SEGONA PÀGINA

LA PIPA DE LA PAU AMERICANA
Iran, enterrament i guerra

Fa una setmana que Iran escenifica l’enterrament del que ha estat el seu líder durant gairebé 37 anys, l’Alí Khamenei, en un interminable seguici funerari per tot el país. Durant aquest temps, en Trump ha variat la seva versió il·luminada del món amb el mateix Iran, amb Espanya, amb el Mundial de futbol, amb Groenlàndia i un llarg etcètera. Decididament, Iran és mes coherent.

Com a conseqüència, la treva de juny ha acabat i, tot emparant-se en un atac iranià sobre vaixells al golf, en Trump ha decidit reprendre els atacs i bombardejar novament Teheran i altres ciutats iranianes, alhora que ha promès que l’ofensiva serà brutal. “No és pot confiar amb aquesta gent”, assegura el President americà.

En Trump (que, segons diuen, menja al despatx oval, amb els peus sobre la taula, una hamburguesa gegant i Coca-Cola, quan no té convidats) ha vist moltes pel·lícules “d’indis”, d’aquelles en què els amos de la terra eren uns assassins primitius amb plomes i els usurpadors (emigrants europeus), uns herois; el món al revés. Ja no es fa aquest tipus de cinema, suposadament. En aquest punt, aparentment fins i tot Amèrica és avui una miqueta més culta i decent, però el Trump, que, de culte i decent, no en té ni la corbata, recorda bé les matances del setè de cavalleria contra els pobles indígenes, just després de signar un tractat de pau. Signaven, fumaven la pipa de la pau, brindaven amb una bona copeta de whisky i, quan tenien a la tribu ben junteta i una mica borratxa, els del setè els envoltaven i els mataven a tots.

Amb Iran, en Trump utilitza aquesta tècnica. Els enganya amb paraules i reunions estranyes, els assegura ajuda i, quan els iranians pensen que tenen temps per a honorar els seus morts o per anar al mercat a comprar alguna cosa, l’exèrcit americà deixa caure tota la ferralla explosiva que té a mà sobre el territori iranià.

Qualsevol podria pensar que és una tàctica indigna i traïdora, que ho és, però en Trump sap que els líders del món callaran com morts. El que probablement ignora el maleït President americà és que Iran ni és covard ni té gaire a perdre i, per descomptat, ni és tan innocent com les representacions hollywoodianes dels indígenes del territori ocupat pels EUA. Aquest darrer atac del Trump tindrà una resposta més enèrgica de la que ha tingut fins ara. Temps al temps.




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA

PARLA EL 'DOBLE' D'EN MARK RUTTE
El bo d'en Mark, tot un caràcter

Anem a pams. Realment, no sóc el doble (físic) del Secretari de l’OTAN, sóc el seu Superjò.

Com si diguéssim, i abreviant molt la teoria freudiana, és com la interiorització de les regles i prohibicions rebudes i que fan la punyeta a qualsevol que sàpiga que té un superjò a dintre seu. No és una definició exacta, però, coneixent al Mark Rutte, ho entendreu de seguida.

Jo, o sigui el Superjò del Rutte, sóc el responsable de les seves conductes més visibles: aquest somriure tímid; aquests ullets que no volen mirar; les mans que, no ho sabeu, però sempre estan suades; l’entrecuix, que, malgrat tenir espai, el preocupa... Sóc emprenyador, ja ho sé i anàveu avisats.

En Rutte no està casat ni solter ni aparellat ni sol. En Rutte, de fet, no existeix. És... només una nebulosa necessària. Un petit esperit, de progenitors desconeguts, que a vegades fabrica la natura per a donar a la raça humana una espècie nova i, d’alguna manera, útil. No gaire, però útil.

Com a Superjò, sé que no el teniu en gran estima i ell també ho sap; i li fa mal, però aguanta. Ha nascut per a això. Per a doblegar-se, per a fer feina discreta, per a donar la raó a uns i altres, per a no tenir més atributs que els oficials.

