SEGONA PÀGINA


TOTS N'HEM D’APRENDRE
Sanitaris i educadors fan vaga

Tenen tot el dret i molta raó. Salut i educació formen l’esquelet de qualsevol societat desenvolupada i, ara per ara, no sembla que cap de les dues branques ajudin massa a la societat catalana. Ambdós sistemes pateixen mancances importants, des dels salaris dels professionals fins a la planificació dels serveis. Difícil, doncs, buscar‐
ne l’excel·lència. Sens dubte, cal un replantejament professional de cara al futur. No n’hi ha prou en posar solucions d’emergència per tapar forats; d’això ja se’n cuiden els responsables del transport. Educar i sanar necessiten bases sòlides que la política actual, mentre els partits es barallen pels pressupostos, no sap proporcionar.

D’altra banda, tampoc estaria malament que els mateixos col·lectius que ara protesten milloressin les seves conductes. Han de ser exemplars, infal·libles. Les manifestacions de mestres, per exemple, recorden massa les d’altres sindicats... per entendre’ns, menys 'intel·lectualitats'. No és cridant com es justifica una vaga —i encara
menys utilitzant un llenguatge tan poc acadèmic. Per favor, estan irreconeixibles, amb tan poca disciplina. Què serà el següent? Cremar les pissarres digitals? Erigir barricades de pupitres?

A vegades els mestres queden enxampats en les xarxes que ells mateixos han construït, també de la mà de pedagogs i altres figures tenebroses. Un fotimer de teories escolars que neixen i moren a la pròpia aula, experiments endògens que moren en acabar la classe. El mestre ha de sortir al carrer i amarar‐se del món fora aula; si pot ser, per a no tornar‐hi mai més —així almenys acontentarien la majoria de
l'alumnat i també els Pink Floyd.

A més, potser serà coincidència, però en els concursos o entrevistes on participen mestres, generalment mostren una esfereïdora manca de cultura general; sembla que, resultat de l'afany dels governs per dinamitar l'educació, actualment fer magisteri ja gairebé no serveix ni per jugar al Trivial —d'altra banda, també és normal, pobra gent, colgats de burocràcia, amb prou feina tenen temps de redactar i llegir informes; i no pas la Divina comèdia.

Amb els metges, tant que els vam aplaudir des de finestres i balcons durant la pandèmia, passa una cosa ben semblant. Sí, treballen massa —ho sabem— i cobren poc —fet també conegut—, però això no justifica certes errades de diagnòstic vorejant la denúncia, o de teràpia o, senzillament, de tracte.

El cansament no serveix com a excusa per a oblidar el jurament hipocràtic i desatendre el pacient. No fa gaires dies, un refredat comú, juntament amb una lleu bronquitis crònica, va ser medicada amb un producte farmacèutic que, finalment, ha deixat el pacient amb una greu deficiència renal. Home, no! La mala praxis no depèn ni del cansament ni d’un sou miserable. És fruit de la ignorància i això no es pot permetre.

A veure si n'aprenen del gran doctor House, que, d'un sol cop d'ull, ja et troba tots els mals! —és cert, però, que fins i tot ell necessita unes pastilletes per a poder aguantar el ritme. Doncs millor encara: que prenguin nota de l'assistent del Dr. Caligari, que li feia les visites a domicili, en torn de nit i sense queixar‐se tant! Pura vocació.

Com dèiem, tot el suport a metges i mestres, però malauradament, vist el panorama, no podem donar‐los‐hi tota la confiança.




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA


EL REI ES MULLA I DESPRÉS ES CONSTIPA
Parla (habla) el Rei Felip VI (el Rey Felipe VI)

Españoles, ser Rey es una mierda. Se imagina UNO una cosa y resulta otra. Le presentan a UNO los que han de ser sus amigos y luego te dan en la boca. Le enseñan a UNO que hay que ser Rey, pero honrado, y sale tu padre dando ejemplo.

¡Joder! ¿Pero qué coño he hecho YO esta vez para que ahora pidan mi destierro? Bastante deberían tener ya con papá. YO soy español por los tres costados —como diría el cachondo de Maduro— y ni bajo tortura renunciaría a mi origen (de español, no de padre).

