SEGONA PÀGINA

AT LAST
Els republicans estatunidencs perden bous i esquelles

La imatge desolada de Trump, hores després d’haver perdut les eleccions, tot passejant per les obres del seu imaginari és un dels millors retrats de l’ànima humana. Cap cot, atordit, com qui no sap on és ni qui és... La gran sala de ball en construcció semblava les restes d’un sanatori bombardejat. Sense voler, veies el llac acabat d’inaugurar com una piscina amb un pam d’aigua podrida d’una gran casa abandonada. Eren Trump i la seva obra. Una desfeta. La foto perfecta de la seva vida i la seva persona.

Fins a quin punt ha arribat Trump, que un país capaç d’aguantar i sobreviure a Johnson, Nixon o Reagan, ha tirat la tovallola a mig mandat en favor dels demòcrates? Que Texas, per exemple, hagi deixat d’excitar-se quan mira un fusell i opti per castigar el seu president, resulta tan reconfortant com inimaginable.

Tot i així, després de celebrar com cal els resultats estatunidencs (que acompanyen altres sorpreses positives com el Brasil o Sèrbia), els demòcrates farien bé a treballar seriosament per a regenerar els EUA. Trump ha perdut, però queden dos anys més de Trump; que, de ben segur, es recuperarà del KO electoral, seguirà inaugurant guerres, reclamant premis i apoderant-se de les terres que vulgui.

No perdem de vista que molts electors trien la papereta en funció de la seva butxaca. Si Trump decideix vendre Alemanya a la Xina (per què no?) o fer-se president d’Israel (per què no?) i, amb això, aconseguir abaixar el preu de la benzina, seran molts els americans que tornaran a votar-lo. No és precisament l’altura moral el que et pot fer president.

També els demòcrates del món haurien d’aprofitar el cas Trump. No cedir al que sembla la inevitable escalada feixista, tot aixecant una barrera de vots a favor de la convivència. Si aconseguim desterrar del país els insults, les mentides i les grolleries, la dreta no tindrà on anar a pasturar i, sense farratge, es veurà obligada a tornar a les seves casernes d’hivern. Un hivern que, sortosament per a tothom, fins i tot pels seus votants, realment serà una poètica primavera. Com si diguéssim: “¡Al loro, que no estamos tan mal!”




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA

ESCUELA DE HOMBRES
Fenómeno Blocus

A ver chicos, en algo estaremos de acuerdo: sois unos mariquitas. O nos hacemos ya machos o os doy por el culo a todos. Lleváis tres días aquí y sólo oigo llantos. ¡¿Pero esto qué coño es?!

Si os damos de hostias es para que aprendáis, joder. La calle está llena de gentuza, cobardes, poco aseados. Por Dios bendito que en cuanto salgáis de aquí seréis el azote de esa gentuza, empezando por vuestros padres; sí señor, vuestros padres, que os han educado como a niñas de las monjitas. ¡A leches con ellos, muchachos! ¡A leches con esos maestrillos que ni os dan formación del espíritu ni nada! ¡A leches con los niñatos universitarios que luego os van a joder la vida!

A Dios gracias han salido esos tipos del Blocus, son unos cabrones pero tienen cojones. Vosotros, al salir de aquí, también seréis Blocus y os vais a cargar lo que se os ponga delante. Ni un cristal va a quedar en la ciudad: abajo con todo, a la hoguera los libros y los contenedores. Eso sí, cuando os pesquemos y os demos de palos, recordad siempre que sois de izquierdas, no jodamos. Y ahora, ¡al patio, a pelearos como machos!

[Transcripció d’un fragment de la classe impartida pel Comandante de la Policia Nacional y emérito de la Fábrica de Terroristas de Carabanchel. J. H. R.]


COM SEMPRE I UNA MICA MÉS
Diaris, teles, ràdios, al servei de l’amo

La dependència del periodisme en qualsevol de les seves versions no ve de nou. Històricament, cada país tenia el seu diari de dretes i el d’esquerres. La diferència entre les ràdios depenien del seu caràcter oficial o relativament privades, i, a partir d’aquí, t’organitzaves i llegies o escoltaves el que volies llegir o escoltar.

Ara ja és més difícil. D’entrada, la presència de la tele ha fet variar l’equilibri ideològic. El problema no és que hi hagin més fonts informatives, la veritable canallada és que ja vinguin amb el nom de la marca impresa. Apart la secció de successos i el temps, ambdues molt desprestigiades, la resta de cròniques editorials i entrevistes responen exactament a la veu de l’amo. S’ha perdut tot el pudor.

El problema s’està agreujant a mesura que la política ha entrat en la categoria pornogràfica. No oblidem que la premsa és altaveu i l’altaveu augmenta el volum de manera que si un polític qualifica de bandarra el seu contrari, els periodistes com a mínim l’han de qualificar de fill de puta.

