SOTA LES LLAMBORDES HI HA LA PLATJA
Els estudiants francesos reviuen un 68 de protestes

Quan tot semblava perdut, quan Le Pen ja està canviant les cortines de l’Elisi, ve la història i torna a reiniciar el seu cicle vital. Abús del capital, protestes, període de bones intencions, renaixença capitalista... i protestes.

Una vegada més, a França, amb el seu olfacte i el seu historial revolucionari, han estat dels primers en reaccionar i, en especial, els seus estudiants, que novament surten al carrer. La protesta és tan forta com la repressió policial, igual que durant el famós maig, i les queixes també son les mateixes. Per a resumir molt: respecte a la persona, al què la dreta oblida i menysprea sistemàticament.

És molt possible que l’enfrontament acabi amb la victòria de la força policial —i, si convé, jurídica—, però els joves ja han deixat una petja més, tot recordant que, malgrat el ciment que ofega les nostres vides, queda l’esperança.

Posats a ser optimistes, podríem agafar-nos també a les recents protestes del jovent marroquí que, després de molts anys, torna a fer escoltar la seva veu, malgrat el pa que s’hi juguen. El rei del Marroc no viu al Marroc, però quan hi torna no s’està d’hòsties. Amb tot, l’oposició juvenil marroquina juga amb un avantatge: no temen perdre res perquè no tenen res.

I encara, si ens posem en to d’analista internacional, podríem considerar el que alguns qualifiquen com l’enfonsament de l’imperi terrorista de Trump; que, com tothom sap, tindria conseqüències immediates arreu i sobretot a l’Amèrica Llatina. Darrera Trump cauran les democràcies dictatorials de mig continent, només cal obrir una mica més la porta de casa i deixar que el món escolti la protesta dels nostres joves i, si és possible, també la dels grans, els avis que van participar en les revoltes del 68.

I aquí s’acaba el conte i la il·lusió i la innocència —tot i que no les hòsties. Més enllà d’aquests brots verds, esclats i revoltes populars, la cosa, de moment, segueix bastant igual: més ciment i asfalt han tapat les llambordes, i sota només queden les rates.

A vegades, però, es bo fugir de la realitat; encara que només sigui un somni. Ha estat bé, oi? Fins que, un bon dia, el teixit de la realitat s’esquinci i tot, l'estat actual de les coses, caigui com un vel. El malson s'acabarà, un bon dia.




EL RETORN D’ADA COLAU?
Confessions (per a la premsa) de l’esperança blanca

Us ho dic de tot cor i em coneixeu prou bé: jo sóc de caseta i hortet... i un gatet, potser. Si em vaig posar en la cosa pública va ser per ajudar el poble i, en especial, els desnonats que em tenen el cor robat. (No parlar dels desnonaments en temps d’alcaldia). Ja volia tornar a casa quan em van suplicar que optés per l’Ajuntament i, com que no em sé negar als planys, doncs, mira, alcaldessa. (No parlar de la defenestració de Trias).

Ara, en temps de convulsió màxima amb l’ultra-dreta que pot venir i l’esquerra que es pot quedar, quan jo ja hem veia sortint de matinada de la caseta i cuidant l’hortet, van i em demanen, altra vegada, un nou servei a les Pàtries. M’angoixa tanta exigència, la confiança que em tenen els altres... però també és lògica: allà on em presento, arraso. (No parlar de maniobres partidistes ni de pactes vergonyants). Hem confesso tan sincerament perquè entengueu que, si finalment torno a presentar-me, serà per vosaltres, per millorar la vostra vida.

I recordeu sempre que jo jugo net (no parlar, en definitiva, del passat), cosa que els altres no poden dir.


