SEGONA PÀGINA

LA FATALITAT DE LES COSES MAL FETES
Accident ferroviari a Toledo

Si oblidem la política, el xoc entre dos trens és un accident fortuït i desgraciat. Si ens abstenim de fer campanya electoral, la col·lisió es debatrà entre tècnics especialitzats i els resultats no es sabran fins passades unes setmanes. Si no utilitzem les jornades pre-electorals, l’errada, sigui tècnica o humana, s’arxivarà com a greu circumstància, impossible de predir, com qualsevol altre accident d’aviació o d’automòbil.

El mateix accident de dos trens d’alta velocitat, ara, en plena campanya electoral varia la seva dimensió i es converteix en armament pels partits polítics. Just saber-se la notícia, els partits polítics vàren començar acusar al govern, a demanar la dimissió de ministres i president, a promoure manifestacions i protestes. Ho van fer tots i, potser, massa just després de l’accident. Que el viatge d’un ximple com Milei ajudi un partit, no justifica que un accident amb setanta morts s’utilitzi per a debilitar-ne un altre. Els casos i les conseqüències són molt diferents.

Dit això, de l’examen entre la topada de l’AVE i el CEO d’Iryo, en surten tot de falles polítiques. RENFE va néixer amb un parell de tares de despatx polític: l’ús de mà d’obra esclava, presa del franquisme (emprada per a la construcció d’infraestructures que van assolar i assolen tota Espanya); i, com no, la seva radialitat (molt espanyola). Des d’aleshores, tot ha estat un insistir en una planificació egocèntrica que impedeix l’agilitat ferroviària. De la planificació inicial fins ara, les diferents direccions han seguit un rumb erràtic i oportunista. A vegades per a cobrir expedients, a vegades per a donar peixet a les autonomies més pobres, i pràcticament sempre amb les urgències que condemnen les obres a tota mena de falles i inseguretats. La chapuza española és la que s’ha fet càrrec de les infraestructures del país. Encara no s’ha inaugurat un pont, que ja cal reforçar el del costat. I tot això és política, dels uns i dels altres. Com és política tenir una part de línia sense que hi arribin els sistemes de seguretat necessaris, o fins i tot, mantenir part del territori per on passen trens d’alta tecnologia sense cobertura mòbil. També és política l’estupidesa majúscula de tenir més kilòmetres d’alta velocitat de tota Europa i gairebé del món (tots des de Madriz, és clar) i, a més, ser garrepa amb el personal i el manteniment. És política i és de ser malparit.

Un país no comença tenint línies d’alta velocitat només per fardar, cal començar pel principi, assegurar la base i després anar creixent. En aquest sentit, sí, els polítics són culpables —tots, dictadors i demòcrates.




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA

HOJA DE INSTRUCCIONES
Del histórico acuerdo entre derecha y extrema derecha, que vienen a ser lo mismo

En el albor del nuevo día, habiendo llegado al acuerdo acordado, las respectivas direcciones (por gracia de Dios) del PP y Vox acuerdan la redacción de la siguiente hoja de acuerdos.

Instrucciones:

Por España, a partir de ahora, todos seremos cristianos, expulsándose en consecuencia a todo el material que ha llegado de tierras pecadoras.

Por España, todos seremos machos (excepto las mujeres). Aquí no hay cabida para los maricones.

Por España, habrá un solo y único idioma oficial. Quienes se muestren re-acios serán condenados al silencio oficial y social —si es necesario, al silencio del cementerio. Las lenguas regionales, pasaran a partir de ahora, a ser len-guas muertas o, mejor aún, ¡dialectos!

Por los ricos de España, suben y bajan impuestos de manera como la ra-zón exige, es decir: ricos no pagan, medianos pagan más, pobres se desahucian.

Por los ricos de España, se modifica el código penal de manera como la razón exige, es decir: los ricos podrán ignorar la ley, que deberá endurecerse para las clases más populares.