Us diré una cosa (i la resta me la callo): en Rutte, a les nits, aferrat al seu peluix, plora, plora del sentiment que no té. Està bloquejat.

Una llàstima, però també un personatge que convida a fer gresca a costa seva... perquè, no ho oblidem, sobretot és un llepaculs de feixistes i, per més que un titella, no deixa de ser un merdes amb molt i molt de poder.

Us ho dic jo (és a dir, el seu Superjò), que el conec superbé.


SI VOLS LA PAU, JA SAPS EL QUE HAS DE FER
Cimera de l’OTAN

L’OTAN, com tothom sap, és un complex i caríssim organisme dedicat a treballar per la pau. Evitar enfrontaments i guerres, evitar conflictes de blocs i de tribus.

Ara s’ha tornat a reunir, a Ankara, amb el papus Trump amenaçant a tort i a dret. Europa hi va defensar que treballa per a la pau, tot ressaltant la seva indústria d’armament (anti-drons, millores en el subministrament de matèries de “defensa”...), però en Trump dormia i no se’n va assabentar gaire. L’endemà, ja despert, el president va llençar la cavalleria sobre els països europeus perquè, al seu parer, no fan prou per a defensar la pau, tot advertint-los cínicament que, si no gasten més en armament, la pau no existirà pas, malgrat els esforços americans —paradoxes militaristes.

Un periodista novell va preguntar, en roda de premsa, com s’havia d’entendre això de treballar per a la pau a base de més despeses militars. El van fer fora de la sala i li han retirat el carnet. Per a explicar clarament la suposada dicotomia guerra i pau (que també és una novel·la, encara que desconeguda per a tots els participants a la cimera) l’Erdogan va obsequiar els assistents amb un revòlver 357 d’or i munició també àuria.

Sens dubte, un detall absolutament significatiu del que es va tractar a les reunions de pau i concòrdia; molt apropiat, també, per si es vol cometre algun magnicidi.

Ei, que et mati una bala d’or... té la seva cosa!




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA

EL CATALÀ COMENÇA A RESPIRAR
Les autoritats catalanes rellancen la llengua

Cada cop són més les agressions, les vexacions i les humiliacions que patim els que gosem parlar en la nostra llengua al país. Darrerament, augmenten les denúncies per discriminació lingüística, com en els casos de l’acomiadament d’una treballadora d’Aticco per adreçar-se en català a clients i companys de feina, o el cas del Sr. Roger, expulsat d’un autobús de TEISA per adreçar-se en català a la xofera; fets ambdós que violen clarament tant l’Estatut dels Treballadors com la Llei de Política Lingüística i que, com sempre, queden impunes malgrat l’existència de l’Oficina de Protecció dels Drets Lingüístics, per la inoperància de la Conselleria de Política Lingüística.

La indefensió del català no és nova, els anteriors governs independentistes no van fer res per fer del català una llengua nacional, respectada, necessària i indispensable per a viure a Catalunya. Però ara tot canviarà, ja que tant la Generalitat com l’Ajuntament barceloní endegaran la campanya Català, posa’t a caminar sense ensopegar per tal de revitalitzar la llengua. La campanya comptarà amb l’ajut entusiasta d’Oriol Junqueres, que afirma, del tot convençut: “amb amor i bondat, el català reviurà, no per mitjà de l’obligatorietat i la imposició, ja que això ja ho hem patit prou els catalans, sinó per la comprensió i l’empatia entre els ciutadans”.

