18 de juliol 2025

SEGONA PÀGINA


COM EL BRAÇ DE SANTA TERESA
Sánchez torna a sortir viu de les Corts espanyoles
La capacitat de supervivència de Sánchez al front del govern espanyol comença a convertir-se en llegenda. Sembla incorruptible com el braç de Santa Teresa que Franco tenia a la tauleta de nit.

De sort Sánchez no en té. Li creixen els nans. En cada persona que hi posa confiança hi troben un historial de merda. Qui no és “quinqui” és “putero”, qui no menteix, blasfema. Allò que se’n diu ull per escollir els companys de viatge, no en té. Però li sobra resistència.

Les naus de P.P. i Vox havien inflat les veles a base d’escampar merda veritable o falsa, havien pressionat als grups que donen suport a Sánchez, havien preparat la festa amb manifestacions i vagues, havien drogat als periodistes que tenen en plantilla. Ni així.

Sánchez, sense tenir una jornada memorable, va sortir a l’estrada va fer una feina de “aliño”, capot baix, obligant a la bèstia, humiliant-la i amb una mitja estocada se’n va tornar a casa. La sensació de la tarda va ser quan Rufian, es va passar de bàndol i va demanar el vot pel President Socialista, una manera de concedir-li les dues orelles. Sorpresa en el “tendido” mentre arrossegaven la bèstia morta. Sorpresa en el “tendido” però no tanta, Sánchez acostuma a sortir de les Corts espanyoles amb l’orella d’algun salvador de la pàtria.

El que tampoc va sorprendre però fa basarda és el nivell intel·lectual dels diputats de la dreta. Quan surten de l’insult es queden sense paraules, quan no tenen la paraula esbronquen al que ocupa la tarima com una colla de gamberros dels pitjors reformatoris d’Amèrica, quan els miren a la cara baixen els ulls, quan els desarmen fingeixen un somriure que fa angúnia de veure. On va aquesta gent que venen de vesprada quan haurien d’estar a l’escola nocturna aprenen una mica de gramàtica, res, quatre paraules i una mica de sintaxis, res dues normes i una mica de vergonya, res una mica de presència honorable. La grolleria de la dreta comença a convertir-se també en llegenda. I ara, encara no porten armes! Imagineu-los després amb la raó de les bales.


TERCERA PÀGINA


LA PRINCIPAL
Yolanda Diaz
Aquí donde me tienen yo, Yolanda Diaz, soy la que sostiene al gobierno Sánchez y no se rían porque les doy una hostia y no despiertan hasta el tercer mandato de Feijóo.

No exagero, al menos no mucho, cuando digo que mi característica principal es la fidelidad a la izquierda. Partido Comunista, abogada laboralista, fundación de Sumar y Podemos. Esa es mi tarjeta de presentación. Pocos diputados pueden decir lo mismo. Muchos en realidad ni son capaces de recordar su historial.

A lo que iba, últimamente se habla mucho de mí para destacar mi mal carácter, mi mal talante, mi falta de respeto, mi ambición. Bueno, pues sí. Media España anda tuerta desde los Reyes Católicos y va siendo hora que alguien la enderece. Sánchez no va a conseguirlo solo, a lo mejor ni lo intenta pero si yo le aprieto puedo conseguir al menos que no deje ese trozo de mundo en manos de la indignidad política.

Ha muerto mi padre, uno de los últimos clavos a los que agarrarme y eso no me ayudará a ocultar mi rabia, la misma rabia que me sonroja cada vez que la derecha se manifiesta con una mentira, con un insulto, con una carcajada inadecuada.

Recapacitando tras una sesión parlamentaria, pienso que todavía soy demasiado blanda.


POLÍTICA EN REBAIXES
Acord entre Regne Unit i França
Les dues nacions més democràticament xic d’Europa han arribat a un acord en termes d’intercanvis però no d’animals salvatges com podria semblar sinó d’humans. La cosa va del compromís d’anar-se tornant a les persones que arriben a la costa de manera irregular a canvi d’acceptar a unes altres persones que tenen més bon caràcter i són gairebé legals. Una mena d’intercanvi de cromos però amb persones de carn i ossos. Tengui, tengui, falti, tengui. Se’ls acabaran repartint segons tinguin la dentadura?

És de suposar que abans de signar un acord tan bèstia, els respectius caps d’estat l’hauran llegit, encara que sigui per sobre i sorprèn que els representants de dues nacions tan boniques i plenes d’història i cultura no se’ls hi encarcari la mà amb el bolígraf entre els dits.

És de suposar també que el text i la filosofia de l’acord està treballat per virtuosos representants de les virtuoses universitats angleses i franceses i sorprèn la manca absoluta de vergonya i de sentiments d’una gent tan llustrada.

