AQUESTA VEGADA, L'ILLA L'HA BEN CAGAT
«Criminalitzar la lluita educativa us sortirà car»

L’USTEC planta cara al Govern per l’espionatge als docents. La CGT acusa Educació de coaccionar els claustres per evitar que votin mesures de protesta. Educació prohibeix votar la decisió de no realitzar colònies ni sortides escolars de cara al curs vinent, tot dient que aquestes qüestions s’han d’abordar exclusivament en assemblees de docents. Pressió i coacció per a desmantellar l’organització de les mobilitzacions des de la base.

La portaveu d’USTEC, Iolanda Segura, s’enrabia contra el Govern per la infiltració de dues agents dels Mossos d’Esquadra en una assemblea de docents. Una cagada més encara... Els mestres no són «ni delinqüents ni terroristes», però govern i policia insisteixen que legalment ho poden fer fins que el Parlament els agafi pels pebrots.

Els docents bloquegen Catalunya: tallen l’AP-7, la C-32, la B-20 i la C-17 i els accessos a Barcelona, tot cridant contra les conselleres Niubó i Parlon: “Menys policia, més educació”. Un bon grapat de ciutadans pateixen retards importants en hora punta. Grans cabrejos, mentre uns insulten els docents, altres es caguen en la Generalitat; i els autobusos que van a l’aeroport estan paralitzats.

Els manifestants han corejat «Estem cremades», «Més recursos socials i menys policials», «Menys policia, més educació». L'enroc del Govern és manifest i l'escola catalana s'aboca a un mes de vagues repartides en disset aturades arreu del país, amb el lema: «El curs no acabarà amb normalitat».

La represa de les negociacions entre Niubó i els sindicats naufraga: «La pro-posta d'avui és un insult». La CGT reclama als Mossos informació sobre les infiltracions policials; en Trapero es ca-ga a les calces.

Amb l’enroc, Ensenyament continua defensant amb dents i ungles l'acord signat amb els minoritaris CCOO i UGT. Com en tantes altres ocasions, aquests “sindicats” també l’han cagat i la tensió al sector va a més. Els sindicats majoritaris (95%) USTEC, Aspepc i la Intersindical es mantenen ferms en les seves reivindicacions i, per la seva banda, el Govern tampoc afluixa. Si s’asseu és per «no reobrir l'acord» signat amb els venuts de CCOO i UGT.

Més cabreig dels no-signants. No posaran fi a les protestes si no s'arriba a una entesa que «resolgui aquestes necessitats o que posi un punt de partida a resoldre aquestes necessitats». El Govern evita mullar-se: «aquest Govern ja s'ha mogut». Potser no prou...

Davant de la denúncia dels sindicats, Junts, Esquerra, els Comuns i la CUP exigeixen explicacions al Salvador Illa i les compareixences al Parlament de la Núria Parlon (consellera d'Interior), l’Esther Niubó (consellera d'Educació); i el director dels Mossos d'Esquadra, el Josep Lluís Trapero.

Fins on hem arribat?





TRES COMUNIONS DIÀRIES
WhatsApp d’Abogados Cristianos al Papa de Roma

Pontífice Sumo, como portavoz de la Secta que represento, me veo obligado a mostrar nuestro dolor; primero, por el viaje a Catalunya, tierra de infieles (y más ahora, que está llena de moros); segundo, por su presencia en una iglesia de barrio infestado de razas demoníacas; y, tercero, y más grave, por asistir a una especie de misa en un estadio que lleva el nombre de Luis Companis. Debemos recordarle, Santidad Suya, que, en su triste y dolorosa trayectoria política, fue el responsable directo del asesinato, a cual más vil, de miles de sencillos sacerdotes y curas, así como de millones de devotos fieles en Cristo. Las calles de Barcelona, debería usted saberlo, eran verdaderos circos romanos en los que las hordas comunistas degollaban a las buenas mujeres y a los mejores hombres y torturaban a curas y monjitas en medio de la calle, ante el alboroto de las simientes del mal. Su Blanca Majestad, no debe pisar tierra dedicada al recuerdo del diablo al que, por fin, pudimos exorcizar —mediante el paredón.

Sí, en cambio, sería noticia grata para España verle en el Valle de los Caídos, joya arquitectónica y moral del régimen del Generalísimo Franco, quien, en una muestra más de su magnanimidad, dedicó el monumento a todos los caídos por España, excepto —obviamente— a los jodidos rojos.

