295
294
293
292
291
290
289
288
287
286
285
284
283
282
281
280
279
278
277
276
275
274
273
272
271
270
269
268
267
266
265
264
263
262
261
260
259
258
257
256
255
254
253
252
251
250
249
248
247
246
245
244
243
242
241
240
239
238
237
236
235
234
233
232
231
230
229
228
227
226
225
224
223
222
221
220
219
218
217
216
215
214
213
212
211
210
209
208
207
206
205
204
203
202
201
200
199
198
197
196
195
194
193
192
191
190
189
188
187
186
185
184
183
182
181
180
179
178
177
176
175
174
173
172
171
170
169
168
167
166
165
164
163
162
161
160
159
158
157
156
155
154
153
152
151
150
149
148
147
146
145
144
143
142
141
140
139
138
137
136
135
134
133
132
131
130
129
128
127
126
125
124
123
122
121
120
119
118
117
116
115
114
113
112
111
110
109
108
107
106
105
104
103
102
101
100
99
98
97
96
95
94
93
92
91
90
89
88
87
86
85
84
83
82
81
80
79
78
77
76
75
74
73
72
71
70
69
68
67
66
65
64
63
62
61
60
59
58
57
56
55
54
53
52
51
50
49
48
47
46
45
44
43
42
41
40
39
38
37
36
35
34
33
32
31
30
29
28
27
26
25
24
23
22
21
20
19
18
17
16
15
14
13
12
11
10
9
8
7
6
5
4
3
2
1

Licence Creative Commons
 
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 


22 de setembre 2023

BIJUTERIA FINA
Líbia inundada
La joia Africana. Un dels països amb més potencial, riquesa mineral i estructura industrial, desapareix sota el fang. Causes físiques, raons tècniques, falles humanes, le que es vulguin. Des del canvi climàtic fins la falta de manteniment de les preses, el que calgui per justificar un fet puntual.

El malefici africà però no depèn d’una causa puntual. És un tot. Un abocador d’interessos colonials, governs titella, explotació, corrupció...

Un país no pot estar eternament en guerra, no pot estar dividit en dos governs, no pot dependre d’infraestructures antiquades i deixades de la mà de déu, no pot ser modernitzada a parts segons l’origen de cada govern parcial, no pot quedar-se els guanys nacionals a les butxaques dels mandataris... i això és el que passa al Líbia i, pràcticament a tota Àfrica.

Occident no permetria aquesta situació dins les seves fronteres però no només les permet sinó que les fomenta a l’Àfrica, el continent sense llei, ni cultura ni aliments, però amb uns governants que brillen en la nit farcits de pedres precioses.

Igual que la sopa de la mare, eternament dolça i amb la pasta estovada, arriba un dia que et negues a menjar-la tot i saber el trasbals que provocaràs, hauria d’arribar la jornada en que la civilització deixi de permetre aquesta ofensa amb l’Àfrica. Costi el que costi, es perdi el que es perdi, cal lluitar per una certa dignitat.

A la seva manera, Líbia es refarà. Tornaran a fer cases de fang i canyes, tornaran les dones a parir fills a parells, els morts s’oblidaran i els que quedin buscaran un treball que els permeti la dura supervivència. Líbia no desapareixerà, occident la necessita per adonar-se, a distància, del dura que pot ser la vida.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
TREBALL ÚTIL
La Sra Johansson, fa ganxet a la comunitat europea
I per què no? Com a mínim faig alguna cosa útil. Ja els dic jo que passar-se dues hores escoltant a la Sra Von Der Leyen és horrorosament avorrit i ineficaç. Al meu país fa molt fred i què millor que fer mitjons per la canalla sueca? Tinc beaucoup de nets i netes i amigues de tota la vida ja granadetes que els fa molta il·lusió portar mitjons gruixuts amb la bandera europea.

