25 de novembre 2022

EL CORREDOR DE LA MORT LENTA
El Corredor del Mediterrani, queixes empresarials
Els més vells de la vila recorden encara el dia que per primera vegada es va parlar del Corredor del Mediterrani. La idea original, pràctica i avançada a la crisi energètica, era unir per via fèrria el litoral mediterrani europeu. Per desgràcia, un bon tram del Corredor passa per Espanya que, per anar a França, segueix utilitzant el pas dels Pirineus que Aníbal va deixa obert.

El retard però, no es pot utilitzar una altra paraula en parlar de ferrocarril, també té les seves coses bones. Per exemple, i no és que necessitéssim més proves, però que Aznar paralitzés les obres, és revelador.

Que alguns proposessin fer passar la línia per Madrid (que no toca al Mediterrani precisament) demostra un coneixement geogràfic lleugerament polititzat.

Que Múrcia, València i Catalunya (que no es parlaven) es reuneixin plegats a Barcelona, és un detall més significatiu del que es pot pensar.

Que un miler llarg d’empresaris protestin és bo. L’empresariat ha de saber que pot queixar-se també contra el govern i no necessàriament contra els sindicats.

La única nota discordant en aquesta remor contra unes obres que s’eternitzen, la va donar, naturalment, la Ministra. La noia, sembla encantada i diu que tot va bé i que potser sí que anem lents però la culpa també és de la gent que es mira les obres des de la barrera i no fa res per ajudar. Després recita amb orgull unes dades segons les quals, el seu govern s’hi deixa el coll i que no para de tirar línies.

Sabem el que comporta ser Ministra però tampoc cal exagerar.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EL CONY DELS BITCOINS
Criptomonedes. Crisis, caigudes i estafes
El cas de la Sra. Maria.
Miri, senyor. Jo no sé re, sap? A mi me van telefonar i van dir-me que si volia tenir diners i jo vaig dir que claro. Que portava setanta anys estalviant i no em donava ni per lo vestit de la Festa Major i això que el meu home, en pau descansi, treballava tot lo dia i treballava be lo pobre. Se’m va morir de sobte l’Agustinet.

- Però alguna cosa devien dir-li...
Si, sí, paraules les que vulgui, però totes rares. Prou que me va costar fer-me amb l’euro i ara amb lo cony del bitcony. Res, ni idea però vàrem dir-me m’hos doni cent pessetes, bueno euros, i d’aquí a una estoneta li diem quan n’he te i jo pues bueno i los dono. I xiquet que en una hora tenia un munt de conys d’aquests. I a l’estona un altre munt. I vaig jo i les dic, Arrastro! que era lo que deia l’Agustinet quan guanyàe una partida i s’ho quedae tot. I entonces, quan ho van entendre van dir-me que nanai del Paraguai i que si volia que m’anès a un advocat que me costae més del que havia guanyat. I així anem, xiquet que aquest any ni a Missa Solemne m’atreviré a anar per la Festa Major.

El cas d’un entès (castellà)
Esto es la hostia tio, no tenia na i ahora me sobran los coches. Claro que se ha de entender porque hay mucho listillo però si dominas el tema, te forras. Con un bitcoin comencé yo y no sabes lo que tengo. Está chupao, es solo cuestion de vista. Vigilar el mercao y ansi. Y seguro lo es total, porque con el cifrado criptográfico aseguras todas las transacciones. Y lo que te ahorras sin el Estao de por medio. Vamos, que yo no pienso dar golpe en lo que me queda de vida.
La Hostia, me han robao!
P.D. Les faltes ortogràfiques, per una vegada, són voluntàries.


LA GARSA PROSTÀTICA
QU’EST-CE QUE C’EST MERDER
Marine Le Pen apadrina un noiet
A veure, el caràcter de la Sra Le Pen és complicadot. No es porta bé ni amb la família (fot fora del Partit al seu pare, fa botifarra a les seves parelles, s’emprenya amb la neboda), ni amb els membres del seu partit, ni amb la portera de casa. És com si diguéssim, una dona amb geni, difícil, que estima més al poder que a la Verge de Lourdes.