De no respetarse estas normas, pena de muerte.

QUEDA PROHIBIDA LA TRADUCCIÓNA DIALECTOS VERNÁCULOS


QUAN TOT SURT MALAMENT
Maten un home a l’Hospital de Tarragona

Li havien disparat des d’un cotxe feia tres dies. Va ingressar a l’hospital, mentre era a Urgències va ser custodiat per la policia, però al passar a planta es van oblidar de vigilar-lo. Els assassins no el van oblidar. Per facilitar-ne encara més el seu destí, quan va entrar el sicari a la seva habitació, el sistema de seguretat hospitalari estava ocupat en un altre cas. Una mica de imaginació i ja tenim el cas tancat... Però, abans, els metges encara intenten salvar la vida del condemnat. Foc sobre foc. Poques notícies de la víctima, era estrangera, i encara menys dels assassins reincidents. La màfia, ja se sap. A Espanya, ens estem especialitzant en crims de sexe o de màfia.

Fora bo saber a quan va el preu d’un assassinat, podria interessar-nos. I estaria bé, també, saber si els que necessiten dues sessions per a acabar amb la víctima resulten més cars o es va a preu fet. L’únic que coneixem d’aquestes morts misterioses és, suposadament, que paga la màfia, però un sol nom és poca cosa per a englobar i entendre totes les morts violentes. Màfia també podria ser, per exemple, l’amo d’una carnisseria que vol desfer-se del seu competidor; o un cunyat emprenyat amb el germà de la seva dona perquè és un impresentable.

Podria ser mafiós un sistema de seguretat que fa els ulls grossos? O una infermera que abandona l’habitació quan veu l’entrada d’un home amb casc? Qui paga? És sempre el capo? Segur? No diuen a les pel·lícules que sempre estan molt enfeinats?




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA

SÈRBIA S’ACOSTA A LA UE I S’ALLUNYA DE PUTIN
Els ciutadans deixen de ser serfs per l’acció dels estudiants

La Llista d'Estudiants ha guanyat per majoria absoluta, amb el 53,3 % dels vots, a les eleccions al parlament de Sèrbia, tot escombrant a l’ultranacionalista, autoritari i corrupte Aleksandar Vučić del Partit Progressista Serbi, que, després de 14 anys en el govern, tant ha progressat, tant ell com els del seu entorn.

El moviment dels estudiants ha acabat amb el règim violent de Vučić, autoritari i repressor de tota oposició —mitjançant el control dels mitjans de comunicació i la vulneració dels drets civils i humans de tota mena—, que ha governat emulant els vells temps, en què va ser ministre d’Informació del règim de l’autòcrata Slobodan Milošević, acusat de crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia.

Tot va començar fa dos anys, amb les protestes dels estudiants en demanda de justícia per la mort de 16 persones en l’ensorrament d’un sostre a l’estació de tren (acabada de restaurar) a Novi Sad, després que una investigació va posar de manifest les irregularitats en la contractació i l’ús de materials de mala qualitat en la construcció.

Al llarg d’aquest temps i fins ara, el moviment d’estudiants ha recorregut tots els racons del país consultant i debatent amb el poble els problemes més greus: socials, sanitaris, econòmics i sobre el poder dels oligarques locals. Han creat un moviment sense líders, basat en l’autogovern col·lectiu i l’educació política, una intel·ligència col·lectiva basada en l’autoorganització popular, que ha trencat el monopoli dels partits.

És un moviment profundament democratitzador, anticorrupció, defensor de l’estat de dret, partidari de la igualtat social i que vol garantir l’accés a l’habitatge, l’educació i la sanitat per a tothom. Els estudiants s’han autoexclòs de les llistes, tot renunciant al poder polític i han triat els seus representants entre professors i acadèmics, obrers, pagesos, actors i d’altres oficis i especialitats, tots ells sense experiència prèvia en l’exercici professional de la política.

