164163162
161160159
158157156
155154153
152151150
149148147
146145144
143142141
140139138
137136135
134133132
131130129
128127126
125124123
122121120
119118117
116115114
113112111
110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Guerres entre Israel i Palestina. Rei. Qatar. Extrema dreta a Fraça. Indígenes denuncien Bolsonaro al Tribunal de l’Haia. Quarta onada pandèmica. Desnonats. Colòmbia
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

21 maig 2021

GUERRES ANÒNIMES
Les guerres púniques, la guerra dels cents anys, la guerra de la independència americana, la guerra civil espanyola, les dues guerres mundials, la guerra del Vietnam... El món coneix aquests enfrontaments i aboca en ells els seus sentiments pacifistes o criminals segons l’hi convé. En tot cas, són referents.

Hi ha guerres però que no tenen nom. Per la societat no són ni guerres, són senzillament enfrontaments. Serbis i Kosovars, Francesos i Algerians, Jueus i Palestins...

Les guerres anònimes, són les col·lisions més dures, sanguinàries i arbitràries. L’enemic és una idea, un grup heterogeni on hi caben des de soldats armats fins a nens que dormen els seus primers mesos de curta i innocent existència, en un bressol.

Les repetides guerres entre Israel i Palestina són això. Un instint derivat de incomprensió, rancúnia, ignorància. El decorat perfecte per fer de la guerra, no una causa sinó una venjança.

Felicitats pels que es creuen posseïts per la veritat i acusen als uns i justifiquen als altres. A nosaltres, des de sempre, ens ha mancat aquesta capacitat. Nosaltres només tenim ulls per veure com la gent més vulnerable cau sota bombes enemigues. No és l’exèrcit qui té baixes, no són els polítics, és el poble.

La no guerra actual entre Israelians i palestins, és, en el fons, el compendi del fracàs humà, la incapacitat del diàleg, la orgia de l’odi, la venjança i la sang. Potser fins i tot l’apologia de les religions incapaces d’imposar les seves creences si no és a base d’espasa.

Seria bonic, al final dels temps, veure com els déus condemnen als que ara maten en el seu nom. Així sia. Amén.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
DON JUAN DE CARLOS-MANGAS Y ANCHAS
Una vegada hi havia un rei que tenia un gran poder: un as amagat a l’ampla màniga de la seva capa. Tots ho sabien però deixaven fer, perquè el que el rei els pispava durant la timba els hi revertia després en prebendes i privilegis. Jugadors habituals eren, com no podia ser d’altra manera, banquers, empresaris, artistes progres i com a controladors del joc net, els serveis nacionals d’Hisenda.

Un dia, el rei davant una delegació estrangera, va esternudar en plena timba, i del sotrac muscular, van sortir els tres asos que duia amagats. La representació diplomàtica, va somriure com cal i va acceptar les divertides explicacions del monarca.

Això va durar anys. El rei es pensava que apart de regnar al país també ho feia a les taules de joc i els aparents perdedors de la partida, l’endemà al matí se’ls concedia una subvenció prèviament sol·licitada. I tothom era feliç.

Però un dia, el rei Carlos-Mangas, va anar a l’Aragó i a mitja visita del museu comarcal, va voler agafar una roda de carro i amb l’esforç, va quedar mig trabucat entre les fustes dels radis i per treure’l fou menester sacsejar-lo da cap i peus i ves per on, al voltant de la reial figura en sorgir tota una baralla d’asos reis i reines. I com que bufava el vent de l’Moncayo, la baralla de cartes va anar a parar a Perpinyà.

Tres dies després, el rei marxava cap a Qatar adduint un dolor al maluc. Des d’aleshores, els companys de pòquer del monarca i, sobre tot els teòrics controladors d’Hisenda, pengen d’un fil. Si el rei torna cantarà i el rei no té bona veu per cantar les merdes de l’administració.

En conclusió i perquè quedi clar que els reis no són més que simples servidors de la pàtria, podem manifestar i manifestem, que empresaris, banquers i treballadors d’Hisenda, no permeten el retorn del rei al seu país i que cada vegada que el monarca diu estar bé del maluc, representants de les forces vives del país van fins la terra d’exili del rei i li foten quatre mastegots que el deixa coix cinc mesos més.

Probablement no heu entès res del que hem volgut explicar. Tranquils, nosaltres tampoc ho entenem.


LA KINTA FORKA
UN VICHY DEL SEGLE XXI
Senyores i senyors, ministres, parlamentaris, oficials generals, què alimenteu a França?

