291
290
289
288
287
286
285
284
283
282
281
280
279
278
277
276
275
274
273
272
271
270
269
268
267
266
265
264
263
262
261
260
259
258
257
256
255
254
253
252
251
250
249
248
247
246
245
244
243
242
241
240
239
238
237
236
235
234
233
232
231
230
229
228
227
226
225
224
223
222
221
220
219
218
217
216
215
214
213
212
211
210
209
208
207
206
205
204
203
202
201
200
199
198
197
196
195
194
193
192
191
190
189
188
187
186
185
184
183
182
181
180
179
178
177
176
175
174
173
172
171
170
169
168
167
166
165
164
163
162
161
160
159
158
157
156
155
154
153
152
151
150
149
148
147
146
145
144
143
142
141
140
139
138
137
136
135
134
133
132
131
130
129
128
127
126
125
124
123
122
121
120
119
118
117
116
115
114
113
112
111
110
109
108
107
106
105
104
103
102
101
100
99
98
97
96
95
94
93
92
91
90
89
88
87
86
85
84
83
82
81
80
79
78
77
76
75
74
73
72
71
70
69
68
67
66
65
64
63
62
61
60
59
58
57
56
55
54
53
52
51
50
49
48
47
46
45
44
43
42
41
40
39
38
37
36
35
34
33
32
31
30
29
28
27
26
25
24
23
22
21
20
19
18
17
16
15
14
13
12
11
10
9
8
7
6
5
4
3
2
1

Licence Creative Commons
 
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 


26 de juliol 2019

ENTREVISTA MANEL VALLS.
K.- Com es troba a Barcelona.
MV.- Oh molt bé. Barcelona és casa meva, jo soc un barceloní de tota la vida...
K.- Bé va estar una temporadeta a França...
MV.- Ah sí, ben cert, però el meu cor ha estat sempre a Barcelona eh?
K.- Per què va presentar-se a l’alcaldia de Barcelona?
MV.- Em van demanar. Tal com ho sent. La societat catalana va reclamar-me. La banca, sobre tot, era un clam. És clar, un President de la França pot fer molt per Barcelona.
K.- Durant la campanya vostè va dir que Barcelona és una ciutat molt insegura.
MV.- Efectivament. Barcelona s’està convertint en la meca dels moros, els sudaques, els traficants de droga, de sexe, de mantes...
K.- Vol dir els manters.
MV.- Exactament. La immigració en general.
K.- Vostè a la seva manera també és un immigrant.
MV.- Ah no, jo sóc un senyor, un senyor de Barcelona. Un cosmopolita. La França em necessita, vaig cap a la França. La Catalunya de seny em necessita, aquí estic. Jo sóc un servidor. Els emigrants són xusma, senyor, fan mala olor. Miri quina cara de fàstic m’ha quedat des que hi ha tanta emigració.
K.- De tota manera, França sembla que no ha plorat gaire la seva marxa... De fet, en quan veuen a un català l’inviten a una copa.
MV.- Els francesos han tingut quatre homes importants a la seva història, Picasso, Aznavour, Raymond Poulidor, un servidor de vostès, la resta, caqueta. El Francesos són Poulidor, sempre segons. Els costa veure la casta.
K.- Què va passar amb Ciutadans?
MV.- Amb qui?
K.- Ciutadans, el partir de dreta que va donar-li suport.
MV.- Ah, jo no sabia pas qui eren aquests. Ells van dir-me que eren centrats, lliberals i pagaven bé.
K.- Per què no li agraden els independentistes?
MV.- No ho sé. Potser per l’estada a la França. Allà són molt xovinistes.
K.- Cap altra raó?
MV.- Ah sí. Jo sóc universalista. Les coses petites no m’agraden. Jo vull manar el món i no una merda de regió.
K.- Pensa quedar-se aquí fent oposició?
MV.- Mentre em paguin... ara, si els Estats units em demanen per donar-los un cop de mà, ah, alors potser m’ho repenso... O la Xina, que fa temps que em festegen...
K.- Pel que diu, vostè és pràcticament indispensable...
MV.- Sí. És veritat. Serveixo per tot. Tinc una sans façon...

TÍTOL SEGONA PLANA: LA FAMÍLIA SALMONARI.