Si volen que els digui la veritat, aquí no es fa res. Treballava molt més a casa que ara. En teoria faig de comissària d’Afers Exteriors, però en la pràctica encara no sé exactament la feina que s’espera que faci. Un dia em van portar de viatge a Espanya i a les cinc hores, després d’afartar-nos de xurros ja tornàvem a ser a l’aeroport. Un èxit van dir que havia estat la reunió, però només ens vàrem reunir amb els cambres de la tasca i dos guàrdies civils que ens acompanyaven tota l’estona però que no podien menjar xurros perquè estaven de servei.

Tinc una cosina que ha llogat una dona de neteja per cuidar a la mare paralítica. Encara que la vella mare dormi com un soc, la meva cosina fa treballar tota l’estona a la cuidadora i quan ja no li queda res per fer, l’obliga a realitzar una taula de gimnàstica davant l’adormida vella. Jo no sóc exigent com ma cosina, però m’empipa perdre el temps, i per això faig mitjons i a qui no li agradi que es rasqui. Total al final de la sessió sempre pregunto al meu company com ha anat el discurs i ell es limita a negar amb el cap, o sigui que suficient.

A mi m’agradaria molt anar a Espanya, al seu Parlament. Diuen que allí, encara que t’ho proposis és impossible fer mitja, amb la de crits i insults que hi ha, se t’escapen els punts. Alguns companys eurodiputats però m’han dit que a falta d’agulles sempre podria entretenir-me amb el mòbil. Intentaré trobar la manera. La cosa aquesta europea és una pífia... no serveix de res, miri que els hi dic.


LA GARSA PROSTÀTICA
EL RETORN DE LES VAQUES SAGRADES
Aznar i González surten a escena
Serà alguna d’aquestes borrasques amb nom propi i tot, però el paisatge, especialment el polític, s’ha enfosquit. Núvols negres creixen per sorpresa i descarreguen tempestes perilloses.

La situació estava prou carregada amb moviments sovint forassenyats, per aconseguir la presidència espanyola, tot i així, s’intuïen algunes estratègies. La impotència del PP per aconseguir majoria, l’allunyament progressiu amb VOX, el silenci d’Ayuso, els pactes urgents del PSOE amb l’esquerra catalanista. Alguna cosa s’entreveia. Fins que de sobte, la foscor absoluta.

Aznar i González han reclamat la seva quota de protagonisme i han obert la boca. Cagada. Els dos ex líders haurien d’entendre que ja no en tenen de protagonisme i que tot el que diguin serà innecessari i negatiu per la política actual.

Els dos han assumit el mateix paper, el de protectors urbi et orbi dels seus partits. Només varia la forma de fer. Aznar, a la seva, presentant-se com a cerber del PP, ensenyant les dents, i udolant desgràcies. A la seva casa no hi penja l’anunci d’atenció amb el gos, simplement posen una foto de la cara d’ell.

González assumeix el seu pretès lideratge via mística. Va de profeta un paper menys cridaner però igualment perillós. Des del seu nirvana amonesta a alumnes i seguidors. Els que no l’hi fan cas els davalla a l’infern.

Fan nosa i ho saben. Emmerden el pati i ho saben. Tenen bilis acumulada i l’escupen. Amb les seves recents intervencions han aconseguit dividir encara més al PP, fer més forta a l’Ayuso i més insegur a Feijóo, desestabilitzar encara més a la dreta... La Tasca de González, més solapada, neguiteja al PSOE, dóna veu als més reaccionaris, reclama mesures passades, divideix un país en prou feines embastat.

Per què ho fan tot això si fins i tot els futbolistes entenen que arriba el dia de penjar les botes? Perquè la pròstata fa mal.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
L’ÍNDIA TREPITJA FORT
Despertar polític de l’Índia
El 9 i 10 de setembre, s’ha celebrat a Nova Delhi la cimera del G20, on s’ha reunit les economies més avançades i emergents del món. L’Índia, o Bharat en llengua Hindi, una de les primeres potències mundials, és una república federal constituïda per 29 estats amb una població de 1.410 milions de persones, en un extens territori que fa sis vegades la península ibèrica, on s’hi parlen més de 400 llengües de les quals 23 són oficials.

