Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
7 octobre 2022
TRENCADÍS
Darrera crisi del govern català
Junts i Esquerra, en la seva guerra de pati d’escola, a vegades provoquen una víctima. No és el poble català. El poble, per pura supervivència fa temps que s’ha allunyat dels seus “líders” casolans. La víctima, ara, és un dels actors protagonistes, un polític: Jordi Puigneró.
Tots sabem que Puigneró no té res a veure amb la crisi catalana. Ell és i ha estat sempre, un peó al que cal fer avançar segons la jugada i quan toca, se’l sacrifica per salvar al rei.
La partida fa temps que està en taules tècnica. No hi ha solució, però els jugadors poden anar movent fitxa fins l’esgotament dels seus partidaris. A ells no els importa, el que volen és no perdre. I així van movent la perdiu.
Tocat en la moral pel vot de confiança reclamat des d’Esquerra, el President Aragonés, ha decidit sacrificar al peó Puigneró. La idea era emprenyar el suficient a Junts perquè en un rampell d’orgull aquests decidissin abandonar el govern. Però Junts no ha caigut en la trampa. Aragonés els vol responsabilitzar de la mort oficial de la legislatura, però els de Junts, més putes que la Ramoneta, no mosseguen l’esquer i li tornen la pilota al President perquè sigui ell el que es retrati i quedi per sempre més, amén, com el que va boicotejar la unitat de l’independentisme.
El camí està ple de cadàvers polítics malgrat que la guerra no ha volgut declarar-se mai per cap dels dos bàndols. Són tan porucs, tan poqueta cosa, que ni a això s’atreveixen.
Mentre ells juguen, la població es mou entre la indiferència, la ira i la vergonya aliena.
La cultura catalana té un trencadís en el camp de la arquitectura, reconegut universalment, el trencadís polític fa pudor.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
UN USUARI EMPRENYAT
Sabotatge als gasoductes
Quedi clar d’entrada. No sóc polític ni ganes. Per una vegada el problema no és rus ni ucraïnès ni punyetes. El responsable del boicot als gasoductes sóc jo. Pietro de la Escalinata Garcia, nascut –ja de gran– a una illa mediterrània, pescador i campió regional d’immersió lliure. OK? Doncs segueixo.
Malgrat ser pescador, sóc humà. No mato els peixos per plaer. És el meu ofici. El meu pare era botxí, o sigui que alguna cosa hem avançat, però he de confessar que tinc coses seves. La mala llet, per exemple.
Estic fins els ous del llenguado dels polítics russos, ucraïnesos, lituans, albanesos, nigerians i tots els que coneixem de cada dia. Estic tip de guerres de pressions, d’atacs als pobres que treballem el peix, la carn o els camps. Tinc una dona, no gran cosa però és la meva i tres fills i un puto sogre que no s’acaba de morir mai, i els he d’alimentar i d’escalfar i de comprar-los sabates. I els putos polítics amb les seves guerres no hem donen cap opció per complir aquestes necessitats bàsiques. Aquest hivern, tota la meva família –excepte el sogre– ens morirem de fred, de gana o de por.
Per això he decidit, esconyar el puto gas. Una immersió, un punxó i a prendre pel cul. Si a casa no tenim gas, el món tampoc.
No podien arribar a acords polítics? No estaria bé que els amos del món s’adonessin que si ens maten a tots no tindran a qui manar?
Estic força emprenyat. Aquestes coses em toquen el voraviu i els aviso. Si les coses segueixen així, em carrego el Kremlin, la Casa Blanca –la Rosada per si de cas–, la ONU, el Parlament Europeu i el Vaticà.
Jo vull gas a casa. I a preu de gas.
Atentament: Pietro de la Escalinata Garcia.
LA GARSA PROSTÀTICA
BRASIL, LA SEGONA PART
Eleccions al Brasil
A vegades passa, els jugadors surten al camp amb un excés de confiança i perden el partit per golejada. Això és el que va succeir entre la torcida brasilera, un dia en que la Cachaça havia circulat més del compte degut a una victòria de la selecció. Resultat: Van escollir a Bolsonaro com a president.
D’això en fa tres anys (cada any igual a quinze minuts i equival a una primera part de partit). Brasil, en aquesta mitja part ha anat al vestidor amb una derrota històrica. L'Amazònia en flames, misèria social, sanitat vergonyant... són algunes de les tàctiques que l’ex militar Bolsonaro, armamentista, negacionista durant el Covid, masclista de vòmit, anti feminista, fòbic racial... ha utilitzat per arribar a aquests resultats vergonyós de la seva selecció.
Queda la segona part. Els brasilers tenen la possibilitat encara de remuntar el resultat, però cal un canvi d’entrenador ja. D’acord en que Brasil ja no és el que era, però encara la toquen. Només que canviïn el color de la papereta electoral, tindran molt de guanyat. El candidat Lula da Silva, no és un mag, amb ell, la selecció també va perdre partits, però amb dignitat.
El problema és que van haver-hi quaranta milions d’aficionats a la Cachaça, el vot favorable a Bolsonaro no es pot explicar d’altre manera, que o deixen el destil·lat el dia abans de les eleccions, o el Brasil baixarà a segona divisió i no en futbol només, sinó com a país que podria ser i mai no ha estat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’1 D’OCTUBRE DE 2022 A CATALUNYA
Ja és de nit quan l’Andreu és a l’avió, amb la Nina i tres assessors quan comença a rebre, satisfet, les noticies de l’1 d’octubre.
