NOTES D’UNA NOVA BOGERIA
Coses que passen en nom de la Pau

L’atac ianqui-sionista a Iran queda explicat segons el triomfalisme americà de forma clara: mort i destrucció a l’Iran des del matí fins a la nit.

La resposta del govern mistic-criminal d’Iran, atacar tota la zona propera al conflicte. Emmerdar el merder.

Les bombes intel·ligents d’uns i altres cauen sobre escoles, hospitals i mercats.

L’escalada militar es trasllada al mar. Els dos fronts del mal (americans i iranians) es torpedinen vaixells. Amb més sort o més potència, els Estats Units enfonsen un vaixell amb el resultat provisional de cent morts. “Ho lamentaran amargament” respon Iran.

Només recordar que la zona en guerra emmagatzema bona part de la riquesa mundial ja sigui per productes d’origen com per transport dels mateixos, queda clara la més que possible desestabilització econòmica mundial. Ja a hores d’ara, els preus de petroli i gas s’han disparat.

La guerra obliga a Europa a prendre alguna iniciativa. Europa defuig sempre prendre iniciatives sobre tot si van contra Trump i Netanyahu. Amb la seva ambivalència crònica decideixen treballar per la pau i es troben tots al voltant de les costes de Xipre (per on para Xipre?) perquè va ser atacada per Iran. Xipre serveix de coartada a la por d’Europa. Ni Mallorca en ple estiu ha estat tan encerclada de vaixells.

El que va començar fa una setmana com a conflicte local interpel·la ja a mig món. França es rearma, Turquia destrueix míssils iranians, Alemanya es caga les calces...

Mirant la situació local, mentre Europa llepa les sabates de Trump, Pedro Sánchez diu que na nai, que Espanya no col·laborarà en l’emblanquiment de l’agressió Americana. Minuts després, Trump que està a totes, ataca a Espanya, trenca relacions comercials i l’endemà li diu que és un país de perdedors.

Després de tot, l’administració Trump està contenta i segura de guanyar als aiatol·làs. Mira que bé.

I una pregunta, tot això, tota aquesta mort, tota aquesta desconfiança mundial, tota aquesta incertesa, per què?





LAMENTACIONS D’UN IRANIÀ
Azar Shamlú

Sóc iranià, tinc un nom, Azar Shamlú i poca cosa més. Una casa en runes, una dona i dues filles amagades al camp i un fill enterrat fa pocs dies després que fos abatut en una manifestació contra el govern dels aiatol·làs. Jo era al seu costat quan el van matar.

Aquesta és una terra condemnada, els déus sabran quina és la nostra culpa però ens la fan pagar com si ens tinguessin una rancúnia especial.

He passat mitja vida demanant ser alliberats del Xa Reza Pahleví i l’altra meitat resant per la conversió dels aiatol·làs. Els aiatol·làs no són homes de religió per molt que diguin. Ha estat la història i no els déus la que ens va lliurar del Xa Pahleví però queden aiatol·làs.

Mal li està per un devot dir això però he desitjat veure el cos mort de Alí Jamenei, moltes vegades. Quan el cos em defallia em donava forces a mi mateix, he de veure’l mort, em deia i això em donava un alè més.

Ara és mort, però ha mort malament. Ha mort en mans dels enemics d’Iran, no en mans del seu poble, la seva víctima. Detesto la intervenció militar que ens ha robat la possibilitat de matar a Alí Jamenei i els detesto encara més perquè mort el tirà segueixen martiritza’n al nostre poble, un poble maleït.

Us sóc ben sincer si us dic que detesto la meva pròpia vida.