Vaya, pues; póstrese ante la tumba vacía y conviértase. De lo contrario, presentaremos una denuncia que se va a quedar patitieso. Tenemos más mala leche que su Presidente Trump. Nosotros somos Españoles, Papa Sumo.

Beso las manos de Su Señoría Ilustrísima y Reverendísima.

Ñ.


HISTÒRIA D’UNA POMA
Merders que poden envoltar una poma malgrat no tenir cucs

Al voral d’una carretera comarcal, un pagès ha plantat un rètol on anuncia que, a pocs metres, darrera dels arbres, hi ha un magatzem de fruita. Un bon dia s’atura un cotxe dels Mossos davant el cartell. S’endinsen a través dels arbres i troben el magatzem. Li demanen al pagès algun paper oficial que autoritzi aquell cartell de cartró a peu de carretera. El pagès no sap ni de què li parlen. Permís per un cartell de cartró? Doncs sí. La multa és de deu mil euros (10.000!!!), que probablement el pagès no ha vist mai junts. Li donen una solució, per si vol estalviar-se una segona multa: retolar el magatzem (previs permisos i pagaments). Com que aquest no es veu des de la carretera, perquè el tapen els arbres, els Mossos donen amb una nova solució: que talli els arbres. El que ignoren aquests gamarussos (apart de moltes altres coses) és a quan pujarà la multa per tallar arbres sense permís. El pagès encara plora.

Com tothom sap, fa uns dies Israel ha intentat escapçar la darrera flotilla solidària, que, amb tot, encara navega rumb a Gaza. Així, amb total impunitat, les forces sionistes han atacat i deixat a la deriva més de 20 vaixells, tot segrestant gairebé 200 tripulants, en aigües internacionals adjacents a Grècia; ço és, a les portes de la UE i a uns 1.000 km de Palestina!!! Després del captiveri en alta mar, havent patit gravíssimes agressions, pràcticament tots han estat entregades, a Creta, a les còmplices autoritats gregues —que, a més, els han retingut durant llargues hores en penoses condicions, abans de conduir-les a l’aeroport d’Iràklio. No obstant, en Saïf Abukeshek i en Thiago Ávila, han estat directament traslladats a una presó israeliana, tancats durant sis dies, abans de ser repatriats. (Cal recordar, d'altra banda, que res d’això és legal?) Els dos activistes, que han denunciat tortures, han fet vaga de fam; en Saïf, a més, amb 72 hores sense beure res. Els sionistes, atents a tot, han posat una poma a la finestra de la seva cel·la, que evidentment no pot agafar. La fam, la fruita fresca. És un refinament torturador que els fa molta gràcia, als israelians.

Els Emirats Àrabs Units, han comprat un munt de terrenys agrícoles a Espanya, Itàlia i Romania. Els treballen i s’enduen la fruita al seu luxós desert. La UE els subvenciona amb desenes de milions i Espanya i els altres països també. Un altre refinament.

Hi ha, almenys, una quarta història relacionada amb una poma, però aquesta ja la coneixeu; la d’Eva. I ja sabeu com acaba.





L’ARPA CELTA FA EMMUDIR EL LLEÓ ANGLÈS
Aires de llibertat al País de Gal·les i a Escòcia

Després de la desfeta de Viktor Orbán a Hongria, l’extrema dreta ha estat derrotada clarament —igual que els laboristes i els conservadors— a Escòcia i al País de Gal·les pels independentistes d’esquerra de l’Scottish National Party (SNP) i del Plaid Cymru, que, amb el suport dels verds, realitzaran referèndums d’autodeterminació per a emancipar-se del Regne Unit.

A les eleccions del 7 de maig, a Escòcia, l’Scottish National Party ha estat la força més votada i ha obtingut 58 escons del total de 129 del parlament; a només 7 escons de la majoria absoluta. Darrere de l’SNP, el Reform UK i els Laboristes han aconseguit 17 escons cadascun; els verds, 15 escons; i els conservadors, 12.

Al País de Gal·les, per primera vegada i després d’un segle d’hegemonia del partit laborista, ha guanyat el Plaid Cymru, amb 43 escons del total de 96 del parlament; a només 6 escons de la majoria absoluta. Han estat derrotats el Reform UK (l’extrema dreta), amb 34 escons; els Laboristes, amb 9 escons; i els conservadors, amb 7 escons; en darrer lloc, els verds han aconseguit 2 escons.

