Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF Next
Political/satiric republican weekly of Catalonia
23 may 2025
SEGONA PÀGINA
DRETS FONAMENTALS PERÒ MENYS
El que costa un sostre
Els drets fonamentals, com el seu nom indica, són fonamentals. El dret a la salut, l’educació, la lliure circulació, l’elecció religiosa, són drets fonamentals i tenir un lloc on poder viure, també. Si algun dia no teniu res a fer, comproveu el compliment de tots aquests drets a Espanya. Són pura ficció. Desgavell sanitari, escolar, retorns en calent de migrants, oposició als llocs de culte no cristians i l’habitatge... Aturem-nos un moment en el dret fonamental de l’habitatge.
A Espanya la compra d’un habitatge significa: pagar un pis de tres habitacions a preu de palau, pagar la hipoteca que es necessita per arribar a la inicial suma demanada, més l’IVA, l’IRPF, els impostos sobre actius jurídics, sobre el patrimoni, el PIB urbà, la plusvàlua municipal, l’ICIO (tribut a qualsevol obra), llicència d’obres... En total, a Espanya la compra i impostos per tenir un pis propi s’eleva a gairebé un vint-i-cinc més del que representa per un ciutadà europeu. Déu n’hi dò per ser un dret fonamental. Si cada dret ens costa un ull de la cara, aviat serem tots guerxos.
Per aquestes terres de la mare pàtria, els pisos es busquen com l’or a l’Amèrica dels Cowboys. Per aconseguir pagar un més d’hipoteca més els impostos corresponents, els propietaris penquen com a bèsties, s’arrosseguen per oficines i empreses com els buscadors d’abans s’arrossegaven per rius i valls. No hi ha menjar, no hi ha descans, és una lluita del dia a dia per conservar el sostre inestable com el d’una tenda de campanya.
El costum cada vegada més estès de veure com fills de quaranta anys segueixen vivint amb els pares, no és una tradició apostòlica. No parla de l’amor filio paternal, demostra només que els fills no poden pagar-se un pis i independitzar-se tot esperant, quan no provocant, el decés dels progenitors.
El Parlament espanyol ha derivat en una mena de mercat de l’insult i la mofa. A cada sessió de control l’oposició treu una xafarderia (real o inventada) de qualsevol membre del govern i aquest replica amb aquella idea tan elaborada de: i tu més. I si algun dia, per variar, deixessin d’insultar-se i encaressin el problema del poble per poder viure dignament sota sostre?
TERCERA PÀGINA
ELS GOSSOS DELS AGENTS RURALS, TINDRAN JUBILACIÓ
Parla el Quimet
Guau!, sóc el Quimet, gos de mescla de moltes invasions. El nom me’l va posar la meva mestressa, agent rural que es diu Quimeta. Jo no en tinc cap culpa. La meva feina és com la de qualsevol gos però d’uniforme. Segueixo rastres, descobreixo coses amagades pel bosc i quan em deixen descansar vaig de putes amb femelles que no són del cos.
He rebut amb gran satisfacció la notícia de que el Departament d’Interior (que no és poca cosa) ens considerarà a partir d’ara animals sensibles (hòstia, ja era hora!) però com que no saben tractar a animals sensibles, han decidit donar-nos una pensió (l’expressió humana de l’agraïment). Tot i així m’agrada la idea perquè em preocupava arribar a gran i haver de dependre dels amos. Els humans no són de fiar. Ara amb l’assignació ho tinc més clar. No crec que em deixin abandonat ni em llencin per qualsevol espadat. Riu a l’estiu, manta a l’hivern, és tot el que desitjo. La resta, per la Quimeta, que apart la mala pensada del nom, és una bona dona. Amb una mica de sort, abans de jubilar-me encara trobo un parell de plantacions de maria o ensumo les traces d’un vellet perdut al bosc i em donen una medalla de les remunerades.
Només tinc un problema ara, que la meva ex s’assabenti de la notícia i vulgui que tornem a estar junts. És més espavilada que jo i potser em fotaria el lloc.
Guau!
¡MÁS MADERO!
Illa augmenta totes les plantilles policials
Comença a ser preocupant la preferència que el President Illa mostra pels cossos de seguretat. A cop de ploma ha decidit ja posar cinc mil places més per a Mossos d’Esquadra i uns set-cents de Guàrdia Civil. Aviat no hi cabrem.
