ARA, SÍ
Catalunya ja té pressupostos

Fa tres anys que al President Illa li faltava una cosa: lligar uns pressupostos. Ja els té. Ha hagut de passar, això sí, la revetlla de Sant Joan; no sabem si l’efecte etílic n’ha estat el responsable.

Els pressupostos són molt importants. Els nadons, el primer que aprenen és a dir ma-ma, pa-pa i pressupostos tot seguidet. Reclamen, a la seva manera, la setmanada que —apart l’oncle convergent que li posa directament a un compte de La Caixa— els dona per a llaminadures; poca cosa, però que engresca. Al Parlament passa el mateix. Si Catalunya ha passat tres anys prorrogant uns pressupostos, no hi ha cap raó per a pensar que era vital renovar-los ara. Total...

Tenir pressupost és més un distintiu de persona gran que no pas de bona economia. A final d’any, dels diners pressupostats, la meitat queden a la caixa i l’altra meitat s’han dedicat a urgències no previstes. El proper any, Catalunya tindrà, gràcies als diners aprovats: tres metges més, un infant menys per classe, quatre metres de via nova i tot seguirà igual. Metges i mestres faran vaga (i ben feta que la faran), els usuaris de rodalies seguiran posant-se les mans al cap i el país, si avança, serà per alguna inversió xinesa, que ens costarà tot el que ara diuen que es recaptarà de nou.

Un país seriós depèn, no del pressupost, sinó de la manera de distribuir els diners que aporten els seus ciutadans. Tot i això, celebrarem amb pastes i cava la gran fita aconseguida pel govern de la Generalitat. Per què no?

El que podria passar amb la majoria parlamentària catalana és que serveixi d’empenta econòmica al govern de Madrid, que falta li fa. Si en Sánchez tira endavant els seus números, tindrà molt més fàcil mantenir-se a La Moncloa i, el que és moltíssim més important, evitar que hi aterri la colla impresentable de la dreta. Fins i tot podria ser que Junts, al veure que no poden bloquejar el govern d’Illa, organitzin un congrés especial per a decidir si els convé anar fent la guerra als socialistes alhora de declarar-se nacionalistes d’esquerres (hahaha). Ja fa temps que la Sra. Nogueras va tancant el seu magnífic somriure i potser no sigui per problemes dentals, precisament. Potser és que ja no saben si han de seguir a remolc de la dreta espanyola i cavar la pròpia tomba o comprar-li un pis al President exiliat a Brussel·les i agafar distància amb una dreta cada vegada més furiosa.




DELCY SE VUELCA EN EL PUEBLO... Y SE CAE
Medidas adoptadas por el Gobierno de Venezuela para salvar la Patria

Al primer golpetazo, le sucedió otro. Luego una pausa, hasta que el Gobierno tomó la iniciativa.

Parece que no basta con la destrucción, el horror, la muerte, el duelo. Venezuela, a lo que se ve, le añade al desastre natural, la ignominia del gobierno. No importa para nada la tragedia, lo que interesa es la imagen —aunque no se sepa exactamente qué tipo de imagen. Quizá la de que, en un país como el nuestro, no puede pasar nada: somos grandes, muy grandes. En Venezuela, vivimos bien, aunque sea bajo toneladas de escombros. Lo primero es la Patria, después las ratas.

Así que tomen nota funcionarios policiales, del ejército, compañeros de prensa, miembros del gobierno: Trump ha dicho que tranquilos, que ya vendrán ellos a arreglar lo que se tenga que arreglar (como en la Riviera de Gaza). Mientras, impidan el paso a los ciudadanos que quieren rescatar a sus familiares, no colaboren a título personal en tareas de búsqueda, ninguna maquinaria pesada —ni pesada ni nada, ni palas. Arrasen cualquier espacio pretendidamente preparado para apoyar a las víctimas; son traidores. Aquí, señores, no pasa nada. Somos Venezuela. Los que trabajan entre los destrozos lo único que intentan es mostrar muerte, muerte y sufrimiento; y en Venezuela todo es alegría popular. ¡Al carajo!