Méjico —y no México— me pidió un gesto. ¿Qué iba a hacer, un corte de mangas? Desde luego, ¡qué tonta está la derecha y qué pesada con eso de llevar la civilización a aquellas tierras! Todo el mundo sabe que aún les dejamos en menos cueros de los que llevaban puestos el día que desembarcamos y les jodimos bastante; esa es la verdad, porque mi madre (que es griega) me lo dijo.

Y YO, diplomático como soy, voy y lo resumo todo diciendo que “hubo abusos, algunos abusos”. Esto es un exitazo absoluto: es MI mayor éxito internacional y, encima, los mejicanos están contentos mientras los fascistas de aquí me quieren colgar. ¡Serán bárbaros!

Juro por Dios que este verano ME cojo unas vacaciones de no te menees. ME voy a recorrer todo el mundo que no esté en guerra y no volveré a pisar la villa y corte de Madrid hasta Navidades. Que se lo hagan.

YO, FELIPE, REY BORBÓN (ahí la he cagado). Todo por España.


LA COVA D’ALÍ BABÀ
DGAIA s’obre com una magrana

Aquest conglomerat de lletres capaç de fer‐te ennuegar al pronunciar‐les signifiquen: Direcció General d’Atenció a la Infància i l'Adolescència, organisme depenent de la Generalitat que ha de vetllar pels infants sense recursos. Motiu d’orgull nacional, aquesta organització. El problema arriba quan vols conèixer en detall la DGAIA.

Corrien rumors i denúncies, però els catalans seguíem sentint‐nos orgullosos de tenir la Generalitat pendent del pobre jovent sense recursos. Ara, un jove enginyer ens ha mostrat que la DGAIA, a qui ajuda principalment és als adults i, més concretament, a les entitats que (sense ànim de lucre, diuen sempre) s’encarreguen de la humanitària tasca. Un merder.

No cal ser un geni. Els números consten en llistes obertes al públic. Només cal dedicar‐hi una estona per a saber on van les subvencions i un altre moment per a connectar noms personals i d’empreses i comprendre que, de tota la pretesa ajuda als menors, els veritablement beneficats són sempre les mateixes entitats i rellevants personatges del país. Un merder.

La Síndica de Greuges ha manifestat que el sistema està caduc. Potser sí, però, apart de caduc, està manipulat i contaminat. Com poden arribar subvencions de la DGAIA a colles castelleres? Per a l’enxaneta? Un merder.

Com a detall, afegirem que el primer ciutadà que va denunciar la corrupció de la DGAIA va ser expulsat de l’organisme i, a hores d’ara, està sense feina i de baixa per depressió.

Per què volem la independència?




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA


EL DIA A DIA DELS CUBANS
L’ONU al socors d’una Cuba crucificada?

Davant les gravíssimes conseqüències del bloqueig estatunidenc, els organismes internacionals temen un efecte dòmino a Cuba. Per tal d'evitar‐ho, l’ONU està duent a terme un pla d'ajuda d'emergència que pretén alentir la crisi humanitària. Però, tot tement en Trump, també pretén controlar el subministrament de combustible per tal de mantenir serveis essencials. Mentrestant, l'illa pateix tota la força del
criminal embargament petrolier dels EUA. "Salvar vides" és ara la prioritat, va dir Francisco Pichón, coordinador de l'ONU a Cuba, mentre presentava el programa d’ajuda de 94,1 milions de dòlars.

Aquest seguit de noves mesures amplia l'ajuda ja distribuïda per l'ONU
després dels danys causats a l'illa per l'huracà Melissa, l'octubre passat, al què se suma l'impacte humanitari de la crisi energètica actual, a causa del citat bloqueig petrolier, imposat al territori des de gener pels Estats Units.

Hospitals quasi paralitzats, transport aturat, escassetat generalitzada... Cuba no pot fer funcionar els seus serveis sense combustible i s’albira una crisi sanitària. Aquest país, que té més d'onze milions d'habitants, viu ofegat entre tensions internacionals i restriccions energètiques, que li impedeixen mantenir adequadament els seus serveis mèdics —debilitats pels repetits talls de subministrament.