Corren versions distintes sobre aquest afany policial. Les més políticament correctes parlen de disminuir la sensació d’inseguretat ciutadà. Altres asseguren que Illa vol fer-se una frontera pretoriana pel que pugui passar. Els més subtils veuen en l’augment de plantilla (especialment de la Guàrdia Civil) un intent de catalanitzar les forces de l’ordre. Només que cada Guardia Civil aprengui, prenent-se el temps que calgui, dir “bon dia” haurà augmentat la tassa de catalanoparlants. De tots és sabut que la Guàrdia Civil és un dels col·lectius més fecunds d’Espanya. Set-cents Guàrdies ara, vol dir dos o tres mil catalans més d’aquí a quatre dies. La versió més inquietant és la que parla d’una tendència fetitxista d’Illa cap a tot el que va uniforme (el que sigui). L’uniforme –diuen– l’excita. En aparença a Illa li convé que alguna cosa l’exciti perquè va baix d’empenta, però és perillós que siguin precisament els uniformes.
Proposem que Illa faci teràpia, a veure si li va trobant gust a fer carreteres, per exemple.
QUARTA PÀGINA
L’IMPERI DEL MAL HA ESTAT DERROTAT
Els joves del Barça ens mostren el camí
L’imperi blanc ha estat tacat i enfosquit pels colors victoriosos blaugrana. L’imperi, sota les urpes de l’emperador, gran tirà, l’intocable i ésser superior que ostenta el poder amagat dins les ombres tenebroses, ha trepitjat merda. L’imperi tot-poderós i prepotent ha estat vençut per una colla de joves adolescents, de la Masia, amb entusiasme i desinhibits, amb encert i bon joc.
Tot just ara, han sortit victoriosos en la darrera batalla esportiva de Montjuïc, que feliçment ens recorda la victòria catalana sobre les tropes monàrquiques espanyoles, de la batalla bèl·lica de Montjuïc del 26 de gener del 1641. Per quatre vegades contínues en aquest últim any, han sucumbit davant dels nostres joves jugadors, que gaudeixen com ningú amb la pilota als peus, i ens omplen a totes i tots d’una gran joia i satisfacció; per quatre cops seguits! quatre barres de sang té la nostra bandera!
Els nostres nanos del planter ens mostren el camí. Ells, que amb determinació, amb coratge i fermesa, han aconseguit batre els poderosos. L’impossible es fa possible. És un crit a la vida i a l’esperança, sobre tot a les noves generacions que han de lluitar contra totes les submissions i esclavatges que ens imposen els vells i nous imperis. És un cant a gaudir de la vida amb alegria, i tant de bo que del futbol es traslladi també a totes les facetes de la nostra vida quotidiana.
Fem-nos respectar com ells, contra tota imposició, vingui d’on vingui, com a dones i homes lliures. Els imperis i les tiranies deixen d’existir quan els seus pobles deixen de ser súbdits per esdevenir pobles lliures.
Els nostres nanos culers, amb il·lusió i convicció, ens mostren el camí. L’exèrcit desarmat de Catalunya ens dόna alegries i ens ensenya una nova lliçó de què tot és possible, si perseverem i creiem en nosaltres mateixos.
Mort als imperis i que visquin els pobles lliures!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
40 ANYS DE LLUITA I ARA QUÈ?
Una oportunitat històrica
Aprofitant que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnava Turquia per la parodia de judici contra el líder kurd Abdullah Öcalan, condemnat a mort el 1999 i des de llavors empresonat, aquest ho va aprofitar per anunciar la fi de la guerra i començar un procés de pau amb Turquia.
L'autodissolució del PKK és la culminació d'un procés iniciat pel principal aliat del president Recep Tayyip Erdogan, el nacionalista Devlet Bahçeli, que es va posar en contacte amb Abdullah Öcalan i va iniciar la mediació a través del partit prokurd DEM. Després de mig segle de guerra contra Turquia, el PKK anuncià la seva dissolució i desarmament.
És el final de la lluita armada de guerrilles contra l'Estat turc, que ha deixat més de 40.000 morts. La pregunta: Sense la lluita armada la qüestió kurda ha arribat a un punt en què ara es pot resoldre mitjançant una política democràtica?
Abdullah Öcalan, o "Apo" (oncle, en kurd), com l'anomenen els seus partidaris, ha estat reclòs en règim d'aïllament durant 26 anys. Als 76 anys, és poc probable que abandoni l'illa presó d'Imrali, davant de la costa d'Istanbul. És un home acabat i el poble Kurd ha arribat al límit dels seus sacrificis.
En definitiva, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, està més que content tot proclamant que és una "oportunitat històrica" per als turcs i els kurds per enfortir la germanor turco-kurda, que segons s’estima representen el 20% dels 85 milions d'habitants de Turquia.
