177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Maria Salvo. Revolucionàries. Esquerra. Polisario. Felip VI i Mohamed VI. Banc Sabadell. Puigdemont. Putin, presidenciable vitalici. Confinament. Polítics catalans
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

27 novembre 2020

MARIA SALVO HA CANVIAT DE PIS
Cent anys. Nascuda a Sabadell, va passar la guerra civil a les Corts de Barcelona, després es va exiliar i una vegada a França van portar-la a un camp de concentració. Obligada a tornar a l’Espanya del general de l’escala d’el cigró, la van traslladant de presó en presó fins que després de setze anys la desterraren a Santander. Bona vida!

Ara, la Maria Salvo ha tornat a canviar de residència, per instal·lar-se, eternament, en un infinit desconegut.

Com sempre passa, el país desconeixia a la Maria. I els que per afiliació política l’havien de conèixer, procuraven ignorar-la. Els petits herois, o potser més exactament la gent compromesa de veritat amb les seves idees, no interessen gaire. No fos cas. Però ara, la Maria ha mort i des d’aquest moment, aquests lluitadors moderns que la ignoraven, han fet un gir i, convertits en església laica, l’han elevat al cel ateu dels bons revolucionaris. Abans de Nadal però, ja l’hauran oblidat altra vegada. Aquests és el problema de l’esquerra. Oblida als seus ascendents. L’esquerra no vol sentir-se hereva d’una persona de cent anys. L’esquerra és modernitat, és ara. La dreta en canvi, aprofita els seus progenitors, els actualitza i els santifica. Per això ja no queden revolucionaris, mentre el món va ple de nous feixistes. Que hi fotarem.

Descansa, Maria, i fes veure que no ens coneixes. No s’ho val.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
JOC DE REIS
Què fan aquest parell apart de petonejar-se i intercanviar-se cavalls? Ens preguntàvem veient els constants viatges de Juan Carles I rei d’Espanya al Marroc del Hassan II.

Ara ja ho sabem; es dedicaven a l’educació dels seus fills i actuals monarques, Felip VI i Mohamed VI. Mateixes regles per situacions semblants (grans pares).

Espanya té Catalunya, Marroc al Polisario. Espanya té un rei inepte, el Marroc també. Catalunya i el Polisario són, en conseqüència, agredits, per Espanya i el Marroc. Exactament les receptes que els donaven els papes.

El manual pels hereus, és fàcil: cal caminar tiessets, com si s’haguessin empassat un pal, envoltar-se de mobles vells, saber mentir com qui resa, parlar i glorificar la unió del país i autoproclamar-se benvolents i decidits a la igualtat dels seus súbdits. Dit això, i davant un futur tan prometedor, si algú es queixa resulta, per lògica deducció, un extremista, un desagraït o, segons el soroll que faci, un terrorista. En Mohamed ho va deixar molt clar l’altre dia en manifestar que el seu govern no farà res contra el Polisario a no ser que aquest ataqui la integritat marroquí. CARTA BLANCA pel Mohamed... més o menys el que ve dir el Felip a Espanya quan va justificar els atacs de la policia a una Catalunya que votava.

Amb la colla d’aliats africans, europeus i americans que té el Mohamed, qui li portarà la contraria quan ataqui al front Polisario? Ell ha promès la pau, diran els diplomàtics i si ara deixa anar l’artilleria pesada contra el tros de desert polisari, serà clarament perquè aquests s’han portat malament. Només faltaria.

Avís a navegants catalans: en Felip, el noi aquell de la Leti, té el mateix programa.

Quedi clar però, sigui per patriotisme, o per culpa del vestit tradicional marroquí o pel que sigui, a nosaltres ens agrada més el nostre rei. Molt més.

LA KINTA FORKA
BANC SABADELL, ZERO EN ECONOMIA
La resposta al Procés culminat a l’1O del 2017 per part de l’Estat espanyol va ser contundent. Retirada massiva dels comptes de les administracions i les empreses públiques als bancs catalans i obligar les seus de CaixaBank i el banc Sabadell a anar-se’n de Catalunya.

La resposta de les multinacionals amb seu a Catalunya va ser d’enviar-los a pastar fang. Una part de la població va fer el buit econòmic als dos bancs, iniciativa però que no va ser recolzada per l’administració municipal ni per la Generalitat.

El que fa riure –o plorar segons qui ho miri- és que CaixaBank ha estat absorbida i ara li toca el torn al Sabadell de desaparèixer. És allò de “España no paga traidores”? Tot plegat és impactant, unes 4.000 empreses també van traslladar la seu social cap a Espanya. Una Estampida provocada pel “A por ellos” però ara molts empresaris se’n penedeixen. Van tornant amb comptagotes tot dient “No és el mateix treballar des d’Espanya que treballar des de Catalunya”.

