SEGONA PÀGINA

EL GRAN CIRC DE L’ONU
Nova sessió plenària de les Nacions Unides

L’última possibilitat de salvar l’ONU és fer pagar entrada per a assistir a les seves reunions. Milers i milers d’espectadors s’aproparien a les taquilles i deixarien una bona suma de dòlars. Les Nacions Unides, ara per ara (i una mica sempre), és un circ ple de pallassos que gesticulen, s’escridassen i després van a sopar junts. Lamentable, però divertit alhora.

La darrera assemblea ha estat un model del circ de l’absurd, amb incongruències, discursos amenaçadors, abandonaments massius de la sala, així com aplaudiments fora de lloc i un pobret sionista de merda (disculpeu la redundància) tot apuntant, llibreta en mà, les delegacions dels països que havien abandonat l’hemicicle mentre parlava Netanyahu, el genocida en cap —que, per a sorpresa de ningú, finalment no va ser detingut pels seus crims contra la humanitat. Infantil i pervers.

Després que el Secretari General fes el seu discurs de comiat, tot parlant de la pau i la concòrdia (discurs acollit amb molts aplaudiments), després de parlar de drets humans i col·laboració entre nacions, apareix Trump i amenaça —amb la gràcia que el caracteritza— d’esborrar del mapa a Iran. Sí, un altre cop. A continuació, el president d’Iran, Pezeshkian, adverteix amb rostre seriós els americans. Segons sigui qui ocupa el faristol dels disbarats, els representants d’altres països abandonen o ocupen la sala. La gran evasió es produeix amb l’anunci de l’orador israelià Netanyahu, que s’enfot dels que li volen demostrar el seu rebuig, tot anant als lavabos de la seu de les Nacions Unides. És la mena de protesta que es permeten les nacions petites, esquifides i covardes del món —gairebé totes. Però tot segueix sent una farsa, com a pallassos que són. Els que han plantat Netanyahu s’ocupen, en els passadissos, d’aconseguir acords amb Israel a través dels secretaris i ministres sionistes dels collons (disculpeu la redundància, novament). Els iranians es tanquen en una sala fosca per a parlar amb el plasma de Trump (com una sessió d’espiritisme), que en aquell moment està ocupat amb les autoritats xineses per a aconseguir arròs ensulfatat per a vendre al Líban.

Per a entendre la magnitud de la tragèdia, només cal dir que un dels oradors amb més presència, coherència i fiabilitat, va ser el representant d’Espanya. Que ja és dir!

En resum: nova funció, nou protocol acomplert. Han parlat les eminències i el món segueix empitjorant dia a dia, com les glaceres, que avancen lentament però tenaç fins que tot serà un gran pou d’aigua bruta.




 Descarregar en Pdf 

TERCERA PÀGINA

PETITESA MORAL I INTEL·LECTUAL D’UN P-ARTIT P-ETIT
Fragment telefònic entre Armengol i una amiga desconeguda

No sé que faria sense ells, t’ho prometo. A vegades em sembla estar amb els meus nets, són tan innocents, no sé, tan naïfs... i mira que s’ho prenen seriosament, pobrets, però tornen d’escola, els hi preguntes com els ha anat i sempre acaben plorant i dient que el mestre els té tírria.

El Paco em diu que van tenir una mala anyada, però és que en tenim de totes les edats i a quin més tarat. I com més burros es mostren, més contents se’ls veu, als meus reietons.

És que no n’encerten ni una, pobres. Ara mateix, això de l’Anita... l’Ana, la Vázquez, la que és Inspectora de la Policia.

Primer acusa el govern d’obligar les nenes a anar armades a l’escola i ensenya un esprai; quan ja li dic que no es poden entrar armes al Congrés, diu que l’esprai no és cap arma i, després de fer un mutis teatral del segle XIX, diu que l’esprai és buit, que l’ha buidat ella mateixa al carrer... però resulta que qui realment ho fa, qui el buida, és un col·lega seu, dins els lavabos del Congrés, i, a través de l’aire condicionat, empastifa a sis o set treballadors que han d’ingressar a l’hospital... Serà ruc! I mentidera! I popular, pobreta filla meva.


