378377376
375374373
372371370
369368367
366365364
363362361
360359358
357356355
354353352
351350349
348347346
345344343
342341340
339338337
336335334
333332331
330329328
327326325
324323322
321320319
318317316
315314313
312311310
309308307
306305304
303302301
300299298
297296295
294293292
291290289
288287286
285284283
282281280
279278277
276275274
273272271
270269268
267266265
264263262
261260259
258257256
255254253
252251250
249248247
246245244
243242241
240239238
237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons   
PRIMERA PÀGINA
KARLITUS
Setmanari republicà
polític/satíric de Catalunya
Karlitus número 378 - 10 de març 2026




PRIMERA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 


SEGONA PÀGINA


EL QUE CAL FER PER LA PAU
L’Amèrica de Trump i Israel ataquen Iran

El príncep de la pau ha iniciat la setena guerra des que va tornar al poder. Aquesta vegada, al costat de l’altre poeta de la pau, en Netanyahu. La finalitat d’aquesta nova guerra contra Iran no podia ser altra que aconseguir la pau. Bombardejar Iran sembla, a primera vista, menys ofensiu que fer-ho a Gaza, per exemple. El govern de Khamenei fa poques setmanes ha cobert de cadàvers els carrers de tot el país; però, és clar, cal diferenciar el que és un govern i el que és el seu poble. Khamenei ja és mort. S'acaba la guerra? No. Amèrica i Israel tenen altres plans.

Vivim en un món en flames. Tot just dos dies abans d’esclatar la nova guerra d’Iran, Pakistan i Afganistan inauguraven el seu propi conflicte. D'altra banda, segueix la matança sionista, el genocidi, a Gaza i a tota Palestina, dia sí dia també. Incloses parada i fonda a Caracas (per un assumpte), fa mig any que els EUA, en la seva interminable guerra contra la droga —però sempre a favor del petroli— dispara, excepte turistes, tot el que alena i neda pel Carib i el Pacífic tropical oriental. Fa res es complia el quart aniversari de la invasió russa d'Ucraïna. Etcètera.

Però, ah, l'Orient Mitjà! Aquesta regió inventada pel vell imperialisme britànic... Només una ràpida ullada al mapa deixa clara la situació d’aquell racó de terra (d'uns 7 milions de km2 i 500 milions d'habitants): una colla de països, molts fronterers entre ells, disparant‐se recíprocament. Però Occident no hi té res a veure, d'acord? Hi ha tantes raons geopolítiques, com es diu ara, per a explicar aquesta tensió, que es fa certament difícil entreveure una solució a curt termini.

Podria semblar que la religió, com sempre i, especialment, en aquesta part del món, enceta les primeres i històriques tensions, ja que el Pròxim Orient és el bressol de les grans religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islamisme (sense comptar amb la profunda divisió entre sunnites i xiïtes, en el si d'aquest darrer). Massa religió. També, i cada cop més, al Despatx oval.

Però, més enllà de la tradició espiritual de la regió, aquesta és, a més, com és ben sabut, un niu d’influències repartides i, sobretot, d'interessos econòmics. Aquest conjunt, diguem‐ne, material —mundà i terrenal, més que no pas místic— és el punt per on hem de començar a entendre aquest conflicte.

D'una banda, Israel tem la presencia de l’Iran, el seu gran enemic des que la revolució de 1978 despatxà la sardineta del xa, rei de reis, llum dels aris i la mare que el va parir. De l'altra, en Trump dona suport als sionistes i —no es podia saber— ha enterrat definitivament les seves vanes promeses de pau i de tranquil·litat per als estatunidencs: més enllà dels primers bombardejos, Iran potser en la seva desesperació —o potser sabent perfectament el que es fa perquè porta mig segle preparant‐se per a aquest moment— no s’ha limitat a respondre a Israel, sinó que ha posat en el punt de mira qualsevol base i objectiu americà que es trobi a l’abast del seu gens menyspreable armament —també en països, fins ara, aparentment no implicats. Està clar, el ianqui d’or haurà de respondre. Iran no és Veneçuela.

Greu, molt greu la situació del conflicte. Probablement ningú no en pugui preveure les conseqüències. Una guerra que ve de lluny, tot just acabada d’esclatar, gràcies una vegada més, com no, als grans prínceps de la pau, en Trump i en Netanyahu.


SEGONA PÀGINA


EL QUE CAL FER PER LA PAU
L’Amèrica de Trump i Israel ataquen Iran

El príncep de la pau ha iniciat la setena guerra des que va tornar al poder. Aquesta vegada, al costat de l’altre poeta de la pau, en Netanyahu. La finalitat d’aquesta nova guerra contra Iran no podia ser altra que aconseguir la pau. Bombardejar Iran sembla, a primera vista, menys ofensiu que fer-ho a Gaza, per exemple. El govern de Khamenei fa poques setmanes ha cobert de cadàvers els carrers de tot el país; però, és clar, cal diferenciar el que és un govern i el que és el seu poble. Khamenei ja és mort. S'acaba la guerra? No. Amèrica i Israel tenen altres plans.

Vivim en un món en flames. Tot just dos dies abans d’esclatar la nova guerra d’Iran, Pakistan i Afganistan inauguraven el seu propi conflicte. D'altra banda, segueix la matança sionista, el genocidi, a Gaza i a tota Palestina, dia sí dia també. Incloses parada i fonda a Caracas (per un assumpte), fa mig any que els EUA, en la seva interminable guerra "contra la droga" —però sempre a favor del petroli— dispara, excepte turistes, tot el que alena i neda pel Carib i el Pacífic tropical oriental. Fa res es complia el quart aniversari de la invasió russa d'Ucraïna. Etcètera.

Però, ah, l'Orient Mitjà! Aquesta regió inventada pel vell imperialisme britànic... Només una ràpida ullada al mapa deixa clara la situació d’aquell racó de terra (d'uns 7 milions de km2 i 500 milions d'habitants): una colla de països, molts fronterers entre ells, disparant‐se recíprocament. Però Occident no hi té res a veure, d'acord? Hi ha tantes raons geopolítiques, com es diu ara, per a explicar aquesta tensió, que es fa certament difícil entreveure una solució a curt termini.