Sonen les gaites des de les terres altes fins a les terres baixes d’Escòcia i per tots els racons del País de Gal·les. Els escocesos, vestits amb el ‘kilt’ de gala, omplen els carrers tot fent córrer el whisky de mà en mà i onegen les banderes: el seu unicorn ha vençut el lleó anglès. Els gal·lesos canten les seves cançons populars arreu, dins i fora de les tavernes, als carrers i a les places, tot bevent ‘cwrw’, la seva cervesa, i també fan onejar les banderes: el seu drac també ha vençut el gran felí britànic. És una festa mai vista, d’una gran alegria i satisfacció.

L’imperial lleó d’Anglaterra, amb els ullals i els queixals corcats, ja no pot mossegar i fuig davant el so majestuós de les gaites i la presència majestuosa del drac i l’unicorn. Conservadors, laboristes i extrema dreta, majoritaris a Anglaterra i mantenidors de l’esperit del vell imperi britànic, han sucumbit de valent davant d’aquest clam d’emancipació. És el preludi d’una gran esperança de llibertat per a les nacions celtes del Regne Unit. Tan de bo que el sac de gemecs aviat també soni fort més enllà de la Gran Bretanya!





EMPODERAMENT POPULAR
Augmenta l’arsenal punxant a les butxaques dels escolars

En Quico Soteras té seixanta-nou anys i en fa més de cinquanta que fa d’esmolet. Va començar a treballar tot recorrent en bicicleta els carrers de Sant Andreu, del Clot, del Poble Nou i del Poble-Sec i s’anunciava amb el xiulet (tiriruruu-tirirurit!) que duia penjat al coll amb un cordill.

Per bé que, als anys noranta, l’ofici va entrar en decadència (maleïts Jocs Olímpics), el Quico no va tirar la tovallola: als matins, encara esmolava les tisores de quatre velles xarugues i, a les tardes, arrodonia la mesada, tot criant conills al pati d’una de les cases barates de Can Peguera, on vivia.

Actualment, però, viu en un dúplex de Pedralbes, i no pas gràcies a la fam de conills a la brasa de la conciutadania, sinó a l’espectacular revifalla que l’ofici d’esmolet ha experimentat. I és que cada mes, segons dades de la conselleria d’Interior, els Mossos —que sempre estan tocant els nassos amb qualsevol excusa— confisquen unes 700 navalles, una quantitat truculenta que ens obliga a preguntar-nos quantes deuen circular impunement pels carrers de Barcelona. Pitjor que a l'aixecament madrileny del 2 de maig!

“Treballo amb una aplicació de mòbil amb què pots demanar que et vinguin a esmolar l’arma a domicili, si has quedat amb els col·legues per anar a fer un tomb” informa l’entranyable senyor Soteras. “I, si pagues en metàl·lic, el servei té un descompte del cinc per cent”, sentencia.


A MÈXIC, TAMBÉ FA EL PRÉSSEC
Ayuso explica als mexicans la seva història

La Presidenta de Madrid és com un lavabo portàtil: allà on va, la caga; i, com que li agrada molt viatjar, el món és ple de pastifades seves. La darrera, a Mèxic. Caldria preguntar-se, primer: què fa la Ayuso a Mèxic? Emmerdar l’inici d’una reconciliació? Segona pregunta: qui li mana parlar d’Hernán Cortés, un malparit i bandarra de ‘mucho cuidao’ que va matar la meitat dels indígenes i es va follar —més aviat, va violar— l’altra meitat? Tercer interrogant: com va a una ex-colònia, feliçment independitzada, a recordar la suposada grandesa espiritual d’Espanya?

Una vegada més, la seva presència i les seves paraules han estat contestades pels uns i gairebé també pels altres. Fins i tot els cambrers de l’Hotel on s’allotjava li demostraven a la cara que no era benvinguda.

El ridícul de l’Ayuso a Mèxic ha estat tan vergonyós que el PP l’ha obligat a tornar a Madrid. Aquí ja la coneixem i no ve d’una parida més, però mostrar-la en públic a l’estranger fa pujar els colors patris.

Com era d’esperar, l’Ayuso ha girat la truita: segons ella, abandona Mèxic abans d’hora perquè la Presidenta mexicana l’ha expulsat del país. L’última paraula sempre és de l’Ayuso, una de les persones, ho hem de reconèixer, que menteix més i més bé.