L’intercanvi d’humans ve de lluny i també l’esclavatge i també els assassinats en massa però pensàvem que formaven part del passat. Anglaterra i França demostren que no i ho demostrarà tota la ultradreta europea en quan puguin arrabassar el poder. La política està perdent a marxes forçades la mínima ètica que se li suposava.


QUARTA PÀGINA


PERILL RADIOACTIU A LES COSTES GALLEGUES
Ni al mar, ni a la terra, ni a l’aire podem estar tranquils
La missió científica francesa NODSSUM ha detectat en una fossa atlàntica, a uns 600 km de les costes gallegues, 3.000 bidons amb residus radioactius dels 200.000 abocats segons Greenpeace. Que, juntament amb embarcacions gallegues es van enfrontar a vaixells holandesos per evitar els abocaments tòxics.

Aquests residus tòxics, que no caduquen mai, van ser abocats en aigües internacionals des del 1940 fins al 1984 per naus britàniques, holandeses, belgues i suïsses, malgrat que ja el 1972 es va aprovar una llei que prohibia abocar residus radioactius d’alta activitat. El 1992 es va signar el Conveni per la Protecció del Medi Ambient Marí de l'Atlàntic Nord-est, llei que prohibia l’abocament de residus nuclears. El 1993 es va aprovar el Conveni de Londres de l’Organització Marítima Internacional, en la qual es vetava qualsevol vessament radioactiu al mar.

En l’actualitat aquesta fossa atlàntica de residus radioactius és “el punt amb més radioactivitat del planeta”, que amenaça la biodiversitat marina i les costes gallegues. A Galícia no n’han tingut prou amb la gran mortaldat dels seus joves produïda per les drogues que han arribat a les seves costes i que han enriquit a nous “Al Capone”, i que ara amenaça la seva indústria pesquera i conservera.

Els mars i els oceans són cada cop més una gran claveguera tòxica i contaminant. Diuen que és el progrés, petites deixalles sense importància, però que cada cop més de pressa van enverinant el planeta en el qual cada cop ens costa més respirar.

Quan es tanquin les centrals nuclears espanyoles, on aniran a parar els milers de tones de residus radioactius. De moment a Còrdova ja s’ha creat un cementiri nuclear. Però tothom tranquil, ben aviat l’Ajuntament de Barcelona, que vetlla sempre per la salut dels seus ciutadans, posarà a la venda unes bombones d’oxigen per poder respirar al carrer sense perill d’intoxicació.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


EL FEIXISME DE GIORGIA MELONI
Contra la cultura i els que la fan
Roma, 6 d'abril de 2023, sis mesos després de la victòria electoral de Georgia Meloni. El govern organitza una reunió general sobre cultura. El títol: "Pensant l'imaginari italià". La paraula "nacional" apareix diverses vegades als títols de les diapositives. Nombre de ponents: 69. Homes 65. Les associacions presents són clarament d’extrema dreta: Veritat; Testimoni; Futur de la Nació; Cultura de la Identitat; Esperit d'Unificació.

Un col·lectiu d'artistes feministes, entre les quals hi ha la directora artística del Festival de Tardor, Francesca Corona, escriu i relata a través de diverses imatges la seva claustrofòbia des de l'arribada de l'extrema dreta a Itàlia. I el seu desig de resistir.

Com emergeix un clima feixista? Què passa just abans? I just després? Què està erosionant lentament tot l'horitzó de les dones italianes. Ho expliquen elles mateixes: “Observem tot això des de la nostra perspectiva encarnada en dones femenistes que vivim i treballem en el món de les arts i la cultura.”

Elles ens parlen d'impotència, un sentiment que ho impregna tot. De vegades vorejan la depressió. Tenen el sentiment de ser incapaçes, de no estar a l'altura de la tasca, ni com a activistes, ni com a artistes, ni com a dones i amigues.

El feixisme també és això: claustrofòbia. Un sentiment que les catalanes coneixem massa bé. En el camp de l'art contemporani a Itàlia –com també a Catalunya – sempre han/hem estat acostumades a apamar, arreglar, esmenar, a fer molt amb poc. Vivim i treballem en llocs que ja han estat devastats, però tanmateix, l'extrema dreta també aquí vol introduir-se per aillar-nos socialment.

Potser tothom hauria de descriure i enumerar escenes que ens han deixat una empremta duradora, que ens han afectat físicament, com a denuncia del feixime que s’instal·la a la cultura i en les nostres vides. Dels detalls, emergeix el terror.


