SEGONA PÀGINA

LES BLANQUES SÓN MEVES I LES NEGRES TAMBÉ
S’inauguren la Fira del Bestiar i la Copa del Món de Futbol

La coincidència ha fet que la Fira del Bestiar a Vilagroguella del Fastuc i la Copa del Món de Fútbol a Mèxic i comarques properes, hagin començat aquesta mateixa setmana. Vistes les similituds, hem decidit fer una crònica unitària.

Els protagonistes de la mostra han passat per un llarg període de proves per a demostrar la seva vàlua. Cert que la selecció era més dura fa uns anys, però, tot i així, molts animals que pensaven assistir a la prova n’han quedat eliminats. La expectació és gran, si bé el preu del coi d'entrades ha fet que molts pagesos s’hagin quedat a casa. El control, diguem-ne, sanitari (malgrat que algú hi veu interessos polítics) ha estat molt rigorós. Una bona quantitat d’animals no podran accedir a les instal·lacions perquè la policia —aquests sí que són uns animalots!— els reté a la frontera. Les autoritats defensen la mesura, tot adduint la presència de malalties i plagues en alguns participants a la final (tot és un muntatge veterinazi); si bé han acceptat que algunes espècies puguin entrar al país, fer la demostració i sortir-ne abans de 24 hores. Els entrenadors dels respectius grups interceptats lamenten que algunes de les seves principals figures no podran donar el rendiment que d’elles s’esperava, degut al cansament d’anar i venir de la frontera sense parar.

A darrera hora, les autoritats s’han vist obligades a posar un nou sistema de control, ja que la ciberdelinqüència ha preparat la seva pròpia competició, tot arribant al top de la pirateria informàtica, per a cobrir els esdeveniments.

Del que segur no faran cas les autoritats responsables serà dels rumors sobre possibles corrupcions en el si de la competició. Les sospites populars assenyalen jutges de centre i de banda com a possibles implicats. Ja se sap, que si el gos ha trepitjat la banda, que si l’extrem ha tret la pilota quan podia ser jugada... Coses. La corrupció pot tenir continuïtat en els despatxos. En aquest sentit, la Copa de Futbol té més avantatges, ja que els representants de la Fira del bestiar viuen tots al mateix hostal i és més difícil enredar l’altre. Finalment, s’han detectat, a darrera hora, grups mafiosos interessats en les dues competicions i es tem un bany de sang si les coses no funcionen segons ells han apostat.

La gran esperança per ambdós certàmens és el treball que poden fer les deu corresponsals femenines desplaçades a les respectives competicions. Són minoria (només són deu, d'un total de dos-cents periodistes), tal com podia esperar-se de competicions dominades generalment per un ramat de mascles, però segur que faran molt millor feina.

Seguirem amb atenció els esdeveniments i els anirem comunicant tots els resultats puntualment.




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA

EXCLUSIVA A LES ALTURES
Entrevista amb la presidenta del Banc Central Europeu

Hem entrevistat la maleïda Christine Lagarde. Era tancada dins un dels exclusius ascensors —en el seu cas, també podria haver estat en una de les moltes portes giratòries— del banc que presideix, que havia quedat aturat entre el pis setanta i setanta-u. I la senyora té claustrofòbia; quan es veu penjada de quelcom que li evoca un taüt i la realitat l’obliga a aturar-se un moment, Lagarde recorda que, a més d’una persona de merda, també és mortal; aleshores, l’angoixa existencial l’atrapa per complet. Nosaltres —la meva companya de redacció i jo— que, casualment, passàvem per allà i res tenim a veure amb avaries totalment fortuïtes, dúiem un dipòsit d’oxigen a mà (sempre anem amb oxigen a mà, per si de cas). Gairebé sense insistir, va parlar:

—Els hi dic de veritat, l’augment del tipus d’interès és una mesura perfecta per a controlar les incerteses dels mercats actuals; pensin en el que ha representat, per a Europa, la guerra al Pròxim Orient... —s’ofega, fot una pipada d’oxigen— Sí, és cert que el risc d’inflació ens segueix amenaçant, però faig el que puc, de veritat, cada dia llegeixo el Times.

