134133132
131130129
128127126
125124123
122121120
119118117
116115114
113112111
110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Abascal. Congrés dels Diputats. Casanova. Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 10.000 soldats russos per defensar la independència catalana. Salari. Borsa. Premi d’Honor de les lletres Catalanes. Homosexualitat. Vaticà
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

30 octubre 2020

LA SETMANA DE CENDRA D’ABASCAL
Halloween, Dia dels difunts i Tots sants. Tota una setmana de mortuòria festa i record. Abascal, com a catòlic apostòlic i romà que és, va voler aprofitar aquests dies que tant li escauen, i es va muntar la seva festa particular. Va presentar una moció de censura per fer por vestit de fantasma amb carabassa i tot, la va defensar al Congrés dels Diputats per morir políticament i, en la votació final va quedar per sempre més com a anònim integrant de tots sants.

Com que la intel·ligència no dóna per més, el ciutadà Abascal, està encantat amb sí mateix. “Que cojones tengo”, va dir-se. El que el pobret ignora, és l’orgasme dels seus rivals polítics veient com ell solet (aquesta vegada no portava ni el cavall) s’immolava en un dels casos de suïcidi polític més grotescos de la història.

Es pot ser ruc, es pot ser fatxa, es pot ser ample de pit i curt de cervell, però anar-se’n inconscient del tot, al martiri i a sobre portar-se l’arc i els dards amb els que travessaran el teu cor, resulta excessivament èpic, per no dir absolutament idiota.

Què seria dels feixistes si estesin capacitats per pensar?


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
CASANOVA NO TE COVID
Perdoni, vostè és l’últim?
Ho pregunto a un home gran però de bona planta que espera a la llarga cua que desemboca en una botiga de Sex Toys. Porta màscara com tots els que esperen torn. Jo també, però la seva és especial, tanmateix com la d’un carnaval venecià. Sí, és l’últim però no té pressa i em deixa passar. “Més que altra cosa observo l’ambient”, diu. Els ulls deixen anar seductores espurnes. “Curiós oi? La gent aconseguint la llibertat darrera una màscara...”

Faig cara de no entendre res. Al cap i a la fi sóc una dona i el més natural és que les dones no entenguin res. Però a ell no li cola. Somriu.

“Típica resposta d’una bona espanyola, per a vostès el sexe enlloc d’un plaer és una qüestió d’honor, oi? La virginitat, la fidelitat, la possessió...”

Em faig l’estreta... En realitat em sembla que malgrat les aparences, sóc una estreta.
Són temes importants, no?

“Vostè s’ho creu? Malaguanyada joventut. Només els éssers voluptuosos arriben a la felicitat”.

Anda ya!

“No veu a tota aquesta gent. Fa anys que desitgen, que somien, amb una sexualitat que els ha estat negada. I just ara, quan la mascareta els dóna l’anonimat, s’atreveixen a comprar-se una joguina eròtica. Hi ha alguna cosa més innocent que una joguina? Creu més innocent una mentida, una arma, follar-se un meló d’amagat? Si Déu va donar llibertat a l’home, per què no la utilitzem en el sexe?”

Hi ha coses més importants que el sexe.

“Aleshores per què fa cua?”

El mataria, però somriu tan dolçament, que me’n vaig al llit amb ell.


LA KINTA FORKA
JUTGES, AL PAS DE L’OCA!
Quan els ciutadans hem sabut que quatre membres de la mesa del Parlament de Catalunya que s'ocupaven de les lleis de desconnexió que van donar la base legal al referèndum d'independència de l'1-O, Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet i Lluís Guinó, han estat condemnats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), a 20 mesos d'inhabilitació de càrrecs públics electes per desobediència confirmant la pena demanada per la Fiscalia no ens ha estranyat gens.

L’Estat espanyol ha entrat en la fase d’usurpació del poder mitjançant els mafiosos que controlen la magistratura.

El tribunal ha absol l'exdiputada de la CUP Mireia Boya en entendre que no va ser advertida nominalment pel Tribunal Constitucional i es va limitar a presentar iniciatives parlamentàries. Amb l'absolució de Boya, el tribunal obre la porta perquè l'exdiputada de la CUP, Anna Gabriel, exiliada a Suïssa, sigui exonerada. Quina bona nova! Però som conscients que la decisió sobre Boya va més enllà?

