154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Nadal. Dones i embaràs. Metro Golwin Mayer. President Puigdemont. Eleccions. Brexit. Vacuna COVID-19. Loteria de Nadal. Joan Margarit. Madrid. Desnonaments. Presos politics catalans
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

2 gener 2021

PREGUEM A DÉU QUE VAGI DE VACANCES
I no serà el Padrino un plagi de les Sagrades Escriptures? Quan la cultura cristiana diu amb olor d’encens que Déu estreny però no ofega, no se li va encendre la llum al Sr Coppola, i va imaginar a Marlon Brando amb veu fosca, beneficiant als seus i portant a la puta misèria als altres?
Els paral•lelismes son inquietants.
El Capo es mostra comprensiu, dolç i afable amb la seva família, amb els parents llunyans de la família, amb els amics de la família, amb els que no són de la família però li besen l’anell i li juren fidelitat eterna a canvi d’un petit favor que els permeti superar un problema. El Capo és generós, àdhuc perdona petites errades, petites vanitats humanes dels seus protegits. Al cap i a la fi, és humà.
Déu en canvi, és diví i això és mala cosa perquè tot el que fa, pensa i crea és diví. I tanta divinitat per molt Déu que siguis, t’acaba pujant al cap.
És molt probable que Déu, igual que el Padrino de Coppola, comences la seva carrera de bona fe. Ajudant pel plaer d’ajudar o pel que sigui... Però Déu ja és molt vell. Fa segles que corre pels cels i és normal que s’acabés cansant una mica i, per estalviar-se feina, decidís un quota de bons i de dolents ja des del principi.
I és possible que pensés Déu: que els rics siguin els bons i el pobres els que cal estrenyer però sense ofegar-los del tot (recordem que Déu és bàsicament bo). I així es com al llarg de la humanitat, el lleó s’ha menjat al cérvol, el gat a la rata, i els bancs als clients.
Ara ve Nadal. Els bons mataran el gall i els pobres s’ofegaran lentament dins la bombolla familiar. I Coppola, farà una altra pel•lícula.

SEGONA PÀGINA
LA ÚLTIMA PRENYADA
Quan tenia setze anys la meva mare m’agafava a banda cada últim divendres de mes i em deia que havia d’espavilar-me, que els homes passaven alts i que no tenir promès a la meva edat començava a ser una sentència.
D’això en fa... molts d’anys. Segueixo sense promès i la regla no m’ha fallat ni una vegada. Cada darrer diumenge de mes però, quan vaig a dinar a casa els pares, els dos de genolls em fan jurar que no estic embarassada i em recomanen que si em trobo molt sola i necessito companyia, em faci lesbiana.
Com ha canviat la vida!
No fa gaire, vaig veure pel carrer una dona que anava com afligida. Es tapava amb l’abric i portava una gorreta que li tapava mitja cara. Just abans de creuar el semàfor, va caure rodona.
Estava embarassada. M’ho va confessar quan vaig dur-la a un bar perquè prengués alguna cosa.
Quina vergonya va dir-me. No ho dirà a ningú, oi? No és pas cap vergonya, vaig dir. Ella s’estranyà molt. Però que no ho veu? Estic de set mesos! Tampoc es tan greu se’m va acudir de dir. Ella es va emprenyar. Ah no?! El meu home no em parla, els sogres no em deixen anar a la caseta de Cubells, els meus pares m’han prohibit tornar a casa fins que hagi parit. La cunyada es passa el dia insultant-me per Watsapp...
Ben mirat tal com van les coses... vaig dir per que no s’enfadés amb mi.
No hi ha roba per embarassades, m’he de comprar dos vestits iguals i cosir-los, no hi ha cremes per les cames ni per les estries, he de subjectar-me els pits amb cordes...
Jo crec que la dona exagerava, però una cosa és veritat, ja no hi ha embarassades. Serà la pandèmia, la economia, la contaminació o els avis que s’han negat a fer de cangurs. El que sigui però les parelles van esverades. Ells no rematen, elles tanquen. Tenen pànic. Parir!. Horror.

