18 d'octubre 2024

PROU CONYA
Terrorisme d’Estat amb rodalies
Sovint, davant una provocació barroera, l’humor serveix de bàlsam i apaivaga la realitat. Arriba un moment però que l’humor neix de la impotència i aleshores el divertiment esdevé col·laboracionisme. Fins ara els catalans s’han pres la situació crítica ferroviàries de rodalies i la resta de serveis viaris com un acudit, una grotesca forma del maltracte de l’Estat Espanyol envers Catalunya. És hora de veure-ho com cal.

Enfront les paranoiques protestes de les comunitats espanyoles contra qualsevol tipus de millora del finançament català, Espanya es converteix en còmplice silenci a l’hora de permetre que l’Estat –sigui quin sigui el seu color polític– no només permeti sinó que fomenti l’enfonsament econòmic de Catalunya sota el lema d’Espanya solidària.

Si algú es prengués la molèstia de comparar els serveis ferroviaris entre Madrid i Barcelona s’avergonyiria del seu estat. La marginació que Espanya fa de Catalunya és pura segregació colonial. Intenten enfonsar Catalunya i ho aconseguiran. Un país modern viu tant de la seva producció com de les seves estructures viàries. Cara a la competitivitat és com seguir utilitzant el telègraf mentre els altres fan servir les xarxes informàtiques. Això és precisament el que fa Espanya amb Catalunya, obligar-nos a anar en diligència.

Potser caldria que el ciutadà català deixi de resignar-se. Que no accepti com a maledicció divina fer tres hores de viatge per un trajecte de trenta minuts, dues averies diàries de catenàries o quatre retards per raons desconegudes. Embussos a les entrades i sortides de les ciutats, embussos a les autopistes. El caos no és accidental, és volguda desatenció i potser també caldria prendre-s’ho com la provocació que és i plantar-se a cada andana ferroviària, ocupar-ne les vies, fer un foc de camp amb les travesses i cantar a quatre veus que no volem ser els pàries de la terra.
Prou masoquisme, prou resignació, prou por. RENFE i els seus directors, mereixen quelcom més que l’acudit fàcil. Es necessita una resposta comuna, bel·ligerant, de país que no accepta ser menyspreat per un estat ni per una societat impunes.
Prou!


SEGONA PÀGINA


K.MEO
HO FA TOT PER CATALUNYA
El President Illa, s’explica
El nou President de Catalunya, Salvador Illa, després d’acudir a l’obertura de l’any judicial i la desfilada de l’exèrcit espanyol el 12 d’octubre, n’explica les seves raons:

Poble de Catalunya (així ens deixem de masculins i femenins que sempre acaben enfrontant a la població) sóc jo, el “Pesident”. Amic dels amics i dels enemics.

Després de compartir amables jornades amb el món judicial i militar espanyol, m’han arribat veus de cert malestar. No tota Catalunya ha comprés les meves conductes. Ai l’as. Germans, hi ha quelcom de millor que la concòrdia, que l’amistat, que el tracte fraternal entre terres i persones? Jo, querubí de la política, us ben asseguro que no. Primer de tot, amor. Després ja vindran les peles.

Compatriotes (ni masculí ni femení que enterboleix relacions), Catalunya és rica i plena però si no ens deixem donar pel darrera, acabarà pobre i trista i humiliada. Aleshores què hem de fer?

Us han enganyat germans. Espanya és forta. Espanya fou imperi i els catalans amb almogàvers i tot, no passarem de conquerir quatre illes turístiques. Espanya té prou armes per tornar-nos al corral si els toquen massa els ous. Però Espanya i això no us ho van dir els independentistes, també té cor de mare, amb la seva innocència genuïna amb l’orgull de veure tornar a casa al fill bala perduda. I per aquí vaig jo. Per normalitzar relacions, per tornar a ser família, per fer pinya.