Podria semblar que la religió, com sempre i, especialment, en aquesta part del món, enceta les primeres i històriques tensions, ja que el Pròxim Orient és el bressol de les grans religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islamisme (sense comptar amb la profunda divisió entre sunnites i xiïtes, en el si d'aquest darrer). Massa religió. També, i cada cop més, al Despatx oval.

Però, més enllà de la tradició espiritual de la regió, aquesta és, a més, com és ben sabut, un niu d’influències repartides i, sobretot, d'interessos econòmics. Aquest conjunt, diguem‐ne, material —mundà i terrenal, més que no pas místic— és el punt per on hem de començar a entendre aquest conflicte.

D'una banda, Israel tem la presencia de l’Iran, el seu gran enemic des que la revolució de 1978 despatxà la sardineta del xa, rei de reis, llum dels aris i la mare que el va parir. De l'altra, en Trump dona suport als sionistes i —no es podia saber— ha enterrat definitivament les seves vanes promeses de pau i de tranquil·litat per als estatunidencs: més enllà dels primers bombardejos, Iran potser en la seva desesperació —o potser sabent perfectament el que es fa perquè porta mig segle preparant‐se per a aquest moment— no s’ha limitat a respondre a Israel, sinó que ha posat en el punt de mira qualsevol base i objectiu americà que es trobi a l’abast del seu gens menyspreable armament —també en països, fins ara, aparentment no implicats. Està clar, el ianqui d’or haurà de respondre. Iran no és Veneçuela.

Greu, molt greu la situació del conflicte. Probablement ningú no en pugui preveure les conseqüències. Una guerra que ve de lluny, tot just acabada d’esclatar, gràcies una vegada més, com no, als grans prínceps de la pau, en Trump i en Netanyahu.




 Descarregar en Pdf 


TERCERA PÀGINA


VOX S’ENTRENA
Discrepàncies entre Abascal i Ortega Smith

Me dirijo a ustedes, como medio de comunicación que son, aunque anarquistas, comunistas nacionalistas, separatistas, ecofeministas, filoetarras, vagos y malas personas (ah, y también masones), para explicar el contencioso en el que me hallo y del que soy absolutamente inocente.

Vaya por delante un detalle significativo: de los cinco fundadores de Vox, únicamente el Sr. Abascal sale en la prensa actualmente. Algo habrá pasado, ¿no? Pues que a los otros cuatro los ha defenestrado.

Ni miento —o sea, ni explico— las razones que me han llevado a esta situación de persecución, silenciamiento, apartamiento y desayunos pagados, porque ni José Antonio las entendería. Mala leche, eso es todo, esa es la verdad. Mala leche.

No soy un muñeco. Llevo demasiadas horas de gimnasio como para ser una simple marioneta y, sí, ciertamente, si me apetece ir a un desfile castrense, por mis santos cojones que voy al desfile y punto. No obsta, sin embargo, el presenciar una cosa tan bonita como el desfile del Día de la Raza que mi fidelidad a Vox permanezca inalterable con la misma fuerza que me creo a Dios y a Franco. Y aviso y advierto al compañero Abascal que voy a defender mi honor ante quién sea y cómo sea (metralleta incluida, si fuera necesario).

Yo no me vendo, mi honorabilidad no está en venta. Me basto y sobro con lo que he sobornado y con el precio máximo que he de gananciarme el día que acabe (personalmente, si es posible) con medio mundo, que es el que sobra. Si entre estos enemigos de la Patria hubiera o hubiese alguien de VOX, que se joda.

Voy pa'llá.

Don Javier Ortega Smith


MÉXICO LINDO
Maten un narco i cremen mig país

Pel que diuen les notícies, sembla que la població de Mèxic es constitueix fonamentalment de narcos i de policies o, a vegades, de policies i de narcos
—que acostumen a ser els mateixos. Esporàdicament, es pot veure algun ciutadà creuant el carrer sense portar armes, però, en general, el maten a trets de seguida —sobretot si es dona la casualitat que és pobre, que no és
pas blanc y que té la mala sort de no ser home. Així, entre els que viuen amagats dins de casa seva, no queda clar si tenen més por a la policia o als
narcos —que acostumen a ser els mateixos.

Fa ben poc, la policia, animada (i ben armada) per un incansable Trump, va matar el cap narco més buscat del moment; una joia, segons diuen i consta en la biografia. Immediatament, els narcos, probablement animats (i ben armats) per un incansable Trump, van incendiar la meitat de Mèxic —l’altra meitat ja l'havia rebentada la policia— i es va produir allò que podria dir‐se’n un infern.

Davant l'extraordinària gravetat de la situació, la Presidenta Claudia Sheinbaum, dona exemplar en molts aspectes, va sortir a la palestra per a tranquil·litzar el país, tot anunciant les mesures preses per tal d'evitar més morts. Va dir que, a Mèxic, hi havia govern, exèrcit i policia. Ho va fer seriosament i solemna, però al final del discurs no va poder retenir un somriure
d'incredulitat —ja que, a aquestes altures, tothom comprèn el funcionament d'aquesta mena d'institucions a Mèxic... i també arreu.

Tres hores després, van haver de tancar les fronteres del país perquè allí no s’hi volia quedar ningú que no fos narco o policia —que acostumen a ser els mateixos. Les maquilas d'Inditex havien de seguir produint.

El bo (i incansable) d'en Trump s’ha compromès a ajudar el govern mexicà
amb l'aportació d'alguns camions de bombers per tal d'extingir el foc i, sobretot, d'un cap —llatinoamericà, això sí— per a dirigir‐los. Als capos els regalarà algunes dotzenes de llançaflames. Tots contents.