Soy corresponsal anónimo; ahorita mismo me escondo en las ruinas de un edificio de veinte pisos. Si los oficiales me detectan... me entierran vivo.


DETINGUT UN SENYOR DE DRETES
Europa, obligada a ocupar-se de l’extrema dreta

Hi havia una vegada un nen malcarat, un fill de puta, per a ser exactes, que maltractava els seus companys. A l’escola, l’hi deixaven passar moltes coses, però, quan en feia una de molt grossa, l’advertien o l’amenaçaven amb un càstig. Aleshores, anava a l’escola la secretaria del pare o de la mare i amenaçava el professorat de retirar les subvencions escolars —que sortien, en part, de la butxaca dels pares del fill de puta. L’escola s’encongia i, durant uns mesos, el nen tenia barra lliure. Un bon dia d’excursió escolar, el fill de puta va empènyer tres companys, que van caure per l’espadat. Un va morir i els altres dos són paraplègics. L’escola es va posar molt seriosa i va expulsar, durant una setmana, el fill de puta de bona família. Els pares van denunciar l’escola, que fa anys és tancada. Resulta que el fill de puta tenia impunitat. Ves que no fos més aviat un fill de cura —hipòtesi que es veuria corroborada pel fet que el gremi de treballadores sexuals neguen cap implicació en aquest afer.

En política, la dreta extrema també té impunitat, però s’estan passant i tot. Ja han insultat, acusat, denunciat i ara es dediquen a apallissar gent que no pensa com ells. Ja tenen més d’un mort a les espatlles, molts ferits, i encara més gent espantada. S’han passat tant que els governs han ordenat a les seves forces de l’ordre (la dreta uniformada de cada país) que comencin a perseguir-los (hahaha) i a impedir que cada carrer sigui una jungla —tot i que, de fet, aquest meravellós ecosistema poc té a veure amb la pestilència cloacal dels feixistes. Amb retard (vull dir que fan tard), però almenys han començat a actuar. Escorcolls, detencions, seguiments. Bé, a l’espera de les acostumades absolucions (indemnitzacions incloses!) o, si cal, indults, és una manera de posar-se en marxa. En fi: gràcies, home, feia falta! Ara esperem que la pasma no es confongui casualment de diana i al final acabem engarjolats els de sempre.

D’altra banda, falta per saber quina serà la reacció dretana, si s’amagaran una temporada o si trauran les armes (total, després desapareixen... recordeu què va passar amb el bazuca i la resta de joguines requisades a l’operació Panzer?).




LA PÀTRIA D'EN MANDELA ES DESSAGNA
Fantasmes de l’apartheid a Sud-àfrica

Esclata a Sud-àfrica una onada de violència xenòfoba, que expulsa i mata altres africans —immigrants sovint en situació irregular—, amb grans manifestacions, aldarulls, milers de detinguts i diverses víctimes assassinades per la policia o pels mateixos manifestants enfurismats.

La gravetat dels fets ha fet que el govern posi a patrullar els carrers a milers de soldats arreu del país i, d’altra banda, que comenci un èxode i repatriació de milers de migrants d’Uganda, Moçambic, Malaui, Kènia, Zimbàbue i Nigèria, entre d’altres. Aquest no és un fet nou: ja el maig del 2008, per exemple, van ser assassinades 62 persones migrants i 8 més el 2015, i encara el 2018 i el 2022 es van tornar a produir disturbis contra la presència de immigrants.

La violència anti-immigració s’ha manifestat amb més virulència després del 30 de juny, data d’expiració de l’ultimàtum plantejat pels moviments March and March i Operation Dudula —aquest darrer, de fet, constituït com a partit polític el 2023— i, per a que els immigrants indocumentats abandonessin el país, acusant-los de ser els responsables de tots els mals: l’atur, la saturació dels serveis socials i l’increment de la violència.