—Quin pes ha tingut la influència d’en Trump? —Preguntem, tot passant-nos l’oxigen entre nosaltres.

—El Sr. Trump també fa el que pot, encara que ell només llegeixi còmics...

La mirem amb somriure incrèdul mentre ella es va tornant groga.

—Si em donen la bombona aquesta, els hi dic tot... Per favor...

Li donem la bombona. Esnifada d’oxigen que gairebé la fa caure. Continua:

—OK, anem a la puta ruïna però aquí mana el President Trump i és un boig i un llunàtic i un fill de la gran puta, però nosaltres som Europa. Què hi podem fer? Som una merda de continent, que no ho saben?

—Té alguna cosa per a poder esmorzar?

Ens dona el que porta a la bossa i li regalem l’oxigen. Som massa bona gent.


TENEBRES BIOPOLÍTIQUES
Nou brot d'Ebola al Congo

La terra que amb força miopia anomenem el Congo, per més que rica i plena de debò, representa com cap altra, als lleganyosos ulls d'Occident, la tragèdia africana. Mitja Europa —especialment, Brussel·les (casualitats)— i algunes de les seves excrecions, com els EUA, han arrasat aquest vastíssim racó de món, l’han explotat i saquejat de la manera més brutal, des de molt abans de les racistes aventures del Tintin; però, que porti encadenant dictadures i interminables guerres civils des de la independència, quan l’anomenada Descolonització (haha), és cosa del caràcter extremadament bel·licós dels seus negres habitants. Res que tingui a veure amb el negoci de les armes, els diamants, l’or, el coltan i aquestes collonades. Serà que la guerra civil és en si mateixa una forma de govern?

Actualment, a sobre, pateix una nova epidèmia d’Ebola, que es confon amb la fam i la guerra fins a configurar una terra al límit de l’extermini. Les dificultats per a la contenció i el tractament de la malaltia, l’evacuació dels afectats, etc., en un context tan complex són, evidentment, enormes. A més, aquestes topen amb les resistències d’una població que es malfia d’institucions i personal mèdic occidentals... Per què serà? Quin misteri! Més que representar una falta absoluta de civilització (la tasca civilitzadora no podria haver estat més diligent i completa), serà que res d’això té a veure amb la pròpia guerra? Amb les campanyes sanitàries de l’imperialisme? Amb la destrucció ambiental i l'ocupació d'hàbitats naturals? Amb la precarietat dels sistemes de salut i l'agreujament de les profundes desigualtats econòmiques? Etcèèètera?

No aturar una guerra civil, especialment quan la propagació de l’Ebola és un risc real per a tot el país, si bé és un fet a totes llums lamentable, no resulta d’un suposat primitivisme atàvic —com no ens cansem d’imaginar (convenientment i culpable) des del primeríssim primer món—, sinó, en primer lloc, ja de la dinàmica mortífera desencadenada pel mateix Leopold II i que tan bé han sabut aprofitar les xacres posteriors —com els sàtrapes made in CIA. Encara més: tot contradient la ronyosa narrativa colonial, aquests fets ens proporcionen una imatge llampegant, un avís futurista, d’un demà que bé podria trucar a la nostra porta; o és que ja no recordem la militarització de la vida durant la pandèmia?

Després de les innumerables atrocitats que s'ha infligit a l’Àfrica, a qui encara li pot estranyar aquesta desconfiança?? Heu sentit a parlar, per ex., de la base àrea de Laikipia, a Kenya? o del barri de West Point, de Monrovia, a Libèria? I un llarguíssim etcèèètera, novament.

Per favor...! Ja haurien fet bé, tots els africans, de desconfiar fins i tot de coses aparentment molt més innòcues... com, per exemple, del jazz. Haureu sentit a parlar d’en Lumumba, oi?




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA

LA REBEL MAMA LLEONA A BARCELONA
Col·lectius feministes per a enfortir la lluita

Dels dies 12 al 14 de juny, s’han reunit, a 50 anys de les primeres jornades, més de 2.000 dones al recinte Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Barcelona. El motiu: celebrar les jornades Feminismes en revolta: 1976-2026..., davant la situació actual de regressió de drets i atacs antifeministes.