EL JOC DE LA RATA
Istanbul, la reunió impossible
La política està tocant els baixos fons. Trump, Putin, Netanyahu i molts d’altres no tenen res a envejar a un Al Capone en plena forma. Les maneres burlesques de la delegació russa menystenint a Zelenski, mostra el nivell humà dels nostres representants.
Putin ha muntat un circ que hauria d’estar prohibit fins i tot als infants. Accepta alto el foc però no, proposa reunió però no, parla de pau però tampoc. I Amèrica li riu les gràcies i Europa les accepta remugant i ell li va tirant del vodka.
Sort que Zelenski ha mamat llet russa. Pocs presidents haurien aguantat la pressió a la que el sotmeten Putin i Trump i intermediaris de la farsa, sense acabar embolicat en una camisa de força. Potser la seva condició d’humorista li ha donat la força. Potser la intel·ligència o qui sap potser la falta de preparació política. Els governs “legalment” establerts com ho eren abans les dinasties no seran enderrocats per una llei i molt menys pel sentit comú a la unió d’altres potencies, es necessita la guerrilla. Un Robin Hood a cada cantonada, un full lliure entre les setanta pàgines d’un exemplar periodístic. I molt fetge. Una resistència infinita i una fe encara més forta. Si no és així, LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
PAELLA VALENCIANA
Trencaclosques polític a València
Ingredients: poble, damnificats, Dana, Mazón, Camps, Feijóo, P.P., política lingüística, sal i pebre.
Es comença amb un bon sofregit de verdures al que se li incorpora el pollastre o el conill segons preferència. El conill (Mazón) és problemàtic perquè s’escapa de la paella una vegada mort i tot. Quan està ja ben dauradet s’hi afegeix una mica de tomàquet (concentrat del P.P.) i aigua (de Feijóo) que dilueix la massa. La cosa va fent xup, xup, fins que al final si no es remena una mica (que no hauria de fer-se) acaba que s’enganxa. Just quan la paella està en perill de socarrimar-se, s’apuja el foc (inclusió de Camps) i la cuina comença a omplir-se de fum. És el moment de la Gamarra que amb la seva boqueta cuca bufa per apagar el fum però alimenta la primera flama. Ja tenim l’incendi.
Aleshores les espècies, (membres del P.P. que van per lliure) s’aboquen sobre la paella. Sal, pebre, cúrcuma i molta llet agre cobreixen l’arròs que amenaça en explotar. Els grans s’inflen i s’obren deixant la paella feta un fangueig. Hi ha dues opcions, apartar la paella del foc (que voldria dir retirar a Mazón d’escena) o cridar als serveis d’emergència que és la part més cultural de les FAES. Se’ls truca. A la poca estona, surt un comunicat oficial de la cuina dient que la culpa de la puta arròs la tenen els altres, els que siguin, que l’arròs no estava en condicions i el pebre picava massa i l’aigua no era de manantial sinó de la Dana i que el poble ha boicotejat la paella amb les seves queixes per ganes d’emprenyar.
Es demana una nova paella a un Restaurant de renom. Mentre els membres del partit escuren les closques, els jutges netegen la cuina. Periodistes a sou fan el seu relat i l’església es dedicat al nou papat. Passades unes hores, quan ja tenim la versió oficial del Partit exculpant-se de la desgràcia, un dels membres proposa donar la paella a la població com a senyal empàtica tan necessària. Donen la paella al poble i una medalla al que ha tingut la idea.
L’endemà la premsa subratlla a doble pàgina el detall solidari del Partit. En un breu de tres ratlles una notícia avisa de la saturació en els serveis d’urgència mèdics per intoxicació alimentaria.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
SA MATAO
Projecte de pacte per la llengua
Cal ser català de cinc generacions per entendre aquesta situació, o sigui que poden passar pàgina. La cosa comença amb les homilies d’Organyà, uns fragments de sermons evangèlics escrits en llegua estranya que algú en digué llengua catalana. La veritat és una altra. El Mossèn d’Organyà no tenia ni punyetera idea de lletra i va escriure un sermó en castellà ple de faltes. D’aquí l’origen de la llengua catalana.
Des d’aleshores, una sèrie de lletraferits han anat complicant la gramàtica fins aconseguir separar-la de l’espanyola, la italiana i alguna altra.
I tornem a la realitat abans un dels gramàtics catalans no ens cremin la redacció.
