14 de maig 2021

ELOGI A LA FALDILLA... ESCOCESA
Tots recordem el creuament de cames de Sharon Stones davant cinc homes bavosos i expectants a Instint Bàsic. Així està, ara mateix, Europa davant la decisió dels escocesos. I tot per culpa de la faldilla. El poder de la faldilla mai no ha estat el que ensenya, sinó el que amaga. Cal saber portar faldilla. Si vols i en saps, la faldilla serveix per insinuar, per alimentar la imaginació, per provocar les passions dels bavosos. Si ensenyes les calces, adéu siau erotisme.

Escòcia porta faldilla, Catalunya ensenya la calça.

Sota les faldilles escoceses, sovint no hi ha res, només el secret, el que veritablement importa. Qualsevol moviment pot deixar entreveure un tros de carn que en sí mateix no és res però en el que es fonamenta tota la sexualitat i la superpoblació. Sota la faldilla de la catalana o del català, hi ha molt can-can emmidonat i molta mitja blanca i gruixuda. Una sardanista per molt llargs que faci els passos, mai aixecarà passió, ni l’aixecarà el seu company enfaixat i amb pantalons balders de pana. Poden, això sí, quedar-se de pèl a pèl en acabar la música però una colla despullada no fa més il·lusió que una vedella escorxada.

En política passa el mateix. El món està pendent d’Escòcia. Per què? Perquè insinua canvis, proposa novetats, perquè es guarda asos a les mànigues, perquè té una Presidenta que tan la pots imaginar picant fort sobre la taula, com posant-t’hi les tetes amb un innocent somriure lasciu.

Aragonés no té tetes. Ni punys. Els polítics catalans van enfaixats fins que un dia els troben al lavabo amb la calça baixa i els acusen d’exhibicionistes. Catalunya té molt mala pata amb això d’excitar.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
BILL I MELINDA
Bill és un home llest, espavilat, amb edat de jubilar-se però no deixa la universitat perquè no sabria què fer a casa.

La Melinda és una dona llesta, espavilada, amb edat propera a la jubilació però no hi pensa perquè sap que mai no deixarà de ser profe a la universitat. No sabria que fer a casa.

El Bill i la Melinda porten gairebé trenta anys casats. Tenen tres fills i les coses els hi van bé. Econòmicament també.

Un dia, en Bill no té res a fer al despatx però es queda a veure una sèrie de tele al portàtil. S’adona que no té ganes de tornar a casa. En aquell moment, la Melinda, es pren un calmant. S’adona que li fa basarda que torni el Bill. Avui preferiria estar sola.

Un any després s’ho diuen a la cara. Noia n’estic fart i ella diu, noi, jo també. I els fills diuen, ens comprareu un cotxe nou, per assimilar el disgust?

Tenen dos pisets o sigui que no serà problema a l’hora de partir els bens. També tenen dues teles i dos mòbils i dos gossos. Cap problema. Des de sempre, en Bill i la Melinda han col·laborat amb ONG’s, la Creu Roja i altres institucions benèfiques i han decidit que ho seguiran fent. Perfecte.

Quan imagina el futur, en Bill pensa amb una secretària oriental que sempre somriu. Ves a saber... La Melinda no pensa en homes, a ella el que l’atrauen són els dofins i ja es veu en un creuer per les illes gregues. Si cal ho pagarà a terminis però no vol negar-se aquests plaer. Encara que no hi pensi ara, La Melinda trobarà un altre home i se’n enamorarà una miqueta. El Bill, mentre, ja haurà deixar a la secretària i estarà fent el ridícul amb una noia trenta anys més jove que ell i que acabarà denunciant-lo per violència psíquica. Probablement d’aquí uns anys, en Bill i la Melinda es trobaran en un bar. Faran un parell de copes junts i aniran al llit. I tornaran a fer-se amics però cadascú a casa seva. Seran vellets. I ja està.

Per cert, el matrimoni Gates han anunciat la seva separació. Una morterada a repartir. La tempesta si avvicina.


LA KINTA FORKA
CONCRETEM FUTUR
Els nord-americans vacunats poden llençar la mascareta. Els responsables sanitaris han suspès la recomanació de portar-la. "Aquesta és una fita important, un gran dia", segons el president Joe Biden que només arribar a la Casa Blanca va propulsar a fons els conceptes de vacuna universal per a tothom, sortida dels conflictes bèl·lics en que estaven implicats i millora de condicions de vida pels seus conciutadans.