Al llarg de les jornades, s’han dut a terme 140 activitats i hi ha participat 175 col·lectius per a tractar, entre d’altres qüestions: violències masclistes, treballs, educació, antimilitarisme, sobirania corporal, dissidències sexuals i de gènere, salut… Les dones s’han retrobat per a continuar lluitant contra el sistema cisheteropatriarcal, capitalista, racista, capacitista i colonial que, avui dia, encara perdura.

Les jornades han comptat, sorprenentment, amb la flamant presència de la rebel Mama Lleona, arribada a Barcelona uns dies després de la visita papal. Ha estat rebuda amb entusiasme per les assistents, totes dempeus i amb els clamors de “Visca la Mama Lleona”, “Prou submissió al patriarcat” i “Volem viure lliures sense opressió”. La Mama, tot seguit, les hi ha adreçat aquestes paraules:

“Estimades totes, estic molt contenta de ser aquí per a participar amb vosaltres en el mateix combat per l’alliberament total de la dona i crec necessari i oportú que recordem ara la Papessa Joana, assassinada brutalment, a finals del segle IX, en ser descoberta la seva condició de dona. Denuncio alhora, amb fermesa, la misogínia, la marginació i la discriminació que pateix la dona per part de l’autoritat autocràtica i antidemocràtica del Vaticà, que continua negant i perseguint els drets humans i de llibertat bàsics, com els drets reproductius, el dret a l’eutanàsia i el dret al propi cos, tot amenaçant els col·lectius LGTBIQ+ i les avortistes.”

Finalitzà la seva intervenció, tal com feren moltes germanes ja des del segle XIII, tot convocant “l’Esperit Lliure”, per a aconseguir una llibertat plena per a totes les dones.




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA

ELS RICS A ESPANYA, A LA UE I A CALIFÒRNIA
Algunes persones mai no coneixen la crisi

Quan l'1% dels rics espanyols acumula ja el 30% de tot el patrimoni nacional. Quan les 100 empreses més grans d'Europa paguen el 70% dels seus beneficis als accionistes. Quan, a Califòrnia, la fortuna dels multimilionaris pot augmentar ràpidament... Tots aquests quans poden semblar un acudit, però, més aviat, són una gran estafa a la població, amb situacions que són al·lucinants. Hi ha empreses que paguen als seus accionistes fins a deu vegades els seus beneficis; mentre que, d'altres, continuen pagant-los, malgrat tenir resultats negatius. En definitiva, la regulació per a les multinacionals és com un mal acudit. No fa ni puta gràcia a la resta de mortals.

Les principals empreses europees estan alimentant la desigualtat. La distribució dels dividends és, en gran mesura, preferida per sobre de la inversió i l'ocupació. Entre 2022 i 2024, els accionistes de les 100 empreses més grans d'Europa —en facturació— van embutxacar-se una mitjana del 70% dels beneficis obtinguts. En definitiva, els dividends es mengen cada cop més part del pastís. El percentatge de beneficis retornats als accionistes ha augmentat del 65% al 80%. En altres paraules: durant els últims tres anys, més de dos terços dels beneficis s'han utilitzat per a recompensar els accionistes; principalment, fons d'inversió i persones amb alt patrimoni. Cal preguntar-se: on és actualment madame Guillotina?

Emmanuel Saez i Gabriel Zucman són dos experts economistes que han treballat molt per a introduir, a Califòrnia, una proposta que es sotmetrà a votació al novembre: recaptar un impost extraordinari del 5% sobre la riquesa d'uns 250 maleïts multimilionaris.

Dos homes que detallen les seves raons per a establir una millor justícia fiscal i que s’han recolzat en el sindicat de treballadors sanitaris, que va recollir 1,6 milions de signatures a l'abril —el doble del nombre necessari per a que una iniciativa d’aquesta mena opti a ser votada. La Llei fiscal per als multimilionaris, ja redactada, de fet podria constituir una de les darreres oportunitats dels rics de salvar el coll...


NOVA BATALLA DE L’EBRE
Entre Espanya i Catalunya no valen treves

Ni amb el Papa predicant la pau al mig del país, la guerra entre Espanya i Catalunya cessa. A banda i banda de l’Ebre, castellans i catalans segueixen llançant-se pedres —si bé les pedrotes espanyoles sempre han estat força més grosses; més aviat, canonades.

