MATAR AL FISCAL
S’acaba el judici contra el Fiscal General de l’Estat
Vist per sentència. Just en aquests moment quan es donava per acabat el judici contra Álvaro García Ortiz, fiscal general de l’Estat, a la dreta espanyola li van caure les calces. Havien fet un dels ridículs més espantosos de la judicatura espanyola des que Espanya va deixar de ser mora.

Ho tenien malament. L’acusació era una nova demostració d’ignorància i mala fe. No hi havia proves, les que s’havien inventat eren ingènuament falses, els personatges que les presentaven no tenen crèdit ni al Super de la cantonada, però ells van tirar endavant. La consigna era Matar al Fiscal. Fer-ne escarni a la Plaça pública i, da passada intentar salvar la parella de l’Ayuso. Masses pretensions per una sola mentida.

Ni una sola de les seves acusacions han pogut ser corroborades pels testimonis si exceptuen els directament implicats en el muntatge. Ni un sol dubte en les seves declaracions, negatives absolutes a les trames que els hi preguntaven. La ingènua cara del Fiscal General arropat per una discreta dignitat no podia amagar un rastre de benestar davant cada testimoni.

Els jutges del Suprem que ha representat la pantomima tenen uns dies per dictar sentència. Podria ser, “de perdidos al río” que insistissin en la culpabilitat de García Ortiz, penyores més grosses pengen de la justícia espanyola, però en tot cas hauran de fer-ho a cara descoberta acceptant ja d’entrada la seva parcialitat i la fòbia que li tenen al Fiscal General.

La taula del Suprem és una rèmora pel país. La reiterada presència dels mateixos jutges prevaricant una i altra vegada amb el desvergonyiment que els dόna una toga arnada pel temps i per les sentències interessades dόna una imatge de l’Espanya més rònega i feudal. Els tribunals puden a naftalina. Els seus badalls a mentida podrida. El seu lèxic a ignorància suprema com el tribunal que representen.

Algun dia hauran de canviar aquestes cares, el pas del temps obligarà a aquesta colla de jutges a quedar-se a casa i fer-se passar la mala baba amb pastilles. Serà un gran pas per Espanya.





ELS ANGELETS DE LA TERRA
Perpinyà es manifesta a favor dels Països Catalans
Sóc un dels angelets de la terra. El nom és cursi, ho sé, però cap al mil sis-cents tot era cursileria o mort. Jo vaig tastar les dues coses. Seré breu, els angelets érem una colla de pagesos nord catalans que ens van passar a França per la força d’un mal tractat (el del Pirineus) i al cap de quatre dies ens van posar un impost sobre la sal. Guerra. Més de deu anys. Pacte.

Els angelets, malgrat el nom, hem mort tots per arma o per vells però seguim a Perpinyà i rodalies. De fet som els que hem organitzat la jornada a favor dels Països Catalans picant a la consciència d’uns quants nois. Res d’important, un miler de manifestants, però hi van anar. És com es fan les coses, persistint. Els angelets no podíem acabar amb l’exèrcit francès en una batalla, però deu anys de fotre la punyeta, es nota i varem acabar amb pacte. No sóc ningú per donar-vos consell. Al Principat sou collonuts, prou que ho sé, però mireu de no oblidar que també sou catalans. Recordeu i feu recordar els Països Catalans. I això portarà enlloc? Sí, a no rendir-se, com els angelets.
Apa, siau.


MASTURBAR-SE AMB DUES PEDRES
A la venda, joguines per a una masturbació completa
La plataforma Shein ha posat a la venda nines sexuals de mida real amb “òrgans sexuals hiperrealistes” dissenyades pels tios que es volen masturbar però no tenen imaginació. Un nou avenç de l’estupidesa humana. Fa no tants anys, la masturbació masculina o femenina era un horribilíssim cas de degradació personal i física i moral. Des de quedar-se calb als deu anys fins a que el fetge es desintegrés i es pogués vendre com a Fois gras francès sense parlar de la condemna irreversible de l’ànima. Ara, per aconseguir una erecció es necessita una nina de silicona representant una nena amb la seva vagineta ben detallada.

No tenim terme mig. O som vegetarians o caníbals.

De ben segur que l’estri tindrà un bon èxit comercial però així com abans després de desfogar-se quedava el temor d’una imminent demolició orgànica, ara, quan et treguis la nina de sobre, deus veure’t d’un ridícul majúscul. Tan bonic que es deixar-se portar per la sàvia naturalesa i arribar al plaer pur i net de l’instin.