Si fóssim més bona gent i ens deixéssim de discussions, tots podríem ser germans (o germanastres) i això és el que jo vull i el que em demana el meu president Sánchez, i té raó. “Que no estamos tan mal, coño”, els catalans tenim coses, no ens podem queixar. Si deixem de fer-nos el pinxo, Espanya ens perdonarà i tornarà a estimar-nos. A poc que els fem la gara gara, us asseguro que ens augmentaran el pressupost. Per això vaig a aquests actes judicials i militars i em mullo fins les calces i juro bandera cada tres mesos, per vosaltres, catalans! A veure si ho enteneu d’una vegada.

I també us diré una cosa sense rancúnia ni remordiments, a mi m’agrada ser fill d’Espanya.


LA GARSA PROSTÀTICA
ESQUERRA REPUBLICANA: HÒSTIA PUTA
Batussa incontrolada entre germans d’esquerra
L’avi Macià era de pa d’àngel i la seva mort el dia de Nadal va augmentar la llegenda. Vés quin dia per morir! A Companys el va santificà la seva mort de màrtir. A partir d’aleshores es va acabar el santoral republicà.

La bona fe popular pensava que potser Irla mort a l’exili o Tarradellas mort aquí, continuarien amb l’hagiografia republicana però Convergència i Unió (partit molt cristià també encara que menys bíblic) va estroncar la ratxa republicana. Anys pel desert i quan ja semblava que l’Esquerra Republicana no reeixia, sorgí el profeta. Es deia Jonqueres i malgrat no haver estat batejat al riu, tenia pinta de profeta. I les profecies es compliren quan després d’uns segons independència, el messies ascendí als cels via presó d’Estremera.

Va tardar més de tres dies però Jonqueres ressuscità i sortí de la presó. Inexplicablement des d’aleshores, un nou via crucis.

Esquerra republicana és un partit familiar. Tant familiar que a cada casa es creuen amb dret de presidir al partit. Les famílies d’Esquerra Republicana no van perdre el temps mentre Jonqueres escrivia contes a la garjola. Qui més qui menys es buscava un cunyat, una cosina esgarriada i formaven una alternativa de poder. Masses opcions vàlides per un poble tant petit però la cosa va anar mantenint-se fins la tornada de Marta Rovira que –no se sap per què– amb una cara angelical com la seva, desencadenà la gran tempesta.

Breu de paraula, excepte quan parla, la sola presència de la Marta va desestabilitzar el partit. De dos líders amb ànima indulgent com ella i Jonqueres en sorgí la mala hòstia que les famílies republicanes portaven covant des de l’avi Macià.

Desenganyem-nos, no és que Esquerra Republicana s’hagi tornat entremaliada ara, la merda la portaven dintre com qualsevol altre partit però sabien ocultar les vergonyes. Ara han explotat. Ara ja sabem qui són. La culpa pot ser dels uns o dels altres o dels de més enllà, és igual. L’important és que Esquerra Republicana ha penjat els hàbits i s’ha llençat sense vergonya a mossegar per les seves diferències i les seves ànsies de manar que són moltes, tantes com militants. Una vergonya la d’Esquerra Republicana.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA SUBHASTA DEL CLÍNIC
Molts veïns en perill de quedar-se al carrer
El Clínic prospera, passa de realitzar operacions de cirurgia, a una gran operació immobiliària.

Com ha estat això? Ha estat a través d’una subhasta de 55 habitatges que havia adquirit per la donació de malalts contents. Però en canvi, els llogaters d’aquests habitatges no estan gens contents, doncs els nous amos que surtin de la subhasta -potser, fons voltors- els poden deixar al carrer.

És per això que els llogaters han creat una plataforma, juntament amb el Sindicat de Llogaters, per impedir la subhasta i per poder seguir vivint a les seves cases. Fins i tot l’Ajuntament i la Generalitat han promès d’intervenir, comprant-los perquè esdevinguin pisos de lloguer social, però de ben segur molt més cars.