La campanya s’iniciarà repartint a tots els parlants d’altres llengües un CD amb la nova cançó Benvingut nou català, interpretada per la coral del govern català amb el seu president al capdavant. Alhora, tota persona que s’expressi en català en adreçar-se a les AP, bars, restaurants etc., seran obsequiades amb un xupa-xup embolicat amb les quatre barres, que ens farà més dolç l’idioma. De retruc, també s’incidirà en l’àmbit de la sexualitat a través dels eslògans Fes l’amor en català i la vida et somriurà i Besa en català i l’amor triomfarà. A més, ja s’ha començat a repartir arreu un modern i entretingut videojoc en què fins i tot els extraterrestres parlen català i, ben aviat, tots els no-catalanoparlants podran participar en un concurs de parlar en català, premiat amb una rústica imatge de la Moreneta, tot cantant El Virolai, així com una ampolla d’aromes de Montserrat. Això no pot fallar. Potser hi pugui haver algun descregut que consideri que aquesta campanya encara és millorable (el típic perepunyetes), però el que, en tot cas, és indubtable és que fins i tot aquesta cursilada quadribarrada encara farà molt més servei al català que la maleïda Llei d’Estrangeria o cap altra merda xenòfoba de l’estil.




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA

UNA VEU EN EL DESERT?
L’Alcatraz dels cocodrils: Això no canviarà res!

Aquesta setmana, un rècord de més de 20.000 llamps a França. No és l’únic rècord: l'alcalde de Nova York, en Zohran Mamdani, vol que en Netanyahu sigui detingut durant l'Assemblea General de l'ONU, al setembre. L’alcade està estudiant la possibilitat legal d'arrestar-lo i ha fet cagar de por l’embaixador israelià... Segons l’alcalde, el primer ministre israelià ha de ser jutjat a La Haia, ja que és un criminal de guerra buscat per la Cort Penal Internacional. Així, està esbrinant si té autoritat per a arrestar un líder com en Netanyahu, o en Putin, etc. Sens dubte, tot un rècord per a aquesta esquerra, que diu reconnectar amb el «socialisme democràtic» i les lluites de principis del segle XX (tan de bo). Procedent de l'ala esquerra del Partit Demòcrata, l’alcalde descriu Israel com un «règim d'apartheid», tot denunciant l'ofensiva a la Franja de Gaza com un «genocidi». En Netanyahu, molt xulo, respon que anirà a Nova York, s'adreçarà a l'Assemblea General i afirmarà davant del món la veritat d'Israel i el seu dret inqüestionable a “defensar-se”. Alhora, acusa en Mamdani de donar suport a Hamàs; però això no el salva del fet que realment s'hagin emès ordres internacionals d'arrest contra ell per crims de guerra i contra la humanitat a Gaza.

Un altre rècord: tot seguint l’exemple (fallit) de la infame Alligator Alcatraz, Israel contempla l'ús de cocodrils del Nil amb finalitats penals: el ministre de Seguretat Nacional, el feixista Ben-Gvir, té la intenció de desplegar-ne al perímetre de la presó de Ketziot, on hi ha detinguts molts militants de Hamàs. Abans ja havia proposat utilitzar-ne per a dissuadir els presos palestins d'escapar: "Maleït terrorista, estàs pensant en escapar? Pensa-t'ho dues vegades!" va publicar a la xarxa, juntament amb una imatge generada per IA, que el mostra subjectant un cocodril amb una corretja.

Mentrestant, activistes de la flotilla humanitària a Gaza han publicat un vídeo que demostra la coneguda política israliana de maltractament i tortures als detinguts; sobretot els palestins, és clar.

I encara un altre rècord, ben trist, durant el mundial de futbol: a Cisjordània, un jove futbolista palestí, de 17 anys, va ser assassinat en un atac de colons israelians. En Fadi Hamdallah Al-Nassan, del club Al-Mughayyir, va sucumbir a les ferides, segons informa la Federació Palestina de Futbol.


A DEGÜELLO, AMÉN
Declaracions de l’arquebisbe Argüello

Se li ha passat la flaire papal, que li feia advocar per la pau i la distensió, i ja ha tornat a ser ell, sense males influències. El President de la Conferència Episcopal Espanyola, tot seguint el dictat d’Aznar, pot fer i ha fet. I no en llatí, precisament: ha parlat amb la llengua imperial per a que tots el puguem entendre.

Diu Monsenyor: que, quan un govern deixa a banda l’ètica, es converteix en una banda de lladres. Això t’ho diuen en un confessionari i no aixeques cap en una bona temporada; és gairebé una sentència, contundent i segura com qualsevol dels dogmes que utilitzen. Sense massa caritat cristiana, diguem.