TERCERA PÀGINA


VOX S’ENTRENA
Discrepàncies entre Abascal i Ortega Smith

Me dirijo a ustedes, como medio de comunicación que son, aunque anarquistas, comunistas nacionalistas, separatistas, ecofeministas, filoetarras, vagos y malas personas (ah, y también masones), para explicar el contencioso en el que me hallo y del que soy absolutamente inocente.

Vaya por delante un detalle significativo: de los cinco fundadores de Vox, únicamente el Sr. Abascal sale en la prensa actualmente. Algo habrá pasado, ¿no? Pues que a los otros cuatro los ha defenestrado.

Ni miento —o sea, ni explico— las razones que me han llevado a esta situación de persecución, silenciamiento, apartamiento y desayunos pagados, porque ni José Antonio las entendería. Mala leche, eso es todo, esa es la verdad. Mala leche.

No soy un muñeco. Llevo demasiadas horas de gimnasio como para ser una simple marioneta y, sí, ciertamente, si me apetece ir a un desfile castrense, por mis santos cojones que voy al desfile y punto. No obsta, sin embargo, el presenciar una cosa tan bonita como el desfile del Día de la Raza que mi fidelidad a Vox permanezca inalterable con la misma fuerza que me creo a Dios y a Franco. Y aviso y advierto al compañero Abascal que voy a defender mi honor ante quién sea y cómo sea (metralleta incluida, si fuera necesario).

Yo no me vendo, mi honorabilidad no está en venta. Me basto y sobro con lo que he sobornado y con el precio máximo que he de gananciarme el día que acabe (personalmente, si es posible) con medio mundo, que es el que sobra. Si entre estos enemigos de la Patria hubiera o hubiese alguien de VOX, que se joda.

Voy pa'llá.

Don Javier Ortega Smith


MÉXICO LINDO
Maten un narco i cremen mig país

Pel que diuen les notícies, sembla que la població de Mèxic es constitueix fonamentalment de narcos i de policies o, a vegades, de policies i de narcos
—que acostumen a ser els mateixos. Esporàdicament, es pot veure algun ciutadà creuant el carrer sense portar armes, però, en general, el maten a trets de seguida —sobretot si es dona la casualitat que és pobre, que no és
pas blanc y que té la mala sort de no ser home. Així, entre els que viuen amagats dins de casa seva, no queda clar si tenen més por a la policia o als
narcos —que acostumen a ser els mateixos.

Fa ben poc, la policia, animada (i ben armada) per un incansable Trump, va matar el cap narco "més buscat" del moment; una joia, segons diuen i consta en la biografia. Immediatament, els narcos, probablement animats (i ben armats) per un incansable Trump, van incendiar la meitat de Mèxic —l’altra meitat ja l'havia rebentada la policia— i es va produir allò que podria dir‐se’n un infern.

Davant l'extraordinària gravetat de la situació, la Presidenta Claudia Sheinbaum, dona exemplar en molts aspectes, va sortir a la palestra per a tranquil·litzar el país, tot anunciant les mesures preses per tal d'evitar més morts. Va dir que, a Mèxic, hi havia govern, exèrcit i policia. Ho va fer seriosament i solemna, però al final del discurs no va poder retenir un somriure
d'incredulitat —ja que, a aquestes altures, tothom comprèn el funcionament d'aquesta mena d'institucions a Mèxic... i també arreu.

Tres hores després, van haver de tancar les fronteres del país perquè allí no s’hi volia quedar ningú que no fos narco o policia —que acostumen a ser els mateixos. Les maquilas d'Inditex havien de seguir produint.

El bo (i incansable) d'en Trump s’ha compromès a ajudar el govern mexicà
amb l'aportació d'alguns camions de bombers per tal d'extingir el foc i, sobretot, d'un cap —llatinoamericà, això sí— per a dirigir‐los. Als capos els regalarà algunes dotzenes de llançaflames. Tots contents.




 Descarregar en Pdf 


QUARTA PÀGINA


EL MUSEU DE L’EMÈRIT, EN MARXA
Inesperadament, les reines Sofia i Letícia no l’inauguraran

Gràcies a polítics com Ayuso i Aznar, ben aviat s’inaugurarà, al Paseo de las Delicias de Madrid, un museu sobre el rei emèrit: el Real Museo del Padre Salvador de la Democracia. El propòsit de tan necessària i anhelada iniciativa: la rehabilitació de la figura del monarca arran de la desclassificació dels documents secrets relatius al cop d'estat del 23‐F, que sembla ser —oh, sorpresa— no esquitxen Sa Majestat.

Aquesta institució, que obrirà en breu, compta amb una primera secció, titulada Juan Carlos, el rey de la selva, que aborda la seva gran estimació pel món animal i exposa diverses imatges seves: una dalt d’un elefant, amb micos abraçats al coll; d’altres, en què apareix acariciant cérvols, alimentant dofins, tot cofoi, envoltat de gossos i gatets; i una darrera, enjogassat amb els conillets.

La següent secció, Soberano de los negocios, versa sobre la seva immensa fortuna, guanyada honradament pel bé de l’economia espanyola, acompanyat i amb l’ajut d’empresaris de renom i d'altres monarques, dels quals s’exhibeixen els retrats de: Javier de la Rosa, els Albertos, Emilio Botín, Corinna Larsen, l’emir de Qatar, els reis del Marroc i l'Aràbia Saudita, així com l'estimat xeic d’Abu Dhabi —que tan bé l'ha acollit durant el seu desterrament, del tot injust i impropi.

El museu també inclou la secció Todo por la patria, en què es mostra el gran
patriota que va accedir al tron, tot obeint el mandat de Franco, per a salvar
la unitat d’Espanya. Aquesta part compta amb diversos uniformes militars, banderes, medalles i distincions honorífiques. Amb tot, aquí hem de denunciar un incident lamentable: no s’entén que hi hagi desvergonyits i desagraïts que, tot emparant‐se en la foscor de la nit, han vandalitzat el cartell original, de tal manera que ara s'hi pot llegir: Todo por la pasta.

