298297296
295294293
292291290
289288287
286285284
283282281
280279278
277276275
274273272
271270269
268267266
265264263
262261260
259258257
256255254
253252251
250249248
247246245
244243242
241240239
238237236
235234233
232231230
229228227
226225224
223222221
220219218
217216215
214213212
211210209
208207206
205204203
202201200
199198197
196195194
193192191
190189188
187186185
184183182
181180179
178177176
175174173
172171170
169168167
166165164
163162161
160159158
157156155
154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Procés electoral argentí. El Litri acusat de robar 2 mil milions d’aigua de Doñana. Israel, Ucraïna, les altres armes. Algú ho havia de fer i perquè no en Tatxo Benet! Maniobres obscures entre el Bergadà i el Ripollès. Cent-quaranta mil milions d’euros descansen en diversos paraïsos fiscals. Collboni reORDENA el Born
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

3 de novembre 2023

NO RIGUIS PER MI ARGENTINA
Procés electoral argentí
El resultat de la segona volta de les eleccions argentines no importa perquè sigui el que sigui, el resultat serà el mateix. Un mal resultat. Els aspirants ho avalen. Sergio Massa, antic peronista com tots els argentins. Es advocat i polític, la combinació perfecte que millora encara amb el fet que el Massa ha estat el Ministre de la Economia més enfonsada del món. Ara el seu propòsit és canviar les coses. Lloable intent, sobre tot després de portar anys sense canviar res.

El seu rival Javier Gerardo Milei. Economista, escriptor, docent, locutor de radio, polític i conferenciant histriònic i tot això des de l’extrema dreta. Bon argentí, segur, les seves dispersions professionals així ho demostren. Potser una exageració per altres nacionalitats però en un argentí, és el més normal.

Entre els dos gallets s’ha colat una altra candidata, la Sra Bullrich. Sense mirar-li el currículum podríem dir sense equivocar-nos que és ex peronista i ex d’algun càrrec polític. Com l’anvers dels gallets però en femení.

Importa realment qui guanyi?

Aquí el fet transcendent és saber què li passa a un país ric, fins i tot culturalment que porta dècades enfonsat en la misèria. Per què malgrat canviar els noms dels partit, a cada cantonada i a cada programa surt la cara de Perón i el cul de l’Evita. Com una gent digna i orgullosa de sí mateixa es deixa enredar pel paternalisme més rònec i amb promeses de regalar una radio a cada argentí. No es faran mai grans els argentins, o potser són ja massa vells?

És inconcebible la manca de recanvis polítics, l’encolatge tossut al populisme, la veneració supersticiosa del país per personatges nefastos. Costa d’entendre que nous individus, amb noves idees i valors no estiguin disposats a lluitar per la seva terra. Probablement la por ajudi a aquesta falta de relleu, però tot i no voler comprometre’s personalment tots i cada un dels argentins viuen les conseqüències d’individus com aquests candidats que ara lluiten per la presidència.

Els pobles que no tenen dones per aparellar-se, organitzen una caravana de candidates. No podrien fer el mateix els argentins? Portar de tot el país candidats a la presidència de la casa rosada?


SEGONA PÀGINA


K.MEO
DOS ORELLES I UNA CUA
El Litri acusat de robar 2 mil milions d’aigua de Doñana
I per què no? L’aigua és pel poble per la gent, no pels putos animals. Sóc empresari ramader, tinc milers d’hectàrees repartides per Espanya, Espanya la meva dolça Espanya, els toros mengen el que no hi ha escrit i les vaques no diguem. L’expressió: t’has posat feta una vaca, ve de les meves vaques. I ara em venen reclamant que si agafo aigua de Doñana. Clar que agafo aigua! Com diu el meu advocat: llegeixo textualment: “eso es un escarmiento social dada la figura de mi representado como queriendo reñirle a él por lo que hacen los otros. El delito del Litri para algunos es ser el Litri. Uy que envidia mas mala que hay en España, España, mi querida España”.