NO ET POTS FIAR NI DE TON PARE
Trump firma amb Dinamarca un acord amb Grenlàndia

Fa uns mesos, a Trump se li acut un nou estirabot i decideix que es quedarà amb Grenlàndia. Al món se li ericen els pèls. Els vint (mil) habitants de l’illa diuen que els americans no pasaran, Dinamarca es pren la pretensió americana com una brometa i respon sense estridències però amb fermesa. Això dura un parell de setmanes. Grenlàndia compra banderes nacionals, Dinamarca va de vacances i Trump canvia d’objectiu.

Els comentaris són generals, generosos i coincidents. Una bogeria més de Trump! Els joves de Dinamarca es compren guants, una gorra de llana i botes, i surten en manifestació a salvar la seva pàtria —qui diu pàtria, diu colònia.

Aprofitant una estona de pausa en la sessió de l’ONU, americans, danesos i un parell d’indígenes inuits, prenen un cafè i, en un tovalló de paper (per no ser menys que Messi), signen un contracte en què Dinamarca accepta deixar trossets d’illa per a que els Estats Units tingui espai, els illencs callen i ja fan cua pel proper McDonalds. Què ha passat? Quins són els tractes? Els joves, que ja portaven un parell de manifestacions pels carrers de Copenhaguen no sabran mai la resposta. La política és força porca, no?




 Descarregar en Pdf 

QUARTA PÀGINA

UNA "NOVA" FICCIÓ DEMOCRÀTICA
Impunitat total per als policies que van buidar l’ull al Roger

Finalment, els quatre policies responsables de la pèrdua de l’ull del Roger, un dels 1.066 ferits registrats del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, han comparegut a l’Audiència de Barcelona. L’acusació els demana penes d’entre nou i tretze anys de presó, més la inhabilitació, per delictes de lesions greus en concurs amb delictes de tortura o contra la integritat moral.

El cabronàs del jutge, tot corroborant la fiscalia, no ha acceptat cap dels testimonis, vídeos i fotografies presentades per l’acusació, en la què es fa ben palesa l’actitud pacífica dels manifestants —que contrasta, és clar, amb l’excés de violència perpetrada per la pasma. Per contra, ha donat total validesa al testimoni dels policies, que han declarat que van actuar en defensa pròpia davant els atacs i la violència extrema dels manifestants.

Per altra banda, en desconèixer el català els intèrprets (!), l’acusació s’ha vist obligada a expressar-se en la llengua dels que manen i disposen.

Com és d’esperar, els policies quedaran absolts i, per tant, la campanya de suport a Roger ja ha fet una crida per a recaptar 35.000 € per pagar les costes, que s’afegeixen als 100.000 € que ja es porten gastats des que va començar el procediment.

Una altra nova ficció democràtica es representa en contra del poble, emmanillat i emmordassat, per haver demanat la llibertat l’1 d’octubre. Una micció que ens deixa xops del tot, ja que es pixen damunt nostre mentre ens diuen que ens ruixen amb cava del bo.

Aquesta és la seva justícia i la seva democràcia espanyola. Una democràcia opressora i negadora dels drets dels pobles, sostinguda i defensada pels falsos demòcrates i progressistes de torn, servidors fidels de l’estat, que ens condemna a totes a la dissidència i a la revolta. Aquest judici és una espurna més, que il·lumina aquesta farsa de democràcia.

Roger, finalment potser caldrà donar-los les gràcies per no haver-te buida’t l’altre ull. Ara, això sí, caldria fer-ho amb la llengua de l’amo, no fos cas que s’emprenyessin i de nou fessin anar les porres i les bales de goma.




 Descarregar en Pdf 

CINQUENA PÀGINA




 Descarregar en Pdf 

SISENA PÀGINA

UN DOCUMENTAL DE MASSA PER A NETANYAHU
La Solució Final a la qüestió palestina

El documental Naza, de Rachel Szor i Yuval Abraham, va rebre una ovació de més de vint-i-cinc minuts al Festival de Cinema de Venècia.