El darrer acte de la vendetta bancària, la absorció BBVA-Sabadell es disfressa com un bé per a Espanya però serà un malson. La nova entitat tindrà un volum de negoci de 595.867 milions d’euros i una quota del 24,4% del mercat. La nova CaixaBank té un actiu de 675.501 milions i una quota del 27,7%. Afegint Santander España amb 449.320 milions i una quota del 18,4%, entre els tres principals tindran un 70,6% del total del negoci bancari a Espanya.

La cotització del Sabadell havia baixat molt en els últims temps malgrat declarar un benefici de 203 milions d’euros en els nou primers mesos d’enguany, és un 74,1% menys respecte el 2019. Això sí, els dos principals directius de Sabadell, Oliu i Guardiola, es repartiran 33 milions d'euros quan es desvinculin del Sabadell. Són les trenta monedes de plata?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
TROBADA DE L’ESPIA CATALÀ AMB PUIGDEMONT
L’espia català Andreionov Ovsenko ha arribat a Amberes procedent del port de Sant Petersburg en un vaixell de càrrega rus. Té una missió molt delicada preparada des de fa dies i l’acompanya l’Svetlana, el seu agent inseparable darrerament.

Es troba esperant impacient en una vella casa del carrer Veemarkt del barri mariner de Schipperskwartier, molt a prop de de Sint Pauluskerk (església de Sant Pau). Quan, de sobte, un camió de mudances s’atura davant la porta, baixa el personatge esperat acompanyat de dos homes. Entren tots tres a la casa, amb el president Puigdemont al capdavant. Seguidament els acompanyants desapareixen amb el camió. Per traslladar-lo des de Waterloo, sense sospites, han hagut de canviar tres cops de vehicle.

En Puigdemont, un xic nerviós, apareix davant de l’Andreu i l’Svetlana vestit encara de transportista i es queixa lleugerament de tants canvis en el trajecte, l’Andreu li replica:
- No saps que tens la casa vigilada i que de tots els teus moviments i gent que et visita en tenen coneixença immediata els serveis d’intel·ligència espanyols? Disculpa, però s’ha hagut de fer així per màxima seguretat. Carles a Moscú no estan gaire contents amb tot el què ha sortit darrerament als mitjans de comunicació per gent del teu entorn polític.

- Jo no sóc responsable d’això.

- Per dues vegades els russos han volgut ajudar-vos de debò i no has fet gens de cas.

- Estàvem molt enfeinats en aconseguir el reconeixement dels països de la Unió Europea i a l’octubre de 2017 no em va arribar res a mi, del suport rus.

- Bé suposo que ja has vist que no hi pots comptar amb els països de la Unió Europea i de fet ara no ho teniu massa bé després d’abandonar 2,5 milions de gent disposada a tirar endavant. I ara que tothom sap de la vostra covardia i mentides al no disposar de les famoses estructures d’estat. El poble està cansat de tantes promeses falses, de tanta retòrica sense continguts i de les vostres baralles internes i, de fet, del vostre sotmetiment a l’estat espanyol. Malgrat tot, i degut a la forta repressió, encara ets un cert símbol de lluita i resistència per a molta gent. És per això que sóc aquí. Quina és la teva estratègia a partir d’ara per a aconseguir la independència? Què has aprés en aquests darrers tres anys?

- He creat un Consell de la República i crec que no hem de cedir en la lluita per la independència i en la defensa de la república en una confrontació intel·ligent i contínua contra l’estat espanyol que ens faci avançar cap al nostre objectiu.

