178177176
175174173
172171170
169168167
166165164
163162161
160159158
157156155
154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : President de Catalunya. Carnestoltes. Borrell. Rússia. Carles Puigdemont. Catalunya i Espanya. Clara Ponsatí. Salari. Monestir de Xixena. Presó pel raper Pablo Hasé. Grafit de Juan Carles I
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

19 febrer 2021

AND THE WINNER IS...
El rei Carnestoltes. Ha costat però ja tenim guanyador del sufragi català. Com a bon rei que és, no va passar per les urnes, però al final ha tret majoria absoluta.

No hi ha gaires diferències entre el rei Carnestoltes i els altres candidats, ningú no sap qui és en realitat, només se’l veu pel carrer quan hi ha festa, diu el que li passa per la barretina i ens enganya fent-nos creure que això de la vida és una festa. Però el rei (el Carnestoltes, és clar) té una avantatge, dura poc. Així com un polític es pot eternitzar en el poder (i no ens feu dir noms) el carallot d’en Carnestoltes es conforma amb una setmaneta de protagonisme i després accepta humilment, la seva fi prevista. Pocs reis poden dir el mateix.

La veritat sigui dita, als catalans els importa ja molt poc qui pugui ser el seu President, quines les aliances i quina l’oposició. La carn d’olla final sempre és la mateixa i sempre té el mateix gust a recremat. Sigui quin sigui l’escollit per formar nou govern aixecarà menys expectatives que el vencedor d’un concurs de bridge a la Conca de Barberà.

No són noms, no són sigles, no són augments de mesures extraordinàries, el que pot fer moure a la gent. El que faria que estigués pendent dels resultats és valentia per promoure canvis estructurals, agudesa per enfortir una societat feble de rems, honestedat per explicar-ne els riscos i els avantatges a llarg termini. Exactament tot el que els polítics no ens donaran mai. Justament el que en dóna, set dies l’any, el rei Carnestoltes.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
L’HOME DEL SAC
Hi ha persones que enganyen. Tenen un cos, una cara, una mirada, un gesticular que te’ls fa imaginar per exemple artistes plàstics i resulta que són pedòfils de llibre.

Borrell no enganya. Te’l mires i saps del cert que és l’home del sac. Ho té tot gros. Cara, cap, ulls, boca, mans, espatlles, la bossa de la mala llet... La única cosa que no encaixa amb Borrell és el seu càrrec. Raller pot ser-ho sense problema, polític també perquè al gremi hi entra tothom, però representant de la diplomàcia europea...?

En què pensava Europa quan van veure a l’ós presentar-se per fer de diplomàtic. Tant fotuts estan al continent? Els pactes entre països de la unió són indesxifrables com els designis de Déu, però una mica de vista, coi. O es pensaven potser que el xicotet canviaria?

Borrell no pot canviar. És així. Com l’abominable home de les neus.

Borrell és aquell que va aconsellar una orgia quirúrgica amb sang, mutilacions i desinfeccions a dojo amb els catalans per avortar el seu l’anhel independentista. És el que va assegurar que la societat catalana estava a punt de l’enfrontament civil. I ara, és el que va a Rússia i destarota les relacions internacionals amb un parellet d’hores d’entrevista. Com deixen entrar a un elefant en una tenda de porcellanes?

Els inicis polítics de Borrell van ser coherents. Atenia ministeris d’economia, hisenda, industria. Jungles que necessiten mesures bèsties, cops de puny a la taula i una veu rovellada demanant ordre. Allí Borrell podia presentar-se amb el sac a l’esquena i el rem a una de les seves mans sense provocar enrenou. Però la diplomàcia exigeix colònia i calçotets nets. No et pots presentar a Rússia amb espardenyes i porró. No et pots presentar amb el teu llenguatge groller. No pots dur el sac a l’esquena com qui va a arreplegar qualsevol joia del Kremlin.

Fa por imaginar els pactes, segur que diabòlics, que uneixen Europa amb Espanya.


LA KINTA FORKA
ELS MORTS I LES ELECCIONS
Hi ha Història i contes de la Xina. La primera seria màgica si descobríssim una Catalunya rica i sobirana a Mars. Però sovint és tràgica com Catalunya a Espanya, privada de tot i amenaçada per tot el que es pugui pensar, fer o ometre que s’aparti de la línia decidida pels senyors de la guerra espanyols. Els catalans segueixen estan tan ben atrapats al sandwich catalanisme-espanyolisme que han esdevingut tartamuts polítics. Si ha això s’hi afegeix l’embolcall dels 20.000 morts provocats pel virus o millor dit, per la mala gestió, la destrucció del sistema sanitari, la pobresa provocada, la repressió continuada... tot de la mà de l’espanyolisme dels senyors de la guerra, cal preguntar-se si l’omnipresent presència de l’estat és una còpia formal del sistema repressiu emprat el 1939 per reduir a res la Catalunya no-Espanyola.

