130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Rubianes. Vox. Elisenda Paluzie. Julian Assange. Llei de regulació del preu dels lloguers a Catalunya. Okupació social. Casino de Barcelona. Trump. Premi Nobel de la Pau. Independentisme. Jocs Florals
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

18 setembre 2020

MANDA COJONES
Coño, Padre Manel...

El Pare Manel mira el seu entorn. Una platja daurada, un mar transparent, palmeres... i al fons –com en un miratge- un grupet de noies que ballen.

Manda Cojones. ¿Ya se ha hartado del mundo o qué?

Por la voz eres Pepe, però no te veo.

Pepe Rubianes s’encarna al costat mateix del mossèn que va per abraçar-lo però Rubianes torna a desaparèixer... i torna a sorgir...

¿A que da un miedo que te cagas?

Finalment els dos s’abracen. Ya sabes de dónde vengo, así que no voy a asustarme ahora... porqué eso será el cielo, ¿no?

Una parcelita.

O sea que existe...

A mi no me meta... Yo encontré una máquina expendedora que te dejaba escoger destino. Y me pedí eso. Rubianes més seriós... ¿Cómo va por ahí?

Ya te dije que al mundo, no lo arregla ni Dios. Se le ha ido de las manos.

Pssssttt... que te va a caer un paquete...

¿Aquí también? Pregunta sincerament sorprès el Pare Manel.

Es coña, hombre... Ven te enseñaré esto... Els dos caminen agafats del braç. ¿Todavía sigue aquel hijo de la gran puta mandando?

¿Cual de ellos? Pregunta el Pare Manel un pel trist... Toda la vida trabajando y dejo el mundo peor de lo que estaba…

Pero si tu eras de aquellos capullos que iban encantados por la calle gritando... A trabajar, a trabajar, vamos a trabajar...

Vox dice que el Raval es un estercolero multiracial, los emigrantes de Lesbos han de volver a casa nadando... Suerte que me he muerto, Pepe, no podía aguantar más.

Aquí estarás bien... Venga, ponte cómodo.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
ORTEGA A LA ESCUCHA
Avui parlem amb Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, famosa pels moviments de masses que organitzen una vegada a l’any perquè els catalans s’esbravin. El 2020 i gràcies a la Covid, la manifestació ha estat esquifida amb la qual cosa s’ha pogut dissimular l’emprenyamenta que porta a sobre el poble.

Presidenta, això de la Covid, com anell al dit, oi?

La Presidenta, com sempre que li fan una pregunta, arrufa el nas. Te por que li donin gat per llebre. I es defensa.

No sé per què diu això senyoreta, el poble català si no arriba a ser pel Covid estic segura que...

Hi ha unes intermitències, com una mena de xiulets que surten del mòbil. L’Elisenda l’agafa. Si? Eres tu, Ortega... Hola, cómo está tu niña... Me alegro. Dime, dime... La Presidenta de l’ANC, manipula el mòbil i després el desconnecta. Uno dos, uno dos, probando... Del mòbil surt una veu: Perfecto presidenta, así se escucha de primera. Venga pues, contesta Elisenda... Sobre las siete tenemos reunión de junta, estar atentos... De nada. Amb un somriure maternal, l’Elisenda torna a mirar-me. De què parlàvem?

Qui és aquest Ortega? Pregunto malfiada.

És un dels que treballa a l’INEI. Instituto nacional de escuchas ilegales.

Tens el telèfon intervingut?

L’Elisenda riu. Es nota que tenir el telèfon intervingut li fa gràcia. Dóna to. Ui, des de fa molts anys... El telèfon, la radio, la tele, el menjador de casa... Tot.

I no et queixes?

Per què? A qui? Hauria de fer la denuncia al REI, Rastreo de escuchas ilegales... i són els mateixos.

Però i la intimitat?

Quina intimitat? Jo organitzo manifestacions multitudinàries. A mi em poses sola a la Pica d’Estats i m’agafa vertigen. Amb l’Ortega em sento més acompanyada. És un bon nano... Si alguna vegada em passo m’avisa i borra el trosset de cinta. Vinga, de què parlàvem?

