169168167
166165164
163162161
160159158
157156155
154153152
151150149
148147146
145144143
142141140
139138137
136135134
133132131
130129128
127126125
124123122
121120119
118117116
115114113
112111110
109108107
106105104
103102101
1009998
979695
949392
919089
888786
858483
828180
797877
767574
737271
706968
676665
646362
616059
585756
555453
525150
494847
464544
434241
403938
373635
343332
313029
282726
252423
222120
191817
161514
131211
1098
765
432
1




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Puigdemont I Jonqueres a Brussel·les. Raffaela Carrà. Assassinat del president d’Haití. Cup i els noms de carrers de Berga. Sánchez renova l’Executiu. Agressions a LGTBI. Vox amenaça EL JUEVES
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

16 juliol 2021

PRIMERA PÀGINA
OBÉLIX VERSUS TINTÍN
Malgrat que Puigdemont (ex, virtual, absent, teòric, vigent...) President de la Generalitat a l’exili, sembla que pensa fer-se belga, tal com Tintín, vol també mantenir-se com a líder de la Independència de Catalunya.

Jonqueres, un irreductible de banyes i panxa, tal com Obèlix, recent indultat, ànima d’Esquerra i guia espiritual de la catalanitat, també vol la independència però no pas ara, ni així, ni sense tenir temps per tornar a proclamar-se el rei de la República.

Bé doncs, aquestes dues tribus, o bàndols o digueu-ne com vulgueu, s’han reunit a Brussel·les en la que a la llarga se la coneixerà com la “trobada dels desenganys”.

Faltava públic, això d’entrada. El procés del procés català està perdent públic a marxes forçades. No és que no tingui partidaris (això mai) és que els partidaris no van al cine a veure més espectacles. Tampoc la premsa va fer massiu acte de presència. O no saben ja què preguntar o ja se saben totes les respostes. De les afamades abraçades d’abans no se’n va veure ni una ni d’encaixades afectuoses i somriures complaents. I finalment, com era d’esperar i de témer, no hi va haver acord.

Labor feixuga aquesta d’unir dues tribus. Tintín i Obèlix poden tenir un mateix somni, com la conquesta de la lluna per exemple, però les formes d’arribar-hi són molt diferents. Una catapulta demanaran els seguidors d'Astèrix, una grua demanarà el capità Haddock.... Masses coses els diferencien, fins i tot la moda, i les diferencies en la moda són, a vegades, irreductibles.

Esperem que algun dia afinin la seva tàctica i arribin on calgui, encara que sigui a la independència.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
TUCA TUCA, L’OSSERVATORE ROMANO I LA TABACALERA
La intel·lectualitat mundial te vergonya de reconèixer els valors de productes poc elaborats segons les seves regles. Fa temps, va dir-me una d’aquestes intel·lectuals que no llegeix, que si algun dia es decidís a agafar un llibre, seria de Spinoza. Per què? Qui li ha dit que Spinoza és millor que Maigret?

Això és el que ha passat amb Raffaela Carrà. Artista de cançó fàcil, divertida, sense missatges sobre la dura vida dels miners, però persona compromesa capaç de declarar el seu recolzament al Partit Comunista Italià, o al Col·lectiu LGTBI, icona gai i feminista. Artista sense pretensions socials però que va obligar a l’Osservatore Romano, a fer una campanya en contra seva, per haver ensenyat el melic.

Gran línia editorial la de l’Osservatore. Mira que hi ha coses a denunciar arreu del món que van contra les mínimes regles de la humanitat i de la religió, però els redactors es fixen en el melic d’una dona i la lletra d’una cançó (Tuca Tuca) per intentar boicotejar-la com artista.

L’Osservatore és com la Tabacalera espanyola que ens mostra les imatges més cruentes dels càncers i una renglera de morts més blancs que el guix però que en arribar a la impotència (com a una de les conseqüències del tabac), ens ensenya una flor pansida o un home preocupat mirant cap avall. No pas una polla caiguda i recargolada perquè la imatge podria resultar ofensiva. Una gran lliçó de moral. Probablement la Tabacalera i l’Osservatore pertanyen a la mateixa empresa.

Mentre, la Carrà ha mort admirada pels seus fans senzills i honestos, gent que reconeix haver pogut lligar per primera vegada gràcies a una de les seves cançons. Gent als que els enfot Spinoza però que mantenen una conducta d’acord amb la seva personalitat, sense vergonyes ni escarafalls.

