30 de novembre 2024

SEGONA PÀGINA


I ARA, PENITÈNCIA DEL P.P.
Es descobreix de Montoro el que tots sabíem
Montoro sempre ha estat una bona mascota, serveix per recordar al dolent dels Simpson, a Dràcula o a l’avar de Molière sense problemes. Com a ministre, és, o ha estat, una altra cosa. No dόna la talla (en cap sentit).

L’engany està en la seva mirada, la cobdícia en les mans, la trampa en el somriure, la gasiveria la porta amagada a l’esquena encorbada, la usura a la veu. No estranya que Montoro hagi saltat pels aires com qualsevol malvat de dibuixos animats. Era profecia.

La telaranya era tan extensa com resistent. No anava entre dues branques o entre un trist angle de paret, la xarxa s’estenia del Ministeri fins a les companyies on havia treballat i omplia de resina operacions econòmiques, fiscals i polítiques de tot el país. Una feinada. Montoro no va mossegar una comissió d’uns quants milers d’euros, Montoro va canviar lleis d’estat per aconseguir beneficis milionaris per ell i pels seus, com per exemple el P.P. Un P.P. que amb innocència patètica ha sortit corre-cuita per desmarcar-se d’un dels seus ministre estrella. El P.P. que ha signat un pacte amb Cronos igual que Faust amb el diable, esgrimeix que de Montoro no en saben res. La de temps que no el veuen. El que pogués haver fet queda diluït per la història. El P.P. actual, el de Feijóo i Ayuso és pura transparència. Amor cristià elevat a la política del dia a dia. Potser sí.

Montoro, seguint l’ordre de dossiers recopilats per dretes i esquerres i que surten regularment a la llum pública quan convé, ha quedat amb el cul a l’aire just quan el P.P. semblava haver posat el genoll al coll de Sánchez. O Sánchez ha pactat amb l’àngel bo o Cronos li ha jugat una mala passada al P.P.

Sigui el que sigui, la mascota Montoro s’ha desinflat. Serà molt difícil, una vegada aixecada la veda, refutar las multitud de càrrecs que tot just surten a la llum i molt fàcil pels socialistes girar el rumb dels esdeveniments. Un socialista arreplega uns milers d’euros i se’ls gasta amb prostitutes. Ok. Però un ministre d’economia del P.P. organitza un estat en paral·lel que desequilibra la caixa forta de tot un país per tenir assegurat el seu futur de mascota. No hi ha color.

I Sánchez a passar un estiu com no s’havia pogut imaginar ni en somnis.


TERCERA PÀGINA


EL GRAN ORADOR
El secret de Feijóo, narrat pel pròpi Feijóo
No quiero parecer lo que no soy, ante todo la verdad y la modestia. Confieso no haber nacido con tanto lenguaje. EN realidad me costó cuatro años decir mamá y papá y hasta pasada la Primera Comunión no supe deletrear la palabra pe-ca-do. Luego ya me acostumbré.

Ser orador en mi partido, el Popular, es relativamente fácil. Después de nuestro señor Aznar que susurraba verdades como puños pero difíciles de oír y del maestro Rajoy ceceante y pelín desconexionado con el relato, subirme a la tarima es, para mí, fácil tarea.

Yo tengo una misión, sacar de la Presidencia a Sánchez y un discurso para justificar la misión. Viendo lo pasado, creí desde el primer momento que no podía seguir con la machaconería de Aznar “váyase señor Sánchez” ni con la egrvahtvfnmey de Rajoy, así que me compré un diccionario de sinónimos. Gran elección. Era caro pero ha valido la pena.

Si han atendido ustedes a mis discursos, verán que estoy diciendo lo mismo des del momento que ocupé la silla de jefe de la oposición pero… con diferentes lenguajes, analogías, hipérboles, simbolismos y fábulas.