Les paraules han tingut el seu efecte. El govern socialista s’ha queixat, l’església catalana s’ha desmarcat, el Papa ha resat un rosari extra. L’Argüello ha tingut temps per reflexionar, però l’ha perdut o no l’ha sabut aprofitar perquè, l’endemà, es ratifica en les seves declaracions, i encara amb un afegitó més: la mentida.

L’Argüello es nega a demanar disculpes al govern perquè diu que no parlava d’ells —vaja, com una Díaz-Ayuso qualsevol que parla de com li agrada la fruita— i, per a més INRI, se li escapa la supèrbia que amaga sotana endins, tot concloent que els que es queixen sabran per què ho fan; o sigui donant per segona vegada el mateix missatge, per si no havia quedat clar.

No és d’estranyar que l’Argüello sigui president d’alguna cosa; mala llet, la té. Qualsevol dia ens el veiem tot comandant una autonomia amb el suport de Vox.

LLUFA, mossèn




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA

NO SERÀ TANT COM LA GENT DIU
Dinamarca, disposada a defensar Grenlàndia fins el final

Dinamarca ha atès les necessitats de Kalaallit Nunaat —el que, malauradament, sovint coneixem amb el nom colonial de Grenlàndia— igual que els infants cuiden les joguines que els ha cagat el tió: ni saben on són, però, quan les troben, els arranquen les rodes, els ulls, o els obren pel mig.

Curiosament, després de l’interès d’en Trump per l’illa, els danesos han dit que s’estimen molt la “seva” Grenlàndia. Un amor difícil de creure si recordem que Dinamarca hi va organitzar una campanya d’esterilització general, que les mateixes dones inuits afectades desconeixien i, en conseqüència, òbviament mai no en van donar el seu consentiment. Però la política és això, abusar del dèbil.

Apart de sospitós, el recent interès de Dinamarca per les terres inuits (concretament, dels kalaallit, així com dels tunumiit i dels inughuit) resulta força còmic. Dinamarca és un país magnífic per a visitar i fer-ne fotos, però és petitet i, per molts casquets de vikings que conservin, en qüestió de banyes, Amèrica sempre els guanyarà.

Em diran mal pensat, però, amb aquest historial, les paraules de la Primera Ministra danesa Mette Frederiksen i de tot el govern, en què asseguren que defensaran l’illa fins el darrer home (a Espanya, se’n diria fins la darrera gota de sang, que és més torero) sonen molt poc fiables. Cada país té les seves característiques i, per descomptat, Dinamarca —des dels vikings— no projecta, precisament, una imatge de guerrer. Dinamarca pot comprar o vendre l’illa, pot bescanviar-la o regalar-la, però defensar-la... no. I l’OTAN, tampoc.

Si en Trump aconsegueix centrar la seva atenció i l’agenda, si no s’adorm i es manté una setmana reclamant l’illa, potser Kalaallit Nunaat passarà a ser un nou estat americà amb estrella congelada.

No caldria patir pas gaire més pels inuits: estaran igual de matxacats que ara i, si els ianquis els volen fer desaparèixer, miraran de reprendre les campanyes d’esterilització i agreujar el problema de l’alcoholisme (bé, potser també disparin algun tret, de tant en tant), tal com han fet i fan amb les tribus indígenes dels territoris ja ocupats pels EUA. Igual, però, que fan els pobles de l’Illa de la Tortuga —el que (de nou, malauradament) sovint coneixem amb el nom colonial d’Amèrica del Nord—, davant d’aquesta tessitura, els inuits, més que farts de tanta intromissió imperialista, seguiran plantant cara a l’invasor, tal com segueixen fent des que el víking Eric el Roig va posar un peu a la terra verda el 982 i, novament, des del “redescobriment” danès del 1721, a mans del pesadet i missioner Hans Egede. D’altra banda, si ens referim, concretament, a les ambicions dels Estats Units de comprar l’illa i a la seva presència ininterrompuda a l’estratègica base militar de Pituffik, els inuits venen resistint els ianquis ja des de 1867 i 1941 respectivament. Com dèiem, seguiran plantant cara.

