ANDORRA LA CARCA
En Macron visita el Principat

Diuen els papers que Andorra no pot acceptar l’avortament perquè un dels seus caps d’Estat és bisbe. A la merda pastoret, amb l’Església hem topat. No diuen els papers, però, que Andorra no pugui continuar sent paradís fiscal, ni paradís dels fumadors i dels amants del whisky, tot i que un dels seus caps d’Estat és el mateix bisbe. S’entén això?

Andorra té mala peça al teler. És un cop de puny bufó, amb muntanyetes i neu amb molta botiga i poca ideologia; el més semblant a una residència per a petits capitalistes, però li falta entitat. No són d’aquí ni d’allà, no tenen edat ni futur, i ser feliç és el seu color del capital.

Andorra ha rebut la visita d’en Macron. No serà que el President francès sigui d’un progressisme diàfan, però és francès i això sempre ajuda. Apart de la guillotina, els francesos tenen una vella llei on es permet l’avortament i també saben el que representa Europa més enllà del turisme. En Macron, que com a penitència, té l’obligació de visitar Andorra, com a mínim, una vegada cada quatre anys, ha parlat de l’avortament i d’Europa i els andorrans han quedat amb un pam de nas perquè, segons diuen, no entenen el francès. Mentida. L’entenen perfectament, sempre que fan comptes davant un català, sumen en francès. El que passa és que ni l’avortament ni Europa els importa un rave. Si volen avortar, passen una tanca i ho fan a l'estat francès; i, d’Europa, no en volen ni sentir a parlar. Obligacions, mercat únic, fiscalitat regulada... això no està fet per als andorrans. Ells volen ser neutrals com Suïssa i, a ser possible, menys coneguts que Suïssa. Els andorrans volen seguir jugant al Monopoli.

S’emparen en l’Església perquè és la Santa Seu, i no ells, els que han de discutir sobre l’avortament; s’emparen en la falta de legislació europea perquè ja els va bé anar per lliure.

En Macron ho te difícil. La Santa Seu també, però a ells no els preocupa, no tenen eleccions fins a la mort del Papa i aquest sembla que va per llarg, sempre que al Trump no se li entravessi gaire.





UNA IMATGE VAL IGUAL QUE UNA CAGADA
El PNB trenca amb el PSOE per culpa d’una “gracieta”

L’esquerra és idiota. No tenim prou conflictes ni tensió al país com per a que un imbècil, un d’aquests associats al PSOE des de fa anys i que encara no s’ha pogut guanyar una garrofa dignament, tingui una idea graciosa i divertida, utilitzi la IA i publiqui una imatge de l’Aitor Esteban, tot caient o llançant-se a una piscina. Ximple! Al PNB —que també té la pell fina— li ha faltat temps per a trencar relacions amb els ‘sociates’ i ja tenim un nou conflicte de pactes i aliances amb els bascos.

Hores i més hores de converses entre membres dels dos governs... costarà tornar a una certa normalitat. Uns demanaran perdó, els altres trauran una competència del conflicte i, després, tot seguirà igual; apart del temps i la energia perduda, quan el país s’ho necessita tot.

Els de Ferraz en ple haurien de retenir aquests tipus tan divertit i tancar-lo en una confraria per a torracollons. Després de les vuit hores reglamentàries de descans, haurien de penjar-lo pels canells i tenir-lo a un pam de terra fins l’hora de sopar. Ja en tenim prou de desgraciats.

Signa: M. Rajoy (militant del PSOE, no pas l’altre).


MESURES MESURADES
Els Emirats Àrabs Units abandonen l'OPEP

Ho sap tothom i és profecia, els Emirats Àrabs Units abandonen l’OPEP i l’OPEP Plus. Per què? Perquè volen diners. Més? Sí, més diners, molts més diners. Són així. Ves, què hi farem?

Ho han anunciat enmig de tot l’enrenou bèl·lic que els envolta. Abandonen l’organització, augmentaran la seva producció fora límits internacionals i tindran més reserves per a quan l’estret d’Ormuz torni a ser pas i no ratera.

