130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Rei Felipe VI. Jordi Pujol. President Torra. Covid19. CNI. Memorial de Srebrenica. Presos polítics catalans. Anul·lació del confinament a Lleida. EULEN
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

24 juliol 2020

CATALUNYA DESTÍ TURÍSTIC
Mentre el Rei Felipe VI i la seva consort visitaven Catalunya moguts per un imperatiu desig de fer turisme reial, els excitats i sempre carallots independentistes ho provaven d’impedir d’una punta a l’altra del país sota l’amable mirada de la policia. Trobem que rebre un cop de porra mentre el policia et somriu és un gran primer pas per acabar amb l’abominable violència institucional.

El Covid19 torna a progressar de valent entre els joves que surten de festa i entre les famílies que no poden resistir la temptació de reunir-se al voltant d’una taula per festejar els aniversaris dels infants i els divorcis dels pares.

L’enèsima vegada que progressa amb desmesura, el virus fa trontollar sales d’oci, bars i continua frenant la reobertura de la xarxa hotelera. El turisme no arriba però si que ha arribat la nova que els espies del CNI han aprofitat el confinament per comprar sofisticats programes que permeten saber el que passa pel cap dels polítics sobiranistes i el que es diuen pel mòbil.

Ho hem sabut gràcies a la premsa estrangera ja que no cal dir que l’espanyola no en sabia res o s’ho callava mentre anunciava a tot drap l’encausament dels 7 Magnífics fills del expresident Jordi Pujol, la seva dona i 17 persones més amb l’acusació de pertànyer a una organització criminal secreta. Serà veritat que són la Màfia catalana?

Però el pitjor de tot ha passat al Palau de la Generalitat quan el President Torra ha volgut convertir-se en salvador de la pàtria amb el títol de: EL GRAN CONFINADOR. Pobre, des del principi pandemial que estava boig per confinar els catalans. Penseu que s’ha passat cent dies reclamant el poder per a fer-ho i acusant al govern de Madrid de covards i ineptes. Dons només ha calgut que una insignificant jutgessa que li té mania ho hagi impedit. La raó és que no hi ha una llei que avali les decisions que ell pren i que només és el govern de Madrid qui pot fer el que li passi pels collons. Sabia mesura de precaució antivírica.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
ESPIONATGE CATALÀ DE PA SUCAT AMB OLI?
Després de l’aparició en la opinió pública de l’afer “catalangate”, anomenat així per Ernest Maragall, s’ha produït una forta indignació per part de diverses personalitats de l’independentisme català, entre els quals el mateix president del Parlament. Tots ells han estat objecte d’espionatge a través dels seus telèfons mòbils per part dels serveis secrets espanyols del CNI. És una novetat que s’afegeix a les clavegueres de l’estat i a la persecució i repressió contra l’independentisme amb més de 2.500 causes obertes.

Ja ho deia el desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba que, d’alguna manera, en la defensa de l’estat espanyol i de tots els seus interessos que culminen en la unitat de la pàtria, tot s’hi val. Fins i tot saltar-se les mateixes lleis de la seva democràcia. A Palau, però, s’han emprenyat de debò i creuen que ja n’hi ha prou. És per això que s’han querellat contra el ministre d’interior i volen que s’investigui a fons l’afer d’espionatge a les Corts espanyoles. Però davant la inutilitat d’aquestes iniciatives han passat al contraatac creant una xarxa pròpia d’espionatge.

El mateix Oriol Junqueres, conegut per alguns desvergonyits com a “Mossèn Junqui”, està rabiós i fora de sí, ja que de res li ha servit portar-se tant bé amb l’estat que encara el manté a la presó. En l’última sortida de cap de setmana s’ha comunicat amb el seu amic el Papa de Roma per a què l’ajudi a espiar polítics espanyols. De moment el sant pare no ha dit pas que no, ja que l’Església, com és sabut, ha d’estar a tot arreu per a treure’n profit. També a Estrasburg l’avançada independentista al Parlament europeu Puigdemont, Comín, Ponsetí, està fent grans esforços en crear un espionatge català propi que ajudi en poc temps a fer trontollar i ridiculitzar l’estat espanyol davant les potencies mundials. És per això que han aconseguit un ajut inestimable dels serveis secrets d’un país interessat en afeblir i desmembrar la Unió Europea. L’espionatge actuarà tant a la Moncloa com a la Zarzuela. Al mateix temps, per treure profit de les corrupteles humanes, s’estan ensinistrant diverses persones que actuaran fins a la intimitat, si cal, per posar al descobert totes les vergonyes i misèries dels governants espanyols i els seus còmplices.