Amb el seu vot, els ciutadans serbis ens demostren que han perdut la por davant la mà de ferro del règim repressor, tot esdevenint l’avantguarda per a un canvi realment democràtic i esperançador per al món.

I aquí, a casa nostra, els nostres demòcrates quan n’aprendran? Els hi haurem d’ensenyar amb pedagogies innovadores i adaptades.




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA

NI MINURSO RUS, NI MINUSO NORD-AMERICÀ
Sàhara Occidental: risc de guerra entre Rabat i Alger

Un desacord sobre la lletra R, que feia referència al referèndum que els estatunidencs —partidaris de Rabat— ja no volen, però que els russos —actuant en nom d'Alger— estaven decidits a celebrar, costi el que costi. Armats amb poder de veto, cada potència va bloquejar la resolució presentada per l'altra. La conseqüència: els sahrauís han estat desposseïts del seu dret a existir com a poble lliure.

També ha suposat el final del mandat de la missió de l'ONU al Sàhara Occidental i el ridícul més espantós de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). Un organisme neutral que, durant trenta-cinc anys, havia assegurat el respecte de l'alto el foc en aquest territori.

Quan el Marroc i Algèria s'enfronten a l'arena de les Nacions Unides, els EUA i Rússia actuen com a intermediaris. El Marroc s'aixopluga sota el paraigua americà i, més àmpliament, darrere del bloc occidental —tot incloent-hi França i Espanya. En els darrers anys, el Regne del Marroc havia reunit molts actors de la comunitat internacional a la seva causa. Rússia, en bloquejar la resolució defensada pels EUA, ha donat un impuls al Front Polisario (el moviment independentista del Sàhara Occidental), que Algèria recolza, el crit de guerra del qual és un referèndum d'autodeterminació.

La conjuntura actual, més enllà d'aquests països del Magrib, enfronta els vells blocs occidental i oriental, o fins i tot el Nord i el Sud del món. Això es veu amb els camps de batalla actuals que són el Sahel, Ucraïna i l'Orient Mitjà.


MBAPPÉ HA FICAT LA POTA
Aterra com puguis

El pitjor dels esportistes desmesuradament valorats no és el decalatge entre el seu CI (coeficient intel·lectual) i el seu PIB (producte interior brut), sinó imaginar-se que viuen en un altre món.Moltes estrelles es creuen fora del sistema solar. Al marge de misèries i realitats terrenals. Per això la majoria no parlen de política, ni de sentiments, ni de moral; ells, la pilota o l’esquí o el volant.

Mbappé, fa uns anys, es va posar a riure quan algú va preguntar-li si no seria millor desplaçar-se en tren enlloc d’avió, cara a l’escalfament global. Què és per Mbappé l’escalfament global?

En fi, ara ha fet una conya, però no una de normal, no es va posar contra Sánchez, no: va insultar, sense saber-ho (perquè ell viu en una altra galàxia) la Xina. La Xina!

Es veu que, un bon dia, Mbappé va fer befa del desaparegut líder suprem Mao i això sí que no. D’acord en que la Xina se l’embolica en paper de fumar i que les seves reaccions polítiques i, sobretot, econòmiques, estan fora de context, però és que l’estat xinès és així, tan sensible (aparentment) com lent (realment).

La crisi està oberta, perillen sumes econòmiques importants (també per al Reial Madrid) i, ara, Mbappé ha de fer el paper de l’auca: disculpar-se, justificar-se, desdir-se.

Tot un paperot que tampoc l’afectarà gaire; al cap i a la fi, del planeta Terra, només en coneix els beneficis... Però, si més no, tot un tràngol per a una figura intocable quan vesteix amb calça curta.

LLUFA




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA

EN BUSCA DE LA VERITAT PERDUDA
La presidenta del Banc Central Europeu dimitirà del seu càrrec

Christine Lagarde té una llarga carrera política. Estar molts anys remenant les cireres no sempre és bo. Per arribar a directora del Banc Central Europeu cal haver pecat més d’una vegada, mentit molt i trair almenys mitja família.

