LA TROCA DE LLANA
Bulgaria: guanya l’extrema dreta

Coneixia a cinc llicenciats en història d'Europa de l'Est. Tres s’han suïcidat, un està en tractament a Suïssa i el darrer fa de pastor als Alps. Topar-se amb la colla de països de Romania, l'antiga Iugoslàvia, Sèrbia, Montenegro, Albània, Bulgària, etc., els va acabar passant factura i, finalment, els va fer esclatar el cap. Impossible desentranyar aquell garbuix —una mica com Catalunya. En conseqüència, amants de la vida com som, ens abstindrem d’explicar les raons històriques per les què Bulgària ha votat extrema dreta. Conclusió: Perquè sí! Perquè els hi va passar per l’engonal.

Es diu que Bulgària, fins ara, era un desastre polític, social i especialment econòmic. Bé, entrar a la UE tampoc no ha suposat tant de canvi; Europa sobretot hi ha posat calers per a embolcallar de filferro espinós la frontera i coses per l'estil —no és mal negoci.

Alguns experts intenten raonar l’èxit de l’extrema dreta precisament per la qüestió econòmica: inflació, entrada de l’euro a la economia nacional, un PIB de vergonya... Potser sí, però el relat històric posa en qüestió que els búlgars hagin tingut en compte totes aquestes consideracions a l’hora de votar. Més aviat hauríem de pensar en una ‘boutade’ astronòmica. Una manera de fer la punyeta a la resta d’Europa i a ells mateixos; encara que d'això últim potser no en siguin ben bé tan conscients.

Aquest país ha passat molt de temps sota la fèrula de la millor URSS, aquella en la que hi havia més policia que població. Així, els búlgars, en general estan més que acostumats a la dictadura que pot significar un govern d’extrema dreta. No els fa por. Per a ells, el que importa es que els manin i prou; recorda força l'ambient de Badalona.

En l'anàlisi geopolític, aquest article és un desastre —ho reconeixem— però, en la vida quotidiana dels búlgars, la nostra crònica s’aproparà molt més (moltíssim més) a la realitat que les anàlisis que facin els millors especialistes.

Potser per a Europa, les darreres eleccions búlgares poden portar problemes, preocupacions i canvis estratègics, però a Bulgària no notaran el canvi. Radev és un dels seus, ambigu, pro-europeu però amb matisos a favor de Rússia, com quan era Comandant de les forces aèries búlgares i, naturalment, membre actiu de l’església ortodoxa. Au, doncs cap problema amb l'elecció d’un hiper-dretà! Ja no ve d'un més!





I SI ES CASEN?
Carta d’agraïment d’Ayuso a Corina Machado

Querida Cori,

Espero que al recibo de ésta te encuentres bien de salud, así como yo, gracias a Dios, a pesar del gobierno rojo que nos domina.

Quería darte, una vez más, las gracias por tu presencia en Madrid. Fue un día glorioso, lleno de espiritualidad y democracia. Por tiempo que pase, recordaré el fervor de la gente, el de aquel cantante tan majo, el tuyo y el mío mismo.

Tu presencia llenó la plaza de señorío, elegancia y libertad. ¡Qué cosas tan majas dijiste, Cori! Me dio sana envidia compartir aquel ratito al lado de una Nobel que donó su merecidísima medalla a nuestro guía Trump. ¡Qué lujo de generosidad y de cristianismo del bueno!

Debo decirte que nuestro acto diluyó absolutamente el organizado por el PSOE. Los periódicos sólo hablaban de ti y un poquitín de mí; su contubernio sado-masoquista y masónico pasó totalmente desapercibidos por la buena prensa, la nuestra.

Estoy ansiosa esperando tu regreso, tal y como me prometiste. Cuando lo hagas te voy a nombrar chulapa castiza de Madrid y te regalaré un mantón de Manila. Y no te extrañes si además te nombro fallera mayor de Valencia, que allí son muy majos y también gobiernan los nuestros. Además, no lo dudes, tendremos otra cata de vinos manchegos.

Cori, cariño, ¡qué ejemplo nos dejaste! ¿Qué no sería, de nuestra España, con políticos como tú? Gracias por todo, maja.

Un besazo.

Nota de l'editor: El traductor segueix da vaga.