Ha costat reaccionar però serà una nova estratègia que s’espera que en poc temps ajudi en la emancipació de Catalunya.


LA KINTA FORKA
SREBRENICA
Srebrenica, vint-i-cinc anys més tard, Europa commemora la massacre del dissabte 11 de juliol del 1995 quan més de 8.000 bosnians van ser assassinats per l'exèrcit de la República Sèrbia de Bòsnia.

Al Memorial de Srebrenica hi ha milers de tombes d'homes i adolescents bosnians en una ciutat aleshores declarada "zona segura" per les Nacions Unides.

Després de la dissolució de Iugoslàvia el 1991, els serbis de Bòsnia-Hercegovina van menar una "neteja ètnica". El seu objectiu: els bosnians, descendents dels musulmans de l'Imperi Otomà. El lloc, l'enclavament de Srebrenica, un punt de resistència de la defensa bosniana.

El 1992, van encerclar l'enclavament, que va caure al juliol del 1995. En els dies següents, milers d'homes i nens van ser afusellats i enterrats en fosses comunes.

Una "neteja ètnica" declarada com a genocidi per la justícia internacional i que segueix sent sinònim de les pitjors massacres comeses a Europa des de la fi de Segona Guerra Mundial.

Cada any, l’11 de juliol, desenes de milers de persones es reuneixen a la ciutat de Potocari davant del Memorial a les víctimes, mentre que la identificació dels cossos continua ja que milers de famílies continuen buscant els seus morts.

L'estat holandès va ser declarat responsable de 300 morts i signar la impotència de la missió de manteniment de Pau de les Nacions Unides, les forces de la qual eren allà per protegir els civils. Els soldats de la Pau neerlandesos, aclaparats, van abandonar els bosnians en mans dels serbis quan aquests van agrupar homes i adolescents i els van assassinar. El Tribunal de la Haia va jutjar l'estat holandès com a responsable de 300 morts.

Vint-i-cinc anys més tard, els problemes de memòria de la tragèdia són encara complicats. Sèrbia, desitjant unir-se a la Unió Europea, es va disculpar per la massacre, però no va pronunciar la paraula genocidi. El general Ratko Mladic, llavors comandant de les forces serbis bosnianes i organitzador de la massacre, va ser sentenciat a la presó a vida el 2017.

Però és la manca de reconeixement del genocidi el que segueix sent la punta de la disputa entre les comunitats bosnianes i Sèrbies. Per als bosnians, aquest és un requisit indispensable per a una pau duradora. La negació d’un genocidi és gairebé sempre un anunci de violències futures.


EL CONVIDAT
LA SANITÀRIA DE LA VALL D'HEBRON
La sanitària de l’Hospital de la Vall d’Hebron que va llegir l’homenatge a les víctimes del COVID19 celebrat a Madrid, al pati de l’Armeria Real, amb assistència de tota la classe política i del rei en família, ens intrigava molt.
El nostre servei d’investigació va localitzar el seu mòbil gràcies a un contacte al mateix hospital fent-se passar pel Tinent Coronel encarregat de la seguretat de la casa reial.

Amb el seu número en mà li vam telefonar mentre viatjava en el tren que la tornava cap a Barcelona. Una definició breu però força ajustada de l’estat de la sanitària podria ser: Neurones cansades d’aguantar els discursos patris, cames inflades i una digestió pesada deguda al vermut ofert als assistents i el cervell embotat.