A la seu de les Nacions Unides a Nova York, hi pengen del pis 39 fins a la planta baixa una gran estelada i una pancarta: “Freedom for Catalonia, Stop Spanish Repression and Solidarity with Catalan People ”, i hi ha centenars de persones que li donen suport, igualment que a les seus de la UE a Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.
Al parlament de Catalunya ha aparegut una gran pancarta: Polítics independentistes i dependistes, plegueu pel bé del país”, alhora que han quedat interrompudes les comunicacions telemàtiques a delegacions del govern espanyol i casernes militars, de policia i de la guàrdia civil, les quals han quedat sense llum i inundades en rebentar les canonades.
Milers de pagesos són a les places de pobles i ciutats repartint gratuïtament els seus productes entre els manifestants amb pancartes com: “Ni oblit ni perdó”, “Som una Nació i Lluitem per la Nostra Revolució”, “Obeïm les nostres consciències lliures i actuem”, “Partits polítics, plegueu i deixeu de partir el país “ i “Guanyem plegats la llibertat”.
A Barcelona hi ha hagut una gran manifestació amb milers de persones provenint dels barris, de les escoles i de l’Arc de Triomf presidida per una gran bandera negra i amb crits de “Ja n’hi ha prou, fora els polítics catalans, farsants i comediants!” i “Lluitem per les llibertats, fins la victòria”.
Ja feia temps que diversos col·lectius militants desenganyats i moviments socials es preparaven per passar a l’acció en un país trinxat. Dins l’avió l’Andreu li diu a la Nina, “Per a avançar en la consecució de la plena llibertat no hi ha un altre camí que la lluita col·lectiva i la confrontació real contra tot tipus d’opressió. I ara tot just acaba de començar”.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
LA MERCÈ COL·LOCADA
Mengeu-vos els vostres morts
El dron la va cagar, els artificiers també amb uns jocs d’artifici que no feien aquelles figures que tan agraden i per adobar la cosa, TV3 s’escarrassava a ensenyar els petards des de l’aire quan i des de sempre on es veuen bé és des de terra. I la premsa també la va cagar ocultant qualsevol foto que mostrés escenes de violència.
La última nit va començar malament, les anteriors van ser un reguitzell de baralles i punyalades, i el toc final el van donar les bandes juvenils assaltant en massa i saquejant botigues i magatzems als voltants de la plaça d’Espanya. El drama va ser complert amb l’assassinat.
La Urbana, com sempre, no podia fer front a un allau de joves violents i decidits. De fet no és la seva feina i tampoc no tenen una preparació adequada. Els mossos van arribar tard i no sabien que fer. Ells, els components de les bandes, bevien alcohol de marca, arrossegaven pernils i llonganisses i acollonien a tothom llençant ampolles buides de cervesa pel damunt els caps de la gent que havia assistit als focs de la Mercè.
No va ser una festa, va ser una orgia de violència entre les bandes i de les bandes contra els ciutadans.
Els barcelonins estan pagant la desorganització, volguda pels poders, de la policia catalana. Els mossos mateixos estan pagant el seu constant comportament antidemocràtic. La seva violència intrínseca heretada de la Policia i la Guàrdia Civil espanyoles. La gent no els fa confiança, els veuen com a opressors i repressors i no com a defensors de la ciutadania.
Aquestes situacions aniran en augment, com va en augment la violència a la ciutat. Els delinqüents són cada vegada més agressius i no dubten a utilitzar navalles i armes de foc per robar a un pobre vell de 80 anys un rellotge de 10 euros. Pel Casc Antic de la ciutat ja es corrent veure com després d’un robatori a una dona la gent comença a perseguir-los i sovint els atrapa i els fot unes quantes hòsties. Els turistes també s’han posat a perseguir els lladres i els peguen encara més fort que els autòctons.
I clar, els lladres s’armen per evitar que els peguin. I això no pot acabar bé. Per altra banda aquesta situació de violència també a anat, en paral·lel, a un augment significat d’agressions sexuals. Les dones comencen a tenir por. I no només les joves, hi ha casos de dones agredides amb més de 70 anys.
El ressorgiment d'aquesta meravellosa, famosa, multi-turística i alhora controvertida Barcelona comença a ser un drama sentimental. La història de la bona relació ciutat-ciutadans-mossos va passar en una altra vida quan la ficció de la independència els feia por pel seu futur. A hores d’ara no poden identificar-se amb els ciutadans, és una oportunitat perduda i queda per resoldre un vell problema: Com ha de ser una policia democràtica?
Perquè la meravella d’uns ciutadans estimant-los amb passió encomia per la seva perfecta senzillesa i seria la invisible culminació de la intel·ligència policial, i per tant de la possible confusió entre una expressió policial violenta i banal, la punta del tempus fugit i l'horrible deshonor d'un cos policial entregat en cos i ànima només als rics.
Sort que l'alcaldessa, l’Ada Colau, els defensa i nega que Barcelona sigui una ciutat insegura i ha demanat que els ciutadans deixin de "difamar" la seva pròpia ciutat. Benaventurada sigui després de les múltiples queixes que ha rebut per la gestió policial.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
L’1 D’OCTUBRE DE 2022 A CATALUNYA
Ja és de nit quan l’Andreu és a l’avió, amb la Nina i tres assessors quan comença a rebre, satisfet, les noticies de l’1 d’octubre.