La seva biografia és, en aquests cas, molt sospitosa. Presidenta del Comitè Estratègic Global, Ministeri d’Agricultura, d’Economia i industria, involucrada en afers com el Banc Lionès, o el cas Tapie, presència al Fons Monetari Internacional i així fins arribar a presidir el Banc Central, en una llarga i brillant carrera.

I, ara, una senyora amb aquest currículum, abandona el càrrec de presidenta (o diu que ho farà) vuit mesos abans que ho hagués de fer reglamentàriament. Tota una sorpresa pels que no vivim dins les caixes de seguretat bancàries, però més estranyesa provoca la raó amb la que Lagarde —que no Lagarta— justifica la seva retirada. Ho fa, diu, en nom de la veritat, perquè es veu incapaç de mantenir-se neutral en el rebombori mundial en el què estem immersos i sobretot davant la situació europea, on les successives eleccions anunciades l’obligarien potser a fer coses en les què no creu. Com a eslògan de vida és meravellós; com a nota funerària a una carrera farcida d’interessos espuris, no tant.

Els penediments de darrera hora i demanar perdó als déus, quan la mort (en aquest cas política, però especialment en la humana) ronda la pila de coixins que et mantenen en la ranera final, sembla una burla, així com una covardia, i, tot parlant en nom dels déus (bons amics nostres), podríem jurar que és també un intent inútil.

No entrem en les raons ocultes (però no tant) de la dimissió de Lagarde; en tot cas, sí podem assegurar que són molt lluny del que la gent normal entenem per transparència. Amb la seva renúncia, Lagarde tanca el cercle d’una vida al servei del poder amb totes les ombres que això comporta. I posats a fer, potser hauria estat més noble, per la seva banda, anunciar-ho tal com raja i no amb tants romanços.




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA

FRANÇA, EL PAÍS A LES FOSQUES
Aldarulls per tot França

Fa gairebé seixanta anys, la joventut francesa va sortir al carrer per enderrocar un poder que no els donava futur. El futur ja és present i el jovent torna a sortir al carrer demanant el mateix. Alguna cosa falla a França, alguna cosa falla al món.

Els poders, siguin quins siguin, sembla que s’han posat d’acord en negar futur a les “seves” cries. Els poders confonen el futur dels joves amb el seu present. Governs, forces policials, família, etcètera, volen present —el seu— i fan mans i mànigues per avortar qualsevol intent de transformació.

Les coses no van bé per França, ni políticament ni econòmicament, la societat viu immersa en un conflicte constant, però les forces del poder no temen el present, tenen por del futur. Què passa amb el futur? Li tenim tanta por només perquè no el viurem? Cal, per això, amargar la vida dels que per lògica cronològica en seran els protagonistes?

La dreta, entenent com a tal qualsevol poder autoritari (sigui americà, rus o xinès), necessita viure en l’ordre del desordre. Se l’enfot les protestes, les queixes, sap com controlar-les. La dreta domina tant el desordre que són els primers en posar-lo al carrer com a reclam dels desheretats. La seva violència crearà més violència i, alhora, la justificació de la repressió de la violència. És un procés pervers i diabòlic, però constant en la història de la humanitat almenys des de temps d'Uruk, i sobretot allà on Occident ha posat les seves grapes.

És tan fàcil tenir poder! N’hi ha prou, per exemple, en tenir més caramels que els teus companys de classe; tenir més llaminadures t’exercita en l’aprenentatge d’aprofitar-te dels altres. Quan els caramels es converteixen en quelcom menys fungible, ja ets un poderós expert. Només cal enfrontar els miserables, els que mai no van tenir caramels, els que un dia surten al carrer a protestar i acaben al calabós.