El fet és que Sud-àfrica, que va superar fa tres dècades l’apartheid racial entre blancs i negres, els seus fantasmes són encara ben presents i, a hores d’ara, sobretot manté l’apartheid econòmic. Sent el país més ric de tota Àfrica, una exigua minoria blanca —no només sud-africana, sinó també internacional— acapara la major part de la riquesa del país i, mentrestant, la població negra —que és la immensa majoria— segueix patint una gran marginació i desigualtat social que fa que més de la meitat de la població (52,3%) visqui per sota del llindar de la pobresa, entre la què cal comptar el 30% que es troba sense feina.

La paradoxa perversa: vet aquí que bona part d’aquesta població negra, marginada i empobrida, en comptes d’enfrontar-se i exigir justícia social i econòmica al sistema que encara perdura en mans del monopoli econòmic blanc, que és l’origen estructural del problema, carrega contra els més febles i acabats d’arribar al seu país, tot integrant i reproduint lògiques xenofòbes de l’apartheid —sovint designades amb el concepte de la Fortalesa Sud-àfrica (Fortress South Africa)— que, de fet, almenys es remunten als temps del White Dominion britànic. Malauradament, però, aquestes dinàmiques no són exclusives de l’apartheid sud-africà i, realment, s’estenen per tots els estats-nació, també els post-colonials, del món. Dit d’una altra manera: ja que la xenofòbia, el racisme i la segregació constitueix un dels fonaments de les nostres societats, l’apartheid és més a prop del que voldríem admetre... Especialment en aquells països més afectats per l’extrema dreta. Sense anar més lluny, us sona la merda aquesta de la prioritat nacional?




CANVI CLIMÀTIC I SEXE LOW-COST...
Qüestions vitals i polítiques

Caminem a ple sol quan l’ombra de tendals i persianes serien solucions senzilles, econòmiques i fàcilment generalitzables per a proporcionar ombra als centres urbans.

Amb l’onada de calor, moren milions d'animals a les granges, mentre que, a la natura, moltes espècies estan al límit de la deshidratació. Pollets rostits i peixos amb manca d’oxigen, rosada matinal desapareguda, centres de salut saturats... Encara no hi ha xifres oficials definitives, però ja es pot avançar que la calor haurà matat centenars de persones. Això tindrà conseqüències a llarg termini...

En un moment en què milers d'hectàrees cremen, amb la seva processó d'habitants greument ferits, desplaçats i propietats destruïdes, cal insistir que tot això és POLÍTIC. A tall d’exemple: les nostres decisions en termes de planificació —de l'ús del sòl— determinaran el nombre d'hectàrees de bosc que cremaran en el futur. Si seguim així, amb l’escalfament global avançant a aquest ritme, en les properes dècades es preveu un augment de la temperatura de fins a 4 °C, tot agreujant els episodis de sequera severa, cada cop més freqüents.

Els problemes no acaben aquí, és clar. En aquest mateix sentit, els temes rurals i agrícoles, en general, també enfaden (fins i tot el govern): armes de guerra per a la matança de senglars, emmagatzematge de l’aigua i males collites.

D’altra banda, a l’encop, la policia ha escorcollat per tot Catalunya dotzenes de pisos on s’hi realitzava una forma d’explotació sexual de dones esclavitzades, aparentment en auge, anomenada low-cost. Dones majoritàriament migrants, pressionades i enganyades als seus països d'origen, sovint de l’Amèrica Llatina, i obligades a prostituir-se a canvi de 20 euros, per 10 minuts. Aquest sistema permet molta més rotació, rebaixa el nivell de l'oferta i, per tant, amplia el mercat, tot captant clients de menor poder adquisitiu.

Tot alhora, tot en ordre. Un altre exemple de política? Doncs sí. Anem plens de malparits i estan desmuntant la Catalunya derrotada del Procés per a reduir-la a una província de quinta categoria.


REBELIÓ DE SOTANES
Cisma a l’Església

Hi ha bona gent, gent espiritual racionalment agnòstica malgrat poder seguir alguna religió. A l’altre costat, hi ha ateus que creen esglésies inquisitorials. En Déu, el Déu de la Bíblia, no hi ha Déu que hi cregui, però, en nom de la bondat i la justícia senzillament humana, hi ha gent que ajuda els altres i gent que se n’aprofita.

Uns d’aquests són els lefebvrians que acaben de provocar un nou cisma dins l’església. El grupet, molt arrelat a Espanya, defensa la veritable fe catòlica —que ells saben la que és— i, en conseqüència, van contra la llibertat religiosa, contra la separació de l’església i l’estat, i reclamen la tornada al llatí i —molt significatiu— a l’educació tradicional (l’infern). Ben mirat, rebutgen tot el que els debilita i reclamen el que els dona poder, justament del que tracta la fe catòlica: el búnquer del poder i de la certesa més cretina.

Naturalment, aquesta Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X està aixoplugada per una colla de brètols amb diners, que els donen suport a canvi de perdó terrenal i cel etern. És car, s’ha de reconèixer, però, si tens un raconet en negre, es pot provar.

Per si algú s’està pensant apuntar-se a la Fraternitat, sembla que fan una oferta per a tot l’estiu, per la què el perdó pels pecats sexuals no pagarà IVA.

El pobre Lleó (el Papa actual) està envoltat de lefebvrians i trumpistes. Seria bo resar per ell.

LLUFA




NO SOY DE AQUÍ NI SOY DE ALLÁ
Disputes de família política: els nets valen o no valen?

Tinc un amic d’aquí que és d’allà. És net d’un d’aquí, però que viu allà, encara que es consideri d’aquí i no d’allà; el que passa és que, des d’allà, no sap fer arribar el seu vot aquí. Viu a la selva.

El meu amic també viu a la selva, però a l’espanyola; concretament, a peus d’un riu que es diu Besós, a tocar de Barcelona. Parla castellà i català, però en cap de les dues llengües entén la Llei dels Nets. “Mira”, li dic jo, “a Espanya, hi va haver una guerra civil que encara dura i de la què molta gent va haver de fugir abans no els matessin. Malgrat ser fora d’Espanya, mantenien la seva nacionalitat, perquè, si neixes a Espanya, no hi ha Déu que t’ajudi a trencar el lligam. Els descendents d’aquests emigrants, com tu, per exemple, tenen també dret a nacionalitzar-se des de la promulgació de la Llei de Memòria Democràtica, la qual cosa faria que podessin votar a les eleccions espanyoles. Ara, per raons més o menys clares, es torna a bellugar el dret dels familiars d’exiliats a ser espanyols (ho ha demanat més de mig milió i ja s’ha concedit a tres-cents mil); o sigui que ja poden anar als toros i al bar, en lloc de tornar a casa. Però també poden votar. Això seria la salsa.

Paral·lelament, a Espanya, passa com sempre que no mana la dreta: una crisi política, perquè la dreta no accepta que mani l’esquerra i l’acusa d’usurpadora, traïdora, comunista, maçona o coses així. Per això, en vigílies d’eleccions generals, que es presenten renyides, la dreta (PP i Vox) no vol ampliar ni un vot més l’electorat i menys si aquest s’engreixa amb familiars d’emigrants com tu, perquè la dreta pensa que els emigrants són inherentment d’esquerres degut a que no teniu cortijos ni on caure morts.

Ara diuen, a més, que l’esquerra vol donar-vos drets que no us pertoquen, encara que realment sí us pertoquin. La dreta ignora encara que els seus votants, a més del cabronàs d’Amancio Ortega, també són els que no tenen cortijo i més rucs que la patusca. Ho entens?”

El meu amic no ho entén. Jo, sí; per això vull emigrar del país i tenir molts nets que facin la punyeta als governs d’Espanya.




DÉPART
El Tour de França a Catalunya

El cap de setmana passat, tots els catalans del Principat —sense excepció— hem estat a França, per gust o per nassos. Dilluns ja vam tornar a ser a Espanya (que també és l'hòstia), però, mentrestant, el Tour va conquerir Barcelona, els ciclistes van fer nit a la Sagrada Família i es van passejar per aquí sobre una bici durant tres dies. Quina festassa.

L’honor de la capital catalana ha quedat salvaguardat. Una vegada més, els seus habitants han hagut que tancar-se a casa (entre Papa i Tour, fa un temps que no prenem l’aire), però, per la tele, Barcelona ha quedat molt guapa (novament) que és, sembla, l’únic que interessa. En especial, les autoritats n’estan encantades. Colla de gamarussos desgraciats.

Més enllà de l’espectacle, però, hi ha un detall o uns símptomes reveladors: quan manava el caracolló (en singular) del Franco, França quedava molt lluny i semblava el principi d’un altre món. Ara els dos països es confonen. Per no diferenciar-nos, gairebé no tenim ni frontera —una frontera, de fet, històricament ben tramposa i porosa... una mica com totes.

El món s’ha globalitzat i low-costitzat, però Finlàndia, per exemple, encara segueix una mica lluny; t’has de comprar bufanda i peücs —a l’hivern, perquè a l’estiu allò ja sembla Jaén, gràcies a l'escalfament global— i parlen amb molta consonant entravessada entre les paraules. Portugal ja és aquí mateix; però, què hi faràs, a Portugal, apart de fotografiar el plat de bacallà espiritual? França, en canvi, és cada vegada més propera, més com nosaltres —que és com dir més com s’ha de ser, és clar.

França té tots els problemes, com nosaltres: govern a la xamberga; oposició més enllà de la dreta (a l’estil de Vichy); economia malmesa per una llarga temporada (Oh là là! La mondialisation! Le Capital Roi!); agreujament de conflictes socials, violències racistes, xenòfobes i masclistes; decadència intel·lectual (com a mostra, el merdes de l’Houellebecq); alguna que altra “tensió regional”. França té, fins i tot, onades de calor!

Quan, a França, els fatxes volen parlar d’alguna època bona, han de referir-se de Napoleó cap enrere (potser amb l’excepció dels malparits de Pétain o de Gaulle, segons preferència); tal com fa la dreta espanyola, que busca reis, Inquisició i Franco per a exaltar una història, que, generalment, és de puta pena. Val a dir, amb tot, que malauradament això està passant una mica a tot arreu; és la internacional de la nostàlgia feixista —als EUA, per exemple, hi ha sonats que troben a faltar el genocida del Cristòfor Colom i encara li dediquen nous monuments i tot.

Les abundants semblances, cada vegada més nombroses, entre un país i l’altre té almenys dues possibles lectures: en primer lloc, com a part d’Europa, la situació es normalitzarà, tornarem a la civilització —amb algunes petitíssimes tensions, però sempre en poder de la raó i cultíssima, excelsa—, la paraula tornarà a tenir el seu valor i la justícia prevaldrà (hahaha). Podrem tenir molts Tours en pau, comencin on comencin —acabar, sempre acabaran als Camps Elisis, axis mundi gavatx. D’altra banda, com a part de la febre feixista europea (que també és mundial), podem caure altre cop en la barbàrie, en el racisme, la persecució i la mort (bé, de fet, això mai no ha deixat de ser-hi en absolut, però la cosa es posaria encara més fumuda i tot). Suposo que depèn en gran part de nosaltres, però no ho tinc gens clar.

Per si de cas, més ens val anar esmolant les eines.




A FINLÀNDIA, PINTEN BASTOS
Finlàndia demana mestres espanyols

Déu, perdona’ls, perquè no saben el que es fan. Finlàndia, fins ara país de la tranquil·litat (excepte pel detall de la frontera amb Rússia), la bellesa natural, la cultura alimentada per un clima fred, l’estabilitat econòmica, etc. —en dues paraules: un paradís refrigerat, talment com es pot apreciar, per exemple, a qualsevol peli del Kaurismäki—, acaba de posar en perill totes aquestes virtuts. Com? Ha demanat que mestres espanyols ocupin les seves aules. No és que els acceptin, sinó que els reclamen: els donen condicions especials, amb estufa i sauna incloses. S’han tornat bojos.