A la seu de les Nacions Unides a Nova York, hi pengen del pis 39 fins a la planta baixa una gran estelada i una pancarta: “Freedom for Catalonia, Stop Spanish Repression and Solidarity with Catalan People ”, i hi ha centenars de persones que li donen suport, igualment que a les seus de la UE a Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.
Al parlament de Catalunya ha aparegut una gran pancarta: Polítics independentistes i dependistes, plegueu pel bé del país”, alhora que han quedat interrompudes les comunicacions telemàtiques a delegacions del govern espanyol i casernes militars, de policia i de la guàrdia civil, les quals han quedat sense llum i inundades en rebentar les canonades.
Milers de pagesos són a les places de pobles i ciutats repartint gratuïtament els seus productes entre els manifestants amb pancartes com: “Ni oblit ni perdó”, “Som una Nació i Lluitem per la Nostra Revolució”, “Obeïm les nostres consciències lliures i actuem”, “Partits polítics, plegueu i deixeu de partir el país “ i “Guanyem plegats la llibertat”.
A Barcelona hi ha hagut una gran manifestació amb milers de persones provenint dels barris, de les escoles i de l’Arc de Triomf presidida per una gran bandera negra i amb crits de “Ja n’hi ha prou, fora els polítics catalans, farsants i comediants!” i “Lluitem per les llibertats, fins la victòria”.
Ja feia temps que diversos col·lectius militants desenganyats i moviments socials es preparaven per passar a l’acció en un país trinxat. Dins l’avió l’Andreu li diu a la Nina, “Per a avançar en la consecució de la plena llibertat no hi ha un altre camí que la lluita col·lectiva i la confrontació real contra tot tipus d’opressió. I ara tot just acaba de començar”.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LLENGÜES ESPECIALITZADES
A Baños no el deixen declarar en català
Eren les dues tocades i la pobra jutgessa trobava a faltar la “cervezita i las olivitas”. I de sobte, li toca el torn a Baños i es posa a parlar en català. A la jutgessa se li va fer un nus al coll. Si no ho tallava d’arrel, allò es podia allargar la hòstia. Va interrompre al Baños i va dir que a Madrid el català no servia ni per vendre pipes i si tenia alguna cosa a dir ho fes en la llengua oficial. En tres minuts enllestit el cas. La jutgessa va poder trobar-se amb la Piluqui i la Menchu i es va fotre no una sinó dues cerveses. Tenia la gola seca.
Els catalans, experts en veure la palla de l’ull aliè i no adonar-se dels bosc d’esbarzers que té l’independentisme, s’han llençat contra la jutgessa. Que si no hi ha dret, que si desconeix la pròpia llei on es permet la declaració vernacla, que quina paxorra...
D’acord que la senyora va utilitzar un to premeditadament distant, ofensiu gairebé i que parlava amb la xuleria de qui canta la Verbena de la Paloma, però és normal, és de Madrid (o se’n sent).
Jo crec que a la jutgessa li va sortir la tradició hispana. Hi ha gustos per tot, moments per tot i llengües per tot. La llengua de “l’ordeno i mando”, és la castellana, de sempre. Resulta impossible ordenar l’avenç d’un exercit en gallec per exemple. “Ismos machucar a estes cabróns”. Els soldats ni es mourien de la trinxera. És impossible sentenciar exili en català de València, “Isca d’esta terra o ho empaperem” el pres quedaria en plena confusió i els polis no sabrien què fer. Pel càstig, per l’atac, per l’arenga, hi ha una llengua, la castellana i la jutgessa senzillament ho va recordar al senyor Baños.
Prou buscar contubernis. A vegades n’hi ha prou en recordar la història.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
PUTIN ES COMPRA QUATRE VAGUERIES
Rússia s’annexiona Donnetsk, Lugansk, Jersón i Zaponyia
Veient que queda poca terra per Espanya, Grècia i llogarets típics, Putin ha decidit donar un gust als seus fidels servents i ha decidit comprar (a preu de mort) uns terrenys propers a la santa pàtria. En dirà vagueries perquè només serviran per això, perquè els seus amics pugin vagar lluny de la sorollosa Moscou. És possible, segons fonts del ministeri secret de secrets russos, que els noms originals quedin substituïts per Putin I, II, III, i IV, però encara no és segur.
Emociona veure un cap d’Estat preocupat per donar benestar als seus fidels. També preocupa, és veritat, que tingui el mateix empeny en carregar-se als seus infidels, però això passa.
El talent de Putin s’ha vist de nou reafirmat pel fet que les terres no li han costat res. Bé, sí, però poca cosa. Uns tancs, uns fusells, uns avions, algun vaixell, uniformes varis i una colla d’homes també. Pel demés li ha sortit gratis i sense despeses notarials.
Putin també ha salvat la legalitat internacional perquè l’annexió ha estat legalitzada per uns referèndums rapidets però ben organitzats que han decidit per majoria superior al cent per cent la voluntat de ser fills de Putin. D’altra banda per si algun Estat pensa posar pegues a l’annexió, Putin ja els ha deixat sense energia. Ni gas, ni electricitat, ni carbó, ni blat ni vodka.