- Veig que seguiu, tots plegats, amb la retòrica i les ambigüitats de sempre; quin consell de la República? La República s’ha de defensar cada dia a Catalunya. Quan posareu en pràctica la desobediència cívica contra l’estat? No creus que la única manera possible d’avançar i de sortir de l’atzucac és passant a l’ofensiva tot posant en evidència les contradiccions de l’estat espanyol que només sap reprimir i empresonar?
Què hi feu com a diputats a la E.U. amb un testimoniatge tan poc pràctic? Cal, sobretot, actuar dins el país, pujar l’autoestima, la il·lusió i la confiança dels catalans.
Venen temps molt difícils i Espanya difícilment superarà una crisi tant forta econòmica i institucional. Cal actuar, ser valents i passar a l’acció. Rússia et torna a brindar el seu ajut. Properament hi haurà eleccions a Catalunya. Et proposem, amb totes les garanties, que uns dies abans de les eleccions vagis clandestinament a Catalunya que contarà amb tot el nostre suport logístic. L’objectiu és doble: ridiculitzar l’estat espanyol i tornar a presentar batalla amb una nova iniciativa, cal que parlis amb fermesa dient que la llibertat s’ha de guanyar amb la lluita i que tenim tot el dret a exercir la desobediència com a poble sobirà que som. Pensa en la dita catalana: “Qui no arrisca no pisca”. Pensa-t’ho bé, tens quinze dies. Si et decideixes ho tindrem tot preparat per a que puguis ser a Catalunya a finals de gener o principis de febrer. Abans tindrem una darrera entrevista i sobretot manté el silenci, no confiïs en aquells que t’envolten.
Et volia dir una altre cosa: heu estat incapaços d’exigir la fi de l’espoli fiscal, només actueu com a víctimes i ploramiques. Heus ací una oportunitat per eixamplar el patriotisme cívic i neutralitzar l’espanyolisme al país. Cal dotar a la classe treballadora, als autònoms i petites i mitjanes empreses de l’ajut financer suficient per a que puguin viure dignament.

- Si, això està molt bé, però com aconseguim els diners que no tenim?

- El govern rus està disposat a donar 45.000 milions d’euros per a que siguin distribuïts segons les necessitats del poble català i això es farà de manera que no ho pugui deturar el govern espanyol. Cal que la independència vagi lligada a més benestar social, a una societat més justa i igualitària.
Ara això si Carles, et veig gras com un bacó, has de millorar la teva imatge per quan apareguis a Catalunya d’aquí en unes setmanes i pensa a prendre la bona decisió ara que encara hi ets a temps, car sinó, inexorablement, deixaràs de ser un referent i altres poc a poc, prendran el relleu.
Tampoc és bo que apareguis sota el paraigües de l’extrema dreta flamenca que et dona suport. Treballa d’altres col·lectius com els ecologistes, llibertaris, etc., que et poden ser de molt ajut si reprens la ruptura en contra d’aquest estat espanyol obsolet i reaccionari. Esperem la teva resposta en quinze dies.

Poc després torna a aturar-se el camió de mudances i el president Puigdemont hi puja junt amb els dos homes d’abans.


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL DOTZE
GRAZIE MILLE!!
El grup s’ha reunit d’urgència en una terrassa davant de l’Escola Industrial.
A punt per congratular-vos? Diu el Kandinski. La Kahlo desembeina el mòbil i s’aixeca. Somrieu i somnieu que esteu lluny de Tabarnia, zero wifi, pandèmia zero, estrès pre-electoral zero... acció zero. ZZIIIIIPP, la relliscada ha estat grandiosa amb una fulla de plàtan!

T'has colpejat molt fort, tens mal? Pregunta el Picasso. Abans de que faci res, d’un concessionari Nissan sorgeixen tres mecànics amb claus angleses a la mà, que ajuden a aixecar-la i s’ofereixen a fer la foto del grup mentre ella es refrega les dolorides natges.

Jo no vull fotos! Diu el Soutine. Va veniu, diu ella. I per què no te’n fas tu una amb ells? Retopa el Miró. Ella no s’immuta per la negativa i es fa un selfy amb els mecànics agraint-los-hi l’ajuda.

Se sap quan ens ha tocat? Pregunta el Tàpies quan es queden sols.
Hi ha un 50% de probabilitats que sigui un milió i mig. Respon el Miró que sempre sap de tot. Això si ella o ell ens aclaren si van comprar el cuponazo dels divendres de la ONCE o una altra loteria. Soc jo qui el va comprar, intervé el Kandinski, dos cents vuitanta dos euros. Me’n deveu quaranta set cadascú. La meva amiga ha anat a preguntar què hem guanyat i em telefonarà...

El Kandinski es col·loca bé la motxilla que du a l’esquena. Amb veu solemne engega, ja sabeu que la meva intenció és posar al mercat una residència molt econòmica per a vells lluitadors socials que viuen miseriosament. Ho vaig proposar a l’ajuntament i a la Generalitat i res de res... Us vaig proposar crear el GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS perquè ningú mai els fa cas.

El Soutine intervé però a la seva bola, Noam Chomsky, en el seu últim llibre defensa el estar pensant en fabricar un coet per fugir de la realitat. És per nostàlgia dels teus viatges que els vols proposar un paradís festivalero. Doncs jo...
Para el carro, l’increpa el Tàpies. Som prou gent, un pla i diners i ho tirarem endavant. Més tard et podràs deixar anar a la evasió mental.
És on volia anar a parar si em deixessis parlar! Necessitem un arquitecte. Una constructora. Un terreny i un consell d’administració de la futura residència.