Per amagar la pobresa de Nova Delhi en aquesta cimera, s’ha deixat en la indigència a un milió de ciutadans en enderrocar i foragitar-los dels campaments i barraques que habitaven.

Efectivament, l’Índia és un país de grans contrastos, en ocupar un lloc principal en desenvolupament tecnològic i informàtic, a més de ser en la sisena posició en armament nuclear. Mentre, hi ha 400 milions de persones que viu sota el llindar de la pobresa i un 40% està en risc d’exclusió social.

Tanmateix fa poques setmanes l’Índia ha estat el primer país en posar el peu –encara que metàl·lic- al pol sud de la lluna, amb un cost de 68 milions d’euros mentre la nau fallida russa va costar-ne 185 milions i la NASA en té 400.000 en projecció pel 2024.

L’índia potència mundial emergent, cada cop més important i decisiva, es troba en la cruïlla dels dos blocs que lluiten per l’hegemonia mundial, EEUU d’una banda i Rússia més Xina a l’altre. Bilden malda per atreure a l’Índia aprofitant que està geo-estratègicament confrontada amb Xina malgrat que manté bones relacions amb Rússia de qui depèn en les importacions. Difícil intent perquè l’ambiciós primer ministre Modi, que va declarar “hem de dominar el món”, va empresonar a Rahul Gandhi, líder de l’oposició i està restringint totes les llibertats democràtiques.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
PROCEDIMENT D’IMPEACHMENT A BIDEN
Entendre-ho tot sobre la magra ofensiva republicana
El líder republicà al Congrés dels EUA, McCarthy, cavalca sobre senders de guerra i llança un nou atac contra Joe Biden aprofitant els polèmics assumptes del seu fill Hunter. Aquest, acusat de mentir sobre l'adquisició d'una arma de foc el 2018 en la que també negava la seva addicció a les drogues és la font dels maldecaps actuals del partit demòcrata.

El president sempre ha mostrat un suport indestructible al seu cadet malgrat el trencadís d'olles i cassoles. El president viu amb el permanent dilema d’actuar com a pare o com a polític. Una equació de difícil solució i en algun punt qüestionable, i vergonyosa per a ell, quan per mostrar les marques del seu afecte patern i solidaritat diu que té l’absoluta convicció que el seu fill no ha fet res dolent, i el convida a acompanyar-lo en viatges oficials, en lloc de fer-li guardar una distància de la Casa Blanca.

Hunter, en realitat és exconsumidor de drogues acomiadat de la Marina dels EUA el 2013, i un addicte al crack de la cocaïna fins a consumir-la cada quart d'hora en el punt àlgid de la seva addicció, segons va confessar tres anys després en l'assaig autobiogràfic Beautiful Things.

Els republicans, Trump al davant, han estat durant anys retratant-lo com el geni absolut del mal, com un pària de la humanitat i des del 2018 constantment investigat per la justícia i l'FBI. Mai abans s'havia processat penalment el fill d'un president en funcions que s'enfronta a fins a vint-i-cinc anys de presó, si es dictessin i sumessin les penes màximes per cada càrrec.
En essència, els membres electes de la Cambra de Representants acusen el líder demòcrata d'haver mentit al poble nord-americà sobre els revessos del seu fill i volen cessar-lo. Quin és el procediment?
La Constitució estableix que el Congrés pot destituir el president (o vicepresident, o jutges federals...) per "traïció, suborn o altres delictes i faltes greus. El procediment es desenvolupa en dues etapes. En primer lloc, la Cambra de Representants vota, per majoria simple, sobre la certesa dels fets al·legats contra el president. Això s'anomena "impeachment" en anglès. En cas d'impeachment, el Senat, la cambra alta del Congrés, sotmet el president a judici. Al final, els 100 senadors voten. Es necessita una majoria de dos terços per dictar condemna, en aquest cas la destitució és automàtica i sense apel·lació. En cas contrari, el president és absolt.
En definitiva és com una telenovel·la amb molts capítols i sense final feliç.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
AMISTATS REIALS PERILLOSES
Terratrèmol al Marroc
Hora més hora menys, mentre la terra tremolava, la jerarquia marroquina regalava un avió personalitzat al fillet hereu del rei per valor de 57 milions d’euros. El nen tot just comença a anar en bicicleta, però tot arribarà.