La justificació que utilitzen els Emirats per a explicar la decisió és la guerra a la regió i els atacs d’Iran —que, no ho oblidem, són la resposta als bombardejos estatunidencs—, però realment la gran raó és l’afany de ratapinyada que tenen. D'això, ells en diuen solidaritat entre germans, tot esperant alhora que en Trump els beneeixi amb el seu silenci, i ho farà. Tot mesurat, calculat i sumat a la caixa.

Aquesta zona del que aquí, amb tota la gansoneria, anomenem l’Orient s’ha convertit en una mena rara de gran família occidental i, com a tal, sobren parents. Germans de sang, germanastres, germans de religió i, sobretot, sobretot, germans de comptes corrents, de fortunes aconseguides a cop de dictadura i discriminació. És com si una llegendària família catalana cristiana, apostòlica i romana es reunís per a obrir el testament de l’avi Terenci. Baralles, crits, amenaces i, després, missa comunitària per a formalitzar la situació. Acords, pactes i cadascú per ell, tot pensant que han aconseguit la millor part del pastís. Tot molt mesurat, molt educat, molt fastigós.





L’ALGUER, LA PERLA CATALANA DEL MEDITERRANI
Els algueresos també volen viure en català

El 5 de maig, la flama del Correllengua Agermanat ha arribat, per mar, a l’Alguer. Encesa el passat 19 d’abril a Prada de Conflent, la flama arriba després de travessar tots els territoris de parla catalana, tot recorrent 1.500 km en mans de 30.000 portadors, per 500 municipis i amb la participació d'unes 180.000 persones, amb l’objectiu de poder-hi viure plenament en català. La flama és un crit d’afirmació de catalanitat i d'esperança davant l’actual procés repressiu i de substitució lingüística que pateix el català arreu dels països catalans.

L’Alguer, coneguda com la Barceloneta de Sardenya, ha rebut amb entusiasme la flama, que, acompanyada també pels Mataresos —la colla castellera de la població—, en el seu recorregut ha il·luminat tots els racons de la vella ciutat medieval.

La identitat catalana i la vitalitat de l’alguerès es manifesten en aquests dies a través del Festival de la Cançó de l’Alguer Criatures i Minyons —en què els infants de les escoles de primària, d’entre 5 i 11 anys, crearan i interpretaran cançons en alguerès— i també a les celebracions de Sant Joan de la Porta Llatina, una celebració que recorda l'èpica victòria dels algueresos sobre els francesos el 6 de maig de 1412.

Ara que, al continent i a les illes, el català es troba greument amenaçat i perilla la seva supervivència, a l’Alguer reviscola i rep una nova embranzida des de les institucions, com a llengua d’ús real en la vida pública, administrativa i educativa de la ciutat, en resposta a la demanda de centenars de famílies alguereses. Aquestes polítiques tenen el suport majoritari de la població, juntament amb totes les entitats socials, culturals, esportives i polítiques.

Catalans, illencs i valencians: aquest estiu no dubteu a viatjar a l’Alguer per a practicar el català i donar-li vida a la nostra llengua, els germans algueresos ens esperen amb el cor obert. I ara encara més, quan la ciutat ha estat designada pel president Puigdemont com la seu del primer Festival de la Cançó Catalana del Mediterrani.





ELS EXTREMS CLIMÀTICS AUGMENTEN A EUROPA
El Niño continua fent estralls

L'any passat, Europa va patir una sèrie de situacions meteorològiques extremes. Ara mateix, el continent continua amenaçat pel retorn del fenomen natural El Niño, segons el Servei Europeu de Canvi Climàtic Copèrnic i l'Organització Meteorològica Mundial. El pitjor és que també ens recorden que, des dels anys vuitanta, "Europa s'ha escalfat el doble de ràpid que la mitjana global".