MUERA LA INTELIGENCIA
Noves mesures “culturals” de VOX i PP

En una nova mostra de sensibilitat, cultura i rigor històric, la dreta espanyola, representada aquesta vegada pel PP i Vox, ha anunciat, després de la seva coalició en terres aragoneses, les noves regles idiomàtiques que regiran a l’Aragó. Curt i ras: llengües oficials, el castellà i, nominalment, l’aragonès. Per a certificar i segellar l’acord cultural, ambdues forces han decidit tancar a pany i forrellat l’Institut Aragonès del Català, amenaçador furóncol separatista en terres pàtries. S’ignora, a hores d’ara, si els habitants de la Franja de Ponent (terra aragonesa, però de parla catalana) seran sancionats, cas se’ls escapin pel carrer mots catalans; però ja ha estat confirmat el desplegament de falanges feixistes pels pobles fronterers amb Catalunya, que vetllaran per evitar possibles fuites de català. “No vaya a ser...”

Les mesures han estat justificades per la coalició (PP-VOX) per a preservar “la libertad, frente al adoctrinamiento y la imposición”. Certament, sort en tenen, els aragonesos, de tenir uns partits tan de casa, tan sensibles i tan preparats. De no ser per ells, en qualsevol moment, Catalunya atacava l’Aragó i els deixava sense llengua, sense Sixena i sense Isabel II. “Dios te guarde de los catalanes, hijo”, diuen les mares afiliades a Vox, quan posen els nens a dormir. Així sigui, i si pot ser a l’inrevés, també.





EL BAGES, EL COR ENVERINAT DE CATALUNYA, VOL VIURE
Els defensors de la terra es revolten per la vida

El 17, 18 i 19 d’abril s’han concentrat a Callús (Bages) unes 4.000 persones convocades per Revoltes de la Terra, que agrupa diversos col·lectius ecologistes, moviments socials, pagesos i plataformes locals, en protesta per l’activitat ecocida de l’empresa multinacional sionista ICL, explotadora de les mines de potassa del territori a Sallent, Balsareny, Súria i Cardona.

Els participants, dividits en columnes, han dut a terme quatre accions simultànies: mentre unes 1.000 persones enfilaven el runam salí del Cogulló de Sallent (2a muntanya més alta del Bages) per, un cop al cim, fer un mosaic humà amb el missatge PROU SAL. Una segona acció ha consistit en desmuntar alguns trams de les vies del tren que transporta la potassa de Súria fins al Port de Barcelona. Alhora, un tercer grup, mitjançant una marxa lenta, ha tallat durant un parell d’hores la C-16 i la C-25 fins a arribar al barri de l’estació de Sallent per retre homenatge a les 800 veïnes desallotjades el 2009 a causa de l’activitat minera. Mentrestant, la quarta acció, formada per la mainada, feien activitats per a aprofundir en el coneixement de les perverses conseqüències de la salinització.

Al Bages, la terra emmalalteix pel clorur a causa de la salinització progressiva de tots els seus rius, pous, aqüífers, torrents, rieres i fonts, empobrint els pagesos i ramaders i deixant sense aigua potable a la població, a causa de la pèssima gestió en l’explotació de les mines que du a terme ICL, empresa israeliana, militarista i còmplice de les polítiques d’extermini i genocides de Netanyahu.

L’objectiu d’aquesta mobilització no és altre que expulsar del nostre país a-questa multinacional sionista que ens enverina i, alhora, denunciar l’incompliment, tant de l’estat com de la Generalitat, de la seva pròpia normativa de protecció mediambiental dels territoris. Es veu que no n’hi ha prou amb la contaminació dels purins per tota Catalunya. Ara, les artificials muntanyes de sal, estèrils i contaminants, són cada vegada més altes, aspirants a superar Montserrat i el Montseny. Però, fet i fet, el negoci és el negoci. Si seguim així, ben aviat l’himne català dirà: Bon cop de falç / defensors de la “pela”.

Quantes revoltes de la terra més caldran?





ELS RESIDUS PLÀSTICS AVIAT ES RECICLARAN EN HIDROGEN?
Per fi, una bona notícia

Vet aquí que un equip d'investigadors britànics proposa un procés que utilitza dos tipus de residus, plàstic i àcid de bateries de cotxe, per tal de produir combustible verd. En termes concrets: l'àcid de les bateries dels cotxes trenca les molècules de plàstic en petits bocins.