Té raó el meu advocat. Em tenen mania perquè soc el Litri, fill del Litri. La nissaga torera més gran d’Espanya. Ai la meva Espanya. El que no diuen és que apart d’alimentar una colla d’animals, tinc un fotimer d’oliveres que cal regar i no les rego per caprici, per mi les oliveres són com els animals, a la merda, però l’oliva alimenta als meus treballadors i dóna gust a les amanides de tot el món. Olé el Litri de aceite del Litri, diu tothom.

La descendència de la Casa de Alba, porten munyides les terres de tota Castella. Vuit pous tenen ells i jo només dos. Clar que ells han de regar tarongers i això demana més aigua, però donen riquesa als seus esclaus també.

Jo de sempre que sóc apolític però no està bé difamar i anar sempre contra els mateixos que som nosaltres, els Litris, els Alba. Que ens deixin respirar una mica també. Sempre hem tingut drets sobre l’aigua i sobre la terra i el dret de cuixa també. Què coi volen ara? Què va fer el rei? Robar? No senyor, va agafar el que era seu i li pertocava, com ha de ser. I què n’han fet?, enviar-lo a Galícia. Si l’esquerra vol fer coses pel poble, que obrin places de toros i fomentin els balls regionals. Nosaltres, per Espanya, AY Viva mi España! som com l’església, sagrats. I no se’ns pot emprenyar amb petiteses. I si els capellans volen follar, que follin... els hi deixo una vaca.
Traducció directe del castellà de EL NIÑO DE LA TORERA


LA GARSA PROSTÀTICA
ART IMPACTANT, PROHIBIT AL MÓN, S'EXHIBEIX A BARCELONA
Algú ho havia de fer i perquè no en Tatxo Benet!
El nou Museu de l'Art Prohibit de Barcelona compta amb una col·lecció única de més de 200 obres d'art prohibides o censurades, amb obres d'artistes de renom com Picasso, Goya i Andy Warhol. El museu, idea de l'empresari català Tatxo Benet, ofereix al visitant una visió provocativa de la història de la censura de l'art, acompanyada del context detallat de cada obra.

Una primera constatació! Una obra construïda amb retrats pixelats de polítics catalans, empresonats arran del polèmic i victoriós referèndum d'independència del 2017, ha estat retirada poques hores abans de la inauguració del museu. Tatxo Benet, partidari de la independència de Catalunya, va manifestar la seva decepció per la retirada. Però ja se sap que la ideologia personal no ha d’influir en l'adquisició d'obres d'art censurades. Només en no exposar-les ja ni hi ha prou.

L’abans amo del Lleida Futbol Club, el soci de Mediapro fins fa poc i ara col·leccionista il·lustrat ha reunit o comprat, per al seu Museu d'Art Prohibit, prop de dues-centes obres d'arreu del món que han estat, per una raó o una altra, víctimes de la censura.

A mi el director mi ha enviat a fer-hi una vista. He hagut de renunciar a la partida de cartes de la tarda i sense però hi he hagut d’anar. Als visitants ens rep una figura amb un impermeable gris, ulleres fosques i bigoti fi, assegut en una cadira, amb les mans recolzades sobre els genolls, –un maniquí de cartró tosc– que ens convida a començar el recorregut museístic.

El maniquí és com un espectador d'espectadors i també m’asseguren que és una de les mascotes creades per l’Equip Crònica. Ep! Aquí faig una mica d’història i em remunto a l’any 1972 quan aquell col·lectiu d'artistes valencians va col·locar al voltant d'un centenar d’aquests maniquins en els auditoris, sales d'exposicions i sales de concerts de les Trobades de Pamplona, amb la finalitat de recordar als artistes i visitants nacionals i internacionals que Espanya encara estava sotmesa al control moral, social i polític d'un règim dictatorial i autoritari.

Aquest maniquí que representa tant l'agent de la policia política com el censor franquista ens empeny cap a l’entrada d’un món, el de l’art prohibit, que aquí troba un refugi per a la llibertat creativa i s’escapa dels censors de tota mena.