Us han dit que els diners poden fer moure els cors més endurits? El Picasso ho ha dit entre un núvol de fum expirat amb fruïció.
Però no som tant durs com aquests vells lluitadors. Reprèn el Kandinski amb una energia que no se l’acaba.

Però amb els euros, què triar, com fer-ho? Demana la Kahlo.
Doncs hem de tenir un compte corrent i una cobertura legal. Respon el Tàpies.
És el primer pas. I la primera qüestió és qui anirà a cobrar, amb quin nom vull dir...

Els anglosaxons tenen una paraula per aquesta situació entre realitat i necessitat. "Escapisme", i hi ha dies, com avui, que una no estaria en contra d'una escapada a un lloc una mica menys agònic que estar amb vosaltres. La Kahlo ho ha dit amb cara de dolor. El cop al cul encara li fa mal.

Hi ha, per exemple, les associacions; en podríem crear una i cedir el cuponazo. Proposa el Miró. De quin tipus? Demana el Soutine.

El Kandinski té un dia filosòfic sense aturador. Penso en mil coses, posar sobre paper: els plànols pensats per acabar amb la seva misèria. Construir un món on puguin convèncer-se que s'han acabat els móns com el de l’Espanya dels Borbons, l'Amèrica de Trump, o el Brasil del Bolsonaro.

I amb quin nom? Diu el Soutine.
Un nom de la literatura de gènere històric, per descomptat, i amb fantasia. El nom ha de suggerir els bons temps, una època passada i un programa per oblidar-se de les notícies d’actualitat durant un temps. AQUÍ HI VEIG CLAR, ho proposo com a nom, conclou el Kandinski.

El Picasso deixa la tassa de cafè buida, se’l mira i s’encén. Em sona a música celestial! De quina partitura l’has tret? De Bach, de música abstracta i partitures repetitives; per què no triar en el tecno dur; aquest nom s’assembla a un pop levitant entre la terra i els astres.

El Kandinski s’enfada i respon alt i fort. No obstant això, els que escolten més enllà del raonable saben que no hi ha una solució vàlida. M’entens? L’hem de concebre i s'ha d’acceptar, però no és tan etèria com alguns han pensat, com Nietzsche amb el seu famós aforisme: "Art i res més que art, tenim l'art per no morir de la veritat."

Sembleu una mala seqüència de sèrie de Netflix o la pista de ball de la Tango, la vostra actitud és un llastre. La Kahlo s’ha disparat. Pel projecte Residència estem aquí... pel projecte....

Tens raó Kahlo. Pitjor estàvem i amb les mans buides. El cuponazo ens ha alliberat de tota acció i les seves contradiccions. Què us molesta per donar tant aquesta nota? El Soutine se’ls mira un a un esperant una resposta i quan se’n cansa els demana. Algú vol un altre cafè?

Ara no, Home! Una solució... fer vibrar l'angoixa fins a la catarsi més intensa. Proposo compartir, en aquesta Catalunya preelectoral a la vora d’una guerra fratricida, una bona llesca de pa amb tomàquet amb botifarra blanca ben grassa, i escoltar l'últim disc de la Marató “Serem més forts” el tema bandera. El Tàpies ha aconseguit centrar l’atenció del grup amb cinc mirades iròniques que el volen fulminar. Sobretot el Picasso i el Miró però el Kandinski crida el cambrer i li passa la comanda abans d’afegir: L’heu escoltat? Un disc de bluesllàgrimes molt arrelat entre els catalanets, gravat durant el confinament. Cinquanta quatre artistes, 19 cançons i un dels cantants es reafirma de la Ñ. A TV3 són molt oberts de mires!

No importa si el disc és prou bonic, i a aquest cantant fatxa, ultra anticatalà, aquest que es diu Francisco, li dic: «fascist fucking pig» com el meu novio al Trump...

El cambrer interromp a la Kahlo dipositant damunt la taula una safata amb grans llesques de pa amb tomàquet i grans trossos de botifarra. Els GOMES aposten per callar i menjar. El Kandinski s’ajusta la gorra, trenca els cric-cracs del pa torrat i els proposa: Ho deixem reposar fins la setmana vinent? Amb un somriure d’alleugeriment segueixen menjant mentre passa una jove amb patinet elèctric que va deixant darrere seu alguns acords del bolero de Ravel.
CONTINUARÀ


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


ÚLTIMA HORA
PRESIDENT VODKA
La Santa Rússia, s’anava arrossegar durant segles, entre el gel i la misèria gràcies a la dictadura de Déu i dels Tsars.