L’ovació o la condemna de Naza seria la il·lustració perfecta de l'abisme que avui separa Israel d'Europa. Allà, amb l’aprovació de la classe política i l'exèrcit, la societat israeliana ha linxat els autors. Menys de 2.000 signants del món del cinema i la televisió s’hi han solidaritzat. Per a la immensa majoria, són traïdors a la pàtria i els malparits de l’extrema dreta apedreguen casa seva, mentre la ministra de Cultura s’esgargamella a mentir, tot negant el genocidi i dient que Europa ha tornat als seus antics dimonis antisemites.

Traïdors a la pàtria per mostrar el que els israelians es neguen a veure?

El documental Naza descriu els mecanismes de la massacre a Gaza i posa en evidència que Israel mai no ha renunciat a la idea de fer desaparèixer els palestins.

El que és més impactant, esgarrifós i fastigós de la pel·lícula és la descripció clínica del modus operandi del genocidi, descrit amb precisió pels responsables que el van executar. Una maquinària militar i ideològica extremadament sofisticada, alimentada per la intel·ligència artificial, però que té totes les aparences d'un videojoc. Un objectiu? Un (suposat) executiu o un militant de Hamàs, per exemple. És localitzat, a través del seu telèfon mòbil, quan torna a casa per dormir, envoltat de la seva família. L'operador instal·lat en una torre de Tel-Aviv prem un botó. La imatge a la seva pantalla mostra que tot l'edifici s'ha ensorrat, sense cap soroll. El nombre de civils, homes, dones i criatures és el menys important.

El nazisme va elaborar el negacionisme de la Solució Final, el sionisme està fent el mateix? Tot porta a pensar-ho.


HIPERTENSIÓ POLICIAL
La policia cada dia carrega amb més ganes

És un fenomen mundial potser iniciat per l’aparició de la policia ciutadana creada per Trump, però, en tot cas, inevitable després de la pujada ideològica de la dreta —en definitiva, del feixisme dels nostres dies. La dreta és, per a la policia, el que el Meritene per als vells. Els dona força.

A la policia li falta motivació. Si algú vol servir a la societat (hahaha) es fa conserge o mecànic, però no es compra una porra i passa sis hores diàries al gimnàs fent-se armari. Com a molt, molt, molt, es fa guàrdia municipal; ecs!

En el fons, ho sabem tots, als policies se’ls en fot retenir un carterista o reduir dos torrats que es barallen de matinada —tot i que són tan MALParits i estan tan ACABats que aquestes minúcies també els posa calents, ni que sigui una mica. En tot cas, això no té glamour i de cap manera pot justificar la sacrificada vida policial.

La dreta, llesta com ella sola, sap donar a la professió una justificació aparentment més gloriosa: la pàtria. La pàtria, com el Meritene, també dona molta força i sobretot molta coartada. Esbotzes el cap d’un manifestant per la pàtria, arrossegues pels peus a un desnonat per la pàtria, li fots quatre hòsties consagrades a un xicot que llueix una bandera per la pàtria.

La pàtria dona molt de si i ja se sap que la dreta, els que ara manen fora del congrés, en sap un ou de la pàtria.

Per això els policies es senten més segurs i peguen amb més convicció i ràbia. Però sobretot amb la consciència tranquil·la, satisfacció de la feina ben feta i goig del deure complert.

LLUFA




 Descarregar en Pdf 

SETENA PÀGINA

INCOMPLINT LA LLEI
La pagesia denuncia supermercats

La ciència sempre va per davant de la ciutadania, la societat civil va davant la política i la trampa davant la llei.

Fa la pila d’anys que per algun despatx penja una llei que prohibeix que els productes alimentaris vagin embolicats en plàstic; en la realitat, qualsevol verdura, carn o peix, llueix als estants dels supermercats empaquetats o envasats amb aquest maleït material. No és una trampa, és senzillament passar bou per bèstia grossa; una manera d’enfotre’s del personal d’allò més grollera.

