MADRÍ, MADRÍ, MADRÍ
En vigília de la visita papal, Madrid és una mena de Sodoma i Gomorra

Ja ho diu la seva presidenta quan està serena d’esperit (de vi?): Madrid és la hòstia. La frase és difícil d’explicar, però té raó. Intentem-ho.

Imagineu, primer, el Far West. Imaginar-se el Far West és important per a entendre el merder de Madrid. Una plana extensa (Madrid, per exemple) i, al final, una diana. En realitat hi ha dues dianes, però, a la de la dreta, està prohibit llançar-hi res. A la diana de l’esquerra, el centre està ocupat per un perfil que recorda molt al del President Sánchez. Al voltant del punt central, la sèrie de cercles que l’emmarquen. En primer lloc, el més proper al del President: la seva família, la dona, el germà, el sogre (a qui només se li poden llençar condons) i els amics íntims, tipus en Zapatero. A la segona corona, pràcticament esborrada per la quantitat de fletxes rebudes: alts col·laboradors del... Sánchez; la majoria, ja a la presó del comtat. Tercer cercle, gairebé com l’infern aquell del Dante: secretaris, personal auxiliar, algun policia (ningú no li tira una puta fletxa) i un parell de caixeres del súper, on la Begoña fa la compra. A la darrera circumferència: objectes trobats (joies), carpetes, alguna cartera amb diners de butxaca i altres proves significatives, així com algun personatge conegut (com la Barceló).

Tot aguantant la diana, una pila d’indis (però no dels de l’Índia), alguns ferits per un tirador inexpert. No és que els hi tinguin mania, senzillament els han posat per a no malbaratar una fletxa.

Els llançadors formen en filera a un centenar de metres, disposats en dues línies, una davant l’altre. Disparen els primers, fan pas enrere, pas endavant pels segons, tensen l’arc i deixen volar la fletxa; i així una bona estona. Entre els experts tiradors, s’albira la gratificant presència de molta gent de lleis, que fa més seriosa la competició, i també representants de la més alta política actuals i passats (la mateixa Ayuso, per exemple, o l’Aznar), així com molts representants de Vox, que són més enrere perquè disparen amb metralleta. Igualment presents, representants de Manos Limpias, d'Abogados Cristianos i d'altres, diguem-ne, “sindicats”. Cada tres torns, els tiradors donen l’arma a periodistes (amb carnet o sense) i, ja al final, com a una assignatura més, es deixa l’arc a nens d’escoles privades, que fan alguna prova iniciàtica. Això és Madrid, més o menys, en aquest any de gràcia.




ÀNGELS BARCELÓ
Directiu anònim de la SER explica a l'Àngels Barceló de què va el món

Àngels, de verdad, estamos encantados contigo y para nada quisiera que interpretaras mis palabras como una crítica, al contrario. Me parece que haces una labor magnífica y sí, eres dura, por cojones que lo eres, pero si tú crees que se lo merecen, pues duro con ellos, Àngels, de verdad.

Lo único que pensamos es que, si insistes demasiado, si diriges tu crítica siempre a los mismos, los otros puede que crean que eres de éstos y esto nosotros tampoco hemos de permitirlo para no dar margen a los otros, no sé si me entiendes.

A.B.— Perfectamente.

O sea, que tú haz lo que creas conveniente, pero sería todavía más conveniente que bajaras el tono. Reparte los palos, que aquí quien más quien menos una hostia se la merece. Puedes decir lo mismo, faltaría más, pero de otra manera.

Estamos en un momento difícil, ya lo sabes, y por eso hemos de ser muy cautos con lo que decimos, no ser como ellos, jamás hemos de parecernos a ellos; o sea, que no puedes decir lo que ellos dicen, pero, eso sí, puedes decir lo que quieras, cuando quieras y como quieras. ¿Entiendes lo que quiero decir?

A.B.— Perfectamente. Puedes darme de baja hoy mismo. Gracias por todo, majo.


