CUBA TORNA A LA PLANA INTERNACIONAL
Novament, importants moviments polítics al voltant de Cuba

Cuba ha estat sempre —més aviat des que un cabronàs la va descobrir o, millor dit, la va cobrir de sang— pura contradicció, llibertat i terror, amor i prostitució, bellesa i lletjor; una mica com casa nostra... ves, per alguna cosa serà. Aquesta Cuba paradoxal fa anys i panys que està morint d’inanició en silenci, en un silenci tan colpidor com carregat de responsabilitats. Perquè, de fet, està sent assassinada.

Recentment, quan, de l’illa, només en queda la pell i els ossos —malgrat encara hi planten cara bon grapat de ‘negros en machete y sin encadenar’—, les grans potències han tornat a fixar la seva atenció en la major de les Antilles; com sempre de manera molt casual i, fins i tot, altruista. Així, Amèrica i Rússia volen ajudar Cuba, novament. Semblaria una contradicció, però la intenció és indubtablement bona. Amèrica i Rússia volen ajudar Cuba, per germanor i solidaritat. De fet, les dues potències frisen per ajudar el món en general, com ha quedat ben clar amb el fet que els americans volen, per exemple, posar calefacció a Grenlàndia; així com els russos desitgen que la infància ucraïnesa recuperi l’orgull de l’estepa gelada. En Putin i en Trump es senten —i sens dubte ho són— els veritables pares protectors de les nacions afligides i ara s’esmercen molt en salvar l’arxipèlag.

Potser sí que, al final, les dues grans potències en trauran alguna cosa profitosa, d’aquest suport humanitari; però segur, això sí, que els cubans els ho agrairan. En primer lloc, els habitants de la república caribenya tenen molt bon record dels EUA, almenys des de l’ocupació (militar, però ‘de guais’) posterior a 1898; que, de fet, encara dura fins avui, a Guantánamo. És cert que això els va aixafar una mica la guitarra —o, millor dit, el tres— de la independència, quan per fi s’estaven desempallegant dels maleïts espanyols (i d’algun avi català enganxat al cremat), però els ‘gringos’ ho compensaren amb escreix fins al final, quan l’entesa amb Batista feu, de l’illa, un gran prostíbul; gairebé com La Jonquera. La plaga de garrins a la badia de Cochinos, un embargament de res i altres equívocs anecdòtics, han estat només mers alts i baixos, corrents en qualsevol bon veïnatge. D’altra banda, els cubans també estan d’allò més contents amb la mare Rússia, que, en temps de la Guerra Freda, els va fer sentir l’escalf fratern de la parafernàlia soviètica.

Els malpensats podem creure que, a més de distreure els votants del cas Epstein i l’operació Epic Fail a Iran, l’interès ianqui per la Clau del Golf (de Mèxic? d’Amèrica? Pèrsic, potser?) és precisament evitar que Cuba deixi de “donar suport al terrorisme internacional”, com diuen a Washington des de fa dècades. Però quin coi de suport pot donar una illa si l’estan enfonsant? Els malpensats poden creure que els russos, després d’haver abandonat la república antillana de la pitjor manera —en plena rapinya per les magres despulles de la URSS—, tot desencadenant la davallada econòmica i social fins a deixar l’arxipèlag revolucionari en la més especial de les misèries, en volen treure partit, oportunistes com sempre, a canvi d’una mica de petroli. Però no, sabem de bona font que Rússia estima Cuba.

Al final, els malpensats hauran de fer acte de constricció, com ho hauran de fer també els ingenus que veuen la salvació de l’illa en ajudes —més simbòliques que efectives— com les d’Open Arms, de donar una mica de llum i de pa a hospitals i malalts. El món no s’arregla amb plaques solars, el món necessita de grans potències i grans personalitats amb vocació de servei, com són els casos del Putin i el Trump. No ho dubteu, al final, entre gàngsters i quixots, guanyaran els gàngsters; encara que, potser sí, els quixots —fonamentalment i sobretot, els que l’habiten— seran els que faran sobreviure Cuba.