Deixem de banda l’anàlisi de com els estats han condicionat els ciutadans perquè es vacunin en massa però potser el president dels EUA és el que se’n surt millor regalant cervesa o dècims de la loteria als que fan cua per rebre la vacuna. Després de les incerteses pandèmiques entrem en l'era del concret però tot porta a pensar que costarà traduir-ho en opció política! Si us diuen: "Concret" en que pensaríeu? Pensaríeu en l'aigua que bevem, l'aire que respirem, la Terra que habitem, la llum i el vent? I si ho penséssiu no és perquè estan amenaçats?

Ara que sortim de l’estat d’alarma, per nosaltres la fita important ha de ser la de lluitar per l’aigua, l’aire, el pa, un sou universal o les vacunes... per a tota la humanitat. Ara cal llistar, defensar i creure en totes aquestes coses que garanteixen les nostres condicions de vida.

Amb 78 anys, el president més vell que mai hagi governat els EUA, Joe Biden, un home de la dreta del partit Demòcrata, motejat com “Joe el pervers” i “Joe el sniffer” degut a les seves múltiples cagades i mentides. Però potser perquè és catòlic, d’origen irlandès i poc intel·ligent aconseguirà redreçar la societat americana i de retop a la societat occidental. De moment ha donat curs a un alliberament provisional dels drets de patent de les vacunes de cara a que els països més pobres obtinguin vacunes i puguin sortir dels caos social i econòmic.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
DEL ASALTO A LOS CIELOS A ESTRELLARSE EN LOS SUELOS

Pablo Iglesias ha deixat definitivament Podemos i la política després d’haver renunciat a la vicepresidència del govern espanyol i tot just ara, amb el fracàs electoral a Madrid, malgrat que ha aconseguit que Podemos recuperi 3 escons; però la desfeta de l’esquerra que ell volia salvar ha estat completa i inapel·lable com mai.

La seva figura política ha anat declinant en els darrers anys. Creà Podemos aprofitant la força contestatària del moviment 15M per representar la veu i els interessos del poble, dels més desafavorits.

Defensor d’una ruptura amb el règim de 1978. Defensor d’una nova política sortida de les assemblees populars i contrària a la “casta” governant espanyola, acabant finalment “encastat” en el govern del PSOE, un dels integrants de la “casta”. Prepotent i narcisista i àvid de poder, ha propiciat que s’anés buidant de gent el seu vaixell polític arreu de l’estat. Atacat durament i amenaçat per la dreta franquista i sense cap protagonisme decisori en el govern del que formava part; no aconseguint derogar – com va prometre –, la llei “mordaza”, la llei de la reforma laboral i fer-ne una de lloguers. Partidari anys enrere de que Catalunya, com a nació, pogués decidir el seu futur, més tard es retractà a l’espera del permís de l’estat.

Què és Pablo Iglesias, un idealista, un oportunista, un boca-moll? O simplement un polític llest que ha aprofitat el desgast del règim i de l’esquerra institucional per intentar crear-ne un nou espai polític que, certament, ha demostrat no ser tant nou? Home ambiciós i ple de contradiccions, com l’afer del xalet de Galapagar. Una veu del poble però, finalment, sense el poble.

Té solució Espanya? És possible reformar-la, democratitzar-la i donar veu i llibertat als seus pobles? Sembla que el fracàs de Pablo Iglesias constata que NO.


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
AGOVERN
Govern.- Forma política segons la qual un estat és governat.

Catalunya.- Un estat que no és governat.

Polítics catalans.- Dos sacs de cretins. Uns parlen d’independència i els altres hi van en contra.

Anorèxia.- Falta de ganes de menjar. Falta de vergonya. Falta de capacitats intel·lectuals i morals.

Ambició.- Fenomen que substitueix les cèl·lules naturals dels essers vius, en virus de poder.

Pactes.- Incapacitat neurològica dels polítics catalans per aconseguir el que demanen els seus votants.

Vergonya.- Reacció al·lèrgica en quan et veus un polític català de cara... o de cul.

Ambècils, Adiotes, Asgraciats... i altres Atributs Agramaticals que surten de l’ànima en veure el projecte de país que fan els responsables del país.- Dislèxia provocada pels cretins que volen manar un poble.

A la merda. Desig col·lectiu (si no ets d’un partit) dels catalans cap a on han d’anar els seus representants.

Alabado sea Dios.- Oració de l’extrema dreta espanyola veient els nostres polítics independentistes.


ÚLTIMA HORA
SOL I SANGRIA
Segueix la pandèmia, els hospitals en alerta, la vacunació va regular, els Erte continuen, a Catalunya seguim sense govern però amb molta vergonya acumulada, els nostres polítics es comporten com veïns de cases protegides que comparteixen cinc metres de pati amb un arbre mort al centre i de qui tots volen fer-ne estelles. Torna la dreta en la seva versió més dramàtica. Manaran a Europa abans el nen no ens faci la primera comunió. Hi hauran morts, detinguts, segrestats, torturats... No falta gaire.

Però nosaltres estem contents. Ha arribat la primavera. Fa sol, fa caloreta. Els governs preparen la temporada turística i ens diuen que ja no cal la quarantena. Podem anar al bar de sota casa i prendre una cervesa ben freda amb olives i patates. Trobarem als veïns, als fills dels veïns, als gossos insuportables dels veïns i compartirem una tapa i unes lamentacions que ja no semblen tenir sentit, ara ja estem a la terrassa. Déu ha ressuscitat. O no, ens importa un cogombre. Això és vida. Ja ho diu la dita, menjar i beure, posar i treure. Tenim tot el que volem. Tenim la felicitat a l’abast de la mà.

No hi ha res com el sol de la primavera i l’alcohol barrejat amb gel per oblidar la miserable condició humana. El sol embriaga igual que l’alcohol i Espanya és un país de sol i sangria.

D’aquí a uns mesos, tornaran els núvols, la humitat i el fred, la Caixa ens reclamarà la darrera factura impagada. Ostia! Estàvem de vacances.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL TIET GABILONDO
Vaig passar la meva adolescència veient pel·lícules americanes on hi havia una colla de xulos que terroritzaven la població fins que un bon home, amb ganes de pau, no tenia més remei que treure la mà de la butxaca i fotre quatre mastegots a tota la panda que fugien acollonidísssims. Val, eren pelis i jo era adolescent.

Hi ha per aquí, algú del PSOE, que pugui parlar amb la cúpula de Ferraz? Espanya, i sobre tot Madrid, no és una peli (en tot cas seria de terror). A Madrid, els bons no guanyen, a Madrid guanya sempre el xulo o la xulapa. Mai el bon noi, mai el que vol convèncer amb paraules, mai el que està penedit de la fuetada que li va fotre un dia a la seva sogra. MAI.

Imagineu una de les mil pelis del pobre Sidney Potier fent de mestre a una escola del Bronx. Té alguna possibilitat real d’ensinistrar a aquella jauria d’animals? De veritat la té, o senzillament li donem perquè es bufó i s’ha enamorat d’una noia rossa de pares demòcrates? No fotem, cinèfils, el Potier no duraria ni tres dies en aquella aula. El farien a trossos.

A Madrid passa el mateix. Madrid és una aula del Bronx amb tota la pornografia política del barri. Allí hi ha el cínic, el falsificador, la mantinguda, l’usurer, el que guarda un arsenal al garatge de casa per anar matant al sortir de missa... I el PSOE, posa com a mestre, al Sr. Gabilondo. Molt bon tipus, el Sr Gabilondo, molt culta i molt educat, segur que molt bon padrí, però no és guapo, no té enamorada a una noia rossa (ni a la seva secretària), no té ni mitja hostia, el Sr Gabilondo. I a sobre no està fent una peli, intenta ser President de Madrid a la realitat cutre de Madrid. Com acaba? Fet a trossets. Com ha de ser.

Què li passa al PSOE. Que se sàpiga no són precisament uns fills de Maria. Les baralles entre ells mateixos han fet història política. Per què, quan han d’enfrontar-se amb un dels personatges més esfereïdors del cinema real, escullen a un mestre d’escola? El PSOE necessita al Clint Eastwood, amb escuradents i tot. Volen perdre? Doncs ho han ben aconseguit.
LLUFA PEL DEPARTAMENT DE SELECCIÓ DEL PSOE.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
SOPAR DE GERMANOR
Era com un sant sopar amb Déu argentí, fidels companys de plantilla i un Judes amagat de la premsa canallesca. Havia de ser una festa però feia flaire de comiat, tots temien que Déu marxaria i tots sabien, perquè no s’aguantaven els pets, que la lliga marxaria i que el suposat Pere, sobre el que s’havia de restaurar l’ADN del barcelonisme, ja tenia el comiat a la butxaca. Van sopar tan poc que fins i tot es van repartir el pa i el vi.
I l’endemà, l’espia canalla, publica a Madrid que a Can Messi hi hagué orgia col·lectiva. Quines ganes d’emprenyar que tenen els canalles.