No es lo mismo insistir machaconamente con un “váyase señor tal” que salpicar el mensaje con condimento diverso como, lárguese, desaparezca, huya, cese, ocúltese, eclípsese o vaya a tomar por el culo. Y así me gano yo la vida, gracias a un libro, tomo, ejemplar, librejo, volumen de sinónimos.


TORNAR A LA JOVENTUT
Enxampen dos lladres de més de seixanta anys
Més propers dels setanta que dels seixanta. Tips de cobrar una pensió de merda, de jugar al domino, de prendre copetes d’alcohol barat. Tips de la vida ensopida de cada dia. És de vell que hi veus clar i els dos amics veuen que fora molt millor tornar a ser lladres com abans. No s’hi posen per poc. Planifiquen nou atracaments. A Bancs, naturalment. Els bons lladres roben a bancs, no ha Supers ni a velletes vídues. A bancs i a l’antiga. Pistola en mà, mitja a la cara, i tres crits ben donats. Botí segur.

Però el cos ja no és el que era, ni la memòria. Han de passat una i altra vegada per davant la sucursal per controlar tots els detalls. Un dia es deixen l’horari d’obertura, un altra el nombre de treballadors i les cames tampoc responen com abans, al migdia estan cansats. Cagundeu!

Tips d’estudiar estratègia decideixen actuar. Entren al banc, fan la feina, la veu com a mínim respon i acollonen al personal. Arrepleguen els diners i surten. Als cent metres els han detingut. La Policia els seguia des de molt abans perquè ja no tenen la finor de fa uns anys.

No hi ha dret. Aquest país no tracte a la gent gran amb delicadesa. Com a mínim dna’ls dos dies de festa, que facin una cervesa recordant temps passats. Ja tenen temps per evitar els altres atracaments.

Aquesta gent no han d’acabar a la garjola, es mereix la medalla del treball.


QUARTA PÀGINA


NOVA CALEDÒNIA SERÀ REALMENT INDEPENDENT?
Manuel Valls treballant sempre pel bé de la humanitat
El govern francès ha fet un acord amb els partits polítics de Nova Caledònia pel qual, aquesta antiga colònia francesa annexionada a França el 1853 accediria com a nacionalitat Caledòniana a un estat independent però dintre de la República Francesa. Aquest nou estat gaudiria de representació internacional, però sense poder pertànyer a l'ONU. I mantindria la nacionalitat francesa.

Perquè aquest projecte fos efectiu s’hauria de modificar el títol XIII de la Constitució francesa, relatiu a Nova Caledònia, i ser aprovat pel Parlament Francès. També perquè tiri endavant aquesta iniciativa es farà un referèndum a Nova Caledònia el febrer del 2026, que no compta amb l’aprovació de molts colons francesos i autòctons canacs.

Els canacs de Nova Caledònia porten ja una llarga lluita per emancipar-se del domini francès i aconseguir la independència. Així, en els darrers referèndums d’autodeterminació han anat guanyant terreny amb un 43,6% el 2017 i un 46,8% al 2020. I en una propera consulta podrien superar el 50%. Aleshores, aquests bons propòsits del Govern Francès encapçalats pel nou ministre d’ultramar Manuel Valls, conegut exministre socialista francès per l’expulsió de gitanos, a Barcelona com alcaldable i avui, llampant ministre de Macron.

Una operació adreçada al poble canac sotmès al colonialisme francès que ocupa l’esglaó més baix en sous i el més alt en atur, podrà alterar el seu estat de submissió?

El gran patriota Manuel Valls vetlla com sempre amb fervor i devoció pels interessos dels poderosos de França. Abans que un altre referèndum faci possible una independència real de l’illa cal assegurar com sigui la supremacia i la pertinença de Nova Caledònia a França, sobretot per qüestions geoestratègiques i per continuar mantenint el monopoli sobre el níquel, que representa un 30% mundial i d’altres reserves de minerals.