Davant la visita papal, l’interès general de polítics, Església, premsa i llotja del Bernabéu ha estat deixar clar que Lleó XIV ha visitat Espanya i, en especial, la capital: Madriz. Es tolera en silenci la presència papal a Catalunya, però només per a beneir una parròquia de barri. La campanya ha significat ignorar les paraules que el Pontífex ha pronunciat en català, castellanitzar l’origen dels fidels que escortaven al Papa, parlar de Gaudí com a arquitecte espanyol; en fi, tota la sèrie de ridícules paranoies —i esborrats mortífers— a la què ens té acostumats Espanya.

Davant d’això, Catalunya podia respondre amb indiferència o indignació. Evidentment, ha caigut en el parany i ha fet la rebequeria del nen mimat. Això no és auto-odi, només assenyalem que fa massa temps que Catalunya eleva a la categoria d’heroi el primer que mostra una senyera, o una estelada, encara que sigui de butxaca —com és el cas. Algun dia haurem d’entendre que la senyera o la llengua o l’himne són mostres i expressions de la nació, i que el que cal és ser realment aquesta nació i actuar en conseqüència.

Tallar una cerimònia fonamentalment vaticano-espanyola, programada al detall, en ple cap i casal, per a entonar unes notes i mostrar uns papers quadribarrats podria considerar-se groller (que, de per si, ja és prou bona cosa), però, amb tot, ineficaç. A més del gust general de veure el rei disgustat, més aviat és un plaer només per als protagonistes que aconsegueixen que la policia els indiqui amablement la sortida (potser amb un gec d’hòsties consagrades); i, encara pitjor, que l’independentisme oficial surti en massa per a criticar la censura policial o governamental (per descomptat, sempre criticable), però mentre realment permeten que, al país, sempre se'l toregin. És tètric. Sens dubte, hagués estat més apropiada, donada l’ocasió, la tradicional i operística Orsini, com la que hi ha representada a la capella de la Mare de Déu del Rosari, a la Façana del Naixement.

LLUFA per a les dues riberes




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA

ARMENIA, CAMÍ D’EUROPA
En Pashinián guanya les eleccions armènies

Els europeus que no estan obligats a escriure notícies, d’Armènia, només en saben que era el país de Charles Aznavour... i potser, amb molta sort, tinguin present que va patir un genocidi brutal a mans dels otomans. Aquells que estudiem en profunditat els casos, però, sempre atents a bones fonts —com Viquipèdia—, sabem que Armènia és terra caucàsica (és a dir, massa propera a Rússia), d’una extensió similar a la de Catalunya, però amb poc més de tres milions d’habitants. Encara que pel seu nom (d’una etimologia complexa) no ho sembli del tot, intenta ser un país democràtic. I ara encara més. En les darreres eleccions, en Pashinián, candidat europeista, ha guanyat al candidat pro-rus i amic d'en Putin, que —naturalment— ja ha denunciat frau electoral.

Un petit pas per a l’Home potser, però un triple salt per a Armènia, tipa ja de controls post-soviètics i, específicament, putinians. Aquesta és la gran notícia del petit país, però també podria ser la seva futura desgràcia. En Putin no està gaire content amb el fet que els països que l’envolten, i que ha utilitzat com a escut o coixí contra l’expansió de l’OTAN i de l’UE, el vagin deixant pel camí. Els seus darrers moviments, no ja en contra d’Ucraïna, sinó, en general, contra les repúbliques bàltiques, etc., van dirigits precisament a conservar-ne el control. Està clar que no és el moment per a que en Putin s’emmerdi en un nou conflicte, però és que Armènia és molt petitona i mai no se sap.

És sorprenent el doble gir que està fent la política europea, mentre els països democràtics es van decantant per formes de poder rígides i cada vegada menys participatives —ras i curt: el ressorgiment feixista actual—, els països que van estar sotmesos a la fèrula soviètica intenten treure el nas per a respirar aires de "llibertat" europea —tal com mostren els curiosos casos de Polònia, Romania, Eslovàquia, Hongria (fins fa quatre dies), etc. Així, el moviment armeni és fàcil d’entendre: un poble petit, però de llarguíssima història, acaba —per activa o per passiva— reclamant llibertat. No li cal fer massa soroll, en té prou en anar avançant de mica en mica, com si cada pas que fa fos tan inofensiu com inevitable. Una bona manera d’alimentar la consciència col·lectiva i la força com a nació... a més de la paciència!