Produir hidrogen mentre es reciclen residus plàstics és possible, segons el treball de l'equip químic britànic i el professor Erwin Reisner, de la Universitat de Cambridge.

Han desenvolupat un procés que dissol els residus plàstics en àcid sulfúric procedents de bateries de cotxes antigues i, després, produeix gas hidrogen pur i àcid acètic (trobat en el vinagre). En resum, reutilitzen dos residus per a fabricar, sense presència de combustibles fòssils, un nou combustible que jugarà un paper clau en la transició energètica —altament necessària, davant l'escalfament global induït per les activitats industrials.

Entre 2000 i 2019, globalment els residus plàstics es van més que duplicar, fins arribar a les 353 milions de tones, segons l'OCDE. Però el 2019, només el 9% es va reciclar, mentre que el 19% es va incinerar, el 50% es va abocar i el 22% es va filtrar al medi ambient.

Els models de l'OCDE preveuen que, si seguim així, el consum global de plàstic podria gairebé triplicar-se fins a assolir 1.231 milions de tones el 2060. El seu informe ‘Global Plastics Outlook: Policy Scenarios to 2060’ afirma: "la contaminació per plàstics és un dels grans reptes ambientals del segle XXI, que causa grans danys als ecosistemes i a la salut humana, mentre que l'origen fòssil de la majoria dels plàstics produïts té implicacions per al canvi climàtic."

La magnitud del problema és tal que combatre la contaminació per plàstics ha esdevingut un problema de supervivència de la vida al planeta Terra.


AMICS PER SEMPRE
Els robots han vingut per a ajudar

Tinc un vell amic que viu i treballa als EUA, per la qual cosa dedueixo que és americà amb el permís del Trump. Va néixer a Malgrat i era electricista. En arribar a la terra promesa, de seguida li van donar feina a la NASA. Encara hi és... Bé, fins ara.

Fa més de vint anys que es dedica a la robòtica, temps durant el qual cada vegada que ens comunicàvem parlava de les meravelles i avantatges dels robots: la veritable revolució proletària, en deia ell. L’altre dia el van acomiadar de l’empresa, junt amb vint-i-set mil treballadors més. La seva feina, a partir d’ara, la faran els robots; "uns fills de puta", va dir-me per telèfon.

Només saber-se fora, va corre al sindicat. El van atendre de seguida i va exposar el seu cas davant el responsable de robòtica. "No hi podem fer res", va dir el responsable, "és el progrés".

El meu amic va esforçar-se en demostrar les contradiccions que existirien entre un robot que (en principi) està fet per a ajudar i un altre que et fot fora de la feina: "A qui se suposa que ajuda aquest munt de cables i xips sense ulls, si treu la feina als qui el construïm? Només als putos empresaris?"

Del responsable en va sortir com una rialla enigmàtica. "Sí", va dir, tot movent el cap com afirmant compulsivament. Un moment després va començar a sortir-li fum per les orelles i va llençar l’ordinador a la cara del meu amic. De seguida va entrar un altre membre del sindicat, va enretirar al responsable i va dir al meu amic que en un moment li portava un altre robot. El meu amic encara corre. Diu que vol tornar a Catalunya, però, pel mateix preu, l’hi he aconsellat que es llenci a mar.

LLUFA





LA PENÚLTIMA REVIFALLA
L’Emèrit segueix considerant-se el rei d’Espanya

Per a una persona "normal", tenir un càrrec vitalici no tindria massa importància, però els representants de les monarquies viuen molts anys i, aleshores, l'opció de permanència augmenta el seu valor. Hom té, així, molt de temps per a emprenyar els altres. L’Emèrit, en Joan Carles I, n’és un molt bon exemple.

Té una pila d’anys i, en teoria, viu a l’exili. Durant uns llargs quaranta anys, bàsicament ha mentit, ha robat, ha fornicat, ha cobrat comissions, ha pagat comissions i també ha reclamat comissions. I malgrat tanta activitat, segueix fent la punyeta des de qualsevol finestra que se li obri. Darrerament, des de França, que fa un temps també va ser una monarquia... però enrivetada amb guillotina.