La nissaga dels Boya són aranesos i es podria dir que tocar-los pot representar que la gent de la Vall d’Aran canviï cap el bàndol català o s’alieni contra el poder central a Madrid. No importa que això pugui tenir conseqüències favorables per a altres acusats que es troben en una situació similar. Són els que estan a l’exili i per tan pendents de judici. Si els exiliats tornen, es treuen la pedra a la sabata que els impedeix de continuar obrant amb impunitat.

Tornem però al judici. El tribunal considera que els acusats van contravenir les ordres del Tribunal Constitucional d'impedir les lleis de desconnexió amb l'Estat. La sentència diu que "els actes parlamentaris en cap cas poden una finalitat d'incompliment de la llei. És evident que el tribunal s’atorga el poder de decidir sobre la voluntat dels parlamentaris que són qui ha de fer les lleis o canviar-les seguint el mandat delegat pels ciutadans. La sentència quasi faria riure sinó fos que és un atemptat a la sobirania ciutadana i obre les portes als tribunals d’excepció característics dels períodes dictatorials.

On queda "inviolabilitat parlamentària"? On queda la sobirania de decidir?

La Fiscalia i Vox (la acusació particular) reconeixen però que s’estaven tramitant les lleis amb les quals es volia crear un estat català independent. Lleis que van ser debatudes en ple pels membres sobirans de la Mesa del Parlament seguint les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent, la Llei de Pressupostos, que incorporava una partida destinada a les lleis de transició i referèndum votades en ple els dies 6 i 7 de setembre de 2017 – i la declaració d'independència. És el seu VENI, VIDI, VINCI.

S’Autojustifiquen negant en tot moment que el procés respongui a la voluntat de negar els drets polítics dels diputats. "L’independentisme no és jutjat", també s’afirma i proclamen que no és "un judici polític, ni s'estan jutjant idees ni ideologies".

Dama Justícia va deixar anar una solemne “carcajada” des de el seu pedestal!


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
“L’OPERACIÓ VOLHOV” TRASTOCA TOTS ELS PLANS DEL KREMLIN
La diplomàcia russa ha entrat en estat de xoc i els seus serveis secrets s’han quedat perplexos davant la publicació en els mitjans de comunicació de l’anomenada “Operació Volhov” amb la detenció d’una trentena d’empresaris i polítics independentistes segons la qual, a l’octubre de 2017, Rússia estava disposada a enviar 10.000 soldats per a defensar la independència catalana, a l’hora que pagar tot el deute català.

Quina és la veritat de tot plegat? Certament, tot ha sortit de les comunicacions telefòniques de Víctor Tarradellas, responsable de relacions internacionals de CDC i president de la Fundació CatMón, amb Xavier Vendrell i David Madí, gravades per la guàrdia civil. Tot a sortit de la fanfarroneria exagerada i bocamoll i la xuleria desmesurada d’aquells polítics, com el Víctor, que com ell diu del president Puigdemont “s’han cagat a les calces” i han estat incapaços de portar endavant un projecte alliberador del país, enganyant i menystenint al seu poble.

Evidentment, ja abans del 2017 representants del Kremlin van oferir suport diplomàtic i finançament a la independència catalana amb la condició de que, a través d’un referèndum, Catalunya sortís de l’OTAN, esdevenint país neutral i amic de Rússia. D’aquesta manera els vaixells, tant de guerra com comercials (russos), podrien tenir accés als ports catalans. Però la proposta no va ser escoltada, va ser rebutjada.

Va ser al 2017 quan des de el Kremlin és va creure que ara anava de debò, sobretot al fer-se el referèndum defensat per la població malgrat la repressió policial i el gran ridícul de l’Estat espanyol. Llavors, efectivament, van contactar de nou per oferir el seu ajut amb diners, suport diplomàtic i tecnològic que, com abans, tampoc no va interessar als nostres dirigents polítics independentistes; és que realment volien i estaven disposats a arribar i defensar una república catalana independent?

Evidentment Rússia, amb Putin al capdavant, està experimentant darrerament una recuperació de la seva influència internacional a través, sobretot, dels països veïns, i al estar enfrontada a l’OTAN i la Unió Europea, veia i veu amb molt bons ulls – a causa dels seus interessos geoestratègics – el procés emancipador de Catalunya vers l’Estat espanyol, car això l’afavoriria molt al disposar d’un país amic a la mediterrània occidental. El Kremlin treu foc pels queixals al veure que una missió d’anys, secreta i treballada, surt ara – i de quina manera! - a l’opinió pública.

Estan molt emprenyats i ofesos pel nom de l’operació triat, suposem, pel tinent coronel Daniel Baena: Operació “Volhov”, que és el nom d’una batalla, al 1941, prop de Sant Petersburg en la que va intervenir, amb èxit, la División Azul junt a l’exèrcit nazi, tancant el setge de la ciutat.