França és, ara per ara, el gran exemple de la violència popular europea, comença a ser-ho Espanya, aviat Itàlia...




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA

EL GOVERN DE L’IRAN S’ENTRENA
A falta d’atacs americans, Iran reprimeix la seva població

Tots sabem que l’atac estatunidenc està per caure. Només falta que Trump s’aixequi amb mal de cap o que perdi les eleccions per a que una nova onada de míssils arrasi una part de territori iranià. El govern dels aiatol·làs està preparat, però fa dies que espera per a donar la seva resposta i comença a neguitejar-se, per això han decidit reprendre la persecució contra els seus súbdits. Una manera de mantenir les forces militars en forma i la moral alta. Si es fan números, qualsevol diria que, a la població de l’Iran, li surt més a compte els bombardejos ianquis que la pau del seu govern. En moren menys i de manera ràpida. En tot cas, pobra gent, tindran les dues coses.


CIRCUIT DE CASTELLDEFELS
A 150 per hora

La bonica ciutat de Castelldefels, famosa per les seves vistes d’avions que aterren i s’enlairen des de l’aeroport del Prat, implementa la seva proverbial tranquil·litat amb la moda dels patinets elèctrics. És normal que hi hagin patinets, el seu passeig marítim és un reclam difícil de resistir. El problema comença quan els pilots, cada vegada més experts, agafen velocitats de Fórmula 1, com, per exemple, 150 kilòmetres per hora. Vulgues que no, i per acostumat que estiguis als avions, veure passar un patinet d’aquesta manera, a frec de menisc i conduit per un sonat (amb casc o sense), fa basarda. L’Ajuntament ha promès comprar bales de palla per delimitar un pas pels vianants.


MBAPPÉ, MAO I LA PILOTA D’OR
No ha tingut una setmana fàcil

Una broma senzilla, ximple i insípida, d'aquelles que es fan només amb els amics, ha desencadenat una polèmica geopolítica amb la Xina, tant ridícula com enorme, per haver ridiculitzat en Mao, el sanguinari creador de la República Popular Xina. Mbappé provoca el problema i la televisió xinesa suspèn les emissions de la Lliga espanyola. El futbolista francès ha hagut d’abaixar-se els pantalons. Tampoc ha guanyat la Pilota d'Or i, sobretot, és dins de la llista de persones non gratae del país asiàtic. Les sàtires sobre líders vinculats al Partit Comunista de la Xina són un delicte de “difamació d'herois i màrtirs”. Quin joc més bèstia!


7 ANYS A LA MERIDIANA I TAN GÍNJOLS
Festa a la placeta davant de l’estació de Fabra i Puig

El moviment veïnal Meridiana Resisteix, nascut el 14 d’octubre del 2019 arran de les sentències del Procés, ha celebrat set anys de mobilitzacions amb la presentació d’un llibre sobre la seva història i una actuació musical que va acabar amb tensió. L’acte es va fer al mateix lloc on fan les protestes i on, durant més de dos anys, van estar tallant aquesta avinguda al trànsit diari. De fet, dissabte ho van tornar a fer.

La jornada va acabar amb una agressió per part d’un desgraciat que, amb una crossa, va pegar diverses persones i va ferir la mà d’una de les integrants de Meridiana Resisteix. La bòfia, més acostumada a treure la porra per a hostiar els veïns, va fer acte de presència i, en aquest cas, es va refrenar; va identificar el malparit (segurament, els agents també van aprofitar per a felicitar-lo) i el col·lectiu, que són bona gent, també es va contenir, tot presentant únicament una denúncia contra l’agressor —per més que el podrien haver esbotifarrat meridianament. Els Meridians continuen provocant ampolles!




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA

L’ESTAT ELS HO VA IMPOSAR
ES PROTEGEIXEN CONTRA EL GAS LACRIMOGEN
I L’ANONIMAT EN LES XARXES

 Descarregar en Pdf