ELS POBLES INDÍGENES DE L’AMAZÒNIA EN REVOLTA
La COP30, una comèdia desemmascarada
Des del 10 i fins al 21 de novembre d’enguany, la ciutat de Belém, al Brasil, acull la COP30 (Cimera climàtica de les nacions unides), que té per objectiu combatre el canvi climàtic i l’escalfament global planetari.

Una Cimera, que igual que totes les que l’han precedit, mai ha complert amb els acords de París, sinó que fins i tot ha empitjorat greument les emissions de CO2 en els darrers anys.

Els 180 pobles indígenes (gairebé 1 milió de persones amb 160 llengües pròpies) que sobreviuen a l’Amazònia Brasilera (50% de la totalitat del territori del Brasil), han desenterrat les destrals de guerra en contra de la COP30 en veure’s exclosos de participar-hi i sent només convidats com a elements de decoració folklòrica.

En resposta, han organitzat una contra “Cimera dels Pobles” per debatre des dels problemes que ells pateixen: escalfament climàtic, ocupació dels seus territoris i la desforestació per a l’extracció minera, gas i petroli, l’avenç del cultiu de la soja i de l’explotació ramadera, a més dels continus assassinats dels seus líders.

Tanmateix, només s’aconseguirà una bona reducció de les emissions a través d’una transformació radical del model social, de producció i consum global. Per altra banda, a part de trobar possibles solucions com “qui més contamina que sigui qui més pagui”, han organitzat diverses protestes, entre elles l’ocupació de la seu de la COP30 pel dret a participar de les negociacions i també manifestacions massives diàries, tant en vaixells pujant pel riu com pels carrers de Belém, en defensa dels drets humans dels seus pobles amenaçats i en demanda de justícia climàtica.

Què es pot esperar d’aquesta cimera? Quan hi són representades activament 1600 empreses de la indústria fòssil, entre elles les espanyoles Iberdrola i Moeve (antiga CEPSA) que emeten 6,8 milions de tones de CO2, i bancs com Santander i BBVA que financen els projectes més contaminants.

L’Amazònia, el pulmó del món, pateix una aguda tuberculosi provocada per la civilització occidental, que mata i destrueix els pobles indígenes que viuen i lluiten en simbiosis amb la natura, per a la seva supervivència i la de tota la humanitat.

La COP30, o el 30è COP de “gràcia” als pobles originaris?





CONDEMNES DE SARKOZY I MARIE LE PEN
«Vive la liberté» crida Sarkozy. Què els passa a París?
L’alliberament de l’expresident de França ha estat una gran alegria per part de la dreta i força ironitzat per l’esquerra. Posem les coses al seu lloc.

Si bé ha estat condemnat a cinc anys, però, com que ha fet recurs doncs és normal que esperi la confirmació de la sentència des del sofà de casa seva, ja que ningú creu que pugui fugir... lògicament, Nicolas Sarkozy està sota control judicial, no pot sortir del territori, ni estar en contacte amb els seus còmplices.

L’extrema dreta també sosté a l’expresident en boca del dirigent del Rassemblement National, Laurent Jacobelli. Curiosament, creu que és una bona nova per la democràcia, segurament pensant amb la seva patrona Marine Le Pen, també amb problemes amb la justícia i condemnada a cinc anys d’inelegibilitat per desfalc de fons públics. Pobreta, ha estat destituida com a consellera departamental tot i que està per veure si en cas d’eleccions presidencials anticipades no podria optar a ser la presidenta -fatxa- dels francesos.

El que és interessant és que les dues noves han estat un Xoc per la dreta i l’extrema dreta. Ells, els grans defensors de les presons, de les condemnes sense remissió, de la duresa ratllant amb la tortura no han pogut suportar que dos dels “seus” ho hagin de patir també... sense els privilegis als quals estan massa ben acostumats.

En canvi les esquerres franceses han optat per no aixecar massa la veu... potser també comparteixen prou les posicions de les dretes o simplement tenen massa por... en tot cas quin merder : oui, oui madame et monsieur.


JOC DE TAULA
El govern americà torna a obrir portes
Als EUA, paradís del joc com tothom sap, tenen políticament un entreteniment d’allò més divertit. La cosa va de dos partits en desacord que per fer-se pressió deixen de pagar el sou als treballadors. No a ells, als funcionaris. Aturada forçada en diuen i entre altres minúcies representa el tancament d’institucions culturals, educatives, sanitàries, el no pagament als controladors aeris... com si diguéssim, un trasbals que porta a milions de persones a la cua per aconseguir menjar calent.