Una jugada cosmètica, que no facilitarà l’autodeterminació dels canacs, ni tampoc d’altres colònies franceses com: Martinica, Guadalupe, la Guayana, Réunion, i Tahití. Que segueixen encara sota la bandera de la llibertat, igualtat i fraternitat però mai de la solidaritat més elemental.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


SILENCI, INCONTINÈNCIA I DIARREA VERBAL
Devolver España a los españoles!
Una mica més i explota amb el silenci que li va imposar Núñez Feijóo, però al tercer dia va parlar. Isabel Díaz Ayuso ha aprofitat el Congrés Nacional del PP per passar de desdibuixada i avorrida a ser la Pepa del PP. I és que el líder del PP va exigir el total protagonisme per reblir esquerdes i desacords al si del partit. És clar que Ayuso té sempre un as amagat i en aquest cas es nomena ESPAÑA.

I clar, incontinent com és en tots els sentits, des de l’eròtic fins al patriòtic, va descriure Espanya com un país apocalíptic. La presidenta madrilenya afirmà –amb aire d’estar-ne convençuda– que viu en un lloc on s'ha “normalitzat el crim com vida normal (...) i que, com en totes les dictadures, els ciutadans són les víctimes i tenen moltes dificultats per viure”.

Ja, llençada en la incontinència verbal ha recordat a Feijóo que com a “capità manaies” del PP té la missió bíblica de: “retornar Espanya als espanyols, com va succeir en la Transició”. Una manera de dir que cal tornar a la dictadura franquista sota fons de creuada contra els herètics de Catalunya, afirmant que la crisi secessionista del 2017 tornarà a reproduir-se per culpa que el PSOE ha podrit “les institucions de l'Estat”. I més enllà de la incontinència ha entrat en la diarrea dient que segurament pot existir un frau electoral si es convoquen les eleccions per les connexions que té José Luis Rodríguez Zapatero amb Veneçuela.

El pitjor de tot, segons ella, és que si Pedro Sánchez continua amb la seva tirania la víctima final serà la democràcia. Una manera com un altra de tractar de ruc a Feijóo que no es mostra capaç de fer caure el govern socialista. Pobreta, realment no entén Espanya, ni la seva, ni la real. A Espanya els governs es podreixen des de dins. Li va passar al seu partit, el PP i li està passant al PSOE.

La corrupció espanyola és la marca de fàbrica de l’estat des del moment de la conquesta del Nou Món i mai cap règim ha estat capaç de donar un cop de timó i aconseguir un estat en el qual la corrupció no arribi a més del 10%, paràmetres acceptats en els principals països de la UE.


LA DRETA TIRA CARNASSA
Torre Pacheco
La proporcionalitat és igual d’exacte que l’omnipotència divina. L’individu com més primari, més desenganyat i més impotent, es va reconvertint en més racista. Com més desenganyat, primari i impotent, més procliu a creure’s qualsevol mentida que escolti. Encara que sàpiga que és mentida, quan escolta un bon missatge anti qualsevol cosa la massa surt al carrer a perseguir aquesta cosa. La que sigui.

És lògic, no hi ha racionalitat, ni intel·ligència en aquests individus, només misèria i aquestes mancances fan que surtin al carrer sense analitzar el missatge.

La por, la ràbia i una miqueta de sang formen el seu organisme. La resta és semen.

La dreta va aprendre a encendre les baixes passions des del temps de Caín i l’altre. Domina la forma, el tempo i ara les xarxes socials. Cap descerebrat s’aturarà a confirmar la notícia d’una violació, per ells no cal que hi hagi violació, la sola notícia inflama i el departament de ficció de la nova Falange genera cents de missatges falsos cada dia.