Però des de l’ambaixada russa han estat capaços de respondre amb una fina ironia al despropòsit i animalada grotesca confeccionada des d’un jutjat espanyol. Decebuts dels actuals dirigents independentistes catalans, malgrat tot, el Kremlin, degut a la crisi europea i crisi total institucional de l’estat espanyol, mai ha perdut les esperances en què, més tard o mes d’hora, les circumstàncies afavoriran una ruptura democràtica de Catalunya amb l’estat espanyol, cada cop més en banca rota i posseït per un espanyolisme reaccionari i opressiu. Els serveis secrets russos mai han abandonat aquesta hipòtesi i ara s’ho han replantejat tot de nou.

Possiblement l’Andreu, l’espia català que actualment viu a Rússia, no podrà retornar a Catalunya per encarregar-se de la xarxa d’intel·ligència per la qual està rebent una intensa preparació en aquests darrers mesos. Caldrà esperar una mica més i fer nous contactes, treballar i refer l’estratègia. Des del Kremlin ja saben, de ben segur, que no poden comptar amb els actuals dirigents.

Aquesta noticia és una mostra més de la capacitat del Redactor en Cap del KARLITUS que des de fa dos anys ha investigat a fons una possible aliança entre Rússia i Catalunya. Això és una mostra palpable del que ha de ser el periodisme d’investigació català!


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
SOU, SAL I MISÈRIA
Un amic, molt vell, va dir-me que el seu primer sou l’havia cobrat en espècies (uns grams de sal). I estava content. Quan tota la classe treballadora es moria de pressió alta, els empresaris els van donar unes monedes perquè poguessin comprar arengades. Quan ja quasi no quedaven treballadors, van començar a pagar més i si que tenien més coses. Fins i tot es podien comprar llana per fer bufandes, però pels empresaris era un desastre. I just quan millor estaven, els pobres, com sempre, es van passar i encara es queixaven.

Ningú que treballi a jornada completa hauria de viure en la pobresa. J EDWARDS.

El capital treu el seu benefici primer dels salaris i després de les matèries primes. K MARX.

L’abolició del benefici empresarial es pot compensar disminuint el salari. LENIN.

La normalitat ha tornat al món. Ara els treballadors o estan a l’atur o cobrant sous mínims, en un ERTE que no cobren o intubats en qualsevol hospital improvisat del món.


CINQUENA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL VUITÈ
LA JOIA DEL TELETREBALL
Segona onada, crèiem estar preparats però no era veritat. Diu la Kahlo. Acaba d’arribar a la terrassa del Picasso amb cafès per a tots i croissants. Són les nou del matí i el sol pinta de coloraines els patis interiors de l’illa.

A la llista de prohibicions, no afegiríeu la circumcisió o el baptisme dels nens? Diu el Picasso. Mentre estiguem confinats no siguem ecumènics. El grup encara viu, no?

Va, fem un debat sobre el confinament! Ironitza el Soutine.

Tinc la profunda convicció que hem de continuar amb la nostra República. Diu el Kandinski. De fet és refereix al GRUP D’OPERACIONS MOLTS ESPECIALS. El debat real no és de si volem continuar després dels dos fracassos. Sinó de seguir amb el nostre objectiu de robar als rics per muntar una residencia per a vells lluitadors de tota mena que l’estat i el sistema han arruïnat.

Mira, si et poses malalt, et farà bé, hauries de tenir més cura. Diu el Miró al Picasso sobre la situació de la Covid-19. Aquest matí el grup està a l’espera del resultat del PCR que ha hagut de fer-se. La seva filla té el virus.

No n'hi ha prou amb tenir por, no n'hi ha prou amb estar enfadat, també es tracta d'anar amb compte. El Tàpies s’ha afegit a la conversa mentre que el Picasso encén una cigarreta resignat a escoltar-los. Perquè si avui estàs malalt, és que no hauràs fet tanta atenció com és necessari. Retopa el Miró que avui mana tot i no ser el seu torn. Aquesta no és la veritat exacta. Diu el Picasso. Voleu dir que potser no ens hem rentat prou les mans, que potser no hem guardat prou la màscara?

La Kahlo intervé amb veu tallant. Cadascú de nosaltres ha d'estar atent als altres i a nosaltres mateixos en la vigilància, és quan ens relaxem que deixem que aquest virus ens ataqui. No és una qüestió de culpa, és una qüestió de responsabilitat.