La juguesca entre partits sembla bastant immoral però ja se sap que la política és qualsevol cosa menys moral.

Una vegada més el pols entre demòcrates i republicans ha caigut d’aquesta darrera opció de manera que Trump torna a quedar com l’heroi que reobre l’activitat política americana. Una vegada més, també, els demòcrates han mostrat la seva debilitat no només política. Com a individu a vegades cal mostrar-se ferm, com si estesis a casa i la sogra trenqués la darrera copa de cristalleria.

Repartim doncs la LLUFA pel joc dels polítics americans, les conseqüències entre la ciutadania i per la debilitat demòcrata.


: EL CAT NEGRE


MÉS ENLLÀ DE LES BOMBES
Les conseqüències d’un enfrontament militar
Les veritables víctimes d’una guerra són els que queden per celebrar l’armistici. Espanya n’és un bon exemple. L’actualitat política encara es mou en nom d’una guerra de fa gairebé noranta anys. Els avis o besavis que van lluitar i morir descansen de fa temps; la por, l’odi, la sang calenta la tenen els seus descendents, i no descansen.

Guerra d’Ucraïna, per exemple. L’exèrcit rus està tan interessat en esbombar edificis com de reptar a criatures ucraïneses. La finalitat és clara, acollir a aquests menors i introduir-los en cases russes on aprendran a “russificar-se”. A sentir-se orgullosos de la mare Rússia, a desentendre’s del seu país original.

Guerra d’Ucraïna, per exemple. Un grup cada vegada més nombrós de dones russes es casen amb soldats russos destinats a Ucraïna on cauen com mosques. L’estratègia consisteix en esperar tranquil·lament fins a rebre la comunicació oficial de la mort del “marit”. L’endemà poden passar per l’oficina a cobrar la indemnització oficial, uns cinc milions de rubles. Se les coneix com les “vídues negres” i si tens estomac i molt poca vergonya és un negoci rodó.

Els nens raptats i “russificats” probablement no moriran en aquesta guerra, ni encara menys les vídues negres tranquil·lament instal·lades a la seva Rússia. Podríem preguntar-nos però si són o no són víctimes de la guerra encara que ells mateixos, especialment les vídues no se’n sentin. Els estralls dels conflictes són a vegades molt subtils. Quan la COVID es parlava dels malalts, dels metges i infermeres. Actualment els que més pateixen aquella pandèmia són els aleshores infants als que se’ls hi va negar tot l’aprenentatge del carrer, de la sortida en llibertat al parc de sota, els que van conviure amb pares seriosos, més pendents de la radio que de jugar amb el fill. D’aquí a no gaire, Ucraïna tindrà una part de la població traumatitzada perquè durant la seva infantesa van viure, veure i escoltar explosions, sirenes d’alarma, plors, mort i ferits pel carrer i, més que probable, una joventut que ha passat per uns carrers protegits per xarxes anti dron. Una tonteria que marca. Al temps.





ON HI PUGUI HAVER UNA ROTONDA QUE S’APARTI EL PATRIMONI
El P.P. no fa cas de les recomanacions de la UNESCO
La societat civil menorquina hi està en contra però la societat civil no compte. La UNESCO tampoc és partidària del pla, però la UNESCO no compte. Els únics que compten són les autoritats del P.P. que pensen seguir amb el viaducte i la rotonda que han planificat. La cultura talaiòtica no interessa a ningú... del P.P.

Tres pedres sempre seran tres pedres representin santuaris o construccions civils, facin forma d’angle o mitja lluna, siguin de la edat de ferro o del domini romà. Són pedres que impedeixen el pas a turistes i, sobre tot a especuladors.

De Mallorca (Palma) el més antic que en queda és un Hotel inaugurat fa set anys, la resta és obra nova, ciment, maons, forjats, especulacions. Molta gent de dretes viu de la mamella mallorquina i no estan disposats a deixar-la anar. Sense Mallorca el barri de Salamanca de Madrid quedaria en suburbi. Pel que sigui les autoritats del P.P. han intuït que al turista li aniria ve un viaducte i d’aquí a quatre dies Menorca serà tota ella un viaducte i el barri de Salamanca, el barri de Salamanca. ¡Faltaría más!

Amb tot, és just reconèixer la força popular (la del partit, no pas la del poble). No es deixen torçar ni per una lumbàlgia. Els menorquins no volen rotonda el P.P. construeix rotonda, la UNESCO els recomana nous estudis el P.P. tira endavant amb un mapa fet sobre unes estovalles de paper. El món els reclamarà respecte per la història i ells es caguen en la història. Només Trump és capaç de fer-los canviar d’idea però ara Trump està per unes altres pedres.