Quant a la resta dels humans, d'arreu, ens tocaria, de totes maneres, posar-nos al costat d'aquests pobles i mirar de fer-hi un cop de mà, si no volem veure desaparèixer un territori pràcticament verge, que, de seguir així, acabarà ben empastat de petroli o del que calgui. Però, de fet, aquest és un problema al què ja estem acostumats...




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA

LA CALOR S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI ROENT
Temperatures màximes

Això s’escalfa. La calor ja no és patrimoni exclusiu de països de l’antany Tercer Món o del Sud Global —o, més exactament, sobretot la zona intertropical, al voltant de l’equador. Terres civilitzadíssimes pateixen, com a qualsevol racó d’Espanya o de l’Àfrica més tòrrida, les consecutives onades de calor. Francesos, anglesos i alemanys ja saben el que és suar. Que es fotin!

Exceptuant la taxa obligada d’imbècils negacionistes, qualsevol reconeix el canvi climàtic que, any darrera any, va castigant l’escorça de la terra. Inundacions salvatges, tempestes tropicals lluny del tròpic, sequera al centre d’Europa, milers de víctimes mortals al sud asiàtic (amb l’Índia com a més afectada), incendis de sisena generació... són, entre d’altres, els fenòmens que més evidents es fan als pobres incrèduls humans, que veuen com, al seu voltant, desapareix el que havia estat el seu món.

I un món que és capaç de matar via dron, no pot aturar els efectes d’una calorada? No. La calor i les riuades les pateix sobretot la població més pobre, la que ha de treballar a peu de carrer, la que no té casa condicionada, ni pressupost per a una dieta més variada, la que no té aigua per a dutxar-se i viu apilonada en carrers on no passa l’aire. Els que treballen envoltats de matèria contaminada.

La calor i les riuades no es controlaran perquè el diner necessita contaminar, sigui en material bèl·lic o en més despesa energètica, per a controlar, via xarxes, els pobres que mig moren de calor i de gana. El poder mundial, el dels diners, necessita tot allò que converteix la terra en arena i el riu en torrentada. Aquest món poderós no permetrà que es deixi de martiritzar el planeta Terra. És la seva mamella.

No ens fem il·lusions, darrera les alternatives ecològiques, hi ha una empresa que malmet —amb materials, fums, transports i el que calgui— l’equilibri del planeta. El contenidor de reciclatge al que arriba la velleta, tot arrossegant la brossa, contamina més que tota la merda que ha fet a casa. Cada planta de reciclatge deixa escapar més brutícia (amb despesa energètica, ocupació del sol, consum d’aigua i maquinària) que no pas neteja. Mentre la contaminació tingui un benefici econòmic, ens fregirem a la brasa.




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA

UNA BANDA ORGANITZADA
Desmantellada la banda dels tres-cents

Joves, alguns menors d’edat, violents, dedicats al robatori i, naturalment, al tràfic de drogues —ves, alguna cosa ha de fer la jovenalla, amb tant de turista i tanta desmotivació existencial. Operaven en barris perifèrics de Barcelona i sembla que alguna cosa els ha fallat perquè, entre Mossos i Guàrdia Urbana (sempre tocant els nassos), els han desmantellat. Aparentment, aquesta és la notícia, però hi ha més coses a dir. La banda estava ben organitzada, tenia nom i tot! Un nom que clarifica la situació: eren tres-cents, ni un de menys ni un de més. És un goig trobar-se amb delinqüents així d’organitzats i transparents. No enganyaven ningú. “Som tres-cents, si voleu venir per nosaltres, ja sabeu el que trobareu: tres-cents paios ben atrinxerats darrera de molta arma blanca”. Pinxos, però honestos. A més, es veu que també són fans del còmic de Frank Miller i això mateix fa sospitar que potser, espartanament, també s’hagin flipat una miqueta... This is Barnaaa!