LA GOTA MALAIA
La lenta ascensió d’Abascal al poder

Ho diem fa pocs dies. Abascal ha trobat la drecera i segueix camí al cim. Durant la pujada s’ha desfet d’alguns companys de cordada, vuit concretament entre els principals i algun xerpa de pas. El darrer ha estat Ortega Smith. Abascal segueix el seu camí per arribar a la Cancelleria de la dreta espanyola. Ha estat una ascensió lenta i dura, aproximadament com la de Le Pen a França però si alguna cosa té la dreta és paciència. Sap que per tenir alguna possibilitat necessita del caos, de societats esquinçades per la crisi econòmica, la por i sobre tot per l’estupidesa de la gent però saben que hi ha molta estupidesa i que tard o d’hora arribarà el seu moment. Abascal ha ensumat la crisi mundial, la decadència moral, l’escassetat econòmica i ha iniciat el seu ascens. Primer en equip, ara, prop del cim, en solitari.

Abascal només té un problema. No fa por. El temen els ciutadans normals però no els seus companys de viatge iniciàtic. Els dictadors de debò no tenen enemics a les seves files, ningú els porta la contrària ni protesten cap decisió del seu cabdill. Aguanten, somriuen, callen. Si voleu algun exemple recent feu una ullada a la Casa Blanca, tots de genolls mentre els sacerdots li transmeten el poder celestial. A Abascal li falta aquest carisma. Ell mana però els opositors, enlloc de callar, repliquen. Mala peça al taler. El dictador –sigui de dretes o esquerres– necessita provocar por entre els seus. Ser Hitler, ser Franco. Abascal voldria, però no ha arribat. Podria ser que li falti portar tirants amb la bandera espanyola?





EL CAVA FREIXENET SE’N VA A ALEMANYA
Els examos del cava fan l’agost en ple hivern

L’empresa alemanya Henkel, que des del 2018 ja era propietària del 50% de Freixenet, acaba de comprar la resta d’accions i ja és propietària del 100% de l’empresa de cava, i passa a ser actualment l’empresa líder mundial en producció de vins escumosos.

Ja fa temps que ambdues empreses tenen molt bones relacions per afinitat ideològica i econòmica. L’alemanya Henkel és una empresa amb fondes arrels a la ciutat de Wiesbaden, a la conca del Rin. Actualment, propietat de la família Oetker, antics militants nacionalsocialistes, que a l’abric del tercer Reich van prosperar de valent al disposar de mà d’obra esclava. Després de la guerra l’empresa va continuar creixent i expandint-se, invertint en cellers, navilieres, banca, hoteleria i art, tot mantenint el tarannà ideològic dels seus predecessors. Així no és d’estranyar que s’hagin fet uns bons amics amb els hereus de Freixenet, Don Pedro Ferrer, Don José Luis Bonet i Don Enrique Hevia, tots ells d’arrel franquista, molt espanyols i de parla castellana, com Déu mana!

S’entén que el seu cava es vengui tan bé de preu, ja que el 2022 van pagar al voltant dels 45 cèntims pel quilo de raïm, mentre que a la Xampanya francesa el pagaven a 6€ i a la Llombardia italiana el van pagar a 1’50 €. És per això que molts vinyataires del Penedès han hagut de migrar a Alemanya per sobreviure.

La producció d’un milió d’ampolles diàries es multiplicarà per cobrir el mercat alemany. Alemanya cada cop més militaritzada i amb un exèrcit en creixença per la demanda de reclutes, és un molt bon mercat per introduir el cava Freixenet tot competint amb els vins i les cerveses autòctones. Així aviat veurem desfilant els soldats alemanys al pas de l’oca, somrients i feliços després d’assaborir el cava. I a Catalunya ens quedarem sense l’excels, tot i que força àcid, cava Freixenet, així que d’ara endavant esperem estalviar molts calerons en Almax i ja ens beurem, ben segur, els altres caves.





XIPRE, CAMP DE BATALLA
Si Xipre és atacada, Europa és atacada!

Des d'aquest gener, Xipre ostenta la presidència de la UE, fet que la situa al centre de les decisions estratègiques dels tambors de guerra europeus. L’atac iranià a una base militar britànica ha implicat l'entrada —de puntetes— dels europeus a la guerra.