Entre els murs de la Casa Garriga Nogués, un gran palauet modernista construït el 1900, en Tatxo Benet hi ha reunit una quarantena d'obres d'artistes espanyols i internacionals, la majoria contemporanis. Hi ha el retrat fet a base de Lego’s de Filippo Strozzi (fill d'una de les famílies més poderoses de Florència durant el Renaixement), realitzat per l'artista dissident xinès Ai Weiwei, malgrat la negativa de la firma danesa a subministrar-li petits maons per ser una obra política. També hi ha l'estàtua de Crist pintada amb els colors de Ronald McDonald, titulada McJesus, de la finlandesa Jani Leinonen, atacada amb bombes de fum per opositors cristians al museu de Haifa, a Israel. Tampoc no hi podien mancar els dibuixos eròtics de la “Suite 347" de Picasso i les escenes de misèria i tortura representades a "Caprichos" de Francisco de Goya.

Les obres presentades tenen en comú que han estat víctimes de la censura política, religiosa, comercial o per pressió social, i de vegades han patit atacs destructors tant simbòlics com reals.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
ART IMPACTANT, PROHIBIT AL MÓN, S'EXHIBEIX A BARCELONA
Algú ho havia de fer i perquè no en Tatxo Benet!
El nou Museu de l'Art Prohibit de Barcelona compta amb una col·lecció única de més de 200 obres d'art prohibides o censurades, amb obres d'artistes de renom com Picasso, Goya i Andy Warhol. El museu, idea de l'empresari català Tatxo Benet, ofereix al visitant una visió provocativa de la història de la censura de l'art, acompanyada del context detallat de cada obra.

Una primera constatació! Una obra construïda amb retrats pixelats de polítics catalans, empresonats arran del polèmic i victoriós referèndum d'independència del 2017, ha estat retirada poques hores abans de la inauguració del museu. Tatxo Benet, partidari de la independència de Catalunya, va manifestar la seva decepció per la retirada. Però ja se sap que la ideologia personal no ha d’influir en l'adquisició d'obres d'art censurades. Només en no exposar-les ja ni hi ha prou.

L’abans amo del Lleida Futbol Club, el soci de Mediapro fins fa poc i ara col·leccionista il·lustrat ha reunit o comprat, per al seu Museu d'Art Prohibit, prop de dues-centes obres d'arreu del món que han estat, per una raó o una altra, víctimes de la censura.

A mi el director mi ha enviat a fer-hi una vista. He hagut de renunciar a la partida de cartes de la tarda i sense però hi he hagut d’anar. Als visitants ens rep una figura amb un impermeable gris, ulleres fosques i bigoti fi, assegut en una cadira, amb les mans recolzades sobre els genolls, –un maniquí de cartró tosc– que ens convida a començar el recorregut museístic.

El maniquí és com un espectador d'espectadors i també m’asseguren que és una de les mascotes creades per l’Equip Crònica. Ep! Aquí faig una mica d’història i em remunto a l’any 1972 quan aquell col·lectiu d'artistes valencians va col·locar al voltant d'un centenar d’aquests maniquins en els auditoris, sales d'exposicions i sales de concerts de les Trobades de Pamplona, amb la finalitat de recordar als artistes i visitants nacionals i internacionals que Espanya encara estava sotmesa al control moral, social i polític d'un règim dictatorial i autoritari.

Aquest maniquí que representa tant l'agent de la policia política com el censor franquista ens empeny cap a l’entrada d’un món, el de l’art prohibit, que aquí troba un refugi per a la llibertat creativa i s’escapa dels censors de tota mena.