En tot cas, dels (només) divuit detinguts, tretze han confessat i els altres estan a punt de fer-ho. Pobres, una vegada empresonats, es porten bé fins el punt que han promès, a les forces forçudes de l’ordre, emetre mensualment un certificat on constin les baixes de la banda per empresonament, malaltia o vacances. Un cens actualitzat. D’aquesta manera, la policia sempre sabrà exactament quants membres estan en actiu i afinaran més en l’encerclament de la banda. Això, o els posen contracte i nòmina.


LÍDERS DEL PP JUGUEN AL JOC DELS DISBARATS
El PP es veu obligat a crear una Secretaria d’Excuses

El més trist és que no ho fan expressament per fer la guitza; ho fan perquè són necis rematats. Un petit grup del partit que tenen el batxillerat han iniciat una campanya per a aconseguir que els seus líders només parlin un dia a la setmana. D’aquesta manera, les diferents comissions tindrien un forat per a dedicar-se a planificar el futur d’Espanya —és a dir, com fotre encara més el país—, en lloc d’anar buscant justificacions estúpides a les bretolades dites pels caps. Exemples recents: quan el Feijóo va dir que les baixes laborals son un càncer, l’excusa va ser que parlava de l’Horòscop; o quan el Rajoy va dir que, a l’equip de futbol de França, no hi juguen francesos, l’excusa va ser que es tracta d’un lapsus, que admeten que sí que hi juguen francesos... però és que són negres (una mica d’humor, si us plau).

No és pot ser tan maldestre, tan ignorant, tan sapastre, per a que cada punyetera paraula que pronuncies sigui una ofensa als altres.

Tan macos que estarien calladets.


HAMÀS EN UN CUL DE SAC A GAZA?
'Desarmar-meu-vos' diu Israel, 'reconstruïm' diu Hamàs

Hamàs ha dissolt el seu govern per a transferir-lo a un comitè controlat per l’ONU, tot seguint amb l’acord negociat pels EUA. Queda pendent l’etapa del desarmament. De moment, la pallassada del Consell per la Pau, presidit pel pallasso Trump, no diu ni piu; malgrat que només el personal professional i tècnic segueix assegurant el funcionament del dia a dia. No cal dir que a Israel li importa una merda i continua matant tot el que es mou en un degoteig constant —que, d’altra banda, però, també li surt car en vides dels seus soldats.

Nou mesos després de la fi dels combats, les negocacions estan en un cul de sac. Israel vol els palestins derrotats, humiliats i té la clara intenció de buidar l’enclavament dels seus habitants. Hamàs continua pensant que, si no es posen a reconstruir Gaza, els israelians tindran les mans lliures per a fer amb ells el que vulguin. Encara més?


ESPANYA, 8; CATALUNYA, 0
IRPF: quant et retenen i com afecta la teva nòmina?

Els funcionaris de Madrid baten el rècord de l’IRPF, tot recaptant 10.600 milions a Catalunya, malgrat el seu Rècord Guines de dèficit fiscal. Cada any, els catalans paguem a l’erari español uns 21.000 milions d’euros en impostos que mai no ens retornen. Cada any, som més pobres, més gent dorm al carrer, més serveis resten ineficients i obsolets, hi ha més conflictes i més mala llet... Però clar, hi ha la raó de la derrota i, sobretot, la traïcio d’ERC i els seus errors repetits —una vegada sí i l’altra també.

En Junqueras i els seu equipet han jugat a perdre Catalunya. Han negociat 4.700 milions amb el nou sistema de finançament, però perdrem 15.000 milions. Com pensen ERC i PSC resoldre els problemes del país? En són capaços, quan l’estat deu als catalans l’equivalent al 8,2% del PIB català?




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA

LA SENTÈCIA DEL TJUE AVALA L’AMNISTIA
PUIGDEMONT KAPUT
L’INDEPENDENTISME FORA DE JOC
ARA JUGA ALIANÇA CATALANA
AMB INMIGRACIÓ I SEGURETAT

 Descarregar en Pdf