I de sobte aquesta força de la natura, abandona la presidència del seu partit, l’Agrupació Nacional, cara a optar a la presidència francesa. Això no està clar. Le Pen té força i “mando” per dirigir el partit i alhora lluitar per la presidència del país i si convé, per la de l’escala de veïns. I en canvi, Le Pen renuncia en favor de Jordan Bardella. Ui!

El tal Jordan és un xicot que després de fer la primera comunió, va apuntar-se a l’Agrupament de Le Pen. Quan encara no tenia majoria d’edat el van designar cap d’alguna cosa molt llunyana a la geografia que volia estudiar i amb divuit anys li van donar el despatx més gran. Ui!

El noi és ben plantat, cara de dretes però ben plantat i te 27 anyets. Des que li van posar un micro al davant ja s’ha carregat Europa, els emigrants, ha mentit com a polític de pro, ha donat informacions falses... D’acord, té maneres, però que Le Pen renunciï...

Quina és la raó per la qual, la Sra Le Pen, dóna a aquest noiet la batuta del partit? En la lògica de Le Pen, aquesta decisió no és lògica. Aquí hi ha marro. Polític, religiós, sentimental o el que sigui, però marro. I sent espanyol com no voldria ser i mascle com no voldria ser i malpensat com m’encanta ser, ja saben per quina de les opcions em decanto.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA REVOLTA IMPARABLE DEL POBLE DE L’IRAN
El règim tirànic aiatol·là de la República Islàmica de l’Iran continua sembrant el terror i la mort contra el seu poble mitjançant la policia de la moral, l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionària Islàmica. Ja són, a hores d’ara, uns 18.000 els detinguts i més de 500 morts – una cinquantena menors d’edat – produïdes sobretot en les manifestacions que encapçalen les dones i les joves.

Ja fa tres anys, el 2019, esclatà una gran revolta popular en contra de la carestia de la vida i el racionament que va ser sufocada amb una repressió brutal amb 1.500 persones assassinades pel règim.

En l’actual revolta vint dels manifestants han estat condemnats a mort acusats de “guerra contra Déu” i de “corrupció a la terra”, que consisteix en delictes contra la seguretat pública i la moral islàmica.

Les forces repressives han arribat a entrar als centres d’ensenyament i emportar-se presos en camions tots els estudiants implicats en manifestacions. I també han intervingut en funerals de manifestants assassinats al Kurdistan, disparant contra els assistents, alhora que han arribat a Mahabad – capital kurda – noves tropes militars sembrant el terror.

Tal és la indignació popular que la casa-museu de l’aiatol·là Khomeini, fundador d’aquesta república opressora, ha estat incendiada darrerament i segueixen les vagues generals i les manifestacions de protestes tot desafiant als aiatol·làs i plantant cara a la repressió.

És la revolta d’un poble cada cop més empobrit i reprimit enfrontat a la dictadura dels jerarques religiosos enriquits per la corrupció i que ostenten el poder. Quanta sang serà vessada per aquest règim? Quan el crit multitudinari valent i rebel “Dona, Vida i Llibertat!” s’imposarà arreu del país fent callar per sempre les veus barbudes del mal i així finalment les dones seran lliures i el poble viurà la vida en llibertat?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
LA PREFECTURA DELS HORRORS
Querella i crims de lesa humanitat
L’entitat Irídia acusa de crims de lesa humanitat a sis policies per tortures a detinguts en 1970 i 1971. D’aquesta manera s’afegeix a la lluita contra la barbàrie en la nostra societat i en l’obligada transformació de la comissaria Via Laietana, aquest centre de tortura que ha perdurat en el temps i que es reclama des dels anys noranta per convertir-lo en seu del Memorial Democràtic.

