298297296
295294293
292291290
289288287
286285284
283282281
280279278
277276275
274273272
271270269
268267266
265264263
262261260
259258257
256255254
253252251
250249248
247246245
244243242
241240239
238237236
235234233
232231230
229228227
226225224
223222221
220219218
217216215
214213212
211210209
208207206
205204203
202201200
199198197
196195194
193192191
190189188
187186185
184183182
181180179
178177176
175174173
172171170
169168167
166165164
163162161
160159158
157156155
154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : L’Ajuntament dóna llicència per 120 pisos turístics. El Papa decideix que les dones votin en el proper sínode. Les confessions religioses no pagaran IBI. Israel-Palestina, conflicte interminable. A qui volen enganyar les normes de la UE sobre armament. Una víctima d’abusos sexuals lamenta la falta d’atenció dels polítics. Clara Ponsatí no compareix davant Llarena. Barça, entre edificar un nou estadi i enderrocar una tele
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

5 de maig 2023

L’ALLARGADA OMBRA DE LA SOSPITA
L’Ajuntament dóna llicència per 120 pisos turístics
Paradoxes de la vida. L’Ajuntament de Barcelona només vol turistes cinc estrelles i d’àmplia cultura. No vol massificar la ciutat ni que els carrers facin pudor de comuna (lavabo a l’antiga) alhora però amplia el port, l’aeroport (aviat) el tren-port i les autopistes de la Jonquera.

Fa quatre dies, sense anar més lluny s’ha descobert (l’Ajuntament no ho sabia) que han donat permís per construir 120 pisos turístics en un sol edifici barceloní. L’Ajuntament en ple s’ha posat les mans al cap. I els que ara juguen a opositors però formaven part del consistori quan es va donar el permís, també. Quanta paradoxa oi?

Després, repassant la notícia, algun espavilat descobreix que la compra de l’edifici per construir els pisos turístics, és una immobiliària, la Gallardo, que manté una cordial relació (no pas amorosa) amb la senyora d’un senyor. La senyora és la futura hereva del Grup Almirall (bastanta pasta) i el marit de la senyora un tal Valls, polític francès, espanyol i ara intenta ser també andorrà. No sé si el recorden.

De manera que les paradoxes, a vegades no són paradoxals, sinó inevitables.

Recorden vostès també com va anar l’elecció de la Sra Colau? El paper definitiu del tal Valls afavorint la seva reelecció? Recorden la seva “espantà” posterior. La vergonya que ens va fer passar a tots i en especial als francesos que l’havien tingut de Primer Ministre?

Déu ens guardi d’acusar al Sr Valls de tenir a veure amb el negoci dels pisos turístics. Això sí que no. Però la dona del César a més de ser honesta, ha de semblar-ho. I amb coincidències com aquestes costa molt semblar honest i si molt m’apuren diria que també és difícil ser-ho.

Però no es preocupin. Estem acostumats a tot. L’únic és que fa gràcia.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
COMUNITATS ATEMORIDES
El Papa decideix que les dones votin en el proper sínode
Sóc dona, vaja, monja. Juraria que mai no he pres una decisió per mi mateixa. De petita feia el que deia l’àvia i la mama i el papa quan arribava borratxo a casa. També feia molt cas al mossèn que m’acariciava les cuixes perquè no tingués fred. Un dia vaig veure un noi que em va agradar i l’endemà em van tancar al convent. Ja no he sortit més. He fet de minyoneta, novícia i ara sóc “madre” (en sentit figurat). Faig la vida que em diuen segueixo les regles, horaris, alimentació i quan em deixen parlar, que no es gaire, he de dir que sí a tot, especialment quan ve el bisbe i em toca les tetes perquè no tingui fred mentre em confesso.

Una vida tranquil·la, he portat però ara estic preocupada. El Papa diu que les dones poden votar al sínode. Votar ja hem votat als que la “Madre Superiora” ens diu, però votar al sínode. Què és això? I que haurem de votar. I si m’equivoco?

Alguna cosa em diu (serà Crist?) que la decisió del Papa és bona. Que les dones (que Déu em perdoni) també hauríem de poder fer coses per iniciativa pròpia. Fins i tot pensar. Jo crec que puc pensar. Si més no a les nits me’n faig un fart... i no amb el bisbe precisament.