Tinc por de fer les preguntes. Jo sóc una noia tímida i una mica covarda i una mica demòcrata i no m’agrada que la gent em vagi espiant. No sé que dir, finalment trobo una solució de rabiosa actualitat: que pensa l’ANC del cas Messi?


LA KINTA FORKA
ESTATS UNITS I REGNE UNIT CONTRA JULIAN ASSANGE
Londres. Audiència d'extradició del fundador de WikiLeaks. Els testimonis convocats per la defens, un historiador del periodisme, un professor especialitzat en la guerra contra el terror, un advocat especialitzat en crims de guerra dels Estats Units i un periodista, han de respondre a tres preguntes bàsiques.

1.- "És periodista Julian Assange?"
2.- "Les seves opinions són polítiques?"
3.- "Van ser útils els documents publicats per WikiLeaks aportant proves de crims comesos pels Estats Units?"

Mark Feldstein, periodista, historiador del periodisme i professor demostra, basant-se en exemples històrics, que Assange és periodista i dels bons; que la revelació d'escàndols i secrets d'estat per part de la premsa és tan antiga com els EUA.

I afegeix que les amenaces constants de Trump contra els diaris, les xarxes, les agències de notícies i els periodistes s'han convertit en un menyspreu obert per la llibertat de premsa.

Sense precedents en la història dels Estats Units ha atacat públicament els periodistes com a "enemics del poble" o proveïdors de "fake news" més de 600 vegades i ha denunciat a tots els mitjans de comunicació com a "malalts", "deshonestos", "bojos", "antipatriòtics", "desequilibrats" i "totalment corruptes”. Va amenaçar amb revocar les llicències de radiodifusió del govern a les estacions de ràdio i cadenes de televisió que l'havien criticat.

Assange és un lluitador polític que creu que el govern dels EUA enganya als seus ciutadans mitjançant la censura governamental i s'ha convertit en una de les majors amenaces per a la democràcia al món. L'antídot, diu, són filtracions massives d'alt perfil destinades a revelar la veritat.

La publicació de documents classificats, així com la seva col·laboració amb els principals diaris del món, com The Guardian, New York Times, Der Spiegel, Le Monde i altres, han revelat la duplicitat governamental, la corrupció i l’abús de poder que abans estaven ocults al públic. En termes periodístics són una superproducció.

Entre les millors: Un impactant vídeo de soldats nord-americans a Bagdad disparant contra una multitud indefensa des d'un helicòpter, matant més de 18 civils desarmats, inclosos dos periodistes de Reuters.

Un altre recopila les evidències detallades i sovint macabres en les que uns 100.000 civils van morir després de la invasió de l'Iraq, contràriament a les afirmacions de l'administració del president George W. Bush.

La publicació de documents classificats, així com la seva col·laboració amb els principals diaris del món, com The Guardian, New York Times, Der Spiegel, Le Monde i altres, han revelat la immoralitat, la corrupció i l’abús de poder dels governs dels EUA.

Més de 15.000 assassinats de civils s’havien ocultat. Les forces nord-americanes a l'Iraq van tancar els ulls quan el govern brutalitzava els detinguts, sotmesos a pallisses, floggings, cremades, xocs elèctrics i sodomia.

A les revoltes a Tunísia, esteses a altres països de l'Orient Mitjà, WikiLeaks va ser catalitzador clau per la "Primavera Àrab".

A la presó militar, a la badia de Guantánamo de Cuba, els militars americans alliberen "enemics d'alt risc" que després tornen al combat i alhora poden mantenir captiu un pagès afganès de 89 anys amb demència durant anys.