Els col·lapses, de vegades de vint hores, desorganitzen tota la societat. Milers de cirurgies s'han ajornat, mentre que les persones vulnerables, des de pacients amb càncer fins a dones embarassades, pateixen un risc creixent. La cadena de fred, essencial per a les vacunes, etc., també està amenaçada. A les ciutats, el transport és escàs, els residus s'acumulen i el preu del combustible s'enfila, augmentant la pressió social.

D'altra banda, una primera flotilla humanitària ha desembarcat a l'Havana. El vaixell pesquer Maguro, amb 32 homes i dones activistes a bord, va aconseguir desembarcar‐hi diverses tones d'aliments, de medicaments i equipament. Però el que porten és només una gota en l'oceà de necessitats de Cuba, que fa sis dècades que viu sota
el bloqueig dels EUA. Per acabar de complicar les coses, també en Putin vol ajudar els cubans. En aquest moment, el petrolier rus Anatoly Kolodkin es dirigeix al Carib i, potencialment, a Cuba, on podria lliurar centenars de milers de barrils de cru. Una càrrega preciosa, que podria conduir portar a una confrontació que, de fet, Washington preferiria eludir, donada l'amistat entre en Putin i en Trump, que no contempla un cara a cara amb un vaixell rus dins la seva esfera d'influència.




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA


SALVAR PEIRONCELY 10 DE MADRID
L’ajuntament no està per la labor

Els admiradors del gran fotògraf hongarès segur que coneixen aquesta foto que avui us ensenyem. Una dona amb parracs en un llindar trencat, un edifici de maó ple de bales de morter i, en una escala, dos nens desconsolats. La va fer Robert Capa el 19 de novembre de 1936, a l'inici mateix de la guerra, a Madrid.

La capital, que va ser l'última a caure sota els assalts de Franco, va ser sotmesa a bombardejos aeris per part de les forces aèries del feixisme italià i alemany. La fotografia es va convertir en una de les icones de la desolació al mig de la guerra, publicada al New York Times.

Noranta anys després, aquesta casa d’obrer situada al sud de Madrid, no ha canviat gaire. Des de fa una dècada un col·lectiu de residents i artistes han aconseguit evitar la seva demolició. Lògicament, es pretenia allotjar un centre amb el nom del fotògraf més famós del conflicte: el "Centre Robert-Capa per a la Interpretació dels Bombardejos Aeris de Madrid", que el convertiria en un lloc de memòria, com no n'hi ha a la capital. Tot anava en aquesta direcció amb la benedicció del Capa Center de Nova York, que gestiona els arxius i el llegat de l'artista. Però, l’ajuntament no ho veu de la mateixa manera... els edils del PP han intentat diverses vegades fer fora la dotzena de famílies que hi viuen per tal d’enderrocar-la.

La casa sobreviu entre el va i ve de les decisions municipals, ambigües i canviants malgrat tenir el recolzament de fundacions i entitats culturals d’Espanya, França, Alemanya, EUA i múltiples personalitats de tots els àmbits. L’Alcalde Almeida però, escora molt cap a la dreta i la seva desmemòria històrica ho posa tan difícil com pot.


COTITZACIÓ DELS MORTS
EEUU i Israel cada dia maten a més autoritats iranianes

Autoritats de l’Iran han confirmat l’assassinat d’Ali Larijani, expresident del Parlament i secretari del Consell Suprem de la Seguretat Nacional. Molts especialistes en política internacional l’assenyalaven com el nou home fort de l’Iran després de la mort del líder suprem Ali Khamenei. A l’entremig han sigut eliminats altres membres destacadíssims del règim (entre sis i vuit a falta de confirmacions oficials) i cada una d’aquestes morts ha sigut anunciada per EEUU i Israel com una decapitació que marcava l’inici de la fi del règim iranià.