EL CONTE DE LA RATETA
El President autonòmic canari contra les rates i els socialistes

Hi havia una vegada un país mal girbat, governat per una autoritat més mal girbada encara. La misèria arrasava el país, excepte unes famílies distingides que vivien al castell gràcies a l’esforç de pagesos i pescadors, obligats a donar pràcticament tot el fruit del seu treball als senyors del castell.

A vegades, el poble es revoltava una miqueta, renegaven entre dents i es rascaven la collonada amb ràbia. Informada dels fets l’autoritat, aquesta declarava per al diumenge següent missa obligatòria de festa grossa, la qual cosa significava que, a la sortida de l’església, cada assistent rebia un bocí de pa. Aprofitant l’església plena, el capellà —que curiosament vivia al castell— feia el sermó de les rates; tot assegurant, com feia sempre, que les estretors dels feligresos eren degudes a la comunitat de rates que envoltava el país. La pagesia —que, de cultura, en tenia poca— sortia realment emprenyada amb les rates, tot saludant i agraint a la autoritat el tros de pa.

Fins que, un dia, les rates emprenyades de ser l’ase dels cops, envaïren el castell i rossegaren els culs de les autoritats polítiques i religioses, que fugiren a correcuita de manera que, l’endemà, els vilatans es trobaren sense amo i es llançaren al riu, incapaços de viure lliures. Què més voldrien, els homes, que ser rates?

[Extracte d’original trobat en un niu de rates, escrit a pota per la iaia Rateta. Segona edició en marxa, en una editorial de les illes Canàries.]


UN MINISTRE MOLT SENSIBLE
Israel, molt enfadat amb en Lamin Yamal per onejar la bandera palestina

Israel està arrasant la terra palestina, juntament amb bona part de la resta de països de la regió. Atacs oficials de l’exèrcit, atacs camuflats per l’exèrcit, atacs dels colons contra la població palestina, prohibició de l’arribada de combois amb menjar i altra ajuda humanitària, assassinats “selectius” de periodistes, missatges demoníacs llançats per un demoníac Netanyahu.

Aquesta és la política israeliana en què està immers el ministre de “defensa” sionista, l’Israel Katz, és clar. Doncs bé, aquest director d’operacions genocides contra tota una població indefensa s’ha sentit molt trasbalsat en veure un jugador de futbol onejant la bandera de Palestina. No només ha patit un cop sentimental; incapaç de contenir la violència que porta dins, ha acusat el jugador d’incitar l’odi i de donar suport al terrorisme. L’Israel Katz recorda que els palestins van “massacrar, violar, cremar i assassinar nens, dones i ancians jueus”. Però, de fet, això no és exactament el que està fent, metòdicament i sistemàtica, el govern de Netanyahu —i, en general, el sionisme— amb tot el poble palestí?

La sensibilitat d’Israel (tant de l’estat com del seu ministre) ressona per tot el món com la gran hipocresia del poder. Dues vares de mesurar massa diferents com per a prendre-s’ho seriosament. Mentre segueixi ocupant Palestina, així com altres països (és a dir, mentre segueixi existint), a la regió, els terroristes són, en primer lloc, Israel i els seus amics incondicionals.





ACADÈMIA MUNDIAL DE LA VIOLACIÓ
Milions de dones són drogades i violades impunement

A través d’un treball d’investigació de les periodistes de la CNN Saskya Vandoorne, Kara Fox i Niamh Kennedy, que s’han infiltrat al fòrum més amagat de la pàgina web pornogràfica Motherless.com, s’ha posat al descobert una mena d’acadèmia online, on homes de tot arreu s’ensinistren per a violar i exercir tota classe de violència sexual contra les dones, sense deixar rastre, mentre elles dormen, després d’haver-les drogat.