Si ho he entès bé, com si no fossin suficients les morts i la devastació a Palestina, al Líban, a l'Iran, al Sudan, a Ucraïna, etc., la cirereta del pastís és que els preus del combustible o bé estan pujant, o bé baixen molt a poc a poc. És l’asfíxia en totes direccions. Aviat ja no arribarem a asfixiar-nos ni per la contaminació perquè abans ens ofegarem econòmicament. A Barcelona, hi haurà una nova allau de ciclistes que envairan les voreres i aterraran la gent gran amb la consciència encara més tranquil·la que mai —els atropellaments de cotxe, això sí, descendiran dràsticament, per manca de combustible. Als territoris catalans, en general, el poder adquisitiu es veurà afectat i, si això continua, ens encaminem cap a un nou confinament —aquest cop, sense mascaretes, per la falta de calers— a causa d’un hantavirus molt letal i incontrolat, arribat en vaixell de luxe des d'Amèrica. Amb la butxaca buida, se'ns permetrà sortir de casa, però no tindrem els mitjans per a fer-ho. Perquè això del poder adquisitiu no és només que els rics tinguin més pistrincs que els pobres; és que el poder adquisitiu dels pobres disminueixi a velocitat de creuer, o pandèmica (que, pel cas, ve a ser el mateix). Per acabar-ho d’adobar, els turistes seran els únics que podran anar carrer amunt i carrer avall, comprant tot el que vulguin, mentre que bars i restaurants els estaran reservats. Pobrets com som, ens deixarem fer, renunciarem a tot el poc que ens queda; com ara una canyeta amb olives o un gelat durant la canícula.

Sens dubte, necessitem urgentment un líder que ens tregui d’aquest malson. Ens és igual que vingui de l’exili o de qualsevol racó del món... sempre que no sigui de Silicon Valley! Potser seria una gran (mala) idea que, tot aprofitant la vinguda del Papa, li ho proposéssim? Una urgència és una urgència!


'REALITY SHOW'
Un altre atemptat a Trump

En l’últim enfrontament del concurs Mateu el President, en Trump va classificar-se per a la final després de derrotar en Cole Allen, qui, armat amb una escopeta, una pistola i uns quants ganivets, no va ser capaç de passar del vestíbul de l’hotel de Washington on es va disputar la competició.

Tot i el pobre paper de l’assaltant (només hi va haver un policia ferit) l’espectacle no va estar mancat de grans sensacions. El President, tan bon punt es van sentir els primers trets, va ser evacuat per les forces de seguretat i, fins i tot, va haver de caminar uns metres a quatre potes. “El més important és participar” va declarar el mandatari durant la roda de premsa posterior a la victòria.

En Donald Trump havia passat a la semifinal després de vèncer per la mínima —només per un tros d’orella— en Thomas Crooks, a Pensilvània. La gran final se celebrarà al Caesars Palace de Las Vegas, on el President s’enfrontarà al Josu Ternera, que va classificar-se gràcies a la seva participació indirecta en la mort de Carrero Blanco.

El rànquing oficial de Mateu el President està encapçalat per en Lee Harvey Oswald (89 punts), seguit d’en Donald Trump (76); i la tanquen en John F. Kennedy (5) i l’Abraham Lincoln (3).

LLUFA D’ATEMPTAT





NOTÍCIA DE MALI
"Naturalment", un conflicte

Hauríem de fer el dibuix d’un mapa, o ni que sigui un croquis, per a intentar pal·liar la complexitat de l'escenari i, sobretot, la ignorància que professem en el nostre benaurat primer —primeríssim— món. Però, bé, ho intentarem amb paraules.