De primer hi va haver un manifest signat per generals jubilats i més tard un segon signat per militars en actiu declarant que la pàtria està en perill. Mentre, el govern francès manté el silenci malgrat aquest desafiament sense precedents a la seva autoritat i a la lògica republicana francesa.

Es tracta d’una ofensiva de l'extrema dreta ben implantada dintre d’un exèrcit i d’una policia que vota en un 73% al partit de Marine Le Pen alimentada pel racisme inherent a les forces armades?

Com fa VOX a Espanya, el partit francès d’extrema dreta, el RN es fa portaveu per un enfortiment de l'autoritat de l'estat i una repressió més forta dels “delinqüents” embolicat en un discurs de devaluació de la professió.

I què hi fan els militars en aquest guirigall? El RN ha sabut desenvolupar al sí dels cossos armats i de la funció pública un sentiment de protesta, han creat una mirada molt crítica cap els governs, i generat una sensació de ser els bombers socials, o que ells han de fer la feina bruta quan no se'ls donen els mitjans i no són a l'origen dels mals.

I com passa a Espanya, el poder negligeix aquest fenomen inquietant amb un discurs que diu que el RN atrau personal molt poc qualificat i que els seus votants tenen un nivell d’estudis baix i que a mida que es puja en coneixements menys tendència hi ha a votar RN. És fals senyores i senyors, ministres, parlamentaris i generals... heu aprofitat la pandèmia per crear lleis més repressives, heu augmentat espectacularment els pressupostos de l’exèrcit i encara no heu après que l’extrema dreta mai en té prou sinó és amb la conquesta del poder i la neteja dels elements jutjats nocius per a la societat que voldrien implantar.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
EL GENERAL CUSTER CALACA DE NOU PER L’AMAZÒNIA BRASILERA
Al Brasil, amb 210 milions d’habitants, sobreviuen 305 pobles indígenes, amb prop d’un milió d’indis dels 12 milions aproximats que hi havia al segle XVI, a l’arribada dels europeus.

En els últims decennis, s’ha accentuat la brutal repressió sobre les nacions índies que ha comportat la desaparició de molts dels seus pobles. La conquesta i colonització del Far West al segle XIX; als EUA amb personatges cabdals com Buffalo Bill i el general Custer retornen ara al Brasil i, especialment, a l‘Amazònia en la figura d’un altre militar, amant del progrés i de la civilització com ningú : el bo d’en Bolsonaro que ha reprès amb entusiasme la persecució i l’extermini dels pobles indígenes que, alhora, comporta la destrucció de la selva amazònica, pulmó del món, cada cop més contaminat de CO2.

Si res no es fa, aviat desapareixeran totalment les nacions originàries, guardianes del manteniment de l’equilibri de la mare terra.

L’assalt total als territoris indígenes ha començat: l’assassinat i extermini, l’ocupació de terres per garimpeiros – buscadors d’or i maragdes – i els fazendeiros amb els seus pistolers i les explotacions forestals i agrícoles i els militars i les multinacionals precedides abans per les sectes evangelistes.

La pandèmia ha estat aprofitada pel govern per contagiar als indis, més vulnerables secularment a les malalties dels blancs. La cobdícia i enriquiment sense fi no tant sols amenaça la supervivència d’aquests pobles sinó també de la humanitat sencera, colpejada ja pel canvi climàtic.

Personalitats indígenes i dels drets humans han denunciat Bolsonaro al Tribunal de l’Haia per crims de lesa humanitat, genocidi, persecució i importants danys ecològics.

Si desapareixen els boscos i les poblacions originaries, quan de temps trigarà en desaparèixer l’esser humà de la terra?


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
LA FESTA MARRANA
Festa: Solemnitat amb que hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual. Definició del diccionari de la llengua catalana. Primera edició del 1982.

Gairebé quaranta anys després:
Festa: Orgia, assortiment de culs, tetes i melics. Tres mil decibels de música. Ball. Alcohol, droga, llengua i Guàrdia Urbana. Excusa per celebrar un post Covid que encara és Covid.
Per moderar el desgavell, les autoritats sanitàries anuncien la quarta onada però amb la boca petita perquè arriba l’estiu i necessitem turistes.

Servidora, tot just encetant la flor de la joventut, amb cul i tetes per ensenyar segura de l’èxit, amb fetge en condicions de rebre alcohol en quantitats més que generoses i sense estar batejada, em pregunto si no ens passem.
Hi ha alguna raó mínimament racional per haver de concentrar-se en una platja i agafar una pítima d’urgència sanitària entre mil entrompats més? És això una celebració en honor a la llibertat?