LA QINTA FORCA
MGM UN CAS DE FORÇA MAJOR?
LA MGM està a punt de vendre els seus actius i el seu catàleg de films on hi ha des dels 007, Rocky o la trilogia Hobbit de Peter Jackson. A quin preu? La companyia de cinema està valorada en 5,5 milers de milions de dollars. Encara un símptoma de la crisi a Hollywood per causa de la Covid-19? I per tan la MGM assegura l’èxit econòmic del nou Bond, Morir pot esperar, però que no pot distribuir en un context de cines obrint i tancant al ritme de la pandèmia.
Segons els seus càlculs, l’aturada de la pel•lícula des de l'abril del 2020 i posposada fins a l'abril de 2021, els està costant milió de dòlars al mes.

Qui no recorda el rugit del Lléo al començament de les seves pel•lícules coronat per la menció de la frase llatina "Ars gratia artis" ("L’Art per l’Art"). La Metro-Goldwyn-Mayer per als íntims, presumia en la dècada de 1930 de tenir "més estrelles que el cel", amb Greta Garbo, Buster Keaton o Clark Gable i produint clàssics com el Mag d'Oz o Ben-Hur.
Però no tot és tan clar. En fallida el 2010, l'estudi ha anat passat per mans diferents, com el controvertit empresari Giancarlo Parretti, sospitós de frau, que va comprar l'empresa el 1990 per 1.200 milions de dòlars gràcies a un préstec del Credit Lyonnais francès.
En realitat, després de les grans produccions del passat la MGM només ha estat una mala fàbrica de films amb un fons de 4000 títols que ara són una reserva de continguts per a Netflix o Amazon.
El vell Lleó agonitza per culpa dels seus propietaris que van oblidar que la gent va al cinema quan hi ha bon cinema. I es queda a casa mirant Netflix després de triar entre programes idiotes i pel•lícules immundes.
Què el vell Lleó descansi en pau!!!


TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA

PUIGDEMONT PREPARA EL SEU RETORN A CATALUNYA
Ja fa uns dies que el president Puigdemont ha acceptat la proposta russa de viatjar clandestinament a Catalunya a primers de febrer. Avui, dimecres 30 de desembre, a mig matí, a la ciutat de Rotterdam ha tingut lloc una trobada entre els serveis secrets russos i Carles Puigdemont. Abans però, ha sortit de Waterloo a les 5 de la matinada en un cotxe que, poc abans de arribar a la frontera, ha esta canviat per un altre.

El nostre home i el seu xofer han arribat a quarts de 8 a la ciutat holandesa amb una temperatura propera als 0º C i sota un cel grisenc, amenaçant pluja. El xofer, coneixedor de la ciutat, l’ha portat pels llocs més bonics i emblemàtics de la ciutat fins arribar al Het Park , un magnífic parc situat al ben mig de la ciutat on es troba la torre Euromast, de 185 m d’alçada. Els dos homes han pujat amb l’ascensor fins a l’últim pis, des d’on hi ha una magnífica vista de la ciutat i un restaurant on, asseguts en una taula, els espera una parella – es tracta de l’Andreu, l’espia català, acompanyat de Nina Petrovskaya. Tots dos s’alcen de la cadira per a fer una forta encaixada de mans al president Puigdemont mentre que el xofer es retira discretament fins el mirador amb el diari Algemeen Dagblad sota el braç.

L’Andreu comença a parlar:

– Estic molt content de veure’t de nou i de que hagis acceptat. Et presento la Nina que parla correctament el català i també el castellà i que serà la teva acompanyant quan siguis a Catalunya. Ah!, no estàs tan gras, veig que has fet bondat i has perdut un quilos.

En Carles contesta:

– I tant, prou que m’ha costat. Mmm, si, he acceptat però...i si m’agafen? Jo no sóc en Quico sabater, eh?

– Si hi haguessin 100 Quicos Sabaters a Catalunya, amb la seva audàcia i capacitat de lluita, el país possiblement ja seria independent. L’èxit de l’operació està assegurat, no cal que pateixis, però, si t’agafessin seria per poc temps i a més a més, esclataria un conflicte internacional ja que, legalment, tu tens la immunitat per a tots els països de la UE i, si així fos, el problema nacional de Catalunya esdevindria un fet internacional de repercussió mundial i, finalment, t’haurien de deixar anar.
– Heu vist que, després de tot, m’he situat primer de la llista de Junts?

– Si, per però això és un xic contradictori si després no penses defensar la teva candidatura a la presidència de Catalunya i també ja has vist el què ha passat al Parlament de la UE sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, no?