Fa anys, quan Catalunya albirava una independència que ja mai ningú la pogué assaborir, des d’Espanya asseguraven que els catalans tenien el suport rus. De ser veritat a hores d’ara tindríem un munt de vagueries noves. El problema seria que no sabríem com batejar-les perquè les forces nacionalistes no es posarien d’acord amb els sants patrons. Clar que Rússia és un país seriós i Catalunya... què hem de dir de Catalunya?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RUSSOS, NO GRÀCIES
Finlàndia no deixa entrar més russos
A Finlàndia hi ha finlandesos, però pocs. El país no dóna per més. De Finlàndia sempre se n’han cantat les excel·lències, sobre tot els que mai no han estat allí. Nació respectuosa, educada, culta, dins les cases es pot anar amb camisa... Darrerament però els finlandesos han vist com el país se’ls anava encongint. Cada dia una mica menys de gel, menys de fred, un ren sense banyes... I han fet comptes i els ha sortit un resultat clar. Han arribat els russos i entre el que beuen i el que vomiten i el que ronquen, van llimant la terra finlandesa.
Finlàndia, ha dit prou. Que no vol més russos. És veritat, Finlàndia ha perdut una mica de prestigi, però des del veto als russos, ells segueixen amb la seva fresqueta tant contents.
L.G.T.B.I...J.K....., SÍ, GRÀCIES
Cuba accepta el matrimoni homosexual
Els han perseguit fins a la tortura. Els han insultat, ridiculitzat, marginat... La literatura és un pou de repressió cubana als homosexuals. I ara, quan el país ja no té ni herba per menjar, els accepten. I no una mica, no es que es relaxin les mesures persecutòries, és que deixen que es casin i que tinguin nens i nenes i nets i netes. Per què? Pensen que si segueixen amb les seves conductes homo es moriran abans i l’estat tindrà més pinso per repartir entre els altres? Algun familiar de Castro ¡Presente! ha trobat la felicitat en un company del mateix sexe?
LA SELECCIÓ SECRETA
Els jugadors d’Iran no canten l’himne del seu país
No és gens important. Estem tips de dir-ho, el futbol no és important... Els jugadors son “tontos” del cul, només saben dir “la verdad es que hemos jugado muy serios” però en una cosa tothom coincideix: els jugadors són tan rucs com patriotes i en quan surten al camp amb l’uniforme i els toquen l’himne, es queden rígids com un pal i canten a cor el que el seu himne digui. Doncs no, ja no. Iran, la seva selecció, no va cantar i es va tapar l’escut del país assumint les conseqüències que calguin. Molts intel·lectuals d’aquí i d’allà mai no han fet un gest així.
GIORGIA MELONI HA GUANYAT
De Mussolini a la nova ultradreta nacionalista
Fundadora de Fratelli d’Italia, la Giorgia ha guanyat per golejada les eleccions legislatives italianes. Aquesta dona encarna el pas de la Itàlia d’extrema dreta històrica a la nova ultradreta conservadora, catòlica i nacionalista.
Un recorregut impensable d’una dona temperamental, 1,60 m de determinació a l’estat pur, un accent romà afilat. Amb 45 anys, la Giorgia esdevé l’estel de les ultradretes europees. El seu partit ha passat de tenir 4,4% de vots el 2018 a 26,4% el 2022 i és un autèntic terratrèmol en el paisatge polític europeu ja que s’ha menjat als seus aliats Silvio Berlusconi i Matteo Salvini. Potser que les dretes espanyola i europea s’ho pensaran una mica abans de pactar amb les ultradretes?
Però per això haurien de mostrar una intel·ligència política que mai han tingut.
HIGIENE INTIMA D’UNA MINISTRA
La pobresa menstrual és molt greu
El govern de l’estat rebaixarà l’IVA als productes d’higiene femenina. La ministra de “Igualdad”, Irene Montero, està contenta mentre les drets peperes i els seus aliats d’ultradreta la flagel·len com a pervertidora d’ànimes i manipuladora ja que ja ho havia intenta enquibir sense èxit a la llei sobre l’avortament.
Espanya està considerada com un dels pioners a Europa en matèria de feminisme des de l’adopció en 2004 d’una llei sobre violència de gènere. Amb tot, el dret a avortar, legalitzat el 2010, continua sent un dret difícil d’exercir en un país de tradició ultra catòlica on els moviments anti-drets de les dones són molt actius.
Però això, la pobresa mental és també molt greu!
NICOLA GARCIA BATLLE D’ELNA
I un prefecte contra el català
Un prefecte, en aquest cas el dels Pirineus Orientals, pot interposar una petició de nul·litat davant el tribunal administratiu de Montpeller contra un municipi per un article del seu reglament intern que permet als càrrecs electes que ho desitgin presentar deliberacions en català (llengua europea parlada per més de deu milions de parlants) sempre que hi hagi una traducció immediata i en extenso en francès.
Així els parla aquest batlle als homes polítics de l’Estat Francès carregant també contra les carreteres trasfrontereres tallades amb grans rocs al País Basc i a Catalunya o de les interconnexions ferroviàries per a viatgers entre la Catalunya nord i sud on només circulen dos trens TGV per dia amb horaris i tarifes inadaptades. Quant tindrem batlles així al Principat?