MELONI ES FA UNA LLEI A MIDA
La primer ministra italiana ha crescut

La cabrona de la Meloni forma part d’una família molt poderosa. No parlem de la màfia, és una nissaga de poder que ve de lluny i va cap a lluny: la cristianíssima dreta i el que abans se’n deia el Fascio —recordem que la mateixa neta del Mussolini (en el seu moment, personalitat rellevant de Fratelli d'Italia) va marxar de la formació perquè aquesta era massa feixista, fins i tot per a ella. En fi, noms de la llista? Els que vulgueu, només cal repassar un manual d’Història.

Al principi, la família va témer que Meloni no donés la talla, però anaven errats. La primera ministra és tan gran que ha superat gairebé mil cinc-cents dies al capdavant del govern —fet gairebé impensable a Itàlia— i treballa dur, la malparida, per a augmentar aquest rècord històric. Berlusconi l’envia una salutació (romana) des de l’infern.

Meloni ha aconseguit aprovar una llei (ella en diu d’estabilitat) de cara a les properes eleccions. L’invent va de donar un premi al primer de la classe, com als salesians o a les casetes de fira. No està mal pensat. Meloni sabia que seria escollida, però, alhora, tenia certa recança per si els opositors li guanyaven terreny a les urnes. Solució fàcil i neta: qui tregui més del 42 % de vots tindrà un premi extraordinari de 70 diputats i 35 més al Senat. Sense urnes, recomptes ni hòsties, a pèl.

La família de la nissaga de poder està encantada amb la Meloni. Ha demostrat ser filla de qui és. L’oposició no està tan contenta, però aquesta, en governs manats per la gran família, no compta.




DELCY RODRÍGUEZ, SOTMESA PELS DÒLARS
Nicolás Maduro i Cilia Flores segueixen engarjolats a Brooklyn

Tots recordem com l’expresident i l’exprimera dama de Veneçuela van ser segrestats el 3 de gener pels EUA, en una operació militar que va causar al bàndol veneçolà gairebé 100 morts i més de 100 ferits; mentre que, al bàndol ianqui, només 7 ferits.

Des d’aleshores, es troben confinats en el Centre de Detenció Metropolità (CDM) de Brooklyn, davant mateix de l’esplèndida estàtua de la llibertat, i segregats en habitacions de 5 m2, on romanen, obligatòriament, 23 hores diàries. El CDM és una presó de màxima seguretat, considerada inhumana i insalubre; un infern a la terra, segons els presidiaris. Aquest 8 d’octubre, les autoritats judicials han afegit, a les vigents acusacions de tràfic d’armes i narcotràfic, els nous càrrecs de repressió i tortura —el famós narcoterrorisme. A més, han establert que seran jutjats a partir de l’1 de juny de 2027. Durant la vista, s’ha posat de manifest una gran pèrdua de pes per part de tots dos. Recentment, també s’ha sabut que, a la Cilia, que pateix greument del cor, se li ha negat atenció mèdica fora de la presó per l’alt risc de fuga.

Mentrestant, d’una manera generosa i simpàtica, d’acord amb l’acció benefactora del president Trump envers el seu país, la Delcy Rodríguez, la revolucionària i antiga mà dreta de Maduro, ha obert l’aixeta de les riqueses petrolieres i de tots els negocis al gran imperi del nord... a canvi de mantenir-se en el poder. Així, els EUA exportarà, al llarg de 25 anys, 65.000 milions de barrils de cru, tot restant per a Veneçuela el portentós percentatge d’un 4,5 %; és a dir, 3,2 $ per barril, quan el preu de mercat és de 71 $. Fet que anirà acompanyat de la invasió i el control total del país per part de les empreses estatunidenques.

L’actual presidenta somriu cofoia i ben instal·lada al Palau de Miraflores, tot pensant en la nova prosperitat i el benestar que aportaran a Veneçuela aquests nous amics. Malgrat tot, ara com mai, arreu on va es fa acompanyar per un gran cinturó de seguretat: a qui li tem ara? Però Delcy, tranqui, no t’amoïnis, si et continues portant tan bé com ara i sent tan obedient amb l’amo gringo, tot anirà la mar de bé i tu cada cop seràs més pròspera, rica i feliç. Tota una pitiyanqui.