Per a qui encara no s'hagi assabentat (quines penques): Mali és un estat post-colonial del que, de manera una mica matussera i connivent, anomenem l’Àfrica Occidental, que limita pràcticament amb la resta del continent. Hi ha un govern que, com gairebé tots els governs africans —sorpresa, també post-colonials—, en prou feines té pare i mare reconeguts i, per a mantenir-se, necessita ajuda, molta ajuda. Ara per ara, els sants salvadors de Mali són els russos en la seva versió més bèstia, anomenada Africa Corps (qualsevol ressonància nazi és pura coincidència), de rècord mundial i hereus del pacifista Grup Wagner. Per una altra banda, hi ha el que —de nou, prou matusserament— anomenem gihadistes, que van per l’Àfrica reclamant terra i gallines, una cosa per augmentar la influència religiosa i l’altre per alimentar-se menys espiritualment —mers aficionats, comparats amb les potències europees— i, tot just només passant per allà (des de temps immemorials), perquè són de tradició nòmades, trobem els tuàregs que reclamen independència. Abans també hi intervenien els francesos, nostàlgics de la ‘mission civilisatrice’, però ja fa una temporada que els van fotre a fora, per pesadets. I per què parlem de Mali, tenint tan a prop la Presidenta Ayuso, que és més “catxonda” i més animal? Per tocar la pera. Per demostrar que dominem totalment la geopolítica mundial i, sobretot, perquè ja no sabem què més dir de la senyora de Madrid. I una altra raó: a Mali hi ha merder com a la resta del món.

Fa no res que gihadistes i tuàregs van matar al ministre de defensa. Només un senyal per a deixar clar que volen governar tot el país i que, en qualsevol cas, una vegada ho assoleixin, ja es mataran entre ells (gihadistes i tuàregs), tal com exigeixen les més elementals lògiques del poder.

D’altra banda, Mali també és com una autovia per on passa, entre altres productes molt demandats, bona part de la cocaïna que arriba a Europa des de l’Amèrica Llatina; cosa que justifica, en bona part, l’interès de russos i estatunidencs —o europeus, que venen a ser el mateix— pel país. Com a negocis emergents, a Mali s’utilitza també el segrest, l’extorsió i altres tècniques perfeccionades especialment durant el període colonial, que ajuden a fer encara més atractiu el país.

Vista la situació, qualsevol diria que la Junta Militar, actualment en el poder, farà figa tard o d’hora; alhora que, després d’uns dies de cruels enfrontaments, una nova Junta Militar prendrà novament el poder. Només està per veure quina potència li donarà suport aquest cop.





VAGUES ESCOLARS, I CULTURALS
Un primer de maig com cal

Poques vegades s’ha celebrat un Primer de Maig envoltat de tanta joia vindicativa. No funciona res, o sigui que tot Catalunya, el país per sí mateix, com a col·lectiu, tindria el dret moral de manifestar-se. No ho fan, la majoria dels treballadors el Primer de Maig estaven de pont a les carreteres, però segur que en tornar a casa, probablement a ciutat, recuperaran el seu agut esperit crític.

La Generalitat encara no ha vist la gran sort de tenir el país, Catalunya, sense traspassos. Costes, transports, seguretat, habitatge... de tot es pot carregar el mort a la dolça Espanya, però hi ha un parell de competències que la Generalitat sí que controla i són segurament les que funcionen pitjor: Sanitat i Educació. Totes dues estan en vaga i totes dues demanen el mateix, més sou i menys feina. Ara bé, la manera de reivindicar-se és prou diferent.

La gent ara espera poc del metge, una personalitat culta, en tenim prou amb que no ens mati. Que et mirin a la cara mentre els expliques el teu trauma, que no et facin esperar en un passadís trenta hores, que trobin sang a la primera punxada abans de deixar-te com un cabrit a l’escorxador, són luxes als quals renunciem en veure una bata blanca. Tot i això, es manifesten amb certa prudència.

Els mestres no. L’escola catalana s’ha enredat en la seva xarxa. Entre la lluita per la llengua (que els va de nassos) les reunions d’àrea, calendari, festes, activitats i aniversaris de companys i companyes, els pobres mestres no tenen ni temps de llegir un llibre a casa. El bé que els faria! No cal un gran llibre, amb una cosa entretinguda, de poques pàgines, que passi de pressa i no faci pensar gaire, en tindrien prou. Bé, això és el que els recomana la Generalitat. Però la meva xicota és mestra i ho veu molt diferent. Fa anys i panys que demanen més mestres, més equips de psicòlegs, més mitjans per a tenir un ensenyament adequat a la societat, sense oblidar els containers-escola i mil altres anomalies generades per la mala gestió dels governs successius.