El català, llengua noble i antiga entre les llengües de noblesa i antiguitat contrastada, pateix des de petita l’assetjament del castellà, llengua de secà però amb monarquia al darrera. Els catalans portem anys reivindicant la nostra llengua llatina però Castellà (Espanya) diu que no, que l’únic que passa és que seguim sense saber escriure en castellà. OK.
Arribats al segle XXI, la discussió ha arribat a nivells de gran intel·lecte i ara ja no es parla de gramàtica, sinó de política. Cosa seriosa, aquesta.
Al 2025, ja no es parla d’origen, es parla de pràctica i la pràctica demostra que el català és una reserva índia al sud d’Europa. El català es parla poc i es parla malament perquè tenim més lingüistes que habitants i tenim una Espanya poc donada als idiomes. Vist el panorama, les forces vives del país han decidit crear un pacte per la normalització i utilització de la llengua, però de la mateixa manera que cada expert escriu la seva gramàtica, cada partit vota en contra de l’altre. Que si massa, que si massa poc, que si no defensem la “l” geminada, que si agredim a la llengua castellana... Junts diu una cosa mentre l’Esquerra en diu una altra i l’esquerra calla i la dreta s’hi oposa. Al final et preguntes qui proposa el pacte?... El diable. Les llengües són vives mentre els seus hereus volen parlar-la, no hi ha més pactes.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
PERIODISTES TERROISTES
La dreta infiltra periodistes i paneroles
En la seva infinita saviesa, la dreta espanyola, la de tota la vida, ha trobat una nova forma de boicotejar tot el que sigui diàleg. El que val són els crits, les mentides i les armes. Han posat de moda els feixistes infiltrar pseudo periodistes a les rodes de premsa governamentals. La gràcia està en preguntar coses fora de programa, insultar o introduir sospites foragitades. Per fer la feina no es necessita ser periodista, n’hi ha prou en tenir molta cara. Com deu ser la situació que fins i tot els periodistes a sou de la dreta, han demanat l’expulsió d’aquests terroristes de la informació parlamentària.
SENSE SOSTRE DE CINC ESTRELLES
Dormir a les terminals aèries
La vida està feta de diferències. Diferències subtils. No tot és blanc o negre. No és el mateix viure a la intempèrie sota una balconada en una barriada que en la part alta de la ciutat. Darrerament s’ha posat de moda entre els sense sostre, allotjar-se en les terminals aèries. Barcelona i Madrid tenen les places plenes i l’esquerra més ben intencionada i una mica babaua, pensen en la necessitat de construir nous aeroports malgrat la problemàtica ambiental.
Direm el que vulguem però la societat actual afavoreix molt la diferència de classes. Els sense sostre residents en els aeroports tenen un espai ampli, ben condicionat, amb tots els serveis a l’abast, des de lavabos i dutxes fins a bars on esmorzar i duty free per comprar records als companys indigents. Són els sense sostre cinc estrelles.
PÀNIC, CAL AMAGAR ELS MUGRONS
Codi del Festival de Cinema de Canes
La prohibició d’ensenyar pit i cuixa a Cannes, que evidentment afecta sobretot a les dones, la condemna de Depardieu per agressió sexual i les declaracions de Brigitte Bardot queixant-se de que d’aquesta manera els homes no podran tocar el cul a les dones són una bona mostra del bordell de criteris que ha provocat la era Trump i tots els altres mandataris mundials d’extrema-dreta.
No cal dir que aquesta prohibició en comportarà moltes altres en un futur proper. Ai, ai com acabarem enyorant aquell vell eslògan del maig del 1968: Prohibit prohibir!
EL MUNDO, L’AUTOR DEL SAINET
Pedro Sánchez, Ábalos i la posada en escena
Segons un dels seus principis ideològics, el diario rechazará, de modo tajante, la presión de cualquier persona, institución o grupo político, económico, ideológico o religioso, que trate de poner la información al servicio de sus intereses.
Clar que tots sabem que és un diari de premsa groga i manipulador. Publicant els WhatsApp’s de Sánchez a Ábalos que reflecteixen la seva guerra contra els barons del PSOE. El diari pretén enlluernar-nos sobre com es cuinava tota l'estratègia del PSOE en els primers anys del Govern, amb l'objectiu fonamental d’apagar les veus dissidents.
En definitiva, todo vale para liquidar al jefe !