– Que ho han vetat.....

– Encara confies en la Unió Europea? I Això del Consell de la República que t’has quedat sol com a president només amb el suport del teu partit? Cada dia ho tens pitjor, Carles. Ja et vaig dir que la república i la independència s’ha de mantenir a Catalunya, com vols un suport internacional si no presenteu batalla a l’estat espanyol com a nació sobirana? Ho veig molt difícil, malgrat tot, que us en pugueu sortir sols. Us cal el suport directe d’un país fort com Rússia.

– Bé, ja has vist que he criticat durament el pactisme màgic d’ERC i que he presentat el pla estratègic per un desbordament democràtic que, a partir de les acciona resistents i de desobediència cívica de les institucions i del poble català, puguem arribar a una confrontació democràtica amb l’estat espanyol que ens faciliti la independència.

– Bé Carles, tot això és molt bonic però també ho dius: si s’aconsegueix amb escons i vots, superar el 50%...i si s’arriba al 49,9%?

Si s’arriba al 49,9%, què faràs?
Els discursos estan molt bé i tots els polítics els sabeu fer molt bonics, però el què cal fer és que es vegi, d’una vegada per totes, que tot això té sentit i és real i tu ets el primer que has de donar exemple i demostrar autoestima, coratge i ser una esperança real del poble català que a hores d’ara es troba decebut i desanimat.

– Està clar, és per això que m’arrisco a tornar a Catalunya.

– Si, però aquest viatge ha de servir també per a que aquesta estratègia de confrontació de la que parles comenci a reeixir i crear problemes greus a l’estat espanyol.

– Per on entraré a Catalunya i quan m’acompanyarà la Nina?

– Per seguretat no et puc dir encara res, ho sabràs el mateix dia 30 de gener en que et portaran com avui aquí a Rotterdam, i aniràs – com t’he dit – acompanyat de la Nina. El que et puc dir és que no entraràs a Catalunya ni pel Pirineu ni per mar.

– A tu ja no et veuré?

– Si, em veuràs el dia 30, però jo no vindré amb tu. Salut i endavant sense por!!


I tot seguit en Carles Puigdemont retorna amb el xofer a la seva casa de Waterloo quan, ara si, comença a ploure.

QINTA PÀGINA
ÚLTIMA HORA

LA PUTA I LA RAMONETA
Un tres! De Brexit a brexit i tiro perquè em toca. Sis! De brexit a pesca i em quedo amb els bancs de sardina...
Quan la partida ja estava pràcticament acabada i els anglesos una vegada més, semblaven haver deixat a Europa aïllada, En Johnson, remena els daus i llença la que creu és la darrera tirada. Oh no! Un quatre! De brexit a Coronavirus i es queda dues rondes sense tirar. Europa recupera l’alè. Veu que és la seva oportunitat i amb un cinc miraculós, fa doble barrera sobre les fitxes britàniques.
“Je suis vraiment désolé”, diuen els francesos cínics, “Es tut mir leid”, diuen els alemanys diplomàticament, “jódete” diuen els espanyols però en veu baixa perquè el valor no abunda.
Una petita soca del famós Covid, acaba de donar la oportunitat a Europa de fer la punyeta a Anglaterra. Portaven tres o quatres segles esperant aquests moment. Però Europa no és tonta i sap que si la Gran Bretanya s’emprenya, les onades del canal arribaran fins a París i s’enduran el que queda de Notre Dame.
Europa aixeca el peu de l’accelerador. Al cap de dos dies deixa passar els camions retinguts a la frontera. Europa s’infectarà de nord a sud, però convé no enfadar a Anglaterra.
Johnson celebra l’èxit del brexit, Europa treu pit per la seva gosadia. Tots els polítics guanyen. El joc de La Oca que es juga a les cancelleries, domina el món i els europeus –anglesos incorporats- aniran fent quarantenes.