La política acostuma a fer lleis que sap inútils com una manera de cobrir-se les espatlles. Si, després de signar la llei, es produeix un accident de trànsit o una intoxicació general, sempre pot mostrar i esgrimir la llei on es controla la velocitat o bé on prohibeix la utilització del plàstic. La culpa, en tot cas, serà de qui no compleix la llei.

El darrer cas l’han denunciat els mateixos llauradors espanyols. El fet és que: el govern compleix les ordenances europees, tot aplicant a la pagesia els controls sanitaris obligats. La gent del camp ha de passar aquests controls per a poder vendre al majorista i, quan el producte arriba al mercat, es troba amb piles de caixes procedents de països que es passen l’ordenança europea per l’entrecuix. La conseqüència és que: l’agricultor de casa té un cost superior a l’hora de produir, ha de vendre més car el seu producte per a obtenir un benefici mínim i el conciutadà i consumidor, que porta el dia fent números per a arribar a final de mes, acaba comprant la verdura africana, que és més barata.

La situació és clarament injusta, en especial quan ens referim a la venda a l’engròs, que no fa el verdurer de la cantonada que compra al pagès quatre enciams i dues escaroles, sinó les grans superfícies; en aquests cas, Mercadona, Consum i Carrefour. Conseqüències? Cap ni una. El govern té la seva llei al calaix i l’ensenyarà quan faci falta i els supermercats dels collons, amb la venda il·legal, ha guanyat el suficient per a fer front una eventual multa —multeta, si de cas. Els que prendran pel cul seran els pagesos i nosaltres, els paganinis.

Alguna novetat en aquest fet? Ni una ni cap. La llei ha de complir-la el que treballa, màniga ampla per a qui comercia i absolució total per al govern que ja tenia una llei a la rereguarda.




 Descarregar en Pdf 

VUITENA PÀGINA

DESNONATS
Desnonament de Maricarmen

Iran, Gaza, Ucraïna, dictadors en plena orgia, sequeres, inundacions, incendis, tràfic de drogues, assassinats a la llum del dia, l’extrema dreta afinant els seus himnes, els bancs celebren els seus aquelarres, els fons voltors multiplicant-se, desnonaments a dojo... silenci.

I un dia, treuen del pis a Maricarmen, una anciana de gairebé noranta anys que portava vivint a la casa tota la vida. I, de sobte, la societat surt al carrer per dir prou. Per què? Què ha fet que Maricarmen esdevingui símbol de la brutalitat capitalista? Ni l’edat, ni el seu futur, ni la seva llarga resistència fins ara anònima, ni les conseqüències físiques i morals que patirà, difereixen gaire de la majoria de desnonats. N’hi ha que s’han suïcidat, n’hi ha que viuen al ras, n’hi ha que han perdut els fills. Molts no han tornat a somriure i malgrat tot, els ha acompanyat el silenci social.

Ara, a la Maricarmen, l’acompanyem tots. La societat civil, l’administració local (la mateixa que no havia fet res fins aleshores), l’Empresa Municipal, l’Ajuntament, fins i tot els voltors que la van treure impunement del niu, el mateix govern, tot volent agilitzar la llei d’habitatge... Tots pendents de la Maricarmen.

I és que arriba un dia en què la vergonya, la pròpia i l’aliena, no s’aguanta més i que et peta a la cara i t’esquitxa. És cert, molts dels protagonistes actius o passius del desnonament de la Maricarmen no tenen vergonya; de fet, poden sobreviure gràcies a aquesta manca de sentiments i de moral, però la societat civil conserva encara en la seva ingenuïtat un punt de pudor i un dia, gairebé per instint, surt al carrer i diu prou. És just aleshores quan el funcionariat polític i econòmic es posa en marxa per a esborrar la seva culpabilitat. Ni un minut abans.

Potser no ens adonem que el cas de Maricarmen és un exemple recollit a l’atzar, que, de fet, els funcionament dels estats és això, un constant provocar, una preconcebuda dominació del més feble, un indigne aprofitar-se dels que no han pogut arribar al poder del diner i de la política.