Del cúmul de respostes s’estableix clarament que Assange té l’empara de la Primera Esmena constitucional dels EUA que prohibeix la seva extradició.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA REGULACIÓ DEL PREU DEL LLOGUER DEL PARLAMENT
I EL PROBLEMA DE L’HABITATGE A CATALUNYA
El 9 de setembre el Parlament català va aprovar, finalment, una llei de regulació del preu dels lloguers a Catalunya, presentada com a ILP pel sindicat de llogaters. Una llei, però, que el Consell de Garanties Estatutàries ha definit d’inconstitucional, ja que la Generalitat no té competències en aquest afer perquè depèn del Govern espanyol. I a més a més, aquesta llei, que ha mantingut tants dies entretinguts als diputats amb la seva discussió, encara no és vigent perquè, hores d’ara no s’ha publicat al DOGC, diari oficial de la Generalitat de Catalunya.

En regla general, la llei aprovada impedeix que a la majoria dels nous contractes s’augmenti el preu, llevat d’un petit percentatge dels propietaris que tinguin una renda inferior a 2.000 euros mensuals. Els futurs contractes estan obligats a ajustar-se a l’índex de preus de la Generalitat. En canvi, no tracta de baixar molts dels preus abusius que hi ha al mercat que fan que molta gent no pugui pagar-los. Tampoc parla d’augmentar els habitatges de protecció social que, per vergonya barcelonina, només són d’un 1’5%, a diferència de ciutats com Berlín, París o Amsterdam que representen un 20% i a Viena un 26%.

Ajuda aquesta llei a resoldre el greu problema d’habitatge que hi ha a Catalunya? Són justos, ara, els elevats preus de lloguer que estan molt per sobre dels salaris i que fan que molts joves sense feina i moltes famílies sense recursos no puguin accedir a un habitatge digne? És evident que aquesta llei no aborda el greu problema social de l’habitatge, desbordat encara més a partir de les dues darreres crisis, la del 2008 i la pandèmica actual. Així tenim que només el 2019 van ser desnonades a Catalunya 12.446 famílies, en la immensa majoria per no poder pagar el lloguer. Molts d’aquests habitatges han anat a parar en mans dels bancs. Les entitats bancaries posseeixen el 70% dels pisos buits que hi ha a Catalunya, mentre que els grans propietaris tenen el 10%, l’administració pública el 6% i els petits propietaris un 5%. En total sumen 57.941 pisos buits.

El problema de l’habitatge es va agreujar als anys ‘80 amb la llei socialista del ministre Boyer, que va permetre pujar el preu dels lloguers lliurement, fet que feu que en les dècades següents, milers de barcelonins haguessin d’abandonar la ciutat i, alhora, molts d’altres es van veure obligats, indirectament, a comprar un pis ja que la hipoteca era més barata que el lloguer.

Paradoxalment, a l’estat espanyol a hores d’ara, és superior el nombre de propietaris al de llogaters, al contrari que la major part de països europeus. La desigualtat i la injustícia social es veuen cada cop més agreujades en el sí de les classes populars i,
sobretot, en les noves generacions precaritzades, sense feina i sense possibilitats de millora en l’actual crisi pandèmica, i a qui l’accés a l’habitatge és fa pràcticament impossible.

Davant aquesta emergència social seran capaces les administracions i la classe política de prendre mesures com per exemple posar en disposició de lloguer social tots els pisos buits de les entitats bancàries i dels grans propietaris? I també de tenir en compte, alhora de fixar el preu del lloguer, les rendes dels nous llogaters? Sinó és així, la solució pel moment, és l’okupació social i la desobediència. L’habitatge és una necessitat humana a la que ha de tenir accés tothom, sense excepció, més enllà del status social. I per tant hauria d’estar exempt de tot negoci i especulació que el sistema capitalista permet.

Amb aquesta nova llei aprovada no n’hi ha ni per començar, serà que diuen que ja gaire bé tots hem esdevingut classe mitjana, benestant i, fins i tot, burgesos? Així ens va!!


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL SEGON
CASINO DE BARCELONA
Encara que sembli estrany no ha estat un fracàs! Diu el Tàpies.

I que ha estat segons tu? Diu el Picasso. Ni un euro i hem hagut de pagar la multa entre tots!