Doncs bé, França va concedir a l’ex-rei d’Espanya un premi literari —que és tan obscè com ho seria donar el Nobel de la Pau al Trump— i ara un diari li ha fet una entrevista. La de coses que en Joan Carles es deu guardar al pap com per a que, en una sola conversa periodística, tingui temps per a carregar-se el seu fill, el govern espanyol i, de torna, a tota Espanya que, si bé la considera víctima de l’esquerra (quins sants collons!), alhora en critica la seva passivitat. Els borbons sempre han estat molt revolucionaris.

‘Off the record’, sembla que l’ex-monarca treballa també (de fet, confabula) de cara a la successió de la corona espanyola. L’Emèrit no vol que la Leonor empunyi el reial ceptre. No podia ser d’altra manera. A l’ex li van els personatges que li recorden els quadres de Goya, borbons de cap a peus, per això no estranya que el seu hereu favorit sigui el Froilán, un noi que, tant per imatge com per conducta, recorda molt el millor model borbó.

En el món de les regates es parla intensament d’aquest interès de l’Emèrit per saltar-se els drets dinàstics a favor del nano i també es comenta que en Joan Carles ja té designat l’exili d’or per al seu fill i la periodista (plebea); concretament, a Estoril, on encara es guarden alguns records del seu pare.

La qüestió, després de tot, és si algú podria evitar que Joan Carles I seguís creient-se l’amo d’Espanya i el fes callar d’una puta vegada. Ja l’hem sentit prou, aquest malparit, en els seus in-sofribles missatges nadalencs! ‘¿¿¿Por qué no te callas???’





LA FRASE QUINQUENNAL
Vox té nou eslògan: la 'Prioridad Nacional'

Eslògans de merda com el Prioridad Nacional de Vox, calc directe de Priorité —després, Préférence— Nationale (‘fabriqué en’ Le Pen), Make America Great Again o America First (‘made in’ Trump) i, fins i tot, Força Italia (‘Prodotto in’ Berlusconi), tenen un mateix significat que va molt més enllà de la seva traducció literal. Avisen, aquests formosos lemes, que els beneficiaris d’un país són, en imatge piramidal: a la cúspide, el President del govern o d'aquell grup que enuncia l'eslògan (en aquest cas, el cabronàs de l'Abascal); abans i tot, o després, depenent de la seva aportació, venen els rics, que financen la seva proposta; després, els col·laboradors de confiança; i ja al darrera, la mala gent del partit i els albercocs que el van votar. La resta de nosaltres —sobretot si no som homes, blancs, heteros i cis— som púrria a la què es pot explotar, gràcies bàsicament al silenci poruc que caracteritza la societat. El Franco també tenia la seva frase quinquennal, és clar. Una d’elles deia: “La consigna a la nación está dada. La vida civil va a discurrir en la organización de la Falange”.

Hi ha malparits que diuen que Vox ha encertat amb la frase-anunci de Prioridad Nacional perquè, sense dir-ho, envia a la merda tota la immigració pobre —és clar, els expats dels collons ni tan sols es consideren persones immigrants, ja que, de fet, són més aviat els amos (que és força diferent). Sens dubte, però, fins i tot per als partidaris de Vox, hauria estat millor qualsevol altre eslògan, com ara: ‘España a todo cojón’. Els votants de Vox no filen prim, no interpreten bé, no hi entenen gaire i aquí l’únic que interessa es donar-los alguna cosa a la què agafar-se, que els allunyi de la trista realitat del que són: espanyols —condició que ells porten amb un orgull desorbitadament infundat; mentre que la resta, en general, la carreguem, sovint com una creu, mal que pesi a molts catalans i altres súbdits barruts del regne. En tot cas, els orgullosos espanyols de Vox: una colla de talossos moguts per la testosterona mental o imaginària —no pas la física, que gairebé sempre fa figa. Primer Espanya, si més no, els fa entendre que al darrera n’hi ha uns altres i, si van darrera, serà que estan pitjor.