GAZA: ANEM PEL SETANTA PER CENT
En Netanyahu amenaça el que queda de Gaza

Es va despertar content, ple d’energia i va convocar roda de premsa. Amb un somriure encisador que li endolcia el rostre, en Netanyahu va explicar que ja havien aconseguit dominar (que, en versió sionista, significa arrasar) el seixanta per cent de Gaza. “Vàrem dominar primer el vint, després el trenta i el quaranta, ara ja estem al seixanta, vindrà el setanta i fins el final”, va dir més o menys literalment. Tots sabíem quin era el destí de Gaza, però no deixa d’impressionar la fredor de l’anunci oficial. Cal estar molt entrenat en el terror per anunciar la desaparició d’una terra i dels seus habitants amb un somriure als llavis.

Al Netanyahu li agrada la ferralla, és un entusiasta de la destrucció i la mort, un paio fantàstic i molt actual, molt dins la línia dels magnats actuals.

Es trobava tan a gust en la seva conferència que va allargar-la amb l’anunci que Israel no accepta, a partir de ja, el paper de l’ONU; especialment del seu Secretari general Antonio Guterres. A Israel no se’l toca, ni se’l critica, Israel és l’expressió geopolítica de Déu. Terra santíssima, on tot és bondat, benedicció i neteja ètnica.

Ull, doncs, amb les Nacions Unides. Qualsevol dia es poden trobar amb la seu feta una muntanya de runa. De fet, ho mereixen: callar davant la massacre genocida de Gaza, també és un crim.




L’EXÈRCIT IL·LUSTRA EL PALAU DE LA MÚSICA
La música militar també fa trempar els capos del Palau

El Palau de la Música Catalana, refugi i temple de la catalanitat i patrimoni comú de la humanitat, inaugurat el 1908, ha patit, en el transcurs dels anys, diverses profanacions per part de les dues dictadures del segle XX, protagonitzades pels militars feixistes: com el seu tancament, el 1925, pel General Primo de Rivera; un festival de la Falange, el 1940, inaugurat tot cantant el Cara al sol; un concert del Cor de les Joventuts Hitlerianes, el 1943; i els fets del Palau, de 1960, amb el Cant de la Senyera.

Finalment, aquest 20 de maig s’ha celebrat, d’amagatotis —com sempre s’ha fet en els darrers anys—, el concert La Ilustración y el Ejército en Barcelona, dins els actes commemoratius del Día de las Fuerzas Armadas 2026, interpretat per la Unidad de Música de la Inspección General del Ejército, sota la direcció del capità músic Mario Ruíz María. El concert, presidit pel General Amador Enseñat i Berea, ha estat seguit per un públic entusiasta que omplia el Palau de gom a gom. Però, això sí, aquesta vegada han fet ús del Palau de forma democràtica, no ha estat una usurpació, sinó que l’han cedit amablement i cordial els seus gestors.

El concert va arribar al seu clímax amb la interpretació de la Dansa ritual del foc de Manuel de Falla, el Cant dels Ocells de Pau Casals o la Moreneta d'Antoni Carcellé; als bisos, s'hi va incloure l'havanera El meu avi, tot acabant amb el públic dempeus, amb la interpretació dels Segadors i La Marcha Real. Com veieu, aquests militars semblen talment de la ceba i fortament arrelats a la terra, no com molts d’altres llepaculs, bocamolls i vividors de la pàtria que ens envolten!

Els militars són gent d’honor, respectuosos i defensors dels seus ideals i, malgrat ser els nets i besnets dels derrotats pels obrers el juliol del 36 als carrers de Barcelona, no són gens rancuniosos.

Quant trigarem a sentir la seva música a la Sagrada Família, al Liceu, al nou camp del Barça o en un 11 de setembre?




COM PREPARA EL KREMLIN LA FI DE LA GUERRA?
Venent la pau als russos!

Davant l'estancament de la guerra a Ucraïna i les dificultats econòmiques, els estrategs del Kremlin estan intentant convèncer en Putin de posar fi al conflicte.