Així estem i així continuarem molts anys després d’haver-nos oblidat de la Maricarmen. No ens fem il·lusions, no hi ha remei, qui mana estreny i, si pot, ofega.




 Descarregar en Pdf 

NOVENA PÀGINA

PACTE ENTRE MÀFIES
L’Amèrica de Trump pacta amb la Xina de Jinping

Quan l’ONU es reuneix, els discursos de la sala gran només serveixen per donar temps a que els líders dels països es reuneixin d’amagat als lavabos de l’edifici o en algun despatx camuflat, per a concebre qualsevol malesa en contra un tercer país o contra el món en general. Darrerament, els que es reuneixen molt, d’amagatotis i a les fosques, són els líders estatunidencs i xinesos. S’han adonat que els convé ser cul i merda i passen els dies conspirant. Naturalment, ho fan en nom de la pau i de l’entesa entre nacions; especialment entre ells dos, perquè, després d’una reunió secreta, no passa ni una setmana sense que un país esbronqui l’altre. Són com jocs infantils, però de conseqüències adultes. O també es pot classificar d’una altra manera, però absolutament impublicable fins i tot per una revista com la nostra.


UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA
Alemanya, entre mar i muntanya

Sentint-ho molt, aquesta és una ressenya racista. L’esquerra guanya a Berlín (la capital, amb gent suposadament preparada i avançada, universitats, centres culturals, etc.); en canvi, la dreta guanya a Mecklenburg-Pomerània Occidental (a jutjar pels resultats, un electorat majoritàriament imbècil, poc preparat, lligat al passat mitològic, centres de prostitució i un llarg etcètera de ximpleries). Moraleja: cal ser de bona família, net i polit, guapet, llestet (cal saber llegir) i passar per la universitat, encara que només sigui pel bar o tot passejant. Com si diguéssim, cal ser de dretes per a votar l’esquerra (quin embolic!). A la dreta, bé pot votar-la qualsevol ase.


TRUMP I DELCY RODRÍGUEZ FESTEGEN
Hotel Lotte New York Palace: crònica.

Una Delcy agenollada als peus de Trump quasi va fer pensar que estava disposada a oferir-li la fel·lació dels vençuts (disculpeu la imatge masclista, no donem per a més). Però potser hi havia massa testimonis, des del totpoderós Secretari d'Estat Marco Rubio, el Secretari del Tresor, Scott Bessent, la Cap de gabinet de la Casa Blanca, Susie Wiles, i el Cap adjunt de gabinet, Stephen Miller. Una reunió a porta tancada, sense accés a la premsa, per dir-li a la Delcy que la guardaran fins que els hagi regalat el país sencer, després del controvertit acord pel qual Veneçuela els ha cedit bona part de les seves reserves de petroli —i també l’ànima.


LA JUTGESSA TARDÓN I LA FAES
Quatre pecats capitals desvelats

La jutgessa María Tardón, que investiga l'entrada massiva de persones migrants a Ceuta, té una llarga carrera vinculada al Partit Popular —ningú no s’ho podia imaginar. La protagonista de l’enfrontament amb el govern sanchista, i que va ordenar a la policia que no enviés als seus superiors l'informe que assenyalava els avisos previs a l'allau i el paper del Marroc, va ser regidora a l'Ajuntament de Madrid, va participar en cursos de la Fundació FAES (presidida pel mateix Aznar) i va fer altres feinetes força ben pagades.

Tot s’hi val, el ridícul també, per a fer caure Sánchez. De fet, ja ho haurien aconseguit, si no fos per l’estrella que sembla protegir-lo. Serà l’estrella roja?




 Descarregar en Pdf 

DESENA PÀGINA

INCENDIS INCONTROLABLES DEVASTEN EL PLANETA
EL PP ASSEGURA QUE CAP HO ÉS PEL CANVI CLIMÀTIC
VOX ATACA “ELS FANÀTICS CLIMÀTICS” QUE VINCLEN CALOR I INCENDIS


 Descarregar en Pdf