Vist que cada vegada que eliminen un d’aquests mandataris tot continua igual, hem de preveure que la guerra durarà més del que ens volem creure. Donem doncs un cop d’ull als pronòstics de Bet-Aquí, la casa d’apostes que ens patrocina per fer-nos una idea de qui serà assassinat properament. Segons la llista de quotes l’assassinat de Khamenei es paga a 1,01 euros, per cada euro apostat, una inversió gens recomanable. En canvi hi ha altres opcions temptadores com les de Masoud Pezeshkian (1,75), president de la República, Mohammad Movahedi (4,25) cap de l’Assemblea d’experts de l’Iran o el Fary (1.000.000) a qui molts apostadors donen encara per viu.
LLUFA




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA


SALVANT ELS MOBLES AL DARRER MOMENT
Eleccions a França
L’esquerra va trontollar després de la primera volta a les municipals franceses. Fa temps que l’esquerra tremola d’alt de l’arbre veient com està quedant sense fulles. A la dreta tradicional se l’ha menjat l’extrema dreta convertint-se en un sol bloc de l’edat mitjana. Com es defensarà l’esquerra si ja no té discurs ni gairebé votants? En general els més revolucionaris es queden a casa veient la santa missa a no ser que es trobin les tropes feixistes a la porta. És la gent gran la que agafa el taca-taca i s’arrossega fins el col·legi electoral.

Ha tornat a passar. A la primera ronda l’esquerra s’encomanava al temps, a la sort o a la grip viaria enlloc d’anar a votar. Pensaven que la dreta s’abstindria. Greu error. La dreta serà la menys democràtica de totes les forces però és la que millor aprofita la seves armes. La dreta quan veu una possibilitat omple les urnes per aconseguir el poder de prohibir les urnes. Sempre és igual. L’abstenció és d’esquerres (exceptuant moments puntuals com en el cas del COVID on els iaios no s’atrevien a sortir de casa).

No ha estat fins la clamorosa victòria (parcial) de la dreta (extrema o no) quan la societat moderna (els altres venen de molt lluny) ha sortit a defensar la llibertat la igualtat i la fraternitat.

En el darrer moment s’han salvat de les urpes feixistes ciutats com París o Marsella però se’n han perdut moltes altres sense parlar del singularíssim cas de la França del Sud, amb Perpinyà al capdavant, fortificació ja tradicional d’extrema dreta que no va necessitar ni la segona volta per entronar al líder de Reagrupament Nacional Louis Aliot, una mena d’Abascal amb menys gimnàs.

Una vegada més, salvats per la campana, una nova oportunitat perquè la gent demòcrata es comprometi a fer quelcom més que criticar al govern, per exemple apropar-se a un col·legi electoral i votar. Fins que la extrema dreta no opti per les armes, el vot és la única força que tenim.




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA


MADE IN CATALONIA
Els pressupostos, una petita discussió
Portem fotimer d’anys sense pressupostos. Un govern no és res sense pressupostos però Catalunya és diferent i aquí passem de pressupost. És un problema. Hi ha moltes diferències entre unes maneres de veure la societat i altres. Hi ha l’esquerra extrema, l’esquerra, el centre esquerra, el centre, els centre dreta, la dreta, la extrema dreta, els anarquistes, els aiatol·làs i un grup que encara no té nom però que promet molt. O sigui, hi ha burgesia catalana. Per això costa tan arribar a un acord. S’hi miren, hi pensen, però no culminen.

I és que no és fàcil acordar. El preu de l’oli per exemple és un obstacle important a l’hora de decidir els comptes i les varietats a promocionar encara més. També la qüestió de l’arbrat és important, seguim plantant les palmeres o posem pollancres? No és fàcil de decidir. La palmera representa el poder, el pollancre és més humil, més del poble.

Punt i apart representen les antigues promeses. Uns van prometre als altres comprar un autobús per arribar a la fi del món i els altres a canvi van acceptar un supermercat de dues plantes. Al final ni uns ni altres han complert la promesa. I ara què? Encara que no ho sembli són temes de profunditat democràtica amb una vessant social important. Qui va al Super, qui va amb autobús? I ja no diguem els noms de places i carrers. Joan Costes o Juan Costas? Impossible acceptar un pressupost de mils de milions probablement molt favorables per la societat catalana si al tal Joan/Juan li canvien el nom d’origen, el primer és el primer.