La traduction en français sera bientôt disponible
TRENCADÍS
Darrera crisi del govern català
Junts i Esquerra, en la seva guerra de pati d’escola, a vegades provoquen una víctima. No és el poble català. El poble, per pura supervivència fa temps que s’ha allunyat dels seus “líders” casolans. La víctima, ara, és un dels actors protagonistes, un polític: Jordi Puigneró.
Tots sabem que Puigneró no té res a veure amb la crisi catalana. Ell és i ha estat sempre, un peó al que cal fer avançar segons la jugada i quan toca, se’l sacrifica per salvar al rei.
La partida fa temps que està en taules tècnica. No hi ha solució, però els jugadors poden anar movent fitxa fins l’esgotament dels seus partidaris. A ells no els importa, el que volen és no perdre. I així van movent la perdiu.
Tocat en la moral pel vot de confiança reclamat des d’Esquerra, el President Aragonés, ha decidit sacrificar al peó Puigneró. La idea era emprenyar el suficient a Junts perquè en un rampell d’orgull aquests decidissin abandonar el govern. Però Junts no ha caigut en la trampa. Aragonés els vol responsabilitzar de la mort oficial de la legislatura, però els de Junts, més putes que la Ramoneta, no mosseguen l’esquer i li tornen la pilota al President perquè sigui ell el que es retrati i quedi per sempre més, amén, com el que va boicotejar la unitat de l’independentisme.
El camí està ple de cadàvers polítics malgrat que la guerra no ha volgut declarar-se mai per cap dels dos bàndols. Són tan porucs, tan poqueta cosa, que ni a això s’atreveixen.
Mentre ells juguen, la població es mou entre la indiferència, la ira i la vergonya aliena.
La cultura catalana té un trencadís en el camp de la arquitectura, reconegut universalment, el trencadís polític fa pudor.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
UN USUARI EMPRENYAT
Sabotatge als gasoductes
Quedi clar d’entrada. No sóc polític ni ganes. Per una vegada el problema no és rus ni ucraïnès ni punyetes. El responsable del boicot als gasoductes sóc jo. Pietro de la Escalinata Garcia, nascut –ja de gran– a una illa mediterrània, pescador i campió regional d’immersió lliure. OK? Doncs segueixo.
Malgrat ser pescador, sóc humà. No mato els peixos per plaer. És el meu ofici. El meu pare era botxí, o sigui que alguna cosa hem avançat, però he de confessar que tinc coses seves. La mala llet, per exemple.
Estic fins els ous del llenguado dels polítics russos, ucraïnesos, lituans, albanesos, nigerians i tots els que coneixem de cada dia. Estic tip de guerres de pressions, d’atacs als pobres que treballem el peix, la carn o els camps. Tinc una dona, no gran cosa però és la meva i tres fills i un puto sogre que no s’acaba de morir mai, i els he d’alimentar i d’escalfar i de comprar-los sabates. I els putos polítics amb les seves guerres no hem donen cap opció per complir aquestes necessitats bàsiques. Aquest hivern, tota la meva família –excepte el sogre– ens morirem de fred, de gana o de por.
Per això he decidit, esconyar el puto gas. Una immersió, un punxó i a prendre pel cul. Si a casa no tenim gas, el món tampoc.
No podien arribar a acords polítics? No estaria bé que els amos del món s’adonessin que si ens maten a tots no tindran a qui manar?
Estic força emprenyat. Aquestes coses em toquen el voraviu i els aviso. Si les coses segueixen així, em carrego el Kremlin, la Casa Blanca –la Rosada per si de cas–, la ONU, el Parlament Europeu i el Vaticà.
Jo vull gas a casa. I a preu de gas.
Atentament: Pietro de la Escalinata Garcia.
LA GARSA PROSTÀTICA
BRASIL, LA SEGONA PART
Eleccions al Brasil
A vegades passa, els jugadors surten al camp amb un excés de confiança i perden el partit per golejada. Això és el que va succeir entre la torcida brasilera, un dia en que la Cachaça havia circulat més del compte degut a una victòria de la selecció. Resultat: Van escollir a Bolsonaro com a president.
D’això en fa tres anys (cada any igual a quinze minuts i equival a una primera part de partit). Brasil, en aquesta mitja part ha anat al vestidor amb una derrota històrica. L'Amazònia en flames, misèria social, sanitat vergonyant... són algunes de les tàctiques que l’ex militar Bolsonaro, armamentista, negacionista durant el Covid, masclista de vòmit, anti feminista, fòbic racial... ha utilitzat per arribar a aquests resultats vergonyós de la seva selecció.
Queda la segona part. Els brasilers tenen la possibilitat encara de remuntar el resultat, però cal un canvi d’entrenador ja. D’acord en que Brasil ja no és el que era, però encara la toquen. Només que canviïn el color de la papereta electoral, tindran molt de guanyat. El candidat Lula da Silva, no és un mag, amb ell, la selecció també va perdre partits, però amb dignitat.
El problema és que van haver-hi quaranta milions d’aficionats a la Cachaça, el vot favorable a Bolsonaro no es pot explicar d’altre manera, que o deixen el destil·lat el dia abans de les eleccions, o el Brasil baixarà a segona divisió i no en futbol només, sinó com a país que podria ser i mai no ha estat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’1 D’OCTUBRE DE 2022 A CATALUNYA
Ja és de nit quan l’Andreu és a l’avió, amb la Nina i tres assessors quan comença a rebre, satisfet, les noticies de l’1 d’octubre.