Cal ser turista per gosar apropar-se a la porta del núm. 43 de la Via Laietana. Els ciutadans quan hi transiten solen acotar el cap o mirar cap a l’altre costat. Aquí la tortura va ser perfeccionista en tots els sentits, des de deixar cicatrius a vida a mètodes per ocultar-les. Elèctrodes, el «corro», la «cigüeña», bosses de plàstic, la «bañera», les postures doloroses eren habituals amb total impunitat. Els organismes estatals ho van deixar fer i potenciar, la magistratura va fer el mateix, els metges forenses certificant que els detinguts no sofrien mals tractes. Pallisses i tortures amb mètodes heretats de la GESTAPO, la CIA i l’FBI.

Aquest escenari d'innombrables reivindicacions, memorials i socials és avui el símbol de la tortura, les vexacions, les violacions dels drets humans com també un espai simbòlic de la resistència i oposició d'una lluita que va aconseguir desgastar la dictadura franquista però que ha sobreviscut en aquesta democràcia que mai ha aprovat una llei de Memòria Històrica que permeti parlar de víctimes i botxins. Ara per ara les víctimes estan desproveïdes de capacitat d'acusar els seus botxins. Per Espanya, recordar-los implicaria reobrir el conflicte, implicaria una altra memòria històrica que exigís respostes més enllà de la victimització.

En la querella, que es presenta en nom de Carlos Vallejo, víctima de tortures a la Prefectura, s'exigeix la preservació de l'edifici de Via Laietana com a "lloc dels fets" a efectes "de significació i reparació a les víctimes del franquisme".

La postura del magistrat i secretari d’estat de Seguridad del Ministerio del Interior, Rafael Pérez Ruiz, no té deperdició: “Ha sido y es un vínculo de servicio público desde el que varias generaciones de policías han contribuido y continúan contribuyendo a fortalecer la democracia”.

Aquí hi havia la VI Brigada Regional de Información Social, la rama de la BIS a Catalunya. El torturador Pedro Polo, juntament amb Eduardo Quintela la van comandar fins el 1955. La distribució era molt clara. Primera planta, despatxos, sales d’interrogatoris als pisos superiors i les cel·les als soterranis.

El 1958, Antonio Juan Creix, torturador i cap de la Brigada Regional va ser enviat a EE.UU. per aprendre les tècniques de tortura dels nord-americans juntament amb altres membres de la BIS. Viatges oficials aprovats per Camilo Alonso Vega.

Els germans Creix planificaren l’assassinat Quico Sabater, guerriller llibertari o la desarticulació de la Captuxinada en 1966 entre centenars i centenars de detencions, interrogatoris i tortures. El germà, Vicente, els substituí fins el 1974 en que va ser expedientat però Via Laietana mai ha deixat de ser un lloc de tortura.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL PIB CATALÀ BAIXA A SEGONA DIVISIÓ
El PIB català és el més baix d’Espanya
El PIB era la única competició en la que Catalunya guanyava a Madrid. Ni futbol, ni basquet ni matriculació de cotxes... Només el PIB.

El PIB, a grosso modo, és un indicatiu del número de desgraciats que treballen com uns fills de puta en cada zona o país. El PIB català fins ara significava que la meitat d’Espanya podia anar tirant sense fotre brot, vivint, ni bé ni malament, de part nostre.

Ara el PIB català és el més baix d’Espanya. Què ha passat?

Ens hem tornat ganduls de sobte? Hi ha alguna relació amb les empreses que van emigrar a terres més plàcides? Potser la davallada té origen en els vint mil milions d’euros que pastats a Catalunya s’han quedat calentons encara, a Madrid? Catalunya té una caixa tan escurada que necessita dos cents milions per pagar al seu funcionariat.

Sigui el que sigui, la vaca catalana, una raça molt ben parlada, s’ha quedat eixuta de tanta mamada espanyola. Per sort a Catalunya, terra avançada i també de bona parla, la llet es beu de soja, civada, arròs, ametlla... Tot molt saludable. De seguir amb la llet de vaca, els nostres fills semblarien penjadors i es trencarien només caure.