El Clínic ens recorda una vella tàctica emprada per l’església catòlica amb els seus feligresos i gent de bé, sovint en solitud o malalts que li han deixat en herència els seus béns i les seves propietats a l’església. Donacions aconseguides després de rebre les visites i les ajudes de desinteressades persones religioses.

Així, són milers els habitatges i propietats que l’església posseeix a Catalunya, a les que se sumen les aconseguides per l’aplicació del dret canònic, mitjançant la declaració de propietat d’un bisbe. Què en fa l’església de tants pisos? També els venen en subhastes?

La cirurgia immobiliària comporta, tant pel Clínic com per l’església catòlica, un gran enriquiment, ja que el negoci és el negoci; i com sempre, per als veïns llogaters, una progressió cap a la misèria i la desesperació.

Què passarà amb el més d’un centenar de llogaters en perill de desnonament? Cal confiar en els nostres estaments, en la Generalitat i l’Ajuntament, que diuen que trobaran una solució satisfactòria?

Estaments que cada any prometen, com ara, milers i milers de pisos socials, i mentre, augmenten els desnonaments de veïns i de gent sense sostre vivint sense llar. La cirurgia clínica immobiliària ens ensenya sense engany la crua realitat dels desheretats de la Terra que campen arreu.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
TANALÀNDIA, UN PAÍS A LA XARXA
Les dones fan secessió per ser elles mateixes
Per primera vegada escolto aquesta paraula quan unes noies joves la pronuncien amb entusiasme. Vergonyós com mai, pregunto a una cosina què és i què vol dir.

Ella m’explica que és un moviment, per mobilitzar les dones i molt en auge a les xarxes socials, contra la misogínia i en particular contra la vergonya i l'estigmatització de les dones per la seva aparença o comportament suposadament provocador.

Ser TANA és afirmar el dret de la dona a mostrar-se i comportar-se com vulgui. Per això han creat un país segur: TANALÀNDIA. Un país protector i exclusivament femení, amb 18 milions d'habitants i per capital el baluard TANA.

El vocabulari de TANALÀNDIA reprèn, com un bumerang, l'insult TANA. Potser una derivació de "puttana" o d'una cançó del raper Niska, que diu "Vaig a Copacabana / Per unir-me a la Hannah Montana, 'tana, 'tana, 'tana”, que fa referencia a l'estrella de la sèrie de televisió del pop adolescent interpretada per Miley Cyrus. Però altres diuen que es refereix a Ana Montana, el pseudònim d'una model i influencer nord-americana que va ser molt atacada pels seus vestits, considerats, massa sexy i els seus lligues amb futbolistes.

En definitiva, noves tàctiques contra vells arquetips per reapropiar-se la paraula. Per les habitants d’aquest país imaginari-real, ser considerada TANA és un honor i no ho consideren pejoratiu. En canvi sembla que a molts nois no els agrada i que fan el buit a les TANA. Però convençudes com mai, les TANA segueixen fent la seva vida i se’n foten de les pressions masculines banalitzant l'anatema del deshonor reapropiant-se de l'insult. Una tàctica d’autodefensa intel·ligent per contrarestar de manera no violenta i amb humor el ciberassetjament masculinista.

Dit això, hi ha alguna cosa depriment en l'existència mateixa del moviment. És desesperant que al 2024 davant de la manca de moderació a les xarxes les dones encara hagin d’aixecar la separatista bandera rosa de Tanalàndia. I per altra banda, el maquillatge, les ungles postisses i les compres semblen ser l'essència i la fi de l'estil de vida de les TANALANDIES amb el seu feminisme LLAMPAN com la peli Barbie de Greta Gerwig que tot i reivindicar l'emancipació i l'empoderament, perpetua els arquetips de gènere.