Ràpidament, les petites potències europees hi han enviat flotes de guerra. França ha aportat la fragata Llenguadoc, així com sistemes de defensa antiaeris i, fins i tot, el portaavions Charles de Gaulle… flor i nata de la marina francesa. Per la seva banda, Grècia, Itàlia i també Espanya hi han fet arribar vaixells de guerra. Un pas més cap a la deflagració, tot dient que és per evitar‐la. L’illa, situada a pocs centenars de kilòmetres de Síria i Líbia, és un punt estratègic des de les croades medievals contra l’islam, per a conquerir Palestina. Avui dia, Israel actua com a força de xoc d’aquesta mil∙lenària obessió occidental.

Els xipriotes, que s'incorporaren a la Unió Europea el 2004, han de suportar dues bases militars angleses, utilitzades com a plataforma per a atacar l’Iran. D'altra banda, l’ocupació turca del 37,5 % de l'illa, l'any 1974, també propicia que Turquia —insigne membre de l'OTAN a la regió— estigui en el punt de mira iranià, que es defensa de l’atac americano‐israelià atacant tots els països que col∙laboren, d'alguna manera, en la guerra.

Realment, només Emmanuel Macron s’ha mogut, tot demostrant el petitet Napoleó que porta a l’ànima. En canvi, els anglesos, ni fu, ni fa; no tenen cap vaixell per a enviar hi, un signe evident que el 'Brexit' ha estat també la mort de la seva antiga potència imperial. Turquia, per la seva banda, ha aprofitat la visita del petit Napoleó per a enviar‐hi sis avions F‐16 turcs com a demostració i recordatori de la seva presència.

L’illa que volem nosaltres, però, és la de la bella Afrodita, àlies Venus, sortint nueta de les ones a Petra Ramió... Potser sí que això va passar fa temps, però ens complau conservar el record de la gran deessa de l’Amor i dels seus nombrosos amants, per a foragitar els Trumps, els Napoleons... i tota la colla de guerrers que acabaran destruint el món, si no els aturem abans.


EL PES DE LA MORAL CARCA
Rob Jetten, primer ministre dels Països Baixos

Tot just ha jurat el càrrec. De moment, té al seu favor el fet de ser el Primer Ministre més jove del Govern, impedir la participació a l’executiu de l'extrema dreta i mostrar —per ara— un passat políticament immaculat... No és, però, un innocent pacifista. Serà verd i dirà que vol justícia social, però també ha promés augmentar el pressupost militar. No n'esperem miracles.

Una característica que, de fet, no caldria ni esmentar, però que es destaca sempre en la persona de Rob Jetten és la seva homosexualitat. Una vegada més, en aquest aspecte, la política va per darrera de la societat. Cal ser, i més a hores d’ara, molt malparit per a continuar senyalant les persones per la seva orientació sexual, però la política sempre aprofita tota la brossa que troba a les clavegueres i Jetten no ha pogut desempallegar‐se de la decrèpita i lamentable “moral” dretana. Més d’un, fins i tot, ja ha qüestionat la seva mera presència en un parlament.

Ser 'gay' és la marca i, a partir d’aquest concepte, per a la dreta sempre serà més fàcil i lògic carregar‐se el nou Primer Ministre. Per sort, Jetten va jurar el càrrec a La Haia i no a Teheran, per exemple, on, tot just després de signar el jurament, hauria estat executat en nom de la moral. Sense anar més lluny, imagineu per un moment que en Jetten comença a enviar missatges a la manera de la ínclita Ayuso; és a dir, despropòsits combinats amb alcohol... Als tres dies el cremen a la plaça
pública.
LLUFA A LA MORAL





NOTÍCIES FALSES
L’avió guardiola

Compromesos amb el deure de servir la societat, encetem una nova secció per alertar els nostres fidels lectors de l’existència de notícies falses. Vet aquí la primera (descrivim entre parèntesis i en majúscules les reaccions dels insignes periodistes de la nostra redacció, davant de tal insult a la seva intel∙ligència).

Segons alguns mitjans internacionals, divendres 27 de febrer, un avió militar que transportava uns 6,2 milions d’euros (ULLS COM TARONGES) en bitllets de bolivià —la moneda de Bolívia, per si no quedava clar— va patir un accident en aterrar a l’aeroport de La Paz. Van morir 24 persones i una trentena en van resultar ferides.