En la darrera secció, titulada YO SOY AMOR: Dejad que las mujeres se acerquen a mí, s’exposa, en una vitrina blindada, una reproducció en or del fal∙lus regi —que serà substituïda per l’original el trist dia que el rei passi a (encara) millor vida—, motiu d’admiració i fruïció, sobretot per al públic femení; al què sempre ha prodigat la seva atenció. També, per només uns 50.000 € de res, es podrà adquirir una mostra del seu reial semen. D'altra banda, un robot‐androide, dotat de la seva seductora veu, novament farà les delícies de les dames per la mòdica suma de 1.000 € els 10 minuts. També s'hi exhibirà la seva moto fantàstica, vehicle aventurer, de tantes alegries i benestar. Finalment, no podia faltar un record pel seu avi, Alfons XIII 'el cametes', promotor i introductor del cinema porno a Espanya, del qual el nét n'és un fidel entusiasta: totes les seves pel∙lícules es podran visionar a la sala de projeccions.

L'emèrit, benefactor dels necessitats, ha decidit que el 50% dels beneficis del museu sigui destinat a millorar les condicions de vida de totes les mares
solteres del món.


QUARTA PÀGINA


EL MUSEU DE L’EMÈRIT, EN MARXA
Inesperadament, les reines Sofia i Letícia no l’inauguraran

Gràcies a polítics com Ayuso i Aznar, ben aviat s’inaugurarà, al Paseo de las Delicias de Madrid, un museu sobre el rei emèrit: el Real Museo del Padre Salvador de la Democracia. El propòsit de tan necessària i anhelada iniciativa: la rehabilitació de la figura del monarca arran de la desclassificació dels documents secrets relatius al cop d'estat del 23‐F, que sembla ser —oh, sorpresa— no esquitxen Sa Majestat.

Aquesta institució, que obrirà en breu, compta amb una primera secció, titulada Juan Carlos, el rey de la selva, que aborda la seva gran estimació pel món animal i exposa diverses imatges seves: una dalt d’un elefant, amb micos abraçats al coll; d’altres, en què apareix acariciant cérvols, alimentant dofins, tot cofoi, envoltat de gossos i gatets; i una darrera, enjogassat amb els conillets.

La següent secció, Soberano de los negocios, versa sobre la seva immensa fortuna, guanyada honradament pel bé de l’economia espanyola, acompanyat i amb l’ajut d’empresaris de renom i d'altres monarques, dels quals s’exhibeixen els retrats de: Javier de la Rosa, els Albertos, Emilio Botín, Corinna Larsen, l’emir de Qatar, els reis del Marroc i l'Aràbia Saudita, així com l'estimat xeic d’Abu Dhabi —que tan bé l'ha acollit durant el seu desterrament, del tot injust i impropi.

El museu també inclou la secció Todo por la patria, en què es mostra el gran
patriota que va accedir al tron, tot obeint el mandat de Franco, per a salvar
la unitat d’Espanya. Aquesta part compta amb diversos uniformes militars, banderes, medalles i distincions honorífiques. Amb tot, aquí hem de denunciar un incident lamentable: no s’entén que hi hagi desvergonyits i desagraïts que, tot emparant‐se en la foscor de la nit, han vandalitzat el cartell original, de tal manera que ara s'hi pot llegir: Todo por la pasta.

En la darrera secció, titulada YO SOY AMOR: Dejad que las mujeres se acerquen a mí, s’exposa, en una vitrina blindada, una reproducció en or del fal∙lus regi —que serà substituïda per l’original el trist dia que el rei passi a (encara) millor vida—, motiu d’admiració i fruïció, sobretot per al públic femení; al què sempre ha prodigat la seva atenció. També, per només uns 50.000 € de res, es podrà adquirir una mostra del seu reial semen. D'altra banda, un robot‐androide, dotat de la seva seductora veu, novament farà les delícies de les dames per la mòdica suma de 1.000 € els 10 minuts. També s'hi exhibirà la seva moto fantàstica, vehicle aventurer, de tantes alegries i benestar. Finalment, no podia faltar un record pel seu avi, Alfons XIII 'el cametes', promotor i introductor del cinema porno a Espanya, del qual el nét n'és un fidel entusiasta: totes les seves pel∙lícules es podran visionar a la sala de projeccions.

L'emèrit, benefactor dels necessitats, ha decidit que el 50% dels beneficis del museu sigui destinat a millorar les condicions de vida de totes les mares
solteres del món.




 Descarregar en Pdf 


CINQUENA PÀGINACINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 


SISENA PÀGINA


L’OLOR AMARGANT A DE LA TRAÏCIÓ
L’Engany als sahrauís cuinat a Madrid

Les negociacions de pau al Sàhara Occidental tenen una coloració d’Akelarre entre homes: una olor de bruixó del color d'un esquer.

Mentre a Algèria se celebrava el 50è aniversari de la proclamació d'independència de la República Àrab Democràtica Sahrauí. El 27 de febrer, les discussions organitzades a Madrid, sota l'ègida dels Estats Units per acontentar el Marroc i doblegar el Polisario a acceptar el pla d'autonomia marroquí, semblaven un fracàs.

Al Camp de refugiats sahrauís d'Aousserd, a Algèria. Un veterà del Front Polisario ens contava els seus anys de lluita i les seves experiències de combat, però aquest home no tenia ja cap il·lusió sobre el resulta d’unes negociacions madrilenyes sota els auspicis de l'administració Trump.

Pels marroquins es tracta de delinear el destí, amb fronteres delimitades a la seva conveniència, i intentar destruir l’ànima dels habitants d'un dels últims territoris no colonitzats d'Àfrica. Una olor de pedra, se’n diu d’això en hassanya, la llengua local. L'expressió evoca la idea d'un engany, o d'una estafa, perquè les pedres, a priori, no tenen cap olor.