Però així, de sobte, que et donin una responsabilitat, angoixa. El convent va esverat tota la jornada, les “madres” ens mirem trasbalsades. Haurà de votar la nostra comunitat, nosaltres que fa trenta anys que estem tancades i no ens donen més informació que les victòries de la selecció espanyola?

Potser ens haurien d’educar de mica en mica, donar-nos més confiança i no fer-nos creure que som inútils.

Tinc por. Repeteixo i que consti que la idea m’agrada, però fa basarda. Resaré aquesta nit amb més devoció que mai perquè la inefabilitat papal sigui certa, però no penso dedicar ni una Ave Maria perquè el Papa es mori aviat, com ens ha recomanat la “Madre Superiora”. Serà el meu primer pecat... d’obra.


LA GARSA PROSTÀTICA
BULLA D’IBI
Les confessions religioses no pagaran IBI
Som tan políticament correctes que en temps de misèria el govern decideix no cobrar l’IBI a les confessions religioses. Per què? Per no fer un greuge comparatiu amb l’església catòlica que no paga des que l’espasa i la creu, tot d’una peça es van ajuntar en honor i glòria de Déu.

Si ho mirem així, l’abolició de l’IBI a les altre religions és correcte. Déu és Déu en totes les religions. A vegades més estricte, a vegades més progre, sovint tossut com una mula, però no deixa de ser Déu. D’acord.

Però repassant les escriptures, hom troba que Déu ens va fer a la seva semblança, és a dir, a la nostra manera petiteta i tonta, som com Déu i alguns com l’ex ministre de l’interior espanyol, més que Déu. Aleshores, ja que tots ens assemblem tant, perquè no ens perdonen l’IBI a nosaltres? No deixa de ser una hipòtesi que donaria força joc, però la veritat és que no estem per jocs. Servidor ha vist avui faves a quaranta euros quilo. Poca conya.

En conseqüència i amb l’esperit molt poc juganer, podríem donar una altra solució, a saber: per què collons les confessions religioses no paguen?

Els pobres duen mil·lennis aportant almoines a les esglésies. Dues patates per batejar al fill, un conill per donar els sants olis a l’avi, l’herència d’un pis a les mongetes per guanyar-nos el paradís i al final, entres a qualsevol recinte sagrat i t’has de posar ulleres de sol de tant com brilla la saleta.

Queden pocs capellans i monges i personal adherit. Tots junts podrien viure en una petita urbanització sense emprenyar gaire i podrien vendre’s tota la parafarnalia que els hi queda. No ho fan? Ok, però com a mínim que paguin. Perquè no són ells els que tenen pobresa energètica, són els fidels que deixen l’almoina als representants del seu déu.

No som tots germans, doncs apa, que paguin com a bons germans i el govern que dediqui la seva correcció política als pobres, no als qui la prediquen.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
TORNEM ALS MALS RECORDS
Israel-Palestina, conflicte interminable
Hi ha les guerres de les quals parlem cada dia, i després hi ha les altres, les que acaben caient a la claveguera de la història perquè durant dècades, res no s'ha mogut.

Atemptats, represàlies, repressió, intifada, arguments, contraarguments, polèmiques, mesures cautelars per no prendre partit. Tot torna, a intervals i regularment als mitjans de comunicació més respectats perquè cal amortitzar el cost del càrrec de corresponsal a Jerusalem, pagar un programa o un informe d’una situació cada vegada pitjor.

Els governants israelians cada vegada més extremistes, els colons il·legals cada vegada més innombrables, Mahmoud Abbas cada vegada més vell. Els palestins cada vegada més oprimits i desesperançats. Tot això i més en un petit tros de terra on regnen dos Déus: Al·là i Jahvè.

Si el Verb, que ens diuen que és el principi de tot, fos d'un malvat, d'un diable… la discòrdia de la discòrdia seria més senzilla de comprendre. A la mala voluntat del diable, als seus trucs infernals, al seu cinisme i crueltat, caldria deure tot el mal, allò que la natura fa als éssers humans, allò que els éssers humans fan a la natura i als altres éssers vius, allò que els humans fem als altres humans. Els homes, pervertits des del naixement, serien innocents, perquè estarien encadenats i moguts per una força més forta que ells, la diabòlica força del diable.