Potser hi ganyarien si l'autoafirmació i la independència que busquen s'emmirallés una mica més en l'Habitació blava de Suzanne Valadon o les Nanas de Niki de Saint Phalle, i no tant en la imatge mercantilista de les grans marques.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
M’ESTIMA, NO M’ESTIMA
Espanya ven, no ven armes a Israel
Cronologia: gener-febrer del 24: Espanya ven armes a Israel (ja fa dies que Israel ataca Gaza i rodalies). Juliol del mateix any, Espanya compra armes a Israel (es veu que n’hi sobren). Maig, Espanya torna a vendre una remesa d’armament a Israel. Octubre (fa quatre dies) Sánchez sortint del Vaticà, assegura que Espanya ja no ven armes a Israel i promet demanar a la comunitat internacional que segueixi el seu exemple. Li venc o no li venc?

Ètica: des de la creació del món fins ara. No és bo, ni moral, ni estètic ni ètic que un país es dediqui a vendre armes pel món. Molt millor seria vendre ordi. Ja que ho fa però, potser convindria tenir un departament que sabés on van a parar aquestes armes. De ser l’Israel de Netanyahu el destinatari, convindria prendre mesures urgents per fer explosionar totes les armes en alta mar abans no arribessin al mur de les lamentacions. No és pot anar a missa i repicar. No es pot criticar l’agressió israeliana i vendre’ls armes. Ni una, ni una navalla.

Amb quina autoritat pot demanar Sánchez a la ONU que no vengui armes a Israel quan, fins que una ambaixadora va titllar a Espanya de paradís dels terroristes, les arques del Banc d’Espanya s’inflaven amb dòlars jueus?

La política és porca, això ho sabem però no necessàriament ha de convertir-se en còmplice de la barbàrie. A hores d’ara ni que sigui regalar un litre de combustible a Israel et converteix en col·laborador de la matança.

A Sánchez li seria molt difícil explicar als treballadors de les empreses armamentístiques espanyoles que han de ser acomiadats per raons morals. Dificilíssim. Probablement cauria del govern abans que Feijóo se n’adonés, però si se’ns permet una mostra d’ingenuïtat flagrant, diríem que Sánchez, de tornada a casa, podria dormir tranquil, amb la dona a un costat i un llibre a l’altre. La idea, hem de confessar que ha estat rebutjada fins i tot per Walt Disney, però ningú no ens negarà que és maca. Ser capaç encara de pensar en miracles, justifica l’existència que hem de compartir amb Netanyahu, Sánchez, Feijóo i el Papa.

És comú acabar aquesta secció amb una Llufa commemorativa i complirem la tradició, però a vegades costa no fer servir un símbol més resolutiu. Malgrat tot, LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
LA COMÈDIA DELS ERRORS
PP versus PSOE. PSOE versus PP
En una sola setmana els dos grans partits de l’Espanya post imperial han donat aquests titulars.

PP vota en contra d’una llei recolzada i votada per Europa que afavoreix als presos d’ETA i que ells mateixos havien aprovat. La culpa, segons diuen, que tres parlamentaris populars van caure en el “parany” socialista. En realitat només calia llegir la llei.

Ayuso tan aviat protagonista com fantasma del PP, torna a sortir a la palestra i afirma –sense posar-se vermella– que ETA està més viva que mai i aprofitant l’ocasió diu també que Madrid mai no serà el Caixer automàtic de Catalunya. (veure aportacions estatals d’una i altra comunitat).

Encara Ayuso no havia superat la ressaca quan al PSOE li cauen d’una sola patacada, les denuncies del cas Koldo que impliquen a Ábalos, la dona del President, al President i a la minyona del President la qual cosa fa que el PP treballi en diumenge i acusi al PSOE de: finançament il·legal, tràfic d’influències i suborn. La senyora Cuca (la Gamarra) ha de ser ingressada per orgasme patriòtic.

El PSOE contraataca denunciant tots els casos de corrupció del PP. La llista es converteix en una mena de sèrie tipus Dallas, que embruta també al servei domèstic del PP i la senyora Cuca (la Gamarra) no pot agafar l’alta i queda ingressada (sense deixar de somriure però intubada).