Hora més, hora menys, el monarca va trigar 4 dies en aparèixer per les zones afectades pel terratrèmol. El poble, ruc a base de pobresa, el veia com al Messies i volia abraçar-lo. El monarca es va deixar fer una vegada amb cara de repugnància i després va fingir que donava sang. No s’ho creguin.

Hora més, hora menys, mentre la terra engolia als seus habitants, el govern marroquí comprava míssils per protegir les seves costes en contra dels pescadors d’altres nacionalitats.

Hora més, hora menys, Marroc acomiadava als voluntaris que volien col·laborar en el salvament i recerca de víctimes. Quan la idea és no forçar al destí, amb poca gent n’hi ha prou. I Déu volgué arrasar terra marroquina i ho feu i en va quedar content.

Dia més, dia menys, això ja costa més de decidir, el rei del Marroc va decidir que trauria de la seva butxaca uns dinerons per ajudar a les víctimes, tretze mil euros per família, o sigui que el fill s’haurà de vendre les rodes del Jet que li van regalar.

I hom es pregunta, sense ganes de faltar, si l’actuació reial marroquina no ve, per herència amistosa, de la relació que el tal Mohamed manté amb la reialesa espanyola, no sé si la recorden, Joan Carles I i companyia. Rés més lluny de la meva intenció, assenyalar el nostre gran emèrit com a mentor del reietó marroquí, però hi ha formes que me’ls recorda una mica. Probablement vagi errat i la similitud no sigui per culpa del mestratge de Joan Carles. Probablement les formes heretades vinguin pel càrrec. És certament feixuc haver-se d’abraçar amb un conciutadà amb els peus bruts de fang i la xilava suada.

En tot cas i perquè no es digui que ens neguem a obsequiar als nostres reis, vagi per endavant una LLUFA ben guarnida pels monarques esmentats.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
MANS ENLAIRE, AIXÒ ÉS UN ATRACAMENT OFICIAL
El fill del cònsol xilè detingut
La sort va lligada amb l’herència. Ets un miserable i ja pots fer el que vulguis que no et toca ni el marit. Neixes a una bona casa (encara que d’esperit siguin tan miserables com tu econòmicament) i progresses gairebé sense voler.

Posarem un exemple: “El ladrón de bicicletas”, blanc i negre, neorealisme italià, família a la puta misèria que per un moment sembla que podrà sortir-se’n perquè l’home a trobar feina. Per fer-la necessita una bicicleta. La compra a canvi d’un dejuni musulmà. L’endemà li roben la bici. Ningú sabrà mai qui li ha robat. Desesperat ell també roba una bici i mitja ciutat se li llençà al damunt. Aquesta és la família desgraciada.

Ara l’altra, la que ha nascut amb la flor al cul o per ser més exactes, els lladres de coll blanc, fill –aquest– d’un cònsol, no té gaire problemes econòmics, però el noi necessita realitzar-se. No té bicicleta, agafa el cotxe oficial del seu pare i amb uns companys es dedica a robar mòbils per la costa catalana. L’enganxen. Podem preveure el futur, la policia el porta a casa i el cònsol li diu molt seriós que si li fa una ratlla al cotxe, el farà treballar un dia a casa.

Qüestió de sort... i de bressol.