C NEWS o LA 13 són bons exemples de parcialitat, però la llista va creixent. La recent aparició de LA 7 només fa que refermar descaradament aquesta parcialitat que està convertint les notícies en pamflets de partit. I, si la solució final és informar-se a través de xarxes, estem apanyats.




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA

DARRERE L’ELUSIÓ FISCAL DELS MÉS RICS
Vaga del 5 de novembre a França: entre 500.000 i 700.000 manifestants

De primer, hi ha l'elusió fiscal dels més rics. Per exemple, el 0,1% més ric dels gavatxos va aconseguir reduir la seva contribució a l'IRPF un 9,4% el 2025, mentre que les classes mitjanes i altes van veure augmentar la seva contribució. I les classes populars van veure disminuïdes ajudes socials, qualitat escolar, accés a la cultura i a una sanitat eficaç.

De segon, hi ha el poder adquisitiu. El salari mínim no es beneficia d'un augment real des del 2012. Així, el govern francès està disposat a donar un petit impuls al salari mínim; insuficient des de tots els punts de mira, però, compte, que amb la gran inseguretat salarial, fer vaga fa molt més mal a la butxaca.

Amb la convocatòria dels sindicats, treballadors públics i privats s’han mobilitzat per a defensar —entre altres coses— el poder adquisitiu. Hi han participat fins i tot els estudiants de batxillerat. Tothom amb la idea d’aconseguir una mítica vaga general, malgrat els 70.000 policies i gendarmes als carrers. Fins aquí, el joc és ben definit, però tothom estava amatent al que finalment va passar: els manifestants més decidits van enfrontar-se a la policia. La gent d’ordre no els entén, això és segur, però els oferim una petita explicació amb l’ànim d’ajudar-los.

El gran actor Al Pacino va descriure molt bé la lògica benpensant: “LI VAIG DEMANAR A DÉU UNA BICICLETA, PERÒ SÉ QUE ELL NO FUNCIONA AIXÍ. LLAVORS EN VAIG ROBAR UNA I LI VAIG DEMANAR PERDÓ”.

Enteneu ara per què els rics van a missa cada diumenge? Enteneu ara per què hi ha gent que trenca, incendia i roba?




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA

PUNTADA AL CUL A NETANYAHU
srael tornarà a ser raonable? Si mai no ho ha estat!

De moment, per a començar, el líder de l'extrema (extremíssima) esquerra francès, Jean-Luc Mélenchon té prohibida l'entrada al país. Oh là là! Per la seva banda, el president israelià, el desgraciat d’Isaac Herzog, ha encarregat de formar el pròxim govern al general retirat (però realment no prou retirat) Gadi Eisenkot, del partit opositor Yashar, que, paradoxalment, podria acabar necessitant el suport dels partits àrabs. En tot cas, el primer que ha fet, òbviament, és estendre la mà al partit —ultraconservador i blasfem— Judaisme Unit de la Torà (JUT), que fins l’any passat formava part del govern, així com (sorpresa) als genocides en funcions del Partit Sionista Religiós i del Likud —el mateix partit del virtualment defenestrat (però realment no prou defenestrat) Netanyahu.

Les eleccions al parlament, del passat 27 d'octubre, van donar 53 escons al bloc que dona suport a Netanyahu (el molt malparit va guanyar les eleccions!) i 48 al bloc del seu rival, però se'n necessiten almenys 61 per a una majoria parlamentària. A més a més, Netanyahu ha perdut el suport del JUT, que l'ha recolzat durant tres dècades —el problema aquí rau al voltant de la polèmica, entre la comunitat ultraortodoxa, amb el tema del servei militar obligatori.

Si és Eisenkot qui ha de formar govern, s'enfronta a un trencaclosques: pactar suports sense provocar la implosió del seu propi camp.

1. Té l'opció d'un govern minoritari per a fotre fora ràpidament Netanyahu.

2. Pot acceptar el suport del dos partits àrabs, la Llista Conjunta i Ra'am, amb els seus 19 escons, mantenint-los lluny del govern.

Però el cabronàs de Netanyahu no es rendeix i les maniobres s'intensifiquen a Tel-Aviv. Dels 120 membres del parlament, 67 prefereixen Eisenkot per a construir una coalició, però l'aritmètica... no sempre funciona a Israel (malnom, recordem, per a referir-se al robatori de terra palestina).


SURREALISME MUNICIPAL
L’Ajuntament multa la casa Batlló

Decididament, hem perdut el nord. La casa gran (grandiosa) dels barcelonins, l’Ajuntament, ha decidit multar qui sigui el propietari de la casa Batlló (probablement, el mateix Ajuntament) perquè el turisme que s’acumula davant la porta principal, dificulta el trànsit de vianants i obliga a omplir la vorera de cons, rètols i cintes. Potser, per a qui visqui a Torrevieja de la Calzada, la notícia no tingui major interès, però pels barcelonins, ofegats per ramats de turistes, de selfies i brunchs, més que com a una notícia, poden interpretar l’edicte municipal com una obra candidata a guanyar un concurs de literatura de l’absurd.