Només al març, aquest web, que opera a nivell planetari —és a dir, s’hi pot accedir des de tots els racons del món—, ha rebut 80 milions de visites; almenys tantes com dones hi ha que ja no poden dormir tranquil·les, sota l’amenaça certa de les urpes violadores d’aquests homes. És així que, a través de comunitats digitals —com xats a Telegram o fòrums de pàgines web porno i altres canals privats—, milions d’homes aprenen a drogar eficaçment les seves parelles amb l’objectiu de, un cop adormides, violar-les. A més a més, en fan fotos i, en molts casos, també les graven en vídeo per a compartir-ho, a través de la plataforma, amb els col·legues i fer-ne negoci —sovint cobrant amb criptomonedes.

Aquestes agressions i violències sexuals són practicades en un absolut anonimat, i hi ha algoritmes que afavoreixen l’accés a aquest tipus de continguts. És molt difícil perseguir aquests delictes per Internet i, a més, quan es descobreix i aconsegueix tancar alguna d’aquestes plataformes, al cap de poc en munten una altra d’igual i, així, es perpetua el llast de la violència contra les dones.

Per què gairebé no es parla d’aquests fets als mitjans de comunicació? És que senten vergonya que, a la nostra societat, existeixin comportaments tan vexatoris i menyspreables? Per què aquests delictes no són perseguits fins al final i castigats com cal?

Esperem que, ben aviat, davant l’absència de la justícia, hi hagi cada dia més i més dones que s'organitzin, es defensin i responguin, amb la contundència que tant i tant es mereixen aquests homes —tan amorosos, tan gentils i generosos, màxims representants de l’honorable sexe fort—, per a que mai més puguin sucumbir a les seves temptacions. A més, que, d’altra banda, cada cop hi hagi més homes que es formin, es qüestionin els seus privilegis... i deixin d’una maleïda vegada per totes d’agredir les dones! En definitiva: sobren masclistes, cabronassos!!





MILERS DE MILIONS EN INGRESSOS PERDUTS
Solució: impostos globals? o menjar-nos els rics?

Als economistes, ningú no els escolta; però, de tant en tant, n'hi ha un que destaca per les seves idees de bomber, que és una manera de dir-li que està tocat del bolet. Aquest és el cas del Gabriel Zucman, professor a l'Escola d'Economia de París. Un home a qui li agrada comptar i recomptar... i ha estimat que el 40% dels beneficis de les multinacionals globals es traslladen artificialment a països amb impostos reduïts, cosa que representa milers de milions en ingressos perduts per als estats. El truc és facturar-se entre filials satèl·lits i cases mare, de manera que els beneficis sempre es quedin en països de baixa fiscalitat. Això és legal segons les lleis actuals i, alhora, és evasió fiscal. Ves per on!

I tant, que els Estats s’enfaden, però mai no massa amb els rics. El fisc pot controlar els preus interns de transferència entre empreses i reclassificar-los. Però les administracions tributàries no estan preparades estructuralment i els manca recursos humans a l'hora de fer front a la sofisticació de l'optimització fiscal empresarial. Aquesta és la raó per la qual només paguem els assalariats i no pas els rics.

L'acord per a un impost mínim global del 15% sobre els beneficis de les multinacionals, establert el 2021 i implementat gradualment dins la UE des del 2024, representa un pas endavant. En establir un mínim d'impostos universal, redueix una mica l'interès a traslladar beneficis a països amb sistemes fiscals avantatjosos.

En definitiva, per una banda, tenim les regles, que són insuficients, incompletes i sovint interpretables; per l’altra, les multinacionals, que operen en jurisdiccions (que paguem entre tots) incompetents. L'enorme temptació de traslladar els beneficis per a no pagar fa la resta. Res d’això no és una anomalia del sistema: n’és un producte lògic, mentre els estats tinguin diferents tipus impositius; i, per això mateix, els rics intenten posar governs controlats per ells mateixos. Això sí que és economia 'circular'!


NARCOLANXES A L’ESTRET DE GIBRALTAR
Una armada narco-invencible?