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
EL 40% DE LES LLENGÜES DEL MÓN ESTAN EN PERILL D’EXTINCIÓ
A LES ILLES, AL PAÍS VALENCIÀ, A CATALUNYA
LA LLENGUA PRÒPIA CONTINUA FENT NOSA
A UNA PART DELS CASTELLANOPARLANTS
L’ATAC A LA TEVA LLENGUA ÉS UN ATAC A TU
The translation in English will be soon available
SEGONA PÀGINA
DRETS FONAMENTALS PERÒ MENYS
El que costa un sostre
Els drets fonamentals, com el seu nom indica, són fonamentals. El dret a la salut, l’educació, la lliure circulació, l’elecció religiosa, són drets fonamentals i tenir un lloc on poder viure, també. Si algun dia no teniu res a fer, comproveu el compliment de tots aquests drets a Espanya. Són pura ficció. Desgavell sanitari, escolar, retorns en calent de migrants, oposició als llocs de culte no cristians i l’habitatge... Aturem-nos un moment en el dret fonamental de l’habitatge.
A Espanya la compra d’un habitatge significa: pagar un pis de tres habitacions a preu de palau, pagar la hipoteca que es necessita per arribar a la inicial suma demanada, més l’IVA, l’IRPF, els impostos sobre actius jurídics, sobre el patrimoni, el PIB urbà, la plusvàlua municipal, l’ICIO (tribut a qualsevol obra), llicència d’obres... En total, a Espanya la compra i impostos per tenir un pis propi s’eleva a gairebé un vint-i-cinc més del que representa per un ciutadà europeu. Déu n’hi dò per ser un dret fonamental. Si cada dret ens costa un ull de la cara, aviat serem tots guerxos.
Per aquestes terres de la mare pàtria, els pisos es busquen com l’or a l’Amèrica dels Cowboys. Per aconseguir pagar un més d’hipoteca més els impostos corresponents, els propietaris penquen com a bèsties, s’arrosseguen per oficines i empreses com els buscadors d’abans s’arrossegaven per rius i valls. No hi ha menjar, no hi ha descans, és una lluita del dia a dia per conservar el sostre inestable com el d’una tenda de campanya.
El costum cada vegada més estès de veure com fills de quaranta anys segueixen vivint amb els pares, no és una tradició apostòlica. No parla de l’amor filio paternal, demostra només que els fills no poden pagar-se un pis i independitzar-se tot esperant, quan no provocant, el decés dels progenitors.
El Parlament espanyol ha derivat en una mena de mercat de l’insult i la mofa. A cada sessió de control l’oposició treu una xafarderia (real o inventada) de qualsevol membre del govern i aquest replica amb aquella idea tan elaborada de: i tu més. I si algun dia, per variar, deixessin d’insultar-se i encaressin el problema del poble per poder viure dignament sota sostre?
TERCERA PÀGINA
ELS GOSSOS DELS AGENTS RURALS, TINDRAN JUBILACIÓ
Parla el Quimet
Guau!, sóc el Quimet, gos de mescla de moltes invasions. El nom me’l va posar la meva mestressa, agent rural que es diu Quimeta. Jo no en tinc cap culpa. La meva feina és com la de qualsevol gos però d’uniforme. Segueixo rastres, descobreixo coses amagades pel bosc i quan em deixen descansar vaig de putes amb femelles que no són del cos.
He rebut amb gran satisfacció la notícia de que el Departament d’Interior (que no és poca cosa) ens considerarà a partir d’ara animals sensibles (hòstia, ja era hora!) però com que no saben tractar a animals sensibles, han decidit donar-nos una pensió (l’expressió humana de l’agraïment). Tot i així m’agrada la idea perquè em preocupava arribar a gran i haver de dependre dels amos. Els humans no són de fiar. Ara amb l’assignació ho tinc més clar. No crec que em deixin abandonat ni em llencin per qualsevol espadat. Riu a l’estiu, manta a l’hivern, és tot el que desitjo. La resta, per la Quimeta, que apart la mala pensada del nom, és una bona dona. Amb una mica de sort, abans de jubilar-me encara trobo un parell de plantacions de maria o ensumo les traces d’un vellet perdut al bosc i em donen una medalla de les remunerades.
Només tinc un problema ara, que la meva ex s’assabenti de la notícia i vulgui que tornem a estar junts. És més espavilada que jo i potser em fotaria el lloc.
Guau!
¡MÁS MADERO!
Illa augmenta totes les plantilles policials
Comença a ser preocupant la preferència que el President Illa mostra pels cossos de seguretat. A cop de ploma ha decidit ja posar cinc mil places més per a Mossos d’Esquadra i uns set-cents de Guàrdia Civil. Aviat no hi cabrem.