Des de fa gairebé mig segle, els refugiats sahrauís han estat llanguint en cinc camps repartits al sud de la ciutat algeriana de Tindouf. Víctimes d'una descolonització fallida, van fugir de l'ocupació marroquina de l'antic Sàhara espanyol. Les negociacions de Madrid coincideixen amb la celebració del cinquantè aniversari de la proclamació d'independència de la República Democràtica Àrab Sahrauí (RASD) el 27 de febrer de 1976. Celebrar-ho sí. Però poc hi ha de què presumir. La República promesa per les Nacions Unides a canvi d'un alto el foc negociat el 1991no l’han vist mai. El somni d'un referèndum d'independència es cada cop més llunyà.

A Catalunya sembla que la gent estigui cansada de tot. Mira que millers de nens sahrauís han estat acollits durant tots aquests anys. Mira si intel·lectuals, historiadors o polítics electes no han visitat vegades els camps. Sembla ser que en el món actual no hi ha lloc per que els ciutadans puguin decidir el seu propi destí. La por, la vergonya, el desànim fan que tot això sigui llençat en el pou de l’oblit.


QUO VADIS CINEMA?
Premis Goya, Berlinale, Cèsar... i sobre tot, els Gaudí

M’ha dit el Director que digui que el cinema va bé, la qual cosa venint de qui ha fet el suggeriment significa que el cinema tomba cap a l’esquerra. Jo no ho crec. Hi ha bones pel·lícules, molt bones, i moltíssimes pel·lícules mediocres que no van ni a dreta ni a esquerra, que en prou feines busquen una història que no sempre expliquen bé. Si algun tomb ha fet el cinema darrerament és entre el cinema que s’entén i els experiments conscientment inintel·ligibles, llargs i pesats. Normalment són els que sempre esgarrapen algun premi.

El que sí hi ha és un discurs esquerranós en les gales dels premis. La gent del cinema es creu en l’obligació de dir quatre paraules en contra d’alguna cosa, especialment del poder que els subvenciona les seves obres. A vegades queda bé i sona a sincer, sovint sonen a paraules forçades, molt lluny del que sembla ser la vida dels que les diuen.

De fet les entregues de Premis, són l’excusa perquè el món del setè art se senti cofoi de sí mateix, una bona ensabonada mútua i un vestit de firma cara.

El cinema com qualsevol veu artística hauria de reflectir la realitat social en la que vivim, però de veritat no obligant a dobles lectures a l’espectador. Hi ha pel·lícules d’aquestes o sigui que el Director tenia raó, però ni ha masses que es limiten a fer un discurs intel·lectual amb sordina. 
LLUFA


SISENA PÀGINA


L’OLOR AMARGANT A DE LA TRAÏCIÓ
L’Engany als sahrauís cuinat a Madrid

Les negociacions de pau al Sàhara Occidental tenen una coloració d’Akelarre entre homes: una "olor de bruixó" del color d'un esquer.

Mentre a Algèria se celebrava el 50è aniversari de la proclamació d'independència de la República Àrab Democràtica Sahrauí. El 27 de febrer, les discussions organitzades a Madrid, sota l'ègida dels Estats Units per acontentar el Marroc i doblegar el Polisario a acceptar el pla d'autonomia marroquí, semblaven un fracàs.

Al Camp de refugiats sahrauís d'Aousserd, a Algèria. Un veterà del Front Polisario ens contava els seus anys de lluita i les seves experiències de combat, però aquest home no tenia ja cap il·lusió sobre el resulta d’unes negociacions madrilenyes sota els auspicis de l'administració Trump.

Pels marroquins es tracta de delinear el destí, amb fronteres delimitades a la seva conveniència, i intentar destruir l’ànima dels habitants d'un dels últims territoris no colonitzats d'Àfrica. Una "olor de pedra", se’n diu d’això en hassanya, la llengua local. L'expressió evoca la idea d'un engany, o d'una estafa, perquè les pedres, a priori, no tenen cap olor.

Des de fa gairebé mig segle, els refugiats sahrauís han estat llanguint en cinc camps repartits al sud de la ciutat algeriana de Tindouf. Víctimes d'una descolonització fallida, van fugir de l'ocupació marroquina de l'antic Sàhara espanyol. Les negociacions de Madrid coincideixen amb la celebració del cinquantè aniversari de la proclamació d'independència de la República Democràtica Àrab Sahrauí (RASD) el 27 de febrer de 1976. Celebrar-ho sí. Però poc hi ha de què presumir. La República promesa per les Nacions Unides a canvi d'un alto el foc negociat el 1991no l’han vist mai. El somni d'un referèndum d'independència es cada cop més llunyà.

A Catalunya sembla que la gent estigui cansada de tot. Mira que millers de nens sahrauís han estat acollits durant tots aquests anys. Mira si intel·lectuals, historiadors o polítics electes no han visitat vegades els camps. Sembla ser que en el món actual no hi ha lloc per que els ciutadans puguin decidir el seu propi destí. La por, la vergonya, el desànim fan que tot això sigui llençat en el pou de l’oblit.


QUO VADIS CINEMA?
Premis Goya, Berlinale, Cèsar... i sobre tot, els Gaudí

M’ha dit el Director que digui que el cinema va bé, la qual cosa venint de qui ha fet el suggeriment significa que el cinema tomba cap a l’esquerra. Jo no ho crec. Hi ha bones pel·lícules, molt bones, i moltíssimes pel·lícules mediocres que no van ni a dreta ni a esquerra, que en prou feines busquen una història que no sempre expliquen bé. Si algun tomb ha fet el cinema darrerament és entre el cinema que s’entén i els experiments conscientment inintel·ligibles, llargs i pesats. Normalment són els que sempre esgarrapen algun premi.

El que sí hi ha és un discurs esquerranós en les gales dels premis. La gent del cinema es creu en l’obligació de dir quatre paraules en contra d’alguna cosa, especialment del poder que els subvenciona les seves obres. A vegades queda bé i sona a sincer, sovint sonen a paraules forçades, molt lluny del que sembla ser la vida dels que les diuen.