Dins la desgràcia, seria bonic pensar en que a partir d’ara, les vaques extremenyes s’obriran de cames i deixaran als nostres remats, xumar-los la mamella però això no passarà apel·lant probablement a l’anticonstitucionalitat del traspàs de llet entre autonomies. O sigui que ens haurem de buscar altres pastures.
LLUFA PER LES VAQUES EGOISTES.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
DE MIRACLES SE’N FAN CADA DIA
Jesús Mª Barrientos a la corda fluixa
És possible, probable i potser definitiu que el Sr Barrientos, significat President del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya, hagi de fer les maletes i anar a un nou destí (segur que un paradís). El Sr Barrientos les ha fet de tots colors i sense ni un pèl de pudor, és veritat, però també ho és que fa segles que manté aquesta postura i ningú, excepte les víctimes del les seves decisions penals, no en feia cas.

Alguna cosa ha passat recentment perquè ara reconeguin que no pot jutjar a algú a qui ja ha condemnat abans del judici. Els pressupostos, potser...?

Els pressupostos d’un estat són com el miracle de Llàtzer. Algú està mort, qui sigui, un partit polític per exemple, però arriben els pressupostos i el govern necessita al mort. I se’l ressuscita. El Govern li torna la vida fent-li concessions i l’ex mort, a canvi, aprova el pressupost. Moltes coses fan pensar que el Sr Barrientos ha estat víctima d’aquesta resurrecció.

El PSOE necessita a ERC, ERC està tipa de llençar carnassa al Sr Jutge. El canvi de cromos està clar. ERC vota pressupost de PSOE. PSOE envia a Barrientos a Zamora.

Algú podria interpretar el relleu del jutge com una neteja dels sistema judicial, un anar apartant a ovelles negres, els més agosarats, aquells que pronosticaven la República Catalana com a cosa feta, parlen inclús de liquidació dels botxins judicials. Ni cas. Deixeu que s’aprovin els pressupostos, espereu els nous nomenaments per cobrir les vacants que hauran deixat Barrientos i d’altres i veureu com la pedra torna com un bumerang.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
EL BOSC, L’ARBRE I LA BRUIXA
Possible vaga de metges
Les notícies tenen això, t’ensenyen l’arbre amb detall i t’amaguen el bosc. Les vagues anunciades pels metges catalans i pràcticament de mitja Espanya no són el resultat directe de la precarietat laboral dels sanitaris (que sí) no és el sou ridícul que cobren (que també) no són les hores extres ni la manca de contractacions... tot això és simplement l’arbre, però el bosc n’és un altre.

Els matolls i els arços i els altres arbres, són el decorat que encaminen de la sanitat pública a la sanitat privada. Això és el que porta a l’anunci d’una vaga. La resta es fullaraca. És la labor destructiva, silenciosa però constant de la bruixa que, enlloc de viure en una barraca ocupa els principals edificis nacionals.

Si fas un cop d’estat, una part del país et censurarà. Si portes a aquest país a la misèria i en promets la recuperació econòmica, acceptarà el cop i el que calgui. Amb la sanitat com en el servei educatiu i amb tantes i tantes coses, anar destruint poc a poc el sistema, et permet passar a un altre sistema. Això és el que està passant.

El poder és incapaç d’assumir un servei si no dóna beneficis materials. Un CAP guanya menys que un “xiringuito” d’estètica, un Hospital general provoca despeses, una Asseguradora mèdica, beneficis. I per arribar a la privada s’ha de mutilar la pública. Maltractar als que encara creuen que la salut és un dret de l’individu més enllà del que pagui per ser guarit, és una bona manera d’escapçar la justícia.

El món, aquests món d’avui dia, només coneix el benefici econòmic i no té cap escrúpol en imposar-lo. Com pitjor pel pacient, millor per la indústria mèdica, farmacèutica, funerària... Tot s’hi val.

Per això potser, ara mateix no és que ens faltin metges, ja ens falten també medicament. La excusa pot ser la guerra d’Ucraïna... o la voracitat del poder.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE