KAOS
En una setmana es col·lapsen trens, autovies i paciència dels ciutadans
Andalusia, xoc entre dos trens d’alta velocitat, quaranta cinc morts. Catalunya descarrilament a rodalies, un mort. Tres dies sense servei de trens, tancament d’autopistes i bloqueig de carreteres. Els maquinistes de ferrocarrils fan vaga encoberta allargant el calvari dels ciutadans. En paral·lel una borrasca s’endú la sorra de les platges catalanes, els arrossàs es salinitzen, també les relacions polítiques. Catalunya (Espanya) gener del 2026.

Servirien els textos de la generació del 98 per descriure problemes i carències d’una terra que sembla destinada a la misèria i el ridícul. Estem igual que a finals del dinou com si a Espanya la reencarnació fos el sistema normal de reproducció. Mateixos personatges, mateixes idees, mateixes falles... I això no és bo. En un segle i mig, la societat ha variat, les necessitats sόn diferents, el ritme és un altra, la població ha augmentat tant com les seves necessitats de desplaçament. No anem amb diligències per camins reials, som autònoms envaint autopistes. Quan la caravana mòbil s’atura es produeix el col·lapse absolut. Tot i això, aquí seguim, amb la mentalitat d’abans.

Com aleshores, al 2026, també fem reunions d’urgència entre poders polítics, empreses i treballadors... També diuen que cal arreglar les infraestructures i anar tots a una. Es fan estudis, es redacten protocols, s’augmenten pressupostos i es deixa tot dins un calaix.

Per rematar l’embolic, uns polítics que semblen reencarnats del principi dels temps, aprofiten l’accident per fer més sang. Partits que mentre governaven havien deixat Espanya amb la cua entre les cames reclamen ara la modernització de l’Estat com si no en fossin responsables. Nàufrags de la política aprofiten un descarrilament com a taula on aferrar-se i sortir a la superfície per agafar aire. Psicòtics del poder relacionen el xoc de dos trens amb el separatisme i les víctimes amb la sang de la guerra civil. Reencarnats que més valdria criessin malves i deixessin que l’evolució humana continués. Els accidents mai no podran evitar-se, sembla que la manca de prevenció tampoc, fer el ridícul potser sí.





PLUJA D’IDEES
Puigdemont parla amb Ayuso (fragment de trucada telefònica)
Es lo mismo que yo pienso, Isabel, pero comprenderás que no puedo decirlo con estas palabras. Illa está en cama y por mucho que me apetezca imaginarlo manipulando la vía, no puedo jurar que fue él… Sí, ya sé que en Madrid colaría pero en Catalunya no somos tan burros, con perdón. No sé, yo había pensado en una responsabilidad más vicaria que no sé lo que significa pero me suena a iglesia y no debe ser tan grave… Eso ya lo dije cuando el temporal… A ver, Isa, que tiene la culpa es seguro pero ¿cómo se lo digo al pueblo?... Sí, eso es verdad, la improvisación, claro y la falta de mantenimiento ok… Pero eso los catalanes pueden atribuírselo a Renfe que es vuestra… Chica, no sé… si pudieras improvisar algo y ratificarlo con un par de testigos me iría de puta madre… sí, sí, de Madrid mismo, no importa, la cuestión es acusar…. ¿Porqué no?, un maquinista sí. ¿Y qué digo que dijo?... Vale, un poco cogido por los pelos pero puede colar. Oye, de verdad, no sabes cuánto te lo agradezco, es que en Bruselas, con el tiempo ese se me hace difícil hurgar y de tanto repetir… bueno es que tú tienes una facilidad, no sabes lo que te envidio. Ok, quedamos así, que lo sé de buena tinta porque un maquinista me chivó que él ya llevaba denunciando el tramo de vía de no sé cuando… Vale y si tu pudieras remachar un poco… Gracias maja, te debo una, deberías hacerte de Junts… bueno también, no creas, cosas más raras se han visto. Si no fuera por el acento…
ES TALLA LA COMUNICACIÓ


UN PELET MASSA VISIONARIS
Una revista catalanista descobreix els plans d’Illa per enfonsar Catalunya
Es necessiten estudis, estudis i temps. Es necessiten vàries lectures per copsar els antecedents, precedents, presents i conseqüents que utilitza la revista Octubre per demostrar, negre sobre blanc, la missió final del President Illa i que no és altre que la destrucció de Catalunya.