Pietro Salmonari era pastor de cabres. Vivia en una part tan seca i rocosa del sud italià, que les cabres enlloc de llet, donaven ciment. L’home no era molt feliç, la seva dona menys i els set fills que tenien, tampoc. Bastant lògic. Un dia, el fill gran, en Marco Salmonari, va robar tres cabres del seu pare, se les va vendre i amb els diners va comprar-se un passatge per anar a Amèrica. Deu anys després, en Marco seguia menjant pedres i el fet de viure a Nova York, no li treia el mal gust de les llambordes. Estava tan emprenyat que cada tres dies apallissava a la seva dona fins enviar-la a urgències. En Tonino Salmonari, fill del Marco, era un adolescent molt sensible i el disgustava veure el tracte que el pare donava a la mare, sobre tot perquè era ell qui havia de portar-la a l’Hospital i esperar que li sorgissin tots els traus. Un dia, va robar una destral, va anar fins a casa i va tallar el cap de son pare i sa mare. El mafiós del carrer va quedar molt impressionat per la gesta de la criatura i li va donar feina. El Tonino, va tenir sort. Matava bé i va anar pujant graons dins l’organització. Es va casar amb una rossa més puta que les gallines d’origen italià i es va comprar una casa amb piscina. Era feliç. El primer Salmonari feliç en tres generacions. Però va durar poc. La rossa, que no volia quedar embarassada, va encabritar-se tant en adonar-se de la segona falta, que va avortar i al cap de dos dies va deixar plantat al Tonino. Ell la volia matar però ella ja ho tenia tot previst i va escapar-se amb un milionari de Kansas de tupé ros, més ruc que el ruc dels republicans. El milionari es va creure la història de la rossa i per salvar-la del Tonino, li va comprar un castell a Itàlia –del nord-. Cada estiu el milionari passava les vacances a Itàlia i durant la resta de l’any, la rossa mal educava a un fill que li havia deixat encarregat el milionari abans d’ajudar-la a fugir a Itàlia. No coneixem el nom d’aquest fill. Només sabem que tenia molta afició per la política i a les armes i que en el seu mural ideològic, fet de roca del sud, el punt principal era, no deixar passar ni un puto emigrant a Itàlia. I te raó. Coneixent aquesta història, qui vol emigrants a casa seva?

HISTÒRIA.
Temps era temps, quan grups d’anglesos, el millor de cada família, van emigrar cap a terres estranyes. Eren proscrits, presidiaris, borratxos, miserables en general, que en arribar al continent americà, es van trobar amb el bo i millor de francesos i espanyols descendents de Colón. Tot plegat un femer. Com que Amèrica no era prou gran, i les turbes europees tenien pólvora, varen dedicar-se a anar matant als pobladors originaris, una gent morena, arrugada i que, els dies de festa, entre matança i matança de búfals, es fotien una ploma al cap. Ara els coneixem per indis, però vagi vostè a saber com es deien entre ells. És igual, ja els han pelat a tots. Més tard, quan els indis ja anaven a la baixa, els emigrants anglesos, francesos i espanyols, es van barallar entre ells. Va ser com una selecció natural, on el més fort sobreviu i el dèbil, beu oli. Varen quedar els millor, els més forts, els goril·les per entendre’ns, de generosos atributs masculins i, especialment, amb un parell de pistoles fàcils. Amb el temps, els goril·les, es van dividir en diverses branques. Una és l’actual màfia, un altre els agricultors de Kansas, o els reverends televisius, i el KKK etc, etc. Una de les branques més significatives, encapçalades per actors i blancs paranoics en general, és el del rifle i entre ells destaca l’actual President del grup, un goril·la mig albí, mig tenyit, al que van posar-li el nom de Trump. Un nom curtet com el dels gossos, perquè entenguin quan se’ls crida.
Aquest senyor, votat per mols altres goril·les, descendents de la púrria europea, ha declarat la guerra a la emigració. Impossible acceptar individus originaris d’Amèrica a Amèrica. Actualment Amèrica és territori goril·la.
Precedent
Següent
Mots Clau : Manel Valls. Barcelona. Immigrants. Banca. Ciutadans. Amèrica. Mafiós. Trump