Aquest noi fill del cònsol però té el seu mèrit. Primer, s’hauria pogut dedicar a la política i a hores d’ara ser diputat espanyol per un partit que la veu popular coneix de sobra. Segon, no és un gandul que es desperta a les quatre de la tarda i la resta del dia el dedica a preparar-se per la festa de la nit, ell treballa. Tercer, dóna feina als amics, no és egoista, comparteix botí amb els col·legues. Quart, roba, sí, però a cara descoberta. No intenta defensar-se adduint comptabilitats dobles ni punyetes, ell roba perquè ve de raça política i els polítics, roben i ben fet que fan ells que poden.

Doncs això, un nano maco, amb iniciativa i visió comercial que no s’està de fer alguna topinada perquè el voltant en el que es mou, les seves iniciatives son molt valorades.

“Que cojones tiene el niño, señor consul”


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
ESTAT D’EMERGÈNCIA
Entre sis i set mil refugiats arriben a Lampedusa en un dia
Convinguem d’una vegada que l’arribada en massa d’immigrants a Europa és insostenible. Ni bona voluntat, ni missatges utòpics ho solucionaran. Aquesta és una situació d’alta emergència.

Lampedusa, una petita illa al sud d’Itàlia que ha fet tot el que ha pogut amb els immigrants que arribaven a les seves costes, aquesta mateixa setmana ha demanat mesures restrictives d’entrada. No pot absorbir més nou vinguts. Ni Lampedusa, ni Itàlia sencera ni l’Europa unida poden assumir aquesta allau humana. La pròpia Alemanya, un dels països que més acull a l’immigració ja ha posat el crit al cel. Saben que molts dels desembarcats a Lampedusa tenen com a destí somniat Alemanya i que tard o d’hora hi arribaran. Ells tampoc poden.

D’altra banda, el problema només fa que agreujar-se. A la clàssica fugida africana, cal afegir-hi darrerament la protagonitzada per molts ciutadans europeus, dels Balcans especialment, forçats també ha abandonar les seves terres mal tractades.

La situació és tan evident que no fan falta els comentaris interessats de polítics com en Matteo Salvini. Cada paraula seva només aconsegueix desvirtuar el calvari dels immigrants i dels seus receptors. No farem res amb discursos catastrofistes o populistes. El que es necessita és començar des d’ara mateix a treballar en la seguretat d’Àfrica, dels Balcans i de la resta de món perquè a tots ens acabarà afectant aquesta crisi. Igual que ho està fent ja la crisi climàtica.

Cap país no pot emparar-se en excuses, tothom ha de remar en la mateixa direcció, entre tots han de fer de l’Àfrica un continent autosuficient... i això en política vol dir que d’aquí a cinc anys Lampedusa seguirà rebent milers d’immigrants i també Europa i al final tot això farà un pet com un gla.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ARA S’HO MIRARAN
EEUU estudiarà la possible existència d’OVNIS
Quan ja van pel carrer, quan les companyies aèries fan un descompte si durant el teu vol no veus un OVNI, quan s’han creat vàries mútues mèdiques conjuntes, ara els EEUU, han decidit que val, que potser sí, que obriran una oficineta i estudiaran la possibilitat de vida extraterrestre. Clar que primer han de resoldre si va existir el genocidi indi o l’esclavatge. Una cosa sí tenen els americans, van sobre segur.

LA VEU DE L’AMO
La I.A. mata als dobladors de cinema
Mateixa veu, mateixa entonació que qualsevol personatge real, això és el que aconsegueix la Intel·ligència Artificial, fotre als dobladors de cinema, aquells actors que no estan entre la dotzena que tenen local per actuar cara al públic i han de guanyar-se les garrofes a base de doblar a les estrelles cinematogràfiques. Ja poden fer vagues, ja poden protestar, els queda un trienni a molt estirar. La Sue, ja no és un pendó, aquí la única puta de veritat és la I.A.