De fet les entregues de Premis, són l’excusa perquè el món del setè art se senti cofoi de sí mateix, una bona ensabonada mútua i un vestit de firma cara.

El cinema com qualsevol veu artística hauria de reflectir la realitat social en la que vivim, però de veritat no obligant a dobles lectures a l’espectador. Hi ha pel·lícules d’aquestes o sigui que el Director tenia raó, però ni ha masses que es limiten a fer un discurs intel·lectual amb sordina.
LLUFA




 Descarregar en Pdf 


SETENA PÀGINA


EL QUE SEMPRE HEM PENSAT DE LA BANCA
El BBVA processat per l’Audiència Nacional

Absolutament incapaç d’explicar el maremàgnum que s’havia muntat el BBVA. Coses de negocis podríem dir-ne. Contractacions il·legals a empreses il·legals però només veure el seu nom del banc al costat de l’ex comissari José Manuel Villarejo dones per fetes totes les anomalies, trampes i corrupcions possibles.

No és precisament nova la relació entre els millors personatges de la societat amb les pitjors figures de la màfia. Darrera de cada gran criminal o estafador o el que es vulgui, hi ha sempre la figura d’un gran mafiós, en especial estafadors lligats a l’Estat. De saber de números i una mica també de lletra podríem explicar-vos les malifetes dels banquers i comissaris però tampoc cal. És una realitat que s’ensuma, que tots sabem i que acceptem amb un somriure de comprensius perdedors. Saps per tradició que Bancs i policies te la fotaran i quan arriba el cop ja fa temps que vas a rehabilitació. El cop era inevitable.

La única sorpresa aquesta vegada és que la justícia espanyola a través de l’Audiència Nacional hagi fet pública la conxorxa banca-policial. En general aquests coses a Espanya s’amaguen com Déu mana, s’obliden, es neguen o se’n fa una comissió de fum. Processar a Francisco González, ex president del BBVA i varis dels seus col·laboradors per frau és, a Espanya, tant impensable com revisar el paper de Franco durant el seu mandat. Una veritable gosadia. I encara més desconcertant, que l’acusació no arribi d’un pobre advocat de poble sinó de la mateixa Audiència Nacional.

Què coi està passant?

La Justícia va a per Villarejo? L’ex comissari té obertes tantes causes que el podrien penjar dels peus per qualsevol altre afer sense necessitat de tacar la imatge fins ara immaculada d’un banquer. Que un magistrat li té mania a Francisco González perquè li va negar un crèdit? Abans d’acusar-lo haurien arribat a un acord. Què passa doncs a la judicatura espanyola? Estant canviant paràmetres i morals? I encara en versió ecumènica, l’esperit sant ha donat la llengua de foc al cos judicial espanyol? No us feu il·lusions. La resposta la trobareu al vent.


SETENA PÀGINA


EL QUE SEMPRE HEM PENSAT DE LA BANCA
El BBVA processat per l’Audiència Nacional

Absolutament incapaç d’explicar el maremàgnum que s’havia muntat el BBVA. Coses de negocis podríem dir-ne. Contractacions il·legals a empreses il·legals però només veure el seu nom del banc al costat de l’ex comissari José Manuel Villarejo dones per fetes totes les anomalies, trampes i corrupcions possibles.

No és precisament nova la relació entre els millors personatges de la societat amb les pitjors figures de la màfia. Darrera de cada gran criminal o estafador o el que es vulgui, hi ha sempre la figura d’un gran mafiós, en especial estafadors lligats a l’Estat. De saber de números i una mica també de lletra podríem explicar-vos les malifetes dels banquers i comissaris però tampoc cal. És una realitat que s’ensuma, que tots sabem i que acceptem amb un somriure de comprensius perdedors. Saps per tradició que Bancs i policies te la fotaran i quan arriba el cop ja fa temps que vas a rehabilitació. El cop era inevitable.

La única sorpresa aquesta vegada és que la justícia espanyola a través de l’Audiència Nacional hagi fet pública la conxorxa banca-policial. En general aquests coses a Espanya s’amaguen com Déu mana, s’obliden, es neguen o se’n fa una comissió de fum. Processar a Francisco González, ex president del BBVA i varis dels seus col·laboradors per frau és, a Espanya, tant impensable com revisar el paper de Franco durant el seu mandat. Una veritable gosadia. I encara més desconcertant, que l’acusació no arribi d’un pobre advocat de poble sinó de la mateixa Audiència Nacional.

Què coi està passant?

La Justícia va a per Villarejo? L’ex comissari té obertes tantes causes que el podrien penjar dels peus per qualsevol altre afer sense necessitat de tacar la imatge fins ara immaculada d’un banquer. Que un magistrat li té mania a Francisco González perquè li va negar un crèdit? Abans d’acusar-lo haurien arribat a un acord. Què passa doncs a la judicatura espanyola? Estant canviant paràmetres i morals? I encara en versió ecumènica, l’esperit sant ha donat la llengua de foc al cos judicial espanyol? No us feu il·lusions. La resposta la trobareu al vent.




 Descarregar en Pdf 


VUITENA PÀGINA


TORNEM A TENIR UN REI BO
Segons el P.P. la desclassificació del 23-F fa de l’Emèrit un heroi

Poc s’esperava de la desclassificació de la paperassa secreta sobre el 23-F. Ha passat molt de temps i hi ha moltes maneres de perdre documents que no interessen i a Espanya hi ha moltes rates decidides a menjar-se els papers més compromesos. En un país però fet al silenci i la mentida oficial qualsevol llista de mercat oblidada en un calaix, ja provoca salivera... i por.