D’aquí dos dies, els carrers d’Hèlsinki s’ompliran de manifestacions. Hi haurà vagues massives i les institucions educatives veuran qüestionades els seus programes, de l’escola bressol fins a la universitat. Les dietes alimentàries hauran d’integrar productes mediterranis (molt més saludables, òbviament), els horaris variaran, els sous dels mestres augmentaran com cal i, així, la quitxalla finesa serà molt feliç, socialitzarà i empatitzarà.


ATICCO: BISNES, IDENTITAT, I...
No té llengua oficial! El català és la seva identitat?

Aticco ha acomiadat una treballadora per fer servir el català a la feina. Així ho ha reconegut la merda d’empresa, fins i tot per escrit, a la mateixa carta d’acomiadament. Mira que en són, d'imbècils.

La treballadora va rebre durant mesos pressions i recriminacions per a que abandonés l’ús del català, però ella, tossuda del seu bon voler. Fins i tot se li va arribar a comunicar que «la lengua oficial de Aticco es el castellano». És a dir, reprimir l’ús del català i imposar el castellà. Davant la denuncia pública i judicial, però, des de l’empresa ara ho neguen i addueixen que la treballadora era una penques... Aquí donen garsa per perdiu!


VITO BABY FACE QUILES
El sonat de moda

Periòdicament surt un sonat que monopolitza l’atenció popular; després d’un temps, cau en el descrèdit que es mereixia des del primer dia, s’obliden d’ell i tothom nega haver-hi tingut contacte. Ara li toca al trinxeraire fatxa anomenat Vito the Kid Quiles, de la família del PP i Vox de tota la vida. “Guaperes” amb brillantina, marrec malcriat, neci, cínic i, sobretot, amb impunitat dretana. L’equipatge perfecte per saltar a l’actualitat de la política contaminada. El Vito és com la canalla més mogudeta: no para quiet, com el cul del Jaumet (tren amunt, tren avall); però, a més, també és emprenyador. Abans, a la vella escola, li haurien donat una bufetada i s’ha acabat. Feliçment per a les criatures i en general, avui dia la cosa no va així i ara es porta més l’empatia i el diàleg. Però, per a aquest cas, tampoc ens passem.

Hi ha qui sosté, doncs, que el millor per als niñatos provocadors com el Vito, nova joguina de la maquinària neofranquista, és senzillament ignorar-los. Que és qüestió de temps, de poc temps: ni cas, tito Vito. Segur? I que es passegi per les unis i per tot arreu propagant discursos d’odi tan tranquil·lament? Ves, potser sí que és així com s’atura el feixisme: ignorant-lo i amb condescendència paternalista. Exactament tal com deia el bo d’en Durruti, no?


DESARTICULADA LA BANDA PICOLETA
De Santiago Pedraz a Mercedes González

Inaudit: l’Audiència Nacional i la Guardia Civil ja no viuen en armonia. La directora i la seva cúpula han estat imputats per prevaricació i obstrucció a la Justícia.

En la lluita pel poder, a Madrid, les diverses fraccions del PP i del PSOE s’enfronten en una lluita mafiosa que sembla no tenir límits. És allò de tanto monta, monta tanto; vella fórmula per a dir que puta l’últim —amb tot, les treballadores sexuals ens insisteixen: no volen tenir res a veure amb aquesta gentussa.

La Mercedes González es va citar amb la Leire Díez (PSOE) i, de fet, és el PP qui encapçala les acusacions del cas Leire, sobre les maniobres per a fer descarrilar investigacions policials i judicials a socialistes i al Govern del Pedro Sánchez. Amen!




CURSA ESPECTACULAR
CONTAMINACIÓ ESPIRITUAL
DEPRAVACIÓ
FINS A ON?