Barcelona, gràcies, entre d’altres, a l’Ajuntament, s’ha convertit en una colònia estiuenca: milions de turistes omplen carrers, places i bars de la ciutat. Les institucions passen hores i hores reclamant més fires i congressos per a acabar d’omplir les darreres habitacions d’hotel i, de sobte, els mateixos promotors del turisme, decideixen multar els guiris que gasten una màquina de fotografiar davant la casa Batlló.

Si, de l’Ajuntament, en sortís algun Ionesco, podríem pensar que la nova llei té o bé un sentit que s’escapa a la nostra capacitat, o un missatge ben i ben profund...

Però a l’Ajuntament no hi ha cap Ionesco, paraula del nen Jesús.




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA

AYUSO MILLORA COM EL VI, AMB EL TEMPS
Els darrers discursos de l’Emperadriu

Si et prens seriosament la presència de l’Ayuso dins la política espanyola, és més que probable que facis un ictus cerebral. Si quan, un parell d’anys després, et recuperes i surts d’urgències, si encara la trobes fent discursets al poble, la mort ja és inevitable.

Aquí, o hi posem molt d’humor o la cagues; però també és veritat que posar humor en un personatge i un discurs com el de l’Ayuso costa, costa molt.

Els darrers discursos de la presidenta han superat amb escreix la seva vergonyosa oratòria. No es tracta ja d’insultar, o deixar anar idees descabellades, o confondre el cul amb les ganes de beure. El missatge que pretén transmetre l’Ayuso és pura claveguera política, moral i intel·lectual. El menyspreu amb el que parla de la gent de la seva pròpia ciutat mereixeria l’expulsió immediata del país. Fa tot just uns minuts, ha arribat via xarxa un dels seus darrers missatges: “¡Qué bien que soy socialista y que voy drogada todo el día!”. Tractar els ciutadans que es manifesten en una plaça de la ciutat com a xusma, ganduls o terroristes només és a l’abast de personatges perillosament pertorbats.

Pel bé de la higiene mental del país, seria bo començar a posar límits a la imbecil·litat de la classe política. No cal anar a buscar l’excel·lència parlamentaria, però tampoc hauríem de donar llum verda a les boques pudentes dels que només saben de l’insult i la baixesa.

Com tots els fenòmens paranormals, Ayuso va començar la seva carrera fent gràcia (o sigui pena). Cada vegada que sortia amb un estirabot, la ciutadania de bé somreia. Els de dretes perquè la veien agosarada, els d’esquerres perquè els donava l’oportunitat d’escarnir-la. El joc ja passa de mida. Es fa pesat per a uns i altres i fa avergonyir qualsevol amb dos dits de front.

I aquesta és una altra: qui són i què representen els que encara segueixen aplaudint els discursos de l’Ayuso i no se n’avergonyeixen? Una secta de cabrons o un cor a sou? Amb cridar Viva Espanya no n’hi ha prou; ben al contrari.




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA

EL “NOU” PARADIGMA
Què hi ha darrera dels hackers o de Blocus?

Portem una bona temporadeta. Entre el nombrosos perills que envolten la terra: polítics de sanatori, policia enfurismada, premsa venuda, clima eixelebrat i el —cada vegada més proper— cant de la dreta. Aquí vivim de miracle.

Per acabar-ho d’arreglar, s’han incorporat al mercat grups específics amb ideologia pròpia, però aparentment desconeguda. L’últim en aparèixer, Blocus, porta de corcoll als serveis secrets mundials... o no. Sigui qui coi sigui que s’amaga darrera Blocus o els hackers (embolica que fa fort!), sembla bastant evident que la seva idea no és precisament ajudar a millorar la civilització —en aquest sentit, tal com va la cosa, també se’ls pot entendre. Amenaces de bomba a avions i aeroports, atacs a bancs, a supermercats, a Sanitat, mostren l’ampli ventall d’inseguretat que planen sobre punts bàsics de la nostra estimada societat moderna.