LLUFA COM QUI DIU VITALÍCIA PER A L’AYUSO





DE L’OASI CATALÀ, NO EN QUEDA NI UNA PALMERA
Ofensiva per a aconseguir una Catalunya armada

Foment del Treball, encapçalat pel seu màxim representant (en Sánchez i Llibre), voldria, tal com el seu nom suggereix, fomentar el treball a Catalunya. Fantàstic. Fantàstic i coherent —sobretot en un prohom tan industriós, que es passa el dia sencer, de sol a sol, tot maquinant, esfreixurant-se en com fer treballar els altres. Qualsevol ciutadà, en saber d’aquest interès, a més d’omplir-li el cor d’alegria, pensa, per exemple, en el sector agrícola —la feinada que hi ha per a millorar tot allò— o en el de serveis, amb camions plens de treballadors, que canten alegrement cançons populars, mentre els porten a les vies del tren, per a posar-les rectes (o paral·leles), amb les petites empreses innovadores que creen nous enginys i tècniques (que pensar també és treballar); o sigui, el que entenen per treballar la gent de base.

Doncs no. Foment del Treball i afins col·laboradors, quan diuen que cal estimular l’economia catalana, pensen en armes. "Què millor —diuen— que aprofitar la fase guerrera del món per a produir el material que necessitem per a matar-nos els uns als altres?"

Catalunya, probablement per prohibició d’Espanya, no s’ha dedicat a l’armament des que s’afilaven espases. Sortosament, no en sabem d’això. En la ininterrompuda successió de guerres i guerrilles, revolucions i revoltes, insurreccions, atemptats i altres nostrades tradicions que farceixen la història catalana fins fa només quatre dies, sempre hem tirat de bon cop de falç o, a tot estirar, hem demanat alguna comanda de pedres per AliExpress (ep, però sense ni un paper a terra, ni cridar). “Que n’aprenguin!” diu en Sánchez i Llibre. Cal tenir armament si volem ser respectats; i ja esteu veient els pacífics treballadors de La Caixa, obligats a fer canons —ben mirat, potser no és pas tan diferent de fer hipoteques.

La idea no va sola. Li dona suport tota la gran empresa, també la mitjana i algunes de petites, si convé, perquè el que cal és fer calaix. La moral no comptabilitza.

Dins aquest grup de pressió armamentista, hi trobes personatges curiosos; com, per exemple, en Roger Torrent, digníssim representant d’Esquerra Republicana i que fou President del Parlament català. Ui, la de coses que va dir, el Torrent, contra la guerra! Però —ai las!— ara s’ha muntat una mena de consultoria (espanyola), on podrien tenir cabuda vàries empreses dedicades a l’armament i, és clar, actualment el Gens Honorable aposta per la indústria militar. En Torrent diu que “Catalunya ha de dir alguna cosa i ser actor rellevant dins el món de l’armament”. Coses que passen.





ENTRE LA LLIBERTAT I LA CENSURA
Censura a la creació cinematogràfica?

Poques activitats queden lliure de censura. L’art —en teoria, la mostra màxima de llibertat— semblava escapar d’aquestes regles constrenyedores; especialment el cinema, en totes les seves expressions. Ja no. Les autoritats europees han sortit de pesca i han estrenat xarxa nova. Els espais per a la creació poden ser, a partir d’ara, més petits, més tancats, més com convenen al poder i al negoci (que ve a significar el mateix). Per què serà que cada vegada que un polític legisla, un empresari se’n beneficia? La nova regulació de la Comissió Europea —això sí, emmarcada amb un pressupost d’allò més brillant— obre un munt de finestres per les què les empreses poden treure fruit, molt fruit. Afavorir, per exemple, les corresponsalies de mitjans públics de televisió a una o dues empreses privades, necessàriament provoca un dèficit d’imparcialitat.

El pitjor engany, però, arriba quan la nova normativa ve embolcallada per la idea d’afavorir la llibertat dels autors, de promoure el respecte a la dignitat humana i de salvaguardar el valors de la independència creativa. Desenganyem-nos: la llibertat no es regula amb lleis, per benintencionades que semblin; la llibertat és, precisament, anar més enllà de les regulacions administratives.

Cada vegada que un administrador públic es posa a legislar sobre els drets humans, els humans perdem un tros de llibertat que ens pertany.