Corren versions distintes sobre aquest afany policial. Les més políticament correctes parlen de disminuir la sensació d’inseguretat ciutadà. Altres asseguren que Illa vol fer-se una frontera pretoriana pel que pugui passar. Els més subtils veuen en l’augment de plantilla (especialment de la Guàrdia Civil) un intent de catalanitzar les forces de l’ordre. Només que cada Guardia Civil aprengui, prenent-se el temps que calgui, dir “bon dia” haurà augmentat la tassa de catalanoparlants. De tots és sabut que la Guàrdia Civil és un dels col·lectius més fecunds d’Espanya. Set-cents Guàrdies ara, vol dir dos o tres mil catalans més d’aquí a quatre dies. La versió més inquietant és la que parla d’una tendència fetitxista d’Illa cap a tot el que va uniforme (el que sigui). L’uniforme –diuen– l’excita. En aparença a Illa li convé que alguna cosa l’exciti perquè va baix d’empenta, però és perillós que siguin precisament els uniformes.
Proposem que Illa faci teràpia, a veure si li va trobant gust a fer carreteres, per exemple.
QUARTA PÀGINA
L’IMPERI DEL MAL HA ESTAT DERROTAT
Els joves del Barça ens mostren el camí
L’imperi blanc ha estat tacat i enfosquit pels colors victoriosos blaugrana. L’imperi, sota les urpes de l’emperador, gran tirà, l’intocable i ésser superior que ostenta el poder amagat dins les ombres tenebroses, ha trepitjat merda. L’imperi tot-poderós i prepotent ha estat vençut per una colla de joves adolescents, de la Masia, amb entusiasme i desinhibits, amb encert i bon joc.
Tot just ara, han sortit victoriosos en la darrera batalla esportiva de Montjuïc, que feliçment ens recorda la victòria catalana sobre les tropes monàrquiques espanyoles, de la batalla bèl·lica de Montjuïc del 26 de gener del 1641. Per quatre vegades contínues en aquest últim any, han sucumbit davant dels nostres joves jugadors, que gaudeixen com ningú amb la pilota als peus, i ens omplen a totes i tots d’una gran joia i satisfacció; per quatre cops seguits! quatre barres de sang té la nostra bandera!
Els nostres nanos del planter ens mostren el camí. Ells, que amb determinació, amb coratge i fermesa, han aconseguit batre els poderosos. L’impossible es fa possible. És un crit a la vida i a l’esperança, sobre tot a les noves generacions que han de lluitar contra totes les submissions i esclavatges que ens imposen els vells i nous imperis. És un cant a gaudir de la vida amb alegria, i tant de bo que del futbol es traslladi també a totes les facetes de la nostra vida quotidiana.
Fem-nos respectar com ells, contra tota imposició, vingui d’on vingui, com a dones i homes lliures. Els imperis i les tiranies deixen d’existir quan els seus pobles deixen de ser súbdits per esdevenir pobles lliures.
Els nostres nanos culers, amb il·lusió i convicció, ens mostren el camí. L’exèrcit desarmat de Catalunya ens dόna alegries i ens ensenya una nova lliçó de què tot és possible, si perseverem i creiem en nosaltres mateixos.
Mort als imperis i que visquin els pobles lliures!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
40 ANYS DE LLUITA I ARA QUÈ?
Una oportunitat històrica
Aprofitant que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnava Turquia per la parodia de judici contra el líder kurd Abdullah Öcalan, condemnat a mort el 1999 i des de llavors empresonat, aquest ho va aprofitar per anunciar la fi de la guerra i començar un procés de pau amb Turquia.
L'autodissolució del PKK és la culminació d'un procés iniciat pel principal aliat del president Recep Tayyip Erdogan, el nacionalista Devlet Bahçeli, que es va posar en contacte amb Abdullah Öcalan i va iniciar la mediació a través del partit prokurd DEM. Després de mig segle de guerra contra Turquia, el PKK anuncià la seva dissolució i desarmament.
És el final de la lluita armada de guerrilles contra l'Estat turc, que ha deixat més de 40.000 morts. La pregunta: Sense la lluita armada la qüestió kurda ha arribat a un punt en què ara es pot resoldre mitjançant una política democràtica?
Abdullah Öcalan, o "Apo" (oncle, en kurd), com l'anomenen els seus partidaris, ha estat reclòs en règim d'aïllament durant 26 anys. Als 76 anys, és poc probable que abandoni l'illa presó d'Imrali, davant de la costa d'Istanbul. És un home acabat i el poble Kurd ha arribat al límit dels seus sacrificis.
En definitiva, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, està més que content tot proclamant que és una "oportunitat històrica" per als turcs i els kurds per enfortir la germanor turco-kurda, que segons s’estima representen el 20% dels 85 milions d'habitants de Turquia.