Per sort tenim uns polítics moderns, ja han superat l’època de la Lliga i del Front Popular, però tampoc l’han oblidat, naturalment. Seria com trair a l’avi Eusebi o a la besàvia Florentina una de les primeres feministes europees.
Una mica el problema rau aquí, Catalunya és massa vella. Té masses anys i història. Venim dels fenicis o d’alguna S.A. antiga i malgrat la barreja ètnica seguim tan gilipolles com sempre.

Esperem al mes de juny, potser hi haurà acord parcial.




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA


L’ARXIU DEL VATICÀ
Troben muntanyes de casos de pederàstia al Vaticà
Tot fent neteja, una monja va descobrir al calaix de la taula del Papa, un arxiu que no deixava tancar-lo. Pudorosa com a bona esposa de Crist, va empènyer fort i fou la seva gran sorpresa en veure que tots els calaixos s’obrien de cop deixant als descobert més i més arxius de la mateixa mena (color). Intrigada però prudent va avisar a Sa Santitat que en veure a la germana, o madre o monja amb el munt de documents confidencials, va donar-li així de sobte la benedicció urbi et orbe i un exemplar de les obres completes del Marqués de Sade animant-la a donar-li una ullada. Devia fer-ho la monja perquè no va tornar a aparèixer pel Vaticà. Semblava tot arreglat quan el Secretari del Papa, fullejant els documents va trobar a faltar tres o quatre certificats. Dies després van aparèixer al Corriere de la Sera, i l’endemà aparegué també la monja a la illa de Capri passant un cap de setmana. Els documents tractaven de violacions del personal eclesiàstic a menors d’edat i la Santa Seu ha tingut que dir que sí, que al llarg de la història ha tingut l’Església molt violador, apart de la Inquisició.

CRIPTOMONEDA, LA JOGUINA DEL PODER
Milei es fa de plata
Sόn tan lladres l’un com l’altre però Trump és americà i Milei un pibe boludo. Els dos manen a nacions “boludas” però Trump sap llegir i escriure i bona part de la seva població també. Els dos volen aprofitar la seva presidència per robar tot el que puguin i ingressar-ho a la seva caixa, però Amèrica és una mica més rica que l’Argentina. Tot i així, Milei fa el que pot i ben aconsellat pels pendejos del seu govern i gent de la seva confiança, s’ha dedicat a traficar (apart armes, influències i carn d’olla) amb criptomonedes. Des de l’inici de la segona presidència Trump ha guanyat mil quatre-cents milions d’euros. Milei no tant, un parell de milions de pesos, una granja avícola i entrades gratis pels partits de River. Paral·lelament els argentins han perdut bous i esquelles seguint les consignes del seu president, però ell està content.

ZELENSKI VISITA PEDRO SÁNCHEZ
Se’n va amb mil milions a la butxaca
En la quarta visita de Zelenski a Espanya, el president del Govern ha reafirmat el recolzament a Ucraïna en la defensa de la seva sobirania davant l’agressió russa.
En els quatre anys de guerra, entre 2022 i 2026, el govern haurà destinat 3.795 milions de euros en ajuda militar a Ucraïna. De primer semblava que la nova guerra dels EUA amb l’Iran eclipsaria la invasió russa però, Sánchez és molt Sánchez, i a més dels mil milions més li ha donat uns quants camions carregats amb sis grans generadors que poden donar llum a unes 14.000 persones. En definitiva, la guerra sempre és cara a més a més de mortífera.

LA NIT DE LA CREMÀ
Les falles cremen malament
Nosaltres no hi entenem res de res sobre falles però ens sembla sospitós que la Fallera Major fes cara de prunes agres veient el fallo de la CREMÀ o l’encesa de les falles a la plaça de l’Ajuntament.
Ella, pobreta, anava dient: enceneu, enceneu... Els tècnics artificiers corrien amunt i avall per entre els mil quilos de pólvora. La veritat és que només s’encenien les que Déu volia, segurament perquè aquest dia estava enfadat amb Sant Josep.
Quina culpa però, en tenia la Fallera major que quasi va patir un atac de nervis?




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA


EL DISBARAT ÉS TOT EL CONTRARI DE LES DONES
ELS MÉS GRANS SÓN EL MÉS ESTIMATS
QUAN EM TROBO AMB UNA ESTUPIDESA, CANVIO DE VORERA

 Descarregar en Pdf