Aquesta és la brama amb la qual viuen milers d’exilats russos. Amb tot, alguna cosa li passa al Putin. Segueix putinejant amb els elements retòrics que l'administració presidencial defensa per a fer acceptable la fi de la guerra per als russos.

Circula un document, d’unes deu pàgines, on s’exposen els elements de llenguatge propagandístic destinats a 'vendre' un acord de pau amb Ucraïna, malgrat les grans pèrdues entre les tropes russes i la manca de resultats significatius. A la pàgina titulada La imatge de la victòria, és diu textualment: “Has de saber com aturar-la a temps. Sinó seria un fracàs de l'SVO [acrònim rus d’operació militar especial; és a dir, la guerra a Ucraïna] o esdevindria una victòria pírrica”.

El document diu que l'esgotament de recursos, la necessitat d'augmentar els impostos, l’atur a les empreses, l'amenaça d'atacs amb drons i tropes, terrorisme, crisi demogràfica i la substitució dels russos per migrants equival a perdre davant dels Estats Units en l'establiment del nou ordre mundial.

En aquestes condicions, els polittecnòlegs del règim, treballen per a forjar la narrativa que permetrà al Kremlin sortir d'aquesta guerra amb el cap alt; tot presentant el final del conflicte com una gran victòria personal de Putin, subratllant guanys territorials, recursos naturals, comunicació terrestre cap a Crimea i la costa del mar d'Azov, així com milions de nous ciutadans “de parla russa”.

L’últim toc és que la guerra ha permès a Rússia de purgar-se de les elits que l'havien traït. Cap record per la mort de centenars de milers de ciutadans russos mentre que, per segon mes consecutiu, les tropes russes perden terreny.


D’EUROVISIÓ AL FESTIVAL NEONAZI DEL MARESME
Chaos in the Sun, festival "cultural" a Santa Susanna

Vam començar a recuperar espai amb les vuit hores de Canet i ja tenim aquí un dels festivals dels fatxes. El món roda massa ràpid.

Els organitzadors de l’acte no acaben de donar una definició exacta del que pensen durant la celebració de la festa, però només veient el cartell te’n pots fer una idea; tot ell revela el que són: maleïts nazis de merda.

Més enllà, però, de les colònies organitzades per a aquests xicots, resulta interessant saber com han aconseguit el lloguer d’una finca privada (que té amo o mestressa), els permisos de l’ajuntament i que puguin fer passar el festival com a reunió d’amics (procedents de tot el món... el supremacisme blanc no coneix fronteres?).

I encara més interessant i perillós, alhora, és la reacció del poble. Els comerciants de sempre miren només el calaix que poden fer durant la festassa i, amb la seva proverbial “apolítica”, callen. Un petit grupet, que rebutja acollir feixistes al seu poble, fan una mini-protesta i un segon sector crític, també, però anònim, perquè tenen por... o potser una mica també perquè tenen dos dits de front (us sona això del doxing, per exemple?). En una entrevista, un membre d’aquest sector va criticar la celebració de l’acte, però ho va fer sense donar la cara a càmera —d’altra banda, realment qui li ho pot recriminar? La càmera t’adora i també, quan convé, et porta a l'Audiència Nacional.

Senyores i senyors, Catalunya torna a tenir por del feixisme? (Potser és que també hi tenim força fatxa, aquí). Fins fa quatre dies, eren els feixistes els que s’amagaven darrera passamuntanyes... bé, potser, més aviat, darrera els aparells de l’estat i llustroses caretes similars. Ara —més enllà de l’ICE i altres estetes, afectes a la moda— ja no els cal tanta discreció; a la tele tenen més audiència que mai i, al Parlament, més escons (amb permís de les majories absolutes del PP).

Al poble, als demòcrates que cada quatre anys va a votar en aparent llibertat, i als que, mentrestant, no es pensen quedar quiets, més els val que es posin de nou la caputxa —per a donar la cara de debò, i posar el cos, molts no se l’han treta mai. L’hora és greu.