Torre Pacheco ha estat un primer esclat seguit a les poques hores de casos a Catalunya. Caldrà molta aigua per controlar el perímetre d’aquest incendi provocat.
LLUFA pels incendiaris.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA DERIVA DELS PERICOS
El RCD Espanyol canvia d’amo
Creuen els pobres que el remei és acabar de pagar la hipoteca. Al morir, el deute segueix pendent. La pobresa no comença ni acaba en la hipoteca. Hom és pobre per naixement, nacionalitat, circumstàncies mil, també intel·lectuals que impedeixen assolir un cert nivell de benestar. La hipoteca és conseqüència, no pas causa. És el que fa anys li està passant a un club de futbol català, l’Espanyol.

En pocs anys, el club ha passat de mà en mà. Mans benintencionades, segur, però incapaces de cobrir la pobresa pendent. Darrerament el mecenatge local ha donat pas a les inversions estrangeres. L’amo ja no és un soci de possibles, és un inversor japonès que representa un munt de societats escampades pel món o, ara, un d’Americà.

En arribar a aquest punt potser caldria aturar-nos un moment: que coi foten japonesos, àrabs i americans comprant clubs de futbol? I no només comprant grans clubs. Hi ha un fotimer d’associacions esportives de quarta regional a les que algun magnat estranger dόna una propina per poder comprar pilotes rodones. Serveixen els camps de futbol, encara que siguin de gespa artificial per entrenar entrades i sortides de capital dubtós? La compra venda de cracs s’aprofita per blanquejar ni que sigui la samarreta del club comprat?

Pels aficionats espanyols el seu club de futbol representa molt més que la seva autonomia. El club és el cau on guarda els sentiments patris. Ha de ser dur pels socis pericos veure com la seva presidència, una mica la seva entitat, s’allunya de casa i encara més veure com l’allunyament sentimental no serveix per pagar els deutes pendents. Fa masses anys que l’Espanyol és un club pobre, que té socis i terrenys i coses però que no surt d’una situació esportiva melindrosa. A vegades l’amor necessita xampany i l’esport sentiments.

Què pot sentir Chen Yansheng, propietari d’una empresa de joguines per l’Espanyol, i Alan Pace què hi fa per aquí? En una hipotètica conversa entre un vell soci espanyolista i el nou propietari del club es veuria l’abisme que els separa. I les diferències no serien només idiomàtiques.

Cal dir també una darrera cosa; a vegades l’origen marca el destí. L’Espanyol va ser durant molts anys reserva espiritual de la Catalunya franquista. I ara han de lluitar per no estar a segona. Que cada palo aguante su vela.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TO BE OR NOT TO BE
L’atzarosa vida de Collboni
L’alcalde de Barcelona Collboni és un personatge de tragèdia grega. L’imagino amb túnica blanca donant voltes pel despatx davant l’estupor dels criats. Quan esgotat s’asseu al tro, el cos li sagna lleugerament per fines esgarrapades provocades per déus i deesses. La lluita de Collboni és com la de Prometeu, constant i perseverant. Collboni lluita entre el pensament, la paraula i l’obra. Pobre nano.

Collboni fou un noi trempat, afable, un rebel burgés que s’enfrontava al món amb ganes de dir la seva. Però succeí que una força còsmica l’inoculà del desig pel poder. I la va cagar. Encara es pot intuir el seu tarannà franc i planer però tot just connectar amb l’oposició (qualsevol cosa que no sigui ell mateix) es transforma en cuirassa. Queda palplantat, barbeta alta, pit enfora, com una cascavell a punt d’atacar.

Les darreres decisions de Collboni sόn un bon exemple del que intentem explicar. Decideix per exemple, després de sacrificar un conill a la barbacoa, que abordarà el tema de l’habitatge i es munta una festa –amb nans i tot com el Lamin Yamal– per anunciar-ho. I posat a fer feina certifica l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i posa la primera mesada de la seva butxaca. Collboni ha resolt els seus dubtes. Mireu que decidit se’l veu.