Els bitllets transportats es van escampar per la zona. Uns vint mil veïns de l’humil barri de El Alto que es troba al costat de l’aeroport, van afanyar‐se a pescar el botí (SOMRIURES CONDESCENDENTS: "NO M’HO EMPASSO"), la qual cosa va impedir que els serveis de rescat poguessin atendre les víctimes (MANS AL CAP: "AIXÒ ÉS UNA INJÚRIA CONTRA EL POBLE"). A fi d’evitar el bandidatge i, davant del risc d’una explosió de l’avió —que hauria incrementat el nombre de víctimes—, les forces de seguretat van llançar gasos lacrimògens contra els presents (MANS QUE MOSTREN EL DIT DEL MIG: "MENTIDERS"). Quan la fumerola s’esvaïa, la gernació irrompia novament a la zona per a rampinyar l’escampadissa de paper moneda. De fet, un 30 % dels bitllets van acabar a les mans dels saquejadors. Impotents, les autoritats van decidir cremar els diners allà mateix (COPS DE PUNY A LA TAULA: "I UNA MERDA").

El Banc Central bolivià ha inhabilitat la sèrie dels bitllets implicats en l’afer, però, atès que la informaió no és gaire clara, ha acabat regnant la confussió a tot el país (CARES CRISPADES: "DE DEBÓ CREUEN QUE SOM IMBÈCILS?").

La gent no sap si els seus diners valen o no. Els taxistes no accepten pagaments en efectiu i les cases de canvi s’aprofiten de la ignorància dels turistes per a endossar‐los els bitllets il∙legals (PUNYS AMENAÇADORS: "MANIPULADORS").

L’expresident Evo Morales, en una entrevista el passat diumenge, ha justificat l’actitud dels assaltants i ha afirmat que qualsevol en la situació hauria fet el mateix. (PUNTADES DE PEU A LES CADIRES, TAULES BOLCADES, OBJECTES D’OFICINA ESTAMPATS CONTRA LES PARETS: "FILLS DE PUTA").





DE FORA VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN
La policia treu de casa a la propietària del pis

Als homes de lletra satírica guardonats, com és el cas, ens desplau escriure notícies com aquesta. El nostre mèrit és treure punta a una informació d’agència neutre, força mal redactada i, generalment, d’aterridores conseqüències. El cas d'aquesta noia desnonada, no té res de tot això. El mateix fet ja porta la punta posada i la conya incorporada.

Imagineu una dona que estalvia com una formigueta i quan arriba a la trentena compleix el somni de la seva vida: poder deixar de viure amb els pares i tenir pis propi per a compartir amb la parella. Quina gatzara, quina alegria! Tot just fa un mes els hi van donar les claus i ells van entregar fortuna, hipoteca i ànima al notari. Dedica ella els caps de setmana a buscar un detall pel darrera de la porta, un aplic pel passadís, aquella cantonera que veia camí de la feina i que amb el temps ha passat de moda, però que li
agrada igualment.

Aquesta noia està estirada sobre el nou sofà amb els peus afora per no embrutar‐lo, escolta música que surt del nou aparell estèreo encara sense pols i rossega una galeta, que s’ha posat sencera a la boca per no fer molles. La parella descansa al llit. Aleshores, del balcó, en surt un raig de llum... No és un miracle, però la seva vida tomba i tomba i tomba.

És la policia que crida, la redueixen contra la paret i segueixen cridant fins a despertar la parella. Els han confós amb okupes. Estan segurs que són okupes. Aquests no mereixen ni viure. La policia no s’equivoca mai.

Protesten, volen ensenyar els papers de la propietat, però no els hi permeten. Tenen pressa. La policia sempre té pressa. Salvaguardar els ciutadans és una feinada. Alguna cosa faria o diria la noia perquè, una vegada fora del pis, no la deixen lliure després de convidar‐la a un tallat. A ella se l’enduen a Comissaria. Alguna cosa devia fer la noia, perquè tampoc ara la deixen anar. La noia passa la nit a Comissaria, però gairebé no dorm perquè enyora el llit del pis nou i potser també la parella.