LLUFA GAMADA




ELS XAIS, A PREU D’OR
Robatoris massius de xais

Una vegada comprovat que tots els peixos del món no duen les quatre barres al llom, Catalunya empren una nova ofensiva amb els xais. Els valorarem tant que, per reproducció natural, aquestes bestioletes peludes acabaran portant a l’esquena senyeres de llana. No se’n sap l’origen, però la qüestió és que darrerament els ramats de xais catalans són l’objectiu preferit de les màfies més importants del món. No hi ha dia que no ens falti un xai, o una cabra (que a vegades els confonen). Els ramaders ja no saben què fer. Apel·lar els Mossos, per a què? A la Guàrdia Civil? se’ls menjarien. Potser organitzar patrulles entre ells? I, aleshores, quan es folla, a pagès?

A les males —i racistes— llengües els ha faltat temps per a acusar la comunitat musulmana d’estar al darrera dels robatoris; per allò de la Festa del Sacrifici (o de l’Ofrena) i tal... S’hi menja xai i el xai va car —en fi, com veieu, un libel islamòfob molt original i elaborat; que no prové d'una associació vegana antiespecista, precisament. Hi ha un petit detall, però, que no acaba de quadrar en l’acusació. La festa ja ha passat fa dies i, és clar, encara queda gairebé tot un any per a que es torni a celebrar. “Ho guarden al congelador”, insisteix la secta anti-musulmana (malauradament, força estesa a casa nostra). Segur?

Una altra possibilitat, si tenim present la professió del darrer implicat (mecànic) és que, a molta gent, li falta feina o la que té no li abasta per a despeses. Aneu a saber si el mecànic encausat, davant l’afluència de cotxes elèctrics, s’ha quedat sense saber on guarden el maneguet (el famós manguito) o les bugies i, el pobre, ha pensat en fer-se ramader d’ocasió. I com ell, gent de molts altres oficis a la baixa.

O imaginem que els lladres de coure tenen ja totes les línies pentinades, que cada vegada és més difícil trobar una línia que funcioni i que la mateixa Renfe ha retirat el poc coure que quedava. Què han de fer, aquesta gent? Doncs dedicar-se al xai.

A Karlitus, hem decidit crear una Fundació pro-Xai. Ens quedem una cria al mes, la guardem al menjador de casa —sens dubte, però, no prou espaiós per a la pobra criatura, i més tal i com està el preu del metre quadrat en aquest país— i quan està prou grassa i formosa... en lloc de matar-la, la inscrivim en algun d’aquests clubs que avui dia omplen Barcelona (no ens referim al Barça, exactament), on finalment podrà desenvolupar una vida social plena i, segur, trobarà molt bona herba que pasturar.




CAIXES DE RESISTÈNCIA
Solidaritat entre mestres dels Països Catalans

El context és dramàtic, aquí, allà, en un tema, l’altre o el de més enllà. A partir d’aquí, podem trobar aspectes positius, com, per exemple, el moviment de solidaritat entre els mestres de Catalunya, València i les Illes Balears. L’invent no ve d’ara, les caixes de resistència han estat útils per a atendre les urgències de molts treballadors en èpoques passades d’aldarulls i vagues. Sobretot, però, tenen un regust solidari que et porta a mirar amb tendresa el col·lectiu que el posa en marxa. És com si encara fóssim bona gent.

D’altra banda, amb el que cobra un mestre, la mesura és oportuna d’allò més; especialment, per si, a plena vaga, algun d’ells ha de celebrar un aniversari.

En aquesta ocasió, el ressorgir de les caixes té encara una altra lectura gratificant. L’entramat d’ajuda es vincula a través del que, a vegades, es coneix com a Països Catalans. De fet, sense voler-ho, probablement, els mestres han recuperat una idea de país pràctica. No ha estat un discurs acadèmic, tot defensant la unitat del català, és la pràctica de la protesta la que l’ha posat de nou en moviment. I això també fa bonic perquè demostra, una mica, que realment aquestes terres tenen algunes coses en comú, malgrat que oficialment es vulguin enterrar. Les caixes de resistència tenen una aureola èpica; de guerres i resistències, de fam i fred, de postguerra, de suport a un aïllament involuntari.