Tres llunes més tard i després de sacrificar a una parella de desnonats, anuncia un canvi de rumb. La subvenció d’un trenta per cent per d’habitatges socials cau del programa municipal i encara més, després de donar suport a més aeroport, ara redueix les visites marítimes. El port de Barcelona reduirà la seva capacitat d’arribades. Barcelona, diu Collboni amb la lira a la mà, no pot absorbir més turistes. I els que vindran de més volant? pregunta algun regidor de la minoria... Collboni, abans de respondre cau rodó al mig de la sala d’oradors.

I així anem, d’una banda a l’altre segons els designis de Collboni el gran que per natura voldria estar bé amb tothom però que per mantenir el poder es capaç d’enfrontar-se a la Barcino sencera. I així va ell també donant tombs per les sales de marbre de casa, escoltant a un déu i a un altre i mantenint el bastó d’alcalde agafat amb les dues mans.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


NETANYAHU SEGUEIX DE CACERA
Ara maten als que van a buscar aigua
En el darrer concurs per matar palestins i gent de mal viure, el Parlament hebreu va premiar la idea de fer tir al blanc mentre la gent de Gaza anava a buscar menjar. La idea va ser tot un èxit. Quinze dies més tard han tornar a obrir el concurs i algun aprofitat va plagiar la idea amb un petit canvi. Matarien al habitants de Gaza que fan cua per buscar aigua. El jurat va considerar que malgrat tenir certes coincidències amb el matar la cua pel menjar, la del beure tenia el seu punt d’originalitat. Van premiar la idea i ara els maten així. Com accèssit especial va ser molt valorada la idea de que la gent de Gaza no tingui un lloc on recordar als seus assassinats i han començat a bombardejar esglésies. Segons Netanyahu sota els altars s’amagaven terroristes i mala gent.
La candidatura per nomenar a Netanyahu Nobel de la Pau, segueix endavant.

CATALUNYA NO ESTÀ PREPARADA
Funcionaris d’Hisenda contra el control recaptador de Catalunya
Com un sol home, els funcionaris de la Hisenda espanyola han advertit que Catalunya no està preparada per assumir la fiscalitat catalana. Sembla que els gremis (ferroviaris, metges, policia) ofereixen resistència a ser dirigits per Catalunya. Tanta coincidència fa pensar que potser tenen raó. També és veritat que qualsevol tasca reclama un aprenentatge. És possible fins i tot que alguns funcionaris espanyols, el primer any de feina se’ls passin controlar les despeses del Corte Inglés o de Ferrovial, qui sap. En tot cas, és important que Catalunya tingui recaptadors de garantia. Ningú no pot garantir que a casa nostra no hi hagi una fureta com Montoro. Aleshores ja la tindríem “liada”.

GAZA, SET, FAM I ASSASSINAT DE MASSA
Si no és nazisme, què és?
El govern israelià continua assassinant impunement, matant de gana i de set als palestins, mentre el món està completament paralitzat per por a Trump, còmplice total.
Macron s'ha llençat a la piscina i reconeixerà l’Estat Palestí: una primera mundial. Netanyahu i els seus acòlits s’emprenyen com mai i decideixen que des d’ara mataran diàriament encara més palestins.  
De fet, s’inspiren totalment de la «Solució final» nazi una vegada comprovat que els palestins són massa lents a morir.

UN MORT A L’EIXAMPLE BARCELONÍ
Un de massa!
Fa poc un home ha mort a trets a l'interior d'un portal del carrer de Consell de Cent, número 200. Això comença a no ser divertit. Fins ara les màfies es discutien i deien: Desenfunda, fill de puta!
Disparaven un parell de carregadors del calibre 11-45. Hi havia ferits més o menys lleus i els mafiosi estaven contents i satisfets. Però ara les coses van a pitjor. Si no hi ha cadàvers no estan contens i apressen els seus sicaris a cosir a trets als que han assenyalat com persones a fer desaparèixer. Per què no fan un «rodeo» i es maten entre ells d’una puta vegada?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


BARCELONA
SOTA LA BOTA DE MÀFIES I DE GANGS
TRAFIC DE DROGUES I ASSASSINATS