La tossuderia del P.P. és endèmica en la dreta espanyola. No es té notícia des de l’enllaç entre la porca Isabel i el ruc Fernando, de cap error comés pel poder dretà hispànic. Les acusacions són falses, judeo-masòniques, comunistes, separatistes, ells probablement gràcies a l’aliança amb l’Església, són infal·libles, com Déu. I encomanar-nos a Déu és el que hem de fer si no volem que un dia d’aquests es construeixi l’autopista Menorca València “sur mer” si algun turista ho demana. Està clar que a Espanya vivim gràcies al turisme però molt aviat el turista no tindrà res a visitar excepte viaductes, rotondes, hotels i un parell de cases de putes. Serà el nostre context.


: EL CAT NEGRE


A BONES HORES
França decidida a reforçar l’Estat de Palestina
En plena crisi nacional, les autoritats franceses han decidit afermar l’Estat de Palestina. Proïsme, camuflatge? En tot cas una decisió que arriba amb retard. L’Estat de Palestina, després de la creuada de Netanyahu, és una runa i si bé sobre una pedra es pot construir una església no és tan fàcil mantenir-ne un Estat. Palestina no té terra ni habitants. Palestina és el record d’un mal son. Inevitablement i potser sortosament, la terra tornarà germinar i les mares tornaran a parir, però ni una cosa ni l’altre serà Palestina. La redacció d’una constitució per Palestina és, si no una ofensa sí una ficció mal engiponada que vol dissimular la realitat del que en altra hora fou país, regió, gent, vida. Macron faria bé en dedicar-se a la constitució de casa seva.

RUMORS
La Presidenta Ayuso indisposada durant la celebració d’una missa
Corren rumors a Madrid sobre l’estat de salut de la seva Presidenta comunitària. Res greu de moment. Ara un mareig, ara un embarbussament vocal, ara una petita colitis com la que la va fer abandonar una missa l’altre dia. Petits símptomes que, sembla, s’arreglen amb una mica d’aigua del Carme. L’aigua del Carme ha estat la salvació de moltes dones espanyoles durant la magnífica etapa cristiana del país. Servia per a tot. Ara també.
La Presidenta Ayuso està travessant una mala època. Coses de família i de l’esquerra i d’Hisenda i no és d’estranyar que a vegades el cos se li ressenti. Per això va tan bé l’Aigua del Carme, un xaropet natural com qui diu amb moltes herbes naturals i una miqueta d’alcohol que les barreja d’allò més bé. Si li voleu regalar alguna cosa per Nadal, ja ho sabeu.

NIÑO GUERRERO: LA MÀFIA CONTINUA CREIXENT
Una cèl·lula del “Tren de Aragua” desarticulada?
Hi ha hagut tretze detinguts, entre Barcelona (8), Madrid (2), Girona (1), A Corunya (1) i València (1) i quantitat de drogues sintètiques, cocaïna, una plantació de marihuana, dos laboratoris de tusi i armes a dojo.
L’any passat el germà del capo conegut com a "El Niño Guerrero" va ser capturat, però això no ha impedit de créixer a la banda veneçolana d’uns 5.000 components.
Activitats: homicidi, segrest, extorsió, tràfic de drogues i persones. Si us animeu a trobar el capo tindreu una recompensa de 5 milions de dòlars.

TRUMP I EL LÍDER SIRIÀ: L’AMOR DE CONVENIÈNCIA
El vencedor del règim de Bachar al-Assad s’agenolla
Ahmed al-Charaa, visita Washington perquè li rentin la cara i li botin el cul com a ex-jihadista, exmembre de l’organització Estat islàmic i del front al-Nosra, la branca síria d’Al-Qaida.
Mentre Moscou perd la seva base militar i la influència al Mediterrani, i els EUA tornen a ser els reis del mambo, tot s'hi val per acabar amb l’aïllament internacional de Síria.
En el pla econòmic els ianquis volen seguretat per les noves rutes energètiques que eviten l’Iran i Rússia, l’estabilitat i l’eliminació dels grups armats per assegurar les inversions dels països del Golf. Qui hi sortirà perdent? Segurament els kurds!
Qatar, Turquia i els Estats Units han pactat un acord de set mil milions de $ en afers energètics, per això Síria, econòmicament i durant els anys vinents, dependrà totalment d’aquest capitalisme.





MORT DE FRANCO FA 50 ANYS
Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!
Joan Brossa, 1975