Podria dir-se que aquestes caixes segueixen existint. Un país ajuda a un altre en cas de catàstrofe; Europa dona una milionada a Ucraïna per a defensar-se dels atacs russos; grups de voluntaris es desplacen pel planeta, tot ajudant terres devastades per malalties i fams. Doncs sí, però no és això. La caixa de resistència és una relació personal entre damnificat i damnificat. Un suport que no arriba patrocinat per uns bancs, sinó per la germanor entre les persones. Un gest de generositat que, pràcticament, s’ha perdut en els temps actuals, on el context, com dèiem al principi de l’article, és dramàtic.

Benvinguda sigui la idea dels mestres, per deixar-nos recuperar uns moments d’innocència i fer reviscolar l’esperit de revolta.




EL CENTRALISME
Narcotraficants roben a la armada

Un dels problemes del centralisme polític és tenir el Ministeri de Marina a Castella, on quan se’ls obstrueix la canonada de la banyera, pensen que han trobat el mar. Els problemes de l’Armada venen de lluny. Vaixells que no suren, submarins que no tornen a la superfície o embarcacions enganyoses que fan un parell de milles mar enllà i, quan la tripulació vol celebra-ho, fan una salva de fusells i la nau s’enfonsa. Per a evitar tantes pèrdues, el Ministeri va decidir aparcar les llanxes a terra; una manera segura d’evitar que faci aigües. La idea va ser tan celebrada que la Marina va sortir en velers turístics a fer una paella. Malauradament, al tornar no hi havia les llanxes. Els narcotraficants les havien robat. Fa temps que això de la Marina no funciona i, si no, pregunteu per l’Armada Invencible.


PETIT GIR AL CAMÍ DE FRANCESC D’ASSÍS
La Venerable Ordre Tercera de Sant Francesc d’Assís

Sort que Sant Francesc era d’allò més humil i amb un rosegó de pa i una sardina es feia el dia! Els temps passen i els descendents s’han acomodat una mica. Tenen 47 propietats, donades en herència per gent pietosa. “Ells sabran treure’n profit”, deien els testamentaris en el llit de mort. És veritat, n’estan traient molt de profit. Venen les cases i s’embutxaquen els diners. De moment, ja s’ha creat una Associació d’Afectats pels Capellans, que en els seus estatuts deixen molt clar que no volen ni sentir a parlar de Sant Francesc. Mal fet, el sant no en té cap culpa, ho podem assegurar.


PUIGDEMONT, EL CATALÀ ERRANT
Exiliat, però desitjat?

En Josep Tarradellas, aquell que va dir “Ja soc aquí”, va haver de ser a l’exili més de quaranta anys.

A Puigdemont li pot passar el mateix, malgrat que en Feijoo i en Sánchez, quan tenen problemes polítics, es recorden d’ell i li prometen l’amnistia, el tresor robat als catalans, o els trens i carreteres que mai no faran.

Senyor President, des d’aquí li preguem que no els faci cas. Que no es deixi ensarronar. Que guardi l’honor republicà.

En definitiva, que actuï amb ells com el que són: els seus enemics. A l’enemic, ni agua, en política!


EL GOVERN I LA RECAPTACIÓ DE L’IRPF
No saben per on començar

Amb el que costa que Madrid cedeixi competències sobre els euros, ves per on... El nostre govern ha retardat la recaptació de l’IRPF. Realment tenen (tenim) un futur ple de riquesa, però no sabem per on començar. De moment, tres milions de catalans viuen en la pobresa. Els carrers estan plens de turistes indiferents a la gent que no té sostre i dorm al terra. I el nostre govern, tan tranquil... ja que mentre hi hagin turistes a milions...




POLITICS, MAGISTRATS I POLICIES
COMFESSEN ELS PECATS DELS ADVERSARIS?
O MÉS AVIAT ENCOBREIXEN EL SEUS SECRETS?