Segons l’Armada Española, més de 600 narco-llanxes ràpides operen a l’estret de Gibraltar com si participessin en la puta Copa Amèrica. Tanmateix, potser caldria desconfiar de les capacitats aritmètiques dels militars peninsulars; si més no, si prenem com a precedent les preguntes i respostes que, tradicionalment, els reclutes havien d’aprendre’s de memòria durant la mili: '¿Por qué caen las bombas? Por su peso y por la fuerza de la gravedad. ¿Qué haría usted si el enemigo avanza? Retroceder, avanzando hacia atrás. ¿Cuál es la ventaja de atacar de noche? Que el enemigo no te ve. ¿Y el inconveniente? Que tú no ves al enemigo'.

Sigui com vulgui, els narcotraficants que solquen les aigües de l’estret han començat a fer servir armes de guerra i no dubten a envestir les embarcacions de les autoritats quan la càrrega està en perill. Sense anar més lluny, fa dues setmanes van morir dos guàrdies civils. Ens diuen que som davant d’una situació virtualment de pre-guerra —a altres racons del món, la guerra ja és una realitat que no fa més que estendre’s— i és evident que els ‘picoletos’ i les nostres autoritats, en general, ni tan sols tenen prou recursos per a enfrontar-se al narcotràfic. Cal donar un cop de puny a la taula i buscar-hi remei. '¡Esto es España, cojones!'

El ministre Grande-Marlaska ha demanat ajuda a la UE per a que les narco-llanxes es prohibeixin a tot Europa; una mesura que no desperta sinó escepticisme en el nostre equip de redacció. Sens dubte, seria molt més efectiu recórrer als aiatol·làs de l’Iran, experts en el tancament d’estrets. Si ells s’hi posessin, aquí no entrarien ni les aus migratòries. Ara bé, cal ser previsors: si el tancament de l’estret d’Ormuz ha tingut unes conseqüències tan desastroses, què passaria si els nostres insignes diputats no poguessin fotre’s la seva ratlleta de coca? Llufa!





LA GRAN DIFERÈNCIA
’Lobbies’ xinesos a la Roca del Vallès

En temps tèrbols per a la seguretat ciutadana —ço és, del Pla Endreça i la sheriff Parlon—, quan les màfies més cutres s’apoderen dels carrers de Catalunya per ajustar comptes, tot matant-se com a conills, la Xina sembla que desembarca a casa nostra (és un dir, perquè és entre nosaltres des dels fenicis) amb una delinqüència de coll blanc (això és entre nosaltres des d’abans dels fenicis i tot) i educats somriures. Per exemple, els màfies de la droga, tinguin l’origen que tinguin, els veus pel carrer —o als lavabos del Parlament— i els distingeixes a la primera: els membres de les bandes llatinoamericanes només els falta portar el nom del seu grup escrit a la samarreta, per a millor identificar-se —malgrat, de fet, en la paranoia de la nostra ment xenòfoba, sospitem que tots pertanyen al Càrtel de los Soles, que, rere la caiguda del Maduro, ara és en mans del Bad Bunny. D'altra banda, als europeus, els surten les armes de la butxaca —sovint també la placa. Són tots plegats una colla de grollers. En canvi, veus a un xinès que va caminant per la Rambla i no saps si va de camí a veure la Sagrada Família o ve de matar un vell enemic; de fet, és que ni tan sols pots saber si és realment xinès —només t’ho imagines en la teva ment una miqueta racista. És el que tenen aquesta gent: educació. Bé, almenys això diu l’estereotip; fins i tot en Bruce Lee tenia bones maneres fins que li tocaven els pebrots, eh que sí?

Probablement per això, els seus negocis són d’alta volada. Es parla de camps de golf, de comerç de material mèdic, de suborns a les autoritats del país, en definitiva els delictes portats de bona manera, com han de ser dirigits per ‘lobbies’ dignes. Ep, alerta de ‘yellow peril’: venen a treure la feina als nostres mafiosos!

Comença a destapar-se ara la relació entre el ‘lobbie’ Puente China amb les autoritats catalanes, alguns apunten fins i tot a presidència i —oh!— Rodalies. OK, per què no? És que no som d’eixe món, nosaltres? Per quin coi de raó ens hem de limitar a fer pactes amb dimonis de baixa estofa? És difícil, per exemple, trobar un grup aragonès disposat a muntar un camp de golf, entre altres coses perquè els aragonesos no coneixen l’herba (tot i que déu-n'hi-do els petards que també es fan per allà); però els xinesos sí, a ells l’herba els arriba a la cintura i saben tractar-la com cal i fer els forats rodons.

