--7776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Download in PDF 

 Download in PDF 

   

Political/satiric republican weekly of Catalonia

26 july 2019

The translation in English will be soon available

ENTREVISTA MANEL VALLS.
K.- Com es troba a Barcelona.
MV.- Oh molt bé. Barcelona és casa meva, jo soc un barceloní de tota la vida...
K.- Bé va estar una temporadeta a França...
MV.- Ah sí, ben cert, però el meu cor ha estat sempre a Barcelona eh?
K.- Per què va presentar-se a l’alcaldia de Barcelona?
MV.- Em van demanar. Tal com ho sent. La societat catalana va reclamar-me. La banca, sobre tot, era un clam. És clar, un President de la França pot fer molt per Barcelona.
K.- Durant la campanya vostè va dir que Barcelona és una ciutat molt insegura.
MV.- Efectivament. Barcelona s’està convertint en la meca dels moros, els sudaques, els traficants de droga, de sexe, de mantes...
K.- Vol dir els manters.
MV.- Exactament. La immigració en general.
K.- Vostè a la seva manera també és un immigrant.
MV.- Ah no, jo sóc un senyor, un senyor de Barcelona. Un cosmopolita. La França em necessita, vaig cap a la França. La Catalunya de seny em necessita, aquí estic. Jo sóc un servidor. Els emigrants són xusma, senyor, fan mala olor. Miri quina cara de fàstic m’ha quedat des que hi ha tanta emigració.
K.- De tota manera, França sembla que no ha plorat gaire la seva marxa... De fet, en quan veuen a un català l’inviten a una copa.
MV.- Els francesos han tingut quatre homes importants a la seva història, Picasso, Aznavour, Raymond Poulidor, un servidor de vostès, la resta, caqueta. El Francesos són Poulidor, sempre segons. Els costa veure la casta.
K.- Què va passar amb Ciutadans?
MV.- Amb qui?
K.- Ciutadans, el partir de dreta que va donar-li suport.
MV.- Ah, jo no sabia pas qui eren aquests. Ells van dir-me que eren centrats, lliberals i pagaven bé.
K.- Per què no li agraden els independentistes?
MV.- No ho sé. Potser per l’estada a la França. Allà són molt xovinistes.
K.- Cap altra raó?
MV.- Ah sí. Jo sóc universalista. Les coses petites no m’agraden. Jo vull manar el món i no una merda de regió.
K.- Pensa quedar-se aquí fent oposició?
MV.- Mentre em paguin... ara, si els Estats units em demanen per donar-los un cop de mà, ah, alors potser m’ho repenso... O la Xina, que fa temps que em festegen...
K.- Pel que diu, vostè és pràcticament indispensable...
MV.- Sí. És veritat. Serveixo per tot. Tinc una sans façon...

TÍTOL SEGONA PLANA: LA FAMÍLIA SALMONARI.

Pietro Salmonari era pastor de cabres. Vivia en una part tan seca i rocosa del sud italià, que les cabres enlloc de llet, donaven ciment. L’home no era molt feliç, la seva dona menys i els set fills que tenien, tampoc. Bastant lògic. Un dia, el fill gran, en Marco Salmonari, va robar tres cabres del seu pare, se les va vendre i amb els diners va comprar-se un passatge per anar a Amèrica. Deu anys després, en Marco seguia menjant pedres i el fet de viure a Nova York, no li treia el mal gust de les llambordes. Estava tan emprenyat que cada tres dies apallissava a la seva dona fins enviar-la a urgències. En Tonino Salmonari, fill del Marco, era un adolescent molt sensible i el disgustava veure el tracte que el pare donava a la mare, sobre tot perquè era ell qui havia de portar-la a l’Hospital i esperar que li sorgissin tots els traus. Un dia, va robar una destral, va anar fins a casa i va tallar el cap de son pare i sa mare. El mafiós del carrer va quedar molt impressionat per la gesta de la criatura i li va donar feina. El Tonino, va tenir sort. Matava bé i va anar pujant graons dins l’organització. Es va casar amb una rossa més puta que les gallines d’origen italià i es va comprar una casa amb piscina. Era feliç. El primer Salmonari feliç en tres generacions. Però va durar poc. La rossa, que no volia quedar embarassada, va encabritar-se tant en adonar-se de la segona falta, que va avortar i al cap de dos dies va deixar plantat al Tonino. Ell la volia matar però ella ja ho tenia tot previst i va escapar-se amb un milionari de Kansas de tupé ros, més ruc que el ruc dels republicans. El milionari es va creure la història de la rossa i per salvar-la del Tonino, li va comprar un castell a Itàlia –del nord-. Cada estiu el milionari passava les vacances a Itàlia i durant la resta de l’any, la rossa mal educava a un fill que li havia deixat encarregat el milionari abans d’ajudar-la a fugir a Itàlia. No coneixem el nom d’aquest fill. Només sabem que tenia molta afició per la política i a les armes i que en el seu mural ideològic, fet de roca del sud, el punt principal era, no deixar passar ni un puto emigrant a Itàlia. I te raó. Coneixent aquesta història, qui vol emigrants a casa seva?

HISTÒRIA.
Temps era temps, quan grups d’anglesos, el millor de cada família, van emigrar cap a terres estranyes. Eren proscrits, presidiaris, borratxos, miserables en general, que en arribar al continent americà, es van trobar amb el bo i millor de francesos i espanyols descendents de Colón. Tot plegat un femer. Com que Amèrica no era prou gran, i les turbes europees tenien pólvora, varen dedicar-se a anar matant als pobladors originaris, una gent morena, arrugada i que, els dies de festa, entre matança i matança de búfals, es fotien una ploma al cap. Ara els coneixem per indis, però vagi vostè a saber com es deien entre ells. És igual, ja els han pelat a tots. Més tard, quan els indis ja anaven a la baixa, els emigrants anglesos, francesos i espanyols, es van barallar entre ells. Va ser com una selecció natural, on el més fort sobreviu i el dèbil, beu oli. Varen quedar els millor, els més forts, els goril·les per entendre’ns, de generosos atributs masculins i, especialment, amb un parell de pistoles fàcils. Amb el temps, els goril·les, es van dividir en diverses branques. Una és l’actual màfia, un altre els agricultors de Kansas, o els reverends televisius, i el KKK etc, etc. Una de les branques més significatives, encapçalades per actors i blancs paranoics en general, és el del rifle i entre ells destaca l’actual President del grup, un goril·la mig albí, mig tenyit, al que van posar-li el nom de Trump. Un nom curtet com el dels gossos, perquè entenguin quan se’ls crida.
Aquest senyor, votat per mols altres goril·les, descendents de la púrria europea, ha declarat la guerra a la emigració. Impossible acceptar individus originaris d’Amèrica a Amèrica. Actualment Amèrica és territori goril·la.