A la seu de les Nacions Unides a Nova York, hi pengen del pis 39 fins a la planta baixa una gran estelada i una pancarta: “Freedom for Catalonia, Stop Spanish Repression and Solidarity with Catalan People ”, i hi ha centenars de persones que li donen suport, igualment que a les seus de la UE a Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.
Al parlament de Catalunya ha aparegut una gran pancarta: Polítics independentistes i dependistes, plegueu pel bé del país”, alhora que han quedat interrompudes les comunicacions telemàtiques a delegacions del govern espanyol i casernes militars, de policia i de la guàrdia civil, les quals han quedat sense llum i inundades en rebentar les canonades.
Milers de pagesos són a les places de pobles i ciutats repartint gratuïtament els seus productes entre els manifestants amb pancartes com: “Ni oblit ni perdó”, “Som una Nació i Lluitem per la Nostra Revolució”, “Obeïm les nostres consciències lliures i actuem”, “Partits polítics, plegueu i deixeu de partir el país “ i “Guanyem plegats la llibertat”.
A Barcelona hi ha hagut una gran manifestació amb milers de persones provenint dels barris, de les escoles i de l’Arc de Triomf presidida per una gran bandera negra i amb crits de “Ja n’hi ha prou, fora els polítics catalans, farsants i comediants!” i “Lluitem per les llibertats, fins la victòria”.
Ja feia temps que diversos col·lectius militants desenganyats i moviments socials es preparaven per passar a l’acció en un país trinxat. Dins l’avió l’Andreu li diu a la Nina, “Per a avançar en la consecució de la plena llibertat no hi ha un altre camí que la lluita col·lectiva i la confrontació real contra tot tipus d’opressió. I ara tot just acaba de començar”.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
LA MERCÈ COL·LOCADA
Mengeu-vos els vostres morts
El dron la va cagar, els artificiers també amb uns jocs d’artifici que no feien aquelles figures que tan agraden i per adobar la cosa, TV3 s’escarrassava a ensenyar els petards des de l’aire quan i des de sempre on es veuen bé és des de terra. I la premsa també la va cagar ocultant qualsevol foto que mostrés escenes de violència.
La última nit va començar malament, les anteriors van ser un reguitzell de baralles i punyalades, i el toc final el van donar les bandes juvenils assaltant en massa i saquejant botigues i magatzems als voltants de la plaça d’Espanya. El drama va ser complert amb l’assassinat.
La Urbana, com sempre, no podia fer front a un allau de joves violents i decidits. De fet no és la seva feina i tampoc no tenen una preparació adequada. Els mossos van arribar tard i no sabien que fer. Ells, els components de les bandes, bevien alcohol de marca, arrossegaven pernils i llonganisses i acollonien a tothom llençant ampolles buides de cervesa pel damunt els caps de la gent que havia assistit als focs de la Mercè.
No va ser una festa, va ser una orgia de violència entre les bandes i de les bandes contra els ciutadans.
Els barcelonins estan pagant la desorganització, volguda pels poders, de la policia catalana. Els mossos mateixos estan pagant el seu constant comportament antidemocràtic. La seva violència intrínseca heretada de la Policia i la Guàrdia Civil espanyoles. La gent no els fa confiança, els veuen com a opressors i repressors i no com a defensors de la ciutadania.
Aquestes situacions aniran en augment, com va en augment la violència a la ciutat. Els delinqüents són cada vegada més agressius i no dubten a utilitzar navalles i armes de foc per robar a un pobre vell de 80 anys un rellotge de 10 euros. Pel Casc Antic de la ciutat ja es corrent veure com després d’un robatori a una dona la gent comença a perseguir-los i sovint els atrapa i els fot unes quantes hòsties. Els turistes també s’han posat a perseguir els lladres i els peguen encara més fort que els autòctons.
I clar, els lladres s’armen per evitar que els peguin. I això no pot acabar bé. Per altra banda aquesta situació de violència també a anat, en paral·lel, a un augment significat d’agressions sexuals. Les dones comencen a tenir por. I no només les joves, hi ha casos de dones agredides amb més de 70 anys.
El ressorgiment d'aquesta meravellosa, famosa, multi-turística i alhora controvertida Barcelona comença a ser un drama sentimental. La història de la bona relació ciutat-ciutadans-mossos va passar en una altra vida quan la ficció de la independència els feia por pel seu futur. A hores d’ara no poden identificar-se amb els ciutadans, és una oportunitat perduda i queda per resoldre un vell problema: Com ha de ser una policia democràtica?
Perquè la meravella d’uns ciutadans estimant-los amb passió encomia per la seva perfecta senzillesa i seria la invisible culminació de la intel·ligència policial, i per tant de la possible confusió entre una expressió policial violenta i banal, la punta del tempus fugit i l'horrible deshonor d'un cos policial entregat en cos i ànima només als rics.
Sort que l'alcaldessa, l’Ada Colau, els defensa i nega que Barcelona sigui una ciutat insegura i ha demanat que els ciutadans deixin de "difamar" la seva pròpia ciutat. Benaventurada sigui després de les múltiples queixes que ha rebut per la gestió policial.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
L’1 D’OCTUBRE DE 2022 A CATALUNYA
Ja és de nit quan l’Andreu és a l’avió, amb la Nina i tres assessors quan comença a rebre, satisfet, les noticies de l’1 d’octubre.