Però sembla que al principi la Paraula era d'amor, justícia i pau. La paraula d'un Déu. La perfecció del qual li hauria impedit crear o fer el mal, a la natura i als homes.

Quina llàstima! Hauria estat pràctic atribuir al diable la responsabilitat de tot el mal que els humans cometem aquí a la terra. Però el Déu, el dels uns i el dels altres, va tenir cura de no crear una espècie humana capaç només de fer el bé o només capaç de perpetrar el mal. En lloc de fer-la bona o dolenta, en la seva saviesa infinita, i en la seva sagacitat, el Déu dels uns o dels altres van fer els humans lliures, és a dir, capaços d'escollir el bé o el mal, i, per consegüent de portar damunt les espatlles el pes feixuc de la responsabilitat.

Jerusalem, barri de Neve Yaakov, un home d’edat amb una boina al cap es queda palplantat a la porta de la sinagoga on recentment va tenir lloc un tiroteig mortal. En un dels murs hi ha espelmes, gairebé consumides, i algunes flors. L’home ha vingut expressament de Petah Tikva, al nord-est de Tel-Aviv, en pelegrinatge per les víctimes.

Tens por dels tirotejos? Li pregunta Déu. Si ho fes, no estaria aquí! Retreu en sec! Això és Jerusalem, aquí és la nostra llar. Confio en el meu govern i en Netanyahu perquè té experiència. Tot i que em considero una mica més de dretes que ell. Es treu la boina i es rasca el cap, afegeix: En les últimes eleccions legislatives vaig votar per Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat Interior i figura de l'extrema dreta.

Mentrestant Alà, assegut en un banc, els escolta des del parc infantil que hi ha al costat de la sinagoga. Hi ha tobogans multicolors, però completament desert, anormalment tranquil en aquest petit assentament israelià, un dels primers construïts a Jerusalem Est, a la part de la ciutat annexionada per Israel des de 1967.

Quant Alà acaba per adormir-se i Yahvé es perd entre matolls secs buscant una mica de farigola, llavors els míssils provinents de Gaza tracen corriols en el cel a la recerca de noves víctimes i quasi immediatament els míssils israelians s’enlairen cap a Gaza.

Els soldats israelians i els combatents palestins, un dia més, invoquen el seu Déu per seguir prement el gallet de la mort.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
SI VOLS LA PAU PREPARA LA GUERRA?
A qui volen enganyar les normes de la UE sobre armament
Una de romans! El món que hi havia abans de la invasió d’Ucraïna per Rússia ha desaparegut i amb ell el període de relativa pau mundial, que ha durat des del final de la Segona Guerra Mundial i que ha alimentat la prosperitat econòmica que fins ara gaudíem. Ara però toca fabricar armament. Invertir en la guerra per obtenir beneficis. Per això l'evolució de la despesa militar al món fa pensar que tenim un futur ben fotut.

L’Estat espanyol ha augmentat la despesa militar un 9,41% durant l'any de la pandèmia, l’equivalen de 55 milions diaris, i que suposa més d'un 3,93% del pressupost de l'Estat i un 1,8% del PIB.

Seguin amb aquesta progressió la inversió en investigació i desenvolupament militar del 2021 va ser de 861 milions, més alta que la partida en investigació i desenvolupament sanitari, que és de 287 milions.

Des de fa anys el govern espanyol també ha anat augmentant la despesa en compra d'armes, però des del 2020 va reduir la despesa en cooperació. Fent-ho s’ha situat en el negoci de la guerra com el sèptim exportador mundial d’armes.

Aquesta tendència és mundial. Des de la pandèmia els governs del món s’han gastat 1,650 billons d’euros que contrasta amb la caiguda del producte interior brut (PIB) d’un 4,4% per la crisi del covid-19.

L'1 de març del 2022 i en reacció a l'agressió russa contra Ucraïna, el Parlament Europeu va demanar més contribucions per reforçar les capacitats de defensa d'Ucraïna. Va donar via lliure a la històrica decisió d'assignar importants fons addicionals per subministrar a Ucraïna armes defensives a través del Mecanisme Europeu de Pau i el subministrament d'equipament militar per part dels Estats membres.