Qui sap si en Pashinián haurà d’enfrontar-se als deliris del Putin i si, donat el cas, en serà capaç; potser tot acabi en una nova submissió a la mare Rússia. Aleshores, segur que tornaria la tranquil·litat a les cancelleries europees, perquè la política seguiria tenint les seves regles acostumades, on la força sempre guanya, tant sí com no.




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA

EVOLUCIÓ NATURAL
Mosquits més grassos i peixos feministes

La natura és sàvia i evoluciona... cap a l’esquerra. La de coses que n’hem d’aprendre, de la natura!

Sense anar més lluny, el món del mosquit està fent un gir espectacular. La idea humana industrial era eliminar els mosquits; són uns animals que piquen, fan un soroll inquietant i taquen les parets amb sang quan aconsegueixes xafar-ne un. Ara bé, els humans industrials i industriosos no sempre l’encerten (més aviat al contrari) i ara s'ha descobert que alguns dels insecticides més venuts al mercat, en realitat, en lloc de matar els insectes, els atrau; de manera que la fragància del DEET (teòricament, el repel·lent) els captiva, tot avisant-los de la proximitat de carn fresca, llesta per a ser picada. Els mosquits estan encantats i els usuaris masoquistes, també; la resta, no tant. Sigui quin sigui el grau de satisfacció envers el producte, un control a les indústries químiques seria convenient; en especial, als tècnics que confonen repel·lent amb atraient (els convé repassar Barri Sèsam).

Un altre cas d’evolució natural —tot contradient la natura, els fatxes dirien, però, que és quelcom contra natura— es dona entre l’espècie coneguda com Amazona Molly o també la Poecilia, que, tot saltant-se la biologia moderna (sempre tan estreta i perillosa), s’ha saltat també la presència de mascles de la seva espècie. Fa any i panys que tots els peixos són femelles i es reprodueixen mitjançant l’ús d’esperma de mascles d’altres espècies, amb els què després no han de mantenir cap tipus de relació íntima ni res. D’aquesta manera, a través d’un procés anomenat ginegènesi, l’ADN masculí s’elimina abans de poder deixar petjada en la futura descendència i tota la prole surt femenina. Sense voler fer paral·lelismes fàcils, resulta inevitable veure, en aquest rebuig al mascle, una mena de revolució feminista, culminada amb èxit total. Sens dubte que és inspiradora i ens hi hauríem d’emmirallar: és, a totes llums, una evidència que cal desmuntar la masculinitat... almenys tal com l’entenem avui dia. Finalment, quan l’Home deixi de ser imprescindible per a la procreació, passarà a ser prescindible per a tota la resta d’activitats humanes. La fecundació és, doncs, l’últim bastió del domini dels homes... i tampoc és que assoleixin uns resultats gaire llustrosos, precisament, en aquesta qüestió.

Posats a fer, podríem demanar a la biologia que, en termes evolutius, elimini el material genètic que pugui produir espècimens intel·lectualment tarats i només permeti la unió que ha de donar, com a fruit, persones mitjanament lúcides... A veure, no és que ens haguem tornat nazis; per entendre’ns: ens referim a que no en surtin més individus com en Trump, precisament; però potser seria molt demanar. Com un clam eugenèsic tornant-se contra sí mateix. Brillant!




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA

LA PROTECTORA NO PROTEGEIX
El rei del Marroc ordena matar tres milions de gossos

La matança té data de compliment: el 2030, just quan el Marroc inaugurarà el Mundial de Futbol. Aquells dies, el Marroc lluirà com una patena, el poble cantarà pels carrers i tot anirà com una seda; tal com ha de ser sempre que un país dictatorial inaugura qualsevol cosa. Queden, això sí, quatre llargs anys de caça i captura de tres milions de gossos, que és una bona manada i una bona sangria. És moltíssim pitjor, i tot, que la gran matança de gats que va tenir lloc al París de mitjans del segle XVIII.