La gran Espanya imperial, tenia tanta por, a la responsabilitat reial del 23-F, que una vegada feta una ullada als papers desclassificats i veient que Joan Carles I no n’era el cervell principal, s’han precipitat a demanar per l’actual fugitiu de la Hisenda espanyola el retorn a la Pàtria amb tots els honors possibles. Joan Carles I no va propiciar el Cop d’Estat. Viva el rei Joan Carles I. Amb la festassa, la dreta ha oblidat la resta biogràfica de l’Emèrit, enriquiments immorals, tràfic de totes les influències possibles, conducta moral de depredador, falsedats, fraus... però si qualsevol bandarra del barri de Salamanca pot fer això, quin dret no té el salvador d’Espanya?

També ha oblidat la dreta que varen ser ells els primers en provocar la caiguda del monarca, Joan Carles els feia nosa però ara, de sobte, exigeixen la seva glorificació. Que torni a Espanya! criden amb un nus emocionat a la gola. Però si ja hi és, si ve cada vegada que hi ha una regata! L’allunyament reial es degut al contenciós amb Hisenda. Si l’Emèrit vol tornar pot fer-ho demà mateix, això sí, haurà de regularitzar els seus comptes. Només això. Res comparat amb l’amor que l’Emèrit sent per Espanya. Bé sí, uns quants milions d’euros.

La cosa dels papers al final ha quedat força endreçada, surten els que ja coneixíem i segueixen amagats els que no coneixem. En quant als responsables, poca cosa, generals xosqueros que jan han entregat comandament i ànima o estan a punt de fer-ho i uns hereus que segueixen amb l’espasa del papa penjada al menjador de casa al costat del Sant Sopar.

Coincidència que els colpistes no deixaran de considerar senyal celestial, la mort el mateix dia de la desclassificació de Tejero –el tonto, segons la seva dona– que es va deixar enganyar i va dir allò tan bonic de “quieto todo el mundo”. Un exemple a no oblidar.


VUITENA PÀGINA


TORNEM A TENIR UN REI BO
Segons el P.P. la desclassificació del 23-F fa de l’Emèrit un heroi

Poc s’esperava de la desclassificació de la paperassa secreta sobre el 23-F. Ha passat molt de temps i hi ha moltes maneres de perdre documents que no interessen i a Espanya hi ha moltes rates decidides a menjar-se els papers més compromesos. En un país però fet al silenci i la mentida oficial qualsevol llista de mercat oblidada en un calaix, ja provoca salivera... i por.

La gran Espanya imperial, tenia tanta por, a la responsabilitat reial del 23-F, que una vegada feta una ullada als papers desclassificats i veient que Joan Carles I no n’era el cervell principal, s’han precipitat a demanar per l’actual fugitiu de la Hisenda espanyola el retorn a la Pàtria amb tots els honors possibles. Joan Carles I no va propiciar el Cop d’Estat. Viva el rei Joan Carles I. Amb la festassa, la dreta ha oblidat la resta biogràfica de l’Emèrit, enriquiments immorals, tràfic de totes les influències possibles, conducta moral de depredador, falsedats, fraus... però si qualsevol bandarra del barri de Salamanca pot fer això, quin dret no té el salvador d’Espanya?

També ha oblidat la dreta que varen ser ells els primers en provocar la caiguda del monarca, Joan Carles els feia nosa però ara, de sobte, exigeixen la seva glorificació. Que torni a Espanya! criden amb un nus emocionat a la gola. Però si ja hi és, si ve cada vegada que hi ha una regata! L’allunyament reial es degut al contenciós amb Hisenda. Si l’Emèrit vol tornar pot fer-ho demà mateix, això sí, haurà de regularitzar els seus comptes. Només això. Res comparat amb l’amor que l’Emèrit sent per Espanya. Bé sí, uns quants milions d’euros.

La cosa dels papers al final ha quedat força endreçada, surten els que ja coneixíem i segueixen amagats els que no coneixem. En quant als responsables, poca cosa, generals xosqueros que jan han entregat comandament i ànima o estan a punt de fer-ho i uns hereus que segueixen amb l’espasa del papa penjada al menjador de casa al costat del Sant Sopar.

Coincidència que els colpistes no deixaran de considerar senyal celestial, la mort el mateix dia de la desclassificació de Tejero –el tonto, segons la seva dona– que es va deixar enganyar i va dir allò tan bonic de “quieto todo el mundo”. Un exemple a no oblidar.




 Descarregar en Pdf 


NOVENA PÀGINA


UN DIA DE FESTA
Volen canviar el nom a les estacions de metro
Després d’aprovar les oposicions, vaig anar a la platja i em vaig fer un puzle de mil fitxes. Tenia temps. Collboni una vegada arreglats tots els problemes de Barcelona també té temps però no es deixa anar i enlloc de puzles, canvia el nom de les estacions de metro. Útil, sí senyor. No seran canvis de transcendència política, el metro és un sistema de comunicació molt burgés i mai no ha batejat el nom de les seves estacions amb connotacions polítiques. Seran canvis per acontentar a una Associació de Veïns, o a un grup de militància ecològica o de therians. Sigui com sigui, una magnífica mostra de pèrdua de temps, un augment considerable de preocupació ciutadana que durant el proper any es perdrà pels túnels i un motiu de fer un discurset a cada inauguració nominal.    

DESPRÉS DE LA DANA, VALÈNCIA ARRASA LA LLENGUA CATALANA
Grans canvis pedagògics a València
Les autoritats valencianes, o el que és el mateix, la nova intel·lectualitat valenciana responsable de vetllar per la cultura del país i –com era d’esperar– d’ideologia ultra dretana i anti catalana, ha decidit millorar la salut dels seus estudiants adoptant noves mesures didàctiques. De moment la millor notícia és la supressió en l’assignatura de literatura de qualsevol autor no valencià. Ni catalans, ni balears ni hòsties. Castellans sí “desde luego”. En properes reunions tenen previst proposar l’eliminació de l’assignatura de socials que serà cobert per una nova versió de la “Formación del Espiritu Nacional”, “Labores del hogar” i “Relgión”. A aquest ritme als xiquets valencians no els caldrà fer Erasmus, ho tindran tot a casa.