Per part de les autoritats, amenaçar amb una quarta onada pandèmica la celebració despendolada del jovent, té alguna base científica, després que el virus ha fet, fa i farà el que l’hi passi per la cèl·lula?

Algú sap per què fa el que fa? Algú sap per què diu el que diu? O senzillament hem arribat al cor de l’estultícia humana?


ÚLTIMA HORA
NO NATS I DESPRÉS DESNONATS
A la literatura de fa un parell de segles hi havia un tema recurrent, la pèrdua d’identitat. Algú es trobava de sobte que no hi havia ni papers ni persones que poguessin donar fe de la seva existència i, naturalment, el personatge anava des de la desesperació al suïcidi. Terrible.

Ara no, ara el que viu un cas així pot donar-se per satisfet. No hi ha re pitjor al món que entrar a formar part d’una llista oficial. Ja t’ha fotut. Estàs a les seves mans.

Però encara hi ha una cosa pitjor. L’administració ignora a bona part dels ciutadans. No els escolta, no els dóna suport, no els soluciona problemes ni els recompensa d’injustícies. No els hi consta.

L’administració passa del ciutadà fins que un altre ciutadà amb diners, és a dir, un prohom, o un ens administratiu, et necessita. Necessitat, és clar, vol dir que vol els teus diners. Aleshores la informàtica administrativa es posa en marxa i en menys de dos dies, el no nat, el que tothom negava la seva existència i el seu dret a tenir drets, es converteix en individu conegudíssim per tots els funcionaris. Ho saben tot d’ell des del naixement, la primera comunió, el dia que va anar a Castelldefels a menjar una paella... Ara, el desconegut és un fugit de la justícia que cal localitzar, fer pagar i al final, si no hi ha altres possibilitats, desnonar.

Una vegada localitzat i castigat segons llei, el ciutadà, torna a desaparèixer. Està dormint al carrer amb la família i les mantes que té i, això sí, amb la possibilitat d’anar a un menjador social que està a l’altra punta de la ciutat. Ja torna a ser un no nat. Pot començar a pensar en la felicitat. L’únic perill per ell, serà que un conseller decideixi fer pagar els plats de sopa de beneficència amb caràcter retroactiu.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
SUD AMÈRICA TÉ MARE
Argentina, Xile, Brasil, San Salvador, Colòmbia, Bolívia… són els fills d’un desembarcament protagonitzat per les espases i les creus. Encara estan igual si bé amb el temps, les formes de violència s’han sofisticat, és a dir són més cruels i aleatòries.

El darrer exemple, Colòmbia. La situació de sortida, la de sempre, com en una tauler d’escacs. Un poder aferrat a l’exèrcit i un poble convivint de fa segles amb la misèria i la iniquitat. A moments, la soga s’estreny tan que, algú del poble diu prou. És un crit, com una petita trampa quan un alfil tira pel dret enlloc d’agafar la diagonal. Els reis (en aquest cas el President Duque), mira les seves forces i agafant la petita trampa inicial com excusa, dóna l’ordre d’avançar a l’hora tots els peons, els cavalls i les torres (els alfils se’ls queden com a consellers) i per acabar de rematar la murriada, ordena foc de rereguarda. I ja tenim el balanç final. Guanyen blanques, (amb dos ferits de poca consideració) perden negres amb dues-centes morts sobre el tauler. Duque sempre recordarà al món que la primera trampa la van cometre les negres i que ell es va limitar a respondre i reinstaurar l’ordre i el món, dirà que sí, que “vale”, que potser s’ha passat una miqueta però que té raó.

És molt fotut jugar amb les negres. I a la Oca, si de barrera enlloc de dues fitxes te’n col·loquen mitja dotzena. I al Monopoli quan una part és propietari de tota la ciutat i a l’altre només li queden els suburbis. És molt difícil guanyar al poder que, a sobre, utilitza les regles que li interessen en cada joc i té carta blanca per imposar-les.

Fins aquí el món, que ja el coneixíeu, però mira... Ara la pregunta és: Per què el poder gaudeix petejant a l’enemic (o sigui als seus conciutadans)? D’on ve aquest amor per la violència gratuïta, descarregada amb veritable ràbia, indiscriminadament, encara que sigui al teu veí?

La Fundació Karlitus, està emprenent un estudi etnològic als països sud-americans. La hipòtesi és: Existeix alguna relació entre la virulència emprada pel poder d’aquests països, amb el fet d’haver estat descoberts per pirates i monjos procedents d’Espanya?