CUCS AL PUNT
Costa de trobar el punt de cocció dels Cucs Fariners (darrera innovació culinària). Si els fas massa, sembla que et mengis una cosa, si els fas poc, t’agafa complexa de peix i vas pel món buscant l’ham. Abans del punt de cocció però, cal aprendre una altra cosa, a superar el fàstic. Perquè els humans som molt llepafils... i molt ignorants. Ja no recorden com xuclen els caps de gamba que tampoc és estèticament de fiar? És que els cucs són tous... Val, i els caragols? I els menuts? I els cervells? I la llengua de corder, i l’entrecuix de la secretària? Des d’aquí apostem pel Cuc Fariner al punt.

FALTA ESTIMULACIÓ
L’ANC va tenir una aparició volcànica. En quatre dies havia llençat tantes idees i enginy sobre la ciutadania català que no ens en sabíem avenir. Quanta imaginació! Semblaven la Fura dels Baus. En un país on vas de casa a la botiga i de la botiga a casa, l’ANC ens feia caminar amunt i avall, desplaçar-nos amb Bus, disfressar-nos d’almogàvers, de pirates, de timbaler del Bruc... Ara, els que es creuen líders estan a la presó, el poble, altra vegada a casa, els tribunals amb la cinquena posada no deixa passar ni un crit per demanar un taxi. I la ANC ha quedat bloquejada. Què es pot fer? Ah sí, recordar als catalans que facin la declaració de la renda a l’Agència Tributària catalana. Home, no.

INDULT O INSULT
El Tribunal Superior o l’Inferior o un altre qualsevol han demanat als presos polítics catalans que manifestin per escrit si volen o no un Indult.
Com que els presos poc més tenen a perdre han ensenyat el cul a jutges i fiscals alhora que els han dedicat un concert de pets i llufes. El Jutge Marchena s’ha sentit molt ofès i ha decidit jutjar a uns quants catalans més com a mode de venjança bíblica. Potser és la reencarnació de Moisés?

POST-BREXIT
Els pescadors francesos i l’armada anglesa han estat a punt de declarar-se la guerra quan el primer ministre de la Gran Bretanya va decidir que s’havia acabat el poder pescar en aigües del canal de la Mànega.
Els francesos van abandonar aquelles aigües després de que algú els recordés que des de que Felipe II de Espanya va enviar l’Armada Invencible al canal i va ser feta miques en un plis-plas ningú ha aconseguit, nazis inclosos, vèncer l’armada anglesa.

POST-PEATGES
Quantes vegades hem pagat cada tram de les autopistes catalanes? Inversió total 1.402,9 milions. Ingressos peatges 36.111 milions. Total de vegades pagades 768. Ara el govern de Madrid diu que Espanya té un dèficit de 8.000 milions en autopistes i que aviat ens tocarà pagar per circular per autopistes i autovies. Cal recordar que la gran majoria d’autopistes espanyoles, menys les catalanes, són gratuites? És pot ser més inútil fent càlcul o és un altre el problema, ara que el juliol la AP7 deixarà de ser de peatge i ens els propers tres anys la resta d’autopistes catalanes?

LLUMS
L’Ajuntament de Barcelona, vetllant com sempre pels ciutadans, ja té pensades les llums que lluirà la ciutat en les properes festes nadalenques. Precioses.
Tal com han anat i van les coses però, ens permetríem un suggeriment. Enlloc d’il·luminar la Plaça Catalunya, no fora millor posar llumetes als Hospitals, Geriàtrics i Cementiris. És on hi ha més gent i més necessitada de llum.

ALGÚ HO SABIA?
Dons si, l'Audiència de Barcelona ha de decidir si JxCat i el PDECat han de pagar el deute de 6,6 milions que Convergència, ara en concurs de creditors, té amb el Palau de la Música.
CDC té embargades les seves seus per fer front a aquest deute peritat per un valor de 3,6 milions d'euros. JxCat i el PDECAT, hereus de CDC?
Qui s’ho podia pensar! Tant JxCat com el PDECAT han deixat clar que no pensen afrontar aquest deute i que no tenen res a veure amb Convergència Democràtica de Catalunya. Renegar dels pares o pagar, ves quina qüestió!!