Ara anem a veure els contes de la Xina. Vuitanta anys després del naixement del feixisme franquista és de témer un retorn del seu terrorisme? Històries difícils d’explicar les que els militars espanyols amaguen quan demanen 27.000.000 d’afusellament. Polítics amb toga, periodistes amb toga, jutges amb toga també escriuen contes misteriosos i inquietants. Com la del jutge Llarena quan ens explicava aquella història misteriosa i inquietant sobre els presos polítics fins a transforma-la en additiva i tràgica. On estan els homes de ploma i bolígraf continuadors i còmplices de les grans obres de Buñuel, de Peter Brook o Godard?

Ens encantaria explicar un conte de la Xina diferent però els 20.000 morts no ens deixen i volem evitar que acabin en l’oblit i amagats a la història, com encara ho estan els que es van oposar i lluitar durant la guerra del 1936-39 contra aquests senyors de la guerra que continuen terroritzant Catalunya i Espanya.
Tinguin una bona lectura.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
RETORN CLANDESTÍ A CATALUNYA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT (segona part)
Cap a les 9 de la nit, en Carles rep una visita inesperada i que el fa molt feliç, a la casa del carrer Llagostera. Es tracta de la seva dona Marcela, que ha arribat des de Girona per passar la nit amb ell.

Igual que ahir, una furgoneta el recull i el porta al barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet per enviar el seu segon missatge a les 11 del matí: “Us parla Carles Puigdemont, el President legítim de Catalunya. En aquests difícils dies de repressió continuada contra Catalunya i per la pandèmia, vull adreçar-me a tots els homes i les dones que viuen i han arrelat al nostre país, provinents de diverses regions d’Espanya
I – en els últims anys –, de països d’arreu del món, per agrair-vos haver triat Catalunya i donar-vos les gràcies per haver contribuït tant al progrés de la nostra terra, alhora que l’heu enriquit amb la vostre aportació cultural i lingüística. N’estic orgullós i vosaltres ocupeu i ocupareu un lloc preeminent en aquesta república catalana independent que, amb l’esforç de tot el poble català, farà que sigui més lliure, igualitària i tolerant. Lluitem per assolir un país de llibertats i drets socials dels que gaudeixin tots els seus ciutadans. Visca Catalunya lliure!

Tot seguit i sense perdre temps, puja a la furgoneta i, canviant mitja hora més tard de cotxe, enfila cap a Montserrat acompanyat de la Nina i dinen en una de les cel·les del monestir, amb dues personalitats polítiques.

Cap a les 4 de la tarda, en un indret solitari prop del monestir, fa la última intervenció: “Catalans i catalanes, us parla Carles Puigdemont, el President legítim de Catalunya des de Montserrat, cor espiritual del nostre país. Som un país de gen noble i tolerant i, entre tots hem de deixar enrere aquests anys de passivitat, desencisos i dubtes per reprendre tots junts el camí emprés l’1 d’octubre, sense vacil·lacions ni temences, amb fermesa i decisió. Demostrem als nostres opressors que, de veritat som una nació que lluita pel seu alliberament. Cal començar una nova etapa de lluita col·lectiva que compti amb el respecte i admiració del món. Hem de passar de l’esperança a la consecució última dels nostres ideals. Endavant! Tots units com un sol poble. Visca Catalunya lliure !!

Després d’aquesta darrera actuació el President torna a Barcelona per embarcar-se en un llot a les 5 de la matinada del dijous dia 11 que el porta mar enllà, en aigües internacionals on serà recollit per un vaixell que el du al port de Niça i d’allí segueix viatge fins a Waterloo.

No serà fins aquest mateix dijous, quan ell sigui camí de Niça, que s’emetran per diverses xarxes i després per TV3 i d’altres televisions els missatges enregistrats abans; a les 9 el de Montjuic, a les 11 el de Sta. Coloma de Gramenet i a les 16 el de Montserrat. No cal dir que les diverses policies i la Guàrdia civil no han parat de buscar en Puigdemont inútilment.