L’ESCUT SOCIAL, PAPER MULLAT PER A JUNTS
L'Estat pot pagar el deute i fer-se’n càrrec?
Ai, ai quin merder. Home, entenem que JUNTS reiteradament no doni suport a l’escut social i demani que sigui l’estat qui pagui quan una família no arribi a pagar el seu lloguer mensual. Ja se sap que la dreta és la dreta, i que la dreta protegeix als propietaris.
El que no entenem les ànimes en pena i sense sostre és que Nogueras, acusi Pedro Sánchez, de bloquejar una llei contra les ocupacions que els de Puigdemont ja van presentar fa dos anys en lloc de votar ara a favor d’aquesta i fer una festa per celebrar-ho.
Sánchez tampoc l’encerta, va i els acusa de copiar els discursos de la dreta i la ultradreta. 

KABUL BOMBARDEJADA
El Pakistan en guerra contra l’Afganistan
El Govern pakistanès ha informat que el seu exèrcit està atacant objectius militars dels talibans afganesos al llarg de la frontera compartida de 2640 Km.
La guerra de Trump-Israel contra l’Iran no ens ha de fer oblidar que cal assumir que hi ha un enfrontament directe entre dos exèrcits estatals. I no cal dir que ambdues parts justifiquen la guerra com una resposta necessària a una agressió prèvia mentre a Kabul es veuen espesses columnes de fum i se senten explosions degudes als bombardejos aeris. Els talibans no ens cauen massa bé, però una vegada més és la població civil qui paga els plats trencats.


NOVENA PÀGINA


UN DIA DE FESTA
Volen canviar el nom a les estacions de metro
Després d’aprovar les oposicions, vaig anar a la platja i em vaig fer un puzle de mil fitxes. Tenia temps. Collboni una vegada arreglats tots els problemes de Barcelona també té temps però no es deixa anar i enlloc de puzles, canvia el nom de les estacions de metro. Útil, sí senyor. No seran canvis de transcendència política, el metro és un sistema de comunicació molt burgés i mai no ha batejat el nom de les seves estacions amb connotacions polítiques. Seran canvis per acontentar a una Associació de Veïns, o a un grup de militància ecològica o de therians. Sigui com sigui, una magnífica mostra de pèrdua de temps, un augment considerable de preocupació ciutadana que durant el proper any es perdrà pels túnels i un motiu de fer un discurset a cada inauguració nominal.

DESPRÉS DE LA DANA, VALÈNCIA ARRASA LA LLENGUA CATALANA
Grans canvis pedagògics a València
Les autoritats valencianes, o el que és el mateix, la nova intel·lectualitat valenciana responsable de vetllar per la cultura del país i –com era d’esperar– d’ideologia ultra dretana i anti catalana, ha decidit millorar la salut dels seus estudiants adoptant noves mesures didàctiques. De moment la millor notícia és la supressió en l’assignatura de literatura de qualsevol autor no valencià. Ni catalans, ni balears ni hòsties. Castellans sí “desde luego”. En properes reunions tenen previst proposar l’eliminació de l’assignatura de socials que serà cobert per una nova versió de la “Formación del Espiritu Nacional”, “Labores del hogar” i “Relgión”. A aquest ritme als xiquets valencians no els caldrà fer Erasmus, ho tindran tot a casa.

L’ESCUT SOCIAL, PAPER MULLAT PER A JUNTS
L'Estat pot pagar el deute i fer-se’n càrrec?
Ai, ai quin merder. Home, entenem que JUNTS reiteradament no doni suport a l’escut social i demani que sigui l’estat qui pagui quan una família no arribi a pagar el seu lloguer mensual. Ja se sap que la dreta és la dreta, i que la dreta protegeix als propietaris.
El que no entenem les ànimes en pena i sense sostre és que Nogueras, acusi Pedro Sánchez, de bloquejar una llei contra les ocupacions que els de Puigdemont ja van presentar fa dos anys en lloc de votar ara a favor d’aquesta i fer una festa per celebrar-ho.
Sánchez tampoc l’encerta, va i els acusa de copiar els discursos de la dreta i la ultradreta.

KABUL BOMBARDEJADA
El Pakistan en guerra contra l’Afganistan
El Govern pakistanès ha informat que el seu exèrcit està atacant objectius militars dels talibans afganesos al llarg de la frontera compartida de 2640 Km.
La guerra de Trump-Israel contra l’Iran no ens ha de fer oblidar que cal assumir que hi ha un enfrontament directe entre dos exèrcits estatals. I no cal dir que ambdues parts justifiquen la guerra com una resposta necessària a una agressió prèvia mentre a Kabul es veuen espesses columnes de fum i se senten explosions degudes als bombardejos aeris. Els talibans no ens cauen massa bé, però una vegada més és la població civil qui paga els plats trencats.




 Descarregar en Pdf 


DESENA PÀGINA


DIA INTERNACIONAL PELS DRETS DE LA DONA
L'ART PERTORBA L'ESTUPIDESA
REFUSAR ULLS OBERTS EL QUE ALTRES ACCEPTEN ULLS TANCATS,
EL PODER NO PROTEGEIX ES PROTEGEIXDESENA PÀGINA


DIA INTERNACIONAL PELS DRETS DE LA DONA
L'ART PERTORBA L'ESTUPIDESA
REFUSAR ULLS OBERTS EL QUE ALTRES ACCEPTEN ULLS TANCATS,
EL PODER NO PROTEGEIX ES PROTEGEIX

 Descarregar en Pdf 


Mots Clau : L’Amèrica de Trump i Israel ataquen Iran. Discrepàncies entre Abascal i Ortega Smith. Maten un narco i cremen mig país. Inesperadament, les reines Sofia i Letícia no l’inauguraran. L’Engany als sahrauís cuinat a Madrid. Premis Goya, Berlinale, Cèsar... i sobre tot, els Gaudí. El BBVA processat per l’Audiència Nacional. Segons el P.P. la desclassificació del 23-F fa de l’Emèrit un heroi
Següent