LA QUE FALTAVA
Van Der Leyen un flirteig cada vegada més descarat amb la dreta
Ella és de dretes de tota la vida, milita en un partit de dreta i té estil dretà o sigui que com a mínim, no ha enganyat a ningú però poc a poc va perdent les formes democràtiques. Potser ho ha fet per compensar, per equilibrar una mica la senda dictatorial marcada des d’Amèrica per Trump, de Rússia per Putin, de Xina per Xi Jinping i l’Orient de Netanyahu. Faltava una personalitat dictatorial al centre d’Europa i ella sembla voler ocupar el lloc ja que la Meloni no arriba i dels titelles tipus Abascal ni se’n parla.

El que ha portat a Der Leyen ha sotmetre’s a una moció de censura al Parlament Europeu i guanyar-la, és el cas del laboratori Pfizer però el malestar entre els diputats de l’esquerra va bastant més enllà, tant en la intencionalitat com en les formes que la doctora alemanya està utilitzant.

Una llàstima i un fet significatiu el que està succeint darrerament amb les dones polítiques. No fa pas massa, quan vàries presidències mundials estaven en mans femenines, es va començar a parlar del tarannà més dialogant que estava agafant la política. Ara les incorporacions femenines als alts estaments semblen decidides a esborrar aquests punt d’esperança.

En tot cas, nosaltres tenim molta esperança amb l’Ayuso.
LLUFA per la nova generació autoritària


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


PUTIN ES FA UN GARBUIX
Pla Marshall per Ucraïna
En una tàctica sorprenent, Putin ha decidit enfortir l’economia europea. Ningú no s’ho esperava. Ell, tampoc.

A base de picotejar cada nit terra ucraïnesa amb drons el mandatari rus ha aconseguit que Europa s’emprenyi una mica (mira que costa emprenyar a Europa) i que aprovi en reunió solemne, ajudar a Kiiv amb una mena de pla Marshall tal i com havia demanat Zelenski. El suport europeu es concreta no només en material de guerra, es parla també de tota classe d’ajuda social. Encara més, Europa parla de la reconstrucció d’Ucraïna i, posats a fer, utilitzant actius russos congelats.

D’acomplir-se l’acord occidental, representa que el món empresarial –no rus– s’injecta un augment de beneficis més que considerable. Tindran feina a dojo. La reconstrucció d’un país encara que sigui relativament petit no és poca cosa. De infraestructures a material elèctric casolà, de vehicles pesants a bicicletes, de tones d’aliments a pinso per les gallines. Es necessita de tot i Europa, té de tot.

La mariconada de perpetuar l’agressió contra Ucraïna a manera de gota malaia, li ha sortit cara a Putin. No és que el tret li hagi sortit per la culata, li ha petat en plena cara.

D’altra banda sorprèn que Europa parli obertament de la reconstrucció d’Ucraïna. Si Putin aconsegueix envair el país i tornar-lo a sobirania soviètica (russa per no ser antiquats), no hi ha reconstrucció que valgui. Cada palada de ciment per tapar el forat provocat per un dron, l’haurà de pagar el Kremlin. Europa però parla de reconstrucció, com quan es va posar en funcionament el pla Marshall, exactament després que es signés la pau, no pas abans amb Hitler amagat encara al búnquer. Vol dir això que els senyors de la guerra coneixen ja el futur de Ucraïna? Que el goteix de morts ucraïnesos és la torna que es concedeix a la mare Rússia perquè no es senti vençuda? Que tots, fins i tot Putin han dissenyat i signat ja el futur d’Europa?

Si les preguntes tenen resposta afirmativa, seria una vergonya més pels estats occidentals. Però ja no ve d’una.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


NUS BORBÒNIC
Notes roses que deixen verds als Borbons i grocs als incrèduls ciutadans
La meva gaia esposa està baixa de pressió i no és la calor, és la conseqüència d’haver-se llegit tres HOLA seguides i donar una ullada per Instagram. Sembla que els borbons van fatal. Aquestes són les dades:

La reina Leticia té una mansió a la República Dominicana. Lluny però perillós. La Casa Reial demana a Letícia que es desempallegui de la mansió que, a més de no se sap què, surt caríssima.

Irene Urdangarin se les ha tingut amb Leticia i Leticia com qui diu l’ha tret de la Zarzuela. Fatal. Conseqüència directe, que Cristina, la ex de Urdangarin s’ha emprenyat amb Leticia. Encara pitjor.

El Club Nàutic de Palma s’ha queixat perquè Leticia no ha fomentat l’afició a la vela a les filles del Rei. (Potser per això el viatge amb El Cano no li ha anat bé a l’Elionor).

L’Elionor no cau bé a la seva escorta perquè diuen té masses embolics (no s’especifiquen els tipus d’embolic).

Elena, filla de Joan Carles vol que el papa torni a Espanya que per això és emèrit i Borbó i pot fer el que li passi pel barret. Arriscat.