A la seu de les Nacions Unides a Nova York, hi pengen del pis 39 fins a la planta baixa una gran estelada i una pancarta: “Freedom for Catalonia, Stop Spanish Repression and Solidarity with Catalan People ”, i hi ha centenars de persones que li donen suport, igualment que a les seus de la UE a Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.
Al parlament de Catalunya ha aparegut una gran pancarta: Polítics independentistes i dependistes, plegueu pel bé del país”, alhora que han quedat interrompudes les comunicacions telemàtiques a delegacions del govern espanyol i casernes militars, de policia i de la guàrdia civil, les quals han quedat sense llum i inundades en rebentar les canonades.
Milers de pagesos són a les places de pobles i ciutats repartint gratuïtament els seus productes entre els manifestants amb pancartes com: “Ni oblit ni perdó”, “Som una Nació i Lluitem per la Nostra Revolució”, “Obeïm les nostres consciències lliures i actuem”, “Partits polítics, plegueu i deixeu de partir el país “ i “Guanyem plegats la llibertat”.
A Barcelona hi ha hagut una gran manifestació amb milers de persones provenint dels barris, de les escoles i de l’Arc de Triomf presidida per una gran bandera negra i amb crits de “Ja n’hi ha prou, fora els polítics catalans, farsants i comediants!” i “Lluitem per les llibertats, fins la victòria”.
Ja feia temps que diversos col·lectius militants desenganyats i moviments socials es preparaven per passar a l’acció en un país trinxat. Dins l’avió l’Andreu li diu a la Nina, “Per a avançar en la consecució de la plena llibertat no hi ha un altre camí que la lluita col·lectiva i la confrontació real contra tot tipus d’opressió. I ara tot just acaba de començar”.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LLENGÜES ESPECIALITZADES
A Baños no el deixen declarar en català
Eren les dues tocades i la pobra jutgessa trobava a faltar la “cervezita i las olivitas”. I de sobte, li toca el torn a Baños i es posa a parlar en català. A la jutgessa se li va fer un nus al coll. Si no ho tallava d’arrel, allò es podia allargar la hòstia. Va interrompre al Baños i va dir que a Madrid el català no servia ni per vendre pipes i si tenia alguna cosa a dir ho fes en la llengua oficial. En tres minuts enllestit el cas. La jutgessa va poder trobar-se amb la Piluqui i la Menchu i es va fotre no una sinó dues cerveses. Tenia la gola seca.
Els catalans, experts en veure la palla de l’ull aliè i no adonar-se dels bosc d’esbarzers que té l’independentisme, s’han llençat contra la jutgessa. Que si no hi ha dret, que si desconeix la pròpia llei on es permet la declaració vernacla, que quina paxorra...
D’acord que la senyora va utilitzar un to premeditadament distant, ofensiu gairebé i que parlava amb la xuleria de qui canta la Verbena de la Paloma, però és normal, és de Madrid (o se’n sent).
Jo crec que a la jutgessa li va sortir la tradició hispana. Hi ha gustos per tot, moments per tot i llengües per tot. La llengua de “l’ordeno i mando”, és la castellana, de sempre. Resulta impossible ordenar l’avenç d’un exercit en gallec per exemple. “Ismos machucar a estes cabróns”. Els soldats ni es mourien de la trinxera. És impossible sentenciar exili en català de València, “Isca d’esta terra o ho empaperem” el pres quedaria en plena confusió i els polis no sabrien què fer. Pel càstig, per l’atac, per l’arenga, hi ha una llengua, la castellana i la jutgessa senzillament ho va recordar al senyor Baños.
Prou buscar contubernis. A vegades n’hi ha prou en recordar la història.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
PUTIN ES COMPRA QUATRE VAGUERIES
Rússia s’annexiona Donnetsk, Lugansk, Jersón i Zaponyia
Veient que queda poca terra per Espanya, Grècia i llogarets típics, Putin ha decidit donar un gust als seus fidels servents i ha decidit comprar (a preu de mort) uns terrenys propers a la santa pàtria. En dirà vagueries perquè només serviran per això, perquè els seus amics pugin vagar lluny de la sorollosa Moscou. És possible, segons fonts del ministeri secret de secrets russos, que els noms originals quedin substituïts per Putin I, II, III, i IV, però encara no és segur.
Emociona veure un cap d’Estat preocupat per donar benestar als seus fidels. També preocupa, és veritat, que tingui el mateix empeny en carregar-se als seus infidels, però això passa.
El talent de Putin s’ha vist de nou reafirmat pel fet que les terres no li han costat res. Bé, sí, però poca cosa. Uns tancs, uns fusells, uns avions, algun vaixell, uniformes varis i una colla d’homes també. Pel demés li ha sortit gratis i sense despeses notarials.
Putin també ha salvat la legalitat internacional perquè l’annexió ha estat legalitzada per uns referèndums rapidets però ben organitzats que han decidit per majoria superior al cent per cent la voluntat de ser fills de Putin. D’altra banda per si algun Estat pensa posar pegues a l’annexió, Putin ja els ha deixat sense energia. Ni gas, ni electricitat, ni carbó, ni blat ni vodka.