El fil històric del maquiavèl·lic pla sembla que comença amb la Guerra dels Segadors. Una mica lluny. Segueix per la construcció de la Sagrada Família. Fa temps també, i agafa cos després de la guerra civil. Un pla si més no treballat el de l’Illa.

Que som mestres en l’art de la crítica (sempre constructiva) ho sabem de fa dies, que tres catalans formen dues fraccions de catalanisme legítim, també. Que ens agrada més criticar a l’altre que prendre una iniciativa, demostrat. Que el clima afavoreix una capacitat de fabulació notable, evident fins que ha arribat el canvi climàtic, segur. Ara bé; no en fem un gra massa?

Llegir la nota urgent que comunica la revista sobre el desmembrament del Principat degut a les maniobres d’Illa en àrees tan diverses com salut, cultura, ensenyament, vins i caves i arquitectura neo clàssica resulta un pèl esgarrifós i potser també una mica exagerat. No tenim prou realitat palpable que necessitem filar uns complots tan refinats?

Això sí, segur que tenen tota la raó. Són catalans, són d’aquí.





ROJAVA: ILLA DE LLIBERTAT AMENAÇADA DE MORT
El món occidental ofega la resistència kurda
L’exèrcit sirià, dirigit pel nou president Ahmed al Sharaa, jihadista i ex-cap d’Al-Qaeda, en les darreres setmanes i violant l’acord d’alto el foc, ha llançat una ofensiva contra el poble kurd de Rojava, l'Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES).

Ahmed al Sharaa, abans enemic i ara blanquejat i tolerat per occident, governa Síria des de l’enderrocament de l’antic dictador Bashar Al Ásad amb el suport dels governs de Turquia, Israel, els EUA i de la Unió Europea en bloc.

Ahmed al Sharaa, ataca Rojava, per aniquilar una revolució social, amb les dones al capdavant, democràtica, laica i plural.

Primer va apropiar-se dels barris kurds d’Alep, provocant 200.000 refugiats i desenes de morts, i seguidament va anar per a Raqqa, Afrîn i Serêkaniyê entre altres poblacions, per apoderar-se d’infraestructures crítiques com camps de petroli, llocs de subministrament d’aigua i electricitat i alliberant pel camí milers de presoners antics membres jihadistes d'ISIS.

Actualment, es troba encerclant i assetjant la ciutat de Kobanê, símbol de la victòria kurda contra l’Estat Islàmic, que es troba incomunicada i sense aigua ni electricitat. Les Forces Democràtiques Síries de l’AANES, compostes majoritàriament per milicians Kurds, resisteixen. Davant el silenci mediàtic i la complicitat del món occidental, les voluntàries brigadistes internacionals trenquen els silencis i es dirigeixen a Rojava per participar en la defensa de l’autogovern de la societat kurda alliberada.

Rojava, una esperança i un exemple de vida i de democràcia real per a la humanitat i que ha demostrat al llarg de catorze anys que un altre món més lliure i solidari és possible.

Rojava, a hores d’ara en perill d’un altre genocidi perpetrat pels nous imperis del mal, siguin clarament totalitaris i feixistes o hipòcritament amagats sota una façana democràtica.





TRUMP ESTAFA FINS I TOT ELS SEUS PARTIDARIS
La Irresistible atracció dels milions de dòlars
No passa ni una sola setmana sense que Donald Trump intenti canviar el món, imposar-hi la seva empremta, presentar-se com a diplomàtic, guerrer, comerciant, però sempre amb una obsessió: ampliar la seva fortuna i la de la seva família.

Trump, enriquint-se personalment a costa d'individus crèduls, no podem dir que això sigui nou. Al llarg de la seva carrera, l’empresari ha multiplicat els seus trucos, saquejant estudiants, clients, artesans, emprenedors, socis i inversors. Però des de l'inici del seu segon mandat, la seva pràctica s'ha industrialitzat.