Ignorem absolutament el desenllaç d’aquesta troballa informativa, però sens dubte és innovadora perquè, fins ara, pensàvem que les relacions comercials amb la Xina es limitaven a restaurants, súpers i, res, la indústria d’automoció elèctrica; però, en tot cas, està bé avançar, descobrir nous mercats i noves opcions per enganyar la gent i que, de la banda catalana, tinguem implicats polítics i gent de l’Ibex —que en tenen molt talent i expertesa. És com funciona el món i, si ens enduguéssim un pessic, ben contents que estaríem i, a l’estiu, aniríem a fer el guiri a la Ciutat Prohibida, com ha fet el Trump fa només uns dies.





ARA SÍ QUE ANIREM BÉ
Campionat mundial de vídeos musicals 'porno'

Cada societat té el que es mereix, diuen. La societat mundial es mereixia exactament aquest festival. No hi ha re com entretenir el poble mentre cauen les bombes a dreta i esquerra; i no hi ha millor diversió que escoltar una cançó de qualitat reconeguda —segur— mentre els mateixos intèrprets o el cos de ball folla al ritme de la música en orgiàstica festa. No es pot demanar més.

De ben segur que, per quan acabi aquesta mostra cultural, els responsables de la humanitat ja tenen preparat, per a Nadal, el concurs del Papà Noel amb la polla més llarga, tot donant pel cul als rens que l’acompanyen —disculpeu el tema del maltractament animal, potser m’he embalat una mica; coses del terror anal. Amb tot, també serà interessant i instructiu, i ajudarà a millorar les capacitats humanes dels nens i nenes del món —ja se sap, els nadius digitals accedeixen a la pornografia molt abans de saber gatejar i tot.

Dins les limitacions que s’imposen en un país com Catalunya i tot aprofitant el significatiu augment d’agressions amb armes de full afilat (fortuïtament, en coincidència amb l’ascens de les agressions feixistes, les punyalades Traperes, etc.), podríem organitzar el nostre propi mundialet, tot retransmetent en directe les ganivetades que, darrerament i de manera totalment casual, són notícia als carrers de Barcelona i altres capitals regionals. Les càmeres podrien acompanyar les víctimes fins a les Urgències hospitalàries, entrar als quiròfans i, aleshores, podríem apostar a favor de la supervivència del ferit o per la seva mort. Bé, de fet, això ja seria quedar-se curt respecte el que està passant en el món de l’espectacle i del mercat de les prediccions —es veu que ara se’n diu així, de les juguesques.

Des dels mitjans, hem d’estar a l’alçada de la moral social, prop dels desitjos de la població, donar-los el que volen, ajudar-los a millorar. És una feinada, però paga la pena —i a alguns galifardeus, una bona nòmina.

De moment, seguirem amatents al concurs de vídeos musicals pornogràfics. L’audiència està assegurada i els orgasmes també. Cal estar atents, però, als ritmes que ens marqui cada cançó, per a compassar-lo al nostre rellotge d’excitació: no és el mateix haver d’aturar-te a la meitat d’un tema perquè tu ja has acabat el teu, o poder fer coincidir el teu crit final amb el de l’artista; això és el que es coneix com a orgasme rítmic compartit, tan difícil de tenir en altres mostres, menys musicals.

Els carques d’abans educaven a les criatures sota terribles amenaces en els temes de sexe. Masturbar-se, per exemple, podia provocar —al marge de pecats d’infern— que el fetge es desintegrés o el cap quedés retardat de per vida. Ves, potser tenien raó i tot! Segur que sí...