EL JOC DE LA RATA
Istanbul, la reunió impossible
La política està tocant els baixos fons. Trump, Putin, Netanyahu i molts d’altres no tenen res a envejar a un Al Capone en plena forma. Les maneres burlesques de la delegació russa menystenint a Zelenski, mostra el nivell humà dels nostres representants.
Putin ha muntat un circ que hauria d’estar prohibit fins i tot als infants. Accepta alto el foc però no, proposa reunió però no, parla de pau però tampoc. I Amèrica li riu les gràcies i Europa les accepta remugant i ell li va tirant del vodka.
Sort que Zelenski ha mamat llet russa. Pocs presidents haurien aguantat la pressió a la que el sotmeten Putin i Trump i intermediaris de la farsa, sense acabar embolicat en una camisa de força. Potser la seva condició d’humorista li ha donat la força. Potser la intel·ligència o qui sap potser la falta de preparació política. Els governs “legalment” establerts com ho eren abans les dinasties no seran enderrocats per una llei i molt menys pel sentit comú a la unió d’altres potencies, es necessita la guerrilla. Un Robin Hood a cada cantonada, un full lliure entre les setanta pàgines d’un exemplar periodístic. I molt fetge. Una resistència infinita i una fe encara més forta. Si no és així, LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
PAELLA VALENCIANA
Trencaclosques polític a València
Ingredients: poble, damnificats, Dana, Mazón, Camps, Feijóo, P.P., política lingüística, sal i pebre.
Es comença amb un bon sofregit de verdures al que se li incorpora el pollastre o el conill segons preferència. El conill (Mazón) és problemàtic perquè s’escapa de la paella una vegada mort i tot. Quan està ja ben dauradet s’hi afegeix una mica de tomàquet (concentrat del P.P.) i aigua (de Feijóo) que dilueix la massa. La cosa va fent xup, xup, fins que al final si no es remena una mica (que no hauria de fer-se) acaba que s’enganxa. Just quan la paella està en perill de socarrimar-se, s’apuja el foc (inclusió de Camps) i la cuina comença a omplir-se de fum. És el moment de la Gamarra que amb la seva boqueta cuca bufa per apagar el fum però alimenta la primera flama. Ja tenim l’incendi.
Aleshores les espècies, (membres del P.P. que van per lliure) s’aboquen sobre la paella. Sal, pebre, cúrcuma i molta llet agre cobreixen l’arròs que amenaça en explotar. Els grans s’inflen i s’obren deixant la paella feta un fangueig. Hi ha dues opcions, apartar la paella del foc (que voldria dir retirar a Mazón d’escena) o cridar als serveis d’emergència que és la part més cultural de les FAES. Se’ls truca. A la poca estona, surt un comunicat oficial de la cuina dient que la culpa de la puta arròs la tenen els altres, els que siguin, que l’arròs no estava en condicions i el pebre picava massa i l’aigua no era de manantial sinó de la Dana i que el poble ha boicotejat la paella amb les seves queixes per ganes d’emprenyar.
Es demana una nova paella a un Restaurant de renom. Mentre els membres del partit escuren les closques, els jutges netegen la cuina. Periodistes a sou fan el seu relat i l’església es dedicat al nou papat. Passades unes hores, quan ja tenim la versió oficial del Partit exculpant-se de la desgràcia, un dels membres proposa donar la paella a la població com a senyal empàtica tan necessària. Donen la paella al poble i una medalla al que ha tingut la idea.
L’endemà la premsa subratlla a doble pàgina el detall solidari del Partit. En un breu de tres ratlles una notícia avisa de la saturació en els serveis d’urgència mèdics per intoxicació alimentaria.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
SA MATAO
Projecte de pacte per la llengua
Cal ser català de cinc generacions per entendre aquesta situació, o sigui que poden passar pàgina. La cosa comença amb les homilies d’Organyà, uns fragments de sermons evangèlics escrits en llegua estranya que algú en digué llengua catalana. La veritat és una altra. El Mossèn d’Organyà no tenia ni punyetera idea de lletra i va escriure un sermó en castellà ple de faltes. D’aquí l’origen de la llengua catalana.
Des d’aleshores, una sèrie de lletraferits han anat complicant la gramàtica fins aconseguir separar-la de l’espanyola, la italiana i alguna altra.
I tornem a la realitat abans un dels gramàtics catalans no ens cremin la redacció.
El català, llengua noble i antiga entre les llengües de noblesa i antiguitat contrastada, pateix des de petita l’assetjament del castellà, llengua de secà però amb monarquia al darrera. Els catalans portem anys reivindicant la nostra llengua llatina però Castellà (Espanya) diu que no, que l’únic que passa és que seguim sense saber escriure en castellà. OK.