Entre els murs de la Casa Garriga Nogués, un gran palauet modernista construït el 1900, en Tatxo Benet hi ha reunit una quarantena d'obres d'artistes espanyols i internacionals, la majoria contemporanis. Hi ha el retrat fet a base de Lego’s de Filippo Strozzi (fill d'una de les famílies més poderoses de Florència durant el Renaixement), realitzat per l'artista dissident xinès Ai Weiwei, malgrat la negativa de la firma danesa a subministrar-li petits maons per ser una obra política. També hi ha l'estàtua de Crist pintada amb els colors de Ronald McDonald, titulada McJesus, de la finlandesa Jani Leinonen, atacada amb bombes de fum per opositors cristians al museu de Haifa, a Israel. Tampoc no hi podien mancar els dibuixos eròtics de la “Suite 347" de Picasso i les escenes de misèria i tortura representades a "Caprichos" de Francisco de Goya.

Les obres presentades tenen en comú que han estat víctimes de la censura política, religiosa, comercial o per pressió social, i de vegades han patit atacs destructors tant simbòlics com reals.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
ALTERNATIVES A LA DROGA
Maniobres obscures entre el Bergadà i el Ripollès
Fa temps que Catalunya està neguitosa i li surt caspa... això és el que creien els catalanistes de tota la vida i així justificaven les clapes que anaven sorgint enmig dels boscos més frondosos i els pics més gegantins. Gràcies a la cronologia, d’aquests beneits en queden pocs i ara tothom sap que les clapes forestals no són caspa sinó camps de cultiu de drogues varies. Vas per la carretera, veus un 4x4 mal aparcat en un tomb, aixeques la vista i apart de dos armaris que fan veure estar pixant, trobes al fons una clarina amb olor a marihuana. Ho tenim assumit i alguns catalans fins i tot se’n senten orgullosos. Catalunya la terra dels somnis.

Potser degut a la crisi, entre alguns talladors d’arbres, s’ha posat de moda tallar, cremar, bombardejar o el que calgui alguns terrenys per fer altres negocis més refinats. Per exemple construir urbanitzacions d’alt standing, camps de golf de vuit foradets per no malmetre el sistema o, darrerament vedats de caça. Una joia. Una finor pràcticament britànica perquè quatre nous rics es puguin comprar una escopeta i anar a matar el que es mogui. Sembla que aquesta és la finalitat dels moviments de terra que es produeixen entre el Berguedà i el Ripollès, zones rurals, ecològiques i catalanes universalment reconegudes que a més poden servir per descentralitzar les collites de droga.

Algú, no busqueu entre els pobres, fa una temporada que va comprant terrenys com si no, va oferint uns diners als pagesos com si no, va entrant als ajuntaments adjunts com si no i de sobte, com si sí, tenen espai per emular las “monterias” andaluses, però com a bons catalans, millorat. En aquests terrenys que encara no se sap per a què serviran però que tothom ja sap que serà un vedat, no es mataran conills ni porcs ni rates com passa per les terres del sud, aquí, senyores i senyors matarem cérvols de rica brancada, cabirols de bona família, àligues reials –no borbòniques– cignes blancs, coloms blancs com l’afamat colom bíblic i potser com a torna i degut a un error de caça, algun emigrant.

La Catalunya noble està molt esperançada amb aquesta novetat, l’altre Catalunya, no tant.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
LA MORAL VA DE VACANCES
Cent-quaranta mil milions d’euros descansen en diversos paraïsos fiscals
És una sort que a la Legió no acostumin a llegir. Amb la sang calenta com tenen, si sabessin que aquesta milionada havia fugit d’Espanya, ja haurien conquerit la meitat d’Europa i altres indrets a la recerca dels diners. No quedarien en peu ni paradisos (excepte el de Déu), ni països, ni sepulcres dels defraudadors encara que fossin espanyols. No és de bons espanyols defraudar 140 mil milions. No és honorable.

Però la Legió no llegeix i les altres forces de l’Estat ja han entrat en el joc de fa temps. No és que hi estiguin d’acord, però saben que la política és així i fan els ulls grossos. També ells, a vegades demanen coses que no necessiten. En tot cas, per acostumats que estiguis, la xifra fa feredat. Representa un 10% del Producte interior brut peninsular i en el darrer any ha augmentat.