Les criptomonedes, que fa cinc anys va qualificar d'estafa, constitueixen la major part de la fortuna que ha acumulat el 2025. Trump ha acabat per entendre el potencial d'enriquiment que té aquesta alternativa monetària sense regulació financera. I això va ser la trampa que va parar als seus inversors que pensaven que era intel·ligent comprar criptomonedes Trump el mateix dia de la seva presa de possessió. HAN PERDUT EL 90% de la seva inversió pel que fa a aquells que encara no han venut.

La moneda Trump es va capitalitzar en uns 9.000 milions de dòlars el 20 de gener de 2025. Un any després, només val 900 milions. Uns 800.000 compradors ho han perdut tot o gairebé. Però no Trump! Ell no perd mai! Segons els càlculs de Reuters se n’ha sortit guanyant uns 336 milions de dòlars.

Alguns inversors tenien l’esperança d'aconseguir una reunió amb el president americà, però Trump els va enviar a parir panteres tractant-los de de rucs i pobres.


CATALANETS QUE VENIU AL MÓN
Crítiques a FILMIN per emetre un documental enaltint la policia
Quin independentista català no voldria fer un documental sobre els successos d’octubre i veure’l emès per les teles de tot el món? Un documental partidista, presentant als catalans com a víctimes de la brutalitat policial, defensant una causa justa i destacant els actes heroics de les velletes catalanistes colpejades.

Això és el que han fet els altres, els policies. Mostrar els fets de manera parcial, cantant a l’amor patri a través d’una gent armada fins les dents, amb ganes de desfogar-se contra esquenes indefenses i alhora quedar com herois. I després passar-ho per Filmin.

Bastant incomprensible la reacció d’aquests catalanistes de diumenge que fan gran la pàtria mentre escuren el tortell i tanquen les finestres quan senten aldarulls pel carrer. No pots pretendre una terra independent i justa si actues amb la mateixa parcialitat de l’altre, si no acceptes la seva versió, si en el fons prefereixes el poder a la llibertat d’expressió per falsa que sigui o et sembli.

És massa fàcil culpar a Filmin per haver emès el documental que fa apologia del terrorisme d’estat. És pueril donar-se de baixa d’un canal i després anar a veure la seva programació a casa del veí. La revolta no necessita rebequeries. Tot plegat és més seriós. D’altra banda, hi ha millor manera de mostrar el ridícul d’unes forces armades titllant de terroristes a famílies senceres amb una papereta entre les mans?





I PER UNA VEGADA VA PAGAR LA PENA
Reunió a Davos
Davos, la reunió del fred, de la inutilitat del poder, de la gasiveria dels riscs respecte als pobres, per una vegada ha estat llavor del que podria ser una nova (i potser la darrera) primavera.

Aquesta vegada Davos no s’ha caracteritzat per prendre mesures que després no es compleixen a favor dels països desvalguts, tampoc ha estat un cant a l’alegria del progrés, ni un rèquiem per l’economia mundial. Aquesta vegada Davos ha presentat al món a Mark Carney, President del Canada, un líder que ha parlat clar... i francès.

Tots esperàvem Davos com l’aquelarre de Trump. Tenia un bon escenari al que arribava embalat després dels darrers desafiaments. “Aquí ens remata”, era el temor de les potències impotents d’Europa. I sí, va intentar-ho. Va ridiculitzar a països i líders, va amenaçar, es va autoproclamar com “el primo de Zumosol” i va fer el ridícul com sempre, però aquesta vegada, sobre les seves paraules flotaven les del President del Canadà.

Sense amenaces, sense crits, Carney va explicar i diagnosticar la situació del món. Un nou món sense els valors que en teoria el mantenien homogeni i segur. Una nova realitat on el poder es repartirà segons ambicions i possibilitats materials. Com si diguéssim el que tots ja sabíem i ningú no s’atrevia a explicar. Carney va fer un pas de més. Fotografiada la realitat va recordar als mandataris terrenals que hi ha una altra solució. Impossible tornar al passat però sí hi ha possibilitats de delimitar el futur que els grans emperadors volen.

Dins la seva paranoia Trump devia ensumar-se alguna cosa perquè tot just l’endemà va retirar la invitació que Els Estats Units d’Amèrica havien fet generosament al petit poble canadenc, per formar part del Club de la Pau (proposta que Canadà hauria rebutjat de totes totes). La resposta de Trump absolutament coherent amb el seu infantilisme ha fet encara més potent el missatge de Carney. “Potser sí que entre tots ens podem enfrontar amb el boig de la corbata”, va pensar més d’un polític. “Potser sí que poden”, varem pensar la majoria dels que no ens creiem a Trump. Temps al temps.





UN CLUB MOLT SELECTE
Trump es fa unes Nacions Unides a la mida
Era una tarda de dimarts, em sembla i Trump encara no havia declarat cap guerra, ni segrest, ni la seva policia havia matat ningú. Un dia perdut per Trump. Gairebé no va sopar aquella nit. Va estar temptat d’anar al club. El club! Ja ho tenia.

L’endemà al matí a primera hora va escriure uns primers apunts sobre com havia de ser el club. Reunir tots els governs sotmesos a la seva bogeria, convocar-los de tant en tant perquè recolzessin els seus plans expansionistes, concedir un Nobel de la Pau (que podia repetir-se guanyador tantes vegades com fes falta) i donar una entrada com a soci del Club de mil milions de dòlars. El millor del millor club del món, ja ho ha dit.

Queda prou clar que la intenció de Trump és desactivar el molt o poc potencial que resta a les Nacions Unides? Que vol dirigir el món a través d’un club de fans? Que la seva ambició traspassa qualsevol nivell de normalitat? De moment el grup de països que s’han adherit a la iniciativa són pocs i no precisament els més representatius del joc net. D’Europa només dos països Bulgària i Hongria. Toma democràcia!

Seria d’esperar que aquesta nova idea passés a formar part dels centenars d’iniciatives que ha tingut Trump durant els seus deliris i que l’endemà ja no recorda o abandona. Seria d’esperar, però d’aquest món cada vegada costa més esperar quelcom de positiu.





UN SENYOR DE BARCELONA
Bonilla no cau en la mediocritat general del P.P.
Va sorprendre que després de l’accident de l’alta velocitat ferroviària a Adamuz els polítics es dediquessin a donar suport a les víctimes abans de llançar-se al coll del seu rival parlamentari acusant-lo de la desgràcia. En aquest sentit, cal destacar al President de la Junta Andalusa, Juanma Moreno Bonilla. En cap moment el President va utilitzar els micros per responsabilitzar a Sánchez del succés. Van anar just a peu de sinistre, van lamentar les víctimes, un exemple del que ha de ser la política civilitzada. Al P.P. l’educació parlamentària li ha durat poc. L’Ayuso, com sempre va ser l’encarregada d’iniciar l’incendi i a continuació tot el partit amb Feijóo al capdavant s’hi van apuntar. Els va faltar temps per seguir l’exemple de Bonilla, el President andalús i dit de passada, nascut a Barcelona. Un detall.

UN BANDARRA DE MADRID
Els tribunals rebutgen la querella contra Julio Iglesias
Parlàvem l’altre dia de la flora i fauna que va sortir en defensa de Julio Iglesias. Cal afegir ara l’estament judicial espanyol que, sense encomanar-se a Déu i el diable han decidit no sé sap ben bé què, però que en tot cas allibera al cantant de passar per la sala del tribunal.

Sort en tenim de la nostra justícia. D’altra manera una llarga filera de xulos, estafadors, violadors i altres especialitats serien condemnats per denuncies gratuïtes i mal intencionades de gent estrangera. Hi ha molts estrangers que tenen mania als espanyols perquè som així de collonuts. Per fortuna els magistrats vetllen per nosaltres i, si tenim el capital del Julio, podem seguir empudega’n el món.

S’admeten apostes sobre el que haurà de cotitzar en Julio.




L’ETERN RETORN DE LA CRISI DE L’HABITATGE
UN PROBLEMA SENSE SOLUCIONS ?
EL MAL-HABITATGE PROGRESSA
MENTRE ELS POLÍTICS FAN TARD
PRACTICANT LA POLÍTICA DE L’ABSURD