“L’Operació President” ha estat un gran èxit, i tot gràcies a la preparació i perícia de l’Andreu, l’espia català.


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
EL SALARIO DEL MIEDO
SAL: substància blanca, soluble en l’aigua que s’utilitza per adobar i amanir els aliments.
SAL DE LA TERRA: Del sermó de la muntanya on es valora que ser un desgraciat en vida, té el seu mèrit. Més o menys com dir allò de que els darrers seran els primers i que tan fas riure als rics.
SAL GROSSA.- Exageració, humor groller, opinions desmesurades i estridents. Normalment acompanyat d’un membre de l’extrema dreta allí on hi hagi un membre de la extrema dreta.
SALARI.- Derivada de la paraula sal ja que les primeres remuneracions als obrers es donava en forma de sal. Una manera de mantenir els aliments que podia aconseguir l’obrer per no haver-los de menjar florits, podrits o senzillament enverinats.
SALARI DE MERDA.- Allò que passats els temps cobra un obrer després de treballar, en el millor dels casos vuit hores, i en el pitjor tot el dia, per donar una mica d’aliments a uns fills que han de tenir per no caure en l’assassinat de l’avortament. Dit també del que cobra un jubilat després de pencar quaranta anys però sense haver aconseguit cap càrrec públic.
SAL DE AHÍ, DESGRACIADO.- Etimològicament cap connexió amb la sal, però frase molt propera que diuen els senyors als que cobren un salari de merda.


ÚLTIMA HORA
ES BUSQUEN CATALANS
Que el Monestir de Xixena fos fundat per la dona del Comte de Barcelona, Alfons el CAST, ja es preveien dues conseqüències; que el sexe no correria plàcid per aquella zona i que alguna relació tindria el Monestir amb Catalunya.
La profecia s’ha complert. Encara que siguin poques, les monges despleguen un aura de castedat allà on acampen i això fa que el sexe sigui escàs i dolent. I Catalunya torna a protagonitzar la vida del poble, tornant per ordre judicial, unes obres d’art que descansaven en pau a Lleida.
Orgullosos la gent de Xixena, van anar en peregrinació a veure el Museu i les autoritats satisfetes de la reconquista, van anar repartint trossets de marcs daurats, estelles d’armaris, bocins de tapissos per fer reliquiaris...
Després va venir el COVID i el Monestir-Museu, va tancar.
Amb el relaxament del confinament, han tornar a obrir. No hi va tanta gent, és clar però algú va notar que la cosa fallava. Quadres que havien perdut el color i semblaven posters de pel·lícules en blanc i negre, als marcs del quadres els faltava or, els calaixos grinyolaven al obrir-los.
Santo Cielo –digueren- se nos ha enmohecido el tesoro. Primer van especular que si uns catalans havien entrat secretament al Museu i havien xopat d’aigua les obres, però la cosa no va colar. Després van intentar arreglar les peces i van invitar a la senyora que havia restaurat el Crist de Borja però tenia reuma i al final, han decidit posar un anunci als diaris lleidatans.
Xixena demana restauradors catalans per recuperar el patrimoni i monges catalanes, per mantenir-lo en condicions. La història es repeteix fins que el Jutge de torn expulsi novament als catalans.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
LA PEDRA A LA SABATA
M’està agafant complexa de Netflix. En totes les sèries que hi veig, les dones enlloc de genitals porten un forn que les té sufocades la meitat del dia i a mi comença a passar-me el mateix. Sobre tot amb els polítics de dretes. No és que siguin especialment atractius. Responen bastant al model espanyol de baixet, moreno i cara de mala llet, però tenen una manera d’excitar-se que m’arriba i –amb perdó- em posa una mica... calenta.

L’altre dia va tornar a passar. Estava a Estrasburg per coses que no us diré i vaig decidir passar un moment pel Parlament Europeu. Casualment, aquell dia participava la Clara Ponsatí, una professora resident a Escòcia que per rebot es va trobar dins la política i més rebotada encara, ara està en busca i captura per la policia espanyola. Com a representant del grup mig espuri de l’independentisme català, va parlar poquet, força malament, nerviosa i com parapetada darrera el micro. Però va parlar. I aleshores jo, amb un instint no sé si periodístic o sexual, vaig posar-me a observar als espanyols (de dretes, esquerres i centre) i vaig veure com començaven a envermellir. Primer eren vermell pàl·lid, després anaven cap el morat i s’acompanyaven de moviments de cul, rascades a la clepsa i sota l’aixella. Estaven excitats? No. Estaven neguitosos. La bona Sra Ponsatí ja era al lavabo i ells encara rascaven i es refregaven el cul a les butaques.
Què els passa a aquesta gent? Vaig preguntar a un periodista francès. Són espanyols. Sempre que surt un català a la tribuna es posen així.