Òbviament, és el que passa a la Borsa! El pla, un ciberatac contundent. El ministre d’economia acaba de pagar a Caixabanc, al Sabadell i a no sé quin banc més uns 2.600 milions. Durant unes hores i abans que a Catalunya Ràdio o a Radio Nacional ho escampin, les seves accions no valen res. Hem de comprar-ne paquets sencers ara que estan a preus de saldo i vendre-les en unes hores. Si ho fem bé ja tenim els euros per muntar la residència.

El Miró es rasca la closca i deixa de fer dibuixets dalinians. El ministre d’economia pretén exactament el contrari. “Si ens haguéssim rentat les mans, si haguessin estat curosos, no estarien...” No vull que juguem a Borsa. Diu el Kandinski. Tenim un enemic, és un enemic comú, sigui quin sigui el nostre avantatge de clandestinitat política, sigui quin sigui el nostre comportament col·lectiu i individual, el nostre enemic és el capital.

Comparada amb Espanya, Catalunya pot mostrar un cert nivell de prosperitat, vitalitat i progrés tecnològic, però no està al mateix nivell que la Unió Europea, la única protecció li ve del teixit de les barreres lingüístiques i culturals. El Soutine també es rasca la closca després de parlar.

I a que ve això que dius? L’increpa el Tàpies. Vols dir que no som capaços de comprar i vendre des d’un ordinador amb l’IP traficat, que és el que proposa la Kahlo?

A la reunió d'ahir a la tarda al Consell de Ministres es van discutir Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Al líder podemita no li va agradar haver de pagar encara més als bancs i no va deixar de dir tot el mal que en pensava. "No ens heu demanat la nostra opinió sobre res! Només em vareu dir: 'Bé, hi ha una sèrie de mesures que s'han pres. Què en penses?

Mentre resolen el problema i fan pública la noticia tenim un marge d’algunes hores. És ara o mai que el GOMES pot atacar des del confinament. Conclou la Kahlo.

El Picasso apaga amb parsimònia la segona cigarreta del dia. I no hauríem d’acceptar el NO a la Borsa del Kandinski?

Tot el grup se’l mira. El Kandinski està immers al mòbil. Estic mirant si hi ha una nota del govern en els mitjans de comunicació. Hem sorprèn que no!

La Kahlo obre el seu portàtil. Es connecta seguint un protocol desconegut pels seus companys. Al cap de trenta segons s’exclama. A partir d’ara em dic Julien Bayou. Seguim o tanco?

És una manca de cortesia! Diu el Kandinski aixecant el to. Primer, ens has dit el que planejaves dues hores abans de la reunió. Segon, ahir teníem una cita a les set. No vas aparèixer! Així que me'n vaig anar a les 7:30. Hi ha controvèrsia a la Borsa? Hi havia la possibilitat de saber més coses en les hores anteriors a la reunió?

Per desgràcia... NO! Diu la Kahlo. Sorprèn que alguns critiquen la seva decisió. Fan el que sempre han fet, donar els diners del poble al rics.

Per la seva banda, el Picasso està consultant les webs sanitàries picant amb el dit sobre la pantalla del mòbil. Certament no hi ha manera... són incoherents. Ha, aquí està! He sortit negatiu. Què s’ha de comprar, dèieu?

Mentre la Kahlo segueix teclejant i haquejant diversos comptes de polítics patris. Va explicant-se. He connectat els comptes dels Pujol a Andorra, del Puigdemont a Brussel·les, del Torra al Sabadell i del Mas a Caixabanc de manera que quan enviem l’ordre de compra apareixeran els seus noms. Però el pagament serà fictici ja que he donat els comptes del coronel Pérez de los Cobos i altres alts càrrecs que apareixen a l’organigrama de la policia.

M’ajudes Tàpies? Mira’t les previsions del Sabadell. OK, poso el VPN i et dic. El silenci esdevé espès com si estiguessin a la Sagrada Família. Aquí diu: Las extraordinarias provisiones para deudas incobrables y los riesgos con pequeñas empresas vulnerables han hecho que las acciones de Sabadell se hayan hundido tres cuartas partes este año, con un rendimiento muy inferior al del índice Euro Stoxx Banks.

I què? Pregunta el Kandinski. Si, això mateix, i què? Demana el Miró. Que sou rucs companys del GOMES, si comprem a dos euros, per obtenir un ROE del 6% (el mínim que exigeix el mercat per generar una gran demanda) suposaria uns beneficis de l’ordre de 800 milions €. Molt complicat no m’ho sembla, no? Comprar primer, vendre després i amb els beneficis pagar la compra i així successivament. Enviar els diners sobrants a les illes Caiman i fer una gran neteja a Internet dels passos seguits. I demà que ens busquin!!!