S’insisteix, dins la teoria d’aquest kaos, que els grups s’adscriuen a una ideologia política, sí, però no tradicional i ningú s’atreveix a senyalar un responsable (això sí que no pot ser!). Ves! La “novetat” dels anomenats antisistema, que porten més de vint anys en boca de tothom. Com a molt, es fa referència a una guerra híbrida i els més agosarats asseguren que un guerra dirigida per Rússia —és evident que, amb el panorama que tenim, fa falta la mà negra de torn per a que els nostres carrers cremin de nou, una vegada més. De Blocus, per exemple, els seus enemics remarquen el seu caràcter apolític i nihilista —tota una novetat... ja que hi som, també podrien reciclar allò del famós exèrcit d’anarquistes italians (o, de vegades, per variar, grecs), que cíclicament i invariable, des de fa dècades, assola Barcelona. Home, cal menjar moltes sopes per a ser nihilista de debò i els xavals que es dediquen a robar els honorables magatzems, una vegada han fet miques els seus aparadors adorats, molt nihilistes no se’ls veu (heu vist quina festa i quina alegria?)... Com a mínim, són impresentables —és cert que no es presenten, són més aviat de l’anonimat, aquests vailets, i bé que fan.

Grinyola, en aquest espai heterogeni d’allò desconegut, la presència dels hackers; o més aviat, de certs suposats hackers (si realment se’ls podria anomenar així). Existia, fins ara, una tendència —diguem-ne romàntica— de considerar-los com el lladre bo: una mena de Robin Hood a la moderna, amb l’ordinador al sarró. Les darreres actuacions fan difícil mantenir el criteri novel·lesc. A primer cop d’ull, costa imaginar que haver de llençar milers de tones d’aliments a la brossa sigui d’ajuda a qui passa gana i encara més forçat seria defensar que els atacs a bancs de sang tinguin cap relació directa amb la lluita de classes. Es fa evident, doncs, la lamentable extensió del corsarisme, de l’apropiació indeguda —per part de la policia i dels exèrcits— de les tècniques i tàctiques dels hackers, així com, sobretot, l’odiosa manipulació a la què s’ha sotmès el concepte i el seu esperit.

Més aviat, tot observant l’entorn en el què ens movem, podríem aventurar-nos a considerar Blocus, els hackers i altres actors del desconcert actual com a agents més o menys preparats per a seguir fent la punyeta a la societat en general. I d’aquests, mai no en tindrem prou.




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA

INTERÈS DE MARE
Dona ven quatre del seus fills

Hi ha qui té una granja de porcs que, quan creixen una mica, els ven a una altra fàbrica d’engreix. Aquesta senyora d’Extremadura feia el mateix: s’embarassava, paria i venia les cries. A cinc mil euros la criatura. No és un exemple d’humanitat, però no pot negar-se que és una dona emprenedora. Seria bonic conèixer la història d’aquesta mare, les condicions en les què ha anat arrossegant-se per la vida i, sobretot, en la seva evolució psíquica (si n’ha tingut); però, una vegada coneguda i estudiada, seria molt trist conèixer aquesta història. Massa.


L’ANIMAL QUE ENSOPEGA DUES VEGADES
Nova cimera del G-20

A finals d’octubre es va celebrar, a Atlanta, un reunió de Ministres de l’Exterior per a preparar la propera reunió que tindrà lloc a Miami, el mes de desembre. Aquesta vegada, parlaran de comerç i geopolítica. Aquesta vegada serà un fracàs rotund, tal com ho han estat totes les reunions anteriors, però la qüestió és reunir-se i fer veure que treballes i que et preocupes... pel que sigui.

Sense saber el resultat final de la factura del que representarà aquesta reunió, podem anunciar en exclusiva que si es dediqués la despesa del G-20 a pal·liar la fam a l’Àfrica, tots allà tindrien panxa.


BECARIS O TREBALLADORS?
1.250 € mensuals, per a quina relació laboral?

La inspecció de Treball i Seguretat Social va obrir un expedient a la Conselleria de Cultura de la Generalitat catalana amb l’acusació que 207 becaris feien la feina de funcionaris. Segons la Conselleria, els becats rebien una formació que, en cap cas, es pot confondre amb una relació de treball.

No sabem si el president Illa ha esbroncat el conseller per dilapidar massa diners en formació o bé per pagar massa bé a uns simples becaris.


PROBLEMA DE BASE DE LA URBANA DE BARNA
Una ciutadana multada injustament

Un mes sense sou i feina a un agent de la maleïda Guàrdia Urbana per negar-se a atendre en català pot semblar exagerat. Però, si escolteu la ciutadana, ho veureu diferent: l’agent la va acusar de feixista per parlar-li en català. La va multar per la mateixa raó, amb l’excusa que li mancava el respecte.

Estava tan convençut de la seva raó, que va estar content que el filmessin. Pobret: hi ha la normativa que els obliga a atendre i adreçar-se prioritàriament en català als ciutadans i que, en cap cas, es poden negar a atendre'ls en la llengua que ells demanin. Però ell, i molts altres, ni fu, ni fa.




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA

BUSQUEU UN OBJECTIU IDENTIFICABLE
CREEU ELS JUDICIS QUE L’OBRIN A LA CRÍTICA
IRONIA, EXAGERACIÓ I CARICATURA

 Descarregar en Pdf