HUMANOTECA
EL DÉU DELS POBRES
Quan llegeixes en un diari: Servirá para tapar agujeros...” o bé, “per acabar de pagar la hipoteca”... o “compraré una casa pels meus pares” o “le echaré una mano a mi hermana”. Es que parlen els guanyadors de la Loteria de Nadal Espanyola. En cap altre premi hi trobem tan bona voluntat. Els que guanyen la Loto, o la quiniela, o l’aposta amb la colla del bar, van per ells, van a passar-ho de conya i ni es recorden de la família, ni d’hipoteques ni compromisos morals.
La raó, és clara. La Loteria de Nadal és antiga, arcaica, polsosa, amb nens orfes que la canten vestits de reformatori, amb fetitxistes que segueixen el ritual on només hi falta l’encens i el cant gregorià. La Loteria de Nadal, va néixer per tenir entretinguts als pobres, amb la mateixa esperança –i el mateix motiu- que la vida eterna. Ets pobre, sí, vius miserablement, sí, la teva parella és un feix de greix, sí... però tot pot canviar si ets bon minyó. Hosanna!. Aquesta sort, no la pots malbaratar. Aquests diners són per fer el bé, per gastar poc a poc. Amb moderació. Perquè la Loteria de Nadal (un temps de miracles com tothom sap) és, en realitat, una religió.
Temps era temps en que el futbol fou l’opi del poble, la Loteria continua sent l’esperança del desesperançat.

SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA

SERÀ LA VELLESA?
A vegades es fa dur escriure. Joan Margarit, poeta i arquitecte, ho sap. Ha escrit des del dolor parlant del dolor. Ha escrit del dubte dins del seu propi dubte. Ha rimat en dues llengües des d’una primera llengua...
Margarit és, a través dels seus escrits, un home tendre, trist de mena i de circumstàncies, conformat, una mica malaltís. Te l’imagines a casa amb bata i sabatilles xarrupant una sopa clara però calenta i després, ja de nit tancada, deixant anar sentiments d ‘acceptació a una vida que no li agrada.
Però Joan Margarit és poeta! Un perill. Una incògnita. Un home imprevisible.
A vegades es fa dur d’escriure inclús per nosaltres, gent una mica bandarra, que no ha tingut capacitat d’adaptar-se al món utilitzant la poesia i que despotrica, sense fixar-se en la rima, en tot allò que no li agrada. I mira per on, després de llegir pàgines i pàgines de Margarit, després de sentir-nos companys de prosa de la seva vida, ara descobrim un Margarit que no ens agrada.
Passi, el no compromís militant, passi nadar entre dues aigües, passi no mullar-se el cul mentre nedes, passa escriure en dues llengües o tres si surt de dintre... però de sobte, conviccions personals es converteixen en públiques i tenen més conseqüències que les vacunes.
Si un rei va d’amagat per dins del seu regne, per algun a cosa serà. Si un rei amenaça una part del país que governa, alguna cosa passa. I quan un representant d’aquesta terra rep d’incògnit al rei fantasma, alguna responsabilitat te aquest català que l’acull a casa. Segur que hi ha motius, segur que Margarit es mereix un premi, però no ens sembla tan clar que el reculli de les mans d’un monarca que amaga la corrupció dels seu pare, no denuncia la pressió de militars feixistes i es capaç de menystenir la part del territori que mitiga la gana del seu regne.
Serà la vellesa el que ha fet que un Margarit mai compromès en qüestions polítiques serveixi ara com excusa a una monarquia vergonyosa? Serà la vellesa. No pot ser altra cosa. En tot cas, una LLUFA preventiva.

TELEGRAM
ELS TRIBUNALS DENEGUEN L’INDULT
Rectificar és de savis, insistir en l’error, de rucs. Creure’s Déu omnipotent és pecat. Aferrar-se a la venjança, és de Magistrats espanyols de missa diària.
VISCA, BARÇA !!!
Segons darreres estadístiques, el contagi per COVID te relació directe amb els resultats del Barça. Si guanya, baixa. Si perd, puja. Mans netes, distància i mascareta, només serveixen per fer el ridícul. És la psico-vacuna.
MADRID CIUTAT OBERTA
París, Londres, Berlín i la majoria de capitals europees, tanquen portes i es confinen. Madrid OLE! promociona un concert de Raphael (per promocionar la cultura). Ayuso es proposa ara obrir els Psiquiàtrics per confondre els que la persegueixen pel carrer.

S’ATUREN ELS DESNONAMENTS
Nou èxit de Karlitus. Fa una setmana denunciàvem els desnonaments i tres dies després el Govern prohibia aqueta pràctica de rapinya. Animats per la nostra influència, qualsevol dia parlarem del polítics. A veure si també els prohibeixen.