Aquest és el panorama. Temps de dinosaures. Com és lògica parlamentària, la dreta creurà al PP i l’esquerra al PSOE. Com és lògic en un país d’escola primària les dretes creuran la versió popular i les esquerres la socialista. Com és lògic en una societat de merda ningú s’esquinçarà les vestides. I la propera setmana, si a Déu li plau, tindrem més corrupció a dojo.

Sortosament, els catalans han observat aquest desfici podrit de la política espanyola des de la distància. Nosaltres no som d’aquest món. Feijóo i Sánchez parlen castellà.

Però si us plau, que ningú no ens recordi com funciona la política catalana.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
UNA MICA PARCIALS, NO?
L'Europa oficial ret homenatge a Israel en l’aniversari de la matança de Hamas
Amb la Màfia ja passava. Moria un capó amb set-cents assassinats a les espatlles i el millor de la societat anava al funeral. Les autoritats més agosarades també assistien i les més “compromeses” enviaven corones de flors. Això sí, l’endemà la societat sencera condemnava a la Màfia.

Tots els “Capos” presents, passats i futurs mafiosos mai no aconseguiran superar la xifra rècord de morts provocats per les ordres de Netanyahu però les Nacions Unides del Món celebren un acte en record de les víctimes al festival de Música Nova. És de justícia, sí senyors. Mil i escaig de morts innocents. Un horror.

El problema és que Israel porta pràcticament cent mil morts libanesos, palestins, iranians i el que calgui com a represàlia. Són molt morts. I també la gran majoria absolutament innocents. Per les raons que sigui, les Nacions Unides encara no han fet un minut de silenci per aquestes criatures, mares, pares i avis assassinats per Israel.

De ben segur que les grans personalitats occidentals tenen les seves raons per justificar aquesta diferència de tracte. Ha quedat del tot demostrat que va ser Hamas el primer en agredir, però quantes agressions han quedat sense rebuig internacional? Si Hamas hagués dirigit el seu atac a un altre país del seu entorn, si la seva ràbia per qualsevol raó hagués caigut per exemple sobre Somàlia, Kènia o Tanzània, la diplomàcia occidental recordaria l’aniversari o ja es dóna per fet que en aquests països la mort forma part del dia a dia?

La diplomàcia és filla de la moral judeocristiana i se li nota. És parcial, hipòcrita i mesquina. No valora la vida, valora el poder. Ni uns ni altres poden donar masses exemples. Fins fa quatre dies un cementiri cristià no acceptava difunts jueus, un cementiri jueu rebutjava als gentils. Cap dels dos acull musulmans. Caritat cristiana, caritat diplomàtica. I molt circ sentimental. Entre tant fariseisme, queda lloc per les víctimes?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
EL DOLENT QUE S'ENDUIA A LES NOIES
Quin atractiu pot tenir Trump?
De petit, servidor anava amb el lliri a la mà però em feia mala sang que després de reverenciar a la nena rossa amb trenes, la molt filla de puta preferís a un gamberro de segon amb cera a les orelles que renegava i li apujava les faldilles quan es despistava. Però què coi té aquest imbècil em preguntava jo. Ja ho sé. Era un poca vergonya i a les noies sempre els han agradat els poca vergonyes perquè els inspira el sentiment de redempció. Ja el canviaré pensen elles. A Trump li passa el mateix. El voten per poca vergonya, però ningú que el vota pensa en reformar-lo. Ja els va bé com és.

BARCELONA NAUFRAGA
La Copa d’Amèrica
Havia de ser el súmmum de l’elit turística a Barcelona. Els senyors de tot el món vindrien a les Drassanes amb dona, fills i amants per assistir a la gran regata d’uns velers impulsats per ciclistes que donen dues voltes i tornen a casa. Com el Tour però sense esforçar-se. Ha estat un desastre. Els que volien acostar-se a la regata no veien res i els que hi estaven en contra estan farts d’anar cada dia a manifestar-se. El clima tampoc ha ajudat. Un dia no feia vent, l’endemà en feia massa, un dia plovia i l’altre hi havia maregassa. Un desastre. Si la Copa dels collons ha anat bé per alguna cosa és perquè hi ha menys turisme a Barcelona.