Pau VI, el censor del melic de la Carrà, potser va tenir més gent a l’enterrament i potser també la tindrà els factòtum de Tabacalera, però el sentiment de veritat ha seguit el furgó mortuori de la Carrà.

Difícilment l’arribada al cel del Papa censor, provoqués tanta joia com la que ara ha provocat la de la Carrà. (ensenyat mèlic i el que faci falta).


LA KINTA FORKA
DOTZE BALES ASSASSINES
Comença la peli... quatre "mercenaris" abatuts. Després se’ns assabenta que el president d’Haití ha estat assassinat pels mercenaris. No hi ha informació sobre els motius dels autors i es declara l'estat d'emergència a l'illa.

Qui ha assassinat el president Jovenel Moïse, elegit president el 2016 amb la promesa de desenvolupar l'economia incloent l'explotació de plantacions de plàtans?

Segons el jutge del cas, el seu cos va ser trobat destrossat per 12 bales i la seva dona resultat ferida i evacuada a Florida. Com sempre, els assaltants eren "estrangers que parlaven anglès i espanyol".

Després de l'anunci de la mort violenta del president, tota activitat va quedar paralitzada a Port-au-Prince i a les ciutats provincials, desestabilitzant encara més el país més pobre d'Amèrica, enfrontat a una doble crisi política i de seguretat.

El Departament d'Estat dels EUA, la UE i la ONU han demanat la continuació de les eleccions legislatives i presidencials previstes el 2021 però Haití està plegat d'inseguretat, inclòs el segrest per part de bandes que gaudeixen de gairebé impunitat. Una situació que va fer que Jovenel Moïse, acusat d'inacció, s'enfrontés a una forta desconfiança de bona part de la societat civil.

Com expressa el poeta dramaturg haitià Jean D'Amérique:
"Ser haitià és néixer en sang, créixer en sang –o sovint no tenir temps per créixer– i acabar en un bassal de sang. (...) Però si des del moment en què sagnes, des de llavors has estat plorant. Des del moment en què crides... Has de creure que la sang no és suficient."


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA PÓLVORA DE LA PATUM FA UNA PUDOR IRRESPIRABLE
Darrerament, coincidint amb l’arribada de la Cup a l’ajuntament de Berga, el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs ha iniciat una recuperació de la memòria de la ciutat. Aquesta recuperació consisteix a canviar alguns noms de carrers pels dels guerrillers llibertaris antifranquistes. Sorpresivament l’ajuntament no va admetre de parlar-ne als plens. Els partidaris d’aquesta recuperació en el 2016 van col·locar la primera placa a Marcel·lí Massana, però les autoritats s’hi van oposar i no van permetre que traguessin l’anterior nom. Ambdues plaques continuen al seu lloc, però l’acte va ser premiat amb una multa. Des d’aquí va començar una esquizofrènia de nomenclàtor.

L’any 2017 es va posar una altre placa a Alfonsina Bueno, berguedana supervivent de Mathausen. Al mateix any, a Ramon Vila Capdevila, maquis mort en combat al 1963, i el 4 de juliol d’enguany a Josep Esther Borràs, actiu a la resistència contra el nazis, supervivent de Mathausen i membre fundador de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics.

A aquest últim acte va assistir el guerriller Joan Busquets, qui havia passat 20 anys a la presó, i presentava un llibre. Estant al dinar commemoratiu, ell i tots els assistents van ser molestats per la policia, que va irrompí per demanar-los el dni, seguint la tònica repressiva de l’ajuntament.

Això sí, molta estelada al balcó per amagar aquestes vergonyes. Es veu que a la Cup de Berga no hi ha cap memòria dels berguedans lluitadors contra la dictadura als seus carrers. Quin futur té un país que no reconeix als qui van deixar la vida per la llibertat?

En canvi, a Barcelona, gràcies a la demanda i persistència durant 20 anys de l’associació de veïns i la comissió Facerias, s’ha aconseguit que la plaça on el van matar esposi un faristol amb una explicació detallada de 300 paraules en tres idiomes sobre la vida del combatent.


CINQUENA PÀGINA


HUMANOTECA
PER QUÈ?
Sánchez, renova l’Executiu i prescindeix de pesos pesants. Primera pàgina Vanguardia.

Cop de timó de Pedro Sánchez. Editorial Ara.

Sánchez blinda el cambio de gobierno y siembra nerviós en los ministros. ABC.

Hay que hacerles una oposición feroz. Santiago Abascal. President de Vox.