L’ALBA DEL IEMEN?
O el cul-de-sac de l’Aràbia Saudita?

Realment, Trump i Netanyahu l’han ben cagat, però continuen fent la guerra i matant civils innocents com si res; ara li ha tocat al Iemen, on les tropes governamentals són en plena ofensiva, en coalició amb l'Aràbia Saudita i més d’una dotzena de països àrabs. Els nord-americans els han traït i Israel no hi és perquè la població saudita no ho acceptaria de cap de les maneres.

Amb l’excusa de recuperar territoris en mans dels houthis i després d'haver estat acorralats durant tres mesos, la coalició vol recuperar Sanà, la capital, controlada des de fa dotze anys per aquests independentistes rebels i pro-iranians.

En tot aquest temps, els houthis han estat bombardejats nombroses vegades pels EUA i per l'Aràbia Saudita, ara amb més de cent avions de combat. Ells, al seu torn, també han bombardejat l'Aràbia Saudita i, tal com ha passat el passat 11 d’octubre, sobretot l’aeroport de la seva capital, Riad —que, per cert, anualment rep més de 43 milions de viatgers. Totes les aerolínies han suspès els vols. Per animar més el galliner, Macron anuncia el desplegament de tropes franceses a l'Aràbia Saudita per tal de protegir el port petrolier de Yanbu.

D’altra banda, ningú es creu el ministre d'Informació iemenita quan diu que el govern ha recuperat el control de l'estret de Bab el-Màndeb; els houthis hi continuen campant i els petroliers no poden passar. Aquesta gran coalició s'enfronta, així, a un coll d'ampolla: els houthis guanyen territoris i ciutats mentre que l'Aràbia Saudita ja no pot exportar petroli ni tan sols a través de l'oleoducte Est-Oest, que ha estat mig destruït. De moment, han deixat de ser el principal exportador de cru del món —quina pena.


RUFIÁN EL DESITJAT
El disputat migcampista que ordena el joc

En secret, tots el equips volen fitxar Rufián, si bé es neguen encara a manifestar el seu interès obertament. Els que es trobaven en millor posició per a aconseguir els seus serveis era l’equip de Podem, però Esquerra no li ha donat la carta de llibertat. Ell, tot sabent-se desitjat per diferents clubs, juga una mica a la puta i la Ramoneta. Diu un sí, fa una passa enrere, ataca per l’altre costat... En definitiva, utilitza el dribbling que tan domina i fa els desplaçaments que el caracteritzen.

En una darrera hora, sembla que es podia haver arribat a un acord de mínims. Aquest any, Rufián podria passar a les files de Podem, si bé només com a cedit. És a dir, seguiria jugant amb Esquerra els amistosos de festa major però els partits oficials els jugaria ja per Podem. Una decisió salomònica que difícilment permetrà al migcampista brillar com en la temporada passada. L’única seguretat és que els equips que s’han quedat sense Rufián començaran, ja mateix, a criticar-lo i a negar el seu interès per fitxar l’estrella.

Ves que el que havia de salvar la propera temporada de l’esquerra, no acabi arraconat pels seus mateixos equips i vilipendiat pels contraris. Una jugada difícil, la de Rufián, que potser s’ha deixat portar per un puntet d’egocentrisme. En tot cas, sempre serà el millor.

LLUFA PER A L’ESPORT




LA BATALLA CONTRA LA IA
Més ciència ficció

Que em perdonin l’Ursula Le Guin i l’Octavia Butler, però reconec no aguanto tres minuts de pel·lícula ni una pàgina de llibre que parlin de ciència ficció. Per algun instint luddita, la detesto.

La IA va començar com totes aquestes ficcions de Frankenstein i la rateta d’ulls blaus. És cert, feia gràcia veure com es podien alterar imatges reals i convertir, per exemple, l’Abascal en una persona normal, però igual que la pobra criatura de Frankestein, s’acabava tornant una bèstia parda; d’altra banda, la rateta esdevenia una bruixa criminal —concepte, amb tot, prou interessant. En tot cas, la IA ja és, tot just començar, un perill públic. No sé com ens ho fem però tota obra creada per l’ésser humà —i també la del seu Creador— acaben de mala manera. Tot el que fem es torna contra nosaltres; és una maledicció satànica.

Com era de preveure, la IA, ja té vida pròpia. La creen, es posa en marxa, se n’aprofita, juga una estona i ràpidament comença a calcular pel seu compte i risc. El resultat, sempre, és una desgràcia pels humans en general; encara que força útil pels tecno-oligarques que l’han portat al món.

Això sí, a la primera veu d’alerta, el món sencer s’ha afanyat a dir pestes contra la IA. Paradoxalment, les reaccions més alarmistes han arribat del mateix sector que està implicat en la mateixa creació de la IA. Semblen preocupacions raonades, explicatives, però, en el fons, sempre hi ha el recurs de donar-li la culpa a la persona que cobra una misèria per jugar-se la vida amb les màquines —el gran Moloch de Metropolis. Els genis accepten perills i reptes, però no en la maquineta, sinó en la utilització que en fa l’home: la trampa de l’error humà. En tot cas, una part important dels responsables admeten alguns errors i demanen al poder més regulació de la joguina, però regular la milionada que costa i costarà la IA és inimaginable, si més no mentre els gegants de Nvidia i Meta estiguin al capdavant de la inversió... i Trump al darrera.

Punt apart (tal com fem, literalment) mereixen els ecologistes i el personal conscienciat estatunidenc que s'han posat a fer pancartes en massa i a correcuita perquè es veu que la IA gasta molta aigua, ocupa molt d’espai i un llarg etcètera d'altres contrapartides del tot indesitjables. Doncs resulta que la meitat dels estats americans ja han estat colonitzats pels centres de dades (data centers) que alimenten aquesta maleïda IA. Imaginar la despesa energètica i les conseqüències ecològiques d’aquestes infraestructures no és gens difícil, només cal tenir ulls i mirar. I és ara que ens n’adonem? De què pensàvem que anava això? Sens dubte, hauríem d’haver escoltat aquells que, de bon començament, ens van alertar de la desmesura superba, dels perills i de l'estupidesa de tot plegat. No cal ser IA per a saber que, si tot just ara realment comencem a descobrir la seva problemàtica política i ambiental, tenim IA per estona... almenys fins que ens mati a tots, en un sobtat i fatal “error” humà.




ROJA, MILICIANA, PUTA
La dreta no estima Maricarmen

Fa poc van desnonar una ciutadana anònima que, en morir dies després, es va convertir en símbol. Maricarmen és qui transforma les places en acampades, qui fa sortir al carrer a mils de milers de ciutadans a manifestar-se, la imatge dels que lluiten pel dret a l’habitatge.

Durant aquest procés de passió i mort, la dreta ha estat com els voltors als què representen, atents als esdeveniments, vigilant si els sondejos electorals variaven per culpa d’aquella dona gran que troben malhumorada i antipàtica; o, dit en el seu llenguatge acadèmic: roja, miliciana i puta.

La mort de Maricarmen no ha sacsejat la consciència de la dreta. Per a ells, no es mereix ni el mínim respecte de secundar el minut de silenci que ha fet callar mitja Espanya. El que sí ha aconseguit la mort de Maricarmen, entre les dretes, és sumar un nou argument al seu permanent estat de pre-electoralisme. No hi ha líder ni militant entre les files dretanes que no hagi criticat el Govern d’aprofitar el moment de la mort de l’anciana ultratjada. Uns lamenten la infame utilització electoralista que en fa l’esquerra, els més agosarats ja demanen que es practiqui l’autòpsia al cadàver perquè sospiten que la mort de la dona ha estat perpetrada per sicaris de l’esquerra.

