arreu del planeta, malviuen al carrer sense cap tipus de drets, humiliats i perseguits i, fins i tot, arriben a morir cremats en naus industrials abandonades, talment com si fos obra del Ku Klux Klan; però no hi fa res, són estrangers il·legals, pobres, que viuen en la misèria i no si pot fer res, diuen els estaments polítics i molt patriotes. En el seu retorn a la metròpoli els negres negre-africans malviuen com els seus avantpassats esclaus raptats a Nigèria, Senegal, Gàmbia.... per negrers catalans de les nostres costes, al segle XIX, que van dur a terme una gran obra civilitzadora amb aquests pobles primitius i ignorants.

Aquesta pandèmia fa i farà que grans multituds s’ensorrin en la més profunda misèria mentre que, uns pocs, es faran més rics i poderosos però, com pregonen els banquers i la gent benestant: sempre hi ha hagut pobres i rics i cal que sigui així per a que continuï progressant la humanitat i, com diria Trump: si són pobres és perquè s’ho mereixen, són uns inútils i una xacra social que no ha sabut espavilar-se prou. També, com diu l’església, no cal amoïnar-se per canviar massa les desigualtats socials ja que – en altre vida –, els pobres seran recompensats i aniran de dret al cel.

I no oblidem els 3.000 encausats per manifestació o per exercí la llibertat d’expressió i per no fer bondat i comportar-se com a bons i fidels ciutadans espanyols.

Així mateix veiem que són massacrades minories nacionals: Els tigré a Etiòpia, els sahrauís, els pobles indis a Mèxic i Sud-Amèrica..., la implacable persecució i genocidi del poble uigur a la Xina, el feminocidi que comporta l’assassinat de centenars de dones diàriament....; però bé, no cal preocupar-se perquè, com diuen els mandataris del món, això sempre ha estat així i tot plegat es fa pel seu bé i el de la humanitat.

I ara que és Nadal, joia als cors i tothom content i demà serà un altre dia.....


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
ISABEL, PROPER PREMI PLANETA
L’empresa Planeta, independent com la que més, però discretament escorada a estribord, ja té guanyadora pel seu premi anual. No és una novel·la. És un glossari del gai saber polític. L’autora guardonada es diu Isabel Díaz Ayuso, que actualment exerceix com a Presidenta de la Comunitat de Madrid. Pura coincidència, especialment per Planeta.

L’editorial ja ha escrit el panegíric de l’obra. Diu així: por su desbordante imaginación, poesía y ejemplo de como la infracultura puede llegar al ridículo universal. Com a exclusiva aportem alguna de les frases de la guanyadora.

Todos los Hombres son iguales, menos el rey.

Decir empleo basura me parece ofensivo para la gente que busca este empleo basura.

Los atascos son una seña de identidad de Madrid.

No se terminó con dialogo con el nazismo. (parlant de Catalunya)

El concebido no nacido debe considerarse un miembro más de la unidad familiar.

Un día de esos os vais de vacaciones y al volver, Podemos le ha dado vuestra casa a sus amigos okupas.

Felicitats a l’autora i a l’editorial.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


ÚLTIMA HORA
EL REI FARÀ DE REI
El desig del rei emèrit per tornar a Espanya durant les vacances de Nadal, és real. O sigui, que sí, que vol tornar.

El grup estratègic emèrit, porta ja vàries possibles destinacions i formes de satisfer la voluntat reial, sense alhora esverar gaire al personal però sempre es presentava algun problema tàctic.

Ara, gràcies a l’incendi de la nau de Badalona, s’ha trobat la solució definitiva. Aprofitant que un dels morts a la nau, era l’encarregat de fer de rei negre a la cavalcada badalonina, el rei emèrit assumirà el seu paper de manera que per una banda podrà evitar que se’l reconegui, i de l’altra passarà aquests dies a la costa catalana que és un dels paratges on menys se’l pot imaginar. La resta de la família reial no viatjarà fins a Badalona, però La Corina sí.

L’únic problema rau en la ferma decisió de sa majestat (l’emèrit) de no fer de rei negre. La línia borbònica sembla que no li permet. Al final s’ha decidit amb l’aprovació del Consistori badaloní amb el Sr Albiol al cap davant, que aquest any, i sense que serveixi de precedent, a la cavalcada hi hauran dos reis blancs i un de ros. El negre diran que no assisteix com a senyal de dol per la mort dels emigrants sense papers de la nau.

Desitgem a l’emèrit una feliç estada.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
A MEIGA DO PAZO
El Pazo de Meiras era una residència noble, ocupada per gent noble, entre elles, Pardo Bazán. Bazán va morir al 1921, però el descans etern que ella i tothom esperava, no es va complir.

Després de la guerra, les autoritats van decidir que els gallecs havien de fer un present al Caudillo i li van regalar el Pazo. Des d’aquell dia, Pardo Bazán, es convertí en fantasma.

Com a Meiga, el primer que va pensar la Bazán, va ser de fer la punyeta als nous inquilins i, com a feminista, va decidir començar per la dona del Dictador, una mala fleuma de sagristia. Doña Carmen però, es va prendre les mostres extra terrenals com una prova divina i, una vegada ben confessada, s’ho passava teta mentre la Pardo es feia el fantasma pels passadissos. Franco tampoc reaccionava al cruixir de cadenes. Anava tan escortat i era tan pallús que n’hi se n’adonava.

Esgotada de fingir-se llop i d’arrossegar cadenes, la Bazán va fer un conjur per aconseguí que el petit xusquero no pesqués ni una sardina. Però tampoc va funcionar perquè els esclaus les hi portaven congelades fins al riu i ell s’ho creia.

Fa de mal dir, però, al final, cada vegada que arribava el general acompanyat de la seva estranya família, la Bazán agafava les maletes i es traslladava a la tomba dels seus marits i amants a Madrid. Una mica galdós per ser una meiga coneguda, però el món és així.

Només va reviscolar el seu esperit guerrer de fantasma quan, mort Franco, la família va seguir utilitzant el Pazo. La Bazán no va poder aguantar tanta grolleria ni tanta estultícia i des d’aleshores, cada nit i sovint també durant la migdiada, el Pazo de Meiras es convertia en la banda sonora d’una pel·lícula de terror. I com que els Franco no es distingeixen precisament per la seva valentia, han abandonat Galicia. Ara diuen que els han tret, però no es veritat, els ha forçat a fugir la Meiga Pardo Bazán, que ja tenia les pàgines plenes de tanta invasió bàrbara.
LLUFA pels fugitius.