I per què no decidim què hem de fer? Els interromp el Soutine amb cara de mala llet. Com que avui li toca manar tots callen.

L’habitació està en penombra, tots sis asseguts al voltant de la taula il·luminada per una mala bombeta a leds que els dibuixa línies fines però brutes al rostre.

La Kahlo s’impacienta procurant que no se n’adonin els homes. El Miró va mirant de reüll al Kandinski. Hòstia Soutine, explica’ns com ho vols fer?

En un murmuri tots van dient que sí menys el Picasso que demana una pausa per sortir al balcó a fumar. Soutine treu una llibreta d’espiral, l’obre i la diposita a la taula. Tot és aquí!

El Casino de Barcelona està tancat oficialment però funciona clandestinament. El Picasso, amb el cigarret a mitges, s’uneix a la reunió.

Vols dir que la informació és veraç? La Kahlo agafa el mòbil i busca a google. Està tancat i...!

El Kandinski l’interromp. Tancat o obert és igual. Segons el vigilant, que és el cosí segon d’una amiga de tota la vida que està enamorada de mi, a la caixa forta hi guarden els diners en negre d’ERC. Potser un milió, potser dos...

A ESQUERRA REPUBICANA DE CATALUNYA són molt estalviadors. Sentencia el Picasso. El Miró, mig estossegant, afirma: Des de que el Junqueras està il·luminat per la gràcia de Déu es veu que reben donacions molt altes. Això és un cop segur.

El Tàpies s’impacienta. Resumin. U, a quina hora ho fem? Dos, hi ha diners a la caixa, com l’obrim? Tres, com entrem i com sortim? Quatre, els vigilants porten colts del 38 especial amb cartutxeres, com els evitem?

La Kahlo, sempre prudent. És prou complicat, per què no esperem que tornin a obrir el Casino i fem saltar la banca?

El Soutine tanca la llibreta d’una revolada. Això em sembla molt bé!!!

El Picasso deixa caure la burilla al terra i dóna un cop de puny damunt la taula. Mentre se’l refrega de mal, deixa anar: Collons, i si no arribo al final del confinament? Dia que va, dia que vaig pitjor...

Picasso! El tallen coralment tots. El Miró remuga baixet, apa, ara a plorar! El Tàpies no es deixa arrossegar pel mal moment i proclama: El grup l’hem creat per fer OPERACIONS MOLT ESPECIALS, no? Cal que us ho recordi? Si volem llogar o comprar una casassa per fer la residència hem d’anar depressa o bé tots els resistents antifranquistes estaran morts quan la inaugurarem!

Sempre els podrem fer un cementiri. S’exclama la Kahlo.

El Tàpies se la mira amb ulls xinets: Aquest cop ho tenim fàcil. L’hem de fer i prou.

Poc després van acabar la reunió i sortir al carrer com si no es coneguessin. Puta mascareta, va cridar el Kandisnki, dirigint-se a tot el veïnat.

El Kandinski, que és mig cec, es va passar dues setmanes palplantat davant el Casino per acabar dient. Nois no he vist res de res!

La Kahlo va ser més espavilada. Va subtilitzar una bata de les dones de fer el manteniment i colar-se a dins. Amb dues horetes magres en va tenir prou. Els va portar un plànol amb la situació dels guardes, les alarmes, el subterrani amb la caixa forta i inclús la combinació de la caixa. Però mai els va aclarir com ho havia aconseguit. La única confidència la va fer al Kandinski.

Va ser espontani! Ell anava calent i amb un dos plis plas pràctic el vaig acabar. Menys de dos minuts! Mentre es rentava al lavabo vaig copiar la combinació de la caixa.

Passaven els dies. El Miró va passar de tot mentre anava fent dibuixets als tovallons dels bars sense donar una resposta clara. El Soutine va seguir un curs pràctic de reparació de caixes fortes però va acabar deixant-ho córrer i donant voltes amb bicicleta per la ciutat.