Veient que les desgraciades ànimes dels serfs seguien morint congelats, una colla d’ingenus intel·lectuals, es van muntar la teoria del comunisme, van fer una revolució, van tallar el coll als tsaristes i es van posar a manar en nom del poble. Ara la dictadura l’exercia el politburó, la KJB, els comissari de districte, la portera espieta del bloc 777. Els polítics vivien com els tsars, les presons seguien plenes i el poble continuava tenint fred i passant gana.

Per arreglar la situació, sense saber-se molt bé el com ni a canvi de què, la Unió de Repúbliques Soviètiques va esdevenir una democràcia.

Les democràcies s’alimenten de partits, eleccions, parlaments... Rússia té tot això. Però també té a Putin, un demòcrata de tota la visa però per sobre de tot un enamorat de la tradició russa i com a tal, ha convertit democràticament la democràcia en dictadura. De mica en mica, cada vegada que guanya un nou mandat, agafa la constitució, se la reescriu a gust i ganes i es dóna una marge legal per seguir manant al poble i assassinant als opositors. Ara acaba de nombrar-se presidenciable vitalici, amb un parell d’ous.

I el poble, com en els temps dels tsars i dels comunistes, segueix passant fred i gana. Cóm és possible que el poble no digui prou? ? Gracies al gran, únic i emblemàtic dictador de totes les Rússies: el Vodka.



SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


HUMANOTECA
QUE BONIC ÉS EL FRACÀS
Totes les frases que parlen del fracàs són positives, engrescadores, gairebé místiques...

“Si no fracasses no aprens a anar pel món”. “El fracàs és l’oportunitat de tornar a començar”. “Tot s’aprèn a partir del fracàs”. “Aprens més del fracàs que no pas de l’èxit”. “L’èxit és la capacitat d’anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”... Vaja que a un l’hi agafen unes ganes boges de fracassar, fracassar és fantàstic.

Vull ser un gran empresari però estic a l’atur, vull lligar-me a la miss Camprodon però visc amb el cardo, m’agradaria fer metro vuitanta set però m’ensumo els pets, desitjaria ser empàtic però resulto apàtic. Coi, quina sort! Quina manera de sentir-me realitzat!

La veritat però és que a la vida normal, el fracàs és una puta merda! La societat no vol el fracàs. El rebutja amb ràbia de gos. Per por a fracassar, som el que som i ens convertim en una mitja merda anònima.

La única espècie humana que es pot permetre el fracàs, és la classe política perquè no tenen vergonya i perquè tota la culpa poden carregar-la a la oposició.


LA LLUFA
CATALUNYA ES CONFINA VOLUNTÀRIAMENT
Una de les grans notícies dels darrers temps és que la Generalitat ha aconseguit un gran èxit: Els catalanes es confinen a casa per estudiar en calma les ordres de desconfinament.

Les ordres i contraordres sobre què calia fer per evitar la progressió viral, havia provocat entre la població seriosos problemes de comportament. Molts propietaris de bars i restaurants, patien luxacions i inflamacions de tant tirar amunt i avall la persiana dels seus locals. Alguns veïns s’aventuraven a sortit al carrer però en arribar al portal quedaven garratibats com les someres tossudes. Veien l’aire lliure i els agafava un ofec. D’altres, en anar a pujar al transport públic patien rampes psicosomàtiques que els paralitzava i el conductor els havia de fer fora a petades. Molts sentien esternudar al seu voltant i avisaven una ambulància pel mòbil i demanaven ingressar a les Monges Clarisses. Més d’un pare, en veure al seu fill al balcó, l’havia llençat al buit per impedir que el nen es contagiés del virus i així fins arribar a haver-hi més ocupació als llits dels Hospitals psiquiàtrics que als dedicats al Covid.

Vist el panorama, les autoritats catalanes van pactar un pacte de no agressió pactada. I van dedicar-se a fer noves ordenances. Quan les noves mesures van filtrar-se a la premsa i mentre els partits pactaven despactar el pacte de no agressió, la ciutadania amb un instint nat de supervivència, es va tancar a casa. Se’ls enfot ara, que les mascaretes siguin més barates, se’ls enfot que arribin vuit milions de vacunes, se’ls enfot que es controli a la població envellida i rejovenida. Ells a casa, calentons i lliures de pandèmia i de polítics.

Els índex de contagi des d’aleshores han baixat molt i a la gent se la veu més contenta.

Esperem de tot cor que els polítics no tornin a reunir-se... i com a premi, i motivació, els volem oferir una LLUFA.