EL RETORN DELS IMPERIS
Trump fa el que vol a Veneçuela
Candidats a Emperadors n’hi ha hagut sempre però ha calgut l’arribada de Trump, el més sonat i atrevit de tots, per deixar clar que el món de les nacions ha deixat pas novament al món dels Imperis. Exactament com fa cents d’anys, amb Grècia, Roma o Pèrsia qui ara mana el món, és qui més força té. Ni tractats, ni drets humans, ni Institucions mundials; la força és qui mana.

Retirar Maduro de la política és com una brisa fresca matinal, ningú no el plorarà, ni els seus teòrics partidaris. El fotut és que la seva desaparició ha estat provocada per una borrasca patològica anomenada Trump. Una tempesta demoníaca que no respon a direccions climàtiques ni intensitats. Pura i brutal improvisació que altera les regles de la meteorologia, de la física i la teòrica convivència humana. La bogeria de l’Emperador ianqui fa que a partir d’ara ningú no pugui lamentar-se si un Putin qualsevol o un criminal Netanyahu o un somrient patriarca xinès decideix fer d’antagonista de Déu i acabar amb el món. S’ha aixecat la veda. Els aspirants a Emperadors tenen el camí franc. Trump els ha donat la darrera coartada. Pas als forts però també a la vulgar mentida. Qualificar el segrest de Maduro com un atac al narco tràfic quan Veneçuela traspua petroli és la darrera nota de mal gust d’uns Estats Units malalts d’egocentrisme.

Trump ha esborrat qualsevol tipus de seguretat internacional, ha trencat totes les lleis polítiques universals i això representa un greu perill pel futur, ho és pels països de l’Amèrica llatina, ho és pels conflictes oberts al món, i també per qualsevol tros de terra envejat pel President americà i els seus col·legues. Però potser per a sobre de tot, és un perill pel propi poble americà. Tenir un President capaç d’iniciar una guerra sense consultar a les seves institucions, deixa als Estats Units amb el cul a l’aire. Mai cap altra autoritat havia gosat moure ni un soldat sense l’acord majoritari del seu congrés. Es reconegui o no, la gran nació està a hores d’ara en mans d’un dictador, i a més, en mans d’un dictador boig.

Bona manera de començar l’any, el nou any dels imperis terroristes.





UNA VEU
La cantant Björk, apel·la a Groenlàndia
Seré tot l’alternativa, àcrata i rara que es vulgui, però no tonta. Durant la meva carrera he conegut a molts Trump, egocèntrics d’urgències que arrasen amb el que troben, fins que algú els hi planta cara. La força també es pot combatre amb una mirada.

Amb Veneçuela al sac, Trump posa preu a Groenlàndia. La invadirà, la comprarà o la eliminarà del mapa... O no. Trump farà el que vulgui amb Groenlàndia mentre els seus interlocutors siguin els polítics europeus, les institucions europees o les esglésies mundials. És qüestió de donar-los part del botí. Però Trump no ensumarà ni els aires illencs si la gent de Groenlàndia s’hi oposa i per això només necessiten la independència.

Dinamarca no estima Groenlàndia, forma part només de la seva riquesa. El govern danès farà discursos, aixecarà recursos, amenaçarà i al final cedirà. Són la gent que ha nascut i viu a la illa els que l’estimen i ells la sabran defensar si poden fer-ho al marge dels interessos i la paüra de Dinamarca. Si els groenlandesos s’independitzen de Dinamarca, també es lliuraran de les urpes de Trump. Només cal mirar-lo a la cara, a ell o a qualsevol altre fatxenda USA, que passeja pel parc amb els nens, la creu i dos fusells atòmics.

Si voleu passar-ho bé, escolteu la meva música.


ACTE HEROIC DE LA DIPLOMÀCIA
La ONU denuncia la situació de Gaza i Cisjordània
Només haurà passat mig segle (any més any menys) però a la fi, els representants de la política internacional, armant-se de valor i gosadia, s’han atrevit a denunciar la situació que estan patint els pobles de Gaza i Cisjordània en mans (o armes) d’Israel. D’això se’n diu parlar clar.

Amenaçar Israel ha estat una possibilitat tan remota per la ONU que ni tan sols se’ls acudia. La vella guàrdia diplomàtica encara no es pot creure l’avís pronunciat per l’Alt Comandament dels Drets Humans. Tan fàcil que era amagar-se darrera la bonica i una mica interessada idea, “el nazisme va matar molts jues, barra lliure pels jues supervivents” i ara la ONU es complica la vida acusant al sionisme d’Apartheid. On anirem a parar?

La persecució patida pels pobles de Gaza i Cisjordània no és res de l’altre món. Israel els ha tret de les seves terres, els ha negat el pa i la sal, la salut, la cultura, anar a dormir amb la seguretat de no ser bombardejat durant la nit, sí, d’acord, però ho ha fet per defensar els seus colons i amics. No cal filar tan prim diuen els vells polítics. A veure si encara s’emprenya Netanyahu i ens fot la Bíblia pel cap.

Des de la neutralitat política que ens caracteritza, no podem més que saludar la valentia de l’alt Comissionat.





ULTIMÀTUM DE TRUMP A BARCELONA
La ciutat es revolta en contra de la tirania ianqui
El president Trump, que coneix Barcelona per afers de negocis de fa pocs anys, està molt, però que molt emprenyat amb la ciutat.

La Rosa de Foc ha tornat a renéixer en els darrers dies per l’acció aïrada dels seus ciutadans: Així s’ha fet un boicot actiu a tots els productes ianquis com la coca-cola, tabac, films i també a tots els McDonald's, Starbucks i KFC, els quals han estat pintats de rosa, com es va fer el 1986 amb un vaixell de guerra ianqui. I també encartellats amb la foto de Trump amb la inscripció «Wanted» per criminal i assassí i amb 50.000.000 de recompensa. El consolat dels EUA i l’Institut d’estudis Nord-americans han aparegut amb banderes pirates amb el rostre de Trump en substitució de les oficials. Aquesta bandera pirata també oneja a llocs emblemàtics com les torres de la Sagrada Família, el monument a Colom, la Catedral, el Corte Inglés.... Al boicot s’han afegit les putes en no acceptar clients nord-americans.

Amb tot, el president Trump ha declarat: «M’estimo molt aquesta ciutat, amb dones boniques de les quals jo he gaudit, i no podem permetre que als nostres compatriotes se’ls privi del plaer de l’amor, darrerament aquesta ciutat ha esdevingut un paradís per als immigrants criminals, narcotraficants i anarquistes, fet que no és d’estranyar amb un alcalde comunista i marieta. Us dono 48 hores perquè cesi tot boicot, que torni a onejar la nostra bandera i que sigui destituït l’alcalde i sigui nomenada alcaldessa la meva amiga Sílvia Orriols. També demano que es construeixi ben aviat a la plaça Catalunya un monument a la meva imatge. Si no obeïu, els nostres vaixells bombardejaran la ciutat i els nostres marines l’ocuparan després, i s’obligarà al consum d’únicament productes nord-americans».

Mentrestant, vaixells de guerra salpen de Rota cap a Barcelona, on els veïns continuen cremant banderes dels EUA pels carrers i places alhora que les autoritats reprimeixen els ciutadans i invoquen el perdó del president Trump.





LA PROFESSIÓ MÉS ANTIGA DEL MÓN
Tràfic de migrants
Primer va ser l’home –Adam– que va començar a traficar amb els àngels del paradís, després aparegué la dona i amb ella la prostitució. O sigui, la primera feina va ser l’enriquiment personal fent-li trampa a l’amo, Déu.

A partir d’aleshores, homes i dones van fer-se un sol afany i han passat la vida fent trampes a qui sigui, a parents, familiars, amics, desconeguts i personal immigrant que no tenen ni veu ni vot.

Quinze conductors d’autobús internacionals, Barcelona-París per exemple han estat detinguts per afavorir el pas il·legal de migrants, gent sense papers ni permisos i amb quatre monedes que els conductors es quedaven per ells. No en sabíem res teníem quinze anys diuen els acusats, alguns dels conductors han tingut la barra fins i tot de considerar-se com qui diu cooperants d’una ONG per donar entrada als desvalguts. En tot cas, han cobrat els seus euros.

En realitat, aquests conductors no han fet altra cosa que mantenir la tradició del contraban entre fronteres. Persones, aliments, animals, productes mil, tot ha passat des de sempre d’un costat a l’altre de les fronteres. Les fronteres sόn com un reclam al que no ens podem resistir. Igual que fan els nens quan se’ls prohibeix pujar a una cadira. Hi pugen malgrat obrir-se el cap cada vegada que ho intenten. Una gran raça, la humana.


ESPANYA UNIDA
Totes les comunitats contra l’acord financer Govern-Generalitat
El Govern Central i Esquerra Republicana han acordat un sistema de finançament pel que Catalunya rebrà 4.700 milions més que l’any anterior. I Espanya unida diu no.

Catalunya segons aquests acord serà la tercera comunitat aportant diners a l’Estat i la tercera també en rebre’n. I Espanya unida diu no.

Aquest acord va acompanyat per una reestructuració econòmica del que totes les comunitats en trauran una substancial millora d’ingressos, algunes més que Catalunya. I Espanya unida diu no.

A grans trets, la situació és aquesta. A grans trets l’oposició espanyola, també. Per què? Per què els dirigents d’una autonomia prefereixen renunciar a un carro d’euros abans que Catalunya millori la seva balança fiscal respecte al govern central? Per què dretes, esquerres i fins i tot socialistes s’oposen a la llei? Quin fet diferencial fa que per primera i única vegada Espanya es posi d’acord en una mesura política?: CATALUNYA

Catalunya és la cola d’impacte que uneix Espanya. Sigui el cas Xixena, sigui la llengua catalana, sigui la seva gastronomia, Espanya s’aixeca com un sol poble per anar-hi en contra.

De conèixer la situació el bon amic Pavlov hauria pogut fer més universal el seu experiment perquè la constatació a la seva tesi no seria un gos salivejant al so d’un senyal sinó tota una nació com Espanya dient en un sol crit NO en sentir la paraula Catalunya.

La cultura no és el fort de la península, molt poca gent podria explicar el significat d’aquesta nova proposta de llei financera, tampoc entre els polítics podrien justificar la seva animadversió pel tema, però hi ha en tot això una paraula màgica: diners. I d’això sí que hi entén Espanya. I fins a cert punt és lògic; si a falta de cultura et donen una vaca, el normal es que vulguis munyir-la fins a matar-la.

El més entendridor de tot plegat (ignorància incorporada) és que quan Espanya et reclama patriotisme, es deprimeixi al sentir que Catalunya diu NO. LLUFA





“HISTORIAS DESOBEDIENTES”
Descendents de franquistes denuncien els crims comesos per la seva família
Esporàdicament hem pogut escoltar les acusacions de fills i nets de franquistes denunciant als seus progenitors. Han estat iniciatives personals i escasses però transcendents.

L’aposta per la veritat és molt exigent. És més fàcil amagar el passat que assumir-lo. I trencar aquesta llei no escrita significa sovint, haver-te d’allunyar del teu entorn. Denunciar el pecat d’un pare pot dur al trencament amb la resta de la família, sentir-se desterrat del que fins aquell moment havia estat la teva casa, el teu entorn. La veritat és considera traïdoria perquè sovint la veritat fereix de mort l’orgull del nucli familiar i tenir un familiar de renom, encara que sigui de torturador, alimenta aquest orgull.

És per això que cal destacar l’esforç de les poques persones que individualment (com Loreto Urraca) o a través de grups organitzats “Historias Desobedientes” han estat capaces de trencar el mur de por i silenci familiar.

Aquesta gent no lluita per un benefici tangible, ben al contrari, es mouen empesos per la seva consciència. Estimula trobar a gent que encara apel·la a la seva consciència, quan per la immensa majoria aquest és un terme oblidat i extingit.

“Moriré amb la consciència tranqui-la ” diu un d’aquests lluitadors per la veritat. Què passaria si tots els encobridors s’obrissin a la veritat del passat, si substituïssin l’orgull per la consciència? Mai no ho sabrem perquè això mai no passarà.

La història de la humanitat, els avenços que s’han produït sempre han estat marcades per les minories. Per individus que s’ha atrevit a enfrontar-se a l’entorn, que n’han sofert les conseqüències, que han estat marginats, apartats del grup.

Juan Ramón Jiménez dedicava una de les seves obres: “a la minoría siempre”. Doncs això.





MÀS MADERA
Espanya augmenta el pressupost militar
Després de la gestualitat que sempre és d’agrair, arriba l’hora de passar pel tub. El Govern espanyol –passada la teòrica negativa d’aportar un 5% a la OTAN– ha donat un afegitó de quatre mil milions d’euros al Ministeri Militar per mostrar a la OTAN que no som tan garrepes com diu Trump. Tot i ignorar com va el mercat bèl·lic ens atreviríem a dir que quatre mil milions no estan gens malament.

Més enllà del pressupost ordinari, donar dos mil dos-cents milions per obusos, mil nou-cents per una floteta d’helicòpters nous, gairebé mil set-cents més per a míssils patriot i una quantitat similar per mantenir operativa aquesta ferralla, sonen al profà a molta escola sense acabar i moltes cues per anar al metge.

Ja sabem que el primer és el primer però vist com van les coses, abans de fer la comanda Espanya podria parlar amb Trump i preguntar-li què pensa fer amb nosaltres. Ara imaginem que després de Mèxic, Groenlàndia, Cuba i d’Iran ve Espanya a la llista de països a envair. Potser no caldria fer la despesa.

La propera confrontació mundial, la seriosa, serà atòmica i no vindrà d’un parell o tres més d’Helicòpters. Trump, Putin i Xi Jinping són els que ens donen dies de gràcia. Si volen, demà ja som cendra. Una mica millor que dependre d’un sol Déu, com fins ara però en tot cas no massa prometedor. Aleshores, amb un futur tan incert, potser seria millor dedicar els milions d’euros al gaudi de la ciutadania. Fer la guerra engresca només als militars d’alta graduació perquè pugen en l’escala de comandament sense fotre brot, però la ciutadania normal que agraeix d’allò més que li paguin una cervesa s’ho podria passar pipa amb el repartiment equitatiu del pressupost militar.

En tot cas si la nostra proposta resulta inviable sí caldria destinar una part dels quatre mil milions a la educació dels militars. Les armes les carrega el diable, diuen els entesos i seria tota una garantia ampliar el coneixement dels actuals militars. Per exemple seria bo que dins les casernes algú entengués l’anglès per si a Trump se li acut donar-nos una ordre. Tampoc estaria malament reforçar la formació professional per si als patriot els falla el sistema de navegació i en quan els deixen anar van directament al Palau Reial. En fi, detalls que coneixent una mica la terra pàtria no està de més donar.





ELS MÍSTICS PASSEN GANA
Revolta a l’Iran
Impressionant la religiositat dels iranians mascles. Impressionant el zel amb el que vetllen el compliment dels mandats divins, en especial pel que fa referència a les dones. Commovedor l’alegria que mostren després de l’assassinat en plaça pública d’un renegat. D’això se’n diu tenir fe. I de l’augment del cost de vida, se’n diu passar fam. Ai las!
La parròquia iraniana passa gana. La misèria els ha arribat de sobte, amb el darrer augment decretat pels seus aiatol·làs i de sobte, el personal diu que ja en té prou de dejunis i abstinències. Que si les dones volen ensenyar la cuixa que ho facin, que si el veí no vol resar a l’hora que no ho faci però que ells volen menjar. I que si cal estan disposats a carregar-se a tots els mossens que els manen. Fins aquí, la fe. Ara tindran un nou déu, Trump.

TÍPIC CATALÀ
Catalunya, terra de caganers
Com que no hi ha problemes de cap mena, com que tot funciona com una seda, Catalunya (algun de les seves màximes autoritats morals) ha desfermat un nou conflicte. Una situació que pot marcar passat present i futur a casa nostra, la millor casa del món. I resulta ser que en Marc Marquez, un noi que va amb moto i que quan no cau corre força, en guanyar una cursa, va i agafa una bandera. La senyera? No senyor, seria un acte de consciència. En Marquez vencedor, agafa la bandera espanyola. Déu meu! La Pàtria enfonsada, l’autonomia qüestionada, la botifarra amb seques desqualificada...
Houston tenim un problema! Alguns patriotes catalans han perdut la xaveta.





SAPS CÓRRER DE PUNTETES ?
O COM TRUMP A VENEÇUELA, TENS UNA SOBREDOSI
D’ESTIMULANT DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL
PER TRACTAR EL DÈFICIT D’ATENCIÓ CAP ELS ALTRES