Però el Picasso i el Tàpies, tossuts, amb els plànols fets per la Kahlo es van reunir durant dues setmanes seguides de 10h30 a 13h, a les terrasses de diversos bars propers al casino. Van idear tres o quatre estratègies per l’assalt del Casino.

Mira Picasso, abans d’entrar hem d’anar caçant, un a un, els vuit guàrdies.

Mira Tàpies, entre els dos torns sumen setze guàrdies. Impossible!!!

Picasso, de veritat ho vols fer? Només cal neutralitzar un torn!

Tàpies, i tu? I fent un senyal al cambrer li va demanar un whisky.

Durant una estona no es van parlar, mentre observaven la poca gent emmascarada que passava pels carrer. De tant en tant deien que NO els donaven res a cadascuna de les persones que pidolaven un euro per comprar menjar.

Llavors va arribar la Kahlo. La clau de la porta del sótano. Va dir, dipositant-la damunt la taula. Condueix directament a la caixa forta. Els guardes mai hi baixen allà.

Ni Picasso ni en Tàpies van atrevir-se a preguntar res.

Ella se’ls va mirar fixament. Quin dia hi anem?

Divendres nit, van respondre els dos a la vegada.
CONTINUARÀ


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


HUMANOTECA
TRUMP, L’HOME DE LA PAU
El Premi Nobel de la Pau, “es concedeix a qui ha fet el millor treball per la fraternitat entre els països i la promoció dels drets humans”.

Com per exemple, G. Marshall per ajudar a Alemanya després de destruir-la, E. Kissinger per signar la pau d’una guerra (Vietnam) que havia començat, Al-Sadat i M Begin, per resoldre (definitivament???) el conflicte entre Israel i Egipte, Aung San Suu Kyi per la lluita a favor dels drets humans si bé actualment està acusada per la neteja ètnica dels Rohinyá, i un llarg etcètera.

Amb aquests antecedents, no cal sorprendre’s que un boig demani el mateix honor per D. Trump, President dels EEUU. Ben mirat reuneix gairebé tots els mèrits. Només li cal acabar amb la totalitat de la població negra nord americana. Va pel bon camí.


LA LLUFA
JOCS FLORALS
Catalunya està vivint un joiós auge creatiu, una nova renaixença de les lletres i les arts interpretatives, una explosió de l’intel·lecte. Prou sabem que Catalunya sempre ha estat bressol del pensament, font poètica i úter musical fefaent. Ara però, s’alça una renovada embranzida sense parangó comparable potser només amb nostres magnífics turons gegantins.

Des que els nostres líders més notoris i rellevants viuen amb tanta tristesa com fermesa, llurs exilis ja sia en terres estranyes, ja en presons ignominioses, tenen temps sobrat i àdhuc sobradíssim, la lletra impresa ha adquirit un nou valor literari ensems que polític i humà i filosòfic i “arrevalero” tanmateix.

Nostres ments capdavanteres han iniciat un prolífic panell d’idees i propostes enriquidores, plenes de força i innovació que sense cap mena de dubte es convertiran en el llegat imprescindible pel nostre poble a no trigar.

Com escriuen els punyeteros! Quantes idees no els brollen del cap... o de la mala llet que acumulen. Amb quina destresa demanen la unió de l’independentisme mentre devoren amb voracitat l’enemic (aparentment independentista). Quan d’EGO acumulat! En aquest sentit i encara que només sigui per estatus, el President a l’exili i el Vice s’enduen la palma. Tantes coses han passat en aquests temps? Tantes idees tenen per omplir de portades les llibreries? I si en tenien tantes, per què no van aplicar-les mentre manaven, enlloc d’amagar-se a Palau després d’anunciar la independència.

Probablement les dues eminències han vist que com a polítics tenen un futur ben magre però com que la rivalitat ha de seguir existint –per això són catalans- ara s’aferrissen a guanyar el Premi d’Or de les lletres catalanes. Una llàstima pels lectors.
LLUFA PELS JOVES CREADORS.