ELS KOREANS NO ESTAN PER A CONYES
Atac nuclear a qualsevol que atempti contra el Kimet

Negre sobre blanc, ben escrit i signat. Ara imagineu, un sonat, per exemple, alemany (hi ha diversos antecedents), que decideix atacar el gran líder suprem (pràcticament diví) Kim Jong-un. Doncs bé, la primera cosa que farien els koreans, abans i tot d’enterrar el seu líder, seria bombardejar amb caps nuclears tota Alemanya, de dalt a baix. Ens atrevim a dir que és una resposta, potser un pèl massa expeditiva, però també cal reconèixer que la mort del Jong-un seria tota una llàstima. No n’hi ha gaires, com ell, i la humanitat necessita preservar aquests espècimens singulars. Això mateix.

Segur que, des de la promulgació de la nova llei, Jong-un respira molt més tranquil; n’hi ha que asseguren que ara ja mira per la finestra del búnquer (que dona al passadís del búnquer) dos cops al dia. Si ha de sortir a alguna altra cosa, hi envia els dobles, que lògicament té per parelles. En tot cas, una abraçada molt forta (sense cap intenció de fer mal) a l’estimadíssim líder koreà.

PD. L’ús de la 'k' no és cap falla ortogràfica involuntària (prou que en fem), sinó pur homenatge a la nostra revista i al bo del Kimet.


EN COLL-BONI ÉS COLL-ONUT
Brillant idea per acabar amb la fam de Gaza

Quan va sortir escollit com alcalde de Barcelona, me’n feia creus. “De veritat? el Collboni??”, em preguntava cada matí. Ara és que no podria pas viure amb un altre alcalde. És collonut. Ho soluciona absolutament tot. Problemes a Barcelona? Doncs, au, tres-centes obres d’una tacada. Falten festes? Mil esdeveniments culturals, sense comptar les maratons (que tallen els carrers i altres bondats). Que hi ha massa soroll ambiental? Cap problema: aconsella els veïns no sortir de casa i tancar els balcons. És un geni!

I, com que li sobra temps, anima els treballadors municipals a que dediquin quatre hores mensuals del seu treball per a ajudar a alimentar Palestina. Hi ha millor remei, més pràctic i efectiu? El Collboni mateix podria donar, no quatre hores, sinó fins a una quarta part del seu treball; però, pobra Palestina, tampoc no en trauríem gran cosa.


ELS PUJOL, VISTOS PER A SENTÈNCIA
El final del pare de la pàtria i dels seus fills?

Als catalans, a molts catalans, ens costa comprendre aquest galimaties que ha estat el judici als fills de l’ex-president Pujol. Com també el fet que el pare Pujol en sigui exclòs. Un judici sota l’ombra de l’operació per a desballestar eternament les temptacions burgeses catalanes d’assolir un estat propi. Els Pujol són culpables? Ben probablement!

No és que a Espanya siguin més honestos —ja ens agradaria— sinó que el fet de tenir tot el poder fa que la destrucció total de l’enemic sigui una necessitat del mateix sistema. Esperem la sentència entre riures i llàgrimes.


LA GUERRA ENTRE GANGS S’INCREMENTA
Els beneficis del narcotràfic van a l’alça

A prop de la Jonquera —tot just passada la maleïda frontera—, la policia va interceptar un cotxe, els ocupants del qual van fugir. I, sorpresa, al vehicle hi havia dotze kalàixnikovs; un per cada apòstol —coses d’aquesta estimada terra de contraban. Per ara, aquestes armes de guerra només les fan servir per atacar-se entre bandes rivals del narcotràfic; perquè, dins el turbocapitalisme global dels nostres dies, és molt difícil resoldre les coses d’una altra manera. Però, en poc temps i en funció del poder que assoleixin, les faran servir també contra la mateixa policia; al capdavall, una altra banda rival —segurament, la més perillosa.

El territori català s’està convertint en un país sota la fèrula del narcotràfic. Són els nous bandolers potser? Més aviat són els “nous” emprenedors, CEOs emergents que acabaran controlant l’economia (de fet, ja la controlen, en part), amb la complicitat dels poders polítics. S’estan passant de la ratlla.





UNA IMATGE VAL PER MIL PARAULES?
TU MATEIXA ESCRIU-LES!!!