ELS TRENS A CATALUNYA NO FAN FALTA
Acord Govern Generalitat per augmentar la freqüència de trens
I seguint amb el tema de la mobilitat ferroviària catalana, aquesta setmana han estat vuit les incidències de Rodalies. Un per dia i l’altra de propina. Els astres s’han conjurat i quan no és una catenària és un suïcida i quan no un descarrilament o un aiguat.
Vist que les perspectives no milloren, ens preguntem per què coi estan tant contents a la Generalitat amb l’acord aconseguit. Tindran més trens, però aturats, el tren té aquestes coses, si el de davant s’atura, els que venen després, també.
Alguns proposen la supressió dels tren i substituir-los per helicòpters. No, per deu! Imagineu les conseqüències de tanta falla mecànica a cinc cents metres d’alçada?

UN POLVO ALS NÚVOLS
Una hostessa una mica massa estricta?
Una parella enxampada follant al lavabo d'un avió per una hostessa. Literalment, estaven al setè cel quan van ser enxampats en un avió d'EasyJet. Denunciats per la tripulació, la policia els esperava a l'aterratge i els poden caure un any de presó i 15.000 € de multa segons normatives recents.
Ja se sap, quant tens massa pressa et tornes descuidat i el trajecte entre Londres i Eivissa és prou curt. I no sabem si va ser ella o ell qui no va tancar la porta amb forrellat. Un error? Una pertinença al club dels “polvos d’altura” que existeix des del 1785 quan una parella va follar dalt d’un globus aerostàtic?

UNA PERIODISTA DE DIRECTE LENTA DE REFLEXES
Isa Balado sort que té bons companys però una vegada no és costum
En directe a televisió, la periodista pregunta sobre un atracament a un súper. L’home, sense més, li toca el cul...
Ella a l’agressor: ”Un segon, estem en directe”. Mirant als espectadors: «Disculpin»
A plató, Nacho Abad, no ho accepta. "Isa, ho sento, t'estic interrompent, però t'acaba de tocar el cul?". Ella somriu, vergonyosa: "Sí". El presentador, seriós: "Posa aquest individu davant de la càmera”. “Isa, em sap greu el que t'acaba de passar...”
Ella li somriu: "Ho sento". "No, no cal que et disculpis, t'han agredit". Sempre somrient davant la tempesta, Isa Balado renya el seu agressor: "Tant se val en quin canal estiguem. No m'has de tocar el cul". L'agressor s'allunyarà després d'haver tornat a ofendre-la, aquesta vegada, tocant-li els cabells. Poc despès serà detingut per la policia.

ALS EMIRATS ÀRABS INTERVENEN 13 TONES DE CAPTÀGON
Síria, càrtel de la píndola gihad
El valor de mercat d'aquestes 13 tones de pastilles s'acosta als mil milions de dòlars. És una amfetamina hiperaddictiva i des del 2019 han confiscat centenars de milers de pastilles.
La "píndola de la gihad", venuda a tot l'Orient Mitjà i més enllà, és composta de fenetil·lina i surt barata de fabricació.
De fet, soldats i milicians sirians i libanesos de tota confessió en consumeixen, però lluny de ser els únics usuaris. Sobrenomenada "píndola gihad" per les seves propietats incitadores a la violència els islamistes també en consumeixen i fabriquen. L'Estat Islàmic finança les seves activitats terroristes principalment a través del tràfic d’aquestes drogues sintètiques.
Vaja, és el mateix que fan els serveis secrets occidentals i americans.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
L’HORA DE LA VERITAT S’ACOSTA

PER A ALGUNS, LLENÇAR UN LLIBRE ÉS UN CRIM
PER A D’ALTRES, EL LLIBRE HA FET EL SEU TEMPS
I MAI ENS POSAREM D’ACORD
EN LA SANTEDAT DEL LLIBRE
Precedent
Següent
Mots Clau : Líbia inundada. La Sra Johansson, fa ganxet a la comunitat europea. Aznar i González surten a escena. Despertar polític de l’Índia. Entendre-ho tot sobre la magra ofensiva republicana. Terratrèmol al Marroc. El fill del cònsol xilè detingut. Entre sis i set mil refugiats arriben a Lampedusa en un dia