Per exemple: matem o no matem conills? Sí o no? Els que siguin caçadors diran que sí; els que som incapaços d’agafar un obrellaunes, apart de ser massa sensibles, direm que no. Que la autoritat vingui a dir-nos la quantitat de conills que es poden matar, no arregla el problema ni el dels conills ni el del caçador ni el de l’hiper-sensible.

Hi ha una solució, l’home sempre té a l’abast una solució. En aquest cas, seria tenir criteri propi, rebutjar el menjar precuinat, obrir la nevera i fer-se qualsevol invent alimentari per a poder fer així una digestió, si no copiosa, sí com a mínim digna. O, per posar un altre exemple, si no vol pel·lícules programades, quedar-se a casa i llegir un llibre, encara que sigui la Bíblia.





UNA BASA... D’OLI ROENT
Les vergonyes del vestuari blanc

Part de la plantilla li fa el llit a l’entrenador, l’altre part passa del que diu l’entrenador. Foten fora l’entrenador i posen un altre entrenador que no entrena. Mitja plantilla es baralla amb l’altra meitat i cap de les dues parts es parla amb l’entrenador que no entrena. Durant els partits, els defenses no pugen, els davanters no baixen i el mig centre es queda al mig del centre. S’escridassen entre ells i a vegades escridassen l’àrbitre. Perden el partit. Molts partits. Al final, arriben a les mans i un dels jugadors ha de ser ingressat a l’hospital.

El President fa dir, al que pinta les línies del camp, que tota la culpa és dels àrbitres que afavoreixen al Barça —que, mentrestant, ha aprofitat els combats madridistes per a proclamar-se campió.


DE LA SOLITUT D’UN CAPITÀ DE VAIXELL
Hantavirus al Hontius

Vaixell de luxe progre. Gent interessada en la fotografia, l’aventura organitzada, geòlegs jubilats, geògrafs jubilats, americans fugint del Trump... I va i apareix un virus i la festa es torna angoixa i notícia de primera plana. Una nova COVID? No, tranquils. La premsa també diu que “tranquils”, però parlen del virus constantment. Ens coneixem els noms i la nacionalitat de tots els passatgers. Els asimptomàtics, els simptomàtics, els post-simptomàtics. Són com de la família.

El PP aprofita per a dir més ximpleries i acusar el govern central. L’Hantavirus, per a ajudar, deixa un infectat a cada país; que no es queixin. I així, fins que en Trump llenci la bomba atòmica i tinguem altres preocupacions.

El Capità del vaixell després d’agrair a tothom la seva civilitzada conducta, ha demanat la baixa.


ADIF MIRA CAP A L’ALTRA BANDA DE LA VIA
L’estació de Sant Joan Despí 'okupada'

Els veïns de Sant Joan Despí fa més de quatre mesos que no poden ni tan sols comprar els bitllets in situ degut el tancament del vestíbul; i els passatgers, per a poder agafar el tren, han d'accedir a les andanes per una porta lateral.

L'estació és propietat d'Adif, que ja ha denunciat aquesta situació davant les autoritats, però, de moment, la situació continua sense resoldre's.

Adif ens fa pena. Tot ho fa malament. Els trens no circulen a l’hora. Robatoris de coure ininterromputs. Materials de l’any de la picor.

Ara bé, en lloc de lamentar-se tant, no podrien senzillament treballar una mica com cal... o és que potser ja és demanar massa?


LLIÇÓ DE DIGNITAT PER DEFENSAR LA LLENGUA
Els joves d’Etxepare desafien l’Estat francès

A Baiona, els alumnes d’un liceu es juguen el seu futur acadèmic, però s'examinaran de matemàtiques en euskera el 12 de juny, tot trencant les cadenes de la imposició lingüística de París.

En un acte que ja es descriu com una fita històrica per a la supervivència de l’euskera a Iparralde (Euskadi Nord), malgrat les advertències de suspens i de rebre un zero en la prova de matemàtiques del Batxillerat (Baxoa). L’alumnat ha refermat la seva decisió: “les respostes s’escriuran en la llengua en què han après a pensar, a estudiar i a viure”.

Un pols contra el menyspreu oficial i un gest de resistència generacional, tot multiplicant l’ús de la llengua en tots els àmbits.





DE TRUMP A XI JIMPING
AMB EL MÓN ENTRE CAMES
US REFREGO LA MEVA IMPOTÈNCIA