Fa anys, quan Catalunya albirava una independència que ja mai ningú la pogué assaborir, des d’Espanya asseguraven que els catalans tenien el suport rus. De ser veritat a hores d’ara tindríem un munt de vagueries noves. El problema seria que no sabríem com batejar-les perquè les forces nacionalistes no es posarien d’acord amb els sants patrons. Clar que Rússia és un país seriós i Catalunya... què hem de dir de Catalunya?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RUSSOS, NO GRÀCIES
Finlàndia no deixa entrar més russos
A Finlàndia hi ha finlandesos, però pocs. El país no dóna per més. De Finlàndia sempre se n’han cantat les excel·lències, sobre tot els que mai no han estat allí. Nació respectuosa, educada, culta, dins les cases es pot anar amb camisa... Darrerament però els finlandesos han vist com el país se’ls anava encongint. Cada dia una mica menys de gel, menys de fred, un ren sense banyes... I han fet comptes i els ha sortit un resultat clar. Han arribat els russos i entre el que beuen i el que vomiten i el que ronquen, van llimant la terra finlandesa.
Finlàndia, ha dit prou. Que no vol més russos. És veritat, Finlàndia ha perdut una mica de prestigi, però des del veto als russos, ells segueixen amb la seva fresqueta tant contents.
L.G.T.B.I...J.K....., SÍ, GRÀCIES
Cuba accepta el matrimoni homosexual
Els han perseguit fins a la tortura. Els han insultat, ridiculitzat, marginat... La literatura és un pou de repressió cubana als homosexuals. I ara, quan el país ja no té ni herba per menjar, els accepten. I no una mica, no es que es relaxin les mesures persecutòries, és que deixen que es casin i que tinguin nens i nenes i nets i netes. Per què? Pensen que si segueixen amb les seves conductes homo es moriran abans i l’estat tindrà més pinso per repartir entre els altres? Algun familiar de Castro ¡Presente! ha trobat la felicitat en un company del mateix sexe?
LA SELECCIÓ SECRETA
Els jugadors d’Iran no canten l’himne del seu país
No és gens important. Estem tips de dir-ho, el futbol no és important... Els jugadors son “tontos” del cul, només saben dir “la verdad es que hemos jugado muy serios” però en una cosa tothom coincideix: els jugadors són tan rucs com patriotes i en quan surten al camp amb l’uniforme i els toquen l’himne, es queden rígids com un pal i canten a cor el que el seu himne digui. Doncs no, ja no. Iran, la seva selecció, no va cantar i es va tapar l’escut del país assumint les conseqüències que calguin. Molts intel·lectuals d’aquí i d’allà mai no han fet un gest així.
GIORGIA MELONI HA GUANYAT
De Mussolini a la nova ultradreta nacionalista
Fundadora de Fratelli d’Italia, la Giorgia ha guanyat per golejada les eleccions legislatives italianes. Aquesta dona encarna el pas de la Itàlia d’extrema dreta històrica a la nova ultradreta conservadora, catòlica i nacionalista.
Un recorregut impensable d’una dona temperamental, 1,60 m de determinació a l’estat pur, un accent romà afilat. Amb 45 anys, la Giorgia esdevé l’estel de les ultradretes europees. El seu partit ha passat de tenir 4,4% de vots el 2018 a 26,4% el 2022 i és un autèntic terratrèmol en el paisatge polític europeu ja que s’ha menjat als seus aliats Silvio Berlusconi i Matteo Salvini. Potser que les dretes espanyola i europea s’ho pensaran una mica abans de pactar amb les ultradretes?
Però per això haurien de mostrar una intel·ligència política que mai han tingut.
HIGIENE INTIMA D’UNA MINISTRA
La pobresa menstrual és molt greu
El govern de l’estat rebaixarà l’IVA als productes d’higiene femenina. La ministra de “Igualdad”, Irene Montero, està contenta mentre les drets peperes i els seus aliats d’ultradreta la flagel·len com a pervertidora d’ànimes i manipuladora ja que ja ho havia intenta enquibir sense èxit a la llei sobre l’avortament.
Espanya està considerada com un dels pioners a Europa en matèria de feminisme des de l’adopció en 2004 d’una llei sobre violència de gènere. Amb tot, el dret a avortar, legalitzat el 2010, continua sent un dret difícil d’exercir en un país de tradició ultra catòlica on els moviments anti-drets de les dones són molt actius.
Però això, la pobresa mental és també molt greu!
NICOLA GARCIA BATLLE D’ELNA
I un prefecte contra el català
Un prefecte, en aquest cas el dels Pirineus Orientals, pot interposar una petició de nul·litat davant el tribunal administratiu de Montpeller contra un municipi per un article del seu reglament intern que permet als càrrecs electes que ho desitgin presentar deliberacions en català (llengua europea parlada per més de deu milions de parlants) sempre que hi hagi una traducció immediata i en extenso en francès.
Així els parla aquest batlle als homes polítics de l’Estat Francès carregant també contra les carreteres trasfrontereres tallades amb grans rocs al País Basc i a Catalunya o de les interconnexions ferroviàries per a viatgers entre la Catalunya nord i sud on només circulen dos trens TGV per dia amb horaris i tarifes inadaptades. Quant tindrem batlles així al Principat?