Es podrien fer moltes coses amb els 3 mil milions que deixa de cobrar hisenda, que, per més INRI, coneix perfectament als infractors. Però no poden fer res. Vaja! Tan bé que se les empesquen quan han de multar a un carter de cartera i carrer per no haver declarat una propina. La fuita de capital recorda molt a les provocades per averies de la xarxa d’aigua en plena sequera i que també deixen el país en bragues. Vist doncs que la persecució policial o fiscal no permet evitar el frau potser seria bona idea proposar als defraudadors (grans empreses i grans patrimonis, naturalment) dedicar-los per cada milió que tornin, una missa cantada amb una dotzena de capellans (si els troben) en el temple que més els agradi. Donat l’inequívoc caràcter catòlic del personal, alguna coseta podria recollir Hisenda.

Alguna cosa quedarà pel pressupost general? Sí, però descomptat el que es queda la senyora Ayuso, poquet.

Potser la polseguera que s’ha aixecat després de les darreres dades, Hisenda o el mateix President Sánchez que porta una temporada hiperactivat, iniciaran una nova campanya anti frau. El problema és que la conclusió final serà que els catalans en tenen la culpa com a majors desfalcadors. Potser sí, però no tots. La noblesa monetària espanyola en sap molt de defraudar, en tots els sentits.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
RODA EL MÓN I TORNA AL BORN
Collboni reORDENA el Born
Per qualsevol tipus de poder, la cultura mata, com el tabac.

El Born, una zona lligada a Barcelona des de l’època romana, representat d’alguna manera pel seu mercat, ha estat des de 1714 símbol de la repressió borbònica a la ciutat. És normal. Que l’invasor obligui a destruir les seves cases a la gent que hi vivia, és un detall per no oblidar gaire.

Passats els segles, unes excavacions, van mostrar les restes de carrers i cases posteriors a la derrota. I va augmentar una vegada més la força del Born com a símbol i va revifar la memòria. Poc a poc, el Born es va anar convertint en recull, mostra i repulsa borbònica curiosament representada encara en l’actualitat per un altre Felip borbó que parla català. Hem avançat molt i aprofitant l’avinentesa, les autoritats van decidir convertir el Born en una mena de Memorial. La memòria una altra vegada!

Però la memòria no és solament cultura, és cultura que es guarda i es protegeix i es prolonga i en conseqüència que espanta al poder sobre tot quan la instal·lació rep dos milions de visitants l’any, que no està malament per un museu de pedres i especialment perquè el Born recorda una derrota. Potser perquè mai no em guanyat res, l’especialitat de Catalunya és la commemoració de les derrotes i el record de la memòria és aleshores, encara més destructiva.

Massa memòria va pensar el nou Alcalde de la ciutat, tot recordant que ell ara no és independentista, no li toca perquè és socialista (encara que això pot canviar en qualsevol moment) i ha decidit tornar al Born als seus orígens. Una pila de pedres sense ideologia. Un element més per transcorre per la Barcelona del passat com ho poden ser els banys romans, la Via Augusta, la catedral o el Camp del Barça. La Barcelona del turista, vol Collboni. Una instantània sense passat ni futur. El que no sap Collboni és que per por que li faci la cultura, la història, la memòria i els sentiments, són les bases d’una societat. I què és una societat es preguntarà Collboni? Allò pel que has perdut el cul i la dignitat per aconseguir el poder.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
LA LLETRA AMB SANG ENTRA
Sistema educatiu d’Afganistan
Són uns cracs els mossens aquests amb boina. Fa temps que barrinen la manera de trobar un pla d’estudis adequat per a les dones. La finalitat és que aprenguin només a sotmetre’s al mascle. Com és normal van començar pel càstig corporal, les exigències de vestuari i altres subtils tècniques, però amb tot les dones es negaven a ser burres i aprenien coses. La solució que han trobat al final els mossens és això, una solució final. Prohibir anar a l’escola a les dones. Problema resolt. Si en són de llestos aquests tios i el bé que estan fent al seu país.