Amb aquest pas la maquinaria de guerra estava en marxa. Així, el 25 de mars del mateix any 2021 va dictaminar sobre la contractació en defensa i seguretat i les transferències de productes relacionats amb la defensa. El Parlament va demanar a la Comissió que millorés l'accés al finançament de les Pimes i examinés les causes de la insuficient participació de les pimes en el mercat únic de productes de defensa. També va fer una crida als Estats membres a mostrar voluntat política mitjançant l'enfortiment de la contractació intracomunitària de defensa i la cooperació en recerca i desenvolupament armamentístic, així com a utilitzar projectes conjunts de contractació i investigació per augmentar el nivell d'interoperabilitat dels seus exèrcits.

No cal ni dir que l’estat espanyol va posar-se a favor i va accelerar el lliurament d’armes a Ucraïna.

Un important punt d'inflexió que continua accelerant la probabilitat d’una altra guerra a Europa. És en aquest sentit que els estats de la UE augmenten la despesa militar. Els governs Alemanya, França, Suècia, Dinamarca, Polònia, Bèlgica, Espanya i etc han decidit que, com a mínim, el 2% del PIB es gasti en armes.

Per això el nostre inestimable Josep Borrell, el representant de la Unió pels Afers estrangers i Política de seguretat, reprèn el vell axioma dels romans: Armar-se fins a les dent a fi de prevenir la guerra.

En definitiva, política dels poderosos per fer-se encara més rics.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
COMISSIÓ DE FESTES
Una víctima d’abusos sexuals lamenta la falta d’atenció dels polítics
Els abusos sexuals als infants que tan commouen les consciències (en realitat els programes) dels partits polítics i tants discursos generen, no semblen afectar tan als mateixos polítics quan aquests estan en comissió. Ja hem parlat varies vegades de les Comissions i realment són d’un avorriment que tira d’espatlles.

Al Parlament, el temple de la justícia social, només sis Diputats van tenir a bé presentar-se a la sala de reunions per escoltar les desgraciades històries d’homes i dones d’ara, agredits quan eren infants.

Una estoneta després als Diputats els va venir la nyonya. És molt pesat escoltar sempre els mateixos laments... m’ha marcat la vida, sentia pànic però no m’atrevia a dir-ho, va amenaçar-me, primer només tocava una mica però després... Que sí, que val, que ja ho sabem però ja sou prou grans per superar tot això, recoi, pensaven els Diputats i per no adormir-se es van entretenir amb el mòbil.

DEIXEU EL MÒBIL I ESCOLTEU-NOS, va ressonar de sobte a la sala. Era la víctima qui reclamava, l’atenció dels senyors Diputats que estaven passant una mala tarda.

Aquest crit és molt greu. Demostra masses coses, massa insensibilitat, indiferència, allunyament de tot el que no sigui l’egocentrisme del mateix Diputat carregat de problemes personals. La demanda d’atenció a la Comissió és una prova irrefutable de la categoria humana que tenen els nostres representants, cap ni una. Són una colla de brètols que no es creuen ni tan sols en la necessitat de dissimular el seu desinterès per la gent que han de defensar.

Dels sis Diputats del mòbil, només una, la Susana Segovia de Comuns va disculpar-se. Com a mínim va tenir el coratge d’acceptar la seva garrafal manca de sentiments. Els altres ni això. Els altres segur que fan carrera. Els partits volen gent com aquesta.

LLUFA DE LA PART DELS FUTURS INFANTS MALTRACTATS


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
LA CLARA TÉ FEINA
Clara Ponsatí no compareix davant Llarena
En alguna cosa se li havia de notar que no és política d’ofici. I es nota. Clara Ponsatí és una intel·lectual. Havia estudiat a la Universitat de Barcelona, a la de Minnesota i era una feliç catedràtica d’economia a la universitat de Saint Andrews a Escòcia, terra humida, terra culta.

Un errat sentiment del deure la va fer formar part d’una llista electoral catalana. Era la darrera candidata, d’aquells que es posen només per dignificar el llistat. I sense adonar-se’n va passar a ser objecte polític de desig. No gaire més tard l’anomenàvem Consellera d’Educació. Doncs som-hi va dir ella amb el seu típic encongiment d’espatlles. I l’ha cagat.

La voracitat de Llarena va ficar-la dins el sac dels acusats. Les raons només les coneix Llarena. Però la Ponsatí es va escapar i després ha tornat i ha marxat altra vegada davant la incredulitat del gran jutge espanyol que ara li dóna un termini perquè reflexioni. Ja no sap què fer amb ella.