A FLORENTINO LE CRECEN LOS ENANOS
Allau de denúncies contra la primera institució d’Espanya
Això va a tongades, fins i tot al Reial Madrid. Era com el rei d’Espanya però amb més poder encara, robava el que volia i encara li donaven les gràcies. Tenia un fotimer de Copes d’Europa i això revifava a Espanya. Pel que sigui, la vènia ha caducat. El nou estadi, representa que està fora llei, els concerts amb els que volien pagar-lo molesten als veïns i per acabar-ho d’adobar, resulta que no tenen ni llicència per jugar a futbol. A no tardar Vinicius es farà capellà i Mbappé d’Esquerra Republicana. Un merder.

PODRIA CONSIDERAR-SE EXPLOTACIÓ INFANTIL?
Ludòpata té una mala ratxa i ven el seu fill per seguir jugant
Coherent com a ludòpata ho és. Una mica bèstia també però probablement el jugador estava convençut d’estroncar la mala ratxa. I què fas en aquests casos? Vendre les teves coses i apostar una darrera vegada. No hi ha jugador que vengui el seu rellotge sense estar segur de recuperar-lo a la següent partida.
Però si un té ganes de jugar-se la família, que se la faci de paper o fusta o esculpida en marbre. I quant l'hagi perduda, potser que pensi en empenyorar el que té entre les cames, segur que motiva més per guanyar que vendre el fill. Sinó, sempre pot tornar a les apostes amb cigrons, que només porten mals de cap als pagesos.
O sigui, jo tampoc consideraria aquest home un mal pare perquè de guanyar el joc estic segur que tornaria a casa amb el nen. Cas diferent seria que el jugador ja portés perdudes dues filles més la dona i la sogra que va posar en penyora i no va tornar a buscar-la. A mi, els jocs de taula m’encanten.

AGAFA ELS DINERS I FUIG
Nova estratègia empresarial
No tothom té sort en els negocis, però l’esperit emprenedor no es perd mai, ve de sèrie. Potser degut a les escorrialles d’alguna crisi econòmica, darrerament s’ha posat de moda per part de petits empresaris, tancar la finestra del negoci un divendres al vespre i aprofitar el cap de setmana per fugir amb els diners que tenia a la caixa. En dues setmanes a Barcelona ha fugit el concessionari d’una coneguda marca de motos, un que venia figuretes de manga i un API. Sembla a primera vista un negoci rodó, però la manca de professionalitat està darrera de totes aquestes fugides. Què estafen? Mil, tres mil, cinquanta mil euros? I després, quan s’acaben què fas? Altra vegada a confessar-se? No surt a compte.

L’ARTISTA FRUSTRAT
Un empleat de la neteja llença a la brossa una “obra d’art”
Hi ha “artistes” sonats, pencos, cínics... Darrera l’art i darrera els compradors d’art s’amaga molta estupidesa. Hi ha vegades però que el cretinisme d’un “artista” té la seva penitència. No fa pas massa, un geni d’aquests va estar tres mesos confeccionant un discurs per explicar el missatge de la seva obra. Després va agafar un parell de llaunes i en un parell de minuts va pintar-les i va crear l'obra magna. El discurs, que és el que importa entre aquesta colla de meuques artístiques, ja estava. El punt i final però va posar-lo un empleat de la neteja que en veure un parell de llaunes en una sala del museu, va llençar-les a la brossa. Pagaria per veure la cara de l”artista”, del “galerista” i dels visitants que havien quedat encantats mirant les llaunes. La veritable obra mestra la va fer l’home de la neteja. Cada cosa al seu lloc.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
UNA ALTRA ESPANYA ÉS POSSIBLE?
EL DESIG UTÒPIC
LA PARADOXA D’UNA SOCIETAT IRREALITZABLE