Collons, no sé si tens raó Kahlo però compra i muntem la residència d’una puta vegada!!! Salta el Kandinski. L’adrenalina s’estén a tots. Mentre no ens costi diners com altres vegades! És el Picasso que encara està amb el xoc de saber que està sa i estalvi. Hipocondríac com mai, no està content. Però ningú no li fa cas.

Tots estan pendents dels dits frenètics de la Kahlo. El Soutine posa els ulls com les granotes. El Miró ja no sap ni què dibuixa. El Tàpies manté un semblant de calma abans la tempesta i el Picasso fuma sense aturador.

Vint minuts més tard la Kahlo trenca el silenci. He aconseguit trenta mil parts pels Pujol. Vint mil pel Mas. Vint-i-cinc mil pel Torra i cinquanta cinc mil pel Puigdemont. Com previst, he creat una rutina de pagaments. Ens acabem de gasta 260.000. El benefici serà de 15.600. Només ho hem de fer unes dues cents vegades més i serem rics.

La Kahlo apaga el seu Mac portàtil mentre els diu. Cada dia m’agrada més el teletreball.
CONTINUARÀ


SISENA PÀGINA


ÚLTIMA HORA
LA POLÍTICA NO RIMA
Enric Casasses. Premi d’Honor de les lletres Catalanes. No el coneix ningú, (és, entre d’altres coses, poeta). Qui l’ha de conèixer?

Experimental, metafísic, filosòfic, enginyós, innovador... Capaç de barrejar paraula música i color en una sola imatge. Diu que estimar és dur, seriós, compromès. Gracies als deus que algú ho digui!

En Casasses però, quan ha de parlar de política, deixa tots els adjectius que l’identifiquen com artista i baixa a l’arena. A mullar-se.

I diu, en prosa, sense gens ni mica de poesia: “La independència de Catalunya no és cap maniobra econòmica. És la solució d’una injustícia. D’una escandalosa injustícia social, lingüística, humana, cultural i moral”.

Que cada crític digui si el Premi que ha rebut Casasses com artista és merescut o no. Però com a ésser humà mereix el premi de ser llegit, vist, escoltat i seriosament estimat.

El nostre, no és un país ric en artistes arriscats, però encara menys d’artistes i individus en general, compromesos amb una realitat tan poc poètica com és la vida de cada dia.

A Karlitus ens haurem d’inventar un premi, per donar-li a Enric Casasses.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL CORTE VATICANO
Vaticà. Despatx de Monsenyor. Tapissos, cortinatges, catifes de dos pisos. Austeritat vaticana. Al fons, un Crist. Sobre la taula de despatx, llibres, papers i un Cupido sense fulla de parra (de marbre).

Carissimi fratelli...

No s’esforci que ja sóc gran. Només volia preguntar-li per la reacció de la Curia davant les declaracions papals a favor de la homosexualitat...

Piano, piano. Il Santo Padre non é un frocio depravato. Le sue parole sono estate interpretate male. Sua Santità accetta solo che anche depravati ab biano diritto allà compagnia. E ora stiamo sercando la soluzione. Un cane potrebbe serviré, un gattino, un abbobamento Netflix...

És que s’ha parlat d’un intent d’assassinat...

Sí, erano gli ebrei ortodossi a Castelgandolfo. Cattive persone gli ebrei. Grazie a Dio anno confuso il Papa con un cigno que camminava per il giardino. Povero cigno.

Apart dels jueus, diuen que dins l’església també li tenen ganes al Papa...

La chiesa è pura, santa e immacolata, mio caro amico.

Tants problemes porta que els homosexuals puguin estar vivint amb la parella que estimen?

No, no, solo alcuni. Ad esempio, un ingrato potrebbe chiedere di sposare un cappellano. E questo è un pecatto...

Monsenyor pren un glop de vi, m’invita a que jo l’imiti però no en tinc ganes. Ell somriu dolçament.

Dove hai comprato questa maglietta? Fantastico, Gli piace molto. Segna il suo petto.

Vale, vale.

Torna a somriure i comença a acariciar amb la ma el Cupido de sobre taula. Al girar-lo veig que el Cupido no te pito.

Li falta el pito, dic. Que se l’ha menjat?

L’audienza è finita. Frocio depravato!*

I la Guardia Suissa em treu. LLUFA PER ELLS

*Maricón de merda.