L’endemà solucionen el cas. La policia que va entrar pel balcó no es presenta a demanar disculpes. Tenen feina. Salvaguardar la ciutadania és una bona feinada.

L'única raó plausible del desori és que tot això va passar a Carabanchel i allí, ja se sap, ha d’anar la policia amb quatre ulls.





MILLORANT LA RAÇA
Trump millora condicions

El President Trump millora cada dia. De la mateixa manera que les aus rapinyaires milloren, amb el temps, la tècnica de cacera, en Trump aconsegueix, en el seu afany carronyer, annexionar‐se territoris de manera més "subtil". Després del tip que s’està fent a Iran, per postres s’ha limitat a reclamar Cuba —i no tota, si convé, amb la meitat potser en tindrà prou. Proposa una anexió amistosa a canvi d’un rajolí de petroli.

Encara que no ho sembli, és un pas important. En Trump ha descobert que, en el cas de Cuba, no cal enfonsar l’illa per a dominar‐la. En té prou en que li donin el dret de cuixa. Una gentilesa de la Casa Blanca que tothom hauria d’agraïr.


PERÒ ENCARA QUE ES VESTEIXI DE SEDA...
En Maduro ho té verd

Tampoc demanem miracles... Prou fa en Trump deixant flotar l'illa de Cuba per, a sobre, demanar‐li més esforços. Per exemple, potser estaria bé (i semblaria una miqueta més legal) que en Maduro pogués disposar d’un advocat per tal de preparar la seva defensa, però el govern ianqui li nega. Lleig? Ves, potser sí... però lògic, també. En Maduro ho té verd.

El veredicte del jurat està cantat; per tant, ja són ganes proporcionar‐li un advocat (amb el car que van i la feinada que tenen). De fet, ja té un advocat d’ofici, d’aquells que surten a les pelis, sempre amb el bocata a les mans i la corbata tacada. O sigui, que més li val al Maduro buscar‐se un bon professor particular d’anglès, perquè realment el necessitarà... i, ja que hi som, també podria contractar‐ne un altre de primària.


ITÀLIA OBRE LA PORTA A RUSSIA
Meloni es cobreix de medalles?

Sabem que la governança de la Meloni és d’aquelles que va destruint el poc que quedava d’oportunitats per a la gent. Actualment, Catalunya és força plena —a manca de ser rica— d’italians que guanyen més diners aquí que a casa seva. I ja és molt dir en un país que, si cobres mil euros, n’has de pagar 1.200 de lloguer.

En aquest moment, en què se celebren els jocs paralímpics mundials, la Meloni —còmplice dels Trump d’aquest món— ha obert la porta a que els atletes russos hi puguin participar... Una excusa en val per a una altra. Com la d'en Trump, amic invisible de Putin, que li deixa vendre el petroli perquè pugui finançar amb escreix la guerra a Ucraïna. 'Porco Dio'!


FRANÇA ES REARMA
El paraigues nuclear francès per defensar a qui?

Com a governant, aquest Macron no té desperdici... El paio ha aconseguit empobrir el seu propi país. Ha fotut foc a les seves instutucions. Prefereix clarament jugar amb l’extrema dreta, que un govern compartit amb les esquerres. Ha multiplicat les centrals nuclears de reactors dits “petits”, o de segona generació, un eufemisme que no enganya ningú. Vol tornar a atenir un exèrcit format per la joventut francesa, en manca de treball i oportunitats; i, a més, està renovant la maquinària de guerra de la flota aèria i marítima.

L'únic avantatge que té, per ara, és que no reclama, a base de guerres contínues, el premi Nobel de la Pau... Tot i que, de ganes, no li'n falten.





CERVELL
COMUNICACIÓ PERMANENT ENTRE EL MÓN I EL JO
CENTRE DE CONTROL DEL COS
PROHIBIT ESPATLLAR-LO, ESPAVILA'T!