Curiosament, el món i, en especial, les milers d’institucions protectores d’animals mantenen un silenci sepulcral. Ni una queixa, ni una manifestació. Potser els protectors marroquins tenen la seva excusa: surten per a salvar un gos i acaben trenta anys a la presó. Però hi ha països on la mà del rei no arriba i ells sí podrien queixar-se una mica. Serà perquè els gossos del Marroc son rodamóns petaners sense pedigrí? Serà que, per aquelles terres, els gossos es consideren animals de mal averany, propers a l’infern? Serà que les entitats protectores d’animals estan en mans dels gats?

A la fosca, abans l’inici de la massacre canina, les forces marroquines han assassinat tres membres del Front Polisari. Entre ells, el fill d’un dels fundadors del Moviment. Tampoc no hi ha queixes.


MÉS VÍCTIMES INNOCENTS
El Rocío es converteix en un escorxador de luxe

Quina festassa, la Romeria del Rocío! Tot és ball i cant i alegria i color i guitarra i vestits regionals magnífics. Centenars de mi-lers de fidels religiosos, tot acompanyant la Verge per te-rres andaluses. Tot un espectacle d’interès nacional!

Sabem que les festes humanes tenen les seves corresponents víctimes animals: per Nadal, matem el gall; per la Festa Major, el cabrit; per Setmana Santa, ens fotem la mariscada; i, per l’aniversari de l’avi, una olla barrejada. Morts que la majoria —excepte vegetarians i vegans, que solen ser bona gent— veu com a inevitables. Alguna cosa bé s’haurà de menjar, no? El Rocío també te les seves víctimes, cada any més; però víctimes que no tenen cap sentit, ni tan sols es mengen, ni es toregen, són víctimes per oblit. És clar, les romeries estan centrades només en la Verge; la vocació que li tenen i s’obliden dels animals! (També, a vegades, d’algun nen tancat dins el cotxe).

Aquest any, entre cavalls, eugues, bous i mules, ja són dinou les víctimes innocents del Rocío. Moren de cansament i de gana, de set, de coses evitables i remeiables, vaja.

Sempre es poden entendre, aquestes morts, com a sacrificis oferts a la Verge, però cal una mica de patilla. Es tracta, senzillament, de pura crueltat humana.


BELFAST I LA RÀBIA PROTESTANT
Aldarulls racistes al Nord d'Irlanda

La ràbia dels ultres d’extrema dreta protestants apunta cap l'objectiu equivocat, com sempre. Un atac amb ganivet per part d'un refugiat sudanès va desencadenar dues nits de violència antiimmigració a Belfast. La cultura paramilitar cultivada durant 60 anys ha tallat l’alè als catòlics i altres residents del Nord d'Irlanda.

Però el problema, òbviament, no és la immigració, sinó la reconversió dels paramilitars en màfia narcotraficant; ben disciplinada i armada, sense que polítics i policies, és clar, aixequin un dit contra ella. La resta dels mortals —els veïns— van recuperant l'alè, però temen que aquest tipus de violència torni a esclatar.


PROBLEMA DE MATEMÀTIQUES
El cost de la visita del Papa i el d’un climatitzador

Onada de calor; a Catalunya, els infants poden cuinar a classe! Tot i que les ciutats, negocis i llars s'adapten gradualment a les onades de calor, les escoles catalanes continuen sent un dels últims llocs on la calor extrema es considera una fatalitat. Fins quan?

La Generalitat s’ha gastat entre 40 i 60 milions en dos dies de visita papal. Hi ha uns 3.000 centres escolars. Agafant aquests diners, es podrien repartir 20.000 euros a cada centre per a sortir de la trampa tòrrida del canvi climàtic. Ara estan treballant en temperatures que, en qualsevol altre lloc, podrien fer que l'empresa rebés la visita de la inspecció laboral.




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA

UNA MEDALLA PER TRUMP
EXIGIA LA RENDICIÓ INCONDICIONAL
EL RÈGIM IRANIÀ DEMPEUS
L'ECONOMIA MUNDIAL A LA MERDA

 Descarregar en Pdf