L’elegida n’ha tingut prou amb treballar quinze o setze hores seguides durant tres mesos per fer carrera. Treballar però sense cap mitjà dels requerits per les normes internacionals. De fet, ens va explicar que ja ha rebut diverses ofertes d’escriure un llibre sobre la seva experiència amb la família real. També les cadenes de TV més obertes, com Telecinco i etc. s’han precipitat a oferir-li diners perquè els expliqui les seves converses privades amb la reina, les infantes, el rei i els grans polítics.
La pobra noia només volia parlar del sistema sanitari i dels companys que han mort. Però es veu que a Madrid, volien que parlés poc per evitar-li l’estrès que pateixen els toros davant les piruetes dels toreros. Bé, també que digués que caldria desconfinar Catalunya i que els catalans, més violents que els indis de l’Oest americà, puguin seguir contaminant-se com a remei a les seves pretensions independentistes.
Hi havia molt bona gent entre els convidats. Gent de casa bona impossible d’identificar degut a les mascaretes. Ella es va fer un fart de buscar banquers o cardenals per aconseguir que donessin diners pels hospitals però en va. També sembla que va intentar parla amb el ministre de sanitat amb la intenció de demanar-li un “merescut” augment de sou per a totes i tots.

La van tractar de collons “porque en su día se enfrentó al virus y eso es sagrado”. Però acabat l’espectacle la van pujar a un cotxe i amablement la van dipositar al vagó del tren de tornada, feia massa nosa a les elits.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA-DOS... DE LA SÈRIE
UN CENTRE D’INTEL·LIGÈNCIA CLÀSSIC
A la cuina de la Madame hi ha més desordre que mai. A més de petita, bruta i desordenada, en tots els racons hi ha pantalles d’ordinador, multitud de cables pel terra. I una pila, que arriba fins el sostre, d’ordinadors i altres enginys electrònics etiquetats amb el logo del CNI i una tira de colors representant la bandereta bicolor espanyola. Apilonats sota la bombeta que il·lumina el centre de la taula, quatre agents secrets del C.N.I despleguen un gran mapa d’Espanya i tracen cercles a diverses ciutat en colors diferents.

La Madame, pintada com cal sembla presidir la reunió. Els ulls clavats al fons d’una enorme tassa de cafè. Un cigarret es va consumint entre els seus dits. Està pensant o meditant de si pensa fer-los el servei gratuïtament o bé els hi cobra una pasta que li permeti començar a pensar en la jubilació.

Sobtadament, un cop de puny damunt la taula. Coño Madame no es tan complicado. Nos dices donde trabajan tus putas y ex-pupilas y nosotros instalamos cámaras en sus burdeles y ponemos bajo escucha sus móviles y los de sus clientes. ¡Todo por la patria, claro!

La porta s’obre d’una revolada. Purita, hija, que susto, es queixa la Madame.

La Purita es serveix cafè en un got brut que troba a la pica i s’asseu al costat de la Madame. Va amb calces, mitges de lligacames i pits en l’aire, com Déu mana. Amb aire ensopit es mira els agents i es recolza al respatller de la cadira amb les cames obertes.

¿Ya se escurrió? Pregunta la Madame.

Dos veces seguidas y con mucho brío. Este espía está muy bien preparao. Por la ventana ha salido y está colgando más cables…

Els quatre agents es van mirant de reüll. Dos d’ells relluquen descaradament les cuixes de la Purita...

Pero, ¿qué le has hecho?

Yo casi nada, justo se me había arrodillado…

Vaya, otro chupón.

No, este me la ha metido enterita…

¿Cómo? Esto me parece raro en mi casa…

Y a mí, contesta la Purita. Después ha llenado la habitación de lucecitas azules y pantallas como estas. El pobre se ha pegado un hartazgo de trabajo…

El trabajo es el trabajo hija mía... como nosotras, siempre fieles a este negocio constitucional…

La Madame, xarrupa sorollosament la tassa de cafè de la Purita. No sé qué tiene nuestra casita... diu adreçant-se al que mana... toda la clientela se dedica a la política... Y nosotras a partir de hoy también.
El nuevo Centro de Operaciones de Inteligencia instalado en mi cocina y mis pupilas distribuidas en lugares estratégicos de toda España convertidas en agentes. Yo, la Madame, la jefa de…

L’agent secret que dirigeix el grup arruga el nas però no té temps per a res més.

Dirigint-se directament a ell li escup: Primero. Quiero el dinero en negro. Son 500.000 euros por año. Y os salimos más baratas que los cacharros para espiar que compráis a los judíos.

Segundo. A la gente del barrio que nos conoce les diremos que sois exorcistas y que la casa está habitada por un demonio. Así, cuando peguéis un palo, los vecinos pensaran que estáis ejerciendo contra el demonio.

¡¿Alguien tiene 20 euros para dejarme?! (Es la Encarnita. Va vestida com una nena escolar) ¡El chico este de los cables me manda a comprarle un pote de vitaminas. Dice que el Jefe del Operativo reembolsará todos los extras con intereses. ¡Y yo sin un puñetero euro!

Madame senyalant un calaix de la cuina. ¡Cógelos anda!

¿Pero qué vestido más bonito llevas, es nuevo? Pregunta innocent Purita.

Hui, este es un regalo que me ha traído. El chico no es muy complicado. El otro día, cuando llegó la que armó. ¿Nos quiere de dos en dos mientras escucha música de un tal Vivaldi. Una música muy rara… Os acordáis de cuando venían los viejos generales...? Ellos nos pedían de tres en tres y nos hacían cantar el “Viva España” y al tercer Viva ya se habían dormido.

¿Este también?

¡Qué va! Lo que pasa es que este saca la pistola y se la mete en la boca. No se la saca hasta que se ha corrido en cada una de nosotras. Vaya diferencia, prefiero a los generales.

Así que este viene con experiencia sobrada…

¡Pues claro, este es el engorro... pues no tiene poco vicio!

¿Cómo se llama?, pregunta la vella Madame al cap de l’Operatiu.

Sona el timbre de la porta.

Encarnita fa un salt. Ya me está reclamando. Y yo sin el puto pote... I desapareix.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
PRESONERS
Jean D'Ormesson: Cadascú és presoner de la seva família, del seu entorn, del seu ofici i del seu temps.

Nelson Mandela: Un home que priva un altre home de la seva llibertat és presoner de l’odi, dels prejudicis i d’estretesa d'esperit.

Bob Marley: Val més morir combatent per la llibertat que ser presoner tots el dies de la nostra vida.

Steve Jobs: No sigueu presoners dels dogmes que obliguen a viure obeint el pensament d’un altre.

Anònim: La nostra presó només té tres murs i és contra el quart que el pres s’abraona, és damunt aquest mur invisible on escriu els seus amors i els seus somnis.

Ricard Cor de Lleó: Ni el mort ni el presoner no tenen ni amics ni parents.

Dedicat als polítics catalans presos ja que són presos polítics catalans.


LA LLUFA
JUTGESSA DE LLEIDA
Com a bons confinats voluntaris catalans, pensàvem atorgar per majoria absoluta la llufa d’or a la jutgessa de Lleida que ha sentenciat anular el confinament lleidatà i per consegüent impedir-lo a qualsevol part de Catalunya.

Degut a la cruel actualitat, això ens porta inexorablement a investigar qui és aquesta dona, i a saber-ne les raons d’aquest acte que ha fet que els unionistes es freguin les mans de gust mentre se les desinfecten cada deu minuts. Cada cosa, per nímia que sigui, que decreti la Generalitat s’ha de paralitzar per sistema. I per tenir èxit s’ha de comptar amb la lleialtat de la gent que no pot suportar tot el que sigui un símbol català.

El primer que aprenem és que la germana de la jutgessa és un càrrec i treballa per EULEN, la companyia multinacional a qui la Generalitat va retirar la gestió de varies residències per irregularitats continuades.
Aquest grup també té la concessió de la vigilància a l’aeroport de Barcelona i ofereix tot tipus de serveix de gestió que van des dels hotels a residencies i cent-una variants més a mig món.

A EULEN faciliten el disseny i els serveis necessaris per externalitzar les àrees secundaries de les empreses i d’aquesta manera provoquen milers d’acomiadaments de treballadors. I quan creen llocs de treball estan sempre subpagats amb sous de misèria i de total submissió a l’empresa.

Bé, i que hi té a veure la jutgessa amb EULEN? Dons que la seva germana es va enfadar molt amb la Generalitat pel descrèdit que representa i ella, com a bona germana, va tenir un atac de tírria que encara li dura i davant el codi de justícia espanyol va jurar que els ho faria pagar car.

Jurament fet, jurament complit!

Quins collons!

Per la preocupació gairebé mística de la jutgessa pels interessos de la seva germana i el seu ego personal tan desassenyat de cara als ciutadans, amb regust a dreta i cinisme, tenim el gust de concedir-li la Llufa d’OR.