LA MARINA BARRUFETA
Tensió entre la flota de la Guàrdia Civil i la dels Mossos d’Esquadra
Catalunya té dos vaixells, bé, dues llanxes, o potser són dues piragües, ara no ho recordem. La qüestió és que Catalunya vigila les seves costes i ho fa amb orgull. A vegades se’ns cola algun traficant però ens mantenim alerta. La Guàrdia Civil, té més efectius flotants, bastants més i els dies de la Patrona o de festa nacional, surten al mar i fan una demostració de força i “poderío” envoltant la flota catalana. La tensió és cada vegada més forta. A aquest pas acabarem tenint guerra aquàtica entre uns i altres. Vés a saber qui guanyarà.

EL TIROTEIG DEL MES
EEUU, mata a divuit persones perquè sí!
Aquesta vegada l’assassinat ha estat patrocinat per Robert Card, ex militar i actual boig, dues característiques que et fan potencialment perillós. No coneixem les causes exactes que van motivar la mortaldat perquè al Card el van trobar mort, però fem ús de la lògica i ho entendrem. T’aixeques un dia de mal dormir, et fa una mica de mal el cap, mires les parets de l’habitació plenes d’armes, n’agafes una, o dues i surts de casa. Les armes pesen, el mal de cap no afluixa i un mal parit et mira sense fer-te cas, com de passada, ignorant que fores militar i vas armat. Doncs dispares i comences la festa. Jo faig el mateix moltes vegades.

SET NOUS CAMPS DE GOLF MALGRAT LA SEQUERA?
El govern PePero i Vox sense aturador per atreure imbècils golferos
Segons aquest govern la climatologia i el paisatge d’aquest territori el converteixen en un lloc idíl·lic per a la pràctica del golf. No els fa res que al país Valencià no plogui gens ni mica. No els fa res que els pagesos no puguin regar els sembrats o l’horta. No els fa res que les restriccions en aigua siguin cada vegada més llargues i freqüents.
Ells han descobert la pedra filosofal de l’aigua amb el golf, com també els millors llocs per a practicar-lo i crear escapades plenes de plans i vivències –entre gent rica– amb els millors professionals i instal·lacions. I com sempre, als ciutadans normals que els follin.

EL NARCOTRÀFIC ATACA L’ESTAT MEXICÀ
¿México lindo y querido porque nos matan así?
Tres atacs han deixat als estats de Guerrero, Michoacan i Puebla un reguitzell de 24 morts entre civils i policies. Com en molts altres estats de Llatinoamèrica les màfies organitzades estan soscavant el poc control que exercia la societat civil i l’ordre institucional.
El problema es que a poc a poc un règim mafiós també s’està instal·lant a Espanya. Potser molts pensen que això només pot passar a l’altre costat de l’oceà però s’equivoquen. Quan un estat cau en comportaments mafiosos deguts a la corrupció política i econòmica apareix la màfia que acaba la destrucció que els polítics mateixos havien començat.

CABEZÓN DE LA SAL I LES MÍTIQUES 848 SEQUOIES
Quines son les millors activitats en plena natura?
Anar a aquest poble de Cantabria a fer senderisme és una de les millors activitats per descobrir la natura. Però trobar el comportament correcte no sempre és fàcil sobre tot des de que la gent va descobrir els monumentals sequoies, aquests arbres que poden viure més de 3.000 anys s’estan quedant sense escorça.
No es tracta d’una malaltia, no, no, es tracta de massa amor per part dels humans. Els visitants els abracen tant fort i tantes vegades que perden l’escorça que els protegeix. Bé, ja ho sabíem però una vegada més s’ha comprovat: allà on els humans arriben també arriben les catàstrofes de tot tipus.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
GREENPEACE DENUNCIA
AMPLIACIÓ DE L’AEROPORT
UN ATAC AL MEDI AMBIENT EN UNA ZONA PROTEGIDA