La gran avantatge de Ponsatí respecte a Llarena, diguem-ho una vegada més, és que ella no juga a ser política. Va fer de política pensant-se que feia un servei al seu país, res mes. Llarena com a bon jutge, és una bèstia política i com a tal també absolutament cec a la llibertat i honorabilitat individual.

Ponsatí sap que és innocent. I va amb la seva innocència pel món sense necessitar d’altres excuses. No es presenta a la citació de Llarena perquè com molt bé diu, té feina. Feina de veritat. No juga a perdre el temps com aquells futbolistes que empatant a zero, es llencen a terra simulant lesions que no tenen, per esgarrapar uns minuts. Ella juga el temps que calgui. Sap que guanya i guanyarà sempre. Encara que LLarena la segresti. Ella seguirà guanyant i sent lliure. Els polítics no tenen aquesta sort, ni aquest convenciment, senzillament perquè no poden tenir-lo. No en són dignes.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
BARÇA, BARÇA, BAAAARÇA
Entre edificar un nou estadi i enderrocar una tele
Tots ens hi hem trobat alguna vegada. Hi ha moments en que les despeses es disparen i cal estalviar. És la cruïlla en la que es troba el Barça. Fer l’estadi és bàsic perquè el Camp Nou cau de vell. Són molts anys plens d’afanys, són molts gols que hem cridat i s’ha demostrat, s’ha demostrat que l’estadi pot caure.

De moment el pressupost està en uns mil quatre-cents cinquanta milions d’euros. Res a dir apart l’obvietat que és una milionada.

La Junta, un dels motius pels quals es diu que el Barça és més que un club perquè també és una reunió d’una colla de tarats al llarg dels anys, ha decidit que hem de fer estalvis. Sí senyor. Una gran visió econòmica.

Reunits després de dinar (que no es considera despesa) la Junta ha buscat solucions. La primera ha estat no renovar contracte amb en Kubala. Està baix de forma i des del cel tampoc ajuda gaire. La segona ha estat tancar Barça TV.

Barça TV ha estat, és i seguiria sent de no plegar, una tele de merda dedicada a transmetre partits de quan encara no existia la tele, i re emetre partidets de nens encara sense confirmar per l’església ni pels tècnics. La majoria acabaran de mecànics però de moment diuen que son genials.

Darrera de Barça TV però hi ha més de cent tècnics que es quedaran sense feina a partit de juny. I el millor de tot és que, com gairebé sempre, ells no són els responsables dels migrats resultats de Barça TV. Fan de tot i cobren una misèria. En tot cas, cent i escaig d’homes i dones que es quedaran sense feina i a casa seva ho notaran, perquè el club pugui estalviar-se vuit milions d’euros. VUIT.

A dins del nou estadi els vuit milions estaran repartits entre els sellons de la llotja presidencial on no faltarà detall.

Amb perdó, això no és culpa del Madrid.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
UN BUST PER BUSTOS
L’ex Alcalde Bustos era informador de la Policia Patriòtica
La gent s’empipa perquè els carteristes detinguts entren i surten per les portes de les comissaries, en el temps de prendre un refresc. Tot va començar amb l’ex alcalde de Terrassa Bustos. Feia tantes trampes que no tenia temps d’anar als plens municipals i la policia es va avenir a detenir-lo, fer-li signar i deixar-lo marxar immediatament.
Ara hem conegut una nova debilitat de Bustos, ser informador de la Policia Patriòtica amb la participació entremig de l’inefable Villarejo.
El poble de Terrassa hauria d’organitzar una col·lecta per erigir un monument al seu ex. N’hi ha pocs com ell.

ANORÈXIA CRISTIANA
Membres d’una secta es deixen morir de gana per veure a Déu
Hi ha varies maneres de veure a Déu. La fe, la mística, el porro i l’orgia. L’Església Internacional de les Bones Noves, n’ha trobat una altra, el dejuni. Si no menges et mores i et trobes directament en presència de Déu que ja et té un plat de verdura preparat. El mètode és segur, especialment perquè els darrers dies de vida estàs tan feble que ets incapaç de fer qualsevol pecat. D’altra banda pels keniates la prova és senzilla. En realitat porten amb fam des del dia del naixement. Tres grans d’arròs més o menys, no els treu la pena i com a mínim coneixen a tot un personatge. El que predicava la teoria, ha dit que tornarà a fer de taxista.