Però si la pobra Sra no ha dit pràcticament re i ha parlat en anglès... És igual, va dir el francès. Són al·lèrgics.

Mon Dieu! Quina sensibilitat. Els surt un herpes cada vegada que parla un català. Però si a la Sra Ponsatí ni se la sentia... Tant li fot. Hi era i criticava la pàtria. I això és com dur una pedra a la sabata. Fa un rau rau dolorós i al final, surt la llaga.

He de confessar que la dreta em posa. Quedaven maquísssims amb la seva pedra a la sabata però estaven tan empipats que no em van deixar veure la llaga.
LLUFA PER LA PONSATÍ QUE ME’LS POSA AIXÍ.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
AMNISTIA COPIA ELS SEUS PROPIS INFORMES
Una vegada més, Amnistia Internacional ha acusat a Espanya de no comportar-se com una veritable democràcia. El mateix que deien fa quaranta anys. Comença a ser hora de que l’Organització actualitzi els seus arxius i s’adoni que Espanya és una de les democràcies més pures d’Occident. I si no, que ho preguntin a VOX.

EN DONEM FE
Des de l’arribada dels fenicis (o alguns d’aquests) els notaria s’han convertit en la peça clau del progrés català. No hi ha paper, pacte, herència, traspàs, compra o venda que no passi per les seves mans. Serà potser perquè els catalans no ens refiem ni del nostre pare? Darrerament, les eleccions també s’han convertit en carn de notari. Serà perquè els polítics catalans no es refien ni dels seus companys de partit.

DESAPRENSIUS, ESBORREN UNA IMATGE REIAL
L’Ajuntament de Barcelona és un dels centres de poder més avançat progressista i salvaguarda de la llibertat d’expressió del món. Per això estranya tant que un grafit de Juan Carles I, desaparegués del mur on havia estat pintat. El treball l’ha fet personal de l’Ajuntament però l’Alcaldessa, naturalment, no en sap res i ha promès iniciar una investigació. Amb el que m’agrada l’art, s’ha exclamat la Sra. Colau.

EL CAP I CASAL ÉS UN BOTIFLER
Barcelona, el pal de paller de Catalunya, Barcelona, bressol i punt de trobada de l’ independentisme, Barcelona, capital de la futura república catalana...
Barcelona, l’únic lloc de Catalunya on troben el seu espai els partits espanyolistes i de la dreta més extrema.
Barcelona, una caca.

MAJORIES RELATIVES
Per poder votar, un jove ha d’arribar als divuit anys. Per donar el seu consentiment a un abús sexual, només necessita tenir-ne tretze. Es demostra una vegada més el perill que significa donar veu al jovent a l’hora de posar una papereta dins l’urna. Això sí que és una penetració perillosa.

LA CREMA DEL REI CARNESTOLTES
En el moment que entre la NO-justícia i la NO-policia han aconseguit ficar a la presó al raper Pablo Hasél que els ha escridassat amb un «Mort a l'Estat feixista», ha començat el carnaval del Rei injuriat. Com per art de màgia han aparegut fogueres a la majoria de cantonades de mitja Catalunya. A Barcelona, la NO-policia busca els culpables dels incendis i ha deixat sense un ull a una noia. Són curtets, curtets, encara no han entès que les fogueres són la còlera de Déu. Preguem per què vingui i els expulsi del temple?

EL CARNAVAL DEL G7
Enguany els manaires dels països del club dels rics del món s’han reunit, una vegada més, a Davos, per videoconferència. Tranquils però! No hi ha canvis! Han continuat fent més rics als rics i més pobres als pobres. I després ho han celebrat anant d’incògnit al Carnaval.

MAMA POR. NO SÉ QUI HA GUANYAT
Malu que les eleccions fossin imposades. Malu que les meses electorals estiguessin semi buides. Malu que molts individus arribats d’Espanya i amb tuf VOX fatxenda intentessin trobar la mosca dins la sopa electoral. Malu que votar esdevingui el mal menor de tots els mals. Però mama, tinc por de no saber perquè no sé qui ha guanyat.