Reaccions no massa racionals, acusacions un pèl exagerades, però, en el discurs nazi, l’excés verbal és el que més atrau a l’ignorant, com la pornografia ho fa entre la canalla. Molta imaginació per als descendents d’aquells que preferien la mort a la intel·ligència. Molta perversió moral per a inocular dubtes en una població que no es destaca, precisament, pel seu nivell cultural. Mal averany per a una nació que veurà, altra vegada, la violència sota pali. Sortosament, a la Maricarmen ja no li calen més lluites, ni cap pis per habitar amb dignitat. El problema és que cada dia hi ha més ciutadans pendents dels acudits, la mala educació i la vilesa d’una meitat d’Espanya que es reforça, dia a dia, amb la mentida.




EN DIRECTE I SENSE ANUNCIS...
EUA retransmetrà en directe una execució

En el fons, Trump és un home just. Desacredita la premsa, insulta els periodistes, prohibeix la seva presència a alguns actes, però alhora els ajuda, tot oferint-los notícies i imatges potents que els permet augmentar el share i el seu volum de vendes. Després de combats varis, anuncis de pau i de guerra cada tres dies, el circ ambulant de la seva policia i altres esdeveniments culturals, ara ha decidit retransmetre, en rigorós directe, l’afusellament d’un psiquiatre, autor confés de vuit crims. Cap dubte sobre el rècord d’audiència que tindrà l’acte. Això sense comptar amb els beneficis morals per a la societat estatunidenca que, com va dir un dels secretaris de Trump, veurà com els dolents sempre tenen el seu càstig. Pedagogia en estat pur, en especial pels infants i adolescents, que aprendran a obeir als pares si no volen acabar enfront un escamot d’execució.


MÉS TRUMP
Més guerra

Tot seguint (pràcticament) amb el que dèiem, Trump castiga els dolents. Aquesta vegada, els dolents són els iranians. Però el presi dels EUA no es limita pas a castigar els dolents, també ajuda els bons; així que Trump ha decidit enviar més material bèl·lic i tropes per a defensar l’Aràbia Saudita, pobra, que ha patit un bombardeig iranià. És una nova mesura, extremadament pedagògica, que beneficia molt l’educació de la canalla americana. Si pegues un company, vindrà el seu cosí gran —que és alt, fort i té mala llet— i et girarà la cara amb tanta força que el món et farà nosa per a donar la volta.

Ja que els dolents insisteixen en negar-li el Nobel de la Pau, caldria començar a pensar en donar-li el de Pedagogia.


TRUMP, MOLT DECEBUT
EL Nobel de la Pau a una del TPI

Ja és tenir mala sort. Quan el desgraciat Trump es carrega el Tribunal Penal Internacional, van i atorguen el Nobel a Navi Pillay, la jurista del TPI que va presidir la comissió independent de l’ONU i va acusar Israel i Netanyahu de cometre un genocidi a Gaza.

En el seu discurs, va dedicar el Nobel a tots els sobrevivents de crims internacionals i, amb humor, va demanar que, si l’aplaudien més fort, potser compartiria el premi amb Trump. Aquest sembla que, des de llavors, té mal de queixal.


RODALIES FUNCIONA QUAN POT
Això té solució?

Si durant els trenta darrers anys Rodalies no ha funcionat, per què ara hauria de funcionar?... aquesta és la trista realitat d’un despropòsit total i d’un fracàs més que anunciat. Ni els responsables, ni treballadors, ni sindicats del ferrocarril ni, encara menys, els usuaris poden trobar solucions. Diguem-ho alt i clar: mai no funcionarà. El mes sensat seria de vendre Rodalies com atracció turística local als 23 milions de turistes que es carreguen el país i venen a embrutar els carrers —malgrat les tímides i inútils campanyes de l’Ajuntament de Barcelona. Els visitants segur que trobarien ben divertit haver d’esperar un tren que mai no arriba.




TRUMP ÉS UN TRAMPÓS
L’ACORD SOBRE EL DIESEL RUS
SERÀ LA SEVA RUÏNA?