I A SOBRE CONDUEIX BÉ
Conductora de Bus fa baixar a un passatger torrat i masclista
A vegades una petita notícia porta un bagatge ple de símbols. Darrera aquesta conductora de bus hi trobes masclisme, inseguretat, insolidaritat, fermesa... Sobre tot fermesa. La dona se la jugava molt més que l’home. L’autoritat no hauria fet res a l’home però a ella podien acomiadar-la de la feina, podia ser agredida per més mascles del Bus. Ella però va aturà el Bus i va fer baixar a l’impertinent torrat.
Només per fermesa, aquesta dona hauria de conduir l’empresa, no un Bus. Els busos que els condueixin els funcionaris que s’amaguen darrera la finestreta. Sense voler, aquesta dona ha fet més pel feminisme que moltes manifestacions juntes. El seu acte l’han entès fins i tot les àvies.

LA METGESSA DIU ADÉU PER INHABILITACIÓ FORÇADA
Teresa Forcades defensa el clorit de sodi com a antivíric i antiinflamatori
El Col·legi de Metges la tenia en el punt de mira. L’estava esperant amb candeletes, n’estava fart de la monja-metgessa que els trenca, un any si i l’altre també, els esquemes. Un any inhabilitada o un any sabàtic?
Ens sembla que el clorit de sodi ja el defensava Trump en la seva peculiar croada contra el Covid-19. Ella, en tot cas és una dissident, una rebel que ni als convents la volen. Això ens la fa simpàtica d’entrada.
No tenim prous coneixements per prendre partit per ella o pel col·legi. Tampoc podríem, el director del Karlitus faria anar les tisores de podar. Però ens quedem amb ganes de saber on rau el fons del problema.
I per si de cas, aquest redactor continuarà amb l’homeopatia, encara que pels metges no faci res de res. El meu pobre senderi em diu que si no fa res de res segur que tampoc mata.

UNA INESPERADA NOVA LLEI
Algú a Madrid va tenir mal d’orella
Doncs ja està! S’ha aprovat la nova llei d’atenció al client. El temps màxim d’espera al telèfon serà de 3 minuts i amb obligació d’atenció real, no per una màquina de merda, si es demana, entre altres apartats de la llei.
És una llàstima! Tant bé i tant bona excusa com era poder dir al meu cap: Ei, disculpeu-me un parell d’hores que he de parlar amb telefònica per una factura errada, també he de parlar amb el CAP per una ferida a l’entrecuix i per acabar hisenda m’ha reclamat 2.000 €.
Era fantàstic. El cap es posava roig de ràbia. Es compadia dels meus mals. I em donava tres dies de festa per resoldre aquestes urgents qüestions.
En tornar a la feina sempre li portava un pastís d’agraïment.

WILLY VALDÉS I TIEMPO DE JUEGO DE LA COPE
Estafar als amics és més fàcil
Tinc un càncer! Pobre Guillermo, més conegut com Willy, té un càncer i no té diners per pagar el tractament malgrat cobrar 100.000€ a l’any. El càncer és un forat sense fons. I clar, els seus companys van acoquinar 10.000€ per cap. Alguns dues vegades i altres fins a tres vegades.
Calia ser solidari amb aquell malalt pobre. I tot va resultar ser una traïció impensable en un equip que formalment estava molt unit per l’èxit i la fama del programa Deportes. 
Però quan algú va sospitat que aquell company, amb qui portaven més de 20 anys treballant, els estava prenent el pèl el van defenestrar a la xita callando. Va desaparèixer del programa com per art de màgia, com si mai hagués estat a la secció d’espots.
A nosaltres ens agradaria saber en que s’ha gastat els milers d’euros. Sempre es pot aprendre!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
L’ESSENCIAL EN POLÍTICA
VOTAR ALS QUE ET MANARAN I OBEIR
VOTAR ALS QUE CONVERTEIXEN LO PÚBLIC EN PRIVAT
VOTAR ALS QUE ET PENSES QUE SÓN AMICS
AIXÍ APRENS QUI ÉS L’ENEMIC