Per si de cas, LLUFA per la mare que va parir al Sr Duque i companyia.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
GAIREBÉ BESSONS
Escòcia segueix el seu camí cap a la independència. Catalunya, teòricament, també. Les majories a Escòcia són mínimes, a Catalunya també. Nicola Esturgeon demana un nou referèndum, Catalunya també. El Primer Ministre anglès s’hi oposa, Sánchez també. La única diferència és que a Escòcia no hi ha presos polítics, a Catalunya sí.

EL CEL DE GAZA
Durant la nit el cel de l’enclavament palestí de Gaza és bonic. Avions, coets, canons fan dibuixets de llum mentre que el terra és el rebedor de l’infern. Les incursions de l’aviació israeliana llançant míssils contra edificis són objectivament indiscriminats.
Els bombardejos han deixat un paisatge amb centenars de morts, destruït les oficines de la Mitja Lluna Roja, també l'única clínica que realitzava PCR’s de Covid o l’edifici que albergava les oficines d'AP i Al-Jezira.
Total, com que la pobresa a l’enclavament de Gaza, sotmesa des de fa 15 anys al bloqueig israelià, és irremeiable el millor es que els palestins mengin poc, treballin molt i s’extingeixin.

JA TENIM DESGOBERN
Junts i Esquerra s’estimen. Oé, oé, oé,oa. La història ens recorda una peli, “La feréstega domada”... i una vida real, Elizabeth Taylor i Richard Burton. S’estimaven però les seves personalitats eren incompatibles. Es trobaven a faltar però quan es veien s’esgarrifaven. Diversos intents de tornar a començar una nova vida. Diversos fracassos a cada intent. Només una diferència, ells eren lliures. Junts i Esquerra depenen d’un poble.

EL CIS, OFICINA GOVERNAMENTAL
No hi ha novetat a cal fuster. És un fet que es repeteix tossudament. El Centre d’investigacions socials, segueix depenent dels desitjos del govern de torn. Dretes, esquerres, és igual. No sabem com s’ho fan però ho fan bé. Ara, en plena deliberació sobre com formar govern a Catalunya, el Cis ens diu quina és la preferència dels catalans... quan els catalans ja no tenen ni preferències. Gran tasca, gran independència de l’oficina. La única nota positiva és que ni Déu els fa cas.

LA PANDÈMIA DELS POBRES
Índia ha depassat els 250. 000 morts de Covid. Amb les noves contaminacions ja tenen 23,3 milions d’infectats. La pandèmia arrasa les grans zones rurals tot semblant disminuir a les grans ciutats. La variant del Covid-19 descobert a l’Índia ha estat localitzat en 44 altres països. És això el que ens espera?

EMIGRANTS MANIPULATS
L’onada migratòria a Ceuta i Melilla és el resultat de les polítiques marroquines i espanyoles que exploten el tema de l’emigració quan els interessa. Tot va començar quan el govern de Madrid va acollir el cap dels independentistes sahrauís del Front Polisario per raons humanitàries o... El Marroc va dir, vols més cafè? Doncs té... sis mil nens i adolescents contra el mur. Els militars espanyols estan traient de l’armari l’uniforme de camuflatge i calculant avançaments i plusos.

IMMUTABLES
Fa quatre dies el món estava mirant al cel per saber on punyeta queien els trossos d’un satèl·lit xinés. Un fracàs sorollós. Fa tres dies els xinesos van aconseguir aterrar un enginy aeronàutic sobre Mart. Un èxit sorollós. Quan veus per la tele els centres de control xinesos no saps mai si celebren l’èxit o lamenten el fracàs. Aplaudeixen amb les mans planes, somriuen, ploren. Igual que a l’enterrament d’un familiar. Gran poble el xinès! Manifesten els seus sentiments a partir del diari oficial del partit.

MÉS PROSTITUCIÓ
Amb el confinament cada vegada són més les dones, de vegades menors d'edat, reclutades en línia per vendre els seus cossos. Sense els carrers els proxenetes s’han reciclat llogant pisos Airbnb i activat a Instagram o Snapchat. Maria, de 27 anys, va arribar a Barcelona el març de 2020, just abans del primer confinament. La van posar en un apartament de 20 m2. Hi havia quatre dones més. La Maria estava atrapada. Què podia fer? No coneixia ningú, on anar? Els primers dies, plorava. Li van dir "si plores no és bo per als clients". Arta traballa, 50€ per ells i 50€ per ella cada passi.