318317316
315314313
312311310
309308307
306305304
303302301
300299298
297296295
294293292
291290289
288287286
285284283
282281280
279278277
276275274
273272271
270269268
267266265
264263262
261260259
258257256
255254253
252251250
249248247
246245244
243242241
240239238
237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : El Delegat del govern espanyol a Catalunya senyor Millo. Petita burgesia pija : Ines Arrimadas. El President Mariano Rajoy. La guerra contra el procès. El rei Felip VI. Indepèndents d’Espanya. Espanya declara la guerra a Catalunya. Detencions. Procès català. Democràcia espanyola
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

26 d'agost 2018

QUATRE SECUNDARIS PER A UNA PELI

En totes les històries hi ha personatges bons, dolents, còmics i grotescos. Els grotescos no són ni millors ni pitjors que els altres. L’únic que els caracteritza és que facin el que facin, diguin el que diguin, pensin com pensin, en el fons, fan pena. En el repartiment de GUERRA AL PROCÉS, hi ha molts protagonistes grotescos. Per ordre alfabètic són...

1. El Delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, interpretat pel senyor Millo, un personatge amb cara de representant de betes i fils, afable per por, callat i traumatitzat per no haver aconseguit demostrar la seva vàlua. Durant el procés, al senyor Millo representa que li donen una gorra i un xiulet i, sobretot, la impunitat que necessitava per poder dir el que pensava sense que tothom se li llencés a sobre. La interpretació és força convincent malgrat que a l’actor novell se li notava un excés de dependència respecte al director. Feia de valent però se’l veia tan cagat com sempre.

2. La Nena pija. No cal dir la intèrpret, però ho farem. És diu Inés Arrimadas i té com a valor curricular afegit, saber parlar català tot i ser de la gloriosa d'Espanya. La seva és una feina esforçada però reiterativa. Massa gesticulació, massa joc d’ulls com si fos una actriu de cine mut. Recorda una mica a la “malvada” de 101 dàlmates, però fa riure que és el que s’espera del paper que li van donar... no se sap per a què.

3. El President. Un personatge al que no es veu mai. Una mena de fantasma a qui se sent xiuxiuar a vegades però que no acabes d’entendre. Parlen d’ell com M. Rajoy i alguns asseguren haver-lo vist en persona però ja no li recorden la cara. A la peli de GUERRA AL PROCÉS, fa de poder invisible o altrament conegut com a govern plasma. Com és natural en un ésser invisible, no podem jutjar la seva interpretació, però hauria de millorar la dicció. També fa riure i això és bo, sobretot per la canalla.

4. El Rei. De nom Felipe Sexto, com el cantant Camilo. Bona planta. Un encert del Director de Càsting perquè en veure’l qualsevol diria que és un personatge important. Pateix el mateix defecte de dicció que el fantasma M. Rajoy però en ell resulta un avantatge perquè com que vol dir coses serioses i contundents i ho fa amb cara de pòquer i punys amenaçants, la imatge queda del tot grotesca, com li corresponia per repartiment. Un encert trobar un tipus tan gran per fer de titella. Sembla que va tenir alguns problemes durant el rodatge. A estones patia un canvi de personalitat i es creia realment el rei d’alguna cosa. El tema es va solucionar amb l’arribada de la seva mare que li va donar la raó dient-li que sí, que sempre havia estat el rei de la casa. Va marxar força conformat.

GUERRA AL PROCÈS

Un dia, tot parlant amb uns amics, algú va dir: "Doncs mira, a mi m’agradaria ser independent d’Espanya". Anys després, el 48% dels catalans se senten independentistes i a un altre 30% li sembla bé que els ciutadans puguin decidir lliurement el seu futur.

En saber-ho, Espanya va declarar la guerra a Catalunya.

Es va fer una reunió política urgent a Madrid per determinar l’estratègia. Amb la majoria absoluta decideixen utilitzar la força.

El contingut de la reunió va ser més o menys així:

"I l’exèrcit?", es van preguntar.

"No, de moment l’exèrcit a la reserva", van dir. "En tenim prou en que facin por. Penseu en Europa. Què dirien si traguéssim els tancs al carrer? La puta Europa!"

"Policia?", es van repreguntar. "OK. Això sí. Tota la policia als carrers... als carrers de Catalunya, és clar".
"Quines són les ordres?" La resposta va ser fàcil: respondre amb contundència a qualsevol provocació i si no hi ha provocacions en les inventem.

"N’hi ha prou?"

"No, cal reforçar-ho. Utilitzem la premsa."

"La premsa... quina?"

"La nostra, tota. Televisió, ràdio, diaris... Destapar merda catalana, inventar merda catalana, colgar-los en merda catalana. Que tot Espanya pugui ensumar la pudor que ve de Catalunya."

"I això és legal?"

En aquest moment va arribar la tensió a la reunió de govern. Silenci.

"Serà il·legal si ho diuen els jutges", afirma el ministre de Justícia. "Jo me’n encarrego que diguin el que volem que diguin."

"Ja tenim estratègia!"
"Quan comencem l'operació?"

"Ara", diu el president agafant el telèfon. "¡¡¡Me pongan con el General!!!", exclama.

Des d’aleshores... Registres, detencions, històries inventades, dispositiu policial per interceptar urnes i paperetes que acaba en estrepitós fracàs, guàrdies en dejú en un vaixell de riure... Hòsties, moltes hòsties l’1-O. El ridícul davant d’Europa intentant fer passar la policia espanyola com a víctima. Exilis, detenció de mig govern català, alguns jutges convertits en els nous 007 de la democràcia i una conclusió clara: Els independentistes catalans han provocat un cop d’estat.

Els catalans són dolents i perillosos. I com deia aquell: cada cinquanta anys caldria bombardejar-los pel bé de la democràcia espanyola.

Tot això passa en un tros de terra penjada d’Europa i a tocar d’Àfrica... on el Poder assegura que hi ha llibertat democràtica.

UN PODER MALALT

Darrera l’actuació del poder central espanyol durant l’anomenat "Procés català", hi ha molta patologia: odi, revenja, hipocresia, cinisme, frau... Per què?

No és un problema d’interpretacions diferents, no respon a un enfrontament ideològic. No és, ni tan sols, el rebuig instintiu que provoca l’enemic. Quan s’actua de la manera com ho ha fet el poder espanyol, vol dir que el govern espanyol està malalt. Un govern tan petit que utilitza l’autoritat indiscriminada per no sentir vergonya d’ell mateix.

El poder apropa al Déu funest i malvat de la Bíblia. El poder et faculta per convertir les teves idees i els teus sentiments (per demencials que siguin) en lleis i per castigar a aquells que no les segueixen.

La demanda d’independència a Catalunya ha significat per a Madrid obrir la caixa dels trons. La caixa ha explotat i d’ella han sortit tots aquells egos turmentats, mesquins, còmicament arrogants dels que en manen. Han brollat com lava descontrolada. Tenen unes personalitats que necessiten fer cendres de l’altre per sentir-se alguna cosa. Per desgràcia aquestes personalitats són les que ocupen el poder. S’aconseguirà alguna vegada, en aquests país, que polítics amb veritable esperit de servei, ocupin el poder? Durant quant temps el poble serà tan neci com per seguir votant a personalitats malaltes?