Arribats al segle XXI, la discussió ha arribat a nivells de gran intel·lecte i ara ja no es parla de gramàtica, sinó de política. Cosa seriosa, aquesta.
Al 2025, ja no es parla d’origen, es parla de pràctica i la pràctica demostra que el català és una reserva índia al sud d’Europa. El català es parla poc i es parla malament perquè tenim més lingüistes que habitants i tenim una Espanya poc donada als idiomes. Vist el panorama, les forces vives del país han decidit crear un pacte per la normalització i utilització de la llengua, però de la mateixa manera que cada expert escriu la seva gramàtica, cada partit vota en contra de l’altre. Que si massa, que si massa poc, que si no defensem la “l” geminada, que si agredim a la llengua castellana... Junts diu una cosa mentre l’Esquerra en diu una altra i l’esquerra calla i la dreta s’hi oposa. Al final et preguntes qui proposa el pacte?... El diable. Les llengües són vives mentre els seus hereus volen parlar-la, no hi ha més pactes.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
PERIODISTES TERROISTES
La dreta infiltra periodistes i paneroles
En la seva infinita saviesa, la dreta espanyola, la de tota la vida, ha trobat una nova forma de boicotejar tot el que sigui diàleg. El que val són els crits, les mentides i les armes. Han posat de moda els feixistes infiltrar pseudo periodistes a les rodes de premsa governamentals. La gràcia està en preguntar coses fora de programa, insultar o introduir sospites foragitades. Per fer la feina no es necessita ser periodista, n’hi ha prou en tenir molta cara. Com deu ser la situació que fins i tot els periodistes a sou de la dreta, han demanat l’expulsió d’aquests terroristes de la informació parlamentària.
SENSE SOSTRE DE CINC ESTRELLES
Dormir a les terminals aèries
La vida està feta de diferències. Diferències subtils. No tot és blanc o negre. No és el mateix viure a la intempèrie sota una balconada en una barriada que en la part alta de la ciutat. Darrerament s’ha posat de moda entre els sense sostre, allotjar-se en les terminals aèries. Barcelona i Madrid tenen les places plenes i l’esquerra més ben intencionada i una mica babaua, pensen en la necessitat de construir nous aeroports malgrat la problemàtica ambiental.
Direm el que vulguem però la societat actual afavoreix molt la diferència de classes. Els sense sostre residents en els aeroports tenen un espai ampli, ben condicionat, amb tots els serveis a l’abast, des de lavabos i dutxes fins a bars on esmorzar i duty free per comprar records als companys indigents. Són els sense sostre cinc estrelles.
PÀNIC, CAL AMAGAR ELS MUGRONS
Codi del Festival de Cinema de Canes
La prohibició d’ensenyar pit i cuixa a Cannes, que evidentment afecta sobretot a les dones, la condemna de Depardieu per agressió sexual i les declaracions de Brigitte Bardot queixant-se de que d’aquesta manera els homes no podran tocar el cul a les dones són una bona mostra del bordell de criteris que ha provocat la era Trump i tots els altres mandataris mundials d’extrema-dreta.
No cal dir que aquesta prohibició en comportarà moltes altres en un futur proper. Ai, ai com acabarem enyorant aquell vell eslògan del maig del 1968: Prohibit prohibir!
EL MUNDO, L’AUTOR DEL SAINET
Pedro Sánchez, Ábalos i la posada en escena
Segons un dels seus principis ideològics, el diario rechazará, de modo tajante, la presión de cualquier persona, institución o grupo político, económico, ideológico o religioso, que trate de poner la información al servicio de sus intereses.
Clar que tots sabem que és un diari de premsa groga i manipulador. Publicant els WhatsApp’s de Sánchez a Ábalos que reflecteixen la seva guerra contra els barons del PSOE. El diari pretén enlluernar-nos sobre com es cuinava tota l'estratègia del PSOE en els primers anys del Govern, amb l'objectiu fonamental d’apagar les veus dissidents.
En definitiva, todo vale para liquidar al jefe !
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
EL 40% DE LES LLENGÜES DEL MÓN ESTAN EN PERILL D’EXTINCIÓ
A LES ILLES, AL PAÍS VALENCIÀ, A CATALUNYA
LA LLENGUA PRÒPIA CONTINUA FENT NOSA
A UNA PART DELS CASTELLANOPARLANTS
L’ATAC A LA TEVA LLENGUA ÉS UN ATAC A TU