La Infanta Sofia va pel carrer sense portar el rètol d’Infanta i segons la premsa no vesteix amb el gust i el caient d’una infanta. Tampoc passa per la pelu cada dia. Horrible.

Davant el desgavell general, el Rei Felip dubta entre si anar de vacances com sempre o retirar-se a un monestir. També dubta de si el monestir hauria de ser masculí o femení.

Com a bon mascle vaig dedicar una estona a la gaia esposa per tranquil·litzar-la. Vaig explicar-li el funcionament de les monarquies i de les guillotines. Vaig insistir també en la dificultat de ser família reial en un país on tothom es considera Déu i on per mantenir l’estatus reial cal dir o fer moltes bestieses i vaig aconsellar-li que si volia una bona reina pel futur votés a Elena de totes, totes. Llavors va dir-me que als reis no se’ls votava (d’on ho haurà tret això?) i a mi em va venir un atac de vergonya i va baixar-me la pressió arterial i l’altra.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


L’ALTRA CARA DE LA PANOTXA
Trump felicita al President de Libèria
Després diran que és un barroer i que esbronca a tothom. No és cert. A Trump no li han caigut els anells a l’hora de felicitar al President de Libèria Boakai pel seu polit anglès. Tot un detall, un gest que demostra el bon talant del ianqui. També és un detall el fet que a Libèria la llengua oficial sigui precisament l’anglès amb la qual cosa la correcció de Boakai perd un punt de mèrit. Els antiamericans consideren l’afalac gratuït. És com felicitar a un dofí perquè sap nedar, diuen, però ja voldrien ells anar pel món repartint floretes com aquesta. Per cert, el que no va estar a l’alçada de les circumstàncies va ser el President de Libèria, incapaç d’agrair com calia, la consideració de Trump i que es va quedar amb un gest entre perplex i sorneguer. Ja se sap, Libèria mai no ha estat un país seriós.

UN PAS PERILLÓS
Els houtis
El Iemen és un d’aquells farcells de llana impossible de desenredar. També és un país, o dos, o la resta d’una zona del proper Orient. Aneu a saber. Diuen els llibres que els houtis corren pel Iemen, o potser són els amos del Iemen, tampoc els hi podríem assegurar però superats els dubtes geopolítics sí sembla clar que els houtis tenen mania a Israel i això ja els dόna un cert caràcter. No és una mania permanent, ni del tot patològica. De fet és tracta de brots maniàtics. Un matí, qui mani als houtis (que aquesta és una altra pregunta) s’aixeca amb mal de cap i envia als seus homes allà prop d’una punta del país que dόna al mar (podria ser el Roig) amb la missió sagrada d’enfonsar algun vaixell preferentment jueu o amb destinació a Israel. Els manats van i compleixen l’ordre, generalment un parell de vaixells tocats i enfonsats. Si quan tornen qui mana es troba millor, els donen uns dies de vacances. Si segueix amb cefalea, els tornen a enfonsar barques.
Potser no s’ho creurà ningú, però aquest joc de nens sense més justificacions intel·lectuals (o sí però massa profundes) s’ha convertit en un dels problemes més irresolubles d’aquest Orient que Déu ens va donar.

FRANCISCO CAMPS: EL RETORN DEL JEDI?
Per fi ha vist la llum o vol tornar al robatori legal?
L’expresident de la Generalitat valenciana, aquell que va dimitir –excepte de diputat– el juliol de 2011 després de ser encausat pel finançament il·legal del Partit Popular; absolt el 2012, però encausat en une desena d’altres afers econòmics té un recorregut que impacta: ja que ha estat absolt en un 90% dels casos.
No és que ara s’hagi tornat honrat, sinó que vol tornar a robar a cabassos durant vint anys més. El paio té ho molta sort ho molts jutges que el protegeixen.

EL SEGON EN CAP DE LA DUANA DETINGUT
De cap de duana a contrabandista a gran escala
Quant el 30 de juny van detenir a Javier Martín, els telèfons dels caps de la Policía Nacional, els Mossos d’Esquadra i la Guardia Civil es van tornar bojos. Llegien incrèduls la nova d’un regitzell de caigudes en cadena sota l’acusació de contraban de tabac, blanqueix de capital i pertinència a organizació criminal.
Javier Martín és el cap de més gran categoria detingut per corrupció als molls de Barcelona amb un capital de més de 8 milions de paquets de tabac turc que es venia a gran escala a tot l’estat. Ara seria el moment de deixar de fumar per ventura?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


MÈNSULES
ABANS REPRESENTAVEN ELS CINC SENTITS CORPORALS
LA VISTA, L’OÏDA, EL GUST, LA INTUÏCIÓ I LA PENSA
ARA SON EL: NI VEIG, NI SENTO, NI PARLO