I, com que no vull baralles innecessàries amb la meva xicota, sortiré al carrer aquesta vegada i tantes com calgui fins que els ensenyants puguin enterrar la destral de guerra. També ho podria fer la Generalitat, però està ocupada buscant excuses per justificar el desgavell en el qual viu la societat catalana.





ANADA I TORNADA
Madrid vol la presència del Pujol

La justícia espanyola, polida com ella sola, va obligar en Jordi Pujol, ex-President de la Generalitat i, actualment, malalt preferit de Catalunya, a viatjar a Madrid per a que els metges d’allà decidissin si estava en condicions cognitives. No ho està i l’ex-President, al cap d’una estoneta, ja tornava cap a casa. El problema és que al Pujol, el viatge li va fer gràcia i ara vol anar a Madrid un dia a la setmana. En Pujol, actiu com Dersu Uzala, és home d’acció, no li agrada estar-se assegut davant la llar de foc; necessita de la natura i Barcelona-Madrid en cotxe n'és un munt, de natura. Sembla que s’està preparant un llistat de voluntaris per a conduir el cotxe amb el què desplaçar el President, que no està disposat a quedar-se a casa. “Si cal, en faig una de grossa i ja veureu si em tornen a cridar”, es veu que ha dit.


EL LINX VENENO
Un linx, espècie protegida, es fa l’amo d’un poble de Toledo

Mai no havien tingut tants turistes a Cabañas de Yepes, però s’han quedat sense gats. Se’ls fot de dos en dos, el linx. A simple vista, penses que la solució és fàcil: organitzes una quadrilla de caçadors, els poses als balcons que donen al carrer principal i, quan passa el pobre linx, anomenat Veneno, disparen; però no pot ser, perquè resulta que aquests animalons tan divertits estan protegits i no hi ha Déu que els foti un tret —no per falta de ganes, més aviat per por a la multa. Els gatets no estan protegits, o sigui que no es pot multar el Veneno, per molt que se’ls endrapi.

Els tres-cents habitants de Cabañas de Yepes estan preocupats i han decidit, com a remei definitiu votar tots a Vox. Amb Vox, saben que no quedarà espècie —probablement, ni la humana— protegida.


ERC, PSC, COMUNS... MENTEIXEN A LES XARXES
L’esfera digital dels partits polítics

Les crisis internes dels partits polítics afecten la seva cohesió a les xarxes socials? Segurament. En tot cas, proven d’influenciar-les per a millor controlar-les i enganyen els usuaris, que es pensen que el que llegeixen ho publica un mitjà de comunicació.

Tenen perfils a Instagram, X (abans Twitter) i a d’altres xarxes que imiten els dels mitjans de comunicació. Legal o il·legal? En tot cas, una presa de pèl i una tocada de pebrots.

Fins a quin punt les xarxes socials reflecteixen l’estructura de funcionament dels partits polítics o són només el seu mirall distorsionat?


UN PRIMER DE MAIG DESCAFEÏNAT
Amb reivindicacions laborals potents

Donat que Espanya també ‘va bien’ amb el PSOE, els sindicats d’ensenyants, de metges, de treballadors diversos... han sortit al carrer molt cridaires. Però no prou: els sous són cada dia més baixos, treballen més hores que mai i en condicions que empitjoren any rere any.

Nosaltres —jo i els meus nets— estem amb ells, ens hem manifestat amb ells; però, com a bons escarmentats, no esperem res de ningú. I, mentre tinguem la panxa i la caixa forta plenes a rebentar, sabem que la mateixa merda no ens matarà a tots per igual. Amb tot: Visca el 1r de Maig!





CRUEL DERIVA DE “CRUOR”, SANG
ELS ISRAELIANS GAUDEIXEN AMB LA CRUELTAT I SENSE CLEMÈNCIA