I és cert. La proposta de Vox, acompanyada ara del PP (que mai no falla), pretén aconseguir que altres grups de població, que no consideren estricta-ment espanyols, estigui cada vegada pitjor. Una gran missió, una gran labor. No és tracta, en cap cas, que el ramat espanyol tingui millors pastures; real-ment el que importa és que els de darrera no trobin una mala arrel que rossegar.

Els eslògans d’aquests tipus —és a dir, feixistes— són com una mena de placa policial; tenen el mateix poder preventiu. La placa t’avisa, t’alerta, però no et mostra fins on arriba el seu poder en cas de tenir-te a la garjola. Jo, que sóc ros i blanquet, ros i blanquet, i ja em marejo només de veure de lluny les llums dels cotxes policials; m’imagino de pell una mica —no cal gaire— més fosca, cabell negre arrissat i tot duent, per exemple, gel·laba: m’ensenyen una placa de policia i, només de la impressió, passo els quinze dies següents a la UVI sense que em toquin. És una mica el mateix que em passa quan llegeixo Prioridad Nacional i veig la cara de l'Abascal. Ara mateix sóc a Cures Intensives.





CAP PROBLEMA
Desconvocada la vaga de benzineres

Coincidint naturalment amb el pont del Primer de Maig, i potser també per a celebrar la diada del treball, CCOO havia decretat vaga a les benzineres. D'acord que són dates reivindicatives i no és cosa de fer l'esquirol (això mai), però, per una vegada que els ‘cocos’ convocaven una vaga... En fi, tampoc no era tan mala idea: és cert que feia la punyeta a bona part d’altres treballadors que volien aprofitar els dies de festa per escampar la boira, però alhora s'afavoreix l’estalvi. Així, a banda de les sigles (aquestes, ja no gaire llustroses), sempre solidaritat amb els companys: a més, el motiu de la vaga de ben segur que era just —i encara més si considerem el preu de la gasolina, etc., arran del petit in-convenient d'Ormuz). En tot cas, finalment la sang no ha arribat al riu, la vaga ha quedat desconvocada perquè s'ha arribat a un acord i tot-hom (sense excepció) ha pogut agafar el cotxe i fer una escapadeta aquest pont. Ah, la pau social! Quina meravella...


MÉS COMANDAMENT
L’exèrcit s’amplia en gairebé tres mil places d’oficials

Igual no és veritat, perquè a l’exèrcit regna el secretisme, però, de cercles propers a les casernes militars, corre la brama de la nova promoció d’oficials. Com a mínim, i això ho hem comprovat, es veu a més militars amb un diari sota el braç i, fins i tot, algun llibre. Es diu que arribaran a convocar-se un total d'unes 2.944 pla-ces. Un bon grapat i, segurament, molt profitós per l’exèrcit.

Ara, només falta que no fallin els càlculs i tots aquests nous comandaments realment tinguin reclutes, soldats o marinerets a qui manar. La captació voluntària per a la carrera militar no és del tot exitosa i finalment podria passar allò de la pel·lícula en què tots són oficials i prou.


UNA IDEA COM UNA ALTRA
Ves a saber qui ho ha fet

La santa creu cristiana que, fa 75 anys, el Centre Excursionista de Catalunya va instal·lar al cim de l’Aneto (a 3.404 metres d’altura) per a commemorar, precisament, el seu 75è aniversari, ha desaparegut... novament. Bé, de fet, uns des-contents la van tallar per la base, se la van carregar a l’esquena i, per acabar, la van estimbar muntanya avall; i, clar, feina per a la pobra Guardia Civil, que encara l’està bus-cant. Han estat els extraterrestres, molt probablement.


EL PUTIN N’ESTÀ FART I EMPRENYAT
Les fàbriques espanyoles de drons en perill

Tots sabíem que Ucraïna compensa la seva inferioritat en soldats i armes amb una utilització exhaustiva de drons que van fent petar refineries, llocs de comandament i fabriques estratègiques per a la guerra.

Ignoràvem però, que hi ha fabricants catalans i espanyols que venen els seus drons als ucraïnesos. Mama, perill! En Putin els amenaça com a objectius potencials dels seus serveis secrets. Serà que funcionen prou bé?





IMATGES AMB HISTÒRIA
INTIMIDACIÓ, CRUELTAT INDIVIDUAL, VOLUNTÀRIA I GRATUÏTA