El que importa no és qui hi ha, sinó què volen fer. Pere Aragonès. President de la Generalitat.

Sánchez prepara les properes eleccions. Col·lectiu de polítics de l’oposició.

O sigui, que tot està igual. El President es carrega mig govern i els seus partidaris segueixen partidaris i l’oposició, diu el mateix que deia amb els altres governs, amb les mateixes desconfiances i atribuint els canvis a interessos personals. Calia una remodelació per arribar fins aquí?

La política espanyola no està per refinaments. Tots sabem que els canvis de nom no serveixen per fer variar polítiques. Moltes vegades ni l’alternança de partit polític al govern, altera el tarannà lent, gris i primitiu d’Espanya.

Segur que Sánchez té una raó, però sigui quina sigui, el ciutadà no la notarà. Potser al final només es tracta de mantenir a la família més o menys unida.


ÚLTIMA HORA
DÉU ELS CREA I ALGÚ ELS REMATA
En els dibuixos animats de la nostra infantesa (i també ara) s’acollien a una llei que tenia assegurat l’èxit. Al dolent de la historieta li passaven una mitjana de vint desgràcies per minuts. No sortia d’una que entrava a l’altra.

Un guió similar és el que han de recórrer ara, els membres del col·lectiu LGTBI. Com que la pandèmia ha impedit a moltes bèsties anar de tasca en bodega provocant-los un mono del seu dejuni agressiu, ara, en quan les autoritats han obert els corrals, les manades queden per sortir amb la única finalitat d’inflar la cara d’hosties a aquells que no els agrada. (gent del LGTBI, negres, àrabs, dones, independentistes... tot el que els hi cau a les mans)

Davant l’estupor de la burgesia, molts dels agredits no presenten denuncia la qual cosa els converteix apart de víctimes en masoquistes.

Cal dir que no. Que les reticències dels agredits no venen per una inclinació massoca; ben al contrari. És un instint de supervivència el que els allunya de la denuncia i les comissaries.

Saben que, si hi van, els pot passar com al dolent dels dibuixos animats, i comencin a encadenar desgràcies una rere l’altra. Més d’un denunciant ha entrat a una Comissaria amb un cop al braç i n’ha sortit amb l’esquena feta merda. O dones que han entrat a denunciar assetjaments i han sortir de comissaria amb el carnet de puta. Coses que passen. Accidents accidentals en diria el Dario Fo.

De veritat, els agredits per les jauries no són tontos. Senzillament no volen que els rematin.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
AL·LÈRGICS A L’HUMOR
Si alguna cosa fa posar dels nervis a la dreta, és no manar. L’altre és l’humor. La crítica d’altres partits o de saberuts tertulians que ja saps què han de dir abans d’obrir la boca, no els preocupa gaire. És un llenguatge que coneixen fet de bilis i interessos. El que no suporten és l’humor, desinteressat, els que fan conya de les seves paraules i conductes a canvi d’un sou pelat. L’humorista, el crític, el satíric que sap treure punxa de qualsevol de les bajanades a les que ens té habituats la dreta, no espera cap ministeri, ni cap direcció general. Ells saben que l’humor es paga amb amenaces i agressions... però mentre tant segueixen a les redaccions.

La dreta té un estrany sentit de la dignitat. Pot enganyar, mentir, atonyinar en ramat, però té la pell molt fina quan veuen que tota la seva artilleria queda desarmada per una vinyeta humorística. No poden veure’s caricaturitzats. Els toca el moll de l’ós veure com un merda de ciutadà, els destrossa tota la seva parafarnalia amb un dibuix, amb una frase. A la dreta si els hi ridiculitzes els seus símbols queden només amb les pistoles i, clar, és el que fan servir.

La dreta oposa a l’humor, la violència. L’humor oposa a la violència, intel·ligència. És la diferència.

Vox acaba d’amenaçar a EL JUEVES, revista satírica de llarga tradició i continuats encerts. No poden més. Els tenen fregits a conyetes punyents.

L’amenaça engloba tots els components dels discursos feixistes. Por, inseguretat, anonimat, covardia, violència. Que un representant de VOX doni les dades personals d’un altre ciutadà incloent la seva adreça, provocant així l’agenda d’algun grup ultra, és potser una de les baixeses més greus de les moltes que s’han produït dins la política espanyola en els darrers anys.

Segur que el delator, és de missa diària, però també ho era Sant Pere i ja sabem com va acabar la Història.
LLUFA GENEROSA PER AQUELLS QUE NOMÉS RIUEN QUAN APALLISEN A UN HOME INDEFENS.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
JUSTOS DE MATERIAL
No hi ha res de més ridícul que treure la vaixella nova per servir un plat de sardines de llauna. Lituània, que té dos avions de fabricació espanyola (però que volen) desitjava lluir de forces aèries i va fer una roda de premsa a l’hangar on guardaven els ocells voladors. Mentre, aliens a tot, els russos donaven una volta per l’espai aeri lituà. En defensa pròpia, els lituans van corre a interceptar als russos... i ja teniu al president lituà i a l’espanyol, cames ajudeu-me, sortint de l’hangar abans no els posessin de bombarders. Històries de misèria.

FORAT INFORMÀTIC
Un lamentable error informàtic, va deixar a molts madrilenys amb el cul a l’aire. A hores d’ara, qualsevol ciutadà del món pot anar a la pàgina web corresponent i veure els historials mèdics d’un fotimer de gent. Inicialment el nom més buscat va ser el del rei emèrit Juan Carles I, que presenta un llarg historial. Però des que l’Ayuso, va assegurar que només es revelen complicacions mèdiques, l’interès ha baixat.

QUATRE, CINC, SIS... MAMBO
Una la Xina, dos Nadal, tres Setmana Santa, quatre Sant Joan, cinc estiu i Maaaambo!
Vuit mil contagis diaris a Catalunya, després de portar un any i mig adoptant mesures. Ja hem acabat amb els vells, ara comença la franja jove però aquests no es moren tant. Doncs res, tu, seguim. Sobre tot que l’espectacle continuï.

AJUSTE DE CUENTAS
Ja se sap, els lladres mafiosos quan algú els fa nosa van i castiguen amb la ruïna personal i econòmica als que no els cauen bé.
Sembla ser que el Tribunal de Ajuste de Cuentas amb els independentistes catalans ha desenterrat les escopetes retallades. Els hi vam dir moltes vegades quan la repressió estatal espanyola va començar! De primer envien els sicaris uniformats i us casquen de valent, a continuació jutges disfressats de defensors de la llei i us condemnen i per acabar els carronyaires us deixaran sense casa i sense esperit.
Senyors independentistes, desenterreu la DUI o sereu per sempre mesells.

LA “ROJA” ESTELADA
Catalunya torna a la Selecció, Madrid en marxa perquè sense el Ramos ja no se senten representats per la fúria pàtria. Segons l’Institut d’Estadística Catalana, només han faltat dos catalans més i un de basc perquè la Selecció aconseguís la Copa d’Europa. Ayuso, amb el suport de Vox presentarà una proposta de llei per prohibir que “la roja” la puguin vestir gent de bressol incert. I si baixen a segona, ho faran “por sus cojones”.

VULL SER JUTJAT
Ho he de confessar, Karlitus.net és il·legal. Els diners que entren són en negre. Els redactors no cobren mai i així anem passant els anys. Després que Lucia Ortega Monasterio –llegiu que pertany a VOX– hagi estat absolta d’usurpació i utilització de funcions en l’àrea d’urbanisme sense posseir els títols necessaris amb l’argument que era una “Chapuza” el que va fer... he escrit al jutge referit explicant-li el nostre cas.
Ara veurem si aplica la seva santíssima jurisprudència també amb nosaltres.

DOS MOSSOS DIFERENTS?
Els dos mossos que tot escortant el President Puigdemont no se’n van adonar –ho sí!– que tenien la poli espanyola al cul seguint-los i el resultat va provocar la detenció del president fugitiu en terres germàniques, han estat premiats... Fins ara els demanaven dos anys i mig de presó. Ara els fiscals els hi han rebaixat la demanda a un any i mig. La nostra redacció no ha aconseguit saber el perquè... ho sentim pels lectors... Ho bé ara Espanya ja comença a pagar traïdors en lloc d’exterminar-los o bé els mossos són tant inútils que pensen que ni val la pena d’empresonar-los.

SIMPLEMENT MERIDIANA
La línia Meridiana, és una línia llarga que se suposa que es dibuixa a la superfície d'un país en el pla d'un meridià determinat. Vet aquí d’on extreuen la seva persistència els activistes de MERIDIANA RESISTEIX. Aquest mes celebraran els 500 dies de TALL diari o quasi. Ningú ha aconseguit aturar-los. Tenen uns objectius compartits clars. Sortiran al carrer mentre quedin tres mil